CRUELTAT IV.

POTSER, FINS I TOT, ERA UN ESSER HUMÀ.

Sense immutar-me per la seva mirada vaig continuar parlant amb el dubte si les meves paraules arribaven al seu pensament o es perdien entre la llum de les espelmes o la penombra de la habitació. Sir Cristòfol continua impertorbable però els seus ulls verinosos eren clavats en la meva semi nuesa.

¾    Vas nàixer d’una dona i ens hauries de respectar perquè som portadores de la vida. Tu sense dones no existiries i la humanitat hagués desaparegut. 

No sé què va passar perquè les seves faccions van canviar així com l’aire cruel de la seva mirada. Deixar de ser la mirada del home poderós capaç de qualsevol maldat i es convertí en l’infant que va ser un dia llunyà. 

Només pronuncià una paraula i plorà cosa que mai m’havia imaginat en un home d’un posat tant petri.

¾    Tata- i balbuceja altre cop.- Tata. -Semblava ferit internament per un record íntim. 

Les meves idees eren plenes de suposicions. No creia que les meves sines li provoquessin cap reacció especial. Potser la seva visió, la meva duresa parlant o ambdues coses van trencar el cristall que envoltava el seu cor i va mostrar-me la part dèbil de Sir Cristòfol. 

Sonà el telèfon anul·lant l’aïllament de la cambra. Cordant-me la brusa i amb pas segur vaig abandonar l’hotel. Em sentia dona. I com dona o home no havia de ser el joguet per diversions cruels  d'altres. Només hi ha el bon amor per aconseguir la felicitat.

Com si el cristall esquerdat en la nostra entrevista formes part de la bombolla que el protegia poc després Sir Cristòfol, tornava a ser en primera plana dels diaris al suïcidar-se.   

En escriure el meu article vaig indagar per saber les circumstàncies que envoltaven la seva vida des de petit.  

La tata era la dida que l’alletà de petit i que el protegí de la intemperància i els mals hàbits familiars. La dida, que va ser la mare afectuosa en contra de la violència i l’oblit d’uns pares cruels. La tata que va sacrificar la vida per salvar la del seu nen malgrat no fos propi. 

I vaig entendre l’home però mai entengué al monstre assassí en què és convertí. 

Violència crida violència. Lluitem per una societat justa on homes i dones puguin conviure en pau i equilibri.   

Miquel Pujol Mur.

Berga, 22/11/2012

 

CRUELTAT III.

CARA A CARA.

Però aleshores alguna cosa va trencar-se en el meu interior. No sé què em va passar ni per què va succeir. Potser la fredor metàl·lica de la maneta de la porta va ser el detonant i una corrent elèctrica em va travessar el cos i em va deturar en la meva fugida. Tal vegada el titil·lar de la flama de les espelmes espantades per la meva brusca reacció per escapar d’un ambient que m’empresonava i em deixava sense força. No ho sé ni segurament ho sabré mai però en aquell instant la meva ment va apartar el dolor i la por causada per les paraules de Sir Cristòfol.  

Vaig endreçar-me, vaig passar les mans pels cabells tirant-los enrere, vaig mullar-me els llavis amb la punta de la llengua i amb els dits vaig assecar-me les llàgrimes de l’horror passat. Mentre polia el meu aspecte corporal reparava les escletxes mentals més feridores i cruels. 

Qui era aquell home, simplement un home no una persona, o simplement res de tot això només una simple bestiola, una feristela a qui havia d’enfrontar-me i vèncer. 

Vaig tornar dreta, segura i ferma a l’habitació. Romania  assegut a la butaca amb el mateix somriure fred, immòbil de cara i de cos. Vaig mirar-lo fixament amb un aire de menyspreu en els meus ulls. En aquells moments només veia assegut una serp de ulls verds que m’observava momentàniament sorpresa però de qui no em podia fiar. Amb el soroll del seu respirar, amb el moviment oscil·latori del seu cap i amb el sord soroll del seu cascavell pretenia distreure’m per saltar damunt meu i ferir-me. 

