EL MUSEU DE LA FERRERIA DE PI, EL MÉS PETIT DE LA CERDANYA.

En el nostre cercar d’esglésies de l’entorn berguedà i comarques catalanes limítrofes aquest cop vam desplaçar-nos al poble de Pi, a tocar de Bellver, i a més de la seva església vam descobrir aquest petit i bell museu del món de pagès, d’aquelles contrades, com ha estat de la majoria de la nostra terra. Encara me’n recordo del ferrer del poble de Sant Feliu Sasserra, la seva fornal i el bestiar en espera de ser ferrat, mentre els propietaris explicaven les virtuts o mals costums de cadascú dels animals.

Com he trobat aquest article de Núria Boltà publicat en Nació Digital he preferit copiar-lo a inventar-me una nova redacció.

El mes de març del 2010 es va inaugurar un dels més joves museus de Cerdanya: el Museu de la Ferreria  de  Pi (municipi de Bellver de Cerdanya).

Potser seria molt agosarat dir que possiblement el  Museu de la Ferreria sigui el més petit del món, però no n’hi deu faltar gaire. No obstant això, no hi manca de res. Al seu interior podrem observar-hi les eines de ferrer- tallacascos, tallaungles, estenalles, botavant...-la recreació del seu entorn de treball amb els elements imprescindibles, mostres de diferents tipus de ferradures, especialment les de vaca i bou no tan conegudes pel públic de ciutat, una figura a escala natural que representa el ferrer en plena feina i les brases del foc enceses per a tenir el ferro roent.

Un audiovisual ens explica els secrets d’aquest ofici que es practicava a la Vall de Pi fins no fa tants anys però que, amb la irrupció de la maquinària de motor, ja no té raó de ser

Al porxo de l’entrada hi podem observar una completíssima i ben conservada gàbia de ferrar bestiar, sobretot, vaques i bous, però també  mules, rucs i algun cavall. Als que no hem viscut de prop el món de la pagesia, se’ns pot fer una mica estrany que els cavalls no fossin els primers en el rànquing d’animals ferrats en aquesta antiga ferreria.

Tot té una explicació: el cavall és un animal de potència moderada que no és apte per a llaurar segons quin tipus de terra quan la composició d’aquesta és massa dura i feixuga de treballar. Quan es dóna aquesta circumstància, la vaca i el bou són animals de tir més apropiats perquè són més forts i resistents que el cavall a l’hora de desterrossar un camp.

A l’entrada del museu hi ha un monòlit on s’hi ha marcat els camins de les rodalies de Pi que formaven l’anomenada Ruta de la Ferreria i que es pot recórrer en una agradable passejada. És un circuit senyalitzat d’uns 10 km. que abasta els pobles d’Olià, Nèfol i Cortariu.

L’horari del minúscul museu és il·limitat: obert les 24 hores del dia, els set dies de la setmana i els 365 dies de l’any.

Hom es pot preguntar com és possible l’existència i l’oferta d’aquest petit museu on l’enginy i la creativitat hi han tingut molt a veure. L’explicació sempre va a parar al mateix: perquè al darrere hi acostuma a haver homes i dones que s’estimen les seves arrels i volen deixar testimoni del que fou el seu espai vital, és a dir, d’allò que, entre altres elements, ha conformat la seva identitat cultural.

En aquest cas, l’impulsor en va ser el Sr Joan Capdevila, actual alcalde de Pi (malgrat que el poble està agregat al municipi de Bellver de Cerdanya) qui , juntament amb la complicitat de veïns i veïnes i les institucions pertinents (en aquest cas la Diputació i la Generalitat), van tirar endavant aquest projecte que, a manca de majors possibilitats econòmiques, la imaginació i el bon gust hi van aportar l’imprescindible.

Gràcies a uns grans finestrals es pot observar l’interior de l’estança. Accionant un piu, situat a la part alta de la finestra que dóna al porxo, s’engega l’audiovisual que es projecta en una paret del taller on es mostren imatges retrospectives de la vida de la vall i els darrers ferrers que hi treballaren, acompanyades d’una explicació perfectament audible des de fora.

Al mateix temps, el taller i les brases del foc s’il·luminen la qual cosa permet que la visita pugui fer-se a qualsevol hora del dia. Tot és gratuït.
 

Particularment la fornal, la inclusa, mall, tallant i demés eines de ferrer en recordà feina de la meva joventut però lligada amb el món de l’automoció.

Crec que val veure’l i recordar els oficis d’antuvi.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Article: Núria Boltà de Nació Digital.

DOLMEN DE LA GOLA DELS BOUS. SOLSONÈS.

En una de les nostres voltes en la recerca de coneixements del nostre petit país van quedar impressionat per les dimensions del dolmen de Llanera, també anomenat Torre dels Moros, Dolmen de la Vila o Dolmen de la Vila de la Gola dels Bous.

