Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 31 de juliol del 2013

UN MES CON MONTALBANO d’Andrea Camilleri.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

He llegit el llibre “UN MES CON MONTALBANO” d’Andrea Camilleri publicat per “EMC Editores” i i traducció al castellà de Elena de Grau Aznar.

No he de negar que m’agrada la novel·la negra, no ho puc fer, ja què es veu clarament amb el títols de les obres llegides la meva particular inclinació.

No puc tampoc amagar que m’agraden les obres de Camilleri, la sèrie de Salvo Montalbano i també que he seguit les pel·lícules passades per la televisió.

En aquesta novel·la segueixes el dia a dia del comissari i el seu entorn com si fossis una part de la seva ombra. El personatges de Fazio, Galluzo, Catarella i l’etern enamorat de les dones, en Mimi; són presents a les fulles de l’obra.

I tot el singular món de la formosa illa de Sicília, la seva pròpia personalitat i la de la gent que hi viuen.

En aquesta obra em sembla hi ha parts que en la sèrie televisiva serveixen per completar o completant entre elles algun que altre capítol.

Andrea Camilleri va néixer l’any 1925 en Porta Empedoche, província d’Agrigento en la mateixa Sicília, per tant ens descriu meravellosament la gent del poble, els vividors, la màfia i l’entorn humà i paisatgístic de l’illa.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dimarts, 30 de juliol del 2013

HEM FET EL CIM DE LA TOSA

La nostra colla vam decidir fer el camí fins a la Tosa des de coll de Pal. Com he comentat en altres ocasions no perseguim fer cap gran activitat esportiva però si gaudir de la natura i de cert exercici físic.


En arribar a Bagà es pren la carretera que puja a coll de Pal on deixem el cotxe en l’aparcament situat al marge de la carretera. En baixar del cotxe ens sorprèn l’aire fred que bufa malgrat ser el mes d’agost. Ràpidament ens enfundem les peces de roba que portàvem amb previsió. Ja es sap que per sortir a la muntanya a partir dels dos mil metres més val anar ben preparat de roba, bastons i aigua per què la climatologia pot ser canviant i més val evitar els ensurts. 

Davant nostre s’alça el Puigllançada (2408 m.) però el deixem per un altre dia. I deixant-lo enrere enfilem el camí de l’excursió d’avui. Comencem a pujar una costa plena de herba que és una delícia trepitjar perquè sembla una catifa blana als nostres passos. Més amunt iniciem la pujada pedregosa que ens porta al Serrat Gran.


Un xic abans hem parat per fer una de les coses més importants de tota amigable excursió: l’esmorzar. És un moment de camaraderia i de bon humor que uneix als components de la marxa. Comentaris, algun acudit, idees per properes sortides, tot un súmmum vital expressat en breus moments mentre mosseguem un entrepà.  


L’anècdota del dia: tres isards que corren i mengen entremig de les roques i que de quan en quan aixequen el cap desconfiats i ens fan una mirada de reüll. És d’admirar la facilitat com es belluguen i saltironegen entre el rocam. En el cel un voltor que inspecciona la terra des de l’aire.



Acabat el refrigeri continuem la nostra excursió fins coronar el Serrat Gran on trobem les formacions rocoses de la Cort dels Porcs. A partir d’aquest punt una baixada ens porta a la colladeta de Comabella.

Clar, quan ets a baix que ens toca fer, pujar i aleshores remuntem fins a capdamunt de la carena. Seguim per la inclinada pujada dels rasos de Comabella fins dalt on es veu el refugi del Niu de l’Àliga. Travessem un pla on els cavalls pasturem i ens veuen passar sense fer gaire cas de la nostra presència. Què en són de bonics el cavalls en plena naturalesa! Mentrestant el voltor sobrevola majestuosament dalt del cel.


Una parada obligatòria en el refugi, una mica de cafè amb llet per reanimar-se una mica o per vici, que tot pot ser. I seguidament amb poques passes encalcem el cim de la Tosa. El següent i tradicional pas es fer les clàssiques fotografies del grupet, com sempre hi ha una persona que no surt en la foto però a continuació tenim l’oferta d’un canvi voluntari de fotògraf. 


El vent fred que ens acompanyat tot el camí, tret de breus instants, segueix bufant. Tal cosa no fa plaent la nostra estància a l’ampla cim, però val la pena sofrir el seu incordi per admirar, girant com en un carrusel, les diferents valls i muntanyes pirinenques, el Pedraforca, Ensija, Núria i moltes més que faria que aquest escrit fos insuficient per anotar-les totes.


Senyor! Què n’és de formosa la nostra terra! 

I per últim tornar enrere satisfets de la sortida i d’haver superat el seus 433 m. de desnivell.


