L’ESCRIPTOR (RELAT NEGRE)

 Ha estat un temps d’aïllament del món i, del seu soroll. Fins i tot,  separat de la família. Concentrat amb la Raquel, la meva, diguem-ne becària, per escriure el meu divuitè llibre

Però, tot a la vida té un termini, més tard o més d’hora. Havia arribat l’hora en què la meva relació amb la Raquel, començava a trencar la meva pau interior i, així li vaig dir. Com es va posar! Com em va insultar!

¾    Què t’has cregut, fill de mala mare, que soc una bagassa. Que només he sortit amb tu, pels diners o la fama i, que després la teva empatia baronívola m’ha conquistat? Doncs no, jo creia veure en tu, uns valors morals, que m’adono que no tens.

¾    Raquel, la nostra relació no ha estat gens malament, hem gaudit de moltes coses, intel·lectuals o, no.

¾    T’has aprofitat del meu intel·lecte, per escriure la teva obra basant-te en les meves idees i, ara quan t’han comunicat que et donaran un premi, ara em vols apartar. Com si jo no hagués existit mai, i no fos la part enginyosa dels teus escrits. Has mirat els teus darrers llibres? Són avorrits a més no poder. 

Quina forma d’escridassar-me! Com si no estigués a casa meva. Els meus dominis, el meu castell interior. El lloc on soc jo, l’únic rei exclusiu. Quina era la meva sortida, a aquest desaforat discurs? Només una. Vaig aguantar-me de contra-insultar-la. Vaig intentar mantenir la calma i, vaig obligar a la meva mà a quedar-se quieta, dins la butxaca de la meva bata. Vaig dir-li amb veu imperativa, sense possible rèplica:

¾    Ves-te’n! Desapareix d’aquesta casa i de la meva vida. Jo soc l’escriptor, l’artista. Tu només una aprenenta que embruta pàgines, sense cap mèrit ni influència. Ningú reconeixerà els teus escrits. Mai! Ja me n’ocuparé jo, que cap editorial publiqui res teu. Ni una sola línia.  Fora de casa meva!

Que estrany, el descans del fet palpable. Per fi sabíem on érem, què havia passat, com havia acabat tot... Va agafar les seves maletes i, va pujar al seu cotxe. Enrabiada com anava, va fer marrar les rodes de darrere i, per fi la pau va estendre el seu mantell de tranquil·litat, damunt el meu reialme.  

Vaig decidir seguir-la, havia de seguir-la. Les llums blaves i vermelles van assenyalar-me ràpidament, on havia passat l’accident. Vaig apropar-me fent-me l’interessat, i al mateix temps sorprès, com si no pogués creure que fos el seu cotxe. S’havia estavellat contra un arbre gran, enorme, i el cotxe havia quedat destrossat, així com el seu cos. Que formosa era la seva cara, malgrat fos morta.

¾    La coneixia?- Va preguntar el caporal.

¾    Si, havia estat la meva secretària en la darrera obra, per mi escrita. Una bona noia. Ara, com que havíem acabat la feina marxava cap a casa seva. Quina llàstima! Em puc apropar a veure-la? Era tan bona mossa. Em va inspirar, un xic, en l’obra que he acabat.

¾    Era la seva musa?- Va insistir, l’home uniformat.

¾    Un escriptor com jo, no en necessita cap de musa. Més aviat, una persona per copiar pàgines escrites i, passar-les en net. 

Vaig girar-me per observar els policies i em vaig adonar, que de tot aquell galimaties no en tenien cap certesa. L’única pista definitiva era que totes les ulleres fosques reflectien el rostre de la Raquel. Estaven absorts per la seva bellesa i, jo pels meus records de tardes plaents i sospirs de mitjanit. 

Finalment vaig apropar-me, vaig fer com si volgués acaronar les seves fines galtes i tancar els seus ulls. Aprofitant-me de la distracció dels Mossos, (calculaven les rodades del pneumàtics), vaig arrancar de sota del parafang el microxip causant de l’afer luctuós, del bloqueig de la direcció.

Vaig acomiadar-me, mostrant a tots els presents el meu profund dolor, per la seva mort. Vaig tornar cap a casa meva. Pel camí vaig lliurar-me del microxip i vaig baixar el para-sol davanter. Vaig treure la seva foto, la vaig esmicolar, esquinçant-la totalment i, de la funda posterior vaig treure i posar l’altra fotografia. En ella em somreien la meva esposa i, les meves dues filles. El proper dilluns, ja acabat el llibre, tornaran a casa. 