 

Aquest monument megalític és probablement el més gran i també el més ben conservat de Catalunya. Va ser excavat a principis del segle passat, 1916, per Mn. Joan Serra Vilaró, llavors director del Museu Arqueològic Diocesà de Solsona.

L’any 1972 el professor Joan Maluquer de Motes i l’Institut d’Arqueologia de Barcelona el van restaurar amb col·laboració de la família Viladomat.

Està situat al antic terme de Llanera, municipi que l'any 1968 es va agregar al de Torà (comarca de La Segarra), just al límit amb el terme de Llobera (comarca del Solsonès), a uns 500 mts a l'est del mas Vila de la Gola dels Bous.

A Catalunya els dòlmens presenten arquitectures variades, diferenciades pel sistema d'accés, les dimensions, les formes i el ritus funerari.

El dolmen de Llanera és una construcció edificada per l'home prehistòric fa uns 5.000 anys amb lloses de grans dimensions, que tenia per funció l'enterrament col·lectiu de persones i correspon a la tipologia dels sepulcres de corredor evolucionats, anomenats “galeria catalana”, que es caracteritzen per tenir una gran cambra funerària rectangular, a la qual s'hi accedeix per un ample passadís o corredor.

La data de construcció d'aquest megàlit se situa en el neolític final (3.500 anys aC), però serà reutilitzat durant tota l'època calcolítica, període d'apogeu de l’època del megalític català que finalitza cap al 1500 aC. S'ha datat, mitjançant el carboni-14, al 2.550 aC.

Per tant, el sepulcre s'hauria reutilitzat de forma continuada per l'home prehistòric durant dos mil·lennis, per practicar-hi rituals funeraris i enterrar-hi els seus morts.

Té 9 metres de llargada en el seu interior, 1,90 d'amplada i 2,3 d'alçada, amb lloses que arriben als 2,45 per 2,20 metres i 0,45 de gruix. Les lloses laterals tenen un pes aproximat de 5 tones. Es tracta d'un corredor o galeria coberta. Al fons, hi enterraven els morts, a l'entrada, al cantó del sol ixent, hi ha una petita cambra, que se separava de la resta del corredor per una pedra perforada, al peu de la qual es disposaven les ofrenes als morts.

L'estudi antropològic de les restes inhumades indiquen per a aquests humans una esperança de vida de 26,4 anys. Vivien en petites comunitats practicant una agricultura de cereals, tot i que la base de la seva economia era la ramaderia, concretament a pasturar de vaques, ovelles i cabres.

S'ha comprovat que la cultura megalítica s'estenia des dels Pirineus cap a l'interior de Catalunya a través de les rutes de transhumància, per això bona part dels dòlmens es localitzen en punts claus d'aquestes rutes.

 

Desgraciadament, aquests sepulcres difícilment passen desapercebuts i començaren a ser violats pels primers buscadors de tresors en època ibèrica i romana, seqüència destructora que amb poques variants ha perdurat fins als nostres dies, i que ha malmès bona part del nostre patrimoni de dòlmens i n'ha dificultat la seva interpretació per part dels arqueòlegs.

El seu mida ens meravella per la seva gegantessa. Com sempre una pregunta ens ballava pel cap, com podien aquells homes de fa mil·lennis d’anys moure amb la força pròpia i dels seus animals les enormes lloses. Amb quines màquines rudimentàries s’ha ajudaven en la seva tasca.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA GUINEU.

Fora del mas la gelor d’hivern comença a fer-se notar i durant la nit bufa un fred vent que baixa de dalt dels cims. Prop del mas hi ha el cau d’una guineu que a vegades enveja els animals que viuen salvaguardats per les parets del mas.

Malgrat tot, no és enveja el que més sent, ja què sap valorar el viure al aire lliure, sense lligams i sense ningú que decideixi sobre la seva vida. Però com tots el animals, humans o no, quan el fred li apressa el cos i el menjar minva dins el catau s’hauria canviat per qualsevol altre, malgrat fos captiu.

Aleshores sí que sent la seva solitud.

Més hi ha una altra cosa que fa estigui atenta, a més de guaitar l’anar i tornar  de la gent del mas. Aquest objecte de la  seva atenció és el galliner.

Les gallines tenen una nova niuada de pollets, i a la boca se li fa salivera només de pensar amb els tendres pollets, tots coberts encara d’aquell borrissol groc i suau. Ha vist com s’amaguen sota el cos de la lloca cercant calor.

Però què és una gallina, per a les seves ben esmolades dents amb uns ullals

punxeguts que es claven i destrossen el que troben. Sap com caminar sense
fer fresa i la seva vista té l’habilitat de saber veure a la nit.

A la nit arrossegant la panxa s’introduí per sota el filat de l’entrada.

