Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 28 de novembre del 2014

I SI NO S’HAGUÉS MENJAT LA POMA.

El Manel assegut davant de la taula de la cuina mal pensava. El cap recolzat en el palmell d’una mà. Amb l’altra guixava en un paper que havia davant seu. El llapis lliscava lleuger, més el traçat era insegur com els pensaments de l’escrivent. 
Les paraules rebotaven, una i altra vegada, fins que el cervell atapeït de tan repetir-les li feia mal. Això que la frase era senzilla malgrat la pregunta implícita que portava en el seu significat. “I si no s’hagués menjat la poma”. 

Girant-se cap a la llar de foc mirava el cos que estès i abrigat en una manta dormia el son profund de la no existència. El Manel deixant de guixar el paper s’agafa la cara entre els dos palmells al mateix temps que es tapa les orelles per no escoltar el crepitar del foc. 

Un cop rere l’altre la frase, les simples paraules, martellejaven al seu pensament. El cap li feia mal. Els colzes de tan premuts a la taula també reclamaven llibertat de moviments. Els ulls closos és negaven a obeir al cos cansats de l’immobilisme. Finalment s’alça i les cames li tentinejaven de dubte o potser que la quietud forçada havia fet que si l’adormissin. 

Passant les mans per les parets per mantenir-se dret va arribar fins el cos inanimat. Aleshores les cames no el sostingueren i va caure ràpidament de genolls. El sòl de fusta va trepidar a causa de l’impacte. 

Va prendre el cos caigut, l’alça un xic bruscament i amb el palmell de la mà li va donar un cop. El cos va continuar inert i sense fer cap moviment. Llavors va descarregar una forta plantofada i aquella carn va retorçar-se de dolor i amb un gemec estrany va escopir el tros de poma que l’ennuegava. Poc després respirava normalment. Deixant el cos al terra damunt les mantes observa com la vivesa tornava als ulls, fins fa poc quasi vidriosos. 

Prenen la resta de la poma de damunt la taula, la va rentar i amb un ganivet hi feu fins trossets que posa damunt la pasta brisa. Una mica de sucre per sobre i també un espurnall d’aigua per què al coure fes un almívar lleuger. Introdueix amb molta cura el resultats de la seva preparació al forn i observa per l’espill com s’anava coent. 

Aleshores content va donar un glopet d’aigua al caigut i pensa: Si no s’hagués menjat el tros de poma fa estona que hauria berenat. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 26 de novembre del 2014

PROVA D’ESCRIPTURA CREATIVA DAVANT UNA IMATGE RÀPIDA.

Aquest conjunt tan estrafolari em posa frisós. Essent sincer la composició dels colors és lleugera com si la creadora que l’ha realitzat fos un treballadora de clara i elegant percepció.  

Una persona estudiosa en tot moment del profund abisme de la naturalesa humana amb un toc lleuger de realitat. Com un quadre de qui sap? Tal cop ara està de moda parlar de Kandinski.
 
Ara hi ha dues coses que trenquen el conjunt, una li dóna un aire d’actualitat, el diari. L’altre, del què no entenc la seva presència, és el peix gris de boca oberta. Potser enllaça amb la profunditat del pensament comparant-lo amb el profund és el mar. 

Malgrat tot, he pensat que el realisme metafísic, observat frontalment, al mirar el quadre des de l’altre cantó de taula difereix totalment.  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 24 de novembre del 2014

VOSTÈ PERDONI...

El Jan és un home, sobre la quarantena, que fa poc temps va divorciar-se de la seva muller. Havien anat junts a l’Institut, i aquella coneixença juvenil va derivar en amor. Després van casar-se i durant molts anys van viure sense problemes. Potser no era un amor passional, però si una agradable convivència. Feia uns tres o quatre anys van coincidir, casualment en unes vacances a Madeira, amb una altra parella que també havien estudiat en el mateix institut. La serp de la passió va enroscar-se pels cossos de la seva dona i de l’altre  home. Amor i sexe, en aquest i altres casos, són una dualitat de significats que viatja conjuntament. Malgrat siguin dues paraules, que tenen unes percepcions morals diferents segons qui les pronuncia. Però, a la fi, entre els humans acaben les dues al mateix lloc: el llit.  

Va haver el consegüent escàndol dins el grup de coneguts. La nova parella enamorada va saber marxar a un altre país en el moment adequat. Les altres dues meitats, com dues taronges partides i menyspreades, van quedar soles i exposades al comentaris, servint de befa, davant de tothom. Com succeeix a vegades van intentar relligar els fils trencats, teixint una nova peça, i crear entre ells una nova il·lusió. Però s’interposaven sempre paraules i records que no feien possible la vida en comú. 

