LA MÚSICA I EL SILENCI.

El dia és plujós. L’aigua cau del núvols, com és habitual quan hi ha hagut una temporada llarga sequera, cosa que majoritàriament passa en el clima mediterrani. En el centre comercial ningú, amb compra o sense, s’atreveix a sortir en direcció al cotxe i menys els que porten el carret carregat.  

L’aigua barrejada amb la pols i el fang corre marronosa pel aparcament sense direcció definida. Potser l’únic que sap on va és el vent que bufant de tramuntana porta la pluja a les entrades del centre. El cel està encapotat i negre i encara presagia més pluja. El trons i els llampecs il·luminant, de quan en quan, el lloc del cotxes que suporten estoicament el líquid element.  

La gent espera amb aquella calma de qui vol resguardar-se fins el darrer instant, malgrat sap que en un moment o altre haurà d’atrevir-se a sortir, malgrat, que suposi arremangar-se els pantalons i mullar-se els peus, deixant xopes les sabates. Els embornals, tampoc poden tragar la trompa d’aigua que els cau damunt, sense misericòrdia, i més d’una tapa de claveguera salta impulsada per la força líquida. 

En la placeta interior del centro comercial la gent espera pacientment, i aleshores d’un racó sorgeix una melodia tocada en un violí. Malgrat els guàrdies de seguretat no deixen entrar indigents, donat el temporal, i en no ser una persona estrafolària l’han deixat entrar.  L’home toca el violí en singular mestria, no és cap instrument nou però demostra en la seva encerada fusta la brillantor de l’eina cuidada, amb  extremada condícia, pel seu propietari. 

Els guardes en escoltar la música han volgut emmudir-la immediatament però la mateixa gent apinyant-se al voltant del músic els ho ha impedit. Un tro molt fort i el seu corresponen llamp apaguen els llums i la música ambient del centre. Instant més tard, només el temps d’un sospir, els llums d’emergència combaten tènuement, com fent tentines, les tenebres. 

Aleshores, com un clam, dins el silenci temorós del públic, la música del violí s’estén per damunt com un mantell protector. El músic, sembla completament desaparegut dins la melodia. Amb els ulls closos, ben agafat l’arquet i posat el seu lloc l’instrument, toca i toca, vibrant ell mateix com si fos el complement musical, quasi com si fos una orquestra imaginària. 

La gent calla, fins i tot, el nens callen admirats per la melodia. Aquesta música ha deixat corpresos a tothom i dintre l’obscur centre comercial s’apodera dels presents fent-los oblidar la tempestat que s’abat amb fúria. 

La melodia, té la força d’una oració en algun dels oients, en altres és un clam a la llibertat. Altres oïdes, és un afrodisíac que fa vibrar el cor dels enamorats, malgrat la màxima demostració sigui agafar-se de les mans damunt la barra dels carrets. Pels petits, sona com si fos una dida amorosa, que els arropa en el llit després d’haver-los alimentat, i en algun que altre cas posar-los el xumet. Tots estan transportats per l’encant de la música que fa sortir el bo de cadascuna de les persones atrapades per la pluja en el centre comercial. 

Tot d’una el músic deixa de tocar, la música emmudeix. Tothom calla, és tal el silenci que cap veu el trenca, ni el so de la pluja ressona en la teulada. Tot és silenci, un silenci estrany que arriba a ser ensordidor de la manca total de so. Fins que a l’altre extrem s’escolta primer un sol batec d’unes mans seguit a continuació per un crescendo d’aplaudiments i crits que callen el tro més fort de la tempesta.  

El músic inicia aleshores una sonatina suau i la gent recuperats del temor de  l’aigua al encendre’s els llums del centre passa com en acció de gràcies per davant del músic i deixa la seva aportació en una gorra posada a terra.  

El músic ja escampada la tempesta recull en la seva funda l’instrument, que es una extensió del seu art i el seu temperament, i marxa com tota la gent a l’haver-se escampat l’aigua.   

"Hi ha poques coses tan ensordidores com el silenci " 

Mario Benedetti

Miquel Pujol Mur.

GAIÀ CAMINA X DESCOBRIR. OLI DE GINEBRE.

El passat 2 de març vam sortir amb els amics de Gaià (Bages) a fer una lleugera caminada, un bon esmorzar i després vam veure el procés artesà de l’elaboració de l’oli de ginebre.

 

Com diu l’engrescador cartell de la caminada, tot comença l’any 1714 quan el coronel Joan Vilar i Ferrer, fill de Gaià, trobà unes trementinaires que fan tracte en un bosquerols  que fan oli de ginebre. 

Ara donem una mica d’informació del coronel Joan Vilar.

·        A mitjans del segle XVII, va néixer a Gaià, a la casa de la Ferreria, situada al voltant de l’església parroquial.

·        Els seus pares foren Segimon, d’ofici ferrer i la seva mare Madrona.

·        Marxa a Manresa. Es casà amb Margarida i tingueren dos fills, Joan i Ignàsia.

·        El 1707 ja era coronel de Fusellers de Muntanya i des del 1710 disposava de regiment propi.