Silenciosament passa per davant del tancat de les oques, sense fer gens de soroll, ja què sap de sobre que són molt cridaneres i en més d’una ocasió ha sentit a la seva pell les bequerades del fort bec.

Passa sense gens brogit per davant de les corts dels diferents animals. Per fi arriba fins a la gàbia on són les seves estimades i apetitoses víctimes.

Amb les potes davanteres empeny, mentre amb la punta del musell fa pujar la balda i així la porta s’obre sense fer cap grinyol. Més no compta amb l’instint de mare de les aus, que són de les que dormen amb un ull obert i l’altre tancat, només la petita remor de l’aire del porticó al obrir-se fa que es despertin i comencin a cloquejar.

Quin enrenou! Quins clams enfurits dins la gàbia, de seguida saltà el gall a damunt de l’esquena de la guineu clavant les potes en l’esquena i picant-li amb el bec punxegut. Mentre les gallines amb les plomes estarrufades li fan un front comú. Les oques al sentir la fressa  del galliner comencen a fer el seu crit estentori i fort.

Pobre guineu! Ja vol mossegar, més aquells animals que volen i la piquen no els pot atrapar. Sent com les ungles de les potes gallinàcies se li claven i  fan sortir sang al ferir la seva pell. 

Es gira per fugir i sort va tenir per què se li ve a sobre una gran massa de carn i muscles amb unes dents més grosses que les seves, és el gos mastí d’ovelles, al que acompanya un altre gos més jove que crida amb un lladruc sec.

Cames ajudeu-me-  pensa la guineu.

Fent un bot surt corrent pel pati mentre s’encenen les llums de la casa i se sent el brogit de la gent emprenyada per l’aldarull.

No passa per sota de la tanca sinó que saltant com pot, espaordida al màxim, clavant-se les pues del filat desapareix muntanya amunt.

Si hagués girat el cap s’hauria adonat que només la perseguia el gos jove ja què l’altre s’havia quedat guardant el corral d’altres visitants amb malèvoles intencions.

Miquel Pujol Mur.

FOLLETS I MENAIRONS.

Primer de tot, haig d’agrair a la Rosa de la Seu per donar-me a conèixer aquesta paraula “menairons o manairons” pròpia de la parla i la tradició de les terres de l’Alt Urgell.

 

Després en el transcurs de visites efectuades a la zona de les Valls d’Aguilar he conegut la seva popularitat en cartells indicadors. Tot és bo de saber i la nostra terra té un seguit de peculiaritats idiomàtiques que s’aparten del català central.

 

En altres contrades deuen subsistir altres paraules que ignoro i m’agradaria aprendre el seu significat. Mai és tard per conèixer noves formes de la nostra Llengua.  

SOCORS S’HAN ESCAPAT TOTS!!! 

Corria la gent esparverada pel poble cridant la gran desgràcia. La premsa en la seva delectança per publicar notícies que alteressin el prefixat ordre públic  enseguida va fer-se ressò i les primeres planes del diaris van sortir farcides de la gran novetat:

o   Els follets, de les cases; els menairons, del canó d’agulles; els nans de la cort de la reina malèfica; tots junts han escapat de les seves estances i portats pel vent vertigen que arremolina la pols (follet) s’ha escampat per aquesta (segons es deia abans) pell de brau. 

o   Persones havia que assentades davant de les portes de les esglésies sanglotava i demanava al cel que només fos una rauxa momentània. Pobres petits, deien, si sempre els hem tractat bé, protegits en les nostres cases. 

o   Als ministeris grans o a les conselleries autonòmiques tots avisats pel clam de la gent amagaven els documents comprometedors, no fos què... 

o   El mòbils fumejaven; els ordinadors enviaven mails  un rere l’altre donant noves consignes i reclamant silenci als seus correligionaris.  

o   Tot s’ha d’amagar. Res pot sortir al carrer, només faltaria que els esparverats per la fuga dels follets, menairons i nans sabessin la veritat de moltes, dient-ne, coses rares del que passa en els diners. 

o   Inversions, crisi del totxo, crisi d’influències, de inversions mal empleades en aquest viure d’un país que es va creure Jaujà. 

o   Crisi de gent que com es diu en castellà ha fet “de su capa un sayo” per amagar la riquesa aconseguida per medis immorals. Jubilacions oneroses de banquers i que després els seus bancs han hagut de demanar ajuda.  

o   Tantes i tantes coses, i tantes i tantes formes de dilapidar el diner del treball de la gent i les seves il·lusions, segurament mal aconsellada. Omplir-se d’obligacions pensant que treballaren cinquanta anys sense parar i sense problema. 

o   I de les subvencions més val no parlar, els personatges omplen pàgines i pàgines en els diaris i en els jutjats suposem faran el seu treball. 

I ha tot això els menairons, els follets i els nans que fan, res, són reunits en una gran sala al centre de tot, lliures de cap pressió i regularment treuen a llum un paper nou, un document vell i es fan un fart de riure de la cara de sorpresa de la gent del carrer. 

Mentre tant els mòbils cremen a les mans dels dignataris, els mails ja no s’envien, que tot queda registrat en el disc dur i els jutjats no saben quan acabaran la instrucció de les causes. 

Els follets, menairons i nans i potser s’afegeix alguna encantada, bruixa o bruixot dansen sentint com els sentiments de la gent del poble rep bufetada rere bufetada. 

Miquel Pujol Mur.

LA CRISTINA.

El Xavier és assentat davant la tauleta del “xiringuito” i mentre veu una tònica vigila a la seva filla, la Cristina, que és jugant a la platja. Aleshores rememora per un instant totes les situacions de la seva vida en parella.  

Com en un flash-back pensa en aquella ocasió que va regalar una orquídia preciosa i cara a la Irene. Sortir d’amagat de casa com un furtiu per sorprendre-la de la seva memòria pels aniversaris i les dates importants. Quan li va entregar tot joiós només va sentir unes paraules i no precisament d’agraïment:

¾    Veus com ets un despistat. Que no saps que no m’agraden les orquídies. No tenen perfum. Ja les tornaré i les canviaré. Homes! 

Van haver-hi altres coses; males cares en certs instants i tot un seguit de ximpleries, tant per un cantó com per l’altre. Però, malgrat tot, ara té davant seu la flor més bella sorgida de tot el temps de vida en comú, la Cristina. 

Tot s’ha acabat, finalment la separació. Fa poc van liquidar-se totes les coses tangibles i desprès, a més tot aquell seguit de tràmits i d’advocats furgant en les interioritats de la vida en comú. 

Només una cosa resta per adjudicar la nena, la Cristina, que jugant en la sorra mira la brillantor dels grans de sorra mentre li cauen entremig del ditets com una cascada de variades tonalitats. 

La lluita per la tutela de la filla ha estat ferotge. Han sortit retrets per les dues bandes com si ells mateixos s’escarnissin davant la gent.  

Demà serà el dia del dictamen. Però té l’esperança de almenys compartir en part la vida jove i altrament prometedora de la seva nena estimada. 

Miquel Pujol Mur.

EL PINSÀ DALT DE L’ALZINA.

Darrera del mas  brolla una font d’aigua fresca i cristal·lina. El seu doll és recull en una bassa, quasi un petit estany, d’on surt un rierol d’aigua clara, que va a desaparèixer  per les vores dels camps.  

Al seu costat s’alçà un arbre preciós, una alzina centenària amb un brancatge dens, ombrívol, fosc i majestuós. Allà dins les seves branques també hi ha vides que d’alguna manera també pertanyen al mas.  

Un dels seus habitants és un pinsà, un ocellet menut, bellugadís, alegre, amb un vistós plomatge i un cant encisador. Ell, sempre atent a tots els moviments que passant  a la casa ho veu tot. I saltant de branca amb branca pensa: 

¾    Ai,  pobre gent, no hi veu més lluny del nas, treballar i treballar de  sol a sol. Rebrà la recompensa pels seus esforços? De les nits en vetlla, de les ferides rebudes o un dia els hi diran que mengen massa i són un destorb. El joves, aquests si que treballen ara!  

En aquests moments aquell ocellet que moltes vegades està espaordit de fred, de gana, i tem com passarà el gèlid hivern, se sent fort, valent i canta una sonora melodia sense parar. Ja què té el que més aprecia:  

LA SEVA LLIBERTAT! 

Miquel Pujol Mur.

 

DOLMEN DE LA CABANA DEL MORO. BESCARAN. ALT URGELL.

Sempre atrets per mil i una cosa aquest cop vam voler visitar el dolmen de la Cabana del Moro a Bescaran. Deixant enrere el poble de Bescaran seguirem la pista que porta al lloc on es separen el termes d’aquest municipi i el de Castellnou de Calcorze a la comarca de l’Alt Urgell.

Malgrat els indicadors que mai no són suficients i gràcies a l’amabilitat de unes persones que voltaven pels camps propers vam arribar al lloc on es troba la cista coneguda com Dolmen de la Cabana del Moro.

I cercant dades donarem la definició de l’Enciclopèdia Catalana d’aquests monuments, generalment monuments funeraris i que mostren que fa molts anys que en la nostra terra habitaven essers humans.

Monument Prehistòric.

Tomba megalítica de qualsevol tipus. Megàlit, monument construït amb pedres grans.

Generalment és composta d’una pedra plana posada sobre dues o més pedres verticals, de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments.

S'oposa a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc.

El terme, del francès dolmen, està documentat per primera vegada el 1868. Sembla ser que el seu origen prové dels termes bretó taol (‘taula’) i men (‘pedra’), o potser del còrnic tolmên (‘forat de pedra’), per les enormes roques foradades de Cornualla.

Uns altres noms populars catalans per a designar el dolmen són taula (Taula dels Lladres, del Port de la Selva), caixa, arca, etc.

Dins el terme de Bescaran, prop del límit amb els d’Aristot i Estamariu, en un coll a 1.306 m d’altitud, hi ha la Cabana del Moro, cista dolmènica formada per tres lloses clavades a terra, que configuren una cambra de 2,60 • 1,50 m, i una major de coberta.

S'hi han trobat restes de l’edat del bronze. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

EL CAGANER.

Sóc assegut al costat del Pere davant de la petita foguera. La nit és freda i la fina lona de la tenda de campanya no presagia una nit agradable. La màrfega prima i de palla tampoc augura cap comoditat.

El fred del terra travessa la petita manta on sóc assegut. Quina gelada nit de Nadal m’espera.

Per què he acceptat aquesta idea de venir a fer un campament de muntanya la setmana de Nadal. 

A més el dinar d’aquest migdia en rebota dins l’estomac. Eren prou bones aquestes faves asturianes. També és veu que el xoriço era del picants. I la cansalada.

Oh, la cansalada!!! I l’orella de porc, ostres!!! Què n’era de bona i cruixent. Ho he devorat amb total fruïció, millor dits m’he llepat els dits i he passat la llengua  pels llavis fins a treure gust a la més petita engruna saborosa.

Però ara se'm caragola la panxa, sento pujar la bilis pel tub digestiu fins a la gola. Ai!!! Els meus budells no aguanten més...

¾    Pere, haig de fer una necessitat.

¾    Bé- em contesta- Ves-hi, ja tu noto. La favada? No.

¾    Malparit! – penso mentre corro rere unes mates. Si sabessis el meu mal de panxa.

¾    Estic fotut, quasi no puc córrer.  Quan arribo a la primera bardissa em baixo de presa els pantalons i quasi ensenyo el cul a tots. Si em veies la mare! Ei! Que fa el Pere. Veig que agafa la càmera i quan encara em penja el botifarró em fotografia amb els pantalons avall i el cul a l’aire.

¾    Mal amic- penso altre cop, ara em posarà a la cartellera del club o ho penjarà a internet i al veure-ho la gent dirà.

Guaita el caganer del Ferran.  

Miquel Pujol Mur                                                      

PARLAR D’HOMES I DONES

Crec que el metabolisme comporta una sèrie de variants i malgrat rebre una educació no sexista a la llarga ser dona condiciona a una millor sensibilitat i diferent a ser home.

En aquests apartat mai diré que la dona sigui incapaç de fer el mateix que l’home i també crec que hi ha moltes accions a la vida que segurament farà millor. L’home també crec ha millorat últimament en la percepció de coses que pot fer en la família i la casa.

Durant anys la dona ha estat delegada a treballs de menor o d’ínfima qualitat portada per la prioritat  de l’estudi als homes qui eren els que portaven els diners a casa.

Als serfs, l’home del poble ras, els senyors i l’església els volien forts per anar a guerrejar contra els enemics de les pròpies idees, la possessió de la terra i la fe cristiana o altres. No ens d’oblidar que als musulmans també els hi parlaven de la guerra Santa.

Les dones havien de ser dominables per tirar endavant les cases, les collites i els fills sense causar aldarulls.

En cert temps les dones a Occitània (aprox. l’any 1200), les comtesses i les seves dames van voler elevar la seva cultura i parlaven de noves idees i d’una religió diferent. Per tallar aquest conat de llibertat el sant Pare immediatament va oferir aquestes terres al rei francès.

Poc després va acabar el nou món i la nova religió. Els que no van abjurar la seva fe van ser cremats a Montsegur només uns 200 o 400 segons qui ho explica.

La grandesa de les dones al ser mares i tota la càrrega de tendresa que això comporta. I després saber ser la companya i amiga del company i amic. Camí de dues direccions. Quan un vol saber o dominar o menysprear a l’altre, la qüestió entra en crisi.

Com dones no creieu que part de la marginació a la dona ve portada per la mateixa religió.

Dins el món global actual ha millorat el treball de la dona o han empitjorat les condicions de treball dels dos sexes. Hem de pensar segurament en:

“No a l’enfrontament, sí a l’actuació conjunta”.

Perquè sinó al final guanyarà el de sempre: el poder i el capital que s’aprofita de tots dos.

I ara una petita idea:

En Catalunya els teixidors eren ben remunerats. Per aconseguir més treball i producció a menys preu va portar-se personal d’altres regions.

