INDECÈNCIES d’Alan Bennet.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

 

He llegit el llibre “INDECÈNCIES” d’Alan Bennet publicat per “Empúries/Anagrama” i traducció  al català d’Ernest Riera. 

Alan Bennett (Leeds, 1934) és un dramaturg, actor, novel·lista i guionista britànic, guanyador d’un Premio Tony por la seva obra The History Boys. 

És autor de moltes i celebrades obres teatrals com Habeas Corpus, Forty One Years On, Kafka's Dick o The Madness of George III (adaptada després al cinema).  

També es apreciat el seu treball en la televisió i en el cine. Amb una dilatada literària a les seves espatlles, només ha començat a escriure prosa en la darrera dècada. 

Buscant una lectura una mica diferent vaig agafar aquest llibre cridant-me l’atenció el seu títol i he gaudit llegint-lo ja que volia trencar la monotonia trista de les darreres notícies del país gran vers els petits. Ha suposat una transgressió a la malaltia crònica dels polítics espanyols damunt els catalans.  

Dues histories formen el llibre: El rejoveniment de la senyora Donaldson i L’empara de la senyora Forbes. 

La primera situació una vídua que es dedica a fer d’actriu als estudiants de medecina sota la supervisió d’un professor que estudia el tracte del futurs metges als malalts (em farien falta molts per millorar el tracte, potser més que problema de metges és un problema de la nostra Seguretat Social). Resulta que buscant uns ingressos extres a la pensió de viudetat lloga una habitació a una parella que capgiren la monotonia de la casa i de la sexualitat adormida de la senyora Donalson. 

La segona encara jo particularment la trobo més real, tracte d’allò que tots saben però tots prefereixen callar. En Graham, assessor bancari i gai és casa per interès amb una senyora rica i que sembla curta però és llesta. Però rere de l’interès s’amaguen moltes circumstàncies, i tots els personatges callen i tapen l’homosexualitat per evitar l’escàndol. 

Si voleu passar un estona rient  sarcàsticament val la pena llegir-lo. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

MATEMÀTIQUES SURREALISTES.

El senyor Egus Sum Pauper, Egus pels amics, llegia el diari cada matí.  

El senyor Egus era l’exemple de l’home metòdic que cada dia repetia invariablement el que havia fet el dia anterior. Modificar els seus hàbits era un trasbals immens, necessitava una causa de força major, com malaltia, noces, comunions i òbits, però aquestes ocasions les acomplia amb ganes d’acabar el més aviat possible. 

Era tal la seva obsessió en l’ordre que per no tenir problemes repetia sempre la mateixa roba i quan comprava de nova mirava mantingués els  mateixos canons de vestimenta. 

Una vegada esmorzat a casa sortia al carrer i s’acostava al quiosc de la cantonada i comprava sempre el mateix diari del dia. 

Aleshores amb el diari sota el braç, les notícies sempre poden esperar i per uns minuts més la tinta no s’esborrarà del paper. Anava al bar de sempre tres illes més avall. Cercava una taula desocupada, quasi sempre la mateixa, al costat dret del finestral i demanava un cafè llarg.

Mentre el cambrer li servia el cafè mirava, pel finestral o per l’espai obert al carrer quan a  l’estiu feia bon temps, com passava la gent. 

Sempre esperava que el cambrer el servís i després anés a ocupar aquell lloc al final de la barra on els cambrers són invisibles malgrat dominen tota la sala del bar i les tauletes de la terrassa. 

Aleshores tranquil·lament obria el diari i llegia seguint l’ordre de les pàgines del diari des del principi fins al final. Tant el cambrer com l’amo del local sabien que l’Egus no faria cap més consumició en tot el matí, però com era un client que no donava cap problema, i el bar tampoc s’omplia de personal no li deien res, més aviat pensaven era un reclam pel establiment. 