·        1711: Combat en defensa del castell de Cardona, contra les tropes borbòniques.

·        1714: Antoni Desvalls i de Vergós, comandant de l’exercit català de l’exterior de Barcelona li encarrega amb el seu regiment vetllar pels territoris de Manresa, Berga i Cardona.

·        1714: !3 i 14 agost el coronel Vilar i els seus homes tingueren un paper destacat en la batalla de Talamanca, darrer triomf dels austriacistes catalans.

·        !714: El 18 de setembre en el moment de la capitulació del castell de Cardona figurava com a oficial major acollit a la capitulació. Aquesta  es va efectuar amb honors.

·        Es trasllada al Rosselló i fou coronal de fusellers de l’exercit de França. 

 

Una vegada fet esment del coronel i la seva vida, passen a parlar un xic de l’oli de ginebre. 

S’omple un bidó de estelles de ginebre, ben atapeïdes. Es gira cap per avall a sobre una pedra que te marcat un reguerot i es segella amb fang d’argila. 

S’encén foc al voltants i per sobre fen una bona fogaina i fent-la durar força estona. 

Amb l’escalfor del foc, la reïna del ginebre es fon i surt pel reguerot cap el recipient on es recull. S’ha de deixar reposar perquè es separi l’oli de l’aigua. 

Té propietats antisèptiques, astringents i cicatritzants.

Barrejat amb l’oli d’oliva serveix per l’acne, èczemes i dermatitis. Fent massatge per a les articulacions i dolors musculars.

Les dones en estat i durant l’alletament no el podíem prendre.

La medecina de les nostres avies, llavors portada de porta en porta, per les trementinaires.
 

I com sempre en les nostres sortides i caminades amb les persones de Gaià Camina vam passar una matí força agradable i també instructiu. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL JAN I LA FIRA. II

Però la vida continua. Un trasbals rere un altre, una malaltia i una altra. La pobresa, el dolor i la melancolia és una xacra que costa molt d’arrancar. Què podia fer aleshores el Jan, sinó ofegar amb la beguda tots aquells records que volia oblidar. I l’alcohol, un mal company de viatge, va soterrar encara més els petits esclats de claror, que alguna vegada entreveia. 

Els anys han anat passant, la beneficència s’ha fet càrrec de les restes del naufragi de la seva vida. La seva existència després de l’Ester és plena de moments tristos. I malgrat tot, altres instants, massa llunyans i difícils de recordar, li venen a la memòria plens d’il·lusió.   

El Jan és ara un vell rauc, espellifat i pollós que mira i escolta amb enyorança i també, per què no, amb enveja: les llums, els pares i els fills, les joguines, el riure escandalós d’una parella o els xiscles de la mainada. També ensuma amb delit els olors: de l’oli de la xurreria, dels bars i de les boles de cotó de sucre.  

Mentrestant, guaita amagat entremig de les parades, abans passejava pel davant però el seu pas dubitatiu va fer pensar a més d’un firaire que anava borratxo. Per por a algun aldarull, en varies ocasions, havien cridat a la policia. Però, ja fa temps que no beu, i si el seu pas és incert és degut a que els seus peus, tan vells com el seu cos, han perdut la força i el vigor d’antany. 

Malgrat el seu amagatall, tampoc està tranquil, més d’un en veure’l, potser al cercar el recurs d’aprofitar la foscor rere les caravanes per fer una urgent necessitat, l’ha cridat dient-li:

¾    Fuig, fas nosa! Puts a vell!! Fora! Marxa’t d’una vegada! 

Aquests menyspreus, per estrany que sembli, fan que encara es recordi més dels seus pares, la xicota, l’Ester, els fills, fins i tot, dels amics. Una llàgrima companya d’altres cau dels seus cansats ulls. Un darrer pensament, trenca les seves idees, segurament ha viscut masses anys, el vent del temps se’ls ha portat a tots, allà on es mereixin estar per les seves obres terrenes. Sóc molt vell, murmura sense veu. Amb parsimònia, molt lentament, tanca els ulls ajuntant-se les lleganyes i les llàgrimes com volent segellar-los. 

Una notícia al matí corre de boca en boca per la gent del poble.

¾    Sabeu què? Aquell home vell que vivia sol, aquest matí l’han trobat mort rere una caravana dels firaires.

¾    El Jan? Hum! Era ja molt gran!

¾    Estava malat.

¾    Descansi en pau! 

No, només era tan vell que les il·lusions i els records ja li havien foragitat.

Miquel Pujol Mur.

EL JAN I LA FIRA. I

El Jan, aquell home vell del poble, allunyat de tothom i pobre de solemnitat mira amb els ulls lleganyosos i tristos a la gent que passeja per la Fira Gran. El batlle, l’ha inaugurat fa uns instants. La banda municipal, amb un gran rebombori de tambors i trompetes, ha recordat a tot el poble el gran esdeveniment anyal. 