Ara ja dissolts tots els llaços, tan els antics com els més recents, el Jan ha marxat amb dos amics, també de les mateixes condiciones, a passar uns dies a les illes Afortunades. Més que res, amb la intenció d’oblidar-se del passat.  

Són asseguts en una taula de la discoteca i fan entre si divers comentaris, totes més o menys del mateix tipus.
¾    Què et sembla la morena de la taula del fons.- pregunta l’Albert.
¾    Uf, quina dona! És maca però que ens dius del “maromo” que la acompanya.- comenta el Pere.
¾    Va, que parleu molt i feu poc.- contesta el Jan.  
¾    Sí tu ves dient, que fa anys que no et menges un rosco- interromp l’Albert.
¾    A mi m’ho dius i tu què? Si et poses vermell, només que una noia et pregunta el nom.
¾    Vaja Jan! Tu, fins i tot,  tartamudeges.
¾    Jo?- respon el Jan, i fent el desentès, mira a la porta, agafa el got llarg i fa un glop. 

Però sobtadament veu entrar a la sala una noia eixerida, formosa, alta i amb la melena voleiant com un estel resplendent. Porta una espècie de brusa blanca amb el coll tancat i al voltant llaçat amb molta gràcia una espècie de corbatí negre brillant. Damunt el top, ara s’ha adonat que no es una brusa, una armilla marró curta com si fos de pell d’isard que deixa a la vista la nua cintura. Uns pantalons negres i amples tapen les seves llargues cames. Per sota s’albiren uns tacons altíssims que la fan més esvelta i fimbrant. El Jan mig s’ennuega i deixa el got damunt la taula. Es desentén completament de la conversa dels amics i quan té a prop seu la figura femenina que l’ha impressionat tan vivament, li demana amablement:
¾    Senyoreta, en pot portar un altre gin tònic.
¾    Escolti que jo no sóc cap cambrera! Això ho demana al cambrer!- i continua caminant, com qui dansa, entremig de la gent que omple la discoteca. Finalment, s’asseu amb altres noies a una taula no gaire llunyana.
¾    Va, Jan! Tu deus estar torrat, quan comença la nit. Què no has vist que no era cap cambrera?
¾    Ho sabia de sobres, però volia escoltar la seva veu. Us heu fixat quin monument de dona?
¾    La veu dius? Això és el que t’ha cridat l’atenció.
¾    Si la veu i tot el demès. La té un xic aspre i passional. D’aquelles veus que quan et parlen te travessen i arriben a allò més recondit del cos. Aleshores et tornes boig, amanyagat i amanyagant-la amb fruïció.
¾    I ara què?- pregunta el Pere.
¾    Ara tinc una excusa, per anar a demanar-li perdó i començar una conversa. Després ballarem i si tot va bé finalment gaudirem de l’amor.
¾    Ui! El conte de la lletera. Encara creus en l’amor després del desastre del teu matrimoni.
¾    I els vostres, què? Bé, deixeu-vos d’orgues. Si tot va bé ens veurem a l’hotel. No sé quan! En aquesta ocasió em deixaré portar lliurement per l’aventura. 

Decidit s’aixeca i marxa cap a la taula de la seva futura conquesta. S’acota i parla a l’orella de la dona. Aquesta s’aixeca, sembla escoltar graciosament les paraules de disculpa de l’home i seguidament surten a ballar. Volten alegrement per la pista i el Jan gosa a posar la cara tocant a l’altre cara. Tot just acaba el ball, sobtadament la deixa abandonada, quasi enmig de la pista. Es marxa molt de pressa, quasi corrent. Sense ni tan sols acomiadar-se dels amics i surt de l’establiment. 

El Pere i l’Albert, sorpresos, s’aixequen i marxen rere seu. El trobem un tros més avall assegut davant del mar. S’ha deixat caure abatut en un tros de muralla i respira profundament. Mentre unes llàgrimes de ràbia i  desesperança regalimen de la seva cara.
¾    Que té ha passat, Jan? Si semblava que anava tot bé. Us hem vist ballar ben arrapats.
¾    Què, què ha passat?
¾    Sí, explicant-nos.
¾    Merda, tampoc us heu adonat. Era un home. N’he caigut per la barba. Rascava!
¾    Caram quina merda!!!
¾    I jo que havia cregut trobar l’amor de la meva vida! M’atreia totalment! Em sento tant desgraciat que em llançaria al mar. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 20/11/2014.

divendres, 21 de novembre del 2014

TEMPS DE CASTANYES.