De cop l’Egus tan discret donà un cop de puny damunt la tauleta fem tentinejar la tassa. El cambrer tot confús s’acosta no hagués algun error en el cafè i li pregunta:

¾    Que li passa, senyor Egus, algun error?

¾    Vostè no ha llegit el diari, Marcel.

¾    Com cada dia només les notícies esportives.

¾    I no ha llegit el robatori que fan als pensionistes.

¾    Ui, qui sap si n’arribaré a cobrar de pensió quan sigui gran, tal com van les coses només els senyorons podran viure sense treballar i com aquest no necessiten la pensió.

¾    Però Marcel no li descompten l’IRPF al cap del més.

¾    Bo, em descompten tantes coses i no només aquí, sinó també al banc. Miri vivim a casa la mare i a partit del quinze en números vermells.

¾    Bé, potser la seva mare cobra pensió?

¾    Sí gràcies això arribem a final de mes.

¾    Car aleshores llegeixi el diari i com sigui així no serà el quinze , més aviat el 6 o 7.

¾    No foti, com és això.

¾    Llegeix, han presentat una reforma de les pensions al Senat espanyol per estalviar una barbaritat de milions de les pensions. A i diuen que no tindrà repercussió a les butxaques del pensionistes. Fixa’t la bossa serà més petita de diners, cada cop la quantitat de persones creixerà, per tant pagaran per sota de l’increment de la vida i els preus pujaran. Per tant el poder adquisitiu de les persones minvarà. Aviat amic Marcel, ni la petita satisfacció de comprar el diari i vindré a prendre cafè podré fer. Clar que aleshores ja no llegiré el diari, per tant amb sumiré amb la ignorància.

¾    No foti senyor Egus, que l’amo ja parlà d’obrir només a les tardes per estalviar, Jo crec que aguanta els matins per amistat amb vostè i no vol trencar-li els hàbits, que si no...

¾    Doncs el teu futur també és dins d’aquesta bossa. Imaginat: la teva mare amb menys pensió, tu només treballant a les tardes, els queviures més cars, la llum ja ho veus ara un 3% més, altres coses aniran caient, el gas i tot, més amunt. Per tant haurem de prescindir de moltes coses i aleshores ens diran que com no consumin s’haurà de baixar les pensions, el paro, l’ensenyança, els medicaments, les prestacions de la Seguretat Social. Ai Senyor només quatre polítics i els lladres de sempre podran viure bé veient a la gent cada cop més pobres. I encara s’enfoteran. Marcel portem una copa de conyac. A veure si agafo una cirrosis ja definitiva mentre poguí pagar i no veig aquest disbarats. Ai Déu meu, quines matemàtiques més surrealistes! 

Mai m’ha agradat parlar de política això que un bon amic una vegada va dir-me: Tu no vols saber res de política però la política es ficarà també a casa teva. Ai, amic meu quanta raó tens.

Miquel Pujol Mur.

VELES AL VENT.

El Marc i el Pere són dos amics de tota la vida i a més els uneix de sempre la mateixa afició de navegar a mar obert i conèixer noves platges i nous països. Ells ho anomenen veure nous horitzons enmig dels blaus del cel i el  de l’aigua marina. Amics del mar naveguen per veure món i divisar llunyanes terres però si és possible sentint l’embat de la força del vent i el seu combat amb les veles de l’embarcació.

En aquesta ocasió el Marc s’ha comprat un veler nou i sense pensar-s’ho gaire han embarcat a fer una travessa transoceànica.

Fa dies que naveguen en la nova singladura però la nit passada és una de les nits que mereix recordar-se tota la vida. Enfrontats amb un galerna el veler ha pujat damunt les onades i ha baixat al més profund de les aigües mentre esperava la propera onada que el tornés a fer surar amunt com qui cavalca sobre un brau. Amb el vent a popa i les veles plegades intentaven fugir de l’epicentre de la tempesta. Agafats al timó han vist més d’una ocasió a la mort com a final de l’aventura però el mar clement a la matinada ha calmat la seva fúria i els ha permès arribar a les envistes d’una platja tropical de blanca sorra.  

