Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 30 d’abril del 2014

LLEGENDA DEL MAL SENYOR.

El tema era tractar d’escriure una llegenda sense princesa, drac, rosa ni sant Jordi i em va venir al cap escriure-la així.  

Hi havia una vegada un ésser monstruós anomenat incomprensió, que vivia en un gran palau del centre hispànic. 

Des de dalt de la gran torre centralista, atalaiava sempre l’horitzó, sobretot  les terres del nord-est, perquè havia sentit dir que certa cultura es resistia impenitent a les seves poderoses hostes, que volien capgirar les idees de la noble gent, de qui s’aprofitava insistentment.

Un dia rere l’altre, enviava emissaris o s’aprofitava de residents traïdors que sota les seves directrius, molestaven una i altra vegada, amb les seves directes i indirectes pulles, a un poble d’història mil·lenària. 

Un cop va envalentir-se més, i s’atreví a apoderar-se de la bandera més preuada, empresonant-la sota mil cadenes, dins les masmorres del seu laberíntic i orgullós castell. Aquest estendard tan estimat és l’idioma. 

Poderosos senyors, savis, artistes i escriptors de la pròpia terra sotmesa i de països forans, van intentar intercedir davant de la incultura i la incomprensió, per així deixar lliure el llaç més important d’expressió dels pobles. Fins i tot, va formar-se un poderós exercit de moltes nacions, sota la senyera blava i amb estrelles, que intentaren aconseguir la llibertat del país dels antics senyors del Mediterrani. 

Però ell, dins el seu castell una i altra vegada resistia, s’amagava, resistia i s’amagava, com un caragol dins la seva closca. “No sabe, no contesta” era les úniques paraules que donava per resposta. El seu senyor, més negatiu encara, no facilitava tampoc cap contestació coherent. Només enraonava de la pedra fonamental de tots els espanyols, parlant d’un llibre de mals contes que van firmar anys enllà certs polítics, la majoria ja enterrats, i que permet menys reformes que la Bíblia. 

Ja tots donaven per perduda aquella cultura de savis i reis, de profetes, d’apòstols, de guerrers, de mariners i del poble, menys la gent arrelada a la terra i les persones del poble ras que l’havien conservat sempre; quan cert individu va atacar valentament i amb poques paraules el reducte encriptat. Va pronunciar molt poques frases, no va fer cap ostentació d’armes, només digué:
¾    Si no la deixes marxar, oblida't de l’or i l’argent. 

Quan va adonar-se que no arribaven els diners, fossin de on fossin i digueu-les-hi pel nom que vulgueu, va obrir la seva urpa amb un espasmòdic moviment, com aquell a qui a la força li obren, un a un, els dits, i finalment va deixar anar l'encadenada cultura catalana.  

Ara sí, per fi lliure, va escampar generosament el seu olor a tot el seu entorn. La cultura: una flor, una simple viola de suau olor i modestos pètals blavosos, va cobrir l’espai on sempre havia regnat el cor dels catalans. 

Les llegendes diuen que sempre tenen una base real i desitjo que la nostra s’acompleixi pel bé de tots. La cultura, mai ha de patir l’esclavatge de cap capritxós polític, sinó que ha d’estar oberta a totes les persones de sensibilitat, sentiments i humanitat. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 28 d’abril del 2014

ESTADA A CERDANYA. II.

Hem caminat amb les mans entrellaçades, ja solcades d’arrugues, mostra de molts esforços i, per què no, de molts anys de convivència. Ben premudes per ajudar-nos mútuament en les vicissituds del nostre passeig. Un mal pas, una pedra mal posada en el camí m’ha fet trontollar lleugerament, immediatament he sentit la pressió de la seva mà, ni forta ni nerviosa, sinó només recolzant-me firmament del meu trasbalsat equilibri. No he pogut més que passat l’instant que abaixar el cap i depositar un petó damunt el dors de la mà, que ha impulsat la meva vida i ha sabut construir un redós aïllat, càlid i ferm on conviure. 

Les muntanyes del Pirineu anunciaven a prop del mig dia, amb la calitja freda i els núvols que cobrien els cims com esdevindria la tarda. El cel sobtadament s’ha enfosquit després de dinar. La tarda cau finalment acompanyada per un fi plugim.  

Les flames de la llar de foc flamegen en una dansa infinita. Els colors groguencs, vermells i blavosos trenquen el seu camí entrellaçant-se en un ball de lluminàries. S’escolta el crepitar de la llenya. La vesprada finalment ha caigut, només una suau claror tamisa les parets i els mobles. Nosaltres asseguts, contemplem el moviment del foc. Fa un moment, llegien uns llibres però la foscor que envaeix la sala, ens ha fet deixar-los damunt d’una lleixa propera. 

Pocs pensaments romanen en el meu cap. Observo el voltants enfosquits, només remarcats per el llum del foc. Sento el seu cap recolzant-se suaument, com qui no vol, a la meva espatlla. Veig els seus ulls, que dolçament abaixen les parpelles. Observo la seva boca, que guarda l’esguard dolç del seu somriure. No em puc contenir i faig a la seva front un petó d’amic, de còmplice i d’etern enamorat. 