Abans d’abandonar la muntanya ja a la darrere pendent un estol de perdius aixeca el vol a pocs metres de davant nostre.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.                              

dilluns, 29 de juliol del 2013

ESTADA ESTIVAL.

El Joan acaba d’arribar al poble d’estiueig. Deixa les maletes a l’hotel i malgrat va amb un grup de la seva ciutat li agrada conèixer els carrers i els pobles passejant poc a poc i així assaborir l’ambient en solitari.

Troba tan agradable voltar sense rumb i ser un més entre la gent que omple els carrers, abarroten els comerços i les terrasses del bars.

De tant en tant saluda algun conegut que com ell ha vingut en el mateix autocar.

La gent vestida en la promiscuïtat de la platja li fa girar a vegades la cara per mirar millor. Noies amb biquini, homes en banyador, entremesclats amb gent ben vestida, com si es tractes d’un batibull que a més mostrava tot tipus de races en tumultuosa barreja.

Aquest fet fa que busques un punt més alt al carrer i pujant les escales d’un comerç, fa una mirada per damunt dels caps de la gentada.

Homes i dones, negres i blancs, rossos o bruns, eren com una ona que es cobreix amb mocadors, capells o caps tallats al zero. I tot avança com una processó multicolor de races i també de creences, per les voreres del carrer.

Després d’una estona d’observar la bigarrada i ondulant estora humana que deambula alegrament es gira a mirar la botiga que hi ha darrere seu.

Una de tantes botigues on es ven de tot el necessari per gaudir uns dies de platja. Ombrel·les, barrets, mocadors, inflables, ulleres de sol,... De tot, com en un mercat àrab; havia de tot, i a preu econòmic; fins l’últim desig d’una ment malalta.

El Joan mira un aparador i l’altre, també veu la porta, millor dit l’espai obert per entrar dins l’establiment, al món curull de mil coses estivals.  

De sobte, sorprès queda immòbil, guaitant-la amb ulls com plats. La seva boca mig entreoberta mostra tota la badoqueria possible en el ser humà. La mira com si fos l’objecte més desitjat de l’univers.

Porta un vestit ajustat mostrant totes les corbes del seu bonic cos. Cobreix el seu cap amb un mocador d’un verd fluorescent, tan cridaner com la resta de la seva minsa indumentària.

Les xancletes que protegien els seus delicats peus són una meravella de senzillesa, com ales lleugeres creades per la naturalesa.

Tot ell queda embadalit mirant-la. Aquells ulls, la seva boca, el suau somriure; com una alegre promesa, sense ensenyar les dents; només amb la curvatura del llavis encara l’atreu més.

Ho té tot. com si fos una nimfa dels boscos, etèria i gràcil dansaire dins la ment del Joan.

Se li acosta una dependenta i veient-lo tant trasbalsat li pregunta.
¾    Desitja alguna cosa?

El Joan alça l’avantbraç i amb el dit índex ho senyala. La dependenta, una xineta de mirada i somriure gastat d’atendre al públic el mira i s’encongeix d’espatlles i contesta:
¾    Bé- i marxa.

Poc després el Joan surt de la botiga portant-la joiosament agafada del braç.

El Joan porta una tortuga ninja de plàstic de gran mida.

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 28 de juliol del 2013

ARSÈGUEL. ALT URGELL

Visitàvem la zona de l’Alt Urgell buscant noves sensacions visuals de les muntanyes del Cadí, dels seus petits i nets pobles i d’aquestes esglésies que fa anys expressen el sentir de la fe del poble, i són ara– segur que a contracor- només i/o únicament recull de la història de cada lloc.


Deixant Pont d’Arsèguel continuarem per la carretera amunt fins que ens van parar en un racó per admirar la vista sobre la vall del Segre i el proper Pirineu.

A l’altra costat de la carretera una senzilla capelleta, sense cap valor artístic, sota l’advocació de Nostra Senyora del Carme,  ens cridà l’atenció. Ntara Senyora del Carme té em aquestes contrades una devoció molt arrelada per ser la patrona dels traginers de sal.

També hem recordar les paraules escrites sobre la porta: AVE MARIA. Aquestes simples paraules de salutació que hom troba encara a l’entrada de moltes cases de pagès.

A la dreta de l’ermita un cartell amb una inscripció:

Tu que passes per aquí
Si vols bona companyia
Saluda i prega a Maria
I ella amb tu farà companyia.
Signat MPC. 

El nom d’Arsèguel, que apareix en l’acta de consagració de la catedral de l’Urgell, sembla tenir un origen preromànic. Té connotacions del basc “ hartsu” (pedregar) o “hartz” ( ós)


Arsèguel és situat al nord-est de la comarca de l’Alt Urgell en els contraforts de la serra del Cadí entre el riu Segre i els vessants del puig Grau. Travessa el terme el riu el riu d’Arsèguel o del Cadí  i s’hi troba el torrent del Solà. Està a una altitud de 950 m. i són censats aproximadament uns 100 o 110 habitants.  