Una illa, però el seu estris de navegar són mullats per la nit de tempesta i malgrat la seva qualitat només els permet prendre dades aproximades i inexactes. Els queviures també mostren la cruel navegació i que alguna de les comportes ha quedat oberta.

Finalment ancoren el vaixell en l’espectacular badia, de veritat que fa un dia meravellós, Amb la barca petita baixen a la platja i sota una palmera roben una clau que els deixa sorpresos per que indica que hi ha certa civilització en la illa.

El Pere mira al Miro diu:

          - Marc, no em deies que hi havia un Burger King aquí. 

El Marc el mira amb cara de sorpresa, mira el plànol per davant i darrere, mira la brúixola i s’encongeix d’espatlles posant uns ulls entabanats.

          - Maleït Marc,- penso, ja fa dies que mengen el que pesquem, em comença a semblar que la meva pell té escates. Un buit total oprimeix el meu estómac. Les meves cames comencen a defallir. 

Miro la clau, li dono la volta, i fins i tot, tinc ganes de menjar-me-la, pot ser una aportació de ferro després de menjar tant peix segurament millorarà la meva visió del futur. 

Giro el cap i entreveig al Marc, també famèlic i ni tant sols té la clau per portar-se a la boca. 

Faig un pas enrere, ell fa un pas endavant, ens agafem per les espatlles i repenjant-nos l’un amb l’altre, feixugament avancem. Pas a pas, cap a la selva on esperem trobar la nostra salvació, malgrat sigui mastegant herbes. 

Potser trobàrem fruites boscanes. 

L’esperança es l’última de les il·lusions a perdre. 

Miquel Pujol Mur.

ELS LLUMS REGALATS.

El Pep i la Maria, és una jove parella que van decidir casar-se. Uns amics, l’Aina i el Pau, els hi van regalar dues llums per a les tauletes de nit. A la jove parella, com no els van agradar els llums van comprar-ne  uns altres. 

Al cap de cert temps els amics van decidir visitar-los i els hi van anunciar la seva intenció. Aleshores, el matrimoni va córrer a treure les llums i a posar-los on corresponia i  a partir d’aquí comença aquest relat.

¾    Pep, on els vas guardar?

¾    Maria, no em vinguis amb romanços! Vas ser tu qui els vas entaforar a l’armari de l’eixida.

¾    Però Pep, si et vaig dir que els embolicaríem amb papers i plàstics per protegir-les.

¾    Òndia! No em vaig recordar. Com seran?

Tots dos comencen a remenar dins l’armari  i en un racó troben els llums amb les pantalles rebregades. A més aixafades per una caixa que van premsar amb força per tancar la porta.

¾    Maria, oh! Que pensaran l’Aina i el Pau quan vegin com els tenim. 

La Maria prou intenta endreçar les pantalles però, són tan rebregades que no hi ha cap possibilitat per adreçar-les.

 

El Pep amb la mà al cap, assentat en una cadira pensa aclaparat per la impressió que produirà als amics, a més a més al Pau l’han ascendit a cap del seu mateix departament a l’empresa, a l’observar la poca cura que han tingut d’un regal que els van fer després de recórrer un munt de botigues. 

Mal reparats i mig netejats, a la fi els posem sobre les tauletes de nit. 

L’Aina i el Pau després de les salutacions i els petons habituals al trobar-se els amics sembla que només tenen una idea al cap i enseguida pregunten.

¾    I els llums. Què com van?

¾    Ui! Els tenim a les tauletes i fan una llum.

¾    A veure.- Inquireix l’Aina- Em van dir que quasi eren màgiques. 

Arriben a la habitació i pitgen els interruptors. Immediatament s’encenen però no amb una resplendor blanca, sinó vermella forta.

 

El Pau mira a l’Aina i diu: 

¾    Quin mal rotllo amb aquesta cambra.