Amb tot el valor i gosadia possible m’assegué altre cop a la butaca mirant-lo fixament i vaig començar altre cop les meves preguntes. Em mira i amb el somriure dur va dir-me:

¾    Tornés, em vols més. Pot ser t’agrada la idea de patir més vexacions. 

No vaig respondre a la seva provocació i la primera frase em sortí forta i dura:

¾    Sóc una dona, un esser humà, i per tant capaç de sofrir i riure. Però per davant de tot sóc lliure i ningú, sigui quina sigui la seva categoria social, pot intentar subjugar la meva llibertat. 

No va contestar però pel moviment de seves les mans entengué que li importava poc que els dominats fossin homes o dones. Desesperada per la seva indiferència obrint-me la brusa l’ensenyà les sines.

¾    Mira uns pits com els que van alletar-te. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 22/11/2012.

CRUELTAT II.

LA VISITA A LA SERP.

Sense pausa i amb molta pressa així va iniciar-se la meva visita a Venècia, capital del Lido. No vaig poder fer ni una ullada a la plaça de Sant Marc. Des de l’aeroport, la canoa taxi que travessa el delta em deixar a la porta de l’hotel. Ja sóc a l’Hotel Embassadeurs em vaig dir. Com tinc un aire agressiu i de bon veure, a més d’alta sóc morena i ben plantada els conserges no s’han oposat a la meva visita a Sir Cristòfol. Devien pensar que era una meuca de classe alta que venia a satisfer els desitjos del cavaller. 

La suite, com correspon a un hotel de tal categoria, era adient al seu preu. Uns severs i espessos cortinatges vermell fosc, quasi del color sang vaig pensar en entrar, impedien que qualsevol raig de sol ni de llum nocturna esmorteixi la claror d’una dotzena d’espelmes hàbilment distribuïdes per l’estança. 

Després de les salutacions de rigor sóc asseguda davant seu. Em sento com una conilleta nua davant d’una serp d’ulls verds buits d’expressió.

¾    Per què ho va fer? - Asseguda en una butaca d’alt respatller va ser la primera pregunta segurament massa sobtada i al mateix temps massa innocent per aconseguir un clima per poder seguir la conversa. Era davant meu, impol·lut, hermètic, les seves faccions no revelaven ni un pensament ni el més mínim moviment com si fos una freda i cruel estàtua grega. És posat en el butaca rígid, ert com si vulgues conservar sense cap arruga el seu elegant vestit de seda negra.

¾    Per què ho vaig fer. Bona pregunta- va contestar amb una veu forta, profunda i amb el deix amarg final, com el sabor de la darrere copa de campari. – Ho vaig fer perquè era meva i l’havia de castigar. Ella havia de reconèixer qui era l’home, el mascle, l’amo. Parlant de tot vostè no està gens malament. És elegant i pot ser que aquest lleu i suficient somriure dels seus llavis jo sabria fer-lo canviar per una ganyota de por. La por, amiga meva, és sana i creure’s que un ho sap tot és denigrant.

¾    No parlàvem de mi. Parlàvem de la dona que va pegar, apallissar i finalment dessagnar. Sembla ser que no era la primera.

¾    Sí, ja t’ho he dit l’havia d’ensenyar a respectar-me. I tu estimada, també et podria fer veure quin món s’obriria davant teu. Penar, sofrir, demanar clemència i potser...morir, després de sentir el goig de la humiliació més profunda. 

No vaig aguantar-me més, amb la pell de gallina i els pèls de punta vaig aixecar-me i vaig fugir espaordida mentre sentia el seu riure ofensiu. 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.

Berga,20/11/2012.

CRUELTAT I.

FEINA DE PERIODISTA.

