Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 31 d’octubre del 2013

MONÒLEG D’UN HOME PERDUT .

En arribar a casa el meu fill va dir-me que volia baixar d’internet, per fer servir com a so per les trucades del seu mòbil el riure d’un cavernícola.

Esglaiat, ja no sabia on trobar res, vaig cridar a la meva dona i després de demanar-li les sabatilles(eren on sempre) li vaig repetir les paraules del nen.

La dona, em va mirar, va arrufar el nas (no era per culpa de les sabatilles, amb això sóc molt meticulós) i va contestar-me: com si no haguessis estat mai un crio.

La nena gran (me l’estimo molt, sempre que no vingui amb el friki del “novio”, ara no se’n diu així, ara se’n diu amic o no sé què) passava pel passadís i vaig preguntar-li també. Va i em salta (pot ser al veure’m amb cara de no comprendre res): - pare, ni que fossis l’avi, tu ets més jove.

La veritat, amics, estic assegut davant de la peixera i miro el peixet ridícul que tenim (ridícul, però valent, s’ha menjat els altres) amb cara de tòtil.

Barrino i barrino, el riure del troglodita travessa les meves orelles com si fos el so de trompeta d’un elefant (barrejat amb el crit de Tarzan), segueixo barrinant i barrino, vaig amunt i avall entre els amagatalls del meu cervell.

El meu fill, el crit del cavernícola.

La dona em tracta de crio.

La filla em veu vell( maleït xicot, abans era la nineta dels seus ulls)

El cap parla de jubilacions anticipades.

El de la Banca em diu que estic amb números vermells.

El metge que no begui. 

Qui sóc jo? Per això he lluitat tants anys.  

Vull ser un peixet i que tinguin cura de mi, total per un glop més o menys de cervesa. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

NENS JUGANT A LA PLACETA.

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, segon la seva habitual costum de cada  matí  entra a la cafeteria-restaurant La Tasca. Porta sota el braç la premsa gratuïta perquè des de l’anunci de la minsa pujada de les pensions ja no compra el diari.

Cerca a la lleixa el diari de l’establiment i no el troba. Estranyat gira la cara buscant el seu estratègic lloc al seu charmant Marcel. Resta sorprès a l’adonar-se que no ha sentit la seva alegre i jovial salutació. No hi és i tampoc a la cafetera es veu la desitjada tasseta blanca esperant el líquid marronós, fragant i ple d’aquella crema beix que tant li agrada.

Reflexiona: no hi és el Marcel; la cafetera no fa el meu cafè...Ull! avui pot ser un dia de malastrugança! Res no funciona com ha de ser. Aleshores s’escolta un soroll que surt de les profunditats de la bodega i una veu respon:
¾    Ja vinc, un moment si us plau! 

Instant després surt la cara de front esclarissada(una forma dissimulada de dir calba), del Salvador. Ell és l’amo i propietari de la cafeteria. És un home no gaire alt, un xic grassonet, amb un somriure agradable i cortès. Normalment vesteix de fosc amb una camisa blanca que fa ressaltar la morenor de la seva pell. Una altra particularitat és el seu català, bastant bo, però xampurreja barrejant alguna paraula castellana. 

En veure a l’Egus, immediatament diu:
¾    Sr. Egus, assentís i comenci a llegir el diari. Li serveixo un “cafelito” i vaig a cercar la premsa al quiosc. 

Dit i fet, el cafè es servit i breus moments més tard el diari preferit es dipositat a la tauleta . L’Egus s’interessa pel cambrer:
¾    El Marcel! No hi és, està malalt?
¾    No, però li arriba un familiar i m’ha avisat que vindrà una mica tard. No em podia negar, és un xicot tan complidor.
¾    Sí, que ho és!- respon emfàticament l’Egus que veu que el Salvador s’asseu al seu costat.
¾    Sí. Pocs es trobem de tant responsables com ell, entre el jovent que corre ara.
¾    Escolta Salvador, sense pecar d’indiscret vull fer-te una pregunta. Malgrat el teu català és força bo, tu ets andalús. Sé que fa temps tens aquest bar i jo m’hi preguntat sempre d’on va sortir-te la idea de posar-li aquest nom?
¾    Miri la culpa va ser de l’amo que tingué quan vaig arribar a aquesta terra que estimo tant com si fos meva. Vaig començar a treballar, tenia tretze anys, de rentaplats a un bar similar a aquest; no sabia gaire, gens podia ser més encertat dir; de català, i l’amo només em mirava i em deia: ”Xaval, tu a la tasca, tu a la tasca” fent-me el moviment de rentar gots. Això em va quedar gravat a la memòria. Anys després quan finalment vaig aconseguir diners per arrendar aquest establement, no se’m va ocórrer altre nom que el repetit i repetit La Tasca, i així el vaig batejar. – En aquestes ressona el timbre d’un telèfon a la barra i en  Salvador aixecant-se diu:- Perdoni Sr. Egusm, em demanen al telefono. Si necessita qualsevol cosa m’avisa.

Una vegada sol l’Egus mira pel finestral i observa com uns nens juguen a la plaça; un recull sorra i omple una galleda; l’altre juga amb boles; i un darrer recolza el cap a l’espatlla de l’àvia, potser somicant o demanat alguna llaminadura. 