¾    Ai, per què?- pregunta el Pere, tot dissimulant.

¾    Ah, no ho sabeu.

¾    Què vols dir?

¾    Mira si la claror és verda vol dir que tot és amor i passió. Si groga que hi ha certs malentesos i si vermella que tot són rènecs i cops. 

Avergonyits i volen netejar els dubtes sobre el funcionament del seu matrimoni  confessen als seus amics la poca cura que havien tingut del seu regal.

 

Al Pep i la Maria ells hi va costar anys i panys, a més d’un sopar i un altre sopar tornar a congraciar-se amb l’Aina i el Pau. 

Miquel Pujol Mur.

BOLETAIRE NOVELL.

El senyor Ego Sum Pauper, Egus pels amics, assentat davant de la tauleta del bar recorda quan fa anys va sortir amb el seu nebot, el Roger, a buscar bolets. L’Egus, mai ha estat un caçador de bolets, talment com diuen ara a la televisió, però a la suma dels anys ha après a reconèixer els que són bons i els altres. Els bolets que no coneix els deixa al bosc perquè es reprodueixin.

Recorda el dia que va sortir amb el seu nebot, un nen que mai havia sortit a buscar bolets, per ensenyar-li a collir-ne. El Roger content deia tot il·lusionat mentre caminaven cap el bosc.

¾    Oncle, miri quina cistella més gran m’ha donat la mare.

¾    Si, noi, potser la mare t’ha donat una cistella massa gran i tot, quasi pots dormir a dintre.

¾    Si oncle, però si l’omplo tindrem bolets per tot l’any. M’han dit que per aquí se’n troben molts  

L’Egus pensa: Manoi! La meva germana sempre ha estat molt exagerada, però ara deu estar mal de la vista. Com pot donar-li una cistella tan grossa i és que...Ja ho he dit sempre que em té ràbia, encara pensarà que si l’omplin l’arrossegaré jo aquesta cistellassa. 

Arribat al bosc comença la feina de buscar bolets. El Roger, tot cofoi, corre d’un cantó a l’altre amb la cistella mig penjada del braç, mig arrossegant-la per terra. A cada moment s’ajup i fa cridets de content. L’Egus mira a terra i busca també bolets mentre només sent:

¾    Ei, un bolet. Ei, aquest si que és gros, Oh, quin color més bonic, Oh, quants i més, i més. 

L’Egus es meravella que el seu nebot en reculli, tants i tants, i ell no trobi més que algun de quan en quan. 

Per fi cansats arriben a una clariana del bosc. L’Egus, poc a poc, es desdobla posant-se la mà a l’esquena. El Roger, tot cofoi, mostra els seus tresors boletaires a l’oncle. L’Egus queda aclaparat, però que porta aquest noi, dins de l’enorme cistella, plena de bolets i n’hi ha de tota mena; vermells, grogs, marrons i, fins i tot, blavosos.

¾    Però Roger, la majoria d’aquest bolets són dolents.

¾    Què va oncle Egus, miri, miri aquest vermell amb piquets blancs és preciós. I aquest miri quin rovelló més perfecte i miri quina lleteta blanca que treu per sota.

¾    Però Roger aquests són molt verinosos.

¾    Ja m’ho deia la mare. No facis cas a l’oncle és una aixafa guitarres.

¾    Però us poden fer mal.

¾    Jo ho dirà la mare del pare. Jo, aquests bolets me’ls emporto a casa. Uf! Que cansat estic, tiet em fas un favor. 

Poc després l’Egus enrabiat perquè ha trobat pocs bolets i per haver d’arrossegar la enorme cistella del nen marxa bosc enllà mentre escolta al ploramiques del seu nebot queixant- de mal de peus i d’estar cansat. 

Qui va a dormir amb canalla mullat s’aixeca. 

Miquel Pujol Mur.

HI HA UNA BOMBA.