Sí, han començat els dies de la fira i ell se’n recorda de moltes més  viscudes amb diverses circumstàncies. Segurament, no eren tan riques ni brillava tanta lluminària elèctrica, aleshores les parades s’il·luminaven amb espelmes i llums de carburo. El joc de la llum i les ombres desdibuixava les fisonomies. La gent no anava vestida de roba tan galana i festiva. El gris, el marró i el negre manaven per damunt dels altres colors. Ni tampoc les joguines eren tan boniques, les nines de drap i els joguets de fusta no tenien els brillants colors actuals. Però, per ell, encara que antigament tot fos més pobre, hi havia una cosa en particular, que encara ara, després de tants anys i panys, li deixava un suau i dolç regust als llavis: la família i la tendresa.  

La primera fira, quan encara era una xavalet, acompanyant als seus pares, gent de pagès, que havien emigrat al poble gran cercant una vida menys soferta que la del camp. Amb els pares, i fent un xic de mainader dels seus germans petits, passejàvem amunt i avall pel veral de terra polsosa. Els seus ulls corrien embadalits per les oscil·lants llumetes i per la visió d’aquelles joguines tan desitjables, que es mostraven a l’abast de la mà. Però malgrat tot, lluny de les possibilitats familiars. Desitjar, no tenir i envejar, formaven part d’una il·lusió trencada. Sobretot, al veure altres nens, potser de família benestant, que les portaven ben agafades. 

Anys més tard, primerament va anar-hi amb els companys. Més tard amb aquella xicota, xamosa i tendre de qui s’enamora com un ximplet. El primer amor de joventut i el despertar de moltes passions. 

Després un altre graó dins l’escala vital. L’Ester, els nens i ell, aleshores un home ben plantat amb feina, casa i família. Anys d’alegria plens de vital joia. 

Com la roda de la sort i l’infortuni no para mai de voltar, favorablement segons per qui i desgraciadament per molts altres, anys més tard va sofrir la pèrdua de la seva dona, rere una malaltia d’aquelles estranyes que ningú s’atreveix a nombrar. A l’Ester, se la va portar nostre Senyor, d’allò que anomenaven un mal lleig, sense saber quin era i sense poder-hi lluitar. No pot oblidar-se quan sol, a la capella de l’hospital, orava amargament en aquelles tristes hores. Amb els punys closos i els ulls vermells de plorar pregava al Cel. Però aquest, no el va voler escoltar. 

La malaltia i la mort de l’Ester, se li van emportar l’alegria de viure i també els pocs diners estalviats. El desànim, la feina. Llavors els fills, ja una mica crescuts vam emprendre el vol per descobrir nous i llunyans camins. Qui sap ara on són i  que fan en aquest món.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

EL PIANO I LES FLORS.

L’home tocava suaument les tecles fent sonat les diferents notes de la partitura. Estava pensatiu i la melodia no inspirava la seva imaginació, havia un so que no li acabava d’agradar, i anava repetint les notes en diferents escales per trobar la forma de gaudir de la música. 

De sobte deixa de tocar i roman en silenci, una mà sobre les tecles i amb l’altra s’acaricia el cabell mentre manté els ulls perduts davant seu. 

Els pensaments li volen, pensant en la noia que l’atès en la floristeria quan ha encarregat el ram per posar a la nit sobre el piano. 

Què n’era de formosa, recordava els seus magnífics ulls d’un color verdós amb tons de mel que el miraven fixament com volen absorbir les seves faccions. I els seus llavis entreoberts amb un somriure, que parlaven d’un món on poder fruir tots dos. 

Lentament s’acosta la mà al pit, damunt del seu cor que bategava amb força, i adonant-se de que sense ella no podria tocar bé com devia en el concert va decidir aixecar-se de l’escambell i tornar a la floristeria per parlar amb la jove. 

Miquel Pujol Mur                                                     

QUAN JO ERA PETIT PODIA...

Plorar i em consolaven, ara com sóc gran no trobo qui em consoli.

Quan era petit podia agafar una bicicleta i baixar per una pendent i si em queia m’aixecava d’un bot, ara com sóc més gran, haig de demanar ajuda a l’Altíssim.

Quan era petit i feia una malifeta deien: quin nano més entremaliat. Ara diuen quin vell més mal educat.

Quan jo era petit el món donava voltes al meu voltant, ara la feina que tinc per voltar.

Quan jo era petit podia somniar i tenir il·lusions, ara una gran part d’aquestes quimeres s’han complert o no. Hem guanyat en experiència el que hem perdut en joventut.

Quan era petit podia contemplar una balança amb un plat ple de desigs i temps per aconseguir-los. Ara que sóc més gran la mateixa balança ha invertit l’alçada dels plats i, és el moment de comparar el que ens ha deixat i el que em perdut.

Felicitat, és recordar el bé que em rebut i oblidar l’amargura de la vida.   

Miquel Pujol Mur

 

UN RACÓ BERGUEDÀ.