Potser n’hi ho hauria explicat. Perquè és això , sempre és això... 

La meva dona després de la benvinguda, va mirar per la casa i em va dir:

¾    Què ja t’has tret de sobre l’escriventa? Era maca, no? I jove. Has estat ben acompanyat.

Em va acaronar la galta, em va fer un petit pessic i, en els seus ulls vaig notar un llampec especial. La meva dona, l’única reina del meu amor, em tindria als seus peus, com sempre, esperant les seves ordres. 

Sí, amics potser hauria d’haver callat però, en aquest, el meu món, imperen sobretot tres coses: la fama, el desig sexual i sobretot els diners. No em critiqueu per l’ordre de tots tres, poden intercanviar-se. 

Miquel Pujol Mur

ENTRETENIMENT O PASSIÓ

 

Estic fent cua per agafar el telecadira. Em fixo en aquella noia. És tan bonica. Està enriolada i contenta, mentre enraona amb una altra noia del seu grup. De seguida, he notat que és la primera vegada que ve a La Molina. La roba possiblement d’un germà, els esquis segurament llogats al carrer de la Rutlla. Tota una sèrie de detalls que mostren la seva inexperiència. 

Sincerament, no la conec de res. Bé, o potser fent un tomb pel carrer Sant Pere, ens hem creuat en més d’una ocasió. Sabeu aquelles coses dubtoses, de les quals, no es té una certesa plena? Són tan comuns, els llocs habituals, on es troba la gent jove en una petita capital. Tal vegada, potser al Frankfurt del carrer Gavatxons o, a Las Vegas, de la Plaça del Sant Esperit. Segurament, dins d’aquesta nebulosa ens hem ensopegat en més d’una ocasió. 

M’he fixat que em mira i, es gira a dir alguna cosa a la seva companya. Aquesta, també em fa una mirada dissimulada i li xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella; riuen. 

He fet el ronsa i he deixat passar altres persones de la cua. Quan ella s’ha assegut, he tallat el pas a l’amiga, posant-me al seu costat. Per un moment he pensat que anava  a protestar, però s’ha enrojolat un xic i, no ha dit res.

¾    Perdona! - He començat. - Volia parlar amb tu i com que la teva companya s’ha retardat, he aprofitat per a entrar.- Ella no ha comentat res del cop de cul que he donat, per impedir el pas de l’amiga. Jo diria que tothom, ho ha vist prou bé. - Et tinc vista per Terrassa, no?- He continuat

¾    Segurament, que sí. Com que sempre anem tots, al mateixos carrers.

¾    Ets novella en això d’esquiar.- Prossegueixo, no sigui que es trenqui el fil de la conversa.

¾    Tant se’m nota? És la primera vegada i tu, sembles més expert.

¾    L’any passat, vaig guanyar el campionat de descens.

¾    Que bé, em faràs de professor.

¾    Per a tu, fins i tot, d’ós polar.

¾    Que exagerat! 

Així va començar una aventura que ha durat fins ara i, no crec que hagi de finir mai. Moments difícils, en la nostra relació, més d’un. Un any vaig plegar de l’empresa, vaig agafar una excedència i vaig trigar un mes a tornar. Ella, no té la meva passió per la muntanya i, prefereix les sortides de cap de setmana. 

Em vaig apuntar en un curset d’escalada. I als Alps, en un de grimpada i d’escalada de muntanya, amb neu i glaç. Érem un grup del centre, enamorats dels risc muntanyenc, allò que engresca la vida i, no para de fer remoure la sang. Quan ens trobàvem, sempre fèiem plans nous. Ens reuníem dos cops per setmana.              

L’altre any, a l’Aconcagua i, un recorregut pels Andes. Era tant, el meu desig que vaig tornar a deixar-ho tot, em vaig acomiadar de la feina. Després d’algunes converses, no diguem discussions, va comprendre que el meu neguit intern no em deixaria viure, malgrat que em quedes a casa. Ni els seus, ni el meus, ho van entendre mai. 

En tornar ens vam casar. Però, sempre va entendre que la meva bogeria per la muntanya, no finiria mai. 

Un altre any vaig pujar a l’Everest, ja teníem el primer fill. Al baixar, vam sofrir un accident i em van haver de portar a Jaca, a recuperació per congelació. Vaig perdre uns dits dels peus i vaig estar-hi uns quants mesos. 

