EL PRIMER VIATGE EN TREN.

El primer viatge que recordo va ser quan vam anar en tren a veure uns parents a un poble de la província de Saragossa. Seran memòries del primer o un recull dels diversos viatges que vam fer.  

El tren li deien el Shanghai que sortia de Barcelona de l’estació de França i fumejant arribava, si la memòria no em falla, fins A Corunya. També hi havia el Ràpid i el Correu que sortien de Madrid.  

Les màquines de tren eren a carbó. Els grans vagons de fusta tenien departaments per a deu o dotze persones. Segons classe han una porta que tancava els compartiments, els de tercera sense porta ni separació. Crec que els de primera per classe més adinerada eren de més confortabilitat. 

Maletes, caixes de cartró i mocadors de farcells a dalt del portaequipatges, tot entatxonat. Criatures de totes mides, plors i gent apinyada l’una sobre l’altra sobretot a hores de son del matí. 

I ara recull de records: 

Quan s’apropava un túnel tothom corria a pujar la finestra. Però no sempre pujava el vidre i la carbonissa mig encesa i el fum del carbó entraven dins del compartiment. 

Bosses, maletes, cistells, ampolles d’aigua, bolquers (no dels moderns) entrepans i cistelles amb animals, no gossos, sinó conills i gallines a sota dels seients. 

Quan pujava cap a Lleida enganxaven dues locomotores, per tant, més fum. 

En certes pujades es podia baixar, caminar al costat del vagó i tornar a pujar. 

Es sortia molt d’hora al matí, quasi de nit i arribava a Saragossa a les tres de la tarda. 

En unes estacions es feia una parada llarga i des de l’andana gent del poble venien entrepans, aigua, sarsaparrella, gasoses i amb sort, pels que ho desitjaven i podien, cervesa.  

Persones amagades al wàter per evitar al revisor. Això no estan estrany. 

Miquel Pujol Mur                                       

UN DIA NEGRE

Un dia negre és aquella meravellosa jornada en que tots el teus preparatius, totes aquelles  il·lusions que t’havies forjat van caient una darrere de l’altra. 

Anem a donar petites mostres:  

Tens preparat l’equip per fer una activitat de natura, senderisme o el que sigui, aixequés la finestra i està plovent. Primera batzegada! 

Et posés en contacte amb els companys i decidiu anar a prendre unes begudes i estar una estona asseguts en un lloc i enraonant. Surts al carrer en el corresponen paraigües, perquè continua baixant aigua del cel. Mirés el vehicle i el veus penjant d’un costat, t’hi apropés i, els renecs els deixarem al marge, té una roda punxada. Ja hi som!  

Com que les rodes són grosses i el gat mecànic costa tant de pujar crides la grua. Adéu la bonificació de l’assegurança!  

La grua triga una hora llarga a arribar, tot el matí enlaira. Els amics telefonen, agafaries el mòbil i el llençaries a la claveguera, en contens perquè val moltes peles, malgrat els punts i altres qüestions.  

La sortida al carall, tornes a casa, després de gratar-te la butxaca amb la corresponen factura del mecànic i, que pots fer sinó cuinar-te el dinar? Tot preparat sonà el telèfon un altre cop i et surt una amable senyoreta que et vol explicar les avantatges de comprar un nou servei, mentrestant adéu al dinar. S’ha cremat el menjar! 

Desesperat a la tarda et vas al cine a veure la tant esperada pel·lícula i t’adorms. 

No sé que pot més passar?    

Miquel Pujol Mur.

TRENCAR EL DIA A DIA

L’Ego Sum Pauper, (Egus pels amics), aquest matí com cada matí de l’any, sinó hi ha cap trasbals que ho impedeixi, és assegut a la seva taula de sempre a la cafeteria-restaurant La Tasca.    

Avui el Marcel, el cambrer, no hi és. Ha demanat uns dies, a compte de vacances, per anar a veure uns familiars i serveix les taules una noia amb molta destresa i cura. El Salvador, el propietari, té bon ull per escollir els seus treballadors, malgrat no sigui gaire generós en els estipendis a pagar. L’Egus ha pres el seu bon cafè de cada matí i llegeix el diari tan tranquil·lament com sempre. 

Fa una mirada als mots encreuats i en l’aparat reflexions troba aquesta frase de l’Albert Einstein: Que trista es la nostre època: És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. 