Prenc la manta que ens cobreix les cames i la pujo, poc a poc, temen despertar-la, fins a cobrir els nostres cossos. Aleshores, cap amb cap, amb els seus cabells grisosos recolzats en la meva galta, els meus ulls també van tancant-se. 

Una sensació de pau, un estar tranquil i arraulit com qui ha aconseguit estar en el lloc i el moment apropiat, m ‘envaeix plenament, sentint la seva calor i la seva olor, descanso feliçment. 

No sé quant temps ha passat, però noto una lleugera pressió i les paraules de la cambrera, que sense cridar gens per no sobresaltar-nos, ens avisa que el sopar és a taula. Li dono l’aquiescència i reclinant-me damunt la cara que m’acompanya’t sempre, amb breus òsculs, com quan érem joves, suaument vaig despertant-la. 

Ens aixequem i ben agafats, sempre ben agafats, abandonen la sala, la llar de foc i l’encant d’una tarda de suau plugim.  

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 25 d’abril del 2014

ESTADA A CERDANYA. I.


Uns amics ens havíem recomanat el lloc de Santa Llocaia, en l’Alta Cerdanya, com un racó on podríem aconseguir aquell punt de pau i intimitat que tan ens agrada gaudir, en aquests moments actuals que l’esperit tendeix a la serenitat i a la calma de la feina ja complida. La tarda anterior havíem arribat des de Barcelona a la casa de turisme rural, un xic sofisticada, de què tan bé ens havíem enraonat els Vidal. 

La recepció per part dels propietaris havia estat molt agradable i el personal ens va fer la impressió, no desmentida posteriorment, d’una gran preparació i eficiència. La casa era antiga, quasi medieval, però remodelada i renovada interiorment per oferir-nos totes les comoditats de la vida moderna. 

El paisatge era d’aquells que t’entren en l’ànima i et fan desitjar que el cel sigui una cosa semblant.  

L’entorn era diferent al que esperaven trobar en un petit poble de la Cerdanya, plens la majoria de noves construccions. El més nou, era l’ajuntament, però malgrat ser un edifici més modern que la majoria, s’integrava completament amb el paisatge rural. Davant seu hi ha una gran plaça amb una torre campanar metàl·lica, un clocher, amb gran varietat de campanes de diferents mides. 

Al costat de l’hotel-casa rural, una església romànica del segle XII, amb el clos tancat per pedres, i l’antic cementiri obert a tots els oratges. D’aquells llocs que t’inviten inconscientment a asseure’t i a reflexionar. Cansats del viatge, poc després sopaven i ens anàvem a dormir. La nit, no va ser trencada per cap soroll, tan habitual en la ciutat. 

Ben descansats, al matí, hem sortit a passejar pels voltants de la casa. Les flors llueixen al sol, com taques que entapissen de vius colors, el verd luxuriós dels prats. Els arbres de diferents mides i colors alegren la nostra mirada. Tant a un costat, com l’altre, s’albiren els cims de les muntanyes encara en signes de neu a cotes altes. El Puigmal a la dreta i el Pirineu, cap el vessants del Carlí, per l’esquerra. 

A prop de nosaltres la riba del Segre ens separa de la Baixa Cerdanya.  

Anàvem pel camí com en el temps de joventut agafats fortament de les mans. Però el desig, que insuflava la sang jove ha minvat, i la nostra història d’ample recorregut, ha passat a ser aquella amistat entranyable, tendra i respectuosa, després de tanta anys de vida en comú. 

Escolto el seu parlar com el refilar d’una au, que brollant del seus llavis em parla de mil coses ja sabudes. Però en la seva boca, les paraules sonen lleugeres i etèries com si fossin noves.  

Agafat de la seva mà noto la calidesa, ara suau i tèbia, d’una vida que sempre m’ha fet costat. Reconec i sé que he tingut forces errors i que a vegades el meu caràcter impulsiu ha trencat l’harmonia de la vida conjunta. Però cada cop me’n recordo més que al mirar la seva cara, el seu gest de paciència inacabable i el seu tristoi somriure, però somriure en fi, com qui aplaca la rabieta d’un nen, que sempre m’ha fet canviar de pensament. Mai, un somrís, ha contingut tantes raons per fer calmar el meu brot de supèrbia. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 23 d’abril del 2014

REFLEXIÓ DAVANT DEL RIU.

El Ricard, és assegut a dalt dels graons de pedra que, com a seients, rodegen el petit promontori on hi ha el Casal. La seva trista mirada observa, sense cap delectança, el petit paradís que s’ofereix davant del seus ulls.  

Però, malgrat guaita l’espectacle sempre canviant del riu, dels ànecs i dels arbres, que la suau brisa en remou les fulles, el seu pensament està en un altre lloc, proper i llunyà al mateix temps, està absort en les seves pròpies idees. Les seves oïdes són taponades pels pensaments, estan bloquejades als sons de la vida. 

Immòbil resta en silenci, pensant, sense cap soroll que trenqui les idees, menjant-se les paraules i sense pronunciar cap mot que el permeti transmetre les seves pròpies dubtes. 