La dona és rere el finestral. Mira el jardí de la residència i entreveu un tros de la carretera que passa per davant seu. 
Els cotxes no els veu gairebé, només arriba a albirar una part de les finestres i el sostre. Els vehicles alts i els camions, si que veu als seus ocupants. D’uns s’adona del seu interès per circular correctament. D’altres en veu alguns bastants despreocupats per la conducció. 

Mira al seu voltant i reconeix, una a una, les seves companyes de residència. Les recompta per saber si manca alguna des d’ahir. Hi ha moltes que sobtadament marxen sense avisar. S’escolta alguna corredissa a mitjanit pels passadissos, si la medicació falla i costa adormir-se, i l’endemà una nova persona ocupa el lloc a la taula i al finestral. En els anys que hi és, han passat tantes que no se’n recorda de cap nom de les que van deixar buida la cadira. Tampoc, actualment, la seva memòria és tan brillant com anys enrere. No sap ben bé si és el seu cap que fa tentines o la medicació que l’adorm i no la deixà pensar. 

Mira el jardí i nota que les fulles comencen a esgrogueir-se i les flors minven la seva presència en els parterres. El jardiner, un home, és un resident com ella, que s’ha ofert voluntari per cuidar les plantes. Passa el rasclet pels camins coberts de grava fina i recull les fulles mortes. Al pensament de la dona només se li acut una frase:” temps de castanyes, he de preparar tot per marxar i torrar els moniatos i les castanyes”. 

Una espècie de neguit s’apodera de tot els seu cos. Vol fer córrer la cadira de rodes. Però les seves forces són minses i no aconsegueix fer més que un lleuger vaivé. Si l’ajudés algun home, aquests tenen més força. Caram! Per què no hi ha homes a la sala? Tindran por les monges què? Ui! Són tots tan vells! I elles, tan velles! Poc a poc, sigui per la escalfor del sol que travessa els vidres, sigui per l’esmorzar o potser per les pastilles de cada dia, cada vegada li sembla li donen més, els seus ulls es tanquen dolçament. 

En el seus somnis comença a veure’s de jove quan traginava amunt i avall amb els sacs plens de castanyes de la seva terra i de moniatos de pell carabassada. El fogó, el carbó i les pinces eren les seves eines preferides. I els seu crit de guerra per atreure als clients. “Castanyes i moniatos acabats de fer! Que en són de bons!. A la rica castanya!” Ja tenia els seus llocs triats, no més de dos o tres, segons l’any i la competència. La seva boca fa una trista rialla, un gest de desgrat, malgrat ser adormida. Els darrers anys han estat difícils. Això dels nois i noies dels col·legis fent la competència per pagar-se el viatge de fi d’estudis l’ha privat de molta feina. Què podia fer ella, ja gran i feixuga, davant d’uns nois que corrien carrer amunt i avall perseguint a la gent per vendre’ls-hi castanyes. Quan tenia la nena, aquesta si que tenia unes cames lleugeres per córrer rere els clients. La nena, un somriure agredolç se li escapa dels llavis. 

Quants anys fa que no veu a la nena? Ui! Molts, moltíssims. Sí?- hi remou els records que ballen, tots sols, en la seva memòria-. Des de quan el seu pare, el masover, se l’emporta segons deia per a que estudies. Ja la va ben atrapar, aquell vespre, a l’eixida del mas i sense mirar-se gens li va fer la criatura. Li agradava l’home, fort i valent. Feinejava tot el dia. Els animals, els camps, les collites, els comptes, tot passava per les seves mans. Pensava que si casarien però va sortir la filla de la casa, bastant lleixa per cert, dient que la perseguia. Qui sap? Els amos els van fer casar per evitar la vergonya. De quina vergonya parlarien, si mai van tenir cap fill. 

Era guapot i li agradava. Per això amb quatre paraules dolces en va tenir prou per deixar-se convèncer. Després del casori, ara de l’amo, va marxar amb la nena pel món a vendre castanyes i fer feines, i tantes altres coses per malviure. La vida és una disbauxa miserable pels pobres. 

Aleshores, passats uns anys el pare va interessar-se em saber on era i si presentà amb un paperot i dos guàrdies civils. Encara veu la cara de la seva filla que mirava enrere i deia- Mamà! Mamà!-. Mentre el pare se l’han emportava  ben agafada de la mà i amb els dos números dels civils a rereguarda. Com si ella tingués forçes per resistir-se. 

L’excusa: que anaven pel carrer, que no tenia feina fixa i que la filla era en edat escolar. De dins del cor desitja que tot fos per bé. No l’ha vist mai més. Només el record dels anys que van viure juntes i lliures com ocells del bosc. La veritat, va assabentar-se anys després, és que no aconseguia tenir fills amb la seva dona i volia una pubilla pel mas. 

