L’AMIGA DE LA MARE. I

Els Sunyer són una família de classe mitjana on el pare i la mare treballen en diferents feines. La Núria, la mare, a més de la seva tasca familiar, fa de dependenta en una farmàcia. El Joan, el pare, exerceix de bidell en un centre oficial. El fill petit, el Roger, un noi de setze anys, estudia a l’Institut.  

La família tenia dos fills més, noi i noia, que ja han marxat de casa. La noia va casar-se molt jove i el noi gran va voler veure món, enrolant-se en un vaixell del Green Peace, per salvar la Terra de la inoperància dels polítics, vers el mitjà ambient.  

El pare, el Joan, és un home molt religiós, quan acaba el seu treball dedica el seu temps voluntàriament a l’església del barri. Col·labora en diferents tasques eclesiàstiques: com ensenyar la catequesi, els cursets de formació pels nous matrimonis i també en llegir l’Evangeli a la missa dominical. 

La religió és la seva vocació, no complida, però no li fa cap recança ja que  la família que ha format supleix els beneficis de la fe. Però té un gran sentit de la moralitat i en les seves paraules flueix sempre el missatge evangèlic.  

La Núria, és una dona que malgrat segueix les idees del seu home, no hi està tan obsessionada. La seva feina la porta a veure els vicis del comportament de la naturalesa humana. El Joan, no, el seu món, és a més del treball i complir mínimament amb la seva dona, i totes les altres coses es fonen en el núvol de la religió.  

Malgrat la seves vides llisquen per un món sense trasbalsos, seguint el camí marcat per l’espòs, la Núria està neguitosa i la raó de la seva frissança és el Roger. Malgrat la influència religiosa del seu pare, quasi més per això, observa que el Roger viu en un llimbs celestial. No entén que no surti amb els amics i que no hagi noies al seu voltant, essent com és un noi ben eixerit. 

El Roger és alt, està ben format, és guapot i afectuós, i a més sap com saben les mares, que calça una bona mida de membre. Alguna vegada l’ha sorprès dutxant-se i ha comprès que els nou mesos d’embaràs van servir per donar finalment  un bon resultat.  

Hi ha moments que això la frisa, no serà què els seu fill, malgrat totes les perfeccions que ella li troba, s’inclina per persones del seu mateix sexe. En els seus mals somnis s’imagina al seu estimat fill abraçant-se amb alguns d’aquells individus que venen a comprar a la farmàcia. També sap que n’hi ha de respectables, però aquests es confonen amb la gran massa. L’horroritzen els altres, els que es destaquen provocant a la gent.  

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

UN DIA RERE LA NIT.

Avui, la Marta no ha volgut tornar baixar a la platja. S’ha de dir que la Marta i el Joan, som una parella de segona volada, ja sobre la trentena complida. Els seus primers somnis lligats al temps de joventut van davallar per un estimball de raons difícils d’explicar. Les seves respectives parelles no eren respectivament, ni el príncep blau, ni la princesa de llargues trenes de les llegendes. Ells, segurament, tampoc van complir les previsions dels pensaments de les corresponents parelles.  

Al cap de cert temps de la dissolució dels respectius matrimonis, els seus camins en via morta van coincidir en una cruïlla, i el lligam de les idees i el desig de companyia va fer que els vagons de les seves vides caminessin en paral·lel. Aquest estiu, després d’uns quants mesos de convivència en comú, han decidit a passar uns dies de vacances a la costa. 

Bé, això de vacances, el què és diu vacances, no és només prendre el sol, menjar i dormir. No, també hi ha una part divertida i enjogassada. Una mica de disbauxa, a la nit, alegra l’esperit i la vida. Que no tot, ha de ser treballar i com encara són joves tenen molt camí per descobrir.

La causa de la negativa de la Marta a tornar a la platja és precisament la frenètica vetllada nocturna, que començà ahir a les deu del vespre i ha acabat al mig matí d’avui, després de banyar-se nus en una cala solitària del cap nord.  

El Joan, sense estar tan cansat com la Marta, recorda una llarga nit de ballar, moure’s, saltar i beure. Beure molt! L’orquestra tocava preferentment ritmes afro-cubans i també una altra música molt més moguda. Encara li ressonen dins el cap les trompetes i els timbals. Sobretot, havia una trompeta que com un agut estilet li penetrava per les orelles i aleshores esclatava amb gran rebombori a l’interior del seu cervell.

Quan ha baixat a la platja, per segon cop el dia d’avui, són les cinc de la tarda tocades i el sol ja minva la seva potència. La Marta però, encara està desconjuntada d’ossos i d’ànima. La seves parpelles, avui fosques de cansament, necessiten fer un gran esforç per obrir-se i quan ho aconsegueix els seus bonics ulls verds transparenten la seva fatiga. Ha mirat a la seva parella i amorosament li ha dit:

¾    Joan, baixa a la platja, banyat i pren una mica el sol. Jo no puc, prefereixo dormir. Ep! I per la nit no facis plans, avui descans total. 

Assegut sota un para-sol l’home observa a la gent que camina per la platja en el lloc on es trenquen suament les onades, van passejant amunt i avall. Una noia, una joveneta, amb els moviments encara d’una nena, corre per la sorra perseguint al seu germà, un tendre infant, que amb un flotador vol saltar imprudentment des del trampolí. Un cartell de Coca-Cola els amaga  de la seva vista. 

Observa un home, assegut més enllà, més aviat gran, que també ressegueix amb la mirada els gràcils moviments de la noia. Segurament, els records de joventut també dansen dins el seu pensament. Joventut, diví tresor! 

El Joan pren el mòbil de la bossa i pensa, “més valdria que li truquessis, no fos que canvi d’idees, però, i si la molesto quan encara dorm. Deixeu-ho per més tard”.  

En aquestes escolta el timbre del mòbil dins la bossa, l’agafa i escolta la veu de la Marta. Parla fluixet, amb veu cansada, però la nota com un xic enyorada i potser en el fons un xic desitjosa de la presència masculina. Creu escoltar en el seu to de veu unes ganes de fer d’entremaliadures i jugar. Ai! Tantes coses poden ser! I tantes imaginar-se! La veu li diu:

¾    Marc! Puja necessito m’acaronis una estona i ...  

Agafa la bossa i la tovallola. Sense mirar enrere, abandona ràpidament la platja. Que la Marta i el Joan, són dos en un. 

Miquel Pujol Mur.

RELATS AL BERGUEDA I INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ.

Apreciats amics,

Us anomenem amics, perquè creiem que a tots els que d’una forma o altra, seguiu les pàgines d’aquests dos blogs, us hem de considerar com amics.

Vull dir-vos en aquesta nota, que fins la darrera setmana d’aquest mes de juliol, no publicarem cap més nou relat o cap més nova dada d’esglésies, ja que marxem uns dies a fora.

Agraint la vostra atenció, us saluden cordialment,

M. Rosa i Miquel.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

EL BLAU DEL MAR.

LA MAGIA DE PINTAR AMB LLUM. 

El passat dia 28 de juny passat vam assistir a la Galeria d’Art ANIM 2 de Puig-reig a la inauguració de la exposició de fotogràfica  “EL BLAU DEL MAR” de l’artista fotògraf Pere Oliván López. 

Damunt  del marc blanc dels murs de la sala d’exposició ressaltava el blau marí de les fotografies exposades. Vertaderament el mar blavós i el seu flaire salí ens manca en les nostres terres berguedanes. La més gran extensió blava que els nostres ulls gaudeixen és el cel. La nostra mirada està acostumada als colors de la pedra i la terra,  dels arbres i sobretot el verd que s’estén pels nostres prats i contrades.  

Per tant, es d’agrair veure les tonalitats blaves de l’aigua del mar i entre les distintes fotografies  me’n recordo especialment d’una de pluja en terres de Donosti.  En Pere Oliván,  de parlar agradable i entenedor, ens va fer una dissertació sobre la seva obra i els treballs per aconseguir finalment retratar el blau de l’aigua i les línies de la seva vida  interna. Com si es tractés del traspunt de la vida humana, però traslladat al líquid element. Moltes hores de treball invertides, molta tècnica també apresa durant la preparació  i una dedicació extraordinària per fer possible la comprensió intel·lectual i donar a conèixer el seu  treball. 

Les persones assistents gaudíem de les seves paraules i de la seva demostració en viu per mostrar-nos l’inici del seu quefer.  Aleshores va ser quan desgraciadament, aquí recordo el títol d’una obra de la mestra de la novel·la negra, l’Agatha Christie, “com si el mirall es trenqués de dalt a baix”, apartant-nos desgraciadament de l’ambient propici per escoltar  i comprendre, i portant-nos al món real i quotidià. 

Un sobtat cop de frens i tot seguit del soroll escandalós de la planxa, el vidre i el plàstic al ser abonyegats i trencats contra un altre vehicle, ens va fer perdre la nostra abstracció seguint les paraules d’en Pere Oliván. Vam sortir a comprovar la causa i  veure si no havia cap problema que demanés la nostra col·laboració humana.  

Al cap de certa estona continuava la conversació ja en un pla més plaent, per sort en l’accident no va haver cap conseqüència lesiva. La planxa es pot reparar, malgrat sigui cara, però el nostre cos és molt més sensible i patidor.   

 

Ja situats en la sala annexa va fer-se un dolç mos de les llaminadures que tant ens agraden en general, com són: coques en diferents formats i sabors, bombons acompanyats per begudes varies i van brindar amb cava per augurar un bon èxit a l’autor i la seva exposició. 

Una tarda complerta unint cultura i bona companyia. Gràcies a l’Anna i al seu espòs pels vostres esforços en bé de l’art! 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

ELS PANTALONETS CURTS I LA VIDA.

Tanta pruïja que tenia la noia per venir a la platja i quan després de moltes promeses de fer bondat acordem venir-nos uns dies soles, em deixa mig abandonada com si fos una fruita lloca. Hauré d’agafar el gaiato i explicar-li allò que vam acordar. Té una sort immensa que a mi la platja, el sol i la sorra em donen una nyonya terrible i a més no tinc ganes de discutir-me amb ningú i menys en la meva filla. Mira mentre l’espero per dinar li faré un sacsó al pantalonet curt que li va una mica llarg.  

Així remuga la Sara mentre posant-se les ulleres comença a tallar i doblegar la roba del camal i cosir-la atentament per què no se li esfilagarsi. No vol que la Míriam després vagi pel carrer amb tot de fils penjant del pantaló, com a vist a altres que semblant unes perdulàries.

¾    Hola mare!- s’escolta al rebedor de l’apartament, una llarga estona de temps des del moment que sentí el soroll de les claus a la porta de l’apartament, acompanyat d’un sonor i llarg petó seguit d’un profund sospir d’acomiadament.- Oi, que bé! M’estàs cosint els pantalons que em posaré aquesta tarda per sortir amb els amics. Però mare! No els deixis tant llargs, ara no és moda, mira dobla al menys tres dits mes.

¾    Però nena, tan curts quasi se’t veurà tot.

¾    Mare, ets més antiquada! Fes el que vulguis, ja m’estarà bé!

¾    Escolta aquesta tarda no m’acompanyaves a casa dels Serra. Tenen unes nenes, de la teva edat, que són molt maques. Podríem ser amigues teves.

¾    Aquelles bledes! Ep, mare! Que jo no sóc una nena, tinc setze anys i ven posats! Tu vols que sigui amiga d’aquell parell de prosies que no saben més que mirar i mirar girant-se i dissimulant. Ni en pintura les vull veure! Només fan que xafardejar i murmurar. Amb això vols que sortí, ni pensar-ho. Tu ves a veure’ls i els hi donés records.

¾    Ai Míriam! Des de que hem vingut a la platja i has trobat aquesta colla t’he perdut.

¾    Vaja mare! Ja surts com sempre amb el mateix! Sempre igual!

¾    Escolta amb quina amiga has vingut, que heu trigat tan a separar-vos.

¾    Ui! Si que vols saber! Ni què fossis de la CIA? Que ja no estem als teus temps! Ara hi ha la democràcia i la llibertat. Què no t’has assabentat? Clar sempre enganxada als pantalons del pare, que no surt del casino de xerrar de política amb els amigots i tu de xafardejar amb les seves dones. Què aquest món ha canviat! Què som a finals del segle XX! Ves a fer una volta pel passeig vora la platja i veuràs com el temps ha fet un salt endavant.

¾    Llibertat i democràcia, segons per qui! Els obrers a treballar i a pagar com sempre i els altres a ficar-se els calers a butxaca.

¾    Ai mare! Valdria més que et tornessis al poble i jo ja ho faré un altre dia. Potser d’aquí una setmana més!

¾    Sí, per ser l’escarni de tothom. Tu i jo juntes sempre. Què diria el teu pare si sabés això que dius?

¾    El papà té confiança amb mi!- Contesta molesta la filla.

¾    Va nena, no discutim. Mira que macos ha quedat els pantalons i veus com queden bé de llargs. Curtets, però elegants. Escolta, la teva amiga té la veu molt ronca. Què fuma?

¾    Però, mare, si ara fumem totes. Jo, perquè ho dissimulo aquí i a casa, i sàpigues també que una mica d’herba no fa tampoc mal a ningú. És terapèutic!

¾    Mare de Déu! Si la meva mare et sentís dir això. Si jo li hagués dit mai una cosa així s’arrancaria els cabells i es moriria de vergonya.

¾    Deixa la iaia amb pau! Que fa anys que és morta! I era més complaent que tu! Em donava tot el que jo volia.

¾    Clar, es dedicava a malcriar-te. Com la responsabilitat no era seva.

¾    A més, mira no era una noia, era un noi i molt eixerit. M’encanta quan en toca.

¾    Nena! M’esgarrifes quan et sento parlar així. Li hauré de dir al pare!

¾    Mare, sembla que no hagis mai fet manetes. A més, sé que abans del pare tenies un xicot que t’agradava molt, m’ho va dir l’àvia. Segurament en vas fer més d’una! També em devies fer de coses! O eres una monja beata?

¾    Ai, senyor! El que ens de sentir les mares.

¾    Va no siguis dolenta, que sóc jove - diu la Míriam mentre acarona la galta de la mare.- Tu també ho vas ser. 

La Sara fa un sospir de qui no pot discutir res amb la noia. Tan jove i  sap més lleis que un advocat. Posa el dinar a taula i veu com la seva filla és canvia i es posa amb presa els pantalons que li ha cosit marxant amb els amics. Frega els plats, recull la cuina i marxa a veure els Serra, pensant que no hauria tingut de venir a la platja sense els seu home. Però la feina és la feina i no està el món per quedar-se al carrer amb una mà al davant i l’altra a darrere. Encara els hi queda part del pis per pagar i uns diners malgrat siguin molt suats són força bons. 

Em tornar després de sopar amb els amics, la filla encara no ha tornat, però s’asseu al balcó i veu les llums del cotxes i el jovent que va d’un cantó a l’altre cercant diversió. La brisa marina fa que s’adormí. S’està també, amb la mica de frescor, que la dormida és força llarga. Quan torna en si, mira l’hora, és prou tard, i va l’habitació on dorm la filla i la veu dormint pràcticament nua damunt el llit. Nena o dona he aquí el problema! 

Ensopega amb una peça de roba i al l’agafar-la se’n adona que són els pantalonets que amb tanta paciència ha cosit al migdia, són plens de sorra i algú ha arrancat els sacsons que tan delicadament havia fet i ara pengen filots per tot arreu. 

Senyor, quina paciència hem de tenir les mares! - pensa- i  deixant caure la peça de roba en un racó marxa a dormir al seu llit. Pensa un xic amb el seu home, més què res com un bàcul on recolzar-se entremig del desori del comportament de la joventut.  

Miquel Pujol Mur.