Feia poc havien deixat la carretera asfaltada i per la pista de terra arribàrem amb el cotxe a la planada existent per aparcar. Aquest espai és situat poc abans del pont que ens permet travessar el riu i en haver passat pel costat de la tancada barrera dels forestals pujar cap el coll de Tancalaporta. El lloc és ample i permet deixar el vehicle sense problemes. Com que nosaltres les sortides les acostumen a fer el divendres, dia laboral, normalment no hi ha cap problema per aparcar.

Armats amb el bastons, que ferma sona aquesta frase, però potser és més adient afegir que també ens vam carregar la motxilla a l’esquena, iniciarem la nostra caminada. 

Una suau pujada, per flexionar una mica les cames, ens portà al primer salt d’aigua. He d’explicar dues versions, diferents segons les circumstàncies de l’any. La primera i més suggeridora és quan el líquid element salta amb gran brogit per damunt les roques mostrant-nos la força de la natura. Llavors escoltem amb silenci, com qui resa, la turbulència de l’aigua que ens eixorda amb el seu fort clam de llibertat. L’altre completament diferent és en època d’estiatge, quan l’aigua flueix lentament, entremig de les pedres, com un rosari de perles transparentes. 

Al costat, una caseta d’obra abandonada és una mostra de la futilitat de l’esforç humà. En un moment o altre aquelles parets acollien un generador de corrent elèctrica.  

Ja realitzades, les primeres, de les moltes fotografies de la petita sortida reprengueren el camí, sinuós i estret, que pujava cap un altre nivell. Pedres, arrels i rocs ens acompanyen per la petita costa fins el punt més alt. Aleshores, el viarany davalla un xic bruscament. Uns graons de pedra, mig marcats al terra, donen mitja volta a la gran pedra i davant nostre altre cop veiem un paratge deliciós. El senderó i el riu caminen en paral·lel, molt més gran el riu, malgrat encara del seu curt davallar pel damunt la terra. 

Parets de pedra, arbres alts i frondosos que minven la claror del sol, senyor del cel. Exuberant i feréstega verdor que es mostra en total simfonia amb les pedres grises, més aviat negres, de la llera del riu tacades per l’aigua, i els troncs retorçats dels arbres.  

En pocs metres, la petita vall s’anà tancant fins que les rocoses parets ens clogueren el pas. Només fent equilibris, ens vam atrevir a enfilar-nos per les humides roques, mig cobertes de molsa. 

Davant nostre un alt mur petri ens acorralà amb els altres dos murs impedint-nos continuar. Enmig el brollador d’on eixia amb força la freda aigua. Rere seu, en la paret rocosa,  una petita cova emmarcà la deu.  

En èpoques de sequera, hem pogut aproximar-nos més al punt d’aforament de l’aqüífer, aleshores l’aigua barbotejà, fent bombolles, al sorgir de les entranyes de la terra. 

La humitat, poc a poc, envaí i refreda el nostre cos assenyalant-nos el moment d’iniciar la tornada. 

Moments després el sol tornassolava novament les fulles dels arbres i el nostre cor recità unes paraules del poeta Joan Maragall grabades en un monòlit, a coll d’Eres, terres del Vallès, en la cruïlla sota el Moncau:
 

Jo no sé que teniu,

que us estimi tant,

muntanyes. 

Potser el sol, tal punt el llum, tal vegada els arbres, el soroll de l’aigua, la viva verdor o tantes altres coses que influïren en el nostre ànim i que podem resumir, com un prec, en una sola paraula: CATALUNYA. 

Miquel Pujol Mur.

PIERROT

DESCRIPCIÓ A PARTIR D’UNA IMATGE. 

Pierrot és un personatge de la Comèdia de l’Art Italiana. 

Altres caràcters són don Pantaleone, Scaramouche, Arlequí, Colombina, Polichinela i més... Cadascú representa una forma de ser diferent dins les obres teatrals.

Aquí veiem a Pierrot en una posa que quasi ens retrata la seva filosofia, és com qui porta un lliri a la mà. 

Pensatiu, bondadós en demesia i un xic pàmfil. El quadre, és prou clar, sempre està a la lluna de València, o no, potser és una lluna veneciana. 

Però no us penseu que és un panxa contenta, feliç dins de la seva infelicitat. No!!! Sinó que quan nota, quasi sempre massa tard, que li han pres el pèl, aleshores, s’enrabia amb si mateix i es culpa per la seva innocència. 

Els altres sabedors de la seva ingenuïtat se n’aprofiten una vegada rere l’altre i quan se n’adona fa una gran rebequeria; això sí, com fan els nens, picant de peus a terra; i es fa la promesa que no el tornaran a enganyar.  

Però la seva forma de ser, un xic babau i bondadosa, fa que torni i torni. Ja sabeu la frase aquella tan popular que diu “els homes són els únics animals que ensopeguen dues vegades en la mateixa pedra”, doncs no, el Pierrot no en té prou, sinó  que cau, cau i cau i després d’emprenyar-se, maleir a l’engalipador i prometre’s a si mateix que no l’enredaran més, torna a les mateixes: caure, caure i caure. Què li anem a fer!! Quan un es cau s’aixeca, és neteja els genolls, es mira les mans, per si se li han pelat, i continua, molts cops, caient  en el mateix parany. 