L’església de Santa Coloma té elements romànics amb moltes modificacions d’èpoques posteriors. La ferrament de la porta és de motius espirals.

Va ser una vil·la del comtat de Cerdanya i al segle XIV s’integra al d’Urgell. Els origen medievals del poble són visibles en el conjunt del nucli, uns dels més ben conservats del Pirineu amb cases de pedra, teula àrab i balcons de fusta.

És esmentada la 964 i l’any 996. El 1010, el bisbe Sal·la d’Urgell, que mort al castell de Gèlida, deixà l’alou que tenia a la vil·la d’Arsèguel al seu nebot Ermengol, que el succeí en el càrrec.

El 1365 el lloc pertanyia a la família Cadell, de la qual era castlà Berenguer d’Oms que fou conseller de Pere III. El fogatjament de 1380 reitera que Arsèguel era de Jaume Cadell. A la fi del segle XVI el castell tingué un paper destacat en les lluites entre nyerros i cadells. Resistí el atacs de les forces reials fins l’any 1592 que fou assetjat i finalment és va retre i fou destruït. Malgrat la derrota el lloc continua en mans dels Cadell.

Del castell dels Cadell ( segles XII i XIII es conserven restes en els murs dels carrers i cases.  

El poble té una ordenació i neteja exemplar amb tots els estrets i empinats carrers empedrats. A més hi ha el Museu de l’Acordió impulsat pel Sr. Artut Blasco, qui té concedit el Premi Nacional de Cultura Popular i la Creu de Sant Jordi, El museu explica la història i evolució de l’acordió arreu del món i la seva relació amb la cultura tradicional i popular del Pirineu lleidatà. Els instruments exposats n’hi ha des de l’any 1840 fins ara i són: melodions, concertines, bandoneons, acordions diatònics, semi diatònics i cromàtics. 




















Des de l’any 1976 s’hi celebra cada estiu la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, el festival de música popular més antic el Països Catalans. Si ho desitgeu podeu passar tota la nit escoltant melodies tradicional del món. Les dates de l’esdeveniment són a finals de juliol i es reparteixen entre Arsèguel i la Seu d’Urgell.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                              

dissabte, 27 de juliol del 2013

FÀBRICA DE LLANES DE PONT D’ARSÈGUEL. ALT URGELL.

Anàvem a la recerca de nous coneixements sobre aquest nostre país tan conegut i tan desconegut al mateix temps, quan ens van assabentar d’una empresa que segons ens havien dit és emplaçada a Pont d’Arsèguel, pocs quilometres abans del poble d’Arsèguel.


Poc desprès de prendre el trencall que des de la CN- 260 porta a Arsèguel en el tancat viratge del pont damunt el riu Segre s’alça l’edifici on està situada aquesta fàbrica. El lloc s’anomena molt apropiadament Pont d’Arsèguel.

La fàbrica forma part de la Ruta d’Oficis d’ahir promoguda pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Encara avui es troba en funcionament i amb una maquinària  del segle XVIII.  A més és un exemple de l’aprofitament de l’energia hidràulica.      
     
La Fàbrica

Vam entrar i van ser atesos per les propietàries que ens van guiar i ens van ensenyar les naus i la maquinària.
Fundada a l’any 1901 pels besavis dels actuals propietaris té les característiques pròpies d’una empresa familiar. En la seva millor època hi van treballar fins a 20 persones. A més la matèria proveïa de la llana dels manats d’ovelles de la zona.  

Primerament baixant unes estretes i empinades escales van anar a la part baixa de l’edifici on hi havia els tallers de mecànica, fusteria, forja i electricitat que feia el manteniment de les dependencies i maquinària.


A continuació vam visitar la part del salt d’aigua d’un es nodreix l’energia per fer anar els embarrats que mouen les diferents màquines.


L’energia mecànica s’obté gràcies a una turbina d’aigua que va des del riu Segre a través d’un canal de 1500 m. fins un salt d’aigua de 10 m. Segurament és la secció més antiga perquè hi ha dos enginys que van ser l’iniciï de la construcció.


Els besavis baixaven d’Arsèguel on treballaven des de l’any 1650 filant lli i partir d’aquest punt es desenvolupà la fàbrica. S’hi conserva malgrat actualment en dessús, un molí draper del segle XVII i una singular cardadora de llana, que utilitza per la seva tasca no un aparell mecànic sinó simplement cards de riu. Tallats i posats en guies.