En el grans magatzems sonà de cop la cridanera sirena d’alarma avisant de  l’existència d’un perill i a continuació per la megafonia una veu d’home avisa a tothom que abandoni tranquil·lament l’edifici a l’existir una emergència, però no gaire imminent. Rebo varies empentes d’una o altre persona que espaordida no fa cas i vol fugir corrent saltant-se totes les normes de respecte al veí. Aleshores allò que no havia de passar succeeix, algú que tenia de pitjar el botó de silenci dels altaveus no ha pitjat suficientment i s’escolta la veu del director parlant amb suposadament a la policia:

¾    De veritat hi ha un avís de bomba? 

Aleshores, de volta, tot es torna un desori, empentes, carrets rodolant, carrets caiguts enmig del pas i gent saltant-se totes les barreres de pas del supermercat. Crits de dona, plors de nens i alguna que altre imprecació de homes espantats. La policia ha fet acte de presència i intenta de controlar a la gent i així evitar atropellaments i ferits per l’estampida humana. 

Sobtadament m’adono d’un home que tranquil·lament mira el desordre i immediatament reconec al meu company de taula a col·legi. Sorprès perquè el donava per desaparegut, com passa amb els amics o les persones quan fa molts anys els has perdut de vista, m’atanso i sense pensar-ho gens abraço al meu antic conegut, com per recuperar els molts anys que no ens hem vist. Més en el moment d’acostar-me rebo una forta sotragada interna. Fa tants anys que no ens hem vist. Què queda del meu antic company. Se’n recorda qui sóc. Me’l miro i li dic:

¾    Els el Joan, no.

¾    Sí, que sóc el Joan, tu deus ser el Josep.

¾    Te’n recordes- li pregunto.

¾    Sí, em vas fer un trau al front.

¾    Sí, jo me’n recordo molt bé de les teves pessigades, Joan.

¾    I de la senyoreta Matilde, aquella seca i guerxa.

¾    Home si, la que ens va castigar quan...

¾    Si quan jugàvem a barcos i només ens quedaven els tres darrers quadrets a cadascun. 

¾    Ens van ben clissar, mala prosia.

¾    Si quan arribàvem al desenllaç final.

¾    Era tu o jo qui guanyava?

¾    Malaguanyat joc.

¾    Sí, i ara què...

¾    No deien d’una bomba.

¾    No pateixis, ja premeré el boto quan acabem de xerrar.

¾    Oh,...

¾   Acabàrem la partida junts on sigui- i em va abraçar... 

Vaig donar-li una empenta i vaig fugir... 

Desitjo només sigui la ficció del relat perquè aquest món està tan convuls que mai saps.

Miquel Pujol Mur.

SOPAR A LA FRESCA.

Era un sopar a l’aire lliure que és feia al pati de la casa nova del seu cunyat Joan. Eren tres parelles la Maria i el Manel, la Marta i el Joan, i han vingut també l’Elisa i el Pere.  

El problema es va iniciar a l’hora del cafè, més exactament quan posarem els licors sobre la taula i van començar a beure alegrement. 

La Marta i el Joan van anar a dins de la casa per posar al llit els seus dos fills i desitjar-los la bona nit. 

Aleshores l’Elisa i el Pere que portaven vivint des de feia temps a l’estranger van començar a fer comentaris picants i pot ser més d’un molt pujat de to. 

L’Elisa es posà mig tombada en un sofà però ensenyant totes les cuixes i certa roba interior. El Manel involuntàriament s’hi va fixar i la seva mirada va resseguir durant bastant temps l’espectacle ofert per la seva cunyada.

 

Mentrestant la Maria escoltava atentament les paraules del germà del seu home, que amb gran nombre de paraules i moviments li explicava el darrer espectacle del Moulin Rouge. Semblava com si l’expressivitat del Pere i les seves paraules captivessin a la dona. 

Les mirades de la Maria i el Manel per un moment es van creuar i cadascú va prestar atenció al que escoltava o mirava l’altre.  