I ara no us queixeu, que he buscat un Pierrot força bonic, o més aviat bonica. Porta una camisa ampla de tres quarts de color blanc, les mànigues també són generoses i a davant porta grans botons negres. El coll és una delícia, gran i amb plecs onejants.  

El pantaló també és tot blanc i ample, no com els de la nostre joventut, els de pota d’elefant que eren amples de baix i estrets de cos. 

 

Porta un casquet negre, veritat que li queda graciós? A vegades també porta un barret d’ala alt i punxegut. 

La fisonomia és dolça, sempre va amb la cara pintada de blanc i algun cop li pinten una llàgrima rodolant d’un del seus ulls. Aquest dibuix ens el mostra amb uns lluminosos ulls, ametllats i culminats per unes altes celles. Un nas reduït i uns vermells llavis carnosos. 

Calça unes mitges blanques i unes sabates negres. 

Malgrat la seva bellesa el seu posat és de tristor. 

Miquel Pujol Mur.

ALESHORES EL VELL POETA ESCRIGUÉ

I aleshores un estudiós digué
Parla’ns del parlar

I ell respongué dient: 

Kahlil Gibrau, escriptor libanès nascut a l’any 1883 i mort 1931.  

Parlar és la principal diferència entre els humans i els animals. Parlar és expressar idees i fer que l’altre les entenguí. 

Parlar és convèncer, com la neu que traspassa la terra així la nostra parla ha d’entrar dins l’enteniment de les altres persones, per fer arrelar les llavors de la intel·ligència  en les seves ments.

 

Hem de parlar, hem d’envoltar les oïdes del pròxim, perquè fixat que les feres només transmeten poder o por, nosaltres hem de transmetre estimació. 

La paraula ens comunica, ens transmet idees i ens fa entendre’ns, més abans hem de conèixer per medi de les paraules les idees de l’altre, per a que per mitjà de la comunicació arribem a l’enteniment. 

Utilitzem la parla per evitar dolor i contrarietats, parlem per trobar amics i aconseguir que ells desitgin ser amics nostres. 

I aleshores un estudiós digué.

Parla’ns de la llibertat.

I ell respongué dient: 

Llibertat és acceptar les normes de convivència per poder gaudir la teva llibertat sense impedir la dels demés. 

Lliure és el que viu sol sense dependre de ningú, lliure és el que menja el producte del seu hort, construeix la seva casa, més d’ell no surt cap avanç, de cap home lliure sol ha sortit una idea que millori la humanitat. 

Tots són lliures mentre respectem la llibertat de les altres persones.

Els ocells són sinònims de llibertat, més els seus nius han de ser a la terra i part de la seva existència en depèn.

La llibertat és un concepte idealista de l’home, més per a la seva realització s’han de unir la comprensió dels problemes del demés i el seu encreuament amb el nostres. Molt enteniment, molt parlar i molt escoltar acompanyats del desig de perdonar.

Llibertat igual a utopia?

Miquel Pujol Mur                                                     

LLUITA INTERNA

Fa deu anys que va acabar la seva guerra. La lluita del treballar, els nervis del viure, les penúries i els èxits queden lluny de la seva existència actual. 

Tot això, una tempesta rere l’altra, un ensurt, un somni barrejat amb desplaers, tot això només, per aconseguir una forma de vida més adient amb els seus propis ambicions. Aconseguir una bona posició i fer molts diners.

          I ara què... 

Resta immòbil enmig del llit, només sent veus que xiuxiuegen al seu voltant i el seu cos amb prou feines sent el ròssec de  les mans que els metges i infermeres de l’hospital fa que treballin per mantenir-lo... 

Interiorment, només interiorment, un riure sarcàstic omple la seva gola i l’amargor  puja del seu interior.

          Mantenir-lo amb vida, a bé de què...  

Només el seu cervell funciona correctament com si fossin els departaments classificats d’un vell arxiu. L’esperit de l’ordre el manté viu i cadascuna de les oficines cerebrals transmetre’n petits, dèbils manaments al seu estimat cos. 

No l’ha cuidat gaire, bé ho sap, però sempre com un vell amic ha respst respost sense protestes a les seves insinuacions.

Ves amb compte cor, no bateguis fort, així sí, suau, compassat, no forcis el que t’envolta. Deixa fluir la sang sense presses. 

Ja ho sap, les presses, l’angoixa, ara li diuen estrès (cara paraula, amaga tantes subtileses) l’ànsia de viure i el desig de poder el feia córrer, manar, exigir i ara intenta assossegar al que va fer anar com un cavall desbocat.

Calma’t, - diu-  no vulguis acabar despresa, ves amb compte.  

El record de l’accident provoca un cert nerviosisme a la seva ment. Els ulls es mouen neguitosos sota les tancades parpelles. Havia d’haver mort, tal com va quedar el cotxe, quina sort encara viu...

          Viure, sort, quines estranyes paraules per a la seva situació.

 Salvar, de què? Només resta el cervell per demanar o maleir un déu.

 Un cos al que només pot donar unes mínimes ordres per malviure.