Però, per què no? Vaig tornar-hi com a cap d’expedició i, vam fer el cim. 

Sempre agrairé el suport de la meva estimada, a la meva inquietud. Ara, fem les sortides que són del seu grat. Nassos! Com llisca ara per la neu. I, els dos vailets són més ràpids, que no pas jo. Són més joves i, sempre han viscut aquesta, la meva obsessió.  

Miquel Pujol Mur

L’AVI JEPET I L’ESTÈTICA

L’avi Jepet entra mig ranquejant i recolzat en el bastó, a la sala del bar.  Com cada dissabte, el seu net i els seus amics, són asseguts a la barra. Li molesta, tanta servitud al mateix lloc. Per això, el seu fill li paga els estudis a la capital? Quan puja al poble, a més d’enverinar el cap dels pares, amb grans negocis de restaurant i, cafeteria, (ell, no ho veu gens clar) podria estudiar una mica més. Ha escoltat veus, de que les notes no són gaire brillants i, el gamarús no acaba mai els estudis. Massa llibertat. En els seus temps, sota la batuta del seu pare, i la mare, que tampoc se n’estava de manar, no hi havia tantes orgues. O treballar o, treballar.  

El net, de seguida se li apropa. S’ha de dir, que el noi, malgrat li agrada treure al seu avi de polleguera, se l’estima molt. Ha vist, que entrava un xic de gairell i, va a interessar-se.

¾    Què avi, com va la cama?

¾    Noi, no ho sé, Aquesta tarda, després de la migdiada, sembla que em vulgui recordar l’edat. Em fa mal tot el costat, des del maluc, fins el peu.

¾    Fa massa la becaina, avi. Això el fa rovellar-se.

¾    Punyetes! Ja m’ho explicaràs quan tinguis la meva edat. I tu, què? Veient la tele. Podries ajudar els de casa

¾    Ajudar! Sempre em surten amb què soc un pocatraça.

¾    Doncs, estudiar.

¾    Ja estudio a Barcelona.

¾    Sí, envoltat de mosses. Com si no ho sabés, jo. Capital, calers, joventut i noies. Qualsevol estudia. A veure quan acabes la Carrera.

¾    Aviat, avi, aviat. Ha vist, al televisor? Com que som en època de sants i regals, s’ha fixat quines noies més maques, surten en els anuncis i com ballen?

¾    Aquestes noies ... Si són de paper fi. Mira la meva dona, la teva àvia, o sinó, mira la teva mare, aquestes sí que són dones de veritat. Igual cuiden de la casa, com ajuden l’home o, pugen a les criatures. Això, són dones. Les altres, no vull dir la paraula, però, en el meu temps en deien entreteniments de rics. Això, fent servir bones paraules.

Aleshores, es fixa que entre la colla, hi ha el nou mossèn:

¾    Ep! Mossèn que s’oblidarà del rosari. Volen confraternitzar amb el jovent del poble, perdrà la missa.

¾    No li facis cas, Robert. Cada cop, el meu avi és més rondinaire. Miri avi,  com en són, de boniques.

¾    Operades vols dir, o repintades. Sembla, ben bé, que teniu por a fer-vos vells. Almenys, per fora. Mira, ara són joves. Ja veuràs - jo no hi serè - quan siguin grans, amb tantes potingues, quina cara que faran.

¾    Avi, ja hi haurà coses noves per millorar, el que s’hagi deteriorat.

¾    Mira, si una cosa és fa malbé, es repara, però el meu nas és el meu nas i, és una herència del meu pare i de la meva mare. Si tingués un accident, no et dic que no faria tots els possibles, per fer-me una operació, perquè no s’espantés ningú. Les arrugues, dignifiquen les persones, sinó, sereu una colla de cares estirades i lluents, Per acabar t’ho he de dir aquestes noies són de lluïment, un sac d’ossos que ballen. Si haguessin d’anar a la fàbrica o, a treballar, ja veuries.

¾    Avi, que són boniques,

¾    Sí, com el ram de roses que li regalo, a la teva àvia, el dia de Sant Jordi. Al cap d’una setmana, fot llàstima. Saps què, estimat net, prou. No vull donar-te més raons, ni discutir-me. Crec que hi ha un canal en què fan una pel·lícula del John Wayne, de jove, quan no tenia, això que us fa tanta por, les arrugues.

L’avi Jepet s’alça i surt mig empipat. Quan camina, ni ranqueja i, s’oblida del bastó. El net somriu.

