Tot el relat comença amb una simple carta rebuda per la mestressa d’un imaginari mas d’un poble de la nostra Catalunya.
Rio de Janeiro, 1 de març de 1986
A: Pepeta Pallarès
Mas dels Colomins, s/n
XXXXXX
De: Pau Oliveras
Rio de Janeiro.
Brasil
Estimada Pepeta,
Desitjo estigueu bé de salut tu i els nostres ben amats fills en Biel i l’Andreu.
Pepeta, abans de continuar llegint em semblaria interessant que prenguis un parell de les teves píndoles pels nervis, no voldria de cap manera que t’agafés un atac; d’ansietat, com diu l’apreciat doctor Fàbregas. Jo no vull mai que et posis neguitosa ni que estiguis malalta i menys ara amb la feina que deus tenir per tirar-ho tot endavant.
Com ja saps tot va començar amb la invitació que em va fer l’empresa del pinsos per bestiar “El Marrà Feliç”, la marca que venem per la comarca. Va ser el premi per haver aconseguit més clients nous en un any: un viatge al Carnaval de Rio acompanyat per personal de direcció de la companyia. Ja sé que ho vaig assolir gràcies a la tasca que vas desenvolupar a casa nostra, disposant de la gent per fer-los treballar i vigilant-los.
Que de manar en saps molt !
Jo portava com a guia aquell gripau belga, tan estirat i sonso que no somreia mai quan venia, per molt que li expliqués acudits pujats de to. Doncs, com et deia Pepeta, el viatge va ser meravellós. L’avió, un de aquest súper jets transcontinentals que no t’adones de quan surts ni de quan arribes. En un tres i no res, vam ser a l’aeroport de Rio, i d’allà a dins l’Hotel de l’Avenida.
Tot això sona molt bé, no hi havia cap ensurt que ens apartés del pla de ruta, crec que li deien, que va donar-nos a la mà l’organització. A les set del vespre van avisar-nos de recepció per anar a sopar i així poder ser d’hora a la tribuna, des on gaudiríem de l’espectacle de veure passar la rua. Molt bé, vam sopar i un vehicle ens hi va portar.
Tenien un servei de bar fantàstic, només acabaves una beguda te’n posaven una altra. No sé que era, una barreja de rom dolç de canya, amb pinya i coco que passava millor que l’aigua. Cadascun dels gots portava un para-sol, no tinc n’idea perquè eren si perquè sempre havia de llençar-los. Quina manera de malgastar els diners. Si no es bevien ni es menjaven. Renoi, a raó de què els posaven?
Quan va començar la desfilada, jo ja havia llençat sis o set d’aquestes umbrel-les. Fins i tot el belga reia, devia ser perquè ell també havia llençat molts de petits paraigües. I va arribar l’important de la festa, la carrossa de les mosses. Les noies no dissimulaven res de la seva anatomia. Vestides, alguna cosa portaven, però, entre les begudes, la temperatura, el ritme provocatiu en què ballaven, el perfum embriagador de la nit “brasileira”, la calor i l’olor de la suor de tots aquests cossos dansant, va ser pitjor que si hagués “esnifat” tota la droga del món.
El belga va fer-se fonedís, darrera d’un que semblava, en negre, al mosso aquell que va ser el teu primer promès. Aquell que quan el vas acariciar, et vas espantar. No sé si ho era, tenyit és clar, però em semblà que tocava un bombo en allò, que saps.
De cop i volta, em vaig trobar al mig de l’escola de samba on hi havien totes les joves, i no tan joves. N’havien de tots els colors blanques, mulates, xineses, negres... I totes em van rodejar. Saps molt bé que de geni en tinc i molt, però físicament sóc un pel baixet, rodanxó i calbet, i em vaig trobar envoltat per tot arreu. Em pujàvem, em mantejàvem, m’abraçaven , em petonejàvem per tot arreu. I tu que deies pensant amb aquell jove que he esmentat abans, que sóc poca cosa, si haguessis vist com em vaig posar, mai en la vida me la havia vist amb aquella força. Per què dir-te ?
A la fi, vam entrar en un local, una escola de samba en una favela. Em van agafar de la mà i una part del grup em va empènyer a una altra sala. Xiqueta !
Tots anaven quasi conills, i jo era un d’ells. I tu que deies que amb un cop ja no servia per a res més i justet. No sé com va ser, ni com, ni quantes vegades ni en qui ! Una disbauxa ! Et diré que la policia en va trobar pel carrer nu, fent esses, tocant una trompeta. On va sortir la maleïda trompeta?
Vaig estar sis dies ingressat a l’hospital, a l´UCI per desintoxicar-me.
El més dolent, estimada Pepeta és que encara la tenia valenta. Valguem Déu !. Em van dir que probablement m´havien donat amb les barreges la pols d’una herba o bolet que coneixen els indígenes. Ah, al belga encara no l’han trobat ! És que en la cara ja es veia que era un perdut.
L’agencia de viatges i l’organització de la desfilada vist el desgavell en què es va desenvolupar la festa, les pèrdues materials, i els sofriments morals i ètics esdevinguts a l’enfonsar-se la tribuna, m’ha donat una compensació econòmica. Vaig callar ja que amb l’embriaguesa ni m’ha n’havia adonat.
Pepeta estem de sort! Sempre m’has donat la raó amb les meves idees. He pensat que si pogués cercar l’herba o bolet del beuratge, el podríem cultivar al camp del solell, darrera del mas, a l’esguard del vent del nord, i ens faríem milionaris sense haver de treballar. Ens el prendrien de les mans ! Tindríem cases noves, cotxes, festes, vestits, vacances i als nostres fills no els faltaria cap cosa. Podrien estudiar, malgrat tinguessin quaranta anys.
Per tant, enviem 60.000 pessetes cada mes perquè cercaré el producte i també perquè he de viure i experimentar. Ja saps el compte del banc que correspon.
Tot sigui pel bé dels nostres fills ! Jo sempre disposat pel sacrifici per la família!
Una abraçada ben forta i petons pels nois. I tu Pepeta rep tot l’amor i el desig de aquest home que vol fer-te la dona més satisfeta i rica del planeta.
Teu per sempre, Pau.
Desprès de llegir la carta al dos fills, la Pepeta els hi va dir.
Aquesta fills meus, va ser la darrera carta que vaig rebre del vostre pare, ara fa nou anys.
Tant temps fa, mare? Ja ens estranyava que no el veiéssim mai.- va dir en Biel.
El diners que ha passat amb ells ? - Va preguntar son germà, l’Andreu.
Els ha retirat sempre del compte.- Contestà la mare.
Què faràs, mare ? – Preguntaren tots dos.
Mireu, ara ja sou grans. Us faré responsables del mas. I ens enviareu diners tant al vostre pare, com a mi en un compte que us donaré. I l’aniré a trobar.
Ja el coneixeràs al cap de tant temps ? – Demana l’Andreu.
Sí, perquè tinc una fotografia que li van fer al banc. Porta una arracada, cua i va tatuat. Deu analitzar molt, per què el veuen sempre amb diferents dones. A la rua és el rei Momo del Carnaval. Ara li faré posar en clar totes les seves experiències i demostrar-me-les.
Miquel Pujol i Mur
Berga, 6 març 2006
En arribar a casa la Júlia vaig anar
corrent al lavabo. Pujant l’escala m’he ensopegat i per no caure he posat la mà
damunt l’esglaó. M’ha quedat la mà empolsinada i una substància fosca m’ha
embrutat el palmell.