Després rodolar per la vida, venen castanyes, demanat caritat, fregant. Fins que un dia, no fa gaires anys, va desmaiar-se pel carrer i la van recollir i portar a aquesta residència.  

Sense adonar-se una llàgrima rodola dels seus cansats ulls i de sobte nota certa vigor en els seus ossos i el seu cos. El finestral no hi és, la barana que tanca el jardí ha desaparegut, només davant seu un corriol ple de flors i plantes aromàtiques. Una nena flaca i morena que s’assembla la seva filla que li diu: Mamà, mamà, vina que hi ha un lloc molt bonic per tu a dalt. Lluny d’aquest món que t’ha tractat tan malament.  

El seu nas nota certa olor coneguda i pensa: Temps de castanyes! 

Una infermera s’acosta i li toca la front dient:

¾    Pobra dona ja ha deixat de patir. Que hi farem, en tindrem que posar una altra. Descansi en pau. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 19 de novembre del 2014

LA MARATÓ DEL COR.

El cor està preocupat per què té uns petits problemes que fan que no bategui com ell voldria. Sap que no està en el seu millor moment. Porta molts anys movent-se, i a vegades el cansament fa que ensopegui. I a l’hora de tornar a emprendre la fenia li costa una barbaritat. 

La sang, també té una lluita desesperada perquè les venes cada cop són més dures i no ajuden gens. Tanmateix, són brutes d’aquella sutja tan humana anomenada colesterol. Aquest, és un mal individu, però no és de la famílies dels virus i dels bacteris, que també emmalalteixen en cos. El culpable, de tot, és el veí de sota. Sí, aquell separat per la pleura: l’estomac. Aquest, malgrat d’omplir-se de tiberi continua devorant tota una sèrie de llaminadures, una rere l’altre, sense parar.  

Un dia ja cansat i notant la seva davallada va enraonar amb el fetge i aquest el consola oferint-li la seva cooperació, de bon grat, com a company. Mútuament interessats pel mal aspecte de la qüestió, perquè si el cor deixava de manxar, tot s’aniria a orris, van cercar una solució. Finalment, el fetge va comprometre’s, per la seva part, a complir el seu treball, el màxim de bé. Però li va fer la següent recomanació al cor: Potser un dia tindries que reposar una mica. Per què aquest que ens porta, i que no demostra cap interès, s’adoni que ens està fallant. Al mateix temps que es perjudica a sí mateix. Nosaltres, sense ell no som res, però ell sense nosaltres tampoc sortirà endavant. 

Així ho va fer i quin ensurt es porta l’Amadeu. El cor bategava lentament. El cervell protestava per la manca de la sang que rep normalment. Els ulls se li tancaven sota els pes de les parpelles. La llengua ensopegava dins la seca boca. Cada cop tenia més dificultat per a respirar. 

I va tenir molta sort, perquè corrent tota la família va cridar a una ambulància que amb l’alegre sirena, sonant als quatre vents, alertava de la gravetat de l’Amadeu. Ja a l’hospital ho van posar tot en ordre i el cor va tornar a bategar normalment. 

L’Amadeu, que una mica més es va amb déu, va comprendre que la seva vida havia de canviar. Ara fa cas, pren la medicació i respecta la dieta. Menjar el suficient per viure i no viure per menjar. 

Ara, el seu cor es mou compassadament. L’estomac, també ha comprès que la seva missió es solament nodrir-se. El fetge continua oferint el seu bon servei. I l’Amadeu, ha fet comprendre al seu cervell quina és la quantitat adequada i necessària. 

Lleugers i àgils, compromesos els uns amb els altres caminen alegrement per la vida i volen col·laborar amb la Marató. 

Amics i germans
mengeu el necessari
 però no gaire més
que moltes cases
han caigut de sobte
per excés de pes. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 17 de novembre del 2014

EN TOT SILENCI HI HA UN SOROLL.

Aquesta va ser una prova d’imaginació d’un taller d’escriptura. El repte era escriure, unes breus línies imaginant-nos un paper blanc amb un punt negre enmig. 

Les parets de la sala són blanques. No hi ha absolutament res. Cap mobiliari omple l’espai buit. Només un punt fosc en el centre ocupa i taca l’albor. Aquest únic punt negre, sóc jo i els meus pensaments.

Tot és silenciós, però el meus records omplen de llum i color les pròpies idees. 

Ho sé! Tal vegada, sóc una mica rebel. Perquè malgrat regna com a senyora la blancor de l’entorn, els meus ulls no volen ser dominats pel no color i s’omplen de paisatges i vida. 

