Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 31 de desembre del 2012

UN PETIT REGAL.


Un matrimoni jove amb el seu fill esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres passatgers. 

El frunzir dels motors, suau però insistent i perdurable havia fet que la Mònica hagués de demanar un calmant a l’hostessa. El Marc neguitós per la seva dona tampoc estava molt seré i el petit Pol feliç com un gínjol, inquiet i juganer el treia fàcilment de polleguera.  Sort va tenir va tenir el nen de les hostesses que van fer-lo jugar en el saló de l’avió. L’Erika, una polonesa alta i ferma que es notava que tenia molta experiència i moltes hores de vol li va regalar un peluix amb la figura d’un petit coala. 

La Erika no sabia català i al regalar-li li va dir en francès:
¾    Prenez vous petit garçon, c’est un petit jouet per toi.  

El Pol no l’entenia però el Marc que xampurrejava una mica de francès ho va comprendre i fa dir-li al nen que li fes un petó a l’Erika. Al rebre’l la noia va posar-se vermella i unes llàgrimes van caure-li galtes avall, va aixecar-se i mig somicant va refugiar-se a la cabina de les hostesses. 

El Marc mentre amb un ull mirava a la seva esposa, la Mónica, que mal dormia va cridar a una altra hostessa que per sort entenia el català i li va preguntar.
¾    Què s’ha molestat? 

Mentre entregava un got de taronjada al passatger de la fila de darrere li respongué.
¾    És que l’Erika fa poc va perdre el seu fill i fins ara no s’havia recobrat. L’hi feia tanta il·lusió. L’estimava amb bogeria. 

Poc després l’Erika sortia de la cabina i jugava a estones amb el Pol. 

Quan va aterrar l’avió, en sortir, les hostesses acomiadaven els viatgers   i el Pol va agafar-se a l’Erika i li va fer dos petons a cada galta. La dona va reprimir-se per no plorar però va abraçar-se al nen com si no el volgués deixar marxar. Finalment va donar-li la mà, empenyent-lo cap els seus pares i un ample somriure va brillar en els seus llavis. 

EN TOTES LES SITUACIONS ELS SENTIMENTS ENS MARQUEN LA VIDA I DEIXAR-LOS SORTIR, MALGRAT SIGUI PLORANT, DESCANSA L’ÀNIMA.          

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.

EN JORDI I LA PRINCESA.


Sóc davant de la porta del rei de l’empresa i espero que acabi el real consell d’administració. Temo per la meva feina ja què fa poc temps que treballo de becari i m’he guanyat un parell de repulses del cap d’oficina. Totes per la mateixa raó quan arriba la princesa, així l’anomeno jo, a visitar el seu pare, el rei, els meus ulls resten enlluernats al veure la gracia dels seus moviments i l’ondular de la seva rossa melena.  
De cop s’obre la porta del despatx del rei i ell mateix m’empeny endins tot dient-me:
¾    Perquè no m’ha avisat. No sap que l’he reclamat urgent, Jordi.
¾    Si senyor Ricart, però com les reunions del consell d’administració són sagrades.
¾    Punyetes, quan crido urgent no valen reunions ni res. A veure, escolti, la meva filla ha tingut un accident amb el cotxe. Els Mossos l’han detingut i l’han portat a la cova del drac.
¾    A la cova del drac?- Pregunto atònit.
¾    Si home, sí, el jutjat del magistrat que em la té jurada per un tema de diners. De quan encara era advocat abans de pujar a jutge. M’he la tancat a la garjola i diu que abans se la menja que deixar-la sortir. Com si no s’hagués menjat altres jovenetes que li he enviat per resoldre l’antic assumpte. Ara vas, Jordi i com ets un home i ben plantat a veure s’hi ha més sort.
¾    I com sabrà la seva filla que vinc de part seva. No em deu conèixer.
¾    També tu, et quedes parat cada vegada que ve i vols que no ho noti. Ho sap tota l’oficina. Sort tens de ser un bon treballador que si no...Ves agafa una rosa de l’oficina de recepció i li portes en senyal d’amistat.
¾    No tinc cotxe.
¾    Cotxe dius, per anar a la Ciutat Judicial. El millor mitjà és que agafis el Metro i arribaràs abans sense el trànsit de la ciutat. 