Intenta comprendre les paraules de l’eminent físic i una multitud preguntes s’apleguen dins el seu cervell: bomba atòmica, calia desintegrar l’àtom, quantes víctimes mortes, masses prejudicis, és tan necessari l’avanç de la ciència o serveix aquesta avantguarda per eliminar a les persones innecessàries, o aquelles que algú considera no convenients. Si, ja ho sabem que la ciència avança i s’utilitza per guarir a les persones, però  molts cops abans ha servit per aniquilar-les. Quantes interrogants en aquest món no obtenen resposta, i aquesta deu ser una més.  

Però avui l’aire habitual de cada dia s’ha trencat. No hi és el Marcel i la simpàtica cambrera, diligent i treballadora, es mou amb prestesa servint a tothom, però l’encant dels silencis de l’absent fa que no sigui res igual. El mateix passa si un dia en arribar a casa troba una visita, tant li dona si es d’un familiar apreciat o una persona forastera. El sacrosant espai familiar ha estat vulnerat, el temple personal ha sigut profanat i fins que marxen les visites, la casa no és casa seva. Aleshores sí, és quan fent un sospir d’agraïment torna a posar les coses al seu lloc i la pau retorna al seu món encerclat amb el de la seva esposa. 

L’Egus deixa el diari al seu lloc, normalment és un home ordenat i havent pagat la consumició i donat una certa propina, ni gran ni petita, surt al carrer.   

Un dia de primavera, lluminós a estones i un xic ennuvolat a  altres. Un jorn on igual pot lluir el sol tot el dia com ploure de sobte. Un dia sense fred ni calor, on passa una suau brisa que refresca els raigs del sol. Finalment una jornada apropiada per veure la ciutat. Els arbres, ja amb les primeres fulles verdes onejant al aire. Els parterres, amb tímides flors que volent cridar l’atenció dels insectes per donar fruit. Veu a la gent frissada per fer mil encàrrecs o fer les feines diàries per viure. Camina i observa, veu i jutja, reflexiona i amb sorpresa compren que s’ha tancat també amb el cercle de la rutina, tan semblant com l’anar a treballar diàriament d’abans de jubilar-se. Bo és tenir una  tasca  a fer, més sortir i gaudir del món també és encantador.  

De prompte el núvols amaguen el sol i un lleuger plugim mulla les rajoles de la vorera. L’Egus entre en un bar per resguardar-se de l’aigua i demana un tallat, mentre mira a l’interior de l’establiment. Hi ha força gent i sent el jovent que alegra el fons de la sala en les seves rialles i bromes de tot tipus. Dos homes jugant a escacs. En una taula tres o quatre dones xiuxiuejant confidències o potser emeten prejudicis d’algun altre, qui sap. Com ell, tres més s’han posat a cobert i estan fent una petita consumició per justificar-se. Poca gent corre pel carrer, algun que va amunt i avall, sota la fina aigua. 

Poc després la pluja minva i surt el sol, i de les rajoles puja aquella tènue olor de l’aigua assecant-se, barreja d’humitat i pols que omple les narius. Un lleuger arc de Sant Martí de innúmers colors sobresurt damunt les teulades de les cases da la ciutat. 

Passen cotxes i la vida retorna als buidats carrers de fa una estona. L’Egus se n’adona que trencar el dia a dia també és plaent i que al món hi ha moltes coses que valen la pena de veure i prendre l’instant com si fos una fotografia sempre canviant. 

Para en una floristeria i compra una flor per la seva esposa i poc a poc gaudint del dia i la vida camina cap a casa.  

Hi ha tantes coses a veure i admirar en aquest petit món nostre que val la pena fruir-ne.  

Miquel Pujol Mur.

LAS CREENCES.

Creure amb un ser superior ha marcat la vida dels humans des de que van començar a tenir consciència de la seva impotència davant dels fets de l’existència. Déus, ídols, fetitxes, bruixots o sacerdots han estat la part del poder espiritual, on s’han recolzat molts governants. Hi ha civilitzacions on els propis reis s’han declarat descendents o reencarnacions de Déu, per exemple, els faraons egipcis. 

Pel que semblà, jueus, cristians, mahometans comparteixen el mateix Ésser Superior sigui amb el nom de Jahvè, Déu o Alà... malgrat que a posteriori els diferents profetes, hagin modificat el predicament de la religió, segons la conveniència del lloc, la cultura i la gent a qui anava dirigit. 

Una part principal del diferents credos de cada religió és agafat de l’ètica grega que parla de la relació i el respecte entre els humans, el respectar-se els uns als altres. Dins de la seva cultura hi havia tres pilars que anomenaven: Lògica, Física i Ètica(saviesa). 

