El tren ha arrancant lentament de
l’estació. El capellà que ha pujat en l’últim moment acaba tot just de posar la
maleta a dalt del portaequipatges amb cura de què no es ratlli la pell.
És un capellà aproximadament sobre la
quarantena, alt i prim. Moreno de faccions, de cabell negre ondulat i eixerit
de fisonomia. Vesteix de clergyman
però amb l’elegància d’un home acostumat a moure’s en ambients de tracte social
elevat.
Aparenta una gran bonhomia i ha saludat a
tothom mentre cercava el seu lloc. Ha tingut sort i ha trobat un departament
buit, ja que la família que l’ocupava ha baixat a Mollerussa.
Està somrient i amable, però en els seus
ulls hi ha un reflex de llum d’una cosa que el té inquiet. Està a la butxaca de
l’americana, fica la mà, amb certa recança, fa el darrer moviment i treu la mà
amb la que porta agafat un sobre. Li han donat quan sortia de la rectoria,
però, com que anava amb pressa l’ha introduït a la butxaca. Més aleshores, la
missiva ja li sembla que li comportarà una sèrie de raons que faran canviar la
seva vida. Era com caminar sobre sorra bellugadissa i ell sempre volia posar
els peus sobre segur.
És un sobre blanc apaïsat, a la part de
davant hi ha escrit amb una cal·ligrafia clara i precisa: A l’atenció de Mossèn
Raimon. A la solapa posterior unes inicials que no li diuen absolutament res i
una adreça de Manresa.
Abans d’obrir la carta mira els camps de
blat dels plans de Lleida. Comença a brotar el blat. Trenca el sobre, treu la
carta i comença a llegir:
Apreciat mossèn Artigas, aquesta és la
darrera vegada que el penso anomenar d’aquesta manera. A partir d’ara et diré
Raimon.
Les inicials de la postdata no et deuen
haver indicat res sobre la meva identitat, malgrat tot, aquesta carta alguna
recança deu provocar-te, ja que hem parlat en confessió del meu cas i de la
teva influència en la meva decisió .
Sé que el nom de Marta Olivera, no té res
que veure amb la madre del Eterno Socorro en què ens hem conegut fins ara.
Àdhuc la resta del problema si que el saps, ja que he vist en les teves
reaccions la persona que en contra dels ideals i de la fe seguida durant molts
anys, correspon a uns sentiments humans.
Raimon saps que vaig entrar en l’orde als
vint anys, després d’un trencament sentimental i que durant aquests quinze anys res m’ha fet canviar les meves
decisions i la meva religiositat. He estat una bona esposa del Senyor i he
aconseguit dins del convent ser la responsable dels comptes i la priora obeint sempre
l’abadessa.
Però, aleshores vas aparèixer tu, Raimon,
no sé què és el que va fer canviar les meves opinions, potser la teva presencia
viril molt lluny del vell capellà que venia anteriorment, els teus ulls, les
teves mans o els teus moviments. No ho sé!
La primera impressió que va incidir dintre
meu van ser les teves mans aixecant el calze en la missa, els dits, les ungles,
la suau força amb què l’aixecaves em va produir una sensació, que feia molts
anys que no sentia.
Després durant la reunió al refectori: la
teva veu, el moviment dels teus llavis, els teus cabells negres un xic
arrissats i la força interior que reflectien els teus ulls verds. Més que res
el so baronívol de la teva veu em complaïa i semblava un revulsiu interior.
Més tard, a secretaria quan repassàvem els
comptes del convent, sempre davant la presència de l’abadessa, em va caure el
bolígraf a terra i ens vam ajupir tots dos a recollir-lo, les nostres mans es
van tocar i l’escalfor de la teva pell em va fer tremolar. No sé com l’abadessa,
que em coneix tant no ho va notar.
I no vull continuar més, només dues coses
més que em fan pensar que tu sents el mateix en el teu interior per a mi, car
la nostra fe ens impedeixi demostrar-ho.
Sovintejaves molt el convent, mai
l’anterior consiliari havia vingut tant, malgrat que van ocórrer fets molt més
greus en els quals convenia la seva presència. Sempre la major part del temps
era per estar al meu costat, amb l’abadessa davant, clar, però no eren els
comptes, que eren exactes, el que més et feia venir. Sentia la teva respiració
al meu costat.
Altre lloc, al confessionari, alguna monja
va opinar que jo tenia molts pecats a confessar, pel temps que hi estava. Era
el lloc de les nostres confidències, ningú va parlar d’amor ni va donar cap
nom. Només eren paraules i xiuxiueigs com els dels enamorats. Quan alçaves les
mans per la benedicció final i la teva veu d’home em donava l’absolució,
m’aixecava del reclinatori trasbalsada.
Raimon, he meditat durant temps, m’he
infligit les més fortes penitències i la fi vaig parlar amb l’abadessa. Li vaig
exposar el meu cas, el nostre no, ja que no tinc clares les teves intencions.
Em va sorprendre, m’esperava una dissertació sobre Déu, fe, religió i servei
als altres, em va contestar una dona, una mare que patia per la seva filla. Em
va recomanar que fes el que he fet, almenys mentre les meves idees no estiguin
prou clares. També em va dir que parlés amb tu, ja que tant dolent era tenir
una monja com un mossèn, enamorats. Mal servei donarien al Senyor!
Raimon, saps la meva decisió; saps per què,
prou clar que tu he posat; saps la meva adreça i has de prendre la teva
decisió. M’agradaria no haver-me equivocat i podem ser uns bons cristians en
matrimoni. Si vols ens veiem, sinó, més val que no en diguis res. Espero amb
frisança que la teva reacció em sigui favorable.
Teva,
Marta.
El mossèn queda quiet repassant la missiva,
sent l’olor lleugerament perfumada de la dona que l’ha correspost, malgrat que
ha alterat la seva vida. La dona que li ha fet ofrena d’un amor no per
terrenal, menys espiritual. Comença a pensar com donar les explicacions que el
deixin lliure i la manera de canviar el seu món i la seva, no, la vida de tots
dos.
Els camps de fruiters passen per la
finestra del tren. El Raimon se’ls mira amb un somriure als llavis.
Miquel Pujol Mur.
Berga, Novembre 2007.
_-_SLV_H91.250-164.jpg)