L’Egus aparta la tassa i els diaris, aleshores guaita atentament la funció de la vida que es desenvolupa davant dels seus ulls com si fos l’escenari d’un teatre.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

LA TELEVISIÓ


Les paraules anuncis, pel·lícules, informació i programació defineixen la realitat que ens arriba a la nostra llar a través del televisor. 

Però val la pena tot aquest conjunt de coses o és un mitja per adormir les nostres idees. 

ANUNCIS:  
De veritat volen que creiem la vana realitat d’un món que només parla de consumir. Com si per aconseguir la felicitat personal fos necessari el consum immoderat de productes heterogenis. Tan s’anuncia una compresa, com dietes, com eliminar arrugues i líftings corporals. Som realment tan narcisistes que tot es tenir una cara fina i un tipus adequat i musculós. 

Segurament, tot el conjunt serveix per omplir butxaques capitalistes de l’univers. 

PEL·LÍCULES: 
En una gran part dels films que ens ofereixen actualment tenen més importància els efectes especials que l’argument de l’obra. Molts moviments, molts colors, molta utilització d’una paraula que ara sembla omplir el cervell: La Força. 

Què té a veure la força amb els sentiments. 

Altre grup de pel·lícules, les antigues, que gaudeixen de bons sentiments però actualment la tecnologia ha quedat obsoleta. 

INFORMACIÓ:
Això potser és la part més divertida d’aquest estri anomenat televisor. La informació mistificada que cada grup polític vol fer arribar al poble per guanyar la majoria. Debats televisius, cara a cara, xx segons i molts altres programes. Cadascú dels oponents contesta la opinió que li convé per agradar al seu públic. Generalment, no respon cap de les preguntes dels adversaris polítics. 

També hi ha altres mistificacions segons la trajectòria o les idees  o del que permet el govern que mani. 

I el poble paga la disbauxa.  

PROGRAMACIÓ: 

Igual a aconseguir més audiència per tenir més anunciants que generin diners per mantenir càrrecs i despeses. 

Aleshores què?

Els romans, anys d’antuvi, ja van inventar el mitja ideal pel calmar al poble, el circ. 

La televisió ens ofereix el nou circ, els serials, els talking shows  i altres programes similars. 

Darrera moda en aquest país tothom balla o canta. La nova forma de llaurar-se un futur.  

Redimonis! Per fer servir paraules suaus, qui treballa en aquest país per viure? 

Miquel Pujol Mur                                                     

dilluns, 28 d’octubre del 2013

LA MAISON DU CHOCOLAT

Per la pista mig cimentada circula un automòbil d’alta categoria fins a arribar al futur pàrquing del gran edifici. Tot està en construcció però en fase molt avançada. Encara hi ha força embalum de taules, cadires i frigorífics, així com material electrònic i audiovisual que fa poc ha descarregat un camió amb matrícula francesa. Una corrua d’operaris endreça i entra tot els estris dins de la futura Maison per evitar la seva estada a la intempèrie.

Del cotxe baixa una dona que en la seva mirada inquisidora observa els treballs i jutja l’estat de tot plegat. Ràpidament a l’adonar-se de la seva presència surten dos homes de l’interior de la casa. En arribar al seu costat s’apropen com per estrènyer la mà, però la muller no fa cap moviment d’alçar la seva mà i resta quieta sense fer-ne cas. Només fa que girar-se, observar i judicar l’estat de l’entorn.

La fèmina és alta i a més porta uns bons tacons, tenyida d’un color rogenc, ben formada i ben vestida, però la seva cara adverteix que ha portat una vida dura fins aconseguir al lloc on és. La mirada dels seus ulls clars és freda com el gel i s’endevina que no hi ha faceta humana, tant sigui una bretolada o qualsevol baixesa que la pugui sorprendre. Dirigint-se als homes però sense mirar-los digué amb veu un xic ronca:
¾    I Pierre...
¾    Va marxar ahir envers Marsella- responen quasi coralment els dos homes
¾    Oportuna fugida.- I els seus ulls brillen amb una vivor inusitada- Em podia haver esperat per explicar-me de paraula l’estat del muntatge i quan podrem fer la inauguració.
¾    Va ser tan peremptòria la trucada. Els caps el volien veure urgent.
¾    Moltes raons ha de donar, tant del pressupost com de l’endarreriment de tot això.
¾    Tenim a l’oficina tota la documentació. Ens consta que el Sr. Pierre ha hagut de treballar molt Sempre era fent gestions i telefonades per aconseguir moure el negoci.
¾    Negoci! Quin negoci? Aquest monstre només produeix despeses. L’organització és decebuda per la lentitud i el cost de l’obra. M’agradaria saber on eren aquestes gestions. Segurament havia algun rotllet, no? Com és diuen- vous?
¾    Roger Mestre, el company i jo Pere Querol. Per servir-la. 

Es gira per posar-se cara a cara i se’ls mira sense mostrar cap expressió en el seu rostre. 
¾    A mi no m’han de servir per res, em temo pel que veig que tampoc en servirien per gaire. Només vull que m’obeeixi’n en allò que els hi demani i prou. I no pensin que faré com monsieur Pierre d’anar d’un lloc a l’altre. No, el meu lloc és aquí davant  la instal·lació del local. Vostès ha de ser les meves cames i els meus braços, el cap el poso jo.
¾    Com l’hem d’anomenar- pregunta el Roger.
¾    Em poden dir senyora o madame Nicole. Més ben bé igual. Una petita cosa més us haig de dir, sigueu discrets i no vulgueu saber més sobre qui sóc ni sobre el meu passat. Serà millor per la continuïtat de la vostra feina i segurament també per la vostra salut. Només us diré que he fet totes les feines més miserables del món i de totes elles me n’he sortit victoriosa fins a ser qui us mana ara i penso sovint continuar escalant més graons dins l’organització. En part, de vosaltres depèn que tingui èxit la meva gestió, si és així sóc agraïda, en cas contrari sóc expeditiva i cruel. Aneu als bancs i porteu-me tots el estat de comptes per demà, vull contrastar totes les despeses de Pierre. Demà us tindré detallades les vostres gestions individualment i demà passat ho repassarem entre tots una per una. No vull dilacions, ni excuses, el que no vulgui continuar encara no hi ha porta a l’entrada. Més val que no torni.
¾    Si senyora- contesten els dos un xic atemorits. La seva vida no anava a ser tan dolça com amb el Pierre.  

L’endemà es tornen a trobar, tant el Roger com el Pere han fet les seves gestions i porten els resultats bancaris. Un breu examen fa veure a la madame (és el nom que els ha semblat més escaient als dos per dirigir-se a ella i menys familiar per evitar qüestions de qualsevol signe) nombroses partides inexactes i fa una trucada a la seu de l’organització en Marsella. Només en penjar el telèfon fa un comentari com si fos una reflexió pròpia:
¾    Prou feina tindrà el Pierre per explicar-se, segurament no el tornarem a veure.
¾    La discoteca començarà a funcionar la propera setmana. Així he quedat amb tota aquesta gent de l’obra. En cas contrari els demandaré segons els contractes que m’han firmat. Vosaltres, feu les comandes pels licors i demés begudes contant que la major part vindrà de la part francesa. Això si factures pagades correctament amb impostos i una altra a part amb els descomptes. La resta de les comissions sota mà. Els diners ens el transferiran de la central i dissimularem amb aquestes factures els licors “mangats” a magatzemistes francesos. De droga, he vist uns apunts del Pierre, aquí no treballarà cap camell espanyol ni aliè a nosaltres. Som els més importants traficants del midi francès. Us parlo així amb confiança, si no- I amb el dit índex de la mà fa un signe al voltant del coll com si assenyales  un collaret. Els dos guardaespatlles negres que havien vingut acompanyant-la els miren fredament i sense cap expressió a la fesomia com si fos la cosa més usual del món.- Haurà dos sistemes de seguretat, una companyia contractada, aviat espero pressupostos i una altra, la nostra pròpia que no portarà uniforme. Necessito hem busqueu una casa o torre sense xafarderies ni gent pels voltants i a prop. Ja! Adéu. Fins la tarda a les tres. 

Els dos homes surten mig esperitats i mirant-se l’un a l’altre, només diuen:
¾    Quina bruixa manarà en la caseta de xocolata.

Miquel Pujol Mur                                                     

diumenge, 27 d’octubre del 2013

CARME I MIREIA.

La Mireia conviu encara amb els seus pares, millor dit amb la mare, la Carme, una dona treballadora i feinera disposada a tot per tirar la casa endavant. La Carme ha treballat des de petita perquè a casa seva no sobraven els diners i era la gran de set germans, a més dels pares i l’àvia per part paterna. La Clara ja gran que volia ajudar però arrossegava una malaltia que impedia que pogués treballar durant molta estona. 

L’àvia Clara, encara recorda la Carme com es discutia amb la  mare, com la majoria de les persones grans volia fer el treball de la casa segons la seva manera de sempre de veure les coses i no reconeixia que la jove podia opinar de forma diferent. No reconeixia que el temps havia cremat els anys com les etapes d’una carrera i la vida havia canviat ràpidament. No era mala dona només que no s’entenia amb la dona del seu fill.  

Volia manar com havia manat sempre i quan la Montserrat, la jove, va tindre la col·laboració de la seva filla Carme, l’àvia va anar quedant-se enrere i així asseguda en una cadira a l’ombra del bedoll, que ningú sabia qui havia plantat, al pati de la casa la va sorprendre la mort i dolçament va traspassar d’un món on havia viscut amb il·lusions i alegries, com tothom, més també ple de penes i pobresa. Només una cosa era present en el record de la Carme, el bell color blavós del cel la tarda en que va morir l’àvia i l’olor de l’encens que perdurava en els racons de l’església del poble el dia del funeral. 

La Carme va fer un bon casament amb un fadrí, el Joan, una mica més gran de edat potser deu anys. Treballador com el que més, pertanyia a una família benestant. Bé, vol dir això que a casa seva tenien l’estanc del poble, i venent el tabac i els mixtos, els segells, una mica de llibretes, llapis i quatre andròmines més  podien anar vivint força bé. A més el Joan, que no sabia estar-se quiet també feia de transportista, millor dit segons l’anomenaven els andalusos vinguts a treballar a la població, com a la resta de Catalunya, feia de “cosario”, és a dir, aprofitava quan baixava a la capital per fer encàrrecs i pujava a més quatre coses pel veïnat. A la Carme, la seva sogra li va deixar la feina de cuidar-se de la taquilla del cine i del ball del poble quan en feien. Vol dir que vivien desahogadament empaitats pels horaris a complir i sense poder estar-se mà sobre mà. Poc desprès va néixer la Mireia i va ser com si una pluja d’estels il·luminés encara més la feliç vida de la parella i els seus familiars. 

Però sempre tota felicitat té un preu i la fugissera pluja d’estels també tenia la seva cara negra amagada en la foscor del cel de la nit.  Havien passat uns anys i la nena, la Mireia creixia  bonica i saludable, però la desgràcia es va davallar damunt la casa. El Joan va patir un accident de cotxe i va quedar impossibilitat en un llit.  

Les paraules dels metges eren encoratjadores, segons deien no havia cap raó per què el Joan no pogués restablir-se i portar una vida normal, però no es llevava del llit i no tenia força per bellugar les cames. Això va costar molts diners a la família entre consultes mèdiques i desplaçaments per trobar la forma de què es refès. 

La Carme vivia enfeinada, esperitada amunt i avall, havia tret el carnet de conduir i també anava amb la furgoneta a la capital. Feia encàrrecs, portava l’estanc, comprava per la botiga, i quan podia portava la taquilla del cine, els diners sempre feien falta per cuidar al Joan. La sogra també ajudava malgrat que les forces li minvaven perquè el seu home havia mort d’un atac al cor poc desprès d’assabentar-se de l’accident del Joan.  

De ben petita la Mireia va fer-se  càrrec de la casa i una mica més gran de la botiga. Un dels seus anhels era estudiar i ningú va oposar-se sempre que ajudés a la família. La Carme desprès de fer totes aquestes tasques encara es foragitava a veure al Joan. Li semblava que la seva presència, el fer-li costat, podia fer el miracle que la ciència li negava. 

El refugi de la Mireia en totes aquestes cuites era el Pol; el company, l’amic, el germà; que no havia tingut. El Pol viu lliure a la seva casa, el seu pare roman amb l’Inge  i la Mireia, si la seva mare va a veure al Joan en quedar sola també es convida a estar-s’hi amb el Pol. Sembla que viure junts fa més lleugera la soledat, la carrega dels estudis i tot el joc de quimeres i llums de la joventut. 

Fa poc els hi arribat la nova de la construcció d’una mega-discoteca. Segons s’anuncia és una novetat amb tot l’imaginable i més avançat en el món, imita el model americà amb go-gos tant homes com dones ballant semi- nus, fum artificial, llums psicodèlics, barra lliure, i apartats on passar vetllades amb els amics. Aquest món el coneixen com altres dels seus companys de la pel·lícules nord- americanes quan ensenyen o fan series de les Vegas, Los Angeles i Hollywood i en pla més proper les discoteques d’Eivissa i les festes lliures.  

Saben el nom, un nom ben bé per atraure la gent del país veí: “La maison de Chocolat” i conten anar-hi quan s’inauguri properament. 

Miquel Pujol Mur                                                     


dissabte, 26 d’octubre del 2013

PERE I POL

El Pere és un home que viu amb el seu fill en una petita població de la costa. Té aproximadament de 45 a 50 anys. És vidu des de fa bastants anys i tot aquell esclat d’il·lusions que s’havia forjat a l’inicià la seva vida conjugal és anorreat i fred com el gel. Durant anys la seva única raó de ser ha estat educar i fer pujar a l’únic fill del seu extint matrimoni.

En alguns moments de melangia, com tothom, quan el records són tristos, l’home cavil·la fent un esguard a la felicitat perduda. Rememorà les paraules, els gests, les carícies, i fins i tot, l’olor de la  pell i el cabell de la seva muller amb el súmmum de la seva enyorança. Però com passa amb la majoria dels records la mateixa vida, el brogit del dia a dia difumina l’amor perdut. Tots aquests pensaments queden en moltes ocasions assenyalats en el calendari simplement com una tradició o una obligació a complir el dia de difunts. Aleshores és quan la majoria de les persones porten flors al cementeri i resa una petita plegaria davant de les inexpressives làpides.

Però aquest estiu l’horitzó ha canviat perquè el Pere ha conegut una dona, una nova veïna del carrer, només quatre portes més avall de la seva casa. Ha vingut de terres nòrdiques i és d’una bellesa diferent a la majoria de les dones de la terra. És diu Inge, la pell suau i rosada, i el cabell llarg, daurat com les espigues del blat li fan oblidar el record de la seva muller.

Certament és uns quants anys més jove, segurament sobre la trentena, però pot ser què aquesta diferència d’edat, de forma de parlar, el tracte obert, sense inhibicions, i possiblement un xic descarat, són la causa què han fet que el Pere estigui novament enamorat. Ha caigut de ple en el rodolí de l’amor i al mateix temps resta obcecat per la formosa dona i engatat per tota una sèrie de jocs sexuals que havien quedat oblidats en el bagul d’anys enrere.

El Pere ara només té dues idees en la seva ment, el primer: treballar per aconseguir diners per obsequiar de totes maneres a la Inge, i el segon: viure constantment al seu costat i satisfer tots els capricis de l’estimada. És amor o és pura i simplement obsessió? El seu fill, el Pol, de 17 anys ha quedat  en segon o tercer terme. Viu en la casa de sempre, a prop de la que el Pere conviu amb la Inge però en aquest cicle de la vida el pare es diu per enganyar-se a si mateix: és ja gran i s’ha de desempallegar sol.

 Vertaderament el noi és en l’edat que els joves comencen a revoltar-se de l’autoritat dels grans, siguin pares o professors, perquè creuen que els seus consells són simplement com un còdol de riu per obstaculitzar el lliure fluir de les idees i del seu despertar al nou i prometedor horitzó de l’existència.

Al Pol certament no li manca res. El pare l’ha consentit en un sin fi de coses, estudia encara i vol treure’s una carrera, té un petit treball en l’oficina d’un cosí germà de la seva mare que li permet ser lliure en les seves despeses.

Sempre quan ha desitjat alguna cosa l’ha demanat al seu pare i aquest li ha facilitat els diners necessaris, potser com a compensació per haver crescut sense mare. Per exemple: Una meravellosa moto italiana amb un dipòsit vermell com la sang i amb un esperit fort i rabiós capaç d’enfilar viratge rere viratge sense cap tremolor, sempre que el cor del seu pilot sàpiga dominar-la com a un cavall salvatge i sense fre.

El Pol ha acceptat el canvi de la forma de ser del seu pare, sense problemes. És content que al cap dels anys hagi trobat una nova companya, els seus records de la mare han minvat en el temps. Com és jove no veu cap problema en la diferència d’edat i l’obcecació del seu pare. A més això li dóna una llibertat sobtada al poder disposar de la casa a la seva entera satisfacció sense el control dels ulls paterns.

Fa anys té una companya, amiga del carrer i també del col·legi, la Mireia. És una bona noia de la seva mateixa edat, bonica i simpàtica. Fan tots dos una bona parella de bon veure, feliços i riallers. A cops esclaten en una rialla escandalosa i cridanera que atreu l’atenció d’altres persones que els envolten però són l’exemple d’una joventut que ha viscut feliç des de petits sense penúries, ni tabús ni pressions morals. La seva passió és sana perquè s’ha desenvolupat de la mateixa forma que han crescut els seus cossos. Primerament van ser dos infants que van jugar innocentment com a nens, desprès van passar a explicar-se petits secrets i a escoltar els comentaris i xafarderies d’altres infants.

Quan va arribar la pubertat van saber parlar entre els dos sense embuts de les noves sensacions. De la confiança del parlar van passar a l’exploració de les seves carns com en un joc de jovenalla i com això els va gaudir van arribar més enllà amb una naturalitat  sense mentides. Ara lliures del pare del Pol, la casa ha restat sola per ells i els seus jocs, malgrat tot la Mireia viu amb els seus pares. Només un dubte envolta la seva relació, no per ells, enquimerats en la seva relació sexual i els seus jocs de parella. El dubte és si han sentit el fibló de l’amor o només és la confiança i l’estimació com si fossin germans i confidents.   

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.                                                    

divendres, 25 d’octubre del 2013

PUNTS DE VISTA D’UN MOMENT ANGUNIÓS.


El cotxe és aparcat, amb el motor parat, damunt de la vorera del carrer. El conductor ha encès els quatre intermitents i es remou inquiet davant del volant.

Es neguiteja i pensa: “ Per què triga tant aquesta dona, m’ha dit que només era un moment mentre jo treia el cotxe del garatge”

Mira nerviosament el pas de les busques del rellotge.

La dona mira inquieta el rellotge mentre dóna cops a la porta de l’ascensor. Va força arreglada però els nervis aflorant a ran de pell i xiscla i fa petit bots mentre crida.
¾    Ei, Ei, socors que no hi ha ningú.- Ha premut el botó de l’alarma però fa deu minuts que és tancada dins sense poder sortir. Pensa: almenys el Joan s’ho podia imaginar, jo no trigo mai. Mentre dóna una puntada de peu a la tancada porta i després es lamenta acaronant-se els dits dolorits.

El Joan remuga e insulta nerviós a una furgoneta que ha passat arran i ha tocat el retrovisor i no s’ha parat, mira altre cop el rellotge i torna a dir: “ Mare de Déu, com triga la Maria” 

La Maria mig plora tancada dins el cubiculum. No sap que fer, ningú acut a auxiliar-la.  

Guaita el mirall i pensa: “Llàstima, per això m’he arreglat tant”. I prova una i altra vegada de prémer botons, empènyer la porta i xiscla, més la porta continua immòbil, muda i impertorbable.
¾    “ I el Joan? Deu ser menjant-se les ungles. Clar escarxofat en el cotxe i escoltant CDs en la ràdio I Jo què?”

El cotxe és mal estacionat però a l’ombra. L’home té la ràdio molt alta i aleshores passa un guàrdia i el mira. L’home absort en la música no s’adona de la presència del municipal fins que aquest truca amb els nusos de la mà al vidre del vehicle. L’home espantat bota assentat com és i gira la cara. Es posa vermell i baixa el vidre. El guàrdia gesticula assenyalant la vorera. L’home vol disculpar-se. 

De sobte una dona surt del portal amb la cara blanca, els ulls plorosos i despentinada. Va fem tentines. Només un crit.
¾    Joan!!! 

L’home baixa del cotxe i juntament amb el guàrdia acudeixen en el seu auxili i l’agafen abans que caigui a terra. 

Para un vehicle comercial que en un costat porta un rètol amb les paraules: “L’ascensor que mai falla. (Atenció urgent)” 

Miquel Pujol Mur                                                                

dijous, 24 d’octubre del 2013

QUIN SOROLL FA UN ARBRE...


L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, és assentat com cada dia a la tauleta del bar restaurant La Tasca, i després que el Marcel, serafí dels cambrers, li ha posat el cafè en un costat de la taula, quasi tota ella ocupada pel diari amb els fulls desplegats i comença a repassar-lo.

L’Egus es mulla els dits amb la llengua i va passant full a full fent un repàs de totes les capçaleres: l’Estat augmenta els impostos, d’esperar en un Govern que incompleix totes les seves promeses; s’aconsegueixen 31 llocs de treball, per 5 milions de parats; les pensions avall, faltava més; l’exercit al Berguedà, serà per protegir el Pedraforca? Tantes i tantes coses que no vol ni llegir per no pertorbar-se l’humor.

Para un instant, fa un glop de la tassa i mullant-se altre cop els dits passa una nova pàgina. Aquest cop, sí, aquest cop la frase li crida l’atenció i aproximant el diari als ulls torna a rellegir-la intentant copsar el seu sentit.

“Quin soroll fa un arbre quan cau en un bosc buit”. Al costat el nom de l’autor, no aconsegueix recordar ben bé qui és o qui ha estat.

Es recolza al respatller de la cadira, pren la tassa i acaba la resta del cafè, que ja ha perdut l’aroma inicial i comença a ser fred.

Recorda la visita que va fer una vegada a un poble on feia pocs dies abans s’havia o havien incendiat el bosc.

El bosc cremat, els arbres caiguts com soldats que han perdut la guerra. La cendra ho envaïa tot, l’aire que es respirava i entrava al pulmons deixava el seu dolç gust a la boca. La terra era grisa com qui ha perdut la vida i els somnis de la joventut. La vegetació només era un borrissol que corria portat per una minsa i rastrera brisa.

A l’alçada de la cara ni un buf d’aire, tot era calm i quiet, les branques no mostraven ni un bri verd de voler rebrotar. La terra i les pedres, tot, lluïa el color fumat d’on havia fugit l’alegria de viure.

No es sentia tampoc el més lleu el brogit de la font seca, esgotada, tot ella envoltada d’un color encara més negre que la resta del bosc. No havia tampoc cap ocell que alegrés l’oïda amb els seus harmoniosos cants.

De sobte, un soroll rere seu el sobresaltà, es girà i veié com un arbre gran i vell, trencant-se a prop de les arrels, queia doblant-se i regirant-se sobre si mateix. En tocar a terra, no es va aixecar ni tan sols un bri de pols o cendra, només després de l’espetec al trencar-se, una breu ranera, quasi com un sospir a l’alleugerir el pes de la vida.

L’arbre havia resistit el foc, ja què era l’únic que no havia cremat, potser per que simplement era un tronc sense branques, d’una fusta vella, cansada, corcada i sense saba, que ja no cremava. Ara, al cap d’anys de resistir tempestes i nevades, ara, finalment la seva ànima traspassava silenciosament, després del darrer sospir.

Aleshores, entenebrit el pensament per la desolació que recollia la seva mirada, en la buidor de l’espai mort va albirar uns colors que revolant dins el negre mostraven la vida, simplement les ales multicolors d’un petit grup de papallones que portades com per un petit buf de vent il·luminaren el bosc cremat.

Segurament, el principi de que no tot era perdut i l’esperança de reviure les il·lusions.

Els records han fluid amb lleugeresa dins el seu pensament i l’Egus acaba de repassar el diari, el plega i el deixa a la lleixa dels diaris i revistes, sortint després de l’obligada i cortesa salutació amb el Marcel.

En sortir al carrer respira fortament i dins seu nota de nou el regust dolç de la cendra. Un raig de sol que penetra, com un estilet daurat, entremig del núvols d’un cel encapotat, llueix damunt les  grises voreres mullades i al mig del carrer les llombardes brillen encara més negres.

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

LES PARAULES ÉS TOT EL QUE TENIM

Les paraules són el primer mitjà de comunicació entre persones. 

Segons els llibres una part molt important del desenvolupament de la raça humana ha depès de tres particularitats: la utilització d’estris per les tasques habituals, la comunicació entre el components de la tribu i el foc. 

No hem de pensar en les paraules com una forma lligada amb expressions i frases com diuen els mestres de primera ensenyança: allò d’article, nom, verb i complements.
          - Una paraula sense verb no té significat perquè no té acció. 

Aleshores em faig una reflexió. Si això que diu és cert. Aquell primer:
          - Uf! - Quan el nostre primer antecessor es va cremar els dits en el primer foc que va veure, no volia dir res.  

I aquell:
          - Ai! - Quan un altre homínid li va donar un cop d’estaca, tampoc volia dir res.
 
O l’altre:   
          - Ua!- Mentre es picava el pit amb els punys per atemorir al rival pel favor de la femella, aquells dues lletres no tenien cap valor. 

Sort va haver que d’aquests primers crits van esdevenir les paraules que utilitzem ara.

Miquel Pujol Mur                                                     

ELS ULLS INEXPRESSIUS.

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, avui ha hagut d’anar al metge, una petita molèstia sense importància, ha trencat la seva rutina i ha arribat al bar més tard de l’hora de sempre. 

A l’obrir la porta ja ha intuït la seva presencia, des de fa uns dies, la dona és sempre assentada a la mateixa tauleta, dins de la mitja penombra i veient de front la porta i el finestral. 

Mai diu cap paraula de més, sense ser descortès, saluda i demana un cafè que generalment no consumeix i al cap d’un parell d’hores s’alça, pren la roba que dugui, sigui una jaqueta o un suèter i marxa després de pagar religiosament la consumició.  

L’Egus, des del seu particular racó, l’ha observat detingudament sense caure tampoc en la grosseria d’una mirada fixa. Una dona d’uns quaranta anys ben vestida i arreglada, que si no fos per un lleuger rictus amarg dels seus llavis seria força simpàtica, i fins i tot, podria ser riallera. 

Ahir ja encuriosit va demanar informació al Marcel, però aquest no va saber explicar-li res de nou, que no s’hagués adonat. Però va dir-li que ho preguntaria al Salvador, l’amo, qui si semblava la coneixia. 

Avui com els altres dies, ella ja era assentada i quieta com una esfinx, els seus clars ulls miraven, ara al finestral, ara a la porta d’entrada, com qui espera una presència desitjada i al mateix temps temuda. 

Els ulls eren inexpressius, cecs a les variacions de la llum. Vius només en la memòria del passat. Només la seva mirada és movia en la hieràtica cara. El seu cos assentat amb les mans damunt la falda, les cames mig plegades sota la cadira amb els peus creuats era ert i rígid, però el moviment dels ulls i un cert aleteig de les aletes nasals demostraven que com el lleopard o un altre felí, ella esperava atenta i preparada per un salt de joia o desencant. 

Davant seu en la tauleta un cafè, ja fred, justifica l’ocupació de la taula només l’ha aproximat als seus llavis sense beure’n una gota. 

El Marcel sempre vigilant ha temut que no fos prou bo i s’ha acostat a la dona per demanar-li si no era del seu gust i li servia un altre. Només un moviment de la mà i unes paraules dites en veu baixa:
¾    Està bé, no vull cap més,- i un – gràcies- agraït ha estat el final de la frase. 

Per breus moments els seus ulls mostren una certa vivacitat i el lleu aleteig del nas s’altera un xic, però moments després torna a ser l’esfinx que observa i calla durant el pas dels segles. 

Un home obra la porta del carrer i se’l mira de dalt a baix, nota els seus cabells cendrosos, les arrugues del front i certs moviments inquiets de les mans. També aquella mirada de qui pensa en els errors comesos i el dubte, mentre busca la forma de fer oblidar, dels records dolents. 

La vida, els ha marcat a tots dos, però mentre ell la veu com era, amb els ulls de la il·lusió, potser com a taula de salvació de la solitud. Ella se’l mira i no dubte gens. Agafa l’abric, se’l posa al braç, el mira i només unes paraules breus de renúncia surten dels seus llavis.
¾    Perdoni m’he equivocat, vostè no és aquell home. Tot ha canviat i nosaltres també. 

Dreta, tesa, sense ni girar-se surt per la porta i creua el carrer fins a la boca del metro, on es submergeix. 

L’home s’asseu en el racó més amagat de l’establiment, demana una beguda i els seu semblant canvia.  

El Marcel aprofita quan l’home marxa per fer una confidència a l’Egus:
¾    Eren una parella que acostumaven a trobar-se i passar les tardes xerrant alegrement, segons el Salvador semblaven promesos, però de cop ell no va vindré més. Ella, el va espera dia rere dia fins que un dia va desaparèixer també, fins ara.  

Els anys i la vida marca a tots el humans per bo i per dolent. Retornar al passat és molt difícil si no s’accepten els canvis.

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

LA CARTA DE LA MARE.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus pels amics, ha entrat com cada matí al Bar- Cafeteria La Tasca, i invariable com sempre s’ha assentat en aquella tauleta prop del finestral, on hi ha prou claror per llegir sense ser molestat ni ser guaitat per ningú. 

El Marcel, el cambrer, impertorbable li serveix el cafè i el deixa sol en els seus pensament i els diaris. Hi ha que dir que en el seu afany estalviador l’Egus, des de l’anunci de la minsa pujada de les pensions feta pel govern central, ara sempre agafa un diari gratuït al carrer i aprofita el cafè per repassar i llegir el diari, que com tot bar que s’apreciï, tenen a la cafeteria. 

Després de repassar-los, i haver fet els mots encreuats, els deixa damunt la cadira del seu costat i mirant amb recel per assegurar-se que ningú el mira treu un sobre de dins la jaqueta. El posa amb molta cura damunt la taula, com si fos part d’una cerimònia litúrgica. De dins l’esgrogueït sobre extrau un full de paper, escrit amb una bonica lletra de traç anglès i amb tinta violeta esmorteïda pel pas dels anys.  

Girant-se un xic més cap a la claror del dia que travessa el vidre del finestral llegeix, un cop més i amb completa abstracció, el full de paper que ha llegit i rellegit múltiples vegades i mai se’n ha cansat de fer-ho. El full diu així: 
v  Un dia Egus, fill meu, el meu cos surarà dins l’aire con els ànecs floten en l’aigua de l’estany. 

v  Aquell dia serà quan els records de ma vida es girin i repassin el camí del meu cor. 

v  Aleshores un aire, una brisa suau acaronarà lentament la meva cara, baixarà fins el pit i poc a poc davallarà, com qui no vol, pel meu cos fins arribar als peus, que acostumats a caminar, emprendran el darrer passeig, poc a poc i en silenci, com quan no es vol despertar a un nen petit. Primer un pas i un altre després, i mentre faci el llarg camí faré un exhaustiu repàs de consciència de la meva vida i els seus fets, sempre, fill meu, amb el somriure als llavis. 

v  Quan tot això succeeixi serè al país dels records.  

Com escrivia la mare, pensa, i sense voler una petita mullena dels ulls, ni tan sols una llàgrima, l’avisen que l’emoció li corre per dins el cos i altera el seu esperit. Amb el mocador s’eixuga els ulls i amb molt de compte, plegant el full per les senyals dels marcats plecs amb por de trencar-lo el guarda dins el sobre.

Per què ho he agafat avui, la meva dona quasi ignora la presència d’aquests pensaments escrits per la mare. Tem que no es cregui que després de tan temps, pràcticament més d’una dècada, encara conservi la carta i encara s’humitegin els seus ulls al llegir-la.  

Potser el detonant ha estat el gris dia i els aparadors de les botigues plenes de flors com avís del proper jorn de Difunts. Ha obert la calaixera i com un lladre ha pres la carta i l’ha posat discretament a l’interior de la jaqueta. 

Demana, cosa extraordinària que trenca els seus costums, una copa d’anís que beu lentament, mentre no sap per quina raó els seus llavis mussiten un Pare Nostre.    

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

PENSAMENTS D’AUTOESTIMA.

Al principi tot el que l’altre feia em semblava millor.

I a poc a poc, tu vas essent l’altre, amb la mesura que et donés permís per ser com ell.

A veure estudiem aquesta idea.

Tan descontent sóc de ser com sóc per voler imitar l’altre. On és la meva  autoestima? Sóc com sóc i en tot cas l’altre que m’imiti.

Potser he estat un xic orgullós? Per què m’ha d’imitar ell?

Dit amb modèstia, ell no m’ha d’imitar ja què segurament és millor que jo.

Per què dic millor que jo, a veure si encara seré un nyicris sense personalitat pròpia. 

Segurament si parléssim tots dos i reflexionéssim sobre la nostra forma de ser, jo, no ell, podria copiar-me alguna faceta meva i li seria profitosa. 

Jo, ara sí jo, podria donar-me permís per imitar-lo amb una qüestió seva que m’agradi. 

Però, ell és ell, i jo sóc jo, i malgrat ser només dos no ho entenem com seria si fóssim tres. O quatre. O més. 

Penso a la fi que prefereixo ser jo com sóc i no ser una mala còpia d’ell. 

Si vol confondre’s que ho faci ell. 

Que cadascú combregui amb la seva pròpia roda de molí. 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 18 d’octubre del 2013

CARTA D’UN PARE CONSTERNAT.

QUÈ ÈS AIXÒ?

Què és això, companys, que és això? Trobareu estranyes les meves paraules ja que sabeu que no sóc precisament un melòman.

Ara us exposaré la qüestió. Estava assentat davant del televisor amb el meu fill de 6 anys i vèiem un programa en horari infantil de tarda. Hi apareixien pallassos i la mainada cantava i reia. 

De sobte, es talla la representació, surt una parella jove, una noia i un noi, encara bo, que simulen fer l’acte amorós. Canvia la imatge i apareix a la pantalla un fotograma d’una habitual marca de preservatius.

Paraules del meu fill:
¾    Papa, vull que em compris globus d’aquesta marca i forma. Són molt chulis. 

La cara em va canviar de color, de cop vaig enrojolar-me. 

Com és possible que hagi tal manca de cura en la programació infantil.  

Malgrat que aquest producte sigui un element habitual i necesari en les relacions humanes? 

Per tant demano el vostre suport a la campanya endegada per l’opinió pública.  

Hem d’aconseguir que els mandataris de la televisió, siguin del caire que siguin,  i els seus subordinats facin una anàlisi detallada, no solament de la programació, sinó també del contingut dels anuncis que s’emetran.  

Envieu-nos les vostres cartes per a reforçar la meva queixa.   

Miquel Pujol  Mur.