          Sobreviure a què? A un cos masegat del que no es pot fruir ni sentir. 

Les monges parlen d’esperança i de vida celestial. Però això en el seu pensament és lluny i abans ha de oblidar-se del vell amic, que ha crescut, que ha penat, que ha gaudit, que ha plorat dins seu i amb ell. El seu propi sí. 

Una escletxa de llum, un suau alenar, una presència subtil. Dóna-li descans senyor, malgrat no hagi un més enllà. 

Miquel Pujol Mur,

CADASCÚ HA DE TRIAR LA SEVA VIDA

No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que tinguin gustos diferents. George Bernard Shaw, escriptor irlandès (1856-1950) 

El Vicenç era un bon estudiant, però vivia desassossegat per la pressió dels seus pares. El doctor Manel Subirana i la doctora Elisenda Subirats eren dos eminents cardiòlegs, de bona i merescuda fama.  Malgrat tots dos venien de terres de pagès, ell provenia de les contrades pirinenques i ella dels plans de l’Anoia, van ser uns bons companys a la Universitat i havien sabut prosperar en la seva professió. Això si, treballant i estudiant colze a colze, mai es regala res en una carrera, actualment formaven un feliç i pròsper matrimoni. Però en aquest món de benaurança, havia en un dels seus tres fills, el Vicenç, el motiu que trencava aquesta imatge. 

El Vicenç era un bon estudiant, però amant de festes i festetes a més d’altres diversions. Alguna de les quals no eren normals per un xicot que estava acabant la carrera.  Als estudis aconseguia bones notes, més per raó de la seva gran memòria, que a l’empeny d’estudiar. Els seus professors opinaven que estudiant podia ser un bon metge, però no al nivell dels pares, perquè li mancava motivació.

En una d’aquestes festetes a les quals era tan addicte el Vicenç va ocorre l’accident del Jofre, a causa d’anar begut i una mica drogat no va respectar un semàfor, va xocar amb un altre cotxe i s’estavella finalment contra un arbre. Les conseqüències van ser fatals a més de la mort del Jofre, van morir també els altres dos companys que anaven dins el vehicle. Els ocupants de l’altre cotxe també van morir, un noi i una noia que anaven a passar el dia a la platja, on pensaven trobar-se amb els pares. 

El Vicenç, malgrat que greument malferit va salvar la vida i al cap de dos mesos estava restablert. Però alguna cosa havia canviat dins seu, la causa era la gravetat dels fets, la mor dels companys i veure els cadàvers de dos innocents de les seves orgies.  

La família va entendre que després de l’accident detures els seus estudis, segurament era temps de reflexionar i tanmateix d’apartar-se dels tarambanes del seu grup d’amics. Fins i tot van comprendre que es retires a una petita finca de pagès que conservaven de l’herència de l’avi. “Un temps de pensar serveix per aclarir les idees” - va opinar el doctor Manel i tots els familiars van aprovar el seu raonament. 

Els primers temps pràcticament és va recloure dins de la casa amagant-se de la gent. Per necessitat sortia a comprar el just per a viure, llegint i estudiant múltiples temes tots ells allunyats de la seva carrera. Poc a poc, en passar l’hivern, el mateix sol el va fer sortir al carrer i a donar voltes pel petit terreny que pertanyia a la casa. Després, va tractar-se una mica més sovint amb la gent del poble però essent encara una mica esquerp, fins que un dia una velleta que caminava davant seu va caure a terra i va ajudar a curar-se, ja què en el petit poble no havia metge. Després un veí que veia com una vaca se li moria durant el part va pensar que el podia ajudar i va recórrer a cridar-lo. Per sort, la vaca va parir un formós vedell sense problemes, i així va enganxar-se a la vida com un vilatà més. 

Poc després escoltant el consells dels veïns va començar a plantar la minsa terra de la seva finca. Ja més animat, al veure que de la terra treia una collita treballada amb les seves mans, va arrendar unes noves terres d’aquelles que tantes vegades resten d’abandonades a pagès. Amb els pocs diners que va guanyar, va  comprar-se un parell de vaques lleteres. Com no venia tota la llet, comença a fabricar mató, segons antigues receptes trobades en un caixó de la calaixera de l’habitació de l’avi.  

Clar que produir mató i no sortir a vendre’l no serveix de gaire cosa, llavors acompanyant al Pere, que tenia un petit obrador d’elaborats artesans del porc va sortir a una fira setmanal. Caram, anant de fira en fira va conèixer una noia, la Carme, i malgrat sigui una redundància, van fer fira, i amb sort i molts treballs, junts van tirar la casa endavant. Les mans del Vicenç havien canviat, ja no eren fines com quan estudiava, però a més d’alguna durícia havien guanyat amb força i eren valentes i traçudes. 

Avui com altres vegades han pujat els pares, el doctor Manel i la doctora Elisenda, i mentre ella es distreu xerrant amb la nora i jugant amb els néts, pare i fill caminen per la terra de la casa del besavi, ara reconvertida en un gran mas.

¾    Ves per on et veig molt feliç, la qual cosa ens satisfà tant a la teva mare com a mi.- diu el pare­ - Segurament si haguessis seguit la carrera, que nosaltres volíem, no faries aquesta cara. He de reconèixer que cadascú ha de fer el seu camí, triat lliurement  per ell mateix i jo et volia imposar allò que m’agradava a mi.

¾    Sí, pare, visc venturós com mai havia pensat. 

Miquel Pujol Mur.

TORNEM A GAUDIR D’UNA VELLA PEL•LÍCULA. II

La taquillera diu: el primer. La noia voltant-se, sense fer cas del noi, compra una entrada i marxa. El Joan, després de fer el mateix, observa l’antesala i la veu comprant un cucurutxo gros de crispetes, i com és un bon noi i no vol raons s’escola dintre de l’enfosquida sala, sense dir res.  

Desatenent-se de tot, però encara alterat, fa el possible amb el cap cot, malgrat la poca claror, per llegir el programa, dissimulant la seva torbació. Més quan definitivament s’apaguen els llums una figura femenina s’asseu àgilment a la localitat del costat. Del primer que se n’adona és de l’olor de crispetes. Girant la cara, veu a contrallum, les faccions de la noia que amb un somriure picaresc li ofereix crispetes. Indecís, ­agafa unes quantes sentint l’escalfor de la pell de la mossa en la seva mà. 

En aquest precís instant, tant breu com durada d’un llampec, dins el cervell del Joan comença una pugna entre els dos esperits que dominen l’existència humana. L’àngel, blanc i pur, i el dimoni, vermell i amb banyetes. L’àngel crida:

¾    No, Joan que et perdràs! Aquesta mossa és de la pell del diable! No, no gosis!

¾    Tu, que ets un encantat!- li etziba el dimoni- Deixa’ls gaudir una mica! Total, quatre carícies i un parell de petons! Tu que ets un carca! Va Joan, endavant amb la mà!

¾    Ai, Déu meu! No, Joan, retira la mà! Senyor! Me’n hauré d’anar a resar per aquest pecador! No caiguis en la perdició! Nooo!!!

¾    Va noi, ves-te’n, prega i assotat, si vols. Així ens deixaràs tranquils al Joan i a mi! Perdre’t ben lluny i resa no sigui que el teu Senyor beneeixi aquesta parella i llavors si què la fotem.

¾    Senyor! Quines coses he d’escoltar en un moment de carnal temptació! Ximple!

¾    Au, nano! Notés quina esgarrifança més sensual ens dóna, a ell i a mi, aquesta mà que li passa pel clatell!- crida tot estremint-se el dimoni, ben assegut en primer pla com si fos en la primera fila del cine. 

Poc després dels anuncis, el lleó de la Metro rugí amb un clam espectacular i el Joan bramà quasi sense control. En acabar el film els llums s’encenen i una parella jove es posa bé la roba.  

Poc després sortien agafats de la cintura. El Joan al ser al carrer pronuncia en veu alta unes paraules, amb to jocós, que més què res són una reflexió interior. “Encara no sé de què va la pel·lícula”. La noia més pràctica, i ben agafada al noi, somriu i comenta mig xiuxiuejant unes paraules segurament més encertades. “Ai, Joan! Ets tant bo, que si no se’t dóna una mica d’empenta, encara estaries mirant-me cada dia amb cara de mussol penedit”. 

Miquel Pujol Mur

TORNEM A GAUDIR D’UNA VELLA PEL•LÍCULA. I

En Joan és un noi jove, que li agrada molt anar al cinema i en aquesta ocasió ha vist anunciada una pel·lícula que va veure quan encara era un imberbe minyó. No la va entendre gens i en sortir no ha trobat encara ningú amb qui comentar-la. Quan demanà una explicació al seu pare, aquest li respon:

¾    Si no l’has entès és per què encara no has sortit de l’ou. 

Tot enrabiat, anar a fer la mateixa pregunta a la seva mare, i aquesta li contestà:

¾    Vés, quina pregunta, són coses de la vida. Quan siguis gran ja ho sabràs. Pregunta-li al teu pare. 

Però, el Joan, malgrat el temps passat, mai ha tret cap resposta clara sobre l’entrellat de l’argument. Per tant, la maleïda pel·lícula donava voltes i voltes dins el seu cervell sense saber veure-li la solució.  Ara, ja més gran, l’ha vist un altre cop anunciada en un cine de reposició i ha decidit anar-hi per treure’s els dubtes del cap. 

Està a la cua respectant com sempre el torn. El tarannà del Joan és força respectuós, amb tot i amb tothom, mai s’ha escapat una paraula malsonant de la seva boca. Més d’un mal intencionat comenta amb ironia, a l’institut, que hi ha rumors de què el Joan és tan prudent, no per que sigui una mica curt o massa ben educat, sinó per què més aviat deu ser... Un d’aquella mena gent, i que encara no ha sortit de l’armari. 

Però no és veritat, sinó què al Joan, malgrat les noies li agraden força també li fan molt respecte. Sobretot quan veu a la seva mare enfurismada amb el pare, amb aquella posa com de lleona a punt de saltar damunt la presa. Al Joan li fa la sensació que, fins i tot, li creixen els ullals i les ungles se li esmolen i allarguen. Això, la seva dolça i pacient mare, imagina’t les altres, que no són de casa. 

Abstret amb les seves idees i vigilant la cua, de sobte nota un fregadís a la part davantera dels pantalons, allà on... En Joan es fa una mica enrere, però la pressió continua i a més la noia, de llarga melena negra i rinxolada, que es remou molt sensualment també ha fet un pas enrere i continua premem amb les rodoneses posteriors al noi, que comença a notar una contrapressió a davant.

¾    Senyoreta, per favor, em molesta!- retreu amb veu un xic agre. 

La xicota per un instant sembla afluixar la pressió que les seves dues rodonetes parts exerceixen damunt del Joan i aquest respira alleujat. Però no, el que fa es girar-se i com que també és bastant alta plantifica dues poderoses raons damunt el pit i els ulls de l’esverat noi.  

El noi no té ni esmà per discutir, de tan sorprès, confús i avergonyit que està. A més ha conegut a la jove, una companya de classe, que ha de reconèixer se la mira sempre molt al passar pel seu costat.

 

CONTINUARÀ...

LA DAMA DEL QUADRE.

Escrit inspirat per un quadre.
 

Na Constanza de Brandeburgo, una de les dames de la més alta noblesa alemanya, està casada amb Sigfrid von Haven,  senyor de la ciutat de Haarlem en Holanda. Aquesta vila situada en una de les planures interiors dels Països Baixos és molt a prop d’Amsterdam. 

És una ciutat famosa des de fa molts anys per l’elaboració de xocolates, ja que degut a la seva proximitat al port la mercaderia transportada per vaixells que provenen de les colònies americanes arriba fàcilment a les seves factories.  

Però no és l’assortiment de cacau el que fa que la il·lustre senyora estigui tant seria mirant per la finestra amb les mans posades sobre l’ampit. 

Està veient com el seu estimat cosí Werner, noble però bocamoll, rep una tanda de assots que li dóna el botxí davant de la presència del seu marit. La causa es haver posat en entredit el nom de na Constanza. 

Va ser durant el viatge de negocis del senyor Sigfrid a terres espanyoles per queixar-se als reis castellans sobre el tracte que rebien les seves terres americanes per part del virreis espanyols, quan el seu cosí va venir a visitar-la des de Baden-Baden. 

De joves havien estat molt units ja que les seves mares que eren germanes aprofitaven qualsevol ocasió per romandre juntes. Com els marits sempre estaven en guerra amb un veí o altre, passaven temporades senceres en una casa o altra. 

Ella s’hagués casat amb ell, però els seu pare, malgrat està a punt de trencar amb el seu cunyat, s’hi va negar. I com no tenia pèls en la llengua li va posar molt clar a la seva filla.

¾    Si et cases amb el Werner, ni un marc. Primerament per que no té on caure mort. Segon, no té diners, però si que sap manllevar-los a prestadors jueus. Tercer, per aconseguir els préstecs va dient que es casarà amb tu, ja què diu li has donat els teus favors. Per tant, estimada Constanza, he anunciat a tothom que et casés amb el senyor de Haarlem. Malgrat sigui més gran que el teu malgastador cosí i segurament menys bell i galant, quan fica les mans a les butxaques surt or, no papers de deutes com el teu estimat. 

Així va ser, va haver de marxar de la seva estimada Silèsia per casar-se amb el Sigfrid. No va ser una boda espatarrant, però si ràpida, sabia ben bé que al seu país li hagués estat difícil casar-se, donat el rumors que feia córrer el Werner. 

Han passat els anys, s’ha acostumat al humors del seu marit, fins i tot han tingut un parell de fills tan rossos com els seus cabells.

En aquestes el marit ha anat de viatge a Espanya per negocis i el cosí ha vingut a veure-la després de jugar-se el diners de la dot de la seva dona. Va ser un  casament que el va salvar d’anar a la presó per deutes.  

Ara sense un ral ha vingut a casa de la cosina, amb la seva pobra i innocent dona. Com sempre fa, ha demanat diners prestats a tots el coneguts i desconeguts de la població sempre parlant de les seves bones relacions amb la seva cosina.

¾    Si m’estima molt, si som carn i ungla, què si el marit no s’assabenta de res. La meva cosina i el seu marit mengen a les meves mans, si no fos per mi i les meves possessions allà al meu país.   

Quan arriba el marit, els prestadors l’han anat a veure a les portes de la ciutat cansats de les llargues que dona el Werner per pagar. 

Quan el marit s’ha assabentat ha entrat a la casa, l’ha fet agafar pels criats i l’ha lligat al pal del patí i el fa fuetejar. La Constanza, seria i atemorida pel que li dirà el seu home, sent els esgarips del cosí mentre el peguen i els plors de la cosina, que desposseïda de tot no sap com tornar amb els seus pares. 

Miquel Pujol Mur.