Quan aquest pou va ser sec, l’altra solució econòmica  no va ser pujar els sous, sinó donar feina mal pagada a les dones.

Sincerament expresso la meva ignorància. 

“divertimento”

Ell la mirava i en els seus ulls brillava la complaença de veure-la atractiva.

Ella el mirava i els seus ulls llambregaven atrets per la seva virilitat que es mostrava en els seus moviments.

Ell es va remoure en la cadira posant-se més dret i captivador.

Ella simplement va pujar un xic la faldilla i va tibar la curta brusa avall mostrant que la mare naturalesa l’havia ben dotada.

Ell va prendre el got i va fer un glop mentre somreia i movia els llavis com en un petó.

Ella va agafar la seva beguda i xuclà suament la canyeta i en acabar va treure la punta de la rosada llengua.

Pregunta: Per què segons els canons ell ha de fer el primer pas. Modernament he escoltat que això s’ha variat, no sé si és per millor o pitjor.

Miquel Pujol Mur                                                                

ESCRIURE

Escriure és una afició que ens porta a expressar damunt un paper tot un lligam d’idees que porten dins en el nostre cervell.

He escrit paper, però escriure es posar sobre qualsevol material una sèrie de signes que interpretats correctament donen fe de part de la vida d’alguna persona o fets històrics.

Els egipcis mitjançant la seva escriptura jeroglífica narraven la vida dels seus faraons. La majoria de les civilitzacions han gravat les seves vides en paper, seda, papir, pedra o tabletes de fang.

Segurament tot va iniciar-se en temps de la prehistòria quan el primer home va fer una marca damunt d’una pedra. Òbviament allò podia representar un acta de propietat.

Els humans en les seves pintures rupestres d’homes i animals també mostraven les seves cuites i els seus grans dubtes. Moltes d’aquelles pintures poden ser una forma de demanar el favor del déu en qui creien, fos un déu immaterial o una figura de percepció humana: sol, lluna, tòtem o animal.

Segons la Bíblia, Moisès va baixar del mont Tabor amb les taules escrites amb els deu manaments que li va entregar Déu. Llàstima que va d’haver de tornar al cim amb les taules trencades al veure al poble jueu caigut en la idolatria (El vedell d’or). Segon diu la Bíblia Déu li va entregar unes de noves.

Escriure és expressar sentiments o vivències de la nostra vida perquè quan escrivim malgrat no ho velem fer traslladem al paper una part de la nostra personalitat.

L’actual forma d’escriure la devem en part als àrabs i també el numeral 0. La numeració romana no contemplava aquest número en si mateix, segurament  al considerar que tenir zero volia dir no tenir res. No havent arribats als intringulis de la comptabilitat moderna.

Miquel Pujol Mur                                                      

UN POBLE OBLIDAT DE MUNTANYA.

El cotxe com per voluntat pròpia va seguir la estreta carretera passant pel guals d’aigua freda.

Eren simplement el camí de l’aigua que baixant de la neu de muntanya en molts llocs glaçada de sota el glaç traspua i reneix altre cop.

Finalment després d’un munt de pujades i un seguit de petits baixadors, com si el camí estigues indecís per arribar a dalt de la muntanya, vam arribar al pla al costat de l’esglesiola tancada del poble.

Vam seguir un camí que erròniament creiem ens faria arribar a Estana.

Entremig de pedres i aigua  vam omplir els nostres pulmons de l’aire fred i pur de la serra del Cadí que el vent feia davallar de les carenes. Finalment vam veure que el camí no portava enlloc i vam retornar al cotxe.

Prop de la font, en la cruïlla que a peu condueix al Querforadat van sortir unes vaques amb els seus vedells. Un d'aquest sobtadament es va espantar de la nostra presència i ens va guaitar desconfiadament.

La seva mare per creure que a la seva cria l’amenaçava un perill va quedar quieta i mirant-nos cara a cara.

I vet aquí que va sortir el noi de ciutat que no entén de bestiar I que va optar per estar-se immòbil i mirar a la vaca fins que l’animal ben segur de què no havia perill va reprendre el camí.

Ei, vaca!- vam escoltar dit per la veu d’un home que va aproximar-se – No patiu no fan res. Vaig pensar si això ho sabia la vaca.

L’home gran vestia robes velles i el seu rostre era colrat pel sol. Portava el cabell embullat però era agradable i servicial el seu tarannà.

Vam començar enraonant del camí per anar al proper poble i ens va parlar d’una coneguda i propera ermita.

També va dir-nos que abans el nens anaven a col·legi un any al poble i l’altre al poble veí. Ens mostra el camí, que travessant el bosc, seguien cada dia per anar a col·legi.

Per la seva forma de parlar el mateix podia ser un mosso com el propietari de les terres de la contrada. Portava una bota trencada on sortia un dit sense mitjons però l’home se’l veia feliç.

Com succeeix moltes vegades la gent també té necessitat de parlar i conviure amb els altres, quantes vegades només amb un simple conversar poden solucionar mals enquistats.

Miquel Pujol Mur                                                      

MONTSENY

Feia anys que no havia pujat. Aquest lloc en porta molts records de joventut i de més gran.

Però oblidant records ahir van decidir tornar a dalt de Santa Fe del Montseny. El viatge des de Berga és llarg, però una vegada arribés a Sant Marçal es van posar a bullir dins meu tots aquells noms que coneixia i si no fos per què no ho havien previst hauria començat a pujar muntanya a munt. Només els noms del senderols feia que a la sang tornés el foc de joventut. Sentir les ànsies de caminar que segurament les meves cames no em permetrien. Davant el cim del Matagalls, mig emboirat, el seny va imposar-se a la rauxa i vaig comprendre que no podia ser perquè no havíem sortit preparats. Era una volta per veure si podíem fer alguna cosa interessant un altre jorn.

Vam pujar al cotxe i vam seguir la carretera fins a la font de Peseeves , un bon racó amb una fageda que cobria el terra com una catifa fulles vermelloses.

Santa Fe, un xic més tard. Però no primer a veure el Turó de l’Home. Més el records van fallar la pista acaba en un aparcament sense arribar a dalt. En la caseta d’informació ens van indicar un corriol que seguia un camí i ens van recomanar fer la tornada per la pista asfaltada. Vam agafar els pals, i cames ajudeu-me, poc a poc, vam pujar fins l’antiga estació meteorològica.

A la tarda; com es pot sortir tant mal preparat, sense botes i a més ens vam deixar els bastons al cotxe fer la ruta de l’empedrat de Mourou. Entre fagedes i castanyers vam fer camí evitant els bassiols de l’aigua caiguda el dia abans. Sortia entremig de les pedres i com petits torrents baixaven per la muntanya.

Per fi, l’empedrat, quasi dalt del cim, com si forces tel·lúriques haguessin enllosat el terra. L’erosió ha menjat els cantells vius. Finalment l’embassament i seguidament les restes del pantà i la seva presa.

Miquel Pujol Mur  
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                                                    

LA CAMINADA.

Una trucada de bon matí, despenjo i la veu de l'amiga em pregunta:

¾    Què no us en recordeu?

¾    Sí, però encara es d’hora.

¾    Com d’hora? No anem a la caminada?

¾    Si però comença a 2/4 de 10.

¾    Tan tard?

¾    Espera que llegeixo el programa.

¾    Bé us espero fora.

¾    Ja venim!

Així va començar el diumenge. Poc després recollíem a la companya, i ens dirigíem al lloc de sortida. Deixar el cotxe a l’aparcament va ser fàcil perquè les instal·lacions tenen espais suficients i són adequades. Saber on inscriure’ns va ser l’altra prova resolta sense problemes i una vegada davant de la senyoreta:

¾    Bon dia venim a apuntar-nos a la caminada.

¾    Molt bé- contestà la noia assentada a la tauleta- Aquí us donem un regal, un val per consumició de cervesa i patates, un altre val per descompte per una tenda del poble, hi ha aprovisionament d’aigua en el camí i un entrepà al tornar. Són 10€.

¾    Com? Si ens va dir que si veníem eren 5€.

¾    No en sé res. Però si us ho va dir no hi ha res a dir. La sortida a 2/4 de deu.

¾    Tan tard i amb tant sol.

Vam aguantar-nos nosaltres i altres, fins a les 9 que una mossa va preguntar a la noia d’inscripcions si podíem marxar. La contestació havia de ser afirmativa perquè el grupet va emprendre el senyalitzat camí.

Arrossegant la creu de la vida viscuda, lentament vam iniciar el nostre Via Crucis particular. Un peu rere l’altre, un buf d’aire entretallat darrere un altre buf d’aire. Una passa i una altra passa i així vam arribar a Mas d’en Bosc. Un sospir.

Un alegroi saltironet i el temps va oblidar-se per una estona de la nostra feixuga càrrega d’anys. Mentre davallàvem alegrament cap a cal Garrós. Un cop arribats al mas, travessar el rierol, fer una lleugera ullada a la font i retorna amb nosaltres el pes dels anys.

Pujada i pujador, pedres a la dreta, pedres a l’esquerra, pedres sota els peus, pedres a davant i pedres al darrere. Pedres i herbes al voltant.

Un repòs, una ampolleta d’aigua i una xocolatina. I com si fos una cerimònia enmig de la vida el curt moment ens reanima per continuar pujant. Costa amunt, el canal d’aigua tèrbola, pedres, herbes i arbres; també sol, calor i suor.