I ja en teniu baixant per l’escala del Metro amb una rosa a la mà i disposat a salvar a la princesa del drac. Poc després pujo en un comboi nou, com cavaller en blanc corser, disposat a combatre a braç trencat, a l’opressor jutge-drac. Porto com escut en el meu cor un taló bancari signat en blanc pel pare de l’estimada per la fiança. Bé, té certs límits, després de passats he de consultar. Com llança una rosa vermella com la sang estendard de l’amor i la passió dels humans. Lleuger com un bon cavall el Metro em porta en un moment davant dels jutjats salvant-me del perill dels precipicis i congestions de la circulació urbana. 

Poc després visito a la meva empresonada princesa que m’entrega com a penyora un floc del seu cabell. Només de parlar-ne una estona el meu goig és ple i pujo al despatx del jutge disposat a combatre fins a la mort pel meu amor. 

Després d’àrdua batalla discutint punt per punt l’accident he aconseguit lliurar a la princesa de la presó. El magistrat ha resultat ser un antic professor meu, això no penseu que ha servit per endolcir la nostra entrevista. Ha estat molt dur amb mi, semblava que volia fer-me un nou examen final de jurisprudència. Però a la fi s’ha rendit i guanyador he alliberat a la jove filla del rei.

Sortim al carrer, el seu cotxe ha quedat retingut i no passen taxis. Aleshores li proposo muntar al Metro. Poc després cavalquem junts vers l’infinit. 

Miquel Pujol Mur.
Berga 23/12/2012.  

 

diumenge, 30 de desembre del 2012

ELS DOS GOSSOS AMICS.



Era un gran mas situat sota el coll de Pal on el temps passava tranquil·lament seguint el pas de les estacions de l’any i els diferents treballs de llaurar, plantar, segar i recollir les collites i vigilar la vida i creixença dels diferents animalons que convivien amb el humans. La vida al mas anava transcorrent amb força naturalitat fins que va ocorre un fet molt trist i lamentable. 
 
A la casa hi havia dos gossos. L’un era un mastí blanc d’una presencia i planta espectacular . L’altre era un gosset bastant petit però juganer i molt amic de festes, que sempre era al costat de tothom, en especial de la masovera.

El Tom, que aquest era el seu nom, es mirava el petit Black, amb bastant menyspreu. Potser era també una mica de gelosia, ja que ell es passava bona part del dia vigilant les ovelles de la casa, pels boscos de l’entorn. Quan arribava amb el ramat el Black tot content l’anava a rebre, però ell arrufava el morro tot ensenyant-li les dents. El pobre Black sortia corrent i anava a refugiar-se a les faldilles de la masovera. Volia ser amable i afalagador , però el Tom estava cansat de córrer darrera les ovelles, i només tenia ganes de menjar i jeure. 

Un dia mentre guardava el ramat, es presentaren tres llops per endur-se alguna ovella. No us podeu imagina com el Tom va arremetre contra els llops per defensar-les. Va ser una esbatussada terrible però, a la fi els va fer marxar amb la cua entre les cames (potes). El pobre Tom també va rebre la seva part, ferides per tot arreu, especialment al cap.  

Aquí be la part més trista. Les ferides l’afectaren els ulls, aquells ulls de mirada intensa s’apagaren per sempre. 

El pobre Black no us podeu imaginar la reacció al veure el seu amic ( per ell ho era ), no es cansava de llepar-li les ferides , fins que va estar ben curat. De llavors ençà ell va ser el seu guia, la seva ombra, junts jugaven, menjaven i no el deixava gairebé sol.  

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.

 

EL GALL PRESUMIT.


      Al mas no hi podien faltar el gall i les gallines, corrien d’aquí cap allà com si fossin els amos de la granja, però vet aquí, que hi havia un gall molt presumit, ell ni pensava que fos en un corral, es passejava com si anés per un camí reial; les gallines, pobretes, estaven molt arraulides i atemorides, dons com que ell era “el Senyor”, ni les deixava menjar.  
Però vet aquí, que un dia el masover va anar a la  Fira de Tots Sants a Guardiola, i va comprar un altre gall, aquest era molt afectuós i afable, les gallines anaven sempre al seu darrera i el gall presumit va quedar avorrit i esparverat.  