¾    Aquest avi! Quan el contradius, és posa valent com un lleó, més trempat que un gínjol. Aleshores, surt el gallet de sempre. Geni i figura, fins a la sepultura. I que trigui. 

Miquel Pujol Mur

L’AVI JEPET II

 

El net aprofita la xerrada d’en Jepet per fer un glop al got de cervesa. Una vegada el got a la taula continua la seva conversa. 

¾    Caram quins pares més durs.

¾    No, la vida era així. Al mati en acabar la feina, a l’escola a aprendre les quatre regles.

¾    El mestre era bo?

¾    Ni bo ni dolent. Un home que feia el que podia per ensenyar. Eines de treball: una enciclopèdia, que ho explicava tot, un llapis, paper i goma d’esborrar.

¾    Ostres! Si que estàveu ben apanyats.

¾    A les deu, a repartir el pa a les masies amb la mula i la tartana. Si no se’l feien. Més endavant, molt temps desprès, amb la furgoneta, d’aquelles d’engegar amb la maneta.

Un dels amics del net que escoltava, pregunta.

¾    Quins cotxes hi havia llavors?

¾    El metge tenia una moto mig vella i el capellà, un cotxe que es desmuntava a trossos. Sort que el mossèn era molt traçut i, amb unes alicates i un filferro, ho arreglava tot.

¾    I les carreteres com eren?- Inquireix, un altre de la colla.

¾    Al poble, camins de carro. A la capital, els principals, eren de llombardes.

¾    Tot canvia. És el progrés avi, és el progrés.

¾    Això, que li dius el progrés, vol dir que la gent, es matí per les carreteres?

¾    Avi, el món ha canviat.

¾    Ja ho veig, Abans pencàvem de valent. Com homes i dones. Ara, només penseu en comprar i modernitzar-vos.

¾    Avi, s’ha de viure millor!

¾    Viure millor?- Respon l’avi.- I viure millor, vols dir que és guanyar diners per pagar hipoteques?

¾    Avi, així és el nostre món.

¾    Mira. noi, no sé com acabarà això. L’altre dia parlaves amb el teu pare de transformar el forn, en una granja per servir esmorzars. També de muntar una cuina per fer dinars i sopars.

¾    Sí! Un ha d’innovar-se contínuament.

¾    Innovar-se, bonica paraula, fa que s’ompli la boca i el cervell. Mira el teu pare, em va fer comprar un forn elèctric, per produir més. Anys després, va dir-me que el forn de llenya és millor, que fa augmentar la clientela. Quatre esnobs que venen de vacances, dos cops a l’any. Ara parleu de la gran reforma, forn, pastisseria, cuina, menjador i ... hipoteques. I si no es pot pagar, tot a can Pistraus.

¾    Avi, que som al dos mil vint-i-quatre. Ja em passat aquells temps de gana.

L’avi s’enfureix:

¾    De gana dius? Amb aquell treball vam construir la casa i hem fet reformes, sense endeutar-nos. Ara, ja us ho fareu. Me’n vaig a casa meva, a fer una becaina, cosa bona que no sabeu què és. Sí, sí, descansaré. I vosaltres quedeu-vos amb el cotxes, la guerra, els morts i les hipoteques. Ah! No us oblideu del whisky i totes aquestes begudes de l’infern. 

Miquel Pujol Mur 

L’AVI JEPET I

 

Aquest migdia la gent del poble i algun foraster són al bar de la població. Uns, fan l’aperitiu, altres, parlen entre ells. Potser, de fets inconfessables, ja que la nit anterior més d’un havia anat de disbauxa al poble veí. N’hi ha que miren la televisió  i comenten les moltes desgràcies que publica.

El Jepet està assegut a la vora de la estufa de pellets  que escalfa l’ambient. És un home, més proper als cent anys, que no pas als noranta. Malgrat la seva edat avançada està bastant entenimentat i, té el cap força clar. El seu pas és lent i, s’ha d’ajudar d’un caminador. Clar de ment, però una mica, certament molt molest, amb les noves tecnologies. Entre aquestes, hi està  el televisor i les seves notícies negatives. És una de les coses que el molesta més. 

De jove va ser força eixerit, molt valent i complaent, però ara s’emprenya per qualsevol cosa. No comprèn el modernisme, ni tots aquests estris que maneja el jovent. Quan els veu caminar amb el telèfon  a la mà, no ho entén, que només miren la pantalleta i, no saben res del món proper. Tampoc quan asseguts en el bar, només miren el maleït aparell i no es parlen. Aleshores, pensà que aquest món és molt deficitari; sobretot en comunicació personal. 