Sense sentir cap so exterior, per ell tot es silenci, però els pensaments no callen, sinó que més aviat reboten d’una paret a l’altre de crani, ensordint les idees sense possibilitat de sortida. 

Amarg, és el silenci del no mot. No té ni una expressió que serveixi per descarregar-se de les penes als humans, ni serveix per enviar els pensaments a altres persones en un clam d’ajuda. 

Tampoc, per ajudar al pròxim, ja què si no ens demana cap cosa, tampoc poden oferir-li empara. 

Què passa pel seu cervell, res més que els avatars de la vida moderna: la feina, com element d’inseguretat; els pares que comencen a ser grans; la darrera forta discussió amb la xicota, potser aquesta qüestió valdria la pena d’anteposar-la. Li pesa al damunt com una llosa, les noticies del malviure en què, ens mostren els mitjans de comunicació, viuen la gent humil d’arreu del món. Mentre altres individus omplen les seves butxaques, moltes vegades il·lícitament o jugant amb vides alienes. 

Pràcticament sembla que el Ricard pregui a aquell Déu, que li van ensenyar de petit, tanta és la seva concentració. Però després alleuja la seva positura, i un crit, més que un sospir trenca la seva gola, sorgint de la part més interna i espiritual del seu cos. Una paraula, un crit qualsevol, li descarrega la ment i  la seva ànima suavitzant el seu posat. Quin ha estat el motiu? El moviment d’una fulla, l’aleteig d’un ocell o potser que una vegada al no trobar la sortida de l’entrellat el seu intel·lecte ha protegit la ment de la bogeria posposant els problemes per resoldre’ls més tard d’un en un.  

Mira altre cop i veu la bellesa del món en aquest vell pont medieval, ara el sol poc a poc se’n ensenyoreix del lloc. L’aigua, ha perdut la tonalitat fosca i resplendeix amb lleugeres onades plenes de reflexes platejats. Els ànecs fan cabrioles capbussant-se en recerca d’aliment i només la petita cua sobresurt de la superfície líquida. Les fulles, portades per una suau aura, reverdeixen dalt de les branques dels majestuosos arbres. A la distància, el lladruc d’un gos saludant al seu amo trenca el silenci.
 
Finalment, el Ricard s’aixeca de la freda pedra, fa un darrer sospir i més tranquil torna cap als carrers de la vila a lluitar i a viure altre cop, deixant els nefasts pensaments abandonats a la vora del riu.  Retorna a la vida i al món portat per una força interior que li mana i li diu has de viure la teva vida malgrat la pell s’arrugui, els cabells es tornin blancs i el pas sigui vacil·lant. La teva força interior et mourà en un món ple d’encerts i també de molts errors. 

Miquel Pujol Mur. 

dilluns, 21 d’abril del 2014

L’ADOPCIÓ DE PETER. II.

Ara, per fi, arriba a les mans dels consellers el cas que comporta la presència de tant i bigarrat públic. Una carpeta feixuga, gruixuda i malmesa per les moltes mans que han examinat el seu contingut i han omplert l’expedient de anotacions rere anotacions.  

Tal com diu l’uixer:

Cas 3406/8. Adopció d’un nen blanc de tres anys per part de Sam Brown i Lee Mi, de raça negra ell i groga ella. - Sembla que les darreres paraules remarcant el color ho ha dit amb un cert so mordaç com recalcant la diferencia de color entre el components del matrimoni i també el to més pàl·lid de la criatura. 

El fet és ben senzill el matrimoni són propietaris d’un establiment d’alimentació des de fa anys en el suburbi de la ciutat. Amb bones referències econòmiques i també morals. Sense cap escàndol ni públic ni d’ordre privat. El Sam forma part de l’orquestra de gospel de l’església baptista del barri i la Lee l’acompanya sempre i ha adoptat; segons les males llengües, per amor; la religió i les aficions del seu espòs. 

Són gent normal, treballadora, preocupats pel seu treball i que mai han intervingut amb cap míting ni manifestació. S’han respectat sempre mútuament malgrat les diferents procedències i els diferents hàbits inculcats per llurs famílies. Res ha objectar sobre ells ni com a persones ni com matrimoni. L’única cosa que pertorbava el seu enteniment era no haver pogut tenir un fill propi. 

Van recollir fa uns tres anys un nadó al costat del qual jeia el cos sense vida de la seva mare. Una drogoaddicta que malvivia demanant caritat i recullin menjar pel carrer i contenidors. Dormia entre cartons a prop de la part de darrere de l’establiment de la parella. L’havien socorregut en varies ocasions però el seu caràcter incívic i malcarat els havia fet desistir. També portats per la pena havien avisat a la policia i els serveis socials de la comunitat però al cap de un parell de dies tornava a ser al seu cau. A la fi van desistir en part per llàstima i perquè quan tornava es mostrava més violenta i malintencionada. 

La Lee quan va sentir els petits moviments del nadó entre els seus braços, aquella suau i tendre escalfor, va plorar d’alegria, feia temps que volia una criatura, i fins i tot, el plors del petit marrec sonava com a música celestial en la seva ànima. El Sam observava les intenses reaccions de la seva dona i tampoc podia contenir les llàgrimes, malgrat feia el possible per amagar-lo.