Un dia a casa dels masovers varen arribar uns senyors de Barcelona, i els varen ensenyar tot el mas, van quedar bocabadats de veure tots els animals de la granja, però es van enamorar del gall presumit, i com que s’acostava Nadal, el van comprar.  

Des d’aquell  dia en el corral tot és pau, tranquil·litat , i molt bona harmonia. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012. 

 

dissabte, 29 de desembre del 2012

LA CARABASSA I EL PEBROT


La carabassa groga fuig corrent del pebrot vermell perquè la barreja de colors no li agrada gens. 

La carabassa és dolça, agradable de sabor i potser una mica tímida. 

El pebrot , és tot el contrari, fort de gust, a vegades, fins i tot, un xic picant. Sobretot si és emparentat amb el seu familiar petit el bitxo, aleshores pica com un dimoni. A més aquell, color vermell com nas de borratxo és cridaner i agressiu.  

Tombada a terra li passen pel cap idees que voleien en el seu pensament anant d’un lloc a l’altre contrari. I si fóssim parella potser els caràcters dels descendents canviarien totalment.  

Amb els ulls clucs se li forma una imatge rere l’altra. Primer veu un cos rodanxó i corpulent com el seu però de color vermell molt atrevit, no se’n sap avenir. I si fos a ratlles vermelles i grogues.
¾    Nooo!!! Semblaria que portes pijama. 

Cluca més fort els ulls i immediatament es forma una nova figura.
¾    Nooo!!! Tampoc vull això pels meus fills. La meva closca carabassa voltada de bonys de color vermell. Tothom pensaria que tinguessin el xarampió.
¾    I si fos un pebrotet dur de closca i groguenc de color...
¾    Nooo!!! Per què no? Perquè m’escalivarien i la meva closca de carabassa li costaria coure i quan m’obrissin sortiria tota caldosa i suada. Ecs!!! 

Mentre pensava ben arrelada a terra passava el temps i sense donar-se compte s’engreixava i s’engreixava. El pebrot tot espaordit mirava amb terror la grossa carabassa, la molt grossa carabassa, que dia a dia creixia i creixia. 

La carabassa estava amoïnada cada dia que passava era més alta, més ampla , més pesada i el pebrot quedava cada dia més petit i escarransit. Finalment va venir el pagès i mirant la carabassa digué:
¾    Ostres, serà un bon ou d’euga. 

Ara sí es va posar contenta: un ou d’euga, aquell animaló alt, esvelt, de pas ràpid que marxava lleuger d’un punt a altre del prat. Sí, això seria la seva descendència.  

Malgrat tot un dia va tornar el pagès, la sospesa i escapça el budell que la lligava a terra. Només va poder cridar:
¾    I l’euga... 

MOLTES IL·LUSIONS A LA VIDA TAMPOC ES PODEN COMPLIR.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.

ELS ESCLOPS.


El Pere, el vell fuster, és treballant un tros de tronc de pi. L’alça amb la mà dreta i el mira jutjant la seva feina. Lentament afina l’estructura exterior i aquell tros de fusta adquireix a les seves mans envellides d’anys i treballs la forma d’un esclop. 

L’Eduard, l’aprenent, fa pocs dies que treballa a la fusteria. Se’n recorda ben bé  com va ser. Passejava acabat el col·legi pel carrer. No li agradava la vida del seu pare que feia de masover i era esclau sempre del temps i dels capricis de l’amo. Al seu cap rondaven altres feines i de sobte va fixar-se, al passar davant del portal, en aquell home ja gran que donava vida a una cosa molt senzilla, simplement una forca. 

Va quedar-se palplantat mirant el treball i la precisió com tallava la fusta. Tallava, mirava i tornava a tallar. Alguna vegada només una petita virolla sortia de l’eina. Altres una llarga virolla s’enroscava com una serpentina. Als seus ulls era una meravella que d’aquell simple tros de fusta pogués sortir-ne un utensili tan necessari per feinejar.El fuster va aixecar el cap i veient el noi que mirava tan atentament va preguntar-li:
¾    Què noi, t’agrada?
¾    Si senyor- va respondre l’Eduard.
¾    Llavors escolta si t’agrada a mi en manca un ajudant. Vols vindré a treballar amb mi?
¾    Li demanaré al pare i si en dóna permís treballaré amb vostè. Faré culleres, forquilles, bastons...
¾    Para noi, no t’embranquis tan aviat. Pensa que el primer any un aprenent se’l passa escombrant i netejant les eines. No creguis que és bufar i fer ampolles.
¾    Però aprendre a fer coses. 
¾    Sí, i d’altres coses interessants. També cadires, portes, finestres... Aquesta feina que faig avui és purament d’entreteniment. N’hi ha més i de més pesades.
¾    Però en sabré, oi?
¾    Sí i com veig el teu interès crec que seràs un bon fuster. 

Han passat molts anys. El vell Pere és mort fa molt temps. Ara un altre fuster en qui reconeixeríem a l’Eduard, però cinquanta-cinc anys més gran, treballa assegut al pedrís del carrer i de les seves calloses mans eix una forma ben estilitzada. 

Són els esclops de la seva néta pel ball de bastons de diumenge a la plaça gran. Com ella li diu:
¾    Avi, uns esclops que quan salti facin clop-clop al ritme de la música. 

L’avi Eduard acarona la fusta com si fos la pell fina de la seva néta i pensa en les paraules del Pere, el mestre fuster:
¾    Sí, tu també aprendràs a treure coses boniques d’un tros de fusta. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.

divendres, 28 de desembre del 2012

L’ASE.


En un gran mas situat en una vessant del Pedraforca havia un ase, un guarà fort i valent però molt rondinaire, no havia cap cosa, cap feina que li vingués de gust. 
Si venia el masover a primera hora del matí per treure’l a treballar, si podia li tirava un parell de guitzes, sort havia que el coneixien i sabien com esquivar-les, a aquelles hores feia massa fred. Si anaven a mig matí, tampoc li venia de gust, al mig dia fa massa calor i el sol molesta molt, fa suar.  No havia cap mena de feina, de menjar, d’aigua, que li fes el pes. Sempre renegava, si passaven per darrere malament, i si era per davant els hi ensenyava les dents. 

Tots el coneixien i no li feien cas, això si s’apartaven de les seves dèries. Moltes vegades sortia amb la canalla i portaven llenya del bosc, ara que sempre l’havien de buscar on era l’herba més fresca i tendre, ja es preocupava de cercar-la. 

Vet aquí que un dia al tornar de la feina va veure una cosa estranya i de gran embalum al mig del patí, no hi va fer cas. 

Al endemà va sentir des de la seva cort una gran gatzara sobre tot de la quitxalla i poc després un soroll, un pom-pom-pom rítmic i repetitiu; i més veus aquestes ja barrejades la dels petits i la dels grans. Poc després un tremolor i un cruiximent del terra, fins i tot, les parets es bellugaven. No hi va fer cas, a més aquest dia no el van venir a treure, només li van donar menjar i aigua, va estar molt content. 

Caram! Això era amoïnador no el treien mai, sols sentia el soroll i tothom que traginava d’un cantó a l’altre. Una altra cosa estranya era una olor, com un fum, una mena de ferum que no li agradava gens. 

Pobre guarà! Quantes quimeres, quants pensaments van passar pel seu cap, quanta herba seca va menjar, fins que un dia va entrar el masover, ja es va guardar ben bé de fer cap gest si no que va acotar el cap, mansoi  a més no poder es va deixar posar les albardes i va acompanyar la jovenalla a treure fusta del bosc. Mai més va protestar, el tractor li era una amenaça i un avís.   

Miquel Pujol Mur.
Berga 23/12/2012.

  

 

VAL MÉS MATAR UN HOME QUE PERDRE UN BON COSTUM.

EL CAS DE LA SENYORA DOLORS

Aquest escrit no vol donar cap judici sobre el valor artístic ni literari del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú també l’ha llegit conèixer el seu parer. 

L’obra és escrita en català per l’autor Miquel Giménez Gómez (Barcelona, 1959) i publicada per A Contra Vent Editors, SL. el mes de març de 2012. 

El currículum de l’autor és impressionant en qualsevol dels mitjans de comunicació: Guionista de ràdio i televisió, periodista i escriptor, tant en llengua catalana com en castellà i també es serveix de l’anglès, el francès i l’italià. I en qualsevol d’ells ha exercit múltiples treballs i ha treballat amb els noms més destacats dels tres mitjans.  

A més prenc nota de que va ser Secretari General de la Unió de Consumidors de Catalunya, així com membre del Comitè Federal de la Unió de Consumidors d’Espanya. Es membre honorífic de l’Escola Superior de Protocol i Relacions Institucionals de la UPF. Esta en possessió de la Palme de Vermeil Avec Couronne atorgada per l’Encouragement Publique Francès i el títol de Cavaller de l’Estament de Cavallers Nobles del Principat de Catalunya.  

Val més matar un home que... és l’iniciï d’un ambiciós projecte i la primera entrega d’una col·lecció d’intriga i misteri protagonitzada per una cuinera jubilada, la senyora Dolors.  

La senyora Dolors nascuda en Àvia ha estat cuinera en diferents cases però majoritàriament el seus senyors són alts càrrecs vinculats a la policia francesa, a la anglesa, als serveis secrets del Vaticà i la CIA. Uns bons mestres per una persona curiosa i amb una intel·ligència oberta a captar el mínims detalls. 

Tot comença amb la mort de una jove en l’autobús que fa la línia Berga- Barcelona. La trama és ben muntada i el seu desenvolupament en el Berguedà és original. Misses negres, cases pairals amb misteri i finalment gent importants i gent política involucrats  que volen encobrir els seus desitjos més amagats. 

L’he llegida a gust com una espècie de Miss Marple d’Agatha Christie a terres catalanes. L’autor ha tingut uns bons mestres de cerimònies en Àvia i Berga que han sabut portar-lo dins les costums i els indrets berguedans com reconeix en l’apartat d’agraïments al finalitzar el llibre.  

Bons són els llibres i les notícies que donin a conèixer una mica més aquesta part de Catalunya. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012.

dijous, 27 de desembre del 2012

CIUTAT RICA, CIUTAT POBRA.


El matrimoni passegen amb el nen agafat de la mà pel ample passeig. La gent de trenta mil fisonomies, si existeixen trenta mil races, camina pressuda per la vorera. Per travessar el pas de vianants, a l’encendre’s el llum verd, sembla com si un exercit armat de paquets, bosses i caixes de diferents mides es llancés sobtadament contra un altre exercit armat amb els mateixos artefactes. 
Les terrasses dels bars ocupen part de les voravia i s’hi veuen gent feliç que xerra i riu mentre prenen un piscolabis acompanyat de begudes de mil i un color. Gots plens de líquids vermells, grocs, espumosos o verds alegren  la mirada dels  passejants. Hi ha de tot i variat en begudes i també en menjar, si vols, hi ha una pizza, un montadito, una coca de recapta, calamars i tota la gama possible de mar i muntanya. 

Les botigues de luxe, d’alt standing, llueixen els cartells en evocadores paraules vistes als anuncis del televisor que per si soles ens omplen la imaginació de riqueses. Noms estrangers i nacionals són un reclam per mirar a l’interior de les botigues. 

La Maite és parada davant d’una joieria d’aparadors emmarcats de vellut negre on rutilen esmaragdes i topazis. En una de les vitrines unes arracades d’or blanc cobert de brillants d’exquisits reflexes criden la seva atenció i l’hi enlluernen els ulls i la ment. Les joies són acompanyades d’un petit lletreret on posa un preu de 5 xifres en € i la muller perduda en els reflexes de les gemes mira a l’espòs dient-li:
¾    A veure, quan em regalaràs unes arracades com aquestes?
¾    Mai!!!- salta sense pensar-ho el Pere.
¾    Què n’és d’avar, avar fins i tot de paraules- contesta molesta la dona que sap que no s’ho poden permetre però l’eixuta  resposta la ha ferit interiorment.- Mai, mai i sense condicions i jo t’he donat aquest fill tan preciós.
¾    El Xavier és molt maco. Però el meu sou no ens permet certes coses. Tu, mirant les arracades de brillants t’has oblidat de com acabem a final de mes.
¾    Amb unes joies així en sentiria una emperadriu.
¾    Si,si, hi acabaríem derrotats per les tropes del prestamista i empresonats per deutes. 