També funciona a ple rendiment el “diable” una màquina inventada per Samuel Crompton que separa la llana i la deixa més flonja. I trobareu  una espectacular Mule-Jenny una filadora dissenyada l’any 1770, l’únic exemplar que existeix a Catalunya. Una autèntica peça de museu i que ocupa tota una nau.   


Entre el diferents productes que manufactura aquesta antiga fàbrica hi ha que destacar els mitjons de fil gruixut i de diverses densitats, adients pel rigorós clima hivernal del Pirineu o per qualsevol activitat de muntanya. Segons ens van dir també el jovent els utilitza, més que res per anar sense sabates per casa. Altres productes són: els típics tapaboques, o les mantes de pastor.


La Fàbrica de llanes d’Arsèguel  és un indret on podem veure l’aprofitament dels recursos naturals i gaudir del món d’una antiga fàbrica.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                                        

divendres, 26 de juliol del 2013

SERRA DE L’OBAC.

Comencem la sortida al coll d’Estenalles de la carretera que porta de Terrassa a Talamanca. Aparquen el vehicle i com sempre i que no ens faltin mai, les nostres motxilles i els pals, iniciem el pas a pas. El dia és solejat però fresquet. La nit anterior ha plogut i és nota en les plantes i en la terra.


Pugem per la bonica i ampla pista que entremig de grans avets porta fins a la casa de la Mata. Deixem el camí i agafem una curta escala de pedra i terra que ens condueix a una bassa gran. Passant pel seu costat enllacem amb el nostre camí. Uns metres més endavant variem la ruta per aproximar-nos i fotografiar l’ermita de Sant Jaume de la Mata.      





















Passem els Plans de la Font Freda i marxem en direcció a Coma d’en Vila on fent el mos matinal. Una vegada acabat tornem a fer camí. Potser uns centenar de metres més i fem una nova parada obligats per la presència de l’Alzina del Vent ( altres l’anomenen Alzina Bonica). Un magnífic exemplar d’alzina enmig del bosc. Una de les seves branques es recolza en un parell de troncs a causa de la seva llargada.        


Reprenem la marxa després de fotografiar-la i abandonant la pista avancem per un caminoi que ens porta a coll de Boix. Des d’aquest punt admirem una gran panoràmica a un costat i l’altra, dominen la visió a la dreta el cim del Paller de Tot l’Any i Montserrat i a l’esquerra Sant Llorenç del Munt.


Seguim entremig d’arbres que ens lluïren del sol i ens permeten avançar lleugers. Un tros més i deixant el camí prenem un sender que ens puja a dalt del pedregós turó de la Pola (924 metres).

Davant nostre Castellsapera, sota coll de Tres Creus i la cruïlla de camins que porten cap a l’Alzina del Sal·lari i a la Porquerissa. En la serra de l’Obac hi ha quantitat de camins fressats i s’ha de evitar perdre’s. Tornem enrere i prenen altre cop la pista arribem a coll de Tres Creus passant pel costat el punt d’aigua per prevenció d’incendis.

Ens dirigim a la Porquerissa i tornem a fer unes fotos. La cavitat fa uns 12 metres de llargada i serveix ocasionalment de refugi. Hi ha restes de foc. Jo recordo que fa anys, ara no les he trobat, havia uns enterraments pròxims al camí. Sabia que s’havia fet un estudi arqueològic i certes restes les conserven a Terrassa. Ara no he sabut trobar el lloc.

Al principi de l’alta edat mitjana apareixen a diversos punts de la muntanya les necròpolis, uns elements d’ocupació humans datats entre el segles V i VIII. Formades per enterraments individuals en caixes rectangulars de lloses de pedra plana, excavades al terreny natural que li serveix de base i orientades amb els peus a llevant.     

Arribem i visitem la font de la Pola, bevem aigua fresca i ens enlairem cap a coll de Tanca. Una seguit de monòlits enganxats que segons informacions és la separació natural entre el Vallès i el Bages.


Per un camí fressat però poc transitat arribem de nou a coll de Boix i variant la ruta per evitar tornar a la Coma d’en Vila  refem el camí de nou fins l’aparcament del coll d’Estenalles.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.     
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                                   






dijous, 25 de juliol del 2013

DE L’ERMITA DE SANT GRAU A FONT LLEBRERA. PASSEJANT PER LA CERDANYA.

Vàrem voler seguir els itineraris de la topo-guia “Passejant per la Cerdanya” i aquest cop vam decidir fer l’itinerari 1.

Una vegada travessat el túnel del Cadí vam girar en la primera bifurcació en direcció a Alp- Puigcerdà. El primer poble que es troba a mà dreta és Urús.

Un poble com molts de la Cerdanya renovat quasi completament i on les teulades de llicorella brillen al sol com un mirall.