Van avisar els serveis del poble i van pagar de la seva butxaca un enterrament decorós al cos de la mare de l’infant. 

Van acollir la criatura després del tràmit pertinent. Ningú s’hi va oposar, qui volia un fill del carrer, desnodrit i de salut incerta, de mare drogoaddicta i amb poques esperances de sobreviure. I la parella van construir una llar plena d’amor, com estimen els que somnien en la paternitat no aconseguida, al voltant de l’infantó. 

Amb passat tres anys el marrec és un formós infant, sa, que no ha heretat cap de les  nafres de la seva mare.  

Ara comença la revisió de l’adopció. Ja no és un míser esser humà abandonat i despullat. Els jutges han de decidir si concedeixen l’adopció definitiva malgrat la diferencia de races. Hi ha alguna família blanca interessada en adoptar el nen. El Sam i la Lee són bones persones amb bons cabals i moralitat. Quines esperances de viure tindrà el Peter, així és diu, amb un gueto negre. A quin col·legi ha d’anar al dels blancs o al dels negres. 

Feixuga decisió, penseu, vosaltres que faríeu? Amb els blancs, amb els negres, amb els mestissos de cap raça. A on el col·loquem? 

Miquel Pujol Mur                                                    

divendres, 18 d’abril del 2014

L’ADOPCIÓ DE PETER.I.

La sala és plena de gom a gom. La novetat del cas ha portat molt públic per assistir a la vista que es porta a terme en la sala principal del Jutjat Tutelar de Menors. En aquest lloc es revisen i decideixen els expedients per concedir l’adopció d'infants. 
En el fons de la sala està el grup de consellers assentat darrere de la gran taula de fusta fosca. Davant seu, sobre la mesa, hi ha les carpetes dels casos pendents de cursar les darreres gestions.  

Els components del Consell són, en grau màxim, escrupolosos abans de donar per confirmat cada expedient i estudien amb gran interès cadascun dels punts dels informes facilitats pels especialistes per fer efectives les adopcions. Tenen experiència en llegir les enquestes, malgrat tot sembla que busquin el malaurat fil invisible de cada cas. Saben que cada nen o nena que entreguen a una parella és una nova vida que hauria d’esdevenir una gran obra i formar un bon/a ciutadà/na. 

Per desgràcia els pas dels anys i el múltiples fracassos els han fet escarmentar en moltes ocasions. No ignoren que una petita part del col·lapse en que està sumit el sistema judicial és per la seva culpa. Potser el voler donar una oportunitat a un infantó sense haver valorat suficientment el grau d’integritat, moralitat o de cohesió dels nous pares fa que s’equivoquin sovint. 

La sala és una de les sales més gran del grup d’immobles situat a les afores de la ciutat. El complex urbanístic anys abans havia estat una de les universitats més importats del país, però la manca d’espai per instal·lar els necessaris laboratoris havia fet que es fes una nova edificació buscant el màxim de habitabilitat i modernitat per les noves tecnologies. Aleshores degudament condicionat el recinte havia passat a ser la seu del Jutjats de la ciutat. 

La sala havia estat durant molts anys, potser un parell de segles, l’església del recinte i els seus alts finestrals encara conservaven els vitralls amb motius religiosos. Quan tocava el sol la llum s’estenia en les parets de la sala en una gama de colors verds, vermells, blaus i grocs d’un gran cromatisme. A mida que el astre rei minvava el seu poder sigui per acostar-se el capvespre o pel pas d’un núvol canviava a una gama més fosca, menys viva i un ombra d’un gris opac baixava fins els bancs on s’asseia la gent, tant els jutges com el públic. 

La sala era plena per un personal barrejat de les diferents races que composava la comunitat. En els bancs del cantó dret hi ha un nombrós grup de homes i dones de raça blanca que fan un cert enrenou, com si volguessin cridar l’atenció. Com si la seva presència fos com una amenaça vers l’altra gent de color que omplia la dependència. La seva indumentària té un toc una mica colonial com si encara visquessin en els temps que eren plantadors i propietaris de terres i esclaus.
 
La resta del públic està format per un heterogeni grup de diferents races i situacions socials. El mateix hi ha una parella de negres vestint roba de qualitat com un grup de “raperos” sorollosos. Tanmateix al costat un grup de xinesos vestits amb el clàssic vestit oriental com uns altres amb vestimenta europea. Uns pocs indis i l’habitual barreja de mestissos de variada intensitat de color. Malgrat cada raça sembla ocupar un lloc determinat en la sala com si no sols fóssim racistes els blancs agrupats en el cantó dret sinó que sembla que cadascú reconeix que pertany a grup racial diferent i busquen la complicitat dels seus propis congèneres. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur                                                    

dimecres, 16 d’abril del 2014

AQUELLA PRIMERA VEGADA QUE VAIG FER EL CIM DE LA TOSA D’ALP.

Ja sé que a vosaltres, que sou gent arrelada a aquesta terra prepirinenca, això segurament us semblarà una nimietat que vau fer de molt joves i a la qual no li vau donar cap importància, però jo, encara que m’agrada la muntanya no ho havia fet mai. Simplement pujar a la Tosa d’Alp. 