Segons dades sobre la tradició l’actual religió catòlica, apostòlica i romana parteix de la reforma que fa portar a terme Irineo de Lió, dos cents anys després de la mort de Jesús, va retomar els texts de la Bíblia i dels Evangelis, donant-los l’actual ideari. 

L’altre dia vaig sentir un sermó en que és parlava del meravellós sentit d’una església formada per les diferents creences sobre un mateix Èsser Superior, malgrat amb diferents noms, que caminés junts en direcció a un sol camí: Déu. 

La religió, en el sentit d’amor entre persones de diferents confessions es pot considerar com una grandesa de l’esperit. 

Es podria de considerar que el que fa malbé a tota les religions, no és el missatge espiritual, sinó l’ambició de poder, de preponderància, la riquesa i el fanatisme. Segurament representaria millor la religió una reunió de persones humils i amb fe que els grans oripells i fastuositat de  molts actes religiosos.

Jesús, amb les seves paraules no va parlar mai de la riquesa, va parlar d’estimació i servei als demés i va expulsar als mercaders del temple. 

Hi ha que considerar més important el treball d’un humil capellà dins de la seva parròquia i el missatge que transmet, que les pompes mediàtiques amb l’assistència dels poders humans.  

Miquel Pujol Mur .                                   

NARRA-PIZZA.

Sabeu què? La teacher Anna ens l’ha tornat a fer. Si, sí! No, home, no. Igual no; ara pitjor. Del regle? Em pregunteu? Ui! Que va ser fort! La feina que tinc ara per a pentinar-me la clenxa d’una altra manera per dissimular la ratlla del cop que em va donar. Clar! Com tinc tan poc cabell! Sí , sí! Ara em veig obligat a portar boina. 

Sabeu quina ens ha fet, vol que fem una narra-pizza. Sí! Però no ens ha donat res d’allò més normal: farina, aigua i sal, per fer la pasta. Ni tampoc res d’especial per guarnir-la com: tomàquets, formatge tipus mozzarella, pebrot o tonyina. S’ha dedicat insistentment a treure’ns paraules inversemblants. 

Ah! I aquest cop, la Rosa n’ha estat còmplice, ja què quan ha entrat a l’aula no ha gosat ni dir paraula per defendre’ns. Ep! Rosa, aquest cop he escrit gosat i no ossat, poc a poc, en vaig aprenen. Molt lentament, ja ho sé, però que hi farem. 

Mireu quin reguitzell de paraules mes estrafolàries, verbs com: treballar, patir, somniar i disfrutar. No! Aquest no, ha dit gaudir i jo m’he quedat sense fruir. 

 

Després sabors: Dolç, picant, calent i ennuvolat. Així he restat jo, ennuvolat com si portes una cataplasma. Ui! Com pica i està calenta!

 

Aleshores els connectors. Què tindran que veure les connexions amb una pizza? Bé! Ja ho poso, ja què sóc força obedient: Aleshores, a sí que, malauradament i perquè. Per què? Em pregunto jo.

 

Llavors, altre vegada connectats ens ha tret unes frases més incoherents encara, així com: camí estret de muntanya, vora del riu. Ai, amiga meva! Aquí s’ha t’ha vist els ancestres berguedans. I per acabar: pista de tenis. Però vosaltres, us creieu que un camí estret lliga amb una pista de tenis? Ai, senyor! 

Ja per acabar sense refrenar el seu sadisme intel·lectual, amb un somriure a la boca, ens ha arrancat les darreres paraules amb un profund sospir: Blanc, blau cel. Ai, que romàntic! També cafetera, aquesta si que era endevinada, potser era l’hora d’un bon i tonificant cafè, i per rematar tot, llapis d’ulls. Ai! Ja t’has descobert! Tu vas veure el festival de la Conxita, la noia barbuda i repintada d’ulls que va guanyar potser per què segons males llengües era diferent dels altres. Ep! Va cantar molt bé! 

I què sé jo de portar-me coses a una illa deserta! Curt que és un, intimidat per les seves meloses i engrescadores paraules, babau més que babau, he dit llibre, gat i ventall. M’he vist en una paradisíaca illa, davant del mar, llegint un llibre, amb un ventall per refrescar-me i amb un gat al meu costat fent run-run. Ai, noi! Sinó m’he embarcat mai amb cap vaixell i no sé nedar, fotut ho tinc. Per menjar, m’hauré d’espavilar! Com! Què tampoc hi ha restaurants en la illa? Malament anem!  

Ara per finalitzar les paraules del meu sempitern company, quan no va en bicicleta, les faré servir per acomiadar aquesta disbauxada narració. 

Rosa! Quan has dit, Déu vos guard, per què no ens has guardat del turment. Si us plau, tingueu consideració d’aquest pobre i eixelebrat vellet!  

Ostres! Ostres! Ostres! Hi ara que faig amb la sabata vella. Ja està la poso a dalt de la pizza i amb el seu aroma a suat ens magnetitzarà a tots. 

I per acabar d’estrènyer la sivella, màxim una pàgina. Adéu-siau. Marededéu, quin merder!  

Miquel Pujol Mur.

PROTOCOLS, PER QUÈ...

L’Ego Sum Pauper (Egus pels amics) com tots el matins des de que va jubilar-se és llegint el diari a la cafeteria La Tasca. El Marcel, el complidor cambrer de sempre l’observa, mentre serveix a altres clients que entren esmorzen i surten per continuar la jornada de treball. Hi ha un petit grup de habituals que juguen al dominó en una taula al fons.   

El Marcel en un moment de pausa s’acosta i el veu resolen mots encreuats. Deixa un nou cafè i marxa. L’Egus el crida i li ensenya el diari dient-li mira quina frase d’en Salvador Espriu. "Ens mantindrem fidels  per sempre més al servei d'aquest poble ".

¾    Molt bona frase i molt real en aquest temps que corren- contesta el cambrer.- Així hauria de ser. Defensem la nostra terra.

¾    Sí, amic. Això sempre però jo l’agafo pel costat de la fidelitat que deuen molts al seu càrrec.

¾    Home...

¾    Sí, Marcel, sí. Estic cansat de juraments davant de la Bíblia o davant de la Constitució d’alts càrrecs que juren treballar pel bé del país. Això, també es fidelitat. Almenys per mi, vol dir fidelitat als homes i dones que els van votar en unes eleccions i els van triar per regir els destins d’un país.

¾    Home, tots ho fan de jurar, són normes, és el protocol.

¾    El protocol, aquesta paraula m’agrada, abans havien lleis i qui no les complia el ficaven a la presó ipso facto i a purgar les condemnes. I s’ha acabat! Ara seguint el protocol s’escorcolla, és cerca el disc dur, que sempre surt potinerament esborrat, es posa una fiança i l’individuo se’n va a casa o se’m va a l’estranger a passar-ho bé.

¾    Sr. Egus, vostè és una mica exagerat. No s’ho passen tan bé, no s’ho cregui: el rebuig de la gent, males cares i potser menyspreu.

¾    Sí, però amb el diners a la butxaca i reclamant-ne més per viure. I que no passen amb una pensió de treballador en paro. No necessiten cent o cinc-centes vegades més, clar: la casa, el cotxe, els criats, i tantes coses que nosaltres, els del carrer, no sabem ni que és. D’acord, si ho veiem en les revistes del cor.  Unes vacances a l’Illa Margarita, Jamaica, Madagascar, Hawaii, Samoa, etc. O esquiant, que tampoc és moc de gall indi.

¾    Però Sr. Egus. Tots aquests són senyors importants.

¾    Marcel és un babau. Importants amb els teus diners i molts els han fet dedicant-se a la ... Deixem-ho estar.

¾    No és posi així, Sr Egus- diu el Marcel i per ell pensa (si ho arribo a saber no li dic res).

¾    Mira Marcel, com va això si tu deixes de pagar 50 € a Hisenda, aleshores et reclamen, t’amenacen amb embargar-te, et multen i has de pagar recàrrec. Aquests se’ls fiquen a la butxaca i ja veurem quan surt el judici i com tornen els diners. 

L’Egus s’aixeca, paga religiosament la consumició i marxa tot remugant disgustat. Des de la porta diu:

¾    I juren davant d’un llibre tan inamovible que no respecta l’opinió del poble. – i surt tancant la porta. 

El Marcel calla, acota el cap i servilment recull la tassa i els diaris. Malgrat tot pensa: segurament té raó, en aquest món, els de dalt viuen dels de baix.  

Miquel Pujol Mur.

LO PI DE LES TRES BRANQUES

Potser s'hauria de reclamar justícia pels actes de vandalisme contra un dels símbols de la nostra terra.

LO PI DE LES TRES BRANQUES

Jacint Verdaguer (1845-1902) 

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l' arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Quan lo sant Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmeragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.(...)

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
com les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.

EL JOVE PERIODISTA. III. Conte Negre.

Tot d’un plegat apareixen als seus ulls unes papallones vermelles, que momentàniament l’enlluernen amb els seus vius colors, fins que tot d’una, es converteixen en grans i fugisseres papallones negres. Una fiblada dolorosa i aguda travessa el seu pit, sent com si la carn se l’obrís i permetés que una fina fulla, afilada com d’un bisturí, sagí i aprofundeixi dins seu com si la seva carn fos de gelatina. Novament oeix el batre d’ales i també el fúnebre crit de l’au nocturna. Nota el soroll de una llosa al ser arrossegada. 

Ja no sent el dolor de la carn lacerada sinó que ara nota més profundament el seu cor ennuegar-se, li manca aire per respirar i poc a poc es dobla damunt la sepultura.  

Al Jan, al matí, l’han trobat mort i rígid al vell cementiri del poble. El seu cor va deixar de bategar de por. No havia cap ferida en el seu cos, però el seu rostre blanc i amb els ulls oberts omplí les redaccions de molts diaris. 

La seva desconsolada mare ha omplert l’àlbum, no de les notícies escrites pel Jan, sinó les de la seva mort publicada per tots els diaris, com a prova del sacrifici vers el compliment del deure. 

El Jan no va poder gaudir del seu nom en totes les portades. Males llengües comenten que més d’un a la redacció va penedir-se tota la vida d’una broma de nefastes conseqüències.   

Una comissió de l’ajuntament, vol commemorar el dia de la mort del desaprofitat periodista, per donar els premis del concurs de redacció escolar que portarà el seu nom. 

Miquel Pujol Mur.

EL JOVE PERIODISTA. II. Conte Negre.

El cotxe, el del taller no li vol entregar si no paga les factures pendents. Com tampoc té diners per gasolina, aleshores tant si es val tenir vehicle o no. El vell cementiri és situat a la vessant de la muntanya on s’assenta el poble. Ja fa temps que normalment no s’utilitza i no està gens cuidat. Sepultures obertes o mig obertes mostren els taüts corcats pels anys i els insectes. En la part on hi ha algun dels pocs nínxols que van construir-se són arrancades les làpides. Se sap d’algun graciós que per ornar casa seva va robar alguna calavera. 

Figures d’àngels, creus, caixes de morts i ossos reposen sense ordre ni concert, en qualsevol del passadissos mig tapats per la vegetació. El Jan en el seu deambular a la recerca del punt de trobada ha ensopegat en aquestes restes més d’una vegada, mig caient i havent de recolzar-se per guardar l’equilibri. Trossos de roba vella i bruta corren portats pel vent.  

La nit és fosca. A la lluna plena l’obscureixen contínuament uns núvols que portats pel gèlid vent juguen amb la blanca claror. Fa força fred. Les creus semblen fantasmes que muden d’aspecte una i altra vegada. En la llunyania un mussol banyut, un gran duc, llença el seu udol ininterrompudament. 

El Jan espera inquiet davant del sepulcre indicat. Es reconeix a si mateix que: Mai havia passat tanta por. Estrenyent-se amb una mà el coll de l’anorac observa amb els ulls esbatanats de terror a dreta i esquerra. 

Res és belluga al seu entorn, només l’aire que remou les fulles i el cant lúgubre de l’ocell que es repeteix contínuament. 

De sobte una sensació estranya, com un formigueig als peus, fa que vulgui canviar de posició. Però no pot, els peus, són clavats a terra, com agafats per unes mans sorgides de les profunditats del no-res, que li premem per les sabates i li impedeixen córrer. 

Escolta novament el soroll de les fulles i un altre cop el crit de l’au rapinyaire. Sobtadament un aleteig pausat i fort, al mateix temps, se sent a la seva esquena. El Jan, gira el rostre i veu l’àngel que convertint-se en un rar ésser diabòlic, comença a obrir la boca mostrant uns monstruosos ullals. Les seves ales, mogudes pels núvols, es baten lentament com en una cerimònia demoníaca. El Jan vol fugir, però els seus peus no es mouen.  

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

EL JOVE PERIODISTA. I. Conte Negre.

El Jan, és un jove que en acabar la carrera de periodisme ha trobat una plaça, allunyada de casa, en un petit diari de províncies. No té cap tipus atlètic, sinó que és un xic grassonet i de mitja alçada. La seva cara, és agraciada, però arrodonida i suau. Els seus ulls marrons s’il·lusionen sempre per qualsevol cosa i mostren la seva innocència. El seu cabell negre és laci i el porta amb la ratlla al costat. Mostra en el seu posat, la seva bondat i al mateix temps la seva credulitat. Un bon noi, pujat i educat en una casa, no rica, però on no li ha mancat mai res. 

Com a novell, li toquen totes les cròniques de menys importància. Aquelles que ningú llegeix i passa de pàgina ràpidament per evitar els anuncis. També aquelles gasetes que s’han de buscar amb una lupa, com fa la seva mare per guardar-les en un àlbum. Malauradament, per quantitat i extensió, no ha aconseguit encara omplir la primera plana. Com no passi algun afer extraordinari trigarà molts anys a emplenar les altres. Vanes il·lusions de mare, que somnia amb el Pulitzer pel seu estimat fill. 

Aquesta nit espera, dins el cementiri, a no sap què ni qui. Ha arribat una trucada misteriosa a la redacció que ha dit que regalaria una important exclusiva al periodista que s’avingués a acudir a les dotze de la nit a l’antic sagrari de les afores del poble. Els altres redactors, han menyspreat la notícia, perquè se’n reben moltes de ximplets, que només volen que riure’s de la credibilitat de la gent. 

Però el redactor en cap ha pronunciat, assenyalant-lo amb el dit, amb aire pontifical aquesta salomònica decisió:

¾    Tu, Jan, benaventurat becari i admirat principiant, teva és la novetat i tots els aquí presents esperem del teu bon treball l’estricte compliment de la més pura realitat. Així ens ho manen, des del més vell al més jove, els sagrats canons del bon periodisme. 

El Jan obeeix amb tota la seva candidesa, i per què no té un euro a la butxaca, (viu de la bondat de la patrona i de demanar bestretes del sou). Aquell vespre s’encamina al sacrosant lloc a peu, malgrat estigui a cinc quilometres del poble. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

LA SOLE. II

La Sole no pot menys, malgrat la por que li fa, que reclamar el fruit del seu treball. Però el jove li dóna una empenta i la fa caure a terra. Seguidament àgilment s’abalança damunt la nevera que destapa i a continuació tira enllà al veure només el termo. Girant-se busca i remena dins de l’amagatall on hi ha la bossa i el moneder. 

La dona crida desesperada, només li falta això, li prenen el peix i a més els pocs diners per viure que li resten de la pensió de viudetat. Però està tan trasbalsada que només emet un crit agut i breu.

¾    Socors!!! Socors!!!- Més la veu surt tan esquifida de la seva gola que sap que ningú l’auxiliarà. 

L’ombra d’un home es llença damunt del jove lladre quan aquest arriba dalt de l’andana. Els dos homes forcejant donant-se cops. Tot si val en la seva lluita: peus, punys i caps són bones armes per estabornir a l’enemic. El jove es treu a l’home de sobre amb una forta empenta fent-lo rodar per terra i aprofitant la breu pausa treu una navalla de la butxaca. 

El peix és enmig del passeig, però l’home caigut s’aixeca i s’abraona una vegada més, sense por a la navalla, damunt el drogoaddicte. L’arma es clava en el seu palmell, però sense fer cas de la sang, encara amb més ràbia torna a colpejar al jove que es resisteix i també torna els cops amb fúria.  

Finalment van a xocar amb la cabina telefònica, trencant-se tots els vidres. El sostre de la cabina es desprèn donant un fort cop al cap del lladregot. Aquest queda estès, sense coneixement, sagnant d’un trau al cap. 

La Sole que a la fi s’ha posat dreta i ha pujat adolorida observa la lluita dels dos homes. Quan el jove jeu vençut s’acosta a l’home, reconeixen en ell al mendicant que dormia en el banc entre cartrons. 

Un home barbut, brut, esparracat de la mà del qual raja un fil de sang damunt la vorera. La sang fa un dibuix a terra com els pètals d’una flor, al ser arrencats per un amant dubitatiu. 

Malgrat la mala aparença la dona s’acosta al seu protector i un altre ensurt l’altera emocionalment. Aquells ulls, aquella mirada, li recorda la infantesa i amb una veu flonja, que ve del passat pronúncia:

¾    Manel! 

L’home acota més el cap i contesta:

¾    Sí, era el Manel. Ara sóc un pobre desgraciat que ve a dormir en aquell banc per veure’t i recordar.  

La Sole li envolta la mà amb un tros de tela que arrenca de la seva samarreta , recull tots els estris i respon:

¾    Vina a casa i et curare. 

Damunt l’andana del passeig de l’escullera queden un home tal vegada mort i un peix ple de vidres d’una cabina trencada. 

Pel passeig en direcció a la capital caminen una dona gran i un home desarrapat.  

Miquel Pujol Mur.

LA SOLE. I

La Sole, una dona jubilada, li agrada anar a pescar a l’espigó del port de Barcelona. 

Aquell matí, com molts altres matins de la seva vida, ha agafat els estris de pescar: les dues canyes, els hams, la cadireta plegable, el para-sol i ha marxat ben d’hora fins el seu lloc. Aquest racó ha estat l’única herència familiar del seu sogre, després va ser el cot de pesca del seu home,  desgraciadament ja mort, i ara ha passat a ser el reducte on transcorren tranquil·lament els matins de la seva vida. 

Posar de nou en marxa la instal·lació és la seva feina diària: clavar les canyes al corresponen forat, carregar l’esquer i llençar l’ham. Aleshores esperar que piquin els peixos mentre esmorza un entrepà i es beu pausadament una cervesa treta de la nevera portàtil. Alguna vegada fa punt de creu i altres xerra d’una o altra notícia amb els altres pescadors veïns, la major part són amics de tota la vida. Tot aquest enrenou l’ajuden a passar els matins oblidant-se de les moltes penúries de la vida. 

Després al migdia, recollir-ho tot de nou i tornar a casa. S’hi ha hagut sort cuinar el peix, o els peixos, si ha estat un bon matí. L’economia no està per llençar res, malgrat el sabor de la carn marina i portuària sigui una mica petrolífer.

Però avui, el moll està cobert per una fina boirina que desdibuixa l’entorn. Molts companys, al veure el temps, segurament s’han embolicat fortament amb els llençols i esperen l’aixecament de l’astre rei. 

Sola a l’espigó ha posat les seves arts, i previsora com és, avui s’ha portat, a més de la cervesa habitual un “termo” ple de cafè amb llet. Però està neguitosa nota que uns ulls la fiten atentament. Mai l’havia passat una cosa així. Malgrat la seva cara encara és agraciada, les vicissituds de la vida i el sol marí l’han castigada. A més a l’arribar a certa edat, com és normal, el seu cutis s’ha omplert d’arrugues. 

El seu cos, tampoc és dúctil, ni posseeix cap port airós que pugui cridar l’atenció a ningú. Els anys passen i pesen en el cos humà i la Sole sap que aquella noia alegre de vint anys, fa molt temps ha quedat enterrada en el record. 

Al passar pel passeig ha observat en un banc la forma d’un home adormit tapat per uns cartrons. Pensa, un de tants desemparats que plens de brutícia i fam malviuen en el carrer. Ha passat pel seu costat sense fer cap soroll, no sigui que encara es molestés i li donés algun ensurt. 

La canya grossa es mou però la sorprèn no veure la llinya en l’aigua.

¾    S’haurà enredat entre les roques? 

Amb molta cura vol baixar per les grans pedres de l’escullera, quan de prompte surt el cap i el cos d’un home amb un gran peix a la mà. Es veu fàcilment que és un xicot jove que ha fet de l’alcohol i les drogues el seu plat diari per alimentar-se. 

CONTINUARÀ...

 

Miquel Pujol Mur.

BÍVAC

Me’n recordo molt de la primera vegada que vaig sortir a acampar. Va ser una sortida a la cova i convent de Santa Agnès. 

Feia poc temps que sortia (era quasi un peu tendre) i va ser una estada de Setmana Santa: el divendres, el dissabte i el diumenge. Formava part d’un joc de minyons: era vigilar i assenyalar a altres colles que es movien pels entorns. 

Suposo que molts no sabeu on és, però dita cova i les ruïnes del convent de monges esta situat en una canal a la part obaga, de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, que dóna al riu Ripoll. És una zona molt humida i amb força vegetació. 

En aquells temps el camí era poc fressat i, a més, el joc era que havíem d’espiar als altres grups, i aquests no ens havíem de veure. Després de pujar la canal del Pi Ajagut, en el camí dels Monjos, ens vam ficar pel camí de la Senyora, a sota del de la Soleia. El camí té l’avantatge que queda més tapat pels arbres.  

Recordo un lloc, una canal, on havies de fer una passa llarga per passar el penya-segat i agafant-te a una branca que hi havia a l’altre costat, feies força per carregat amb la motxilla, alçar-te per continuar per l’altre tros de sender. Aleshores passaves per sota d’un forat de pedres i grimpant lleugerament per una rampa sorties a dalt. Això és molt fàcil de dir, més arrossegant una motxilla amb menjar pels tres dies, manta, plàstics per terra, llanterna i roba d’abric és bastant diferent. 

Això es podria allargar molt, però haig de dir que després del trosset abans esmentat, de diversos dubtes de la ruta de l’indret, a la fi vam arribar a la cova. 

L’aigua s’agafava d’una bassa que hi havia dins de la cova, i en trobar dues salamandres negres i amb taques grogues ens van assabentar pels més grans que estàvem de sort, perquè volia dir que l’aigua era potable. Els vam apartar amb molta cura, ja que es deia que tiraven verí i vam omplir les nostres cantimplores. 

En aquell racó de muntanya només toca el sol un moment, a les onze del matí, la resta del dia és tapat i ombrívol. 

De dinar, entrepans, que ens els vam menjar molt ràpid i a fer d’observadors, a guaitar on eren els altres grups. 

Va caure la nit, vam encendre les llanternes. Un petit foc enmig de l’espai lliure, per tant de que no ens veiessin i a fer el sopar... Ja sopats, a dormir!  

Vam posar els plàstics damunt la roca per evitar la humitat, ens embolcallarem amb les mantes i vam dormir tenim com matalàs la dura pedra.  

Quina nit! 

Malgrat el fred, un record perviu agradablement. Una petita clariana entremig de les branques dels arbres em permetia veure brillar les estrelles en el cel blau.

Ara que fa poc he tornat a veure la cova i les restes del convent m'ha tornat a la ment el seu record, és un bell i vell record de mig segle d’antigor.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

PARAULES DICTADES

La teacher Anne, amb una prova del seu amagat sadisme intel·lectual, m’ha imposat per la narració d’aquesta setmana unes paraules força complicades, com a fils connectors del nou relat. 

Esmaperdut les observo, i el meu cap no deixa de pensar de quin delicte sóc culpable per rebre un càstig tan punyent. 

Finalment he trobat una sortida, potser una mica rocambolesca, que m’ha vingut a la ment mentre veia el Telenotícies del migdia. 

Ho he vist clarament, tot ha començat a Lourdes. La Verge cansada de veure la manca de religiositat, en general de la gent, ha picat exasperada i exageradament de peus a terra, allà en el seu regne de l’altre vessant del Pirineu. Tan forta ha estat el seu emprenyament, portat per la més justa de les indignacions, que ha provocat un moviment tel·lúric d’intensitat de 6º, no sóc capaç de recordar-me de quina escala. Per tant, assumeixo plenament la meva ignorància. Algú, al meu costat, en veu baixa em xiuxiueja:  Richter. 

Aquest terratrèmol, s’ha propagat per tot el Pirineu fins arribar a prop de les costes de Mallorca. Aleshores, el fons marí s'ha remogut, degut al moviment de les plaques tectòniques, causant una onada de proporcions gegantines que ha corregut, com un cavall desbocat, damunt la superfície del mar fins la costa de Barcelona. 

Finalment s’ha abatut amb força sobre l’andana del port, trencant les instal·lacions portuàries. Fins i tot, la cabina telefònica ha quedat arrasada, amb tots els vidres trencats. Un pobre home que telefonava a la seva muller per dir-li que pujava a sopar; no fos cas que la trobés amb un altre, de tot hi ha en la vinya del Senyor; ha quedat estès i mort  a terra, atrapat entre la ferralla oxidada. Al seu costat també hi ha el cadàver d’un gran peix arrossegat per l’onada. 

L’ajuntament ha declarat el dia per a recordar com el dels plors i de les llàgrimes municipals, no per l’home ni el peix, sinó per la destrossa del mobiliari urbà que depèn de l’erari del municipi.  

Gràcies a Déu, el monument a Colom ha quedat només lleugerament afectat. El dit assenyala el Tibidabo, però els administradors de la muntanya d’oci barcelonina, han dit que així els turistes sabran on anar. Que això d’anar a fer les Amèriques ja està molt vist. Va passar de moda fa molts anys. 

Repasso l’escrit i espero que la mestra no em castigui pel meu atreviment. Si us plau, Anna:

¾    Pietat, per aquest pobre i modest pixatinters, si amb les meves pobres paraules he ossat molestar-te. Et demano humilment el perdó pel meu greu pecat d’insolència.

¾    Ai! Ai! No! Amb el regle, no!

¾    Ai! Ai! Ai! Perdó, amb el pla encara, de gairell, no! Ai! Ai! 

Miquel Pujol Mur.