La Maite sospira profundament  com qui desperta d’un somni inabastable i agafa la mà del nen i respon finalment:
¾    Va anem.
¾    Pare, pare- diu el petit mirant la figura d’un home esparracat assegut al terra- Què fa?
¾    Demana caritat per recollir diners per menjar.
¾    Pare, per què no els conviden els amos dels bars on surt i entra tanta gent. Un entrepà no el notarien.
¾    Si els hi donessin menjar sense pagar hauria cua de necessitats i no de clients.
¾    Però, pare, tothom va carregat d’objectes. La gent és rica i compra de tot.
¾    Sí fill. Però molts compren amb una targeta dels bancs i després ho han de retornar amb interessos.
¾    Si, però el teu pare no et preocupis que no li treu brillantor- intervé la mare.
¾    Ai, Maite. T’has encaparrat amb unes joies que no podem comprar.
¾    Tens raó Pere més els reflexes m’han encandilat.
¾    Anem a buscar el cotxe. 

El nen insisteix:
¾    I els pobres?
¾    Mira Xavier, fill, això és molt prim de filar. Hi ha grups que només s’hi dediquen i viuen de mendicar. Hi ha mafies, ja tu explicaré un altre dia.
¾    Mira nen, -interromp la Maite- d’aquests pobres se’n cuida el bisbe.
¾    Què bé mare, aquest si que té diners. Quan surt va tant ben acompanyat que podran recollir-los a tots els pobrets.
¾    Fia’t tu del bisbe. Potser té una majordoma a qui regala arracades de brillants, no com el teu pare. De prometre en sabia molt quan era jove però realment només compra bijuteria. 

L’home tiba del nen i junts els tres marxen al pàrquing a recollir un atrotinat cotxe. 

Les llums de Nadal tremolen i llencen raigs multicolors des de la façana de les cases. 

Un món ple de riqueses i un món submergit en la necessitat. Així és repartida la fortuna a la humanitat. 

Els ulls dels nens són com miradors innocents que veuen la veritat sense amagar-se de res.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 18/12/2012.

 

dimecres, 26 de desembre del 2012

EN FREDERIC ALBIOL. Epíleg.

Carta des de la Polinèsia

Menyspreat ex-caporal i ex-amic Jaume:
Malgrat han passat forces anys de la relació que va fer que les nostres carreres pugessin amunt com ascendeix un coet a la estratosfera t’he de dir que sempre he estat un seguidor del què feies en el teu món. Darrerament he llegit en la premsa, tu ja saps que jo actualment sóc fora del país, que et van a nomenar conseller d’Interior.  

És un càrrec pel què crec que tens totes les gràcies per fer un bon treball: tens mà dreta, saps callar quan convé, saps agrair la mà que et dona l’empenta per pujar i tens el recolzament de la premsa. Ja sabem tots dos on ve aquest recolzament que ens va protegir quan iniciàvem el nostre curriculum vitae. “El tapat i callat cas d’en Sigfrido”. Què bé ens va anar la darrera trucada. Tens recordes de les pàgines del diari que vaig omplir lloant la nostra professionalitat, teva i meva, sense dir res de nou. Tu i jo, jo i tu, vam ser un complerts llepa culs però ens va anar bé. 
 
Et felicito de tot cor. Més mai sóc disposat a perdonar-te la bretolada que em vas fer en la Jenni. Ja ho sé, jo estava ficat en un atzucac, i no sabia fer marxa enrere de tan obcecat que era amb les moixaines de la Samantha, la porto-riquenya. Però que tu, el meu amic de l’anima, et fiquessis a posar zitzània en el meu matrimoni, amb la Jenni i els meus dos fills, va fer que et veies petit-petit com una puça emprenyadora. 
 
Més vull ser veraç, els anys fan anorrear els sentiments i ara a distància de temps i de quilometres m’ho miro molt fredament.  Desitjo que la facis feliç i siguis un bon pare, com sé que ho ets pels meus fills. Però primer va ser meva, fote’t! 
 
Bé, com no tot va ser exclamar-me te’n donaré quatre detalls sobre la meva trista vida. Com saps vaig guanyar el Pulitzer com a periodista, precisament amb aquell article que no deia res. Quines coses té la vida, oi! I també sóc un escriptor de prestigi, he publicat dotze best-sellers. Qué bé em sona aquesta paraula anglesa! I la de calés que cobro de drets d’autor. Visc a Bora-Bora en una senzilla plantació, rodejat de palmeres i de jovenetes natives. Com en les pel·lícules. No sé que més li podia donar Déu a l’Adam bé ja ho sé companyia femenina, ja en tinc, però després del merder que va organitzar mira que fer-nos treballar a tots. Vingui Déu hi ho vegi! Quin càstig més dur!  
 
 
No creguis que tinc diners, tants com entren surten i mai porto cap miserable moneda a sobre. Tinc administradors que en deuen estafar tant com poden però sempre puc escriure un altre llibre i endavant. Si estic molt apurat, molt apurat, massa apurat, envio un fax al pare Oscar, si al teu sogre i m’ajuda, és nota que li vaig caure bé. Vol dir això que no pensis demanar-me cap pensió pels nanos. Tu rai! Que podràs ficar les mans al Tesoro Público.
 
Ara res més, escriure coses passades i reals m’ha fet posar neguitós, me’n vaig a una sessió de massatge i després a la platja a mirar les ones que fan escuma en arribar a la blanca sorra. Més tard una de les meves odalisques em donarà de menjar vigilant no em cremi, un bon vi francès i després la migdiada que aquesta nit tenim un sarau amb uns americans carregats de dòlars. 
 
Ai si sabessis quan cansada és la vida d’un escriptor de prestigi com sóc jo i miressis la meva cara al matí, quan ha acabat la farra em tindries llàstima. Faig unes ulleres! Sort que després de dormir fins al migdia i els massatges diaris sóc altre cop un home nou. 
 

Com cansa l’esclavitud de la fama. Hi ha cops que tornaria per fer un bon pa en tomàquet, unes costelletes a la brasa i un traguet d’un porró de vi fresquet. Més me’n penedeixo tot seguit, aquí també hi ha moltes coses bones per viure i guaitar.  
 

Au revoir! Petons de part meva a la Jenni, ja sé que no li donaràs. Records als meus fills, que també tinc dubtes els hi donis. I tu rep una empenta del teu ex-amic,

Frederic.    

Miquel Pujol Mur                                         
Berga, 14 novembre 2011

dimarts, 25 de desembre del 2012


BON NADAL I UN PROSPER 2013.

US DESITGEM DES DEL BERGUEDÀ.

M. Rosa i Miquel.

EN FREDERIC ALBIOL. VII.


De bon matí amb el cor content per la vesprada a casa de la Jenni, bé també amb el seus pares, no oblidem que han donat una sortida plaent a la meva arrossegada existència.  
Com canvien les coses a la vida, un simple dia i passo de voler-me suïcidar a tenir tot el que pot desitjar un home; la Jenni esplendorosa femella per tota la vida, un pis i el recolzament dels sogres. Caram! potser havia de posar pares, a veure pares, pares polítics o sogres. No ho sé, perquè dirigir-me dient-los mama o papa polític o mare política i pare polític, sincerament ho trobo molt enrevessat i difícil de dir. Dir-li amistosament sogre a l’Oscar no queda gens malament, però dir-li sogra a l’Olivia, amb la mala fama que tenen les sogres no sé com s’ho prendria. 

A més la protecció de la dona de l’amo del diari, per tant la feina assegurada, per fi em podré comprar el cotxe nou que m’agrada. Para, frenat Frederic, que això comença a ser el conte de la lletera i convé baixar dels núvols i ves a la feina. El caporal m’espera en el despatx per començar l’interrogatori. 

Baixem a la sala i poc estona més tard un mosso entra portant al Joanet. Si el dia anterior quan el vaig agafar després de la corredissa el seu semblant era “xupat” i panteixant, ara havent passat una nit dins el calabós, no havia millorat gens. En aquest moments feia cara d’espant. Immediatament va mirar ansiosament el cigarret deixat per l’inspector damunt la taula.
¾    Una “chupadeta” por fa. No sap vusté lo malament que se passa a a baix. Hi ha cada un!!!
¾    Si com tu. Tots junts sou companys de feina. Si sabéssiu el que m’agradaria fos buit, segur que, fins i tot, treballaríeu.
¾    Treballar per què, senyor comandant? Si quan treballo en fan mal les mans i no puc agafar les eines. Fixis quin “callo” se’m va fer l’altre dia que vaig voler collar un vis. I tot per culpa de la mestressa que em dona cada crit. Què s’hi sóc un mal exemple pel fills, los “churumbeles” com diu. Però dintre de tot m’estima. Ahir em va portar un bocata per sopar.
¾    Bé, prou xerrameca, que tu, Joanet de paraules en tens masses. Anem al gra: Que feies ahir a la tarda a casa del Sr. Sigfrido.
¾    Sigfrido, què Sigfrido diu, mi general.
¾    Prou de bromes i de graus militars, vull dir el prestamista.
¾    AAhh! El chupasangre, mire vuecencia que és garrepa li pots portar la Verge i no et paga més de dos euros. 

Això que era un escanyapobres ho sabia en la meva pròpia carn més vaig callar per no emmerdar més la situació.
¾    Mire capità jo ahir a la tarda vaig afanar una carrabina de la guerra  del 14. Una preciositat amb una baioneta llarga i punxeguda  i anava a penyorar-la. Total cuatro reales para tirar palante amb les petits vicis. M’entiende, jo a vegades em faig un petit embrollo amb aixó del català i la mujer... i los niños. Ai no, la dona i els nens.
¾    On la vas prendre.- pregunta el sergent ballant els dits damunt la taula. Li vaig notar que es posava de mala “uva”. Una veneta se li marcava al pols.
¾    Ja em parlarem d’això, mi teniente. Així ho arreglarem tot i em podrà deixar tornar a casa. Com en les pelis americanes. Fem un pacte i jo que no he fet res, surto de la garjola.
¾    Va parla, que va passar ahir a casa del Sr. Sigfrido.
¾    Pos que vaig entrar en la escopeta per davant i al veurem la minyona que no sé que feia de cara a la paret. Va formar un escandalo, chillaba i chillaba. Per mi, estava borratxa. Tenia una cara vermella com si...
¾    I aleshores...
¾    Pos na, vaig sentir un soroll gros i crits, i un ai com si matessin un gorrino i vaig dir-me Joanet avui no és el dia. I tirant el fusil em vaig posar a córrer fins que aquest cavaller se’m va llançar damunt i una mica més tard va vindre vostè mi general i em va enviar a la celda. 

Vaig parlar amb el sergent explicant-li tot el què va dir-me la dona del pis. Va moure el cap poc convençut i va telefonar a l’hospital per saber si el Sigfrido s’havia mort. El metge va contestar que molta sang però poc mal i que era fora de perill. Un mosso ja li havia pres declaració. Va fer posar-se el mosso i va confirmar que havia dit que era un accident i no volia fer cap reclamació a ningú. El caporal va penjar i va quedar pensatiu amb un dit agafant-se el llavi tot pensatiu. 

De sobte sona el timbre del telèfon i el caporal el despenja de mala gana més a l’escoltar la veu que parlava a l’altre cantó una mica més es posa firmes. Amb la mà m’indicà que sortís fora del despatx. Quan penja l’aparell em cridà i em digué.
¾    Aquí no ha passat res. Ordres superiors, escrigui el seu article però no anomeni a ningú. Generalitzi i sense noms. 

Va fixar-se en la meva desencisada cara, els meus ulls es van apagar com enlluernats per un llum que els havia cegat. La meva boca mig badada. Havia de fer pena, tots els meus somnis arrossegant-se per terra. I compartint la meva pena va dir-me:
¾    Que creus que ets tu només. Si continuo, m’enviaran a fer guàrdia a dalt del Puigmal amb neu i gel. Quan hagis fet l’article torna que et faré cinc cèntims d’aquest- i va treure una carpeta d’un calaix de la taula.- Aquí ens podem lluir els dos.  

Va ser el començament de la meva carrera que em va portar al guardó més alt de la carrera d’un periodista. 

On hagi padrins i la Jenni, Jenni, i Jenni. Oh, com n’estic d’enamorat i quan penso amb...   

Miquel Pujol Mur.                                         

Berga, 14 novembre 2011.