Ara us narraré un fet bastant recent. Un dia parlant amb uns companys de sortida em van dir:
¾    I si demà, al matí pugem a la Tosa, des de coll de Pal. 

Ells són uns muntanyencs avesats que han fet moltes excursions i caminades. També he de reconèixer que ha conseqüència de vàries operacions quirúrgiques el meu peu no em permet caminar per certs tipus de terreny, i per tant haig de vigilar l’equilibri. Però sóc un enamorat del caminar i de la muntanya, per tant m’arrisco a fer coses que possiblement no hauria de fer. Segurament, he arribat massa gran a poder practicar la meva afecció. 

Aquell matí va començar d’hora, tal com s’inicien la major part de les sortides a muntanya. Anàvem amb el cotxe. Després de travessar Bagà, vam pujar per la carretera fins al coll de Pal. Vam aparcar el vehicle on ens van indicar unes persones que feien de control en la marxa de muntanya de la vall de la Molina. Tot seguit vam carregar-nos les nostres motxilles i amb l’ajuda dels bastons  començàrem a pujar la primera carena, seguin les marques pintades a les roques.    

A poc a poc, vam pujar el fort pendent trepitjant l’herba arrelada a terra, que com una catifa amortia les nostres passes. Aviat vam haver de parar, aquest cop a posar-nos el jersei que portàvem de reserva, ja què, malgrat eren els darrers dies d’estiu passava un aire fred que ens va obligar a abrigar-nos. Pas rere pas, vam fer el camí fins el primer coll, on comencen les roques. Vam seguir endavant un tram més fins a prendre una baixada bastant pronunciada i que ens permetia veure la pujada que venia a continuació. Una espècie de tobogan. 

En aquest lloc vam tenir que alentir el nostre caminar perquè en direcció a nosaltres van passar els dos cents quaranta-tres participants de la marxa. He de dir que n’hi havia uns quants, pocs, que segurament ja no compliran els quaranta i potser un o dos, els cinquanta anys. Homes i dones s’esforçaven a complir l’itinerari, saltant i corrent van creuar per davant nostre i es van perdre de vista. De tant en tant, encara vam trobar algun d’endarrerit. Aquests devien arribar a misses dites. 

El camí és fàcil perquè no té gaire dificultat, només és qüestió de paciència i anar pujant. Com hi ha un refrany castellà que diu: “paso a paso se hace el camino”. 

Per fi vam arribar a la darrere pujada des d’on es veu el cim de la Tosa d’Alp i el refugi del Niu de l’Àliga. L’emoció em va omplir, havia aconseguit arribar a dalt. Va ser com un petit instant de glòria. 

Els companys em van mostrar una flor d’una petita planta, que em van dir que té la particularitat que al seu voltant es comença a formar la gebrada que permet que després la neu s’arreli. Vertaderament al seu voltant s’havien format petites estries de gel. 

Vam arribar fins al vèrtex geodèsic que marca el cim. La majestuositat de les muntanyes vistes des d’aquella alçada, els possibles llocs per visitar i els punts de referència van fer que multitud de sentiments afloressin a la meva ment. Va ser com una sensació de nirvana, una sensació íntima, pot ser i tot, una llàgrima va rodolar dels meus ulls. 

Poca cosa més, un tallat al refugi, veure les seves instal·lacions, conversar amb els companys, amb gent que estava també de pas i una colla familiar que pujava amb els seus fills. Són records abans de davallar cap al cotxe. 

Va haver-hi un petit detall que haig de comentar com a negatiu. Un grup de persones que amb guia pujaven a cavall a visitar el cim. Els animals patien, ensopegaven, queien i, fins i tot, van deixar unes taques de sang al rocam. Això és fer turisme?  

Miquel Pujol Mur                                                     

dilluns, 14 d’abril del 2014

ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. II

El Pi i la Pa, des del seu amagatall s’ho passen PIPA. En més d’una ocasió han parlat d’emigrar a un teatre més gran i que féssim més repertori. Però el sindicat de fantasmes federats els hi ha impedit. Hi ha molta demanda pels millors locals, i els preferits la estan ocupats fa molt temps, clar, com els fantasmes no es moren mai. 

Una, de les seves malifetes preferides, eren descosir els vestits dels actors, preferentment d’aquelles primeres actrius ja una mica passades d’anys i quilos que volien aparentar el que ja no eren. 

