TAMBÉ LA QUERALT
Els
dominis dels humans són breus com ho és el seu pas per la terra. La força
motriu que ens impulsa també és feble com ho és la carn i els teixits que formen el nostre cos. Només l’ambició i
l’afany de possessionar-se de les coses mundanes sembla una promesa de futur,
però sovint quan arriba l’últim moment i mirem enrere en el postrer esguard ens
adonem, que allò que tant ens ha costat i hem bastit a força d’esforços com bastaixos d’antics
molins que han hagut d’aprofitar la força del vent per giravoltar la mola de
pedra, i a més de la pròpia suor i moltes vegades de la feina i el sofriment d’altres,
en acabar la feina tot és un bé banal i perible.
Sempre
l’home d’èxit ha tingut esclaus o soldats o assalariats que a canvi de la
promesa de sobreviure, solament unes quantes monedes, han donat la seva
llibertat el seu suor i el seu treball per aconseguir els bens insostenibles
fora de la terra.
És
en aquest darrer pas quan ens donem compte que tot això ha estat enrunat i
resta abandonat sobre la terra. Només la vinculació a fets humils, amagats com
és escrit en el Nou Testament, què una mà no sàpiga el que fa l’altra mà, i la
caritat, però no solament com ajuda econòmica sinó més aviat moral, crear un
nou esperit en el necessitat, això sí que ens fa mereixedors a un petit
homenatge, la nostra satisfacció pròpia i el coneixement enriquidor.
L’Arnau
és assentat en un banc de la sala d’espera de l’hospital i aquestes lletres,
una breu pàgina que ha sortit d’entremig dels fulls del llibre que intenta
llegir per apartar els tristos pensaments que una vegada rere l’altre l’hi acudeixen
a la ment. Llegeix la plana i s’adona que en les seves frases hi ha una part de
la veritat d’aquest món; però aviat les aparta i torna a guardar la pàgina
entre altres pàgines del llibre.
Està
nerviós, frissa assegut, inquiet es remou i mira un i altre cop a la porta on
ha de sortir el metge per informar-li
sobre l’estat de salut de la Queralt. Diuen que no s’ha de mirar enrere
amb nostàlgia que els fet passats són passats però ha estat una vida tan plena,
tan feliç que no pot fer res més que recordar.
El
seu matrimoni ha estat llarg i fructífer, ple de vida, llàstima, sempre aquesta
mateixa paraula, que la mida de l’existència sigui tan breu segons la percepció
humana comparada amb la seva pròpia vida.
L’Arnau
no ha canviat gens continua sent el mateix home jove, fort i de cabells negres
com quan va trobar-se amb el Pere en el refugi de muntanya. En el seu rostre ni
una arruga encreua la seva cara i el seu posat és el mateix d’antuvi. Però a la
Queralt, el seu amor, no se’n recorda dels altres, la Queralt és la seva
companya ferma i amatent; més a la seva esposa si que li han passat els anys.
Aquella noia riallera i amb empenta només és una fràgil figureta quequejant i
que oblida fàcilment, fins i tot, qui és l’home que l’acompanya. Es recolza en
el seu braç fort per caminar, per sortir a passejar i per qualsevol necessitat
peremptòria. La Queralt té més de noranta anys i els seu cos ja està molt
debilitat i en la seva memòria comença a haver-hi oblits. En certs moments li
pregunta a l’home que l’acompanya:
¾
Escolti i el meu marit on és? Per
què no ha vingut a fer-me companyia?
L’Arnau
li contesta sempre:
¾
No et preocupis, s’hi sóc aquí,
sempre al teu costat. Què no em veus?
I
la Queralt per moments reconfortada l’acarona i el mira amb aquells ulls
afectuosos de sempre. Més en altres moments se’l torna a mirar i li diu:
¾
Però, vostè és molt jove per ser
el meu home?
¾
Ja tu vaig explicar, estimada. Que
no te’n recordes?
I
ella calla mentre frunzeix la front, recorda les paraules dels besnéts que
diuen:
¾
La besàvia ja comença a perdre el
cap i ho oblida tot.- Aquestes paraules li fan un cert rau-rau que l’amoïna
força.
L’Arnau
amb el cap cot mira sense veure ni tant sols les lletres, totes estan borroses
i ballant en els fulls del llibre no pot menys que recordar anys i anys des
d’aquella nit a dalt del pas del Gosolans, allà dalt del Cadí, molt a prop del
Comabona.
Primer
sempre primer el Pere, no sap ben bé quin nom concedir-li: amic, pare, germà,
mentor o potser l’amor platònic de sempre malgrat fos un home. La Marta,
aquella forta i coratjosa dona que el va acceptar com a gendre sabem que havia
un terrible secret i que per estimació al seu home mai va gosar preguntar-li
res. Va veure com envellien tots al seu voltant mentre ell continuava essent jove
però va saber callar. Pobra Marta, pocs anys va sobreviure el Pere, sempre se’n
va en recordar, moltes tardes baixava al cementiri a parlar-li i tornava
contenta com si hagués rebut contestació a les seves paraules. Un dia la van
trobar al llit a la matinada ja freda però amb un somriure dolç com qui empren
un viatge prou desitjat. La Clara també morta, el seu fillol l’Arnau també,
allà a Amèrica i tants altres amics i descendents i ara la Queralt sembla donar
les darreres passes pel terrenal camí. S’ha entreobert la porta i ha entrat el
metge, que se’l mira encuriosit.
¾
La Queralt està molt dèbil i no
creiem pugi durar molt. Reclama la seva presència. Suposo? Perquè diu que
vingui l’Arnau, el meu home.
¾
Sí, ja hi vaig però no creu que
una transfusió per exemple de la meva sang pot millorar-la.
¾
Senyor, aquesta senyora s’aguanta
per la voluntat de viure. El seu cos ha rendit tot el que era possible i ara és
com una màquina totalment desgastada i ja no hi ha peces de recanvi.
L’Arnau
entra a l’habitació, una cambra espaiosa amb un llit a prop del finestral per
on entra la claror d’un sol càlid de primavera que il·lumina alegrament tota
l’estança. Al costat de la paret un altre llit per la persona que acompanyi al
malalt.
Sobre
la taula un discret ram de roses escampa la seva olor i dona un toc de vermell
al color blanc de les parets i el mobiliari. Tot és silenci, ni un petit remor
de música trenca l’absència de so. Tant com li agradava abans la música ara li produeix
mal de cap a la Queralt.
L’Arnau
entre sense fer soroll, com un gat que llisca amb extrema suavitat per damunt
del terra de mosaic. S’acosta al llit i s’asseu al costat de la malalta.
La
mira arravatament com un fidel que contempla la imatge d’una Verge que ha obrat
un miracle. És veritat un miracle s’ha produït amb el temperat fogós i
arbitrari del comte. El miracle el va
començar el Pere fa molts anys, potser uns cent vint, a dalt del refugi. A
continuació l’època de disbauxa i d’obnubilació dels sentits, quan va ser
senyor de vides i mort i per últim el coneixement de la Queralt. En un principi
va ser la manera de fer-se un racó al costat del Pere. Seguidament la pau, el
recolliment, el viure una vida plena i al mateix temps calmada veien costat a
costat créixer el fills.
I
ara aquesta dona amada ha arribat al seu darrer sospir. La torna a observar
detingudament i veu que el seu cos tot just marca una lleugera forma sota dels
llençols. La cara blanca, el nas afilat a penes l’alè mou els seus narius. Té
els ulls tancats però un lleu moviment, un simple parpelleig, reflexa que ha
notat la presència de l’home, aleshores un lleu distensió dels seus llavis
esbossa un minúscul somriure.
L’Arnau
li fa un lleuger petó en el front i sent la fredor de la pell. Acaricia el
blanc cabell tant fi com sempre ha estat i nota la lassitud del cos de la
muller.
Baixa
les mans galtes avall i arriba amb els dits fins la comissura dels llavis i
sembla com si la Queralt li fes un petó lleu i transparent a la punta dels dits
i després res més.
Mira
a la dona morta sense poder creure’s que sigui possible, que el deixi sol. No
ho entén, normalment moren primer els homes, com primer va finir el Pere, més
tard la Marta. Però no se’n sap avenir, prou que ha vist amb el pas dels anys la decadència de la Queralt però ofuscat pel seu amor ha estat com un
miratge que malgrat els ulls s’adonessin, els ulls de l’esperit s’hi negaven a
reconèixer la realitat.
L’enterrament,
l’Arnau no el viu ni físicament ni mentalment, els fills i néts ho han
organitzat tot. Només sap que instintivament ha estret mans, ha escoltat
condols, ha rebut petons dels parents i dels coneguts, ha respòs a preguntes
amb monosíl·labs, ha sentit parlar amb lloances de la Queralt i de les seves
tasques. Però interiorment no ha assistit a res, buit completament d’idees,
mirant al fèretre com el lladre que se l’emportava el bé més apreciat.
Seguidament
l’acomiadament, la cerimònia a l’església i per últim la desaparició total quan
s’ha tancat la cripta i la Queralt torna a la pau dels seus pares i la resta
dels difunts de la família.
L’Arnau
roman amb silenci dins la cambra, la cambra de la seva vida marital, on ha
viscut els instants meravellosos de l’amor humà, les converses i els xiuxiueigs
còmplices i les cançonetes amoroses a cau d’orella.
Pensa
què el retè en aquest lloc, un record, només un record, abans era com el norai
del port que subjecta les amarres de la nau, ara les cordes són tallades i la
nau capbussa sense timoner i no sap cap on virar per evitar les esculleres de
la costa.
La
seva aparença física està lluny de la decrepitud dels seus fills, els néts no
saben com presentar un avi més jove que els pares. Hi ha masses preguntes en
l’aire i moltes dubtes que mai s’han pogut esclarir amb coherència.
Escriu
una carta d’acomiadament, referma que és el cap de família i fa menció a cert
encanteri que impedeix la seva vellesa, però sense aclarir res. Demana
respectin la seva decisió per la mort de la Queralt que l’ha trasbalsat
profundament.
“Penso restar a l’ombra, però vetllaré
i ho sabré tot de la vostra vida, però
penseu amb mi com si en el darrer sospir de la Queralt m’hagi esfumat amb ella”
Aquestes
paraules eren una part de la seva missiva. I sabia que sabrien fer-ne cas per
eludir explicacions de la seva jovenesa i vitalitat.
“Mort
el gos, s’ha acabat la ràbia”
Miquel
Pujol Mur
L’indret
és bonic i puges pel caminoi sentint el soroll de l’aigua i veient l’escuma
blanca i refrescant que trenca en les pedres del fons. El gris de les roques i
el verd de les plantes són en la paleta de pintor com els colors de la natura. Al
final del camí el riu salta les roques fent una petita cascada. Abans era
l’única forma de pujar a Fenollet, actualment hi ha una carretera asfaltada que
segueix per dalt el curs de les gorges.