El seu net, un xicot d’uns vint anys, ho sap i, li agrada treure’l de polleguera. Al televisor surt una locutora que comenta els accidents de cotxes. La conveniència de no beure alcohol, ni prendre drogues. Com un dels mals més importants per la conducció de vehicles. El Jepet, de tant en tant, hi fa una mirada, quasi sempre reprovatòria.

¾    Què li sembla avi? Quants morts amb els cotxes.

¾    Massa cotxes, massa velocitat, massa de tot. En els meus temps això no passava. Ni tampoc, hi havia tantes carreteres i també vivíem.

¾    Si. Però treballàveu com esclaus i, sempre masegats de tanta feina esgotadora.

¾    Ep, marrec! Però vivíem i gràcies al nostre esforç, teniu aquesta disbauxa actual. Gràcies, al nostre treball.

¾    Avi, però el vostre temps era diferent.

¾    I tant! Jo vaig començar a treballar als sis anys. Quan la mare em va dir: Nen, ves a ajudar el pare, que s’ha d’amassar i fornejar el pa. Anava a protestar però, amb la mirada de la mare i un crit del pare que deia: Que baixa el noi?. Ja en vaig tenir prou. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EL POLONÈS. J.M. COETZEE. NOBEL LITERATURA 2003

Parlar de llibres, és recordar lectures llegides fa molts anys. La lectura és com el cafè, que deixa solatge a la tassa, però en aquesta ocasió és dins de l’ànima del lector.

He trobat una frase a Facebook que m’ha impactat, però hauria de servir com a reflexió en el temps actual. Diu així: Els llibres, les ments i els paraigües, solament serveixen si s’obren. Soc de l’opinió que s’escriu molt, però la joventut, passa una mica per damunt. Altres mitjans, els hi criden més l’atenció i fa més modern.

Però com que els records, de vegades són bons i d’altres ens n’oblidem fàcilment, us parlaré d’una obra, llegida darrerament, que em va agradar. Va sorprendre’m la portada molt impactant, vaig llegir el títol: “El Polonès”, l’edició 2023 i el nom de l’autor J. M. Coetzee. Per a mi, perdoneu la meva ignorància, un desconegut. Per últim, damunt del nom, Nobel de Literatura 2003. Mirant les dades personals em va agradar la seva data de naixement (perdoneu, pura entelèquia) 9 de febrer de 1940. Ves per on! Just dos anys més gran, que un servidor.

L’obra, escrita en trossos curts, com si fossin paràgrafs; ens narra l’amor d’un pianista reconegut internacionalment de setanta anys – polonès, es clar- que se n’enamora d’una barcelonina de l’alta societat, aproximadament en la quarantena d’anys. La Beatriu és una dona elegant, cordial, educada i amable. No ha tingut cap relació amorosa extra-marital, la qual cosa sembla estranya a les seves companyes, del cercle d’amistats. Alguna, li recomana, ho faci. El seu matrimoni, ha entrat en una fase de camaraderia. No li semblaria res estrany, que el seu marit mantingués alguna que altra amistat sexual. Vertaderament, ell té la seva habitació i, ella dorm en una altra. A la Beatriu li agrada anar a dormir d’hora i al seu home a darrera hora. Tenen dos fills, però l’amor d’estudiants, que els va empènyer en la seva joventut, va  minvar després del naixement dels fills. Aquests, ja tenen uns vint-i-escaig anys i estudien a l’estranger.

Per fer un favor a la seva amiga Margarita, ha de rebre i acompanyar al pianista a un concert del Cercle de Música i, després, a sopar. El seu home, no l’acompanya mai als concerts, i tampoc a les activitats que a ella li agraden.

El pianista polonès se n’enamora bojament. No el conté ni la diferència d’edat, són vint-i-quatre anys. Li ofereix anar a Brasil, a Niça, a tots els llocs on a d’interpretar concerts. La Beatriu no s’enamora, tal vegada la seva insistència, aquell amor que li demostra contínuament, la fa neguitejar dels seus principis. S’adona que el seu home, no s’oposaria a que tingués algun afer amorós. Seria, com deixar de ser l’estranya, en la seva societat. Tal vegada una espècie de compensació moral. Fins i tot, arriba a comprendre que en el món actual, tampoc ocasionaria cap escàndol reprovatori dels seus fills.

La major part de llibre, està ple dels dubtes, reflexions o impressions pròpis de la protagonista. Sincerament, he de dir que aquest diaria íntim i secret de la Beatriu, ple de sentiments i frustracions m’ha entretingut força. 

Sincerament si us ha complagut el que he escrit i us ha portat a tenir un cert interès us recomano que el llegiu. Sempre, que el tema us agradi. 

Miquel Pujol Mur

LES FLORS DEL DESERT

 

La zona àrida és molt extensa. Només terra seca. Llocs plans on el sol regna com a amo i senyor i, petites fondalades que trenquen la immensitat de l’altiplà.  El noi camina mig estabornit per la calor extrema que surt, com una flama, de la mateixa superfície terrena. 

Què fa un noi solitari, en un lloc on és tan difícil sobreviure? 

Camina sense esma, com si esperés caure en qualsevol moment i, temés morir ofegat en la pols. Vesteix molt poca roba i tot el seu cos, de pell bruna, mostra els regalims de la seva suor. Però, ell camina, amb un petit tronc, no gaire llarg i ple de punxes, a la mà. 

L’ha trobat aquest matí, quan per encàrrec de la mare, ha anat a buscar aigua a la font comunal. La seva feina principal i obligada de cada dia. Anar, una i una altra vegada, per a omplir d’aigua els dipòsits, per a què tothom pugui beure, durant el dia. 

La font, té un broc on l’aigua sembla més aviat, plorar. Els nois que han d’omplir els recipients s’han d’esperar, força estona. Mentre fa cua, ha volgut fer un tomb pels voltants. 

Aleshores, ha trobat el petit tronc. Mai n’havia vist cap de semblant i, no endevinava d’on havia sortit. Tampoc, quina planta pot arribar a ser. La troballa, en un principi, l’ha espantat, ja que al posar el peu damunt, s’ha punxat.  El crit que ha fet, ha estat causat més per la sorpresa, que pel mal en si. En el primer moment, ha suposat que podia ser l’ungla verinosa d’un escorpí que, sovint s’amaguen entre les pedres. Solament, una mica de sang ha colorat una de les punxes. 

Potser el vent, sempre el vent, que remou la terra i canvia l’horitzó, pot haver arrossegat aquella tija provinent d’un país llunyà. Ha portat la planta a l’home més ancià, per inquirir si la coneix. L’home se l’ha mirada, ha tocat les punxes i ha contestat que no sabia quina planta és. Només ha dit:

¾    Amb aquestes punxes tan fortes, deu ser algun estri del dimoni. Llença-la força lluny. Pot enverinar l’aire que ens permet respirar. 

El nen, tot confós, ha pensat com podia ser que l’home més savi, no pogués explicar-li que és aquest pal amb punxes. Per complir les ordres rebudes, ha caminat lluny del poblat, per abandonar la troballa. 

Ha descobert una petita fondalada on sembla que l’herba, de bon matí conserva certa verdor. Encara que quan el sol mostra la seva força, les plantes llangueixen, esmorteïdes. Ha fet un petit forat i, ha ensorrat part de la  tija en la resseca terra. 

Sempre quan passa pel viarany el nen s’apropa a veure el seu amic de punxes. Alguna vegada hi porta una mica d’aigua, malgrat sigui un simple didal. Un dia, s’ha sorprès, al veure que, de les punxes surten uns brots verds i, el plançó es fa més gran. Al cap d’un temps hi ha, al seu voltant, més tiges i, un dia ha nascut una poncella i, als pocs dies, una altra. 

El nen no ha pogut anar-hi durant uns  dies. El pou cada vegada dona menys d’aigua i, s’ha d’anar més lluny a buscar-ne. 

La seva sorpresa ha estat molt gran. Ja no és la petita tija que va plantar en són moltes més. De poncelles i de roses vermelles n’hi ha un fotimer. La petita fondalada és plena d’aigua neta i transparent. Comencen a créixer unes altres plantes i, fins i tot, petits brots de palmeres. 

Els savis, han deduït que aquella tija seca i plena de punxes, amb el desig de sobreviure i créixer, ha arrelat. Les seves rels s’han enfonsat en la terra buscant l’aigua. Finalment, ha trobat una bossa subterrània, que aprofitant el camí marcat per les arrels, ha sortit a la superfície i format el petit llac. 

Tots, el poblat s’hi ha traslladat. Ha estat reconeguda la fe del nen i la seva perseverança que  ha salvat a tot el poble. 

Miquel Pujol Mur