Acabava d’arribar a l’oficina, i quasi sense temps de penjar l’anorac, quan la cap de premsa em va cridar per fer-me l’encàrrec d’un nou reportatge. Asseguda davant seu vaig perdre la meva fama de riallera quan va dir-me el nom del personatge a qui havia d’entrevistar. Sir Cristòfol, rere aquell nom hi ha un home amb una història de força crueltat, sadisme seria la paraula més adequada, malgrat la seva joventut. 

 

Sir Cristòfol crida l’atenció per la mirada penetrant i fixa dels seus ulls verds. Sabia que era alt, moreno i eixerit. També coneixia, per veure’l a la televisió, la seva forma de caminar, i el seu aire jactanciós per la positura que prenia davant de les càmeres. Malgrat que les imatges fossin presses en el Jutjat davant de taules i ordinadors durant el judici pels seus crims, no perdia el seu posat altiu. 

 

Mentre l’escoltava cercava la forma de posar objeccions a les paraules de la cap: havia de fer les vacances, unes desitjades vacances al Carib, i el meu cap somniava veient el mar, el sol, les platges de blanca sorra, música i potser...qui sap?  

 

Quan va acabar el seu discurs inicial va acabar dient-me:

¾    D’acord, Elisa. 

 

Aleshores vaig abocar damunt la seva taula cap totes les objeccions possibles: el desgrat que em produïa l’individu i també l’observació sobre quan temps feia que tenia retardades les vacances. Totes les meves paraules no van servir de res perquè amb un senzill i ampli moviment d’espatlles i un altre encara més simple d’obrir les mans va dir-me més que amb les paraules següents.

¾    És així la teva feina, estimada. Tu veuràs. Aquí tens els bitllets de l’avió. Si no vols n’hi haurà un altre que segurament li agradarà el teu lloc. A mi, el president em diu sempre que la nostra porta és tant grossa per permetre puguin entrar els que vulguin treballar i sortir els que parlen de vacances i festetes. Primer el treball i les necessitats de la revista i després en parlarem del temps d’oci.  

 

Vaig tornar a casa ràpidament i prenen només quatre imprescindibles peces de roba vaig marxar, podríem dir, amb la mateixa roba que portava posada per treballar a l’oficina i un petit maletí. 

Al cap d’un hora agafava l’avió que em duia a Venècia.

 

Continuarà... 

 

Miquel Pujol Mur.

 

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE LA SALA. LLOBERA. SOLSONÈS.

En el nostre periple per terres del Solsonès van arribar-nos al municipi de Llobera i després de visitar el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola dels Bous vam seguir la pista alquitranada per trobar l’església de Sant Salvador. De sobte ens cridà l’atenció un campanar d’espadanya que s’erigia al costa d’una casa de camp i és visible des de la carretera. Vam parar el cotxe i a peu ens hi dirigirem amb la imatge gràcil del campanar en els nostres ulls.

El camí era fresat per múltiples petjades de ramat oví o cabrú que feien com un domàs dibuixat de les marques dels seus peus. En arribar davant de la porta van veure que la religió havia abandonat la construcció i feia temps que ningú l’utilitzava a causa de les bardisses que obstruïen el pas. La porta era oberta, però ajustada, i vam accedir a l’interior on el terra era cobert de palla neta.  

Sant Pere de la Sala, anteriorment coneguda amb el nom de Sant Pere de Comajuncosa des del segle XI fins al començament del XIX.

 

Actualment ha pres el nom del mas de la Sala on és situada. És a la vora de l’hort i s’utilitza com a pallissa.

Dades consultades: De totes les esglésies del municipi de Llobera aquesta es creu és la més antiga. Surt esmenada en un document del 21 d’abril de l’any 1002 quan Sanç de Llobera i la seva muller Quinedelde estableixen un mas que limita amb Sant Pere de Comajuncosa “domibus sancti Petri in Choma Iuncosa”.