Una vermellor primer i una lividesa després va entelar les seves cares. 

Miquel Pujol Mur.

LA MÀSCARA.

La màscara és una part important de les festes de Carnaval. Utilitat festiva i que al mateix temps permet protegir la personalitat dels individus en moments de disbauxa. 

Però, i si canviem una mica en parlar de la màscara com joc lúdic per gaudir de la festa de la carn, de les aventures amoroses i del desenfrenament sexual.  

Quanta gent important porta màscara durant la resta de l’any? 

La majoria de les persones de la nostra societat tenim un aparell a casa, el televisor, que ens permet veure mascarades, sense amagar la cara, sense posar-se vermell, de la major part dels importants personatges que dirigeixen aquest món. 

Són persones que disfressades en la seva pròpia cara impertorbable segueixen a l’inrevés les paraules de Jesús: “Que no sàpiga la mà dreta el que fa la mà esquerra”. 

Ell ho deia amb el significat de donar d’entregar al pròxim. Ara s’utilitza en el sentit de prendre els diners o qualsevol altre pràctica per conservar el poder sense que no es faci evident als ulls del poble.  

A vegades, els polítics parlen de pau, i passat pocs anys la premsa ens assabenta que deuen les seves fortunes personals a fabricants d’armes, a suborns o que han repartit aportacions per les campanyes polítiques de qualsevol partit.  

Quantes màscares i mascarades hi ha a costa dels pobres? 

Miquel Pujol Mur.

MISSATGE DINS D’UNA AMPOLLA.

A qui pugui llegir aquesta carta i per què ho faci saber a tothom.

En dic Pau Anglès, amb el meu nom ha d’haver suficient per saber qui sóc. Si a ningú l’interessa més ben bé igual.

La present és per dir a la humanitat que no em busquí, per fi he trobat el lloc ideal per viure els anys que em queden.

Aquestes paraules us estranyaran en un home que va desaparèixer en un naufragi, i que suposo heu donat per desaparegut.

Aquesta nota és per a dir per enèsima vegada:

“Per favor no em busqueu, doneu-me per mort”

No tinc televisor, no tinc mòbil, no tinc feina, ni clients ni caps que em manin, ningú depèn de mi.

Tampoc he de fer la declaració de la renda, ni aparcar el cotxe, ni parquímetres, ni guàrdies, ni...

No tinc tantes coses, que no sóc esclau de res.

Vaig a dormir, quan tinc son, no sona mai el despertador amb el seu repicar  escandalós.

Puc pescar, recollir fruita, emmagatzemar-la, fer foc, menjar poc i pair bé.

Al sastre al qui dec la darrere factura, li faig !BU!. Ja no haig d’anar a fer proves ni sentir les punxades de les agulles.

Davant meu puc admirar l’espectacle canviant  de la naturalesa. Puc observar el sol, la lluna i les marees.

L’aigua de la platja trenca en els esculls de la costa, blanca d’escuma i que després arriba blanament als meus peus i em fa pessigolles.

Gaudeixo del sol i la seva llum, a la nit de la foscor , la lluna i els astres.

Deixeu-me viure amb tranquil·litat i oblideu-se de mi.

Pau Angles

Miquel Pujol Mur.

BAIXANT CAP A LA MASSANA.

Conduïa pot ser una mica de presa però almenys per la meva percepció no havia cap perill a causa de la poca gent que passava pel passeig quan de prompte veié una cara enfadada, vermella tota ella i amb un rictus de llavis amargat per intensificar encara més el seu mal humor.

 

Esparverat i confús vaig donar un cop de fre segurament massa exagerar perquè les rodes xisclaren al clavar-se en sec damunt l’asfalt i tot de fum va sortir dels pneumàtics i del frens envaint  l’interior del cotxe i fent-nos estossegar. Però la cara mantenia el seu posat seriós i dur. 

 

Aleshores ja dubitatiu i penedit, allò que no saps que dir ni que pensar, com quan el professor t’agafa en falta copiant els deures d’un company, o dient ximpleses a la nena maca de la classe. Aleshores vaig baixar del cotxe i pesarós vaig posar-me de genolls tot clamant en veu baixa perdó.

 

 

Però ell continua seriós i el meus ulls eren propers a vessar innumerables llàgrimes de penediment i potser de por. Com quan la mare al fer la meva habitació trobava allò que fugia de les normes de la religió cristiana i tocant-me el cap deia mirant-me amb menyspreu: Ai Senyor, aquest principis d’home. De cop la cara va canviar i el rostre va tornar-se d’un color verd d’esperança i els llavis van distendre’s en un somriure amable i alegre. 

 

Alleugerit al veure la seva simpatia i el bon rotllo vaig pujar al cotxe i amb suavitat vaig posar la primera i dolçament afluixà l’embragatge i continuà passeig avall amb marxa lenta. Ja calmats, tot tornà a ser com havia de ser, llavors la meva companya i jo ens miraren complaguts per haver passat el mal tràngol. 

 

De mal moments a la vida n’hi ha molts més hem de tenir sempre l’esperança d’en sortir-nos. 

Escultures:   Mobili 2001 de Miquel Barceló Artigues.

                   Green Self.-Portrait 2007 de Jaume Plensa

                   Doble imagen de Manolo Valdes.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Miquel Pujol Mur.

HEM PUJAT A L’ESTANY DE LA CABANA SORDA.

En la nostra estada andorrana aquest cop no vam anar a visitar esglésies sinó que vam aprofitar per fer una mica de muntanyisme. Sempre és agradable caminar i veure bells paisatges d’aquestes serralades pirinenques que conformen aquest Principat.

 

Alliçonats pel Jaume del Hotel Univers, un bon lloc per fer estada i un bon guia que coneix força bé les muntanyes, vam decidir arribar-nos fins el refugi i l’estany de la Cabana Sorda situats a 2.295 ms. d’altitud damunt del nivell del mar. L’excursió és qualificada com a fàcil des de la vall d’Incles hi ha un desnivell de 477 m. i teòricament es pot fer entre un 1h. 30’ a 1 h. 45’. Això del temps més valdria posar-ho entre cometes perquè la preparació i l’edat també tenen molt a dir. Hem vist pujar a joves com a gams i altres protestant passa rere passa. Però com diu el refrany: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Un cop aparcat el cotxe on hi ha un cartell que indica la ruta comença la pujada al costat mateix del rierol del mateix nom que davalla les aigües fins el proper riu d’Incles.

La pujada és a ple sol, sort que nosaltres iniciàvem la marxa bastant d’hora i encara no és notava la seva cremor. Un peu i l’altre peu marcaven el ritme de la nostra pujada. De quan en quan un ventet fred alleujava la nostra calor. Després de travessar per segona vegada el rierol comença una zona d’arbres que ens donaven aixopluc dels raigs de sol. Avets i pins dominaven l’arbreda, algun d’ells, principalment pins, mostraven el rigor de la vida a alta muntanya mostrant-nos els seus troncs i el seu brancatge retorçat i ennegrit.

El camí ben marcat ascendia muntanya amunt i nosaltres bufaven un xic, o molt, que hi ha cops que costa reflectir les minses forces de cadascú. Gent jove demanava pas i nosaltres els hi cedirem de bona gana. No hi ha edat més bona que la joventut per enfilar-se costa amunt.

Al cap d’una estona arribàvem fora del bosc i el panorama del cims de color gris verdosos ens mostrava en la seva vegetació que a partir de certa alçada la neu s’hi guareix durant força temps i només en estiu dóna llibertat a la terra per gaudir del sol. 

El sol ardent i el vent fred donaven una sensació especial a la pujada. Un donava calor i feia suar en certs moments i l’altre com un hàlit d’esperança demostrava que la vida té diferents versions.

Finalment per un caminoi entremig de pedres, terra i arrels pujaven el darrer tros de camí fins a l’ envistes del refugi.  En arribar preníem el camí que ens portava fins els marges de l’estany. El jovent feia xivarri i gresca damunt dels dos illots, com dos caps de bolet que emergissin de l’aigua però ancorats a la riba.

Joventut diví tesor tres o quatre proveïts de banyador van llançar-se a la freda aigua de l’estany però hem de dir que va ser una ràpida immersió i una més rabent sortida.

Nosaltres érem contents de haver pujat a veure l’entorn de muntanyes, la tartera i el pic de la Coma de Varilles com salvaguarda de l’estany. A l’alt6re costat hi ha una magnífica vista de Juclar i Siscaró.

 
Aleshores seguint les marques grogues i les fites vam iniciar la nostra baixada.

Pujar i baixar és com la vida, inicies la pujada sent un marrec, agafés forces i ets un jove, i cada graó és un grau més a la vida fins que ets a dalt i comença la davallada. Si la salut ho permet pot ser llarga però a cada graó baixen també les nostres forces.

Pel camí de tornada van saludar a persones que com nosaltres volien fer exercici en comunió de la natura.

Nosaltres vam celebrar el ser capaços de pujar i poc a poc vam descendir a l’aparcament.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA PORTA TANCADA.

L’home sort del cotxe i poc a poc s’arriba fins a la tanca de la cerca de fusta  que separa la carretera de l’espai retolat com capella. La tanca s’obre fàcilment i caminant pel petit passeig, de terra afermada amb travesses, veu primerament un petit campanar que situat a l’esquerra del camí fa guàrdia com avís de la presència de la moderna capella.

 

Aquest edifici amagat rere els arbres omple una gran part de l’espai només deixant pas a un petit camí que condueix primerament a un mirador de vertiginosa panoràmica i després es perd davallant per la muntanya.

Deixant de banda la capella seguí el caminoi fins el mirador contemplant l’arbreda que a cada costat del senderol omple els racons de la muntanya i  impedeix que el sol de la tarda caigui inclement sobre l’herba. Petites mostres del pas humà són visibles a terra com si tenir cura del país fos una part impossible de respectar pels essers humans.

Des del mirador es veu una serralada de muntanyes a davant, una l’altre al nostre costat de la vall i les que situades a darrere tanquen el circ muntanyós. A sota una gran aglomeració de vivendes que omplen com casetes de pessebre, però més modernes, el fons de la vall.

L’home retrocedeix i busca altre cop la capella com si fos possible trobar a dintre un redós de pau. Els humans, fins i tot els no creients (sempre resta alguna dubte resta dins nostre) creuen que l’interior tranquil i seré de una església asserena l’esperit. Potser la paraula església no és la més apropiada però si sembla indicar un lloc de silenci, un lloc per recollir-se en sí mateix i pensar, netejar el cervell de vaguetats, de pensaments negatius i retrobar-nos a nosaltres mateixos. La nostra força interior, o a males els seus retalls, fem el possible per ajuntar-la i refer una part de nosaltres mateixos.

Però l’home empeny una i altre cop, unes vegades endavant i quan la dubte creix, enrere per si la porta obrís a l’inversa. Res impossible, ni endavant no enrere la porta resta tancada. Si hagués estat necessari un petit bri d’esperança, malgrat fos com el cap d’una petita agulla, la salvació fora tancada com altres moltes portes.

Moltes esglésies són tancades actualment, alguna obre especialment en festes locals i en la majoria no hi ha ningú amb temps per escoltar al desesperat. Aleshores l’església de portes tancades representen pot ser la gran pèrdua de la fe o que els fets religiosos han quedat anorreats pel nou món tant ple de desesperança.  

Una altre possibilitat és que el missatge de Jesús ha estat mal administrat i burocràticament tergiversat.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.