En el centre del poble hi ha la bonica església de Sant Climent on fem unes fotografies. Continuem fins l’àrea de jocs i la font i el safareig de la Font Freda. Continuant per la pista asfaltada fins poc desprès de la cruïlla del nou cementiri on aparquem al costat de l’ermita de Sant Grau. Davant nostre un estimball que dona esgarrifances i des on observem la sortida nord del Túnel, les seves dependències i peatges.

Aquí decidim esmorzar, només un mos i una mica d’aigua. Mentre masteguem observem davant nostra a l’altre cantó del túnel la serra del Cadí i ens preguntem com pot ser que dues serralades tan properes i enllaçades entre si pugin ser tan diferents. El Moixeró de muntanyes plenes i riques en vegetació i el Cadí més àrid i trencat en les seves alçades.

Poc després encetem el camí. Anem enrere fins la cruïlla del cementiri i baixem tranquil·lament per una pista de terra.  Avall de tot passem per una caseta transformadora i el pont que travessa el torrent de la Fou. La guia parla d’un camí que puja entre pins roigs i boixos però han passat talant els arbres, i el senderol, ja no senderol, és imprecís de seguir. Però encoratjats pugem amunt, fins arribar a un planell poc després d’una tanca on dubtem i tornem un tros enrere fins una tartera. Tornem a rellegir la guia i ens adonem que sí que anàvem correctament. Fent i desfent s’aprèn el camí, al cap dels anys t’adones que en el transcurs de la vida també és així. Dels errors surten les ensenyances.

Altre cop al planell pugem un turonet i som al refugi d’Urús. Un pujador al marge rere la font i seguim per una pista ample i encadenada per impedir el pas de vehicles tret d’us ramader i forestal. Quasi arribant a dalt un nou camí tancat i cadenat a l’esquerra ens porta fins a Font Llebrera. El paratge és de faula, un prat verd rodejat d’arbres, majoritàriament alts pins roigs, trencant la verdor el groguenc dels arbres de fulla caduca, el rierol que baixa del coll de Jou i passa per l’esquerra del prat, i la font al seu costat. El sol és rialler, però l’atmosfera es freda i un jersei no ens ha molestat en tota la ruta.

Per darrere la font un corriol ben fressat i llarg ens porta fins a coll de Jovell. En aquest indret es nota el treball de la industria forestal.

Aquests caminois particularment ens encanten. No gaire amples són ben traçats, camines per enmig de la arbreda, troncs vells i trencats, molsa, aquella ferum de naturalesa, un parell de petits colls entre les roques, els fruits vermells de les roselles i el groc d’un matoll de flors potser enganyades pel temps actual. Tot esdevé com una cançó d’amor a la vida.

Mentre baixem per la pista observem la volta realitzada, la vall del torrent de Font Llebreta i un esparver que per un moment s’amaga dins un arbre. Més tard en el nostre periple el tornàvem a veure volant dalt del cel.  

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.                             

dimecres, 24 de juliol del 2013

LA MUERTE DE AMALIA SACERDOTE d’ Andrea Camilleri.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

He llegit el llibre “LA MUERTE DE AMALIA SACERDOTE” d’Andrea Camilleri publicat per “RBA Libros, S.Ai i traducció  al castellà de Juan Carlos Gentile Vitale.

Parlar d’Andrea Camilleri em sembla innecessari he llegit diversos llibres seus i sempre m’ha encantat. La majoria hem vist les pel·lícules de la sèrie dedicada a Salvo Montalbano. El personatge encarnat per l’actor Luca Zingaretti encaixa perfectament amb el desenvolupament de l’obra. Dient-ne mentalment quan llegim la novel·la veien l’actor com una part de la lectura.

Sicília i la seva gent tot una paradigma de la Mediterrània, les terres del sud d’Europa. El comissari Montalbano és un personatge peculiar, un funcionari zelós, representant de la Policia estatal, respectuós amb la llei –encara que no dubta a passar-la per alt quan es tracta de resoldre els seus casos–, lector voraç i gran amant de la gastronomia i de la seva pròpia terra siciliana. La seva poca ortodòxia a l'hora de resoldre els casos li porta importants problemes amb el cap superior.

En l’obra es fa notar els element del parlar sicilià. El cognom del comissari és un homenatge a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán, creador del detectiu Pepe Carvalho, un investigador aficionat barceloní també a la gastronomia i la literatura.

Escriure una petita nota sobre Camilleri em sembla fora de lloc per que la seva obra és prou reconeguda en el nostra país i sobretot mundialment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dimarts, 23 de juliol del 2013

L’HOME QUE PREN CAFÈ A LA BARANA DE L’ANTIC CASINO.


El Sergi camina tranquil·lament pel centre del passeig de Manresa després de tota una setmana plena d’esdeveniments i problemes que ha resolt a mitges. Els gegantescs plataners amb les seves branques plenes de fulles donen ombra i amoroseixen el sol de la tarda.

La Joana; la seva novia de tota la vida, aquella noieta amb qui va coincidir en classe de secundaria; dijous passat li ha anunciat que no sortiran més junts, ja què a causa de la seva manca d’interès per casar-se ha trobat un altre home que si que vol formar aviat un matrimoni. No com ell que sembla pensa casar-se a la quarantena quan ja no siguin a temps de ser pares per mètodes naturals.

Mira la Joana, dir-ne mètodes naturals a coses que el Sergi anomena amor, acoblament, sentir una melodia junts o més senzillament jugar. Mai ho havia raonat d’aquesta forma de pensar. La veritat és que això de casar-se li fa l’efecte d’una cosa massa seria. Un lligam per sempre i més valia per tant retardar-lo un xic i gaudir junts del món.

Al Sergi tant que li agrada la Joana, no havia trobat mai cap que li fes oblidar, i ara la mossa es despenja en aquestes cabòries. Sempre passen les ensopegades quan menys les esperes. Una setmana abans havien anat a Suïssa a esquiar i s’ho havien passat molt bé. Pistes per esquiar als matins, un bon àpat a la tarda, després a moure l’esquelet a la discoteca i a la nit  suaus pistes per ...

Ara diu que és casa amb un de l’oficina on treballa i a més diu que el coneix de sobres. El cap, no aquest és casat i amb dos criatures i no creu que ni la  dona ni el sou li permetin mantindré dues famílies. Qui pot ser? Ja està, el nyicris del Tomàs! Com s’haurà atrevit amb allò tan curt de paraules que ha estat sempre. Ai, Aquesta Joana, quan se li posa una idea al cap fa aixecar la moral, i altres coses, fins a un gripau. Potser, no me l’he mirat mai amb atenció, què no sigui de veritat un gripau encantat i no l’he vigilat prou. Carallot, no sé si ell o jo! I la meva Joana jugant amb els dos. Maleïda paraula aquesta de jugar.

De sobte i sorprenentment la tarda s’enfosqueix i la gent fuig  a refugiar-se a les cafeteries del voltants. El Sergi no té ganes de barrejar-se amb la gent dins un local abarrotat i sentir els nens cridar i corre amunt i avall. Les mares vinga a protestar demanant-los silenci. Les avies com sempre “Pobre nen que vols que faci aquí tancat, quan éreu nens anàveu al carrer a jugar. Pobret petitó”

Ni grans ni petits, ningú que el pugui molestar, prou atabalat que està i a més ara l’empresa l’ha dit que vol vagi a Croàcia a obrir mercat. Mercat, feina, idioma i Joana. Joana, si Joana, a més la Joana l’ha deixat pel Tomàs, el nen sopes de la classe. Aixeca el cap i el veu a l’home immutable, assentat en la cadira amb la taula davant seu i una tassa de cafè damunt. El braç recolzat a la barana i mirant sense gaire interès ni la gent ni el soroll del vent que xiula de tant en tant. El torna a mirar i pensa fa cara d’intel·lectual amb les ulleres posades i tant tranquil, com un capità de navili que ha vist mil galernes passar per damunt la coberta  i finalment sempre ha arribat a port.

Puja les escales i saluda a l’home amb un moviment de cap, no li fa cap contesta però pel moviment, potser d’una ombra de la tarda, creu que mou el cap per admetre la seva presència. Animat pren el seient i s’asseu. No sap per quina raó els bars darrerament fixen les cadires a terra. Com si tinguessin por de que els hi preguessin.

L’home calla, deu estar passant els temps per tornar a casa a l’hora de sopar, perquè la tassa de cafè sembla buida. Animat pel seu silenci comença a explicar-li els estranys moments de la seva vida. El seu amor per la Joana, la feina i el canviar de país com molts joves d’ara. Creu que el pobre home deu estar espantat de sentir les seves cabòries i cada vegada s’esplaia més i més, fins i tot a explicar-li que una nena l’havia pres el xumet quan era un bebè.

El Sergi parla i parla, amb l’idioma vulgar, vull dir es buida sense vergonya de cap classe. Ni al confessionari amb el mossèn Pere, quan encara creia, havia pogut parlar tan lliurement. Només un respirar, com el vent quan bufa sense ràbia, i un moviment dels seus llavis com si assentís, les ombres cada són cop més fosques, fan creure al Sergi que ha captat l’atenció del seu oient. El fa sentir-se acompanyat.

Un cop buidat el pap, com es sol dir, una mena de lleugeresa, de pau, va brollà dins seu i per fi els pulmons li respiraren sense ofegar-se.

Finalment va aixecar-se, l’interlocutor no es va ni moure, va voler donar-li la mà, no va fer cap gest per respondre al seu moviment. Va saludar-lo amb un moviment de cap i va marxar.

La seva vida ha continuat, va marxar a l’estranger, va conèixer una noia del país i ens vam aparellar. Té dos formoses criatures de cabells daurats i viu força bé treballant per una empresa croata, però ara ha volgut retornar uns dies al seu poble i l’ha vist assentat al mateix lloc, impertorbable com si res pugues amoïnar-lo i se’n rigués dels problemes humans.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 22 de juliol del 2013

VAM SEGUIR A TERRA DEL BAGES LA RUTA DELS MAQUIS.

Una volta pels indrets de la ruta del Maquis a terres del Bages.
                                                                                
Havíem sentit parlar moltes vegades de la ruta dels Maquis i aquest cop vam decidir seguir-ne un tros a partir de la carretera de Súria a Balsareny i arribar-nos a Castellnou de Bages seguint les pistes de terra que travessen les muntanyes. Quan comences una ruta, i desconeixes el territori, la senyalització sempre sembla un xic insuficient i és una descoberta del camí, quasi sempre plena de sorpreses.

 
Maquis: La paraula maquis prové del cors macchia (màquia, en català), i es refereix al paisatge arbustiu de caràcter mediterrani que domina el sud de França. El mot passa a denominar aquell que s’hi amaguen per no ser reclutats i ha designat els qui ho fan de forma clandestina. Tot i l’existència d’una paraula local molt arrelada, guerriller, el mot maquis acabà implantant-se, segurament perquè les incursions dels primer lluitadors antifranquistes provenen de França. (Segons explicació del cartell del Museu dels Maquis)

Vam deixar la carretera en el trencall que porta a l’església de Santa Margarida de Viladepost del Puig, nom molt complet i llarg trobat en un dels arxius consultats per parlar d’una bonica esglesiola però de petites dimensions. Seguint la pista de terra vam enlairar-nos muntanya amunt per un camí força accidentat on donàvem bots d’un cantó a l’altre dins el vehicle. Quan vam arribar dalt de la carena després d’un tancat viratge vam trobar-nos en una plaçeta de terra, potser l’antiga era, on havia les restes d’una antiga masia.

Al visitar la derruïda construcció vam adonar-nos de la seva importància. Dues plaques ens donaren informació dels fets succeïts en dues dates diferents.

Érem davant les restes del mas de la Creu de Perelló(també mas de la Creueta) situat entre les feligresies de Argençola i Castellnou. A mitjans del segle XX, succeí una tragèdia, la família que hi residia va refugiar durant un temps els maquis, entre altres Ramon Vila “Caracremada”, al ser descoberts, el matrimoni que hi vivia: Ramona Bessa i Domènech Rovira i dos guerrillers, un d’ells Ramon Bosch i de l’altre se’n desconeix la identitat que si amagaven, van ser morts a trets el 22 de febrer de 1945. Sembla ser que la dona va despertar les sospites de la policia franquista en comprar massa queviures i espardenyes als pobles del voltant.

A aquest lloc nosaltres vam cometre un magistral error i vam girar a l’esquerra i després de seguir una pista en bones condicions ens vam trobar de nou a la carretera de Súria en la cruïlla de Sobirana de Ferrans. Vam tindré de refer el camí fins albirar la Torre del Moros. En arribar-hi primer vam visitar una masia propera també derruïda i on destacava al costat de la pista les restes, segons les aparences, d’una tina medieval, tant freqüents al Bages.

Seguidament vam seguir la pista fins, un altre cras error van ficar-nos per un camí indicat com Castellnou ple de forats i de pedres. Per fi vam entrar a la casa de colònies  de Castellnou de Bages. Després de ser amablement atesos en el restaurant, amb explicació afegida de com evitar la dolenta pista vam visitar el Museu dels Maquis.

Ramon Vila Capdevila va néixer a Peguera (Berguedà) el 1908. De petit un llamp va matar la seva mare i li va marcar la cara. Compromès en la lluita obrera, durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna de Ferro i soldat de la 153 Brigada mixta. El febrer de 1939 s’exilià a França i durant la Segona Guerra Mundial, amb el nom de Capità Raymond Llaugí Pons , es va incorpora a la resistència contra l’Alemanya nazi. Quan va acabar la Guerra va continuar la seva activitat de maquis a Espanya. El 2 d’agost de 1963, al municipi de Rajadell, una acció de sabotatge feia esclatar tres torres d’electricitat i el 7 d’agost la Guardia Civil abatia a trets a Ramon Vila en els murs del mas de la Creu de Perelló. Va demostrar gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li va permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista. El 8 d’agost va ser enterrat a Castellnou, en un racó del l’antic cementiri parroquial, fora del recinte.
 

 Al costat de l’església romànica de Sant Andreu es troben les ruïnes de l’antiga rectoria, destruïda quan va cremar l’a. 1936 al principi de la Guerra Civil. Entre  els anys 1996 i 2000 es va construir el nou cementiri en dit espaï. L’a. 2000, les restes de Ramon Vila es van traslladar a l’indret condicionat com ossera, on una placa de vidre recorda als visitants que allí reposa el darrer guerriller antifranquista. Des del 26 de novembre de 2011, l’edifici acull una exposició renovada sobre la lluita antifranquista. També es projecta un audiovisual sobre Ramon Vila (Caracremada) 

Entre els arbres el vent xiula:
En Maroto és mort;
l'han matat les caderneres. 

L’any 2010 es va rodar una pel·lícula amb el seu nom com títol i representant la seva biografia. .

 

Acabada la visita vam retornar per la pista en bones condicions al nostre punt de procedència. La part berguedana queda pendent per un altre dia. 

Recull de dades: Majoritàriament preses dels indicadors de la ruta i del Museu. 

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 21 de juliol del 2013

L’OQUET FELIÇ

Aquesta narració ve a raó d´un programa de televisió sobre la conducta dels animals. Etologia és la paraula que dóna nom a aquests estudis. Els ànecs i les oques quan neixen identifiquen com la seva mare al primer ésser que veuen. Hi havia un ànec, que seguia constantment a l´etòleg que el va treure de la closca de l´ou. A partir d´aquella idea he volgut escriure aquest petit conte. 

Com li costa de obrir la closca de l´ou a la petita oca! És l´últim ou del covador. Els seus germans ja han sortit i corren tots en grup darrera de la seva mare que els ensenya el nou món. Potser és una mica més dèbil o l´ou és més dur. Però els seus cops de bec no el trenquen. La filla del granger s´acosta al niu i amb les seves mans fa un forat per veure quina pot ser la causa perquè no neix el pollet. I aleshores surt, primer el bec, després el cap i a continuació la resta del cos del petit animaló. Que n´és de bonic amb la pelussa tota groga i els seus ullets foscos i eixerits. Sembla un peluix animat. 

El petit oquet està esmaperdut, com pot ser que tingué una mare tan bonica: Ulls blaus, cabells rossos en una cua i una veu suau que li diu moltes paraules amoroses, i fa sons molt fins i a més canta; no com els altres animals de la granja sinó en una veu més alegra i melodiosa. L´únic problema que hi ha és que al vespre no pot dormir amb ella i roman amb els altres. Però hi ha molta sort perquè quan sigui gran podrà ser a la casa amb les altres persones. 

Tot són alegries per l´au, es fa gran i darrerament la seva mare, la Cristina com la criden els altres humans, li porta molt de menjar i coses molt bones. Serà perquè es faci gran i així poder anar a viure amb ella i els seus pares. Ja han passat tres mesos des que la va veure per primera vegada i fa quinze dies que la seva “mareta” li dona cada cop més menjar. Quan la Cristina apareix, corre tot cridant amb el coll ben dret, i bellugant les ales i la cua, totes obertes i fent-les remoure l´aire.   

Que n´es de bo el que li porta: molt blat de moro i, fins i tot figues, que en són de bones; i amb gran quantitat. Ningú com ell és tan gras i fort. 

Sorpresa, altre cop la Cristina! – Co­rre al seu encontre, és estrany no porta el menjar a la mà i l´altre braç el du a l’esquena- Però, és la seva Cristina! La seva mà l´acaricia el bec i un llampec platejat passa davant dels seus ulls. I després res més, només unes paraules que sent la seva ànima( Si les oques tenen ànima).
¾    Això és un bon foie gras, Cristina! Aquest, nena, si que val la pena, almenys 800 grams i tot rosadet i suau. Pel to del seu color l´has criat bé, i l´has empatxat de panís i figues. Ens el pagaran molt bé al restaurant dels nous rics, el de cinc estrelles de la Costa. 

Quants de nosaltres som tant infeliços com l´oc del nostre conte i ens deixem enganyar pels afalacs i les bones paraules. 

I per acabar un poema que he copiat d´un glossari sobre la delícia del foie gras, menjar de reis. L´or rosat. 

“ Oh tú, hígado de ángel
Suave manjar
Peso perdido
De nuestras delicias
Esplendor sagrado
De nuestra comidas,
Presente compacto
Riqueza bella
Intensa también
Forma adorable!
Tu dulce perfume es un arpa
Sobre nuestros paladares. Tu armonía
Toca los címbalos en nuestras lenguas
Y nos atraviesa enteramente
Con un largo escalofrío de placer”

 
Miquel Pujol Mur