El Pi, donant-li un cop de colze a la Pa, li diu:
¾    Te’n recordes que d’aquella ocasió que fan treure les puntades al vestit de la prima donna. Quan l’actor, aquell tan eixerit, la va voler girar, tibant-la del braç, per atraure-la i fer-li un petó, se li va desprendre tot el vestit, quedant tan nua com quan la seva mare la va portar al món. Que vermella va posar-se i no només de la cara, jo crec, que fins i tot, del cos va enrojolar.
¾    Sí, sí, però, – continua la Pa- i el director que volen tapar-la va entrebancar-se amb un cable d’electricitat i encara va ser pitjor van quedar en mig de l’escenari ben abraçats i enrampats.
¾    Jo, sí, enrampats, ben apretadets i vinga a sacsejar-se.
¾    Pi, és un mal projecte d’home, sempre pensant amb això.
¾    Va, Pa, que tu també n’has fet cadascuna!
¾    Sí, home, jo no vull ser menys, igualtat de sexe davant de tot, no faltaria més. Te’n recordes d’aquella ocasió quan en plena funció vaig fer caure l’envà del camerino de rere l’escenari.
¾    Jo! jo!! Aquella vegada si que va ser bona, el galant i la meritòria jove jeien ben entortolligats, damunt el sofà.
¾    Sí!! Ostres, com van quedar, a ell se li desinfla de seguida i ella vinga a tapar-se avergonyida. Valia la pena, la noia, era tan bonica. Els van aplaudir més, que a tota l’obra.
¾    Si, noi en aquells temps si que fèiem bones trapelleries, ara fa un temps que estem una mica moixos. Què els hi fem a aquests?
¾    Jo penso que si quan el Hamlet està dient allò, de Ser o no Ser, amb la calavera a la mà, li fessin desaparèixer. En venen unes de pols seca, que a la mínima pressió és fonen. T’imaginés el ridícul que farà?
¾    Jo, crec que a la Ofèlia, quan és dalt del mur per llençar-se al mar,  li podríem clavar el vestit a la torre i quan saltés, quedaria enganxada a la paret, movent les cames com una titella, davant del públic. Jo! Jo!
¾    I sí... 

Tants acudits hi ha en la ment els nostres petits fantasmes trapelles que podrien oferir-nos una nova obra teatral plena de més disbarats.

Miquel Pujol Mur.

divendres, 11 d’abril del 2014

ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. I


L’aixecada del teló per l’estrena de la obra teatral s’ha de fer en dos dies. A dalt de l’escenari tothom està preparat per l’assaig general. Tota la parafernàlia escènica és a punt: els decorats, la taula, les cadires i els cortinatges són posats en el seu lloc, no manca el més petit detall. Els actors i les actrius porten el vestuari adequat del personatge que interpreten. El director i l’escriptora de l’obra, des de la primera fila observen, dirigeixen i rectifiquen els moviments de l’elenc.  

Tant els uns, com els altres, tenen els nervis a flor de pell. El que més volen es arribar al instant final, en què s’estrenyeran les mans i es desitjaran sort amb la paraula habitual i màgica de la faràndula: ”merda”. 

Dos essers misteriosos de dalt de la maquinaria de la tramoia observen els moviments dels actors i els seus continus canvis de roba. 

Aquests dos personatges, són dos petits essers fantasmagòrics. Els seus esperits van quedar confinats dins les parets mig ensorrades. Això va passar en aquell incendi que va sofrir el teatre, uns cent-cinquanta anys enrere. Són respectivament, el fill i la filla, de dues dones embarassades que van morir en el paorós succés. Com eren ànimes, sense batejar, ni haver ocassionat mai cap mal, ni tampoc cap bé, van romandre dins el llimbs de l’espai teatral per sempre.  

El teatre va ser reconstruït, però les seves ànimes van quedar empresonades i ara són dos fantasmes, que sense malícia pròpia, han anat aprenen de les picardies de les circumstàncies observades i dels afers dels actors, actrius i directors. 

Coneixen, quin és el favor que els homes volen de les dones, i si tal o qual actriu, es serveix d’aquests plaers, per pujar l’escala de la fama. També sabem, que a viceversa, igualment hi ha molta roba mullada, a vegades, menys visible, però igualment patent. Tant homes, com dones, per aconseguir el graó més alt de la popularitat, allò que anomenen el cim, són capaços de qualsevol berganteria. Aleshores, el què no havien après en el transcurs de la seva no viscuda existència, han anat assabentant-se al contemplar-ho en la comèdia de la vida. En aquest cas, en la doble comèdia, la teatral i la humana. 

L’obra actual vol ser una paròdia de Hamlet. Els actors i les actrius, malgrat havien gaudit de gran renom, han passat el moment de màxim esplendor de la seva carrera. Fútil instant, tan curt com el parpelleig d’una llum en una nit de tempesta. 

Els petits fantasmes riuen de les ensopegades dels interpretes i si poden, trapelles com són, es diverteixen fen més d’una dolenteria. Sempre són a punt per mudar les sabates d’habitació. Canviar les cremes per la cara, es feien un fart de riure al veure sortir a la primera actriu i que a la poca estona l’escalfor dels focus li fes caure a raig el maquillatge. Posar una mica de sabó líquid a l’entrada del prosceni i veure als actors relliscar i caure de cul en mig de l’escenari. Si no fóssim essers fantasmals, les seves rialles s’haguessin escoltat en tota la platea i als pisos. Total, una petita ració de entremaliadures, per alegrar al públic, no fa mal a ningú. Una vegada, van canviar una pistola d’atrezzo per una de veritat, i quan l’actriu gelosa, com una gata dalt de la teulada, li dispara un tir al mal amant, la bala va foradar el teló. Sort va haver que tenia mala punteria. La policia va fer molt d’enrenou durant la investigació, fins i tot, van emmanillar a la primera dama. Els petits essers des dalt del teló és van fer un panxó de riure.

CONTINUARÀ...
 