La vida quan arribés dalt del camí, durant un cert temps, també planeja i entre ombres i sol pots viure una temporada daurada. Des de dalt veiem la gent que fa el camí curt. En la vida també n’hi ha que accepten uns reptes més fàcils.

Finalment un punt d’aigua, beure i seguir. Sempre igual, seguir, cercar i viure. L’olor de ginesta perfuma els nostres narius. Poca n’hi ha en el Berguedà, aquí dominen les argelagues, també grogues però menys perfumades. Flors, mates, llum, sol, poncelles de mil colors, alguna rosella d’esclatant vermell i finalment cases. Canvis d’opinió, centenars de temes, xerrar, compartir, algun acudit i avall.

Ens vigilen, qui es lliure de vigilància en aquest món.

Trenquin per aquí i quan veieu un cartell que digui “Propietat privada” endavant.

Es curiós “Propietat privada” i endavant. Circulació prohibida i endavant. Aquella noia alta i plena ens passa corrent, erra, fa marxa enrere i reprèn el bon camí. Quants cops hi ha que reprendre el bon camí i quants cops ens tornem a equivocar.

Mas d’en Bosc i ja tranquil·lament al punt de sortida. L’entrepà promès, algú parla del colesterol, ara no toca. Saciar el cos, descansar malgrat el breu camí, fer noves propostes.

Saciar l’esperit, conversar. La cervesa i la bosseta de patates. Assistim al sorteig. Res de res, frase lapidària això, de res de res.

Agafem el cotxe i tornem al propi catau.

Miquel Pujol Mur                                                      

SANT LLORENÇ DEL MUNT.

Escriure una narració sobre el massís de Sant Llorenç de Munt i el seu monestir seria molt fàcil s’hi copies quatre dades preses a corre-cuita d’una enciclopèdia o d’altre llibre però pujar a dalt de la Mola té un significat de sortida i recrear la vista en un munt de paratges de particular bellesa.

Deixant el vehicle a coll d’Estenalles es segueix un camí mig enquitranat que pujant la costa ens porta a la primera panoràmica de l’entorn. Davant nostre s’alça el pic del Moncau (1053 m.) segona alçada del massís. Des del camí podem observar Montserrat al fons, Castellsapera i la Pola de la propera serra de l’Obac.

Continuat el camí s’arriba a coll d’Eres on hi ha un monòlit dedicat a la visita de Joan Maragall amb la inscripció que diu: “No sé que teniu muntanyes que us estimi tant”. Seguint la ruta passarem per llocs on els pilers cremàvem la  llenya per fer carbó vegetal i el foc ha deixat la seva marca en l’ennegrida terra.

Els Òbits és un altre dels llocs particulars que trobem en a caminada. Una balma de gran dimensions que ha estat obrada i s’ha utilitzat de refugi i vivenda. Hi ha moltes coves i balmes al massís que han estat habitades des de la prehistòria i s’han fet sovint excavacions a la recerca de restes neolítiques. També hi ha llegendes sobre els seus ocupants, com la dels moneders falsos.

La Cova del Drac, un gran penyal amb una obertura central i una estreta cova que comunica per l’interior amb una sortida en una paret lateral. Parlar de llegendes seria tornar a reprendre la llegenda de Sant Jordi. Molts punts de la muntanya en parlen com: el Cingle del cavalls on van ser derrotats diferents cavallers.

Ara després de una bona pujada s’arriba al cim, la Mola (1095 m) on destaca la figura del monestir de Sant Llorenç del Munt.  Des d’abans del 954 consta la existència d’una església dedicada a Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria. Segons una tradició molt antiga fou fundada per monjos del monestir de Sant Cugat del Vallès, malgrat els abats de Sant Llorenç no acceptaren mai de bon grat la submissió a Sant Cugat i durant anys van ser independents. L’abadia benedictina va ser consagrada l’any 1064. L’edifici té d’una sola nau, creuer i cimbori de tres absis. Progressivament va minvar el nombre de monjos i va deixar de tenir abats propis el 1608 i el darrer monjo l’abandonà el 1804.

L’any 1868 el rector de Sant Llorenç Savall i  historiador del monestir Antoni Vergés i Mirassó inicià la seva reconstrucció. És torna a obrir al culte el 1871. L’any 1931 fou declarat monument nacional i l’any 1987 finalitzà la primera fase de les obres de restauració.

Si ens situem en la taula d’orientació de la explanada veurem una gran extensió del nostre país, el Vallès, el Bagès, Montseny i el contraforts del Prepirineu i Pirineu. En els dies clars es pot veure, fins i tot, Mallorca.

Davant nostre el camí dels Monjos davalla la muntanya en direcció al Vallès.

Aquest és el camí que segueixen fins a can Pobla els cavalls i els ases per proveir l’hostatgeria de queviures.

Miquel Pujol Mur