Potser una platja mediterrània on el sol escalfa el meu cos i escolto el remor de l’aigua blava al trencar a la sorra.  

O apartant-me del sol i el mar, recerco en la memòria aquell ombrívol i verd paratge de muntanya, prop del gorg on salta l’aigua amb un soroll cristal·lí. 

Sempre l’aigua i els sons en el meu pensament.  

Perquè l’aigua i l’aire són un constant que em fa fugir d’aquest habitacle blanc. 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 14 de novembre del 2014

UNA HABITACIÓ A LES FOSQUES.

MAIL A L’AMIGA ABSENT. 

Kat,

El meu cap està a punt de petar. Les idees bullen dins meu, com ho fa l’olla de l’àvia quan cuina el brou nadalenc. Fan xup-xup! I les bombolles, com els pensaments, rebenten una a una. No pensis malament, quan parlo de  cuinar! Això, ja saps que no va amb mi. Mentre hagi, els Mc. Donalds o els Burger. 

Bé, no ho suporto més. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls. Les imatges em desvetllaven totalment. No sé quantes vegades m’he passat la mà per descarregar el meu libido i descansar. Coi! No hi ha dret! 

T’ho explico, sense vergonya, ja què estàs lluny i trigaràs bastants dies a vindré. Desitjo, vagi bé la teva aventura. El paio s’ho mereix. Tu també, no creguis què...Suposo, que llavors, quan tornis ja m’hauran passat els dubtes! 

Abans d’ahir, la Sam, va convidar-nos, a totes les dues classes, a casa del seu avi. Una enorme casa enmig del bosc. Un antic restaurant i hotel. Així ho conta la família. Altres, més ben informats o més mal pensats, conten que aquest lloc és on va fer el calers, amb l’hotelet, com a meublé, i molta discreció. Ningú sabia qui anava. Ni les companyes o els companys que portava cadascú. No, amb la fàbrica, no van fer diners! La fàbrica era l’excusa respectable i el punt per pactar les reserves i les condicions. Sí, Kat, sí! Preu car i silenci. Preu més car encara, segons quin servei especial demanava el client. 

Ja m’he anat pels cims! La Sam va invitar-nos a passar la nit i l’endemà a l’hotel. Piscina i barra oberta. I mutis total. T’imagines seixanta nois i noies barrejats i amb total llibertat. Aixòm als divuit anys, quan la caldera tot just ha fet el rodatge i la xemeneia tiba de mala manera.  

Jo vaig pujar en cotxe. Amb l’Andreu i les seves cosines. Després ja no els vaig veure més, devien tenir la xerinola muntada amb els Costa. Com sempre fan barila junts!  

El Jan, el meu xicot, no el vaig veure en arribar. Com tenia unes ganes boges de funcionar vaig agafar al David, que anava com sempre mig perdut amb els seus llibres. Home! Maco ho és, intel·ligent i ben plantat també. Valga’m déu! Ah! I també té una bona eina. Tret de la sempiterna corbata, i portar-se els llibres a una festa de nois i noies, treballa força bé! 

Vam començar a cercar habitació lliure. Jo, tibant-lo per què ell, el David, està mica in albis pel que he vist. Ja saps les habitacions amb una roba interior de noi o noia penjada en la maneta són ocupades. Però manoi! Quants passadissos vam haver de recórrer fins a trobar-ne una de lliure. En obrir la porta, l’habitació, era a les fosques però unes figures és movien i desapareixien en la penombra. Vaig tancar prudentment. No hi ha que ficar-se en afers sexuals d’altres companys, perquè després, al coincidir a classe, hi ha somriures sota el nas. Més val, evitar els comentaris. 

Però en tancar, un olor a mascle conegut va assaltar el meu nas i un perfum de flors dolces, també. Ostres, ostres! La Mireia, la mosca morta i beata. I l’olor! Aquest és el Jan! Qui el va parir! El meu Jan amb la Mireia. Quina cara! Jo que havia passat pel mal trago de la depilació per ell. I ell amb la Mireia! Tal vegada li agraden sense... Aquesta mala pècora no hi deu anar mai. Potser li agrada el bosc? 

Vaig entra amb el David ben agafat de la mà i vaig dir-les-hi de tot. A tots dos. Jo que m’havia passat tota la tarda provant una i mil robes interiors. Que finalment havia optat per posar-me només el vestit a sobre. Per passar-ne via quan arribés el moment. Ara resulta que se’n va a jeure amb aquesta mig monja o mig bagassa. Què sé jo? Van quedar força avergonyits! Us imagineu, despullats l’un damunt de l’altