CANTICS D’AMOR.

El David assegut dalt de les restes de la torre de la fortalesa abandonada de dalt de la muntanya, on té cura d’un ramat de bens i cabres, pensa amb la seva amiga.  

La recrea en la seva ment, mentre s’estenen les ombres de la nit. Un ventijol mou el magraner de fruits vermellosos. Prop una parella de coloms vigilen la seva bessonada. 

Què n’és de bonica la seva promesa. Recorda constantment aquell dia de festa, al poble, quan li va poder enretirar el senzill vel brodat amb fins fils d’or. Tot l’encís dels seus ulls, les seves blanques dents enmig del encès vermell dels seus llavis, les galtes fines com els pètals dels lliris i la cabellera que emmarcava amb suavitat el seu coll banyat per un suau perfum de magnòlia, el van enamorar.  

Espera amb delit que acabi el temps de pastura per poder baixar i córrer a casa seva per abraçar-la i demanar-li que no el deixi més sol, ja què l’enyorança se li fa insostenible a dalt de la muntanya.  

També vol saber si ha sentit, portat per l’oratge del vent la cançó d’amor, com una pregària del seu dolor per la separació, que li canta al capvespre.  

Miquel Pujol Mur.                                               

SORTIDA A L’ERMITA DE SANT JOAN DE CORNUDELL.

Aquest dimarts 24, dia de Sant Joan, al matí aprofitant la pausa de l’amenaça constant de pluja d’aquests dies, hem pujat a Castellar de n’Hug per acompanyar als seus vilatans a la sortida a l’ermita de Sant Joan de Cornudell. 

El lloc és situat en un pujol de muntanya rocós, però el seus accessos han estat treballats adequadament per facilitar la seva visita. 

La panoràmica és fabulosa amb la vista del Pedraforca i les muntanyes de la serra del Cadí al fons i la serra de Mongrony amb els seus vessants a rere nostre i a l’esquerra.  

L’església envoltada de roques i terra vermella, plena actualment de plantes boscanes i flors ens enamora. 

A les 11 h. del matí el mossèn ha celebrat la Santa Missa amb l’esglesiola completament plena i amb persones que no han pogut entrar i romanien en la plaça de davant del temple. 

Després al finalitzar la cerimònia s’han cantat els Goigs de Sant Joan de Cornudell. Una vegada acabada la missa el mossèn a beneit des de el pedró el terme i el pa dels convidats. 

En sortir ja a la plaça i ha hagut convidada de bona coca, xocolata i un traguet a voluntat de cadascú de bon moscatell en porró. El porró és una de les eines tradicionals del bon menjar català. Què pot haver més agradable que sentir a la boca el dolç i suau sabor del líquid quan davalla gola avall. 

En marxar a l’inici del camí d’accés a l’ermita ens han donar u a peça de pa rodó.

 

Després a la plaça Major ha hagut una audició de sardanes musicada per a cobla Pirineu. 

Entranyable m’ha semblat la presència de jovent d’ambdós sexes seguint les tradicions del poble perquè desgraciadament en altres ocasions només s’acostuma a trobar gent gran com si la joventut estigués al marge de les festes que demostren la personalitat de sempre del poble. 

Felicitats i agraïments a Castellar de n’Hug i els seus veïns.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MÚSICA MEDIEVAL EN SANT JOAN D’OLÓ. BAGES.

El passat diumenge 22 de juny, primer dia d’estiu, el 21 a migdia havia acabat la primavera, seguint el “V Cicle de Concerts i Temples Romànics del Bages” organitzat per Amics de l’Art Romànic del Bages visitàvem la masia de Can Plana a Sant Joan d’Oló. Llogaret apartat del riu constant de vehicles que circulava per la C-25. 

La tarda era alegre i clara, potser bastant xafogosa per la calor estival que ens deixava constar la seva presència. 

L’arbreda, els prats i les vinyes del voltant de la casa i del seu entorn lluïen encara amb la frescor primaveral i les flors plenes de colors ens oferien el seu contrast vers l’herba verda.

La masia de can Plana és una construcció segons dades de la segona meitat del segle XIX però el lloc de la Plana apareix documentat el 1112. En una pedra de llinda hi ha la inscripció de Isidro Casamitjana 1868. 

Entremig de vinyes ben cuidades i ametllers que mostraven en les seves branques la propera collita, es presentava davant nostre, amb la senzillesa tan habitual del humils. l’esglesiola o capella de la Santa Creu esmentada l’any 1081. Na Roser Parcerisas ens va donar una breu, però clara presentació de l’edifici i la seva història. 

Per finalitzar la tarda vam gaudir de la música interpretada per Mara Aranda, cantant i compositora valenciana d’àmplia trajectòria en música mediterrània i que ha format part de diferents grups i de Jota Martínez,  músic, productor i lutier.

Ens van fer una aproximació a la música medieval sefardita i del so dels instruments musicals de l’època. Van gaudir d’una grata tarda digne de recordar i agrair als seus intèrprets.  També als dirigents d’Amics de l’Art Romànic per haver aconseguit la seva presència com aportació a la cultura del poble. 

Jota Martínez ens va presentar els diferents instruments medievals. Però voltegen en la meva ment les seves paraules durant l’afinació de la “zanfona” ens va dir:

¾    Un músic que toca la “zanfona” passa la meitat del temps afinant-la i l’altre meitat tocant desafinat.  

També grata i memorable la darrera actuació mostrant l’inici del seguiment per part de les noves generacions d’aquest art tan antic i també nostre.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LLEGENDA DEL PEDRAFORCA.

En una de les nostres sortides pel nostre estimat Berguedà fèiem una parada en el mirador del Pedraforca, existent després de haver passat Maçaners. 

En el Planell indicador preparat a mes per timbrar el Passaport Berguedà, una iniciativa e Turisme del Berguedà per donar a conèixer els punts més emblemàtics d’aquest país, observava escrita una de les llegendes del Pedraforca. Simplement explicava com va ser que tingués la seva formidable enforcadura. M’ha agradat i no he pogut estar-me de comptar-vos-la. Segurament alguns de vosaltres la coneixeu, però sempre és una estona d’agradable lectura i recordar no fa mal a ningú.  

EL DIMONI I EL PEDRAFORCA. 

Hi ha que assegura que fa molts segles el Pedraforca era una muntanya com moltes altres, sense enforcadura, amb un sol cim. 

Dalt de tot s’aixecava el majestuós castell del senyor de totes les valls del voltant. 

Es tractava d’un home just, però vet aquí que la mala influència d’un nouvingut va canviar per complert el caràcter del senyor i va tornar-se cruel i ambiciós. 

Cansats dels mals usos que patien els habitants van anar a demanar consell a una velleta que habitava el bosc de Gresolet. Els va dir que demanessin fervorosament ajuda dels àngels del cel i que aquella nit es tanquessin a casa, barressin les portes i no fessin cas dels sorolls que sentissin, per més forts que fossin.  

Era mitjanit quan es van començar a sentir uns xiscles esgarrifosos. Aquell sinistre personatge arribat al castell no era altre que el dimoni i cridava embogit davant d’una legió d’àngels amb espases de foc. Aviat, els crits van barrejar-se amb els cruixits dels murs del castell que va acabar caient muntanya avall, amb un estrèpit ensordidor, com si d’un terratrèmol es tractes. Tres dies i tres nits va durar la lluita. Una espessa polseguera va cobrir el capdamunt e la muntanya i quan finalment es va esvair, va aparèixer partida en dues, dibuixant la forca del diable i amb les pedres del castell formant una gran tartera. 

Els àngels van salvar els cavallers del castell però com a càstig per la seva cobdícia, van ser condemnats a reconstruir-lo, amb la promesa que serien perdonats el dia que refessin una torre. 

Des de llavors asseguren que a les nits se senten sorolls de mans transportant pedres amunt, però quan surt el sol, tot el que han construït rodola.  

Hi ha moltes llegendes en les contrades catalanes i val la pena conèixer-les com val la pena visitar els seus molts racons.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT GUILLEM. PATRÓ DE LLÍVIA.

En una d’aquesta diverses sortides que realitzem en recerca d’esglésies principalment romàniques, però, sense deixar de costat les altres que també són patrimoni del poble creient. Les nostres passes ens van portar el quinze de juny a Llívia. Ens havíem assabentat de l’existència de l’ermita de Sant Guillem i la volíem fotografiar per una resumen en el nostre blog germà, Indrets. 

L’ermita, segons en va dir una persona a qui van preguntar es troba en el parc de la Prada, molt proper, segurament les dades de mig quilòmetre són ben reals, del poble de Llívia una vegada passat el pont damunt del Segre. 

El lloc, ja des del principi ens va semblar privilegiat donada la seva planura i la quantitat d’herba verda que el cobria, a mes de la profusió d’arbreda al seu voltant. Un gran parc infantil i un lloc adequat per fer pícnic  i així aprofitar el convertir, en realitat la convivència de pares i fills, tan desgraciadament malmesa en aquets temps materialistes.   

Aleshores van saber que era el dia del patró de Llívia, Sant Guillem, i  aquest dia la petita església és oberta i es celebra una processó des de l’església de Nostra Senyora dels Àngels, on són guardades les relíquies del Sant fins l’ermita. Llavors la campana va començar a dringar anunciant l’arribada dels fidels. 

Pocs moments després sentíem el son de la banda que ens anuncià la presencia d’un grup de bastantes persones que en files a cada cantó del camí avançaven lentament. Unes vegades tocava la banda musical i quan els instruments emmudien les persones acompanyats cantaven els goigs del Sant patró de Llívia. Al final de la comitiva portant el reliquiari en braços desfilava el mossèn.

Una cerimònia plena de respecte i fe. A les portes de l’esglesiola el mossèn oferí el reliquier a l’adoració dels fidels, mentre és llegien altre cop el goigs, i a finalment l’entrà en el temple.  

Rere l’església en una petita placeta poc minuts després sonava la cobla Manresa en una audició-ballada de sardanes. 

La llegenda diu que Guillem era un capellà o un estudiant que, des de Tolosa, anava en pelegrinatge cap a Sant Jaume de Galícia al segle XI. Emmalaltí en passar per Isòvol i, sentint-se morir, demanà per una capella dedicada a Sant Jaume el Major; anà a la capella d'un mas que hi era dedicada, Sant Jaume d'Alf (antic llogaret situat a l'actualment Mas Revellat, entre les poblacions All i Olopte i, després de pregar-hi, hi morí. 

Dos nobles de Llívia van recollir d’amagat el seu cos, sense el cap que queda a Sant Jaume d’Alf,  i en arribar a  la prada el van enterrar. En memòria seva és construí l’esglesiola. 

Sempre emociona vivament l’expressió del sentir religiós del poble en les celebracions pròpies de cada lloc.   

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CERCANT EL FUTUR.

Començarem aquesta història en el passat, per què com podem encertar el futur des del present, sense comptar amb les dades dels nostres ancestres. Us imagineu com es podem fer els experiments mèdics sense dades aportades pels primers metges en el albors de la humanitat. 

El Fidel, un noi en aquella edat que és comença a pensar en el demà, es preguntava a si mateix assegut a la taula del menjador

¾    Què faré en el futur?- Aquest tema el frissava profundament.- Aleshores, em faré gran o tal vegada els científics hauran trobat l’elixir de la eterna joventut. 

Neguitós i frisós s’aixeca de la cadira i corra escales amunt. Va a l’eixida on el seu besavi, un futuròleg aficionat, guardava una meravellosa i única bola màgica capaç d’endevinar l’endemà. 

Posant-la damunt la taula començà tot una sèrie de frases iniciàtiques, fins que la bola, com una bombeta a qui algú ha pitjat el polsador de l’electricitat s’encengué amb llum tremolosa. 

Davant seu, com amb un televisor amb mala imatge, començà a sortir el seu futur. Primer, és veu com un jove fent el servei militar. Sempre ha esperat que amb un futur anul·léssim aquesta obligació que només fa que perdre el temps al jovent, malgrat que altres persones parlin i diguin que enforteix el caràcter dels homes. Ja els hi donarà caràcter fort quan arribi el moment! 

Tornant al futur passen tota una sèrie d’imatges d’un possible demà, noietes, promesa, dona, família, etc. Caram! Com ha passat el temps, qui és aquest personatge de cara arrugada, ulls petits i mans tremoloses que jeu en un llit d’aquesta habitació que per la seva blancúria sembla ser d’un hospital.  

Una nuvolada enfosqueix la bola, i tot això queda enrere i aleshores es troba dalt d’una boira blanca davant d’un senyor de cara seriosa que li preguntà el nom.

¾    Jo, Fidel !- contestarà amb veu alegre.

¾    Hum!!! De fidels, n’hi ha molts- mussitarà de llavis endins l’home seriós, mentre, enmig de la roba se li veuen unes claus.

¾    Però jo sóc Fidel. Jo, sóc el Fidel i seré sempre el Fidel.

¾    Em donés un mal de cap infinit, passa i parla directament amb el Cap. A veure, si ell té més paciència. 

Llavors obrirà la porta i entrarà amb l’ànim compungit davant de la presència del Creador i aquí acabarà la seva prepotència. mirarà al Senyor, els seus ulls immediatament baixaran cap el terra i la seva cara avergonyida es posarà vermellosa.

¾    Qui ets bon noi?- preguntà amb el Déu amb veu melodiosa.

I el Fidel contestarà:

¾    Jo, el Fidel, Senyor! Sóc el Fidel!- respondrà retorçant-se les mans i plorant de por, per el gran desconeixement i la poca importància del seu nom. 

El Magnífic agafarà un gran llibre de tapes gruixudes i fulles de paper de barba, i començarà a fullejar-lo, passant lentament pàgina a pàgina, n’hi ha tants d’apuntats en les llistes del Senyor, fins que trobarà la fitxa del noi.

¾    Home, mira! Caram! Ho veig malament, molt dolent no ho has estat - l’interpel·larà- però allò que pogueren dir respectuós amb mi, no! I amb els altres tampoc. Has estat un de tants. Ni peix, ni carn. Saps què? Et donaré una segona oportunitat, ara que ja ho has vist. Ves-te’n, torna al menjador de casa i comença una nova vida. A veure si la pròxima et puc fer lloc aquí dalt. 

Assegut davant la bola la torna a mirar, ara ja no sap si és la primera o la segona oportunitat, donada pel Suprem, o potser la tercera o la quarta.  

Ai, Senyor!! Tingueu misericòrdia dels pobres pecadors que sempre ho volen fer bé, però, ni amb el futur ni ara se'n surten.  

Miquel Pujol Mur.

AQUELLES VELLES XIRUQUES.

Han passat els anys i la marca encara és vigent. Es continuen fabricant, però ha canviat la companyia, coses del destí de les marques. També la seva qualitat ha evolucionat seguint i actualitzant-se per competir en el mercat.  

Les xiruques van ser unes de les primeres botes per treballar, i al mateix temps, una de les més volgudes per anar d’excursió que es van realitzar al nostre país. Aleshores, la paraula senderisme no era coneguda ni sabíem que volia dir, alguna vegada sonava randoneur en francès.  

Sortíem d’excursió a la muntanya o anàvem simplement a caminar. Per lligam, algun escoltes (boys scouts) anàvem de raids suposo per acceptació de les arrels angleses de les ensenyances de Baden Powell  

Segurament no eren les millors, però tenien una relació qualitat-preu que feia que fossin assequibles a les butxaques de certa part de la gent treballadora.  

Malgrat tot eren efectives, s’agafaven correctament al turmell, o així ens ho semblava, i a més no patinaven quan l’aigua mullava les pedres. Hi havia gent en el temps de la postguerra que les feia servir per anar a esquiar embolicant-les amb plàstics o el què fos. Què n’érem de feliços o inconscients? Potser, quan no s’arribava a res més,  tot valia!  

Sola de goma treballada amb marques fondes per assegurar l’adherència quan plovia o hi havia fang. Cos de la bota en roba i reforços de pell girada i cordat amb cordons marrons a joc. La sola interior inferior era d’espart com si d’una espardenya es tractés. 

Aquelles xiruques no tenien els tecnicismes d’avui en dia, ni les soles de marques estrangeres. Ni tantes i tantes coses que s’hi ha anat afegint per fer-les més fiables, segures i còmodes. Però, llavors el què aconseguia unes era tan feliç  com amb les més modernes d’ara. No hi havia res més.  

Molta il·lusió i moltes ganes de caminar. 

Miquel Pujol Mur                                      

EL GOS VIGILANT.

De bon matí he sortit a fer una mica de senderisme, esport al que sóc molt aficionat. Però sense passar-se de mida, ja que aleshores el meu cos en comptes d’animar-se necessita urgentment descansar.  

Jo dic que és manca d’entrenament mes ho dic per quedar bé amb mi mateix perquè la veritat el què pesen són el anys i també alguns quilets que envolten la meva cintura. Què hi anem a fer si davant d’un plat ben cuinat la boca se’m fa aigua i seria una manca de cortesia no aprofitar fins la darrere engruna. Amb pa i vi es fa molt camí, sobretot si el pa està ben farcit. 

Quan anava per un caminoi he sentit uns lladrucs que provenien d’una casa de pagès aïllada, molt ferma i amb bones condicions, que era al costat del senderó. 

La casa no té murs de separació amb el camí, vull dir amb això que és un espai obert on pots passar passejant sense problemes i molt agradable perquè l’herba forma un tapís verd molt tou. Per tant em vaig atansar, perquè malgrat els gossos desconeguts no és el que m’atrau més, aquell bordar no era amenaçador. 

Lligat per una cadena que al mateix temps era passada per un altre de més gran per permetre-li un bon radi d’acció, era vigilant el gos, negre con la nit. Una femella de cocker-spaniel de grans orelles que s’ha posat, només veurem, panxa a l’aire per què l’acaricies.  

Amorós a més poder, segurament sentia dins el seu cor la solitud de la seva vida empresonada, malgrat podes mirar al seu entorn. 

Quan humans, com el nostre gos de referència, viuen enclaustrats en un pis mirant a fora, a la vida real, mitjançant una finestra. I hi ha que encara ho veuen pitjor que miren únicament la finestra fosca d’un televisor.  

Miquel Pujol Mur.

UN DISSABTE A LA XIII FIRA MEDIEVAL DELS CANONGES A LA SEU D’URGELL.

Els amics de la Seu, Rosa i Xavier, ens havien avisat de la celebració del Mercat Medieval dels Canonges que porta ja realitzades amb la present tretze edicions. Inquiets i amb ganes de conèixer aquesta Festa Popular el dissabte 31 de maig els nostres passos s’encaminaren vers la Seu d’Urgell, capital  de l’Alt Urgell. 

Aparcar no sempre és fàcil i després de voltar un xic uns municipals ens van indicar un prat, per cert bastant proper a la Catedral, on s’havia habilitat un espai per l’aparcament dels vehicles.  

En pocs instants érem a la porta de l’església, segons un indicador l’única catedral romànica de Catalunya. 

La primera parada era plena de diferents aus de falconeria: falcons, mussols que miraven a la gent com una pressa inabastable, un gamarús d’atenta mirada, altres aus amb el cap cobert per la caputxa que malgrat frissaven amb els sorolls romanien quiets, damunt la seva perxa, sota l’atenta mirada dels seus cuidadors. 

Al seu costat una tenda de campanya ens cridava l’atenció per les múltiples armes que porta un cavaller en els torneigs o fets armats. Tota una parafernàlia d’espases, de sabres, de llances, destrals, piques a més de les cotes de malles per cobrir el cos. Tot el necessari per la guerra: matar, mutilar, ferir...  

Aleshores, uns pocs metres més enllà, el portal medieval ens permetia entrar i fer un recorregut per diferents carrers. Les porxades eren ocupades per quasi 100 tendes o parades que ens oferien mil coses, medievals o no. L’espai era força animat i alegre. La mainada gaudia passejant amb els seus pares i demanant alguna que altre llaminadura o joguet.  

Les persones que regien les tendes majoritàriament vestien roba amb formes medievals. Personatges d’altres temps, com el pregoner, passaven a recordar-nos que feia molts anys s’havia declarat la pesta negra a la ciutat. Un carretó portava uns malalts recollits per portar-los al llatzeret. 

Unes belles i velles dames aprofitaven un sota arc per fer punta de coixí i a la porxada veïna un marxant oferia la feina ja acabada de les puntaires. 

Parades de regals: de cuiro, de pedreria i atuells luxosos competien amb tota aquella mena de coses que alimenten el cos com: formatges, embotits, olives, tot una meravella de productes salats i dolços. Una parada de dolços àrabs va cridar la nostra atenció i poc després menjàvem una deliciosa llepolia de fulles de pasta fina amb mel i licor que feia que els nostres ulls s’esbatanessin amb la seva agradable dolçor. 

Música viva al carrer. La banda de música ens oferir els seus sons, capgrossos, gegant i geganta ballaven melodies ancestrals. La geganta amb el seu somriure ens captivava. Una de les gegantes més somrients que mai hem vist. 

Tot aquest món, mig artesanal, mig medieval, de festa de la ciutat ens animava a voltar i voltar carrers i veure’ls una i altra vegada per què no volíem perdre cap detall en la nostra visita.  

A més passejant amb els nostres amics el matí va fer-se encara més plaent. 

En tornar a l’aparcament vaig observar que els ulls del gamarús em seguien amb curiositat. Potser era jo la seva pressa preferida. Una esgarrifança va recorre’m el cos. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

UNA VOLTA PER PRATS DE MOLLÓ

Tornàvem de Ceret i després de dinar a la vora del riu Tec, sentint la remor de l’aigua lliscant damunt les roques de la pedregosa llera, arribàvem a  Prats de Molló. 

Quan al matí vam passar en direcció oposada les parades ja eren muntades en el centre de la plaça. En aquells moments no havia gaire gent, segurament l’hora no era la millor del dia per comprar i vendre. Al passar al matí havia més concurrència, mes potser el jorn estava marcat per l’esdeveniment del Mercat de les Cireres. 

Com el nostre propòsit era prendre cafè aviat traspassarem el lloc de l’antiga porta de la muralla i caminàvem per la zona de vianants en recerca d’una cafeteria. 

Mentre ho fèiem observàvem els edificis i les places interiors venint-nos el record de Vilafranca de Conflent, però sense el rebombori turístic d’aquesta vil·la.  

Després de prendre la aromàtica i reconfortant beguda, emprenguérem el passeig fins al portal de la Cavalleria, (més tard de la Carnisseria i finalment porta d’Espanya) una de les antigues portes del baluard. Fèiem unes quantes fotografies i tornàvem cap el cotxe mitjançant el carrer paral·lel. 

Visitàvem la capella de les Santes Justa i Rufina, germanes sevillanes que en el segle III van estar en la regió i realitzaren diferents miracles. Un dels més importants va ser treure aigua d’una de les altes muntanyes que envolten la contrada. No en trobàvem fins que amb les seves mans cavaren la terra. Segons la llegenda l’aigua encara baixa de la muntanya que s’anomena “El MIRACLE”   

Vam admirar l’interior de la capella on hi ha exposats gravats de Jean Lareuse. Aquest artista internacional té al poble català de Prats de Molló, en la seva casa d’estiu, un estudi, i ha adornat les parets de la capella, amb sis grans murals que representen Madones exquisides, plenes d’entusiasme i prestesa, conseguint un excel·lent equilibri entre l'estètica i la història. En la seva representació de les Madones, el comportament il·lògic es converteix a l'instant en una instantàniament creïble. Es diu que en la seva obra es pot veure la frescor i l'espurna de l'home, ja es tracti d'oli o aquarel·la. 

Ja finalitzant el nostre passeig recorríem el baluard de la porta d’entrada. Rere nostre i pendent per un altre visita quedaven l’església sota l’advocació de les mateixes Santes que llueix un bell campanar romànic i segons dades la nau és de gòtic tardà. 

Dominant la ciutat, des de el cim de la muntanya, Fort Lagarde ens  acomiadava amb la promesa de més coses per conèixer en una propera visita. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FESTA DE LES CIRERES A CERET

En aixecar-nos el primer que hem fet es pujar les persianes del menjador i observar la cara del nou dia. Gràcies Senyor! Ha estat el nostre clam. Les pluges i el mal temps avui han decidit descansar, potser per agafar forces per demà, rere una setmana de bromes i aigua. 

Vist el dia solejat hem decidit acomplir el propòsit de veure el mercat de les Cireres a Ceret. Hi ha dos motius per aquesta sortida, un de molt principal es comprar cireres, fruit que ens agrada al dos. L’altre, no menys interessant per la M. Rosa, es recordar, molts anys enrere, quan anava a ballar sardanes de concurs a aquesta població del Vallespir.  

Deixo el llapis, prou de literatura, i agafem el cotxe per anar a Ceret.

 

Ha estat un bon dia. La carretera ha estat difícil, malgrat hem anat per la nova de Gironella a Vic. Des de la capital de l’Osona hem continuat fins a Camprodon per una bona carretera. Però a partir d’aquí la cosa s’ha complicat més. La susdita carretera, per qualitat de l’amplada i de l’asfalt, a més de l’orografia del terreny ha acabat convertint-se en un seguit de viratges i contraviratges fins arribar a coll d’Ares.  

En aquest lloc ha cridat la nostra atenció el monument als catalans i espanyols que fugin del franquisme van marxar a l’exili l’any 1939. Les fotografies que assenyalen el camí de fugida ens ha esgarrifat. 

Després de la parada i fer unes fotografies emprengueren de nou el camí per terres franceses. Senyor!! Recordava quan fa anys tothom em parlava meravelles de les carreteres franceses, o d’aquí van oblidar-se o el meu comunicant només anava a Perpinyà (a veure ja sabeu què). Bé, la carretera continua essent tan recaragolada o més que la del nostre costat, malgrat que els cartells indicatius són en francès. També n’hi ha en català. 

Per fi, Ceret. 

Primer problema aparcar el cotxe. Aleshores caminant pujàrem fins a la part alta del poble on el bullici de la gent i el so de la tamborinada criden la nostra atenció i també l’aliena cap a la plaça. Parades de lluents cireres, vermelles i molsoses que omplien les postades. Al mossegar-les es nota el crec de la carn forta i saborosa. Gent que compra, gent que ven. Què més pot cridar al desig que veure davant teu una munió de fruits carnosos acompanyats de licors, pastissos, formatges, cerveses, tot de o amb cirera.

 

Uns empenyen, els altres es queden embadalits impedint avançar. Una dona ofereix les millors cireres de la contrada. L’home del seu costat, amb veu bronca, proclama que les seves són molt millors. Com a espectador neutral penses que es pegaran. Després uns vilatans ens assabenten que són un feliç matrimoni amb forces anys de convivència i de fills. Clar, amb els crits que es foten al mercat, en arribar a casa tot és pau i tranquil·litat. De la tranquil·litat i el ben estar, ja sabeu el que succeeix  a continuació i al cap de nou mesos, una altre criatura ve al món. Just abans de la recollida de les cireres i una altra vegada a tornen a començar. 

Ai! Ceret. Com m’has agradat, tornarem a voltar pels teus carrers si pot ser amb poca gent per veure els racons que tota població es reserva. No oblidem la xocolateria. 

Fins properament, malgrat la carretera. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

LO REI. II part

Que cansat és ser lo rei! El Fonollosa, només ha sabut fer que tornar-me a dir els retrets de la reina, com si no els hagués escoltat mai de viva veu. Manoi! I quina veu que té la parella real quan crida! I jo que volia em donés la pau, amb quatre murmuracions cortesanes, per començar de bon grat el nou dia, doncs no, retrets i retrets. Finalment, a mig matí, han sonat les campanes de la llibertat per tot el palau. El Muntades, m’ha assabentant que sa majestat, la reina, ha fet preparar les carrosses i s’ha marxat amb tot l’embalum de fills i seguici a les terres noves. Al·leluia! Jo, encara hauria fet més, hagués fet dringar totes les campanes del regne. Visca lo rei! 

Desprès, el dinar amb l’ambaixador del moro de les illes. Quantes reclamacions que m’ha donat, Senyor!! Que si els cavallers cristians no fan res més que perseguir a les móres, clar, el bisbe parlar de cristianitzar als muslims, i comencen per ensenyar doctrina a les joves. Que si els robem el menjar, pobrets cavallers d’una cosa o altra han de viure en un lloc tan petit. Quantes paraules de consol ha de parlar un rei per calmar-los a tots. Ja l’he dit que publicaré un edicte per prohibir-ho. S’ho passaran pels...! Que sacrificat és ser lo rei! 

De sobretaula una partida d’escacs, aquest joc que em vol ensenyar el Perot. Està carregat de romanços, el que vull fer es una bona capcinada després de tan xerrar amb el pesat de l’ambaixador. Que frissat és això de ser lo rei!  

Per la tarda passejar una estona. Després, reunir-me amb el nobles i amb els jueus. Uns demanen i els altres, protestant, són els que aporten l’or. I jo, el pobre lo rei, fent de mitjancer per a acontentar a tothom! Amb el escurades que són les arques de lo rei, si ho sabéssim correrien a veure lo rei dels castellans! Hauré d’organitzar alguna conquesta, mars enllà, per entretindré a l’exercit. Feina per lo rei! 

Ara sopar i... Avui estic inspirat, la Sibil·la, la de la mitja muntanya, està a la cort i no treia el nas a palau per por a la dona. Com aquesta s’ha marxat, s’ha dit, camp lliure i en la noteta, que discretament m’ha fet arribar, diu que ha fet pujar a la meva cambra aquell matalàs de plomes de cigne on naveguem com nàufrags en una mar brava, orsant-nos d’un costat a l’altre. Xocant, com si els nostres cossos fóssim portats per una onada rere l’altra. Abrasant-nos per no perdre’ns en l’abisme. Ai, Senyor! Com se m’ha posat el pal del bauprès pensant en solcar els bells racons del seu cos. Redimoni! Que estressant és ser lo rei complidor i haver de mostrar sempre la força perseguint uns bells malucs! 

D’aquí una setmana faré escriure una formosa carta de penediment a la muller. La Sibil·la, ja m’haurà deixat baldat per una bona temporada, i prometent-li a la reina bondat i alguna cosa més tornarà a la cort. Això de portar la corona l’ha envaneix força i veure’m fent-li la gara-gara encara l’engresca un xic. 

Ai, Senyor!!! Que fotuda és la feina de lo rei! 

Miquel Pujol Mur.

 

LO REI. I.

Diari d’una jornada reial en recordança d’un llibret, llegit ja fa molts anys, escrit per en Frederic Soler, més conegut com a Pitarra. 

Avui m’he despertat a una hora prou matinera, potser el gall del bisbe amb el seu cant estrident, ha estat el causant del meu desori. Desitjo, amb impaciència, que per Nadal sigui al plat i ben rostit, ens hi farem un bon àpat. Malgrat tot, no les tinc gaire clares amb aquest bisbe dels nassos.  

El clot a l’altre costat del llit encara està calent. Passo la mà per damunt i noto la calidesa d’una dama de bon veure i una certa aroma molt peculiar, que en arribar als meus narius em fa certa recordança. Ai, Déu meu! Parlar de recordances després d’haver traginat gola avall uns quants gots de bon vi i ballar fins a mitjanit amb tota una colla de donzelles de grat mirar. És molt demanar! Però lo rei, és lo rei! 

La culpa és de la dona, sempre manant i xafardejant  amb un o altre, i ara sembla que si li  arrufa el nas. És farà vella? Que no sap que quant veig un pal d’escombra, amb quatre penjolls de coloraines, ja m’hi vull ficar al llit a jugar allò que juguem sense roba les dones i els homes. Caram, quines manies li agafen ara! Si totes les seves dames, també, amb passat pel meu tàlem. Unes, de bon grat i altres per deure, perquè per alguna cosa, sóc lo rei. No sé que l’ha emprenyat ara, tal vegada se n’ha assabentat que el fill acabat de néixer de la cosina del bisbe, (collons de gall, no calla) és fill de les meves reals parts.  

Ara l’ajudant de cambra, que ve a ajudar-me a vestir. Ai, Senyor! Quin càstig tornar-se gran! Abans no estava de tantes galindaines, d’un bot saltava del llit, en posava qualsevol roba i l’armadura al damunt, i en un barrip-barrap baixava les escales. D’un salt muntava el meu cavall i a la guerra. Una bona guerra i una bona femella omplien cada dia el cor de lo rei!  

Sí, noi, tens raó porta’m la capa, no, la corona, no. No veus que estic a la meva cambra. Que en faré amb la corona posada, donar cops a una paret o l’altre, com si fossin les banyes d’un brau. O tal vegada saludar-me a mi mateix en passar davant el mirall. Sí! Guarda-la! I que passi el Fonollosa, que parlarem de batalletes i de joventut. Segur, que també em voldrà donar consells i algun que altre recadet de la dona. Si sempre estan xiuxiuejant, si no fos pel que sé, pensaria que m’enganyen. Ep! Noi, escoltem no corris tant, per després cridem a l’escrivà que li haig de dictar unes quantes lleis i un memoràndum. Sí, ja ho sé, les memòries. Com vols que escrigui les memòries si no sóc capaç d’escriure el diari del dia. Com pesa això de ser lo rei! 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.