Miquel Pujol Mur

dimecres, 9 d’abril del 2014

ESPURNES EROTIQUES.


Assegut a la taula de la terrassa del bar l’home observa el passeig i veu com s’acosta una figura femenina, la mira atentament i es diu a sí mateix:
¾    És ella; em mira; s’acosta; em saluda, em dirà: em permets i s’asseurà a la cadira del meu costat. 

Ella, mentre va en direcció a la taula, el guaita i pensa:
¾    El veig. Està assegut on sempre. Aquella taula on... Somnio. Fa temps. Esquerp, em mira i no vol mirar. Tímid? Potser? Hi vaig. Em mira, somriu però fa el desentès. M’hi acosto com si res i pregunto:
¾    Puc- amb el cap em contesta afirmativament, m’assec.
¾    Estiro les cames, són llargues i estan morenes. Maleïda faldilla, un xic llarga, si ho hagués sabut. Me les mira de reüll i aleshores aprofito per asseure’m bé a la cadira i aixecar-me-la un xic per sobre dels genolls. 

L’home pensa:
¾    Com està. Encara millor. Quines cames més morenes que té, clar de l’estiu i si li digues ... Segur que es molestaria. Si fos una mica ,més atrevit. Però em mira de gairell.
¾    Es nota que li agrado, però com no piula...- pensa ella.
¾    Quin flaire, m’atrau i si no es molestes i li digués ... Potser si jo fos més ossat, ella s’obriria més. Però que fa? Ah! Li ha caigut el moneder. Quin escot. L’escot és el de menys, però quina fermesa. Com ha pres el sol!
¾    Clar. el temps com sempre. Ui, si fa molt de sol- comenta ell, com qui no vol.
¾    Sempre igual- pensa ella.
¾    Sempre igual- pensa ell.
¾    Sí, però el de la televisió ha dit que plourà.
¾    Ah! Sí. M’havia semblat escoltar...
¾    Quins ulls. Quines mans- pensa ella.
¾    Quines cames, quin olor, quins braços i tot tan suau- pensa ell.  

Els ulls, cara a cara. La mirada que forada com un desig amagat, dos desigs amagats.  

Al matí següent l’home giravolta damunt d’un llit.
¾    On sóc? Aquest no és el meu llit. Aquesta fragància, aquest perfum- Es mira les mans- Quin olor! Com? Salvatge, agre, fort, suau, lliscós. Hauré quedat... Però amb ella? Sento soroll al bany, s’està dutxant. Com va estar?
¾    Ah, el got, vaig avançar la mà per què no queies. La seva mà també per evitar-ho. Els seus dits, els meus dits, els nostres dits. Una llambregada, com unes pessigolles, va recórrer les nostres mans. L’electricitat d’una corrent nerviosa va pujar pels braços i va fer oblidar les falses ensenyances morals i l’instin ens cegà.
¾    La força de les seves mans- pensa ella mentre l’aigua de la dutxa cau sobre el seu cos i neteja les restes de la nit- Els pèls del seu braç, que s’endreçaven com portats per una força interna. La meva mà s’hauria d’haver apartat. Per què? Si ho desitjava, si ho volia. Necessitava sentir les seves abraçades, el seu cos fregant-se contra el meu i oferir-li la suavitat i les ones del meu cos.

 Miquel Pujol Mur                                                                                   

dilluns, 7 d’abril del 2014

EL BOIG DEL CAP MIG RAPAT.

Una mala semblança a la mort de Leopoldo María Panero Blanc 

Sortia el sol vermell entremig de les cimes properes. La terra, no havia saludat encara la llum per fer fugir totalment les ombres nocturnes.

L’home del cap mig rapat, mirava des del mur que tanca el recinte dels boigs, de l’altre, el dels folls de fora. Espera impacient que els raigs de l’astre rei trenquin definitivament les penombres de l’entorn. 

En el precís moment que la llum solar aclareix la terra, fa un calculat salt i  fuig, entremig de les flors del jardí exterior, en recerca de la llibertat. 

Camina sigil·losament sense ni girar el cap, no sent soroll, però no vol entretindràs per por a què algú el cridi. Sap que aleshores no tindrà forces per marxar. L’home, ho vol deixar tot enrere, fa massa temps que ha estat tancat per un mal funcionament de l’ànima. Ara el seu cap torna a recordar els temps passats, i no vol que una nova cura faci que els pensaments s’ocultin altre cop, a la part amagada del seu cervell.  

Un xic allunyat comença a córrer. Amb els talons copejant el cul, salta els matolls com un cérvol ferit per la sageta enemiga i entreveu a poca distància el carrer.  

El carrer, el somni dels desigs fet realitat, pidola una mica més de força a les seves cames, que obedients fan l’esprint final com si la meta promesa fos possible aconseguir-la amb aquest petit esforç. 

Per fi la ciutat, plena de carrers i d’ombres, on poc després s’obren els porticons de les finestres i una a una es desperten les persones, recloses en el seu propi i limitat món. 

De cop, totes les portes retrunyen a l’obrir-se manades per un ordre maquiavèl·lic i comencen a vomitar gent que corre. Uns van al treball, els petits a col·legi i altres a comprar. Diverses persones xisclen els meravellosos preus de les ofertes: 2x1, rebaixes, descomptes excepcionals, el millor preu, una a una, totes les gangues són enumerades i lloades per qualsevol mitja. 

Els taxis corren a la captura dels clients, els pneumàtics grinyolen sobre l’asfalt. La porta del Metro, s’empassa voraçment a la gent, com un monstre famolenc que necessita carn humana per viure. Per la boca de sortida surt la gent mig esprimatxada, com si dintre de la foscor haguessin perdut part de la seva vitalitat. Els autobusos, de color vermell, baixen i pugen, corrent incessantment carregats de gent neguitosa. 

El boig del cap mig rapat, ho observa des del seu amagatall, potser un simple banc a les Rambles: el bullici de la gent, escolta els seus crits, algun que altre insult malsonant, l’olor dels cossos mal rentats, i de la roba mullada i mal eixugada. 

Uns empenyen als altres, aquells s’aprofiten dels badocs per buidar les butxaques alienes, uns quants més cerquen l’ocasió per acaronar d’amagat una sina o un darrere, si potser femení. Altres, encara més perduts, si és masculí els hi agrada més. Els estaquirots, posats dalt de peanyes, entretenen al públic que premià les pallassades amb riures quasi tristois. 

L’home del cap mig rapat com un nou Prometeu camina, camina i camina fugint en direcció a la solitud per retrobar-se amb l’esperit dels records  recuperats. 

En arribar a la platja, aviat el blau del mar i visió de la sorra daurada alleugen els seus negres pensaments i agafant un bastó portat per les onades, escriu en l’arena: solitud; una de molt simple i principal, jo; també per què no, retrobar-se; i finalment pau. N’hi ha tantes paraules, amagades en el seu interior, que en aquest instant sorgeixen com pedres candents, plenes de desig i de pena al mateix temps, que el fan caure lentament de genolls.  

Poc després el boig del cap mig rapat fugia cercant el seu desig d’una terra on morir: amb mar, volcans i solitud.  

Miquel Pujol Mur.

divendres, 4 d’abril del 2014

LA PRIMAVERA I LA JENNI. II


¾    Triga el Roger!? Per què? No haurà trobat ...? La Imma, aquella bruixa sí que li fa la gara-gara, maleïda diablessa. Si se li veu de tres quilometres lluny, que està boja pel meu Roger. Potser li hauria de haver dit quatre fresques des del principi i haver-la fotut a fora d’una puntada de peu.
¾    Ai! No sé, quan penso amb el meu estimat la pell se’m posa com de gallina, els pèls de l’avantbraç se m’estarrufen i els meus ulls veuen llumetes. Serà la primavera o m’ha agafat la malaltia del primer enamorament? 

La brisa torna  a remoure les fulles un l’altre cop i la Jenni es remou neguitosa en la cadira.
¾    Vaja! Ara passa la Roser, aquella amiga de la mare tan xafardera, i em mira. Mira massa, i em repassa de dalt a baix malgrat estigui asseguda. Potser els shorts són massa curts? Estaran mal posades les tiretes del tanga o se’m veuran massa per darrere? Potser, aquestes sabates de taló són una mica altes? No n’havia portat mai, però m’agraden i fan la cama tan esvelta. Al Roger, també el posen d’allò més...
¾    I torna a mirar, la vella tafanera, es deu mirar la brusa, segurament una mica atrevida d’escot, però que li anem a fer. Potser nota que no m’he posat sostenidors. Ai, al Roger l’agrada agafar-me per la cintura i notar la tebior de les meves ... Ara, que aquesta brisa mig fresca fa que se’m marquin massa els ...
¾    Quantes coses hem de fer les noies , malgrat siguem maques per agradar un home. 

S’escolta el soroll d’una moto de no gaire cilindratge i què poc després es para, però la Jenni resta immòbil, per no mostrar la seva impaciència.
¾    Em portarà flors? Ja li vaig deixar ben clar l’altre dia que a mi m’agraden molt. En comptes de posar el carenat a la moto, a mi també em podria regalar, de tant en tant, un ram ben maco.
¾    Com serà quan sigui gran, el Roger? Panxut i calb com el pare. És que la mare també li dóna massa de menjar, sembla que  l’empapussi per a què no pugui fugir rere una altra dona. Segurament és un parany a tenir en compte. Ai! L’experiència  de les dones grans: ben tip, mig calb i ben ... no correrà rere ningú!
¾    Em sembla sentir una olor de roses, acompanyat del soroll de les cadires arrossegant-se pel terra i vidres trencant-se. La seva veu, fluixeta i quasi inaudible, demana perdó a la parella de l’altra taula.
¾    Ai, Roger! Sempre maldestre, i amb aquests pantalons que no sé com s’aguanten, però t’estimo tant! 

Poc després una rialla, un fort petó i mil alegrois assenyalen el principi d’una alegre tarda que podia acabar de certa forma ... Malpensats!!! La primavera la sang altera i si aquesta és molt jove, encara més. Quan les venes s’endureixen, la pressió puja i al cor li costa bategar l’estació de les flors motiva molt menys. Joventut, amb flors o sense flors, és la primavera de la vida.

Miquel Pujol Mur.