CRIM AL POBLE SEC

El mercat de Sant Antoni un diumenge al matí, on es venen tot tipus de llibres, novel·les, cromos, fins i tot música i altres coses velles. Vertaderament en la meva darrera visita havia canviat el seu  aspecte. Abans tot estava classificat, més catalogat, ara semblen les restes d’una deixalleria. Em va fer l’efecte com si haguessin descarregat un camió de trastos vells. Acabada aquesta opinió personal, continuem. 

Després de donar un tomb guaitant les diferents parades l’home s’acosta a una d’elles, on una dona atén a les persones que se interessant per algun llibre. És una dona força eixerida de mitjana edat, molt cordial amb  tothom, i ell li parla.

¾    Escolti senyora, veig que té novel·les del Coyote. A quin preu les ven?

¾    A 6 €, i està de sort, perquè  les demanen molt. Hi ha un senyor que vol tenir  els cent noranta-quatre títols de la col·lecció. 

La venedora veu al seu davant un home d’aproximadament la seva mateixa edat, correctament vestit i amb una barba ben arreglada d’un color negre, tan intens, que segons quins reflexes semblava blavosa.

¾    Veurà senyora, li demano per fer-me una idea sobre el valor de la biblioteca que el meu difunt oncle m’ha deixat. Bé, m’ha deixat més aviat molta feina, perquè haig de buidar el pis i té molts llibres i tots són força vells. Clar, era quasi centenari quan va morir.

¾    Tants en tenia. - Pregunta la venedora, veient  un bon negoci.

¾    Piles i piles, si vostè veiés.

¾    Caram, m’agradaria mirar-los. A vegades es troba algun llibre interessant.

¾    Escolti perquè no els ve a veure, em sembla una persona força honrada, se’ls mira i em fa una oferta. Hi ha un llibre que és molt vell,      potser té cent vint anys, i el meu oncle, que al cel sigui, l’apreciava molt, el tenia sempre al seu costat. 

La dona se sent interessada, podria fer un bon negoci, la qual cosa no ocorre cada dia. Queden d’acord per l’endemà dilluns a les cinc de la tarda en un carrer del proper Poble Sec, darrere El Molino. 

Falta poc per a les cinc i la dona ha arribat davant de la casa, veu la porta tancada i espera a la persona amb la qual ha quedat citada. El carrer és estret, no passa gairebé ningú, malgrat al costat de la porta cau un raig de sol, que tempera el fred de l’ombra, mentre vigila per quin cantó del carrer vindrà l’home, un calfred li recorre l’esquena. Per fi, ja ha tombat la cantonada i en un moment és al seu costat.

¾    Bona tarda, potser he tardat?, dispensi.- Diu donant-li la mà.

¾    No, és que he arribat una mica d’hora. Pensava que trigaria més, però el metro ha anat molt ràpid.

¾    Bé, pugem i vostè faci una mirada, mentre busco el llibre que li vaig comentar, Espero que no la molesti  l’olor des que va morir el meu oncle el pis ha estat tancat, i com que tampoc hi viu cap veí tota la casa fa ferum a humitat, gas i trastos vells. 

Obre la porta del segon pis i l’olor encara és més forta, més fètida, més l'esperança d'un bon negoci fa que forci les narius a ignorar la pudor.

¾    Guaiti, mentre el busco a la cambra del fons. 

La dona comença a tafanejar per les habitacions on hi ha els llibres tant als prestatges com al sòl, Passa d’una habitació a l’altra i l’olor es fa més forta. Ha arribat davant d’una porta tancada, agafa el pom li dona una lleugera empenta i l’obre. De moment no hi veu res, però quan els seus ulls s’acostumen a la foscor, tant el que veu com la sentor de l’aire reclòs li fan pujar un xiscle coll amunt. Més aquest crit no arriba a sortir del seus llavis, només li surt sang de la seva boca i d’un fi tall que rodeja el seu coll. El cos es desploma endavant, mentre el cap amb els ulls molt oberts rebota a terra.

¾    Per aquest pis, ja n’hi ha prou.- Diu l’home mentre neteja i embeina la fulla d’una “katana” curta japonesa. Dins del bany perquè aquesta és l’habitació hi ha els cossos asseguts de set o vuit dones amb el cap tallat. Els caps són dins de la banyera. 

Talla el tub del gas i obre l’aixeta del tot. Col·loca al seu costat un despertador preparat amb llumins i un parell més a diferents punts del pis. Baixa corrents escales avall, tanca la porta amb força, l’ajusta al màxim i desapareix per la cantonada que baixa al Paral·lel. 

TITULARS DE PREMSA. 

Ahir es va produir una explosió de gas en una casa abandonada del Poble Sec. A causa de la gran quantitat de llibres que hi havia emmagatzemats en els diferents pisos, el foc va tenir una gran virulència. Els bombers només van poder evitar que el foc passés als habitatges dels costats i esperar que la casa s’esfondrés per si mateixa. En aquest moments s’espera que les brases apaivaguin la seva força per mirar si dins les ruïnes hi ha restes humanes. Els Mossos d’Esquadra han acordonat tot el carrer.   

Miquel Pujol Mur                                           

GOSADIA

L’home per fi ha pres la decisió. Ha estat més de mitja hora pal plantat davant de l’agència de viatges, sense atrevir-se. A la fi obre la porta i entra.

-  Bon dia, senyoreta.- saluda a la noia tota ben arreglada que hi ha en una taula a l’oficina.

-  Bon dia, asseguis senyor - li contesta, senyalant-li una cadira davant de la taula.

“Quin estrès m’ha agafat, com sempre que em diuen senyor. Tan gran em veu?  Que li semblarà que tinc diners? Ja ho deia el meu avi: “de senyor se n’ha de venir de mena, però jo de diners pocs i si no hi ha diners ni t’escolten, per això de senyor hi vaig poques vegades”. Així pensava el Pere. Sobre la taula una targeta amb el nom de la senyoreta: Júlia.

-  Què vol el senyor...?- digué l’oficinista  tota amable, fent-li un somriure.

-  Pere, em dic Pere, però si us plau no em torni a dir senyor. Em posa molt neguitós que m’ho diguin.

-  Bé, Pere, quin viatge vol fer.

-  Doncs veurà. Li puc dir Júlia?

-  Sí, no hi ha cap problema.

-  Ai, quin descans, això senyor, senyora, no ho aguanto.

-  Bé, digui Pere.

-  Miri és que jo, el que es diu ganes... A mi, viatjar em frisa molt, però la Glòria, la meva xicota, m’ha dit que ja és hora que fem un viatge. I m’ha enviat sol perquè diu que sóc un garrepa i no vol discutir-se davant de la gent. Júlia, m’ajudarà a impressionar-la, aconselli’m.

-  Home, Pere, per impressionar, tenim un viatge amb una estada de vuit dies, tot complert a les illes Fidji. Això impressiona a qualsevol. Vegi quins llocs més paradisíacs, les platges i els bungalous. Estaran quasi com Adam i Eva.

-  I val?- pregunta tot dubtós el noi.

-  Només 1.600 € per persona tot inclòs: viatge, desplaçaments, estada i extres.

-  Bufa! Si amb aquests diners compro els mobles del pis i llenço els prestatges de caixes d’embalatge que he fet.

-  Sí, però què li dirà a la xicota.

-  I alguna cosa més econòmica, Així com 300 €. Busqui’m un viatget.

-  Poca cosa li trobaré, què li sembla una estada de cinc dies a Calella.

-  Calli, calli, si és aquí mateix. Amb aquestes peles compro les cadires del menjador. 

-  Pere, vol fer contenta la Glòria?

-  Veurà, Júlia, la veritat és que fer de turista em neguiteja, i quan vaig a pujar a l’avió, el meu coratge desapareix, llavors em marejo i em poso groc.

-  La promesa que li diu.

-  Que són manies, però parlar de viatjar em fa morir. Ai! quin mal d’estómac, té un mocador de paper, si us plau.

-  Pere, més val que li digui que no pot fer el viatge, posin el pis en condicions i ...

-  Júlia, maca , quins ulls més bonics que tens! Tu no coneixes a la meva promesa.

-  Escolta’m qui és? Potser sí que la conec.

-  Ara pla, he de confessar-te certa cosa. La Glòria no existeix, més tenia unes ganes boges de parlar amb tu. He mirat per l’aparador i quan ha marxat la parella  que atenies, he pres el suficient valor, he deixat el meu estrès, la meva vergonya i m’he decidit a parlar-te. Fa dies que hi dono voltes. I més voltes que dono per aquest carrer.

-  D’això ja me n’havia adonat, sempre eres a la cantonada.

-  Com, em miraves? Pensava que no te n’havies donat compte. Vull sortir amb tu.

-  I del viatge què?

-  Amb tu quan vulguis i on sigui, Júlia, quan marxem.   

PD.

Júlia igual a princesa.

Pere igual a cavaller.
Xicota igual a fera,
Circumstància adversa.
Afalacs igual a flor, rosa.
Llegenda viva,
Història d’amor.

Miquel Pujol Mur.                                                    

LA NENA I LA MONA DE PASQUA

El Marc passeja pel carrer Major i al passar davant de la pastisseria observa una noieta, millor dit una nena, que posada de genolls en el pedrís de  l’aparador mira amb ulls melancòlics tota la sèrie de gormanderies que hi ha esposades. Com les festes de Pasqua són properes tot l’aparador és ple de les tradicionals “mones”.

N’hi ha de tota mena de fruites, de mantega, de xocolata, i fins i tot, de caramel i ametllat. Els ulls de nena miren sorpresos cadascuna de les llaminadures i la seva llengua tímidament sobresurt llepant-se els llavis com paladejant els diferents sabors. La flaire endolcida dels pastissos li arriba quan la clientela entra i surt mitjançant la porta corredissa de vidre.

El Marc avui ha sortit d’hora per anar a caminar amb els companys, però a causa del temps indecís i rúfol, habitual de primavera, no han tingut gaire desig d’allunyar-se del poble i pràcticament només han donat una volta per l’entorn, xerrar una mica i quedar per la tarda per trobar-se i anar a ballar. S’ha excusat perquè la propera setmana té una entrevista de treball i sap que a la tarda ha d’estudiar una sèrie de temes per anar ben preparat. Mentrestant arriba la hora del dinar dona voltes per fer temps per tornar a casa.

La nena li ha cridat l’atenció, va vestida amb roba que ha sofert moltes rentades. Les sabates demostren que les soles comencen a tenir molts quilometres i mostren ja certa tendència a foradar-se. No va mal pentinada ni se la veu bruta, però el conjunt demostra la pobresa què viu la família. Segurament, pensa, són persones que han emigrat al nostre petit país somniant amb una vida millor i quan han arribat s’han trobat que no és el lloc i el moment adequat.

Més com habitualment hi ha nens i nenes similars que volten pel carrer, i malgrat la compassió que li fa el delit de la nena mirant l’aparador, el Marc fa una darrera ullada i marxa carrer amunt.

Poc després en arribar a la placeta sent cantar caramelles per una colla i dins seu sent una emoció al recordar quan amb els pares anava pel carrer sentint caramelles. La mà dels pares que el retenien sobretot quan passaven per la pastisseria. La il·lusió de la “mona” damunt la taula en acabar de dinar i el tros de pastís que li donaven per menjar: I com no, l’ou de xocolata amb el ninotet dintre. Generalment un pollet de fina i groga pell que poc després la mare guardava en una postada del menjador.

El Marc és posa la mà a l butxaca i nota els diners, pocs, però avui no ha d’anar al ball. Baixa el carrer fent quatre gambades llargues i arriba a la pastisseria, la nena encara és davant de l’aparador. Entra i demana a la dependenta una mona no gaire gran perquè tampoc en porta gaire de diners i una vegada embolicada i pagada surt i posa la caixa davant dels ulls de la nena que sorpresa el mira amb uns ulls verds plens d’innocència.

¾    Té, és per tu.

La nena sense pensar-s’ho gaire pren la caixa i mussita un breu gràcies i marxa corrents amb les seves primes cames.

El Marc refà el camí i mentre puja el carrer un somriure quasi d’àngel floreix en la seva boca al pensar que avui una família, possiblement estrangera, gaudirà d’una tradició ben arrelada a la nostra terra. 

Miquel Pujol Mur.

XVI JORNADES DE REFUGIS CÀTARS AL PIRINEU CATALÀ

MERCAT CÀTAR A CASTELLBÓ. ALT URGELL.

 

El 14 d’agost en una de les nostres sortides la Rosa i el Miquel vam decidir visitar el Mercat Càtar a Castellbó. En teníem coneixement perquè tres anys abans havíem assistit a la nit càtara on es representa el tràgic moment quan la Inquisició va cremar (Foc Inquisitorial) el poble en la seva persecució contra l’heretgia.