Al 1060, el seu fill, Mir i sa muller Estefania venen a Guitard i a Eicolina uns alous que posseïen al terme del Castell de Llobera, situats a Comajuncosa, així com la mateixa església, el cementiri i ornaments que hi pertanyien.  

Pels capbreus dels segles XIV i XVI sabem que Sant Pere és una sufragània de la parròquia de Sant Pere de Llobera

L'any 1694, segons consta en una llinda que hi ha a la porta d'accés a l'església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos adossat al mur sud-est en funció de sagristia.  

L'any 1897 arran de la nova distribució de les parròquies del bisbat de Solsona perd la categoria de sufragània.  

La nau és de planta rectangular sense absis. Està orientada a l'est. A l'interior hi ha una volta de canó lleugerament apuntada, que correspon a la part primitiva, i una continuació d'aquesta posterior feta amb material més bast de tàpia. Està enguixada.

La coberta és de dos vessants. Al frontis hi ha un campanar d'espadanya amb dues obertures. La porta és al mur de sud-est.  

La cara est sembla feta de nou, ja que els carreus estan relligats amb ciment.  

L’edifici està pràcticament cobert d'arrels i vegetació, sobretot al sostre i al cantó de llevant, fet que empitjora encara més el seu estat.  

El què sembla ser l’antic cementiri és ple de bardisses i plantes. 

En un principi havia de servir per complir el culte dels creients del lloc, ara ha perdut la fe i és oblidada de la mà de Déu i les persones de l’entorn. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 24/11/2012.

SANTA LLÚCIA DE TRAGÓ. PERAMOLA. ALT URGELL.

Anàvem com sempre és la nostra dèria, no podem fer-hi més, cercant construccions romàniques a la part baixa de l’Alt Urgell. (Urgell Sobirà).

En un pla al costat del cementiri i a uns 500 m. del poble de Tragó de Segre (66 hab. dades 2001) van veure el nostre objectiu l’església de Santa Llúcia de Tragó. Segons notes trobades en diferents escrits l’església es compartida entre Tragó i Nuncarga essent un monument del municipi de Peramola protegit com a bé d’interès cultural. Tragó és situat davant d’Oliana i també de la cua del pantà de Rialb. El lloc formà part fins al segle XV de la Baronia de Peramola.  

Totes les dades diuen és tracta d’una mostra del romànic llombard del segle XI. Malgrat tot les referències històriques són mínimes. A la relació de la dècima del bisbat d’Urgell de 1279, dins el deganat figura l’església de Dragó.  

És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l’arquitectura d’aquesta època.  

Fins aquí tot sembla molt normal però la nostra sorpresa va ser en arribar a la magnifica capçalera tribulada formada per un absis central i dues absidioles laterals que abracen les cantonades del cos de la nau. El conjunt presenta arcuacions llombardes entre lesenes. Al centre de cada absis hi  ha una finestra de doble esqueixada i ha la façana de ponent n’hi ha un altre similar que conserva vestigis de pintura mural.

Les parets de la nau ha estat sobrealçades i  és conserven lloses de ràfec de la primitiva coberta.  

El campanar d’espadanya d’un sol ull s’alça en el mur de ponent i sembla construït posteriorment. 

La porta d’entrada s’obre en el mur de migdia amb un arc adovellat molt propera a la paret del cementiri i té una placa de ceràmica amb la inscripció de Santa Maria del Pla. Al llarg del temps l’església ha estat sota diferents advocacions com la de Santa Maria però a inici del segle XX n’era titular Nostra Senyora del Roser. 

Havia estat església parròquia i tenia com annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga. Actualment és sufragània de l’església parroquial de Peramola.

Fou restaurada durant els anys 80 del segle XX. 

Acompanyo goigs de Santa Llúcia de Tragó trets del blog Goigs del Ignasi Jimdo. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 23/11/2012

EL JOAN I LA TORRETA.

¾    No, mamà, no, no toquis aquesta torreta!

¾    Per què, Joan? Només vull plantar uns pensaments com aquells tan bonics que hi havia l’any passat. 

El nen es retorça les mans tot amoïnat, capcot i ballant una mica amb els peus.

¾    No mamà no remoguis la terra! Per favor! 

 

La mare tota estorada per l’actitud del Joan se’l mira preocupada. El seu fill és un xicotet com molts nois de la seva edat. Els seus cinc anys no el fan destacar per alçada dels altres nois de la seva classe. Una mica prim és tan juganer com altres nens. Per primera vegada la seva mare el veu indecís, com disposat a callar per davant de tot, mig avergonyit i inquiet per la terra de dins el test.

La mare agenollada al patí mira sense entendre res i allarga altre cop la mà per tocar la terra sense comprendre la dèria del seu fill. Només avança la mà quan el Joan torna a somicar i diu mig plorant.

¾    No mamà, no , no la toquis sinó no creixeran. 

La mare aleshores compren que hi ha un misteri, s’asseu en el terra del patí i prenen al nen per la mà primer, pel braç després, l’asseu al seu costat i li fa recolzar el cap damunt seu.

¾    A veure Joan , diguem la veritat. Qu’e passa amb aquesta torreta?

¾    Res mamà, no res...

¾    Va explica-m’ho i no et renyaré si el alguna entremaliadura. Diguem- mentre l’acarona i l’acosta més a ella.

¾    Res mamà ahir va vindré l’avi i vaig escoltar quan parlàveu. No sempre estic jugant, m’agrada escoltar a l’avi quan parla de com treballa el camp. De llaurar, de sembrar, de batre, i tantes coses que sap fer al seu hort al poble.

¾    Bé,- diu lla mare- continua.

¾    Llavors vaig sentir que deies com de malament va la feina al pare i que anàveu  justos de de diners.- El Joan calla i abaixa els ulls.

¾    Va digués- apressa la mare, mentre l’acaricia el cap i els cabells posant-li bé. 

El Joan fa un esforç, s’empassa la saliva i acaba per enraonar. 

¾    Vaig agafar-te una moneda i la vaig plantar i regar en el test. Al matí l’he regat i cada moment me la miro per veure quan puc recollir la collita per donar-te-la i no quedeu sense diners. Mare, Creus que trigarà molt. He fet malament... 

La mare li dóna un petó a cada galta i li parla:

¾    No et preocupis per la moneda- fent-li més petons. Al vespre a l’anar al llit tu explicaré però no t’amoïnis no tocaré la torreta. 

El Joan alleujat marxa a jugar amb els seus joguets i poc després s’arregla per anar a col·legi. 

L’ INNOCÈNCIA DELS INFANTS ÉS UN TRESOR QUE HEM DE MIRAR DE NO PERDRE I ELS NENS I LES NENES SÓN EL FUTUR EN AQUEST DESQUICIAT MÓN.

 

Miquel Pujol Mur.

Berga 27/01/2012.

LA NENA I EL PALLASSO

La nena passeja pel parc quan s’adona que al mig del prat rellueix un objecte per causa dels raigs del sol matiner. 

S’aproxima encuriosida pel reflex lluminós i troba enmig de la gespa verda la figura d’un pallasso de plata. 

En agafar-lo sent una escalfor a la mà com si fos una mà amiga que afectuosament estrenyés la seva. 

La figura és feta de plata polida i brillant. En la cara brilla en el lloc del nas un robí de grans dimensions que mig tapa uns llavis distesos per un somrís amable.

¾    Nena, amiga meva, protegeix-me que em volen fer mal- crida amb veu planyívola la figura de pallasso.

¾    Qui?- respon sorpresa la nena.

¾    Uns dolents que em volen prendre el nas.

¾    Oh! Tan bonic que et queda tan vermell.

¾    Si és molt maco però que faria jo si me’l prenguéssim. Tot canviaria a la meva vida. Primer, no em podria mocar. Segon, no podria respirar normalment, a més i molt important la meva companya no em podria acariciar la punta vermella. I que seria de mi, sense carícies el meu nas no podria complir els desigs de la gent que m’estima. 

Unes ombres silencioses es mouen voltant pels arbres de l’entorn del prat. El pallasset s’estremeix i crida espaordit.

¾    Nena! Ajudem! Tapem! Amaguem! 

La nena agafa unes fulles i branques d’uns matolls propers. Al fer-ho s’esgarrinxa la pell amb una gavarrera. Malgrat tot, amb les branques i les fulles cobreix l’objecte i premem-lo contra el pit marxa tranquil·lament cap el poble. 

Les ombres fosques no s’acosten, buscant pel prat i el bosc, i la nena pot fer el camí a casa seva sense perill fent veure que porta un ram de flors boscanes a la seva mare. 

D’una de les esgarrinxades, amb les espines de la gavarrera, sagna i es barreja amb les fulles embrutant-les. Mira dins del ram i veu que el pallasso també és brut de sang, però somriu.

¾    Amiga, tu si és amiga, disposta fins i tot al sacrifici per un amic- Bufa suament damunt la ferida que deixa de sagnar- Diguem que desitges?

¾    Un bon amic- contesta la nena.

¾    Puc donar-te riqueses, puc fer-te una casa nova, puc aconseguir tot el que desitges, però un bon amic ho has de trobar tota sola i treballar tots dos per què aquesta amistat sigui vertadera i ferma. Només et donaré un consell mireu-se sempre als ulls i sense fer cas a ningú, amb la veritat i la confiança per davant, comenceu un bon camí. 

QUI TÉ UN BON AMIC, SENSE INTERESSOS DE CAP MENA , TÉ EL TRESOR MÉS APRECIAT I A DE LLUITAR PER A QUÈ PERDURI EN EL TEMPS.

 

Miquel Pujol Mur

Berga, 5 febrer 2012.

EL RELLOTGE.

En el silenci de l’habitació l’home escolta com passen els minuts en el rellotge de paret. No veu les busques però la seva oïda capta una a una les vibracions repetitives i compassades de cada moviment de la precisa maquinària.

 

Clic, clic, clic...el soroll es repeteix sense fi, com si fos el pèndul d’un imaginari hipnotitzador que oscil·la davant dels ulls de l’home i fa que s’adormi i els somnis el transportin a recordar els rellotges que ha admirat en el curs de la navegació que s’anomena vida.   

Primer, quan era un nen, el rellotge del bufet d’un menjador d’una casa senzilla i pobre. Després, el rellotge del campanar de la plaça del poble, alt i ferm, amb una esfera a cadascuna dels quatre frontals.  

Sota es trobaven els nois i noies per marxar en autocar a fer xerinola al pobles veïns. Marxaven en el cotxe de línia i malgrat les advertències dels pares tornàvem quan les busques s’ajuntaven avall. Aleshores, raons paternes pels nois i amenaces per les noies. Com música final sonaven les mateixes frases.

¾    No ho fareu mai més. No us deixarem sortir. 

Raons, súpliques i exclamacions fins l’arribada de la propera festa major tant fos llunyana  com propera.  

El rellotge del quarter que avança lentament mentre espera impacient per sortir. Els soldats formats, nets i endreçats en espera de la revista de l’oficial de guàrdia. Un i altre igualats per l’uniforme, massa dins de massa.

¾    Per què triga tant. M’espera una mossa. Hem d’anar al cinema. Acaba d’una vegada, oficial, i deixem volar. 

La mossa i el rellotge, potser no la novia que ha quedat al poble esperant si al diumenge hagués permís. 

La mossa del poble de quarter, la dels entrepans, la darrera fila del cinema. La noia dels petons robats i les carícies mútues. La que voldria robar el cos i l’ànima del soldadet i fer-li oblidar la novia del poble. 

El rellotge que marca l’espera del dia de la boda sense aclarir qui és la núvia: la mossa o la novia. 

El rellotge de peu, de polsera o de torre, fins i tot aquell de sol trobat a esglésies de pobles perduts o parets de cases tancades. 

El rellotge intern que inexorablement marca el pas del temps, dels minuts, de les hores, de cada dia i de cada nit de la vida humana. 

El rellotge continua trancant el silenci de l’habitació i l’home recorda instants bons i dolents que li ha comportat l’existència. 

El rellotge sona clic, clic, clic...no es detén ni és detindrà malgrat la vida aturi el cor intern. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 21/11/2012  

 

EL PINTALLAVIS.

La noia, més aviat una nena una mica crescuda, volta pel carrer Gran del poble una petita capital de província. La seva mirada és fixa a una botiga que oferia una gran varietat d’articles de perfumeria. Està indecisa i al mateix temps frissa de malestar per la seva pròpia manca d’esperit.

Entro o no entro? Em coneixerà la dependenta? Li dirà a la mare? Què pensarà ma mare si sap que m’he comprat un pintallavis? Per què te l’has comprat? Em preguntarà potser en veu enrabiada, no sé si és millor això o que esclati a riure. Li dirà al pare? Quina vergonya! 

Cansada de tots aquests pensaments mira a una botiga de primer preu i barrina el seu cap. 

Si la compro aquí serà més barata. Però segurament serà fabricada a Xina. Clar, millor a la perfumeria on puc demanar consell. Imaginat que la compro xinesa i en posa el llavis com un botifarró. Quin horror!  

Ja tota decidida i amb posat seriós empeny la porta de la perfumeria, un munt d’agradables aromes entrà pel seu nas mig embriagant-la dolors florals i de fusta. 

La dependenta acut amb prestesa a l’escoltar el soroll mig ronc del timbre de l’entrada. Mirant-se a la joveneta li pregunta:

¾    Què vols, bonica?

La primera idea de la Isabel és: Ja comencem, malament m’ha dit bonica com si fos una cria. Més, decidida s’acosta al mostrador i em veu ferma demana:

¾    Un pintallavis.

¾    De quin color el vol la teva mare.

¾    No és per la mare. És per mi- contesta enfurismada.

¾    Ah, perdoni no la volia fer enfadar. Com la veig tan joveneta.

¾    Ja tinc...- de cop calla i se’n dona compte que més val no dir l’edat.

¾    Vostè dirà- s’ofereix respetuosament la dependenta.

¾    Vull un pintallavis vermell com el què porta vostè.

¾    Oh, quin bon gust. El Rouge Passione de Lancaster. Molt apropiat per ressaltar la joventut dels seus llavis.

Altre cop la joventut, no, és ja dona.

¾    Quan val. Pregunta decidida com una dona feta.

¾    Està bé, no és econòmic però el tenim en promoció. Amb descompte i tot 60 €. 

La pell bruna de la cara de la nena-dona s’aclareix sobtadament i la seva mà es recolza en el mostrador. La dependenta veu el tall de la noia al saber el preu i pensa pobre criatura i si l’ajudés.    

¾    Mira jove et veig a fer un tracte. Em pagués 5€. El tens, oi? I fem un tripijoc, vens a ajudar-me el dissabte i poc a poc em pagués la reta de la deute. Fem! 

La Isabel sospira i el seu rostre s’alleugereix. Busca en la butxaca del seu pantalon i treu els diners que posa damunt la taula i xiuxiueja.

¾    D’acord. Vull fer-li una darrere pregunta. Deixà marca?

¾    Normalment no. Però si vols donar enveja a alguna amiga primer mulla’t els llavis i en deixarà. 

La noia surt contenta de la botiga, Sap que el caprici l’haurà de suar treballant. Somriu, mentre pensa en la Mònica, la tafanera de la colla es posarà com una moto quan vegi la senyal vermella al coll del Marc. 

Miquel Pujol Mur                                           

Berga, 22/ 11/2011