Llavors escoltarem un recital de Música Tradicional del Pirineu i seguidament el Grup de Diables de l’Alt Urgell amb la seva rua van acompanyar als assistents a l’entrada del poble, davant del pont romànic, des on van veure com el foc anava pujant pels carrers fins arribar a l’església col·legiata de Santa Maria. A les dotze de la nit ressaltava en la negror del cel la vermellor del foc, el so de les campanes, els petards i vertaderament feia la impressió que el poble sencer era cremat. 

Aquest cop la nostra visita va ser més festiva. Vam arribar molt d’hora costum força dolenta, quan trobés que encara no s’han muntat les parades del mercat, però útil perquè et permet visitar tranquil·lament el poble i perquè no posar-ho així, clar i català, “tafanejar”  les cases, els carrers i carrerons, les petites places, la col·legiata d’imponent façana i cercar aquell racó impossible de fotografiar on creus que trobaràs el súmmum de la bellesa.

Malgrat era aviat havien molts cotxes i havia també muntat un servei per manar on aparcar-los. Uns prats i les vores de la carretera es van omplir de cotxes i per sortir va haver més d’un petit col·lapse de circulació. No com a Barcelona, però donat l’estretor de la carretera, Déu n’hi do.

Finalment va donar-se per iniciat el Mercat Càtar amb artesans de la vall de Castellbó i d’arreu del Pirineu. En un grup de parades es feia la demostració d’antics oficis. També tot un seguit de parades i paradetes de tots aquells formatges i formatgets, embotits, aquella secallona, aquell espetec i tantes gormanderies que voldríem provar. I no parlem de les coques, dels pastissos i altres llaminadures sense fi.

L’animació al carrer va córrer sota la responsabilitat  de SAC Espectacles. Els seus gags van ser joiosament aplaudits i riguts pel públic.

Després de la cercavila i el pregó, va obrir-se l’església col·legiata per veure l’exposició “Ermengaudus” i “Natura i Cultura de Montferrer i Castellbó”.

Una nova cita surt d’aquesta visita el proper any hem de veure la representació “El retaule de Sant Ermengol” a la Seu d’Urgell.

A quarts d’una del migdia va ser el torn de les danses medievals a la plaça gran de Castellbó. Espectacle entretingut i curiós que ens va fer gaudir una llarga estona de la música, dansa i contradansa d’abans.

Nosaltres vam haver de marxar però a la tarda eren anunciades diferents activitats i xerrades culturals.

Però vam sortir contents i esperançats de poder tornar el proper any i fruir dels actes programats, d’aquesta cultura de tants racons i contrades d’aquesta nostra admirable terra.

Els records i les experiències també són una font de la saviesa popular. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NIT DE TAVERNA

Aquesta narració comença en un hostal, en terres del Ripollès. Campdevànol podria ser la població més propera. L’establiment és situat en un descampat i és camí obligat per arribar a la frontera. És un gran mas, però ha dividit part de les seves dependències. Unes per  taverna, altres per hostatjar homes de certa importància, i altres per les quadres dels cavalls d’aquests homes. La resta dels viatgers i tropes que s’hi presenten, tenen l’era i els camps del voltants per dormir al ras, o en tendes, si en porten. Dintre de l’hostal, la taverna serveix per donar de menjar, beure i per jugar. Dintre de la taverna hi ha una part més elevada amb unes taules que tenen cadires. Les taules de la part baixa solament tenen bancs.

En una d´aquestes taules de la part alta hi ha asseguts dos homes: són cavallers. Un d’ells va vestit amb robes fortes i resistents. Porta armes, però es veu que la guerra no és el seu mitjà de vida. Abans sembla  un cortesà, o per la cítara que porta al seu costat, potser un trobador. L´altre, és un home d´armes, fort, corpulent i vestit amb una cota de malles que li protegeix el cos. Al seu abast es veu una gran espasa i un casc de guerra.

  
Cridant,  per fer-se sentir dins l´aldarull, que fa la gent que beu i juga dins de la sala, li diu:

¾    Vós sou el famós Guillem, el trobador? Si la memòria no em falla sou el vescomte del Berguedà.

¾    N’era, que a causa de la mort del diguem-ne cosí de Cardona, he hagut, juntament amb el meu germà, de penyorar les terres, com a compensació a la seva família.- Digué el trobador.

¾    Bé, amic meu, per les notícies que tinc de bona mà, vau escarnir-lo en un dels vostres sirventesos. I a més no sé que vau tenir amb la seva dona. Tema aquest de les dones, al qual sou molt afeccionat. Escolteu, el punyal li vau clavar per la esquena, oi ? - Li digué amb sornegueria l’Arnau que així es deia. 

¾    Mestre, esteu molt interessat per saber-ne del fet! No sereu pas de la família?

¾    No tingueu por, només és curiositat, jo també tinc els meus problemes i potser són més grossos.

¾    Mireu alguna troba vaig escriure i respecte a les dones ja sabeu que una cançoneta ben dolça i una mirada intencionada als ulls? Tot en el seu moment,  t´ajuda a aconseguir-les.- Contestà Guillem.

¾    Home, però aquesta senyora tenia les seves dames i el seu seguici. I el cinturó de castedat que no el duia posat?

¾    Senyor guerrer, quan fa molt de temps que l´home és absent. Lluitant sense saber a vegades per què ? Les dones es troben soles i abandonades, i és aquí quan s´inicia el meu joc! I la passió de les dones i la picaresca dels que vivim sense pencar... fa moltes coses possibles! - Digué el trobador.- I vos qui sou ?

¾    Mireu, jo soc Arnau, el comte Arnau. Un guerrer que lluita per alliberar terres i castells dels sarraïns.

¾    Ja n’he sentit parlar, pensava que éreu un mite, una fantasia, He sentit parlar molt de vos, i no gaire bé; sobretot a les abadies de monges. No sé que he sentit dir de Sant Joan.

¾    Calleu no parleu amb veu tan alta, que us sentirà tothom. Quina culpa tinc jo si hi ha pares que per una prometença, envien les seves filles molt joves als convents. I aquestes, quan s- adonen del que és la vida religiosa, ploren i en volen sortir. I vet aquí que aquí estic jo! Per consolar-les, amanyagar-les i ensenya-les-hi el que no saben del món i la carn.

¾    Company vigileu que us perdreu. Que us veig muntat amb el vostre cavall negre, i donant voltes per tota la terra.

¾    Potser sí que aquest serà el meu càstig, però si puc serà en una bona companyia. Que l´abadessa de Sant Joan, és filla de comtes i és d´una gran bellesa. Posats a fer profecies, us diré que morireu lluny d’aquesta terra. I per sort vostre, les vostres trobes seran guardades al Vaticà, entre monjos, perquè no escandalitzeu a ningú. 

Es van estrènyer les mans i cadascú va marxar pel seu camí. Guillem a les fredes i bromoses terres d’Anglaterra, com a convidat a la cort de Ricard Cor de Lleó. L´altre a Sant Joan. I a l´infern! Encara volta entre el cel, la terra i els abismes. Munta  el seu cavall negre, cavall de foc, que s´alimenta d´ànimes pecadores. Moltes n´ha de trobar en aquest món. Porta davant de la sella a na Adelaisa, la bella abadessa del seu cor, però no troben enlloc una tomba on reposar. El seu castell va ser derruït. Les filles mortes. I la seva dona, la dolça Elvira, ho va perdre tot per pagar les soldades, que el comte va prometre i no va complir. Eren per a la construcció de les escales de Santa Maria de Montgrony.  

Pau per l’ànima de tots ells! 

Miquel Pujol Mur                                           

VLAD TEPES III

Excel·lentíssim Patriarca de Atenes, 

Eminència, la present és per a presentar-vos el meus respectes a Vós que sou el cap de la religió dels meus pares. La que van tenir la bondat de transmetrem des de la meva infantesa, tant amb l’exemple del meu pare com amb la tendresa de la meva mare. 

He rebut la visita del vostre enviat amb les queixes que, de part de Vós, ha tingut a bé indicar-me, i a les quals vull donar contestació perquè veieu  que no és el meu propòsit incomplir, ni amb Vós, ni amb la nostra religió. 

M´acuseu de haver convidat els pobres i indigents, del meu país a un banquet, ple de menjar i beure perquè estiguéssim ben satisfets. Jo mateix, els vaig preguntar si es trobaven a gust i si tot era del seu grat. Tot els va semblar satisfactori i aleshores vam tancar les portes del recinte i el vam encendre. No vam deixar sortir-ne  cap. Vós que sou la bondat màxima, no sabreu mai com van cremar. Si semblava que cantaven donant les gràcies al Salvador. I la resta dels meus súbdits han quedat molt més tranquils, sense por de ser assaltats dins de casa seva, ni que els robessin el bestiar o la collita. No sabeu la pau que té actualment el meu poble. I a ells que el Senyor els tingui a la dreta de la seva taula. 

També és cert que una altra vegada em vaig veure obligat  convidar a les sis-centes famílies més riques del meu país i després de complimentar-les al màxim, em vaig veure amb l´obligació moral d’alliberar les seves ànimes, perquè eren avariciosos. Perquè amb els seus diners no em volien ajudar, a mantenir les tropes per la lluita contra els hongaresos i els infidels. Que la generositat del Senyor els tingui al seu costat.

En el que em dieu sobre els empalaments als vençuts. Vós que sou tot bondat, heu de comprendre que aquesta vegada, potser sí que vaig aplicar una llei que la mateixa Biblia ens en parla: la Llei de Talió, aquella que diu: “Ull per ull, dent per dent”. Però Vós sabeu que no ens tindrien por els enemics, si no fessin amb ells, el mateix que ells fan amb nosaltres. Per què creieu que de vegades fugen al veurem arribar amb les meves tropes, quasi sempre menys poderoses, si no sabessin del nostre valor i de la sort que els espera si els agafem ? Que l’amor del Senyor els tingui sempre davant seu.

I Vós sabeu del respecte que tinc per no ofendre a ningú. Sempre mirant de complaure a tothom. Com els dos cavallers que es queixaven que el meu palau feia pudor de mort, i que no es podien asseure a taula. Ho vaig resoldré fàcilment, perquè no fossin més que ningú, els vaig fer empalar amb els altres, i perquè els seus narius no s’ofenguessin amb l’olor, vaig manar que el pal fos més alt. Que Nostre Senyor els tingui sempre en el lloc dels àngels.

Excel·lentíssim Patriarca, ja veieu que totes les petites maldats, de què m’acuseu són per a culpa de la lluita per la nostra religió, i per salvar la meva pàtria. Esteu convidat a venir quan ho desitgeu i vostres  oracions us ho permetin. Prego la vostra benedicció i que em tingueu en les vostres oracions.

Signat,

VLAD TEPES, Príncep de Valàquia i terres de Transilvània. Gran Dracúl de les terres de Romania.

Aquesta fictícia carta és basa en fets reals. Vlad Tepes es conegut també amb el sobrenom de “L’Empalador”. Va ser un personatge molt cruel que en la seva lluita per mantenir el poder, es va haver d’aliar amb els hongaresos. Quan el van trair es va haver d’aliar amb els turcs. Quan aquests van voler posar al tron al seu cosí, que era feble de caràcter, es va unir novament amb els magiars. I així successivament. Va morir en un parany dels otomans. El seu cap va ser exposat a les portes de Constantinopla. A Romania és considerat heroi nacional i hi ha monuments i edificis en record seu. Diria que la seva crueltat és un reflex de la lluita interna i la guerra amb els turcs. Va  respondre amb la mateixa crueltat amb què va ser tractat ell i  la seva gent.

Inspirada en aquest personatge esdevé l’obra escrita per Bram Stocker. Aquesta obra i la filmació de moltes pel·lícules sobre el mite del vampir l’han fet mundialment famós. 

 

Miquel Pujol Mur                                           

UN CONTE FOLL

Una joveneta va corrent pel bosc buscant un lloc on amagar-se dels que la persegueixen i troba una petita casa, en una clariana rodejada d´arbres, tota bonica i ben pintada. Truca, i la porta s´obre per sí mateixa i entra corrent. A dins hi ha una taula amb tres cadires: dues de grans i una de més alta i xica; i és parada amb  els plats, gots i coberts, sempre dos jocs per a grans i un joc per a un petit. També hi ha dos llits grans i un de petit. Tot és molt net i polit. Es veu que l´habita una feliç parella d´óssos que tenen un fill petit.  

Mentida podrida! Els  óssos no són animals gregaris, no viuen en família, sinó que són els grans solitaris de la natura. Tot just es troben en l´època de zel, fan la feina pertinent i cadascú continua pel seu camí. L´óssa cria els fills fins que creu que ja són suficientment grans, aleshores els foragita del seu costat i que s´espavilin. En un cau d’óssos hi ha pèls i puces per tot arreu, per tant d´això de la neteja i pulcritud, res de res. Perquè dormen la parella d´adults en llits separats, es què tenen alguna desavinença? 

La jove cansada es fica dins del llit petit i com qe esta molt esgotada pel llarg camí recorregut  s´adorm ben aviat. A la poca estona arriben els óssos, la parella i el petit, i queden esglaiats al veure que ha ocupat lseva casa. Es miren els uns als altres i fan  carrisquejar les dents. L´adormida desperta de cop i, veient els animals, agafa un garrot que ha deixat vora del llit i fent tres passades ràpides, els acolloneix i s´amaguen en un racó de la casa. Vet aquí, que de cop i volta  la porta queda oberta de bat a bat, empesa per una dotzena de nazis que són els que persegueixen a la noia. 

Bé, ara us en faré cinc cèntims. El nazis segueixen la jove ja que els envia l´Opus Dei, perquè és una descendent de Maria Magdalena( del Codi de Vinci, enteneu) i perquè pensen, a més que els portarà fins al Sant Grial, la copa del Sant Sopar. Aquell banquet que se celebrà abans que Jesús aconselles al seu amic Judes, que ja era hora que el lliurés als sacerdots del Sanedrí ( segons l´Evangeli de Judes Iscariot). Mentre tant, la noia es defensa amb les arts marcials apreses del seu oncle, en Kung Fu. L´ós mascle que s´aprofita de l´ocasió per agafar-se a l´óssa per tenir uns petits entreteniments d´ordre sexual, veu de reüll que entra a la casa el “oberleutenant” dels teutons i  veient-li l´esvàstica que porta en un braçalet a la màniga, diu:

¾    Redimonis, si és Luzbel- I traient-se la caputxa hi sorgeix de sota Sant Miquel que salta directament contra el Senyor del Mal. L´óssa molt empipada perquè no ha arribat a l´orgasme, també es treu l´embolcall del cap i  resulta que és Sant Gabriel, l´altre comendatari de les forces celestials. Els àngels són representats pictòricament com asexuats. 

Quin batibull s´ha armat dins de la casa, tots lluiten contra tots, la descendent de Maria Magdalena, Sant Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafel, que s´ha tret la disfressa d´ós petit, per un cantó i per l´altre, Lúcifer, Dràcula que ha resultat ser qui mana els nazis que són dintre de la caseta, per l´altre bàndol. Pobre llar tot salta pels aires, tot els mobles a trossos per terra i cada combatent aprofitant-se del pal més gros que pot agafar per pegar al contrari. Els plats i gots voleien com projectils. Tot es trenca. Imagineu-se el soroll que fan que arriba a les oïdes d´en Bush i  telefona a en Blair i l´hi diu:

¾    Tu “nano”, aquests deuen de tenir armament nuclear, és qüestió que els envaïm- Hi envien dos milions de homes armats per acabar la guerra. I això és un fotimer de cops i empresonaments; s´ametralla i bombardeja a qualsevol. En Bin Laden hi fica el nas i  surt corrent. Va dient:

¾    No ens fiquem amb aquest merder. 

Però això no és tot, de sobte apareixen tres personatges més que ningú sap d´on han sortit. Un és d´alçada mitjana, corpulent, amb bigoti gris i cabells blancs. Té els ulls axinats amb grans bosses a sota i crida amb una veu forta i gruixuda, quasi de taverna.

¾    Ei, nois que esteu fent, no sabeu que no es pot fer soroll i trencar-ho tot. 

De moment sembla que tothom li fa cabal però, els dos que el segueixen, en la seva presa per ser el primer a passar per les restes de la porta, li donen una empenta que el fa mig caure de genolls a terra. La veu del més prim i alt comenta:

¾    “Por qué hemos de procurar la entente, el buen talante de esta nueva España”  

L´altre, el de la barba i l´accent gallec, encara donant empentes per poder entrar diu:

¾    “A mí, mis correligionarios, venid que hemos de salvar la España del Cid” 

En aquest moment tot s´esvaeix, cobert per unes boires que canvien de color: gris, blau i rosat. En les bromes es  transparenten els nostres personatges que en les seves lluites, sembla com si fos una dansa que interpreten en un ballet. Poc a poc, es veu la tènue claredat d´uns fanalets orientals, aquells rodonets i de colors; hi trobem als nostres ben estimats amics en el Lotus Blau. Just! El fumador d´opi d´en Tin Tin! Són tots estirats en catifes, fumant-se una pipa que els porta una geisha i endormiscant-se amb pau.  

Ostres! Què he escrit en aquesta narració? Clar, ara ho veig, m´he quedat fent una becaina veient les noves del Telenoticies del migdia, i de tot, el conjunt ha sortit aquest conte desgavellat. Vaig a prendre una dosi de bicarbonat per l´acidesa i una aspirina pel mal de cap.

 

Miquel Pujol Mur

HEM FET LA VALL DE NÚRIA.

Aquesta vegada la nostra colla vam iniciar la nostra aventura particular dels divendres. Aquesta vegada la nova singladura muntanyenca no era pujar dalt d’un cim, si no que volíem arribar a peu a la vall de Núria.

 

Ben matiners vam marxar de la nostra ciutat, Berga, per anar a Queralbs, vil·la propera a Ribes de Fresser. Ara me n’adono de la similitud de noms van marxar de sota Queralt (Roca o pedra alta) per anar a Queralbs (Roca o pedra blanca). Particularment les sortides a primera hora no han estat mai del meu grat tret com en aquesta ocasió que la meta d’arribada era bastant llunyana.

Arribats a destí vam fet allò que de bon matí reconforta el cos, un esmorzar, una mica lleuger no sigui que el cos cremi les energies en digerir els aliments i ens resti part de la seva força per caminar.

 

Aparquem el vehicle en la carretera que puja al coll de Fontalba i prenem el camí que ens portarà a Núria si treballem (caminar) conseqüentment. La ruta està ben senyalitzada i seguint les indicacions no presenta  cap dificultat de perdre’s. El desnivell és de 746 m. i la pujada la vam fer en unes tres hores. Segons la fulla de ruta el temps de la pujada és de 2h 45’ a 3h.15’. Per la nostra “joventut” vam aconseguir un temps acceptable.

És el camí més mític. Fins la construcció de la cremallera els anys trenta del segle passat (quan em costa posar això del segle passat, m’adono que nosaltres també som del mateix període de temps) era l’única via d’accés al santuari. El camí vell de Núria com descriuen les plaques que trobem i ens diuen que anem pel bon camí. La via de comunicació d’abans per pastors o peregrins és ara la ruta dels excursionistes, però sempre ha estat un camí meravellós.
 

Comença en pujada però passats la primera rampa caminem seguin unes tarteres amb les pedres ben falcades que ens permeten passar sense entrebancs. Més endavant el remor del torrent que baixa i deixa sentir la seva veu entre les pedres de la llera del riu. I el camí continua amunt, veiem el tren cremallera com una joguina que també puja però més desahogadament que nosaltres.

Aproximadament als 45’ veiem el pont del Cremal i creuant-lo canviem de vessant de muntanya i quedem protegits del sol que s’alça en l’horitzó. Passem per diferents balmes, on s’han habilitat bancs de pedra, que ofereixen protecció en cas de pluja o altre inclemència climatològica. A la nostra dreta el riu de Núria baixa entre gorges i salts d’aigua que embelleixen el camí i  delecten els nostres sentits.  

El camí zigzagueja muntanya amunt i nosaltres seguim la nostra ruta per arribar a la fi de la nostra escomesa. Deixem a l’esquerra la cascada de la Cua de Cavall. Continuem i passem per sota la via del cremallera i tornem a canviar de vessant de muntanya ara ens toca caminar sota el sol.

Tornem a fer giragonses entremig de pins mentre tornem a prendre alçada. Enfonsat en el cau del riu observem un altre petit pont i continuem pujant de nivell fins el turó abans del monestir. Des de el coll encara ens resten ànims i pugem dalt del mirador amb la creu de ferro coneguda amb el nom de la Creu d’en Riba.
 

Als nostres ulls s’obre la vall de Núria i gradualment aixequem el cap resseguin la presa, l’estany amb les barques, l’ermita de sant Gil i al fons l’edifici del santuari, el cercle de muntanyes que l’envolten i l’estació del cremallera.

Hem fet la vall de Núria i gaudim del moment i de l’esforç per aconseguir-ho. Visita a la Verge, passejar una estona pels voltants, aquell tallat que reanima el cos, molta gent que passeja per l’espai del monestir i pujar al cremallera per baixar a Queralbs a retrobar-nos amb el cotxe.

I no ho puc passar per alt: el moment més anguniós del dia va ser pujar a recollir el cotxe. Només un quilòmetre de carretera asfaltada a ple sol que ens va fer suar el que no havíem suat en tota l’excursió.

Però malgrat la joventut acumulada volem complir noves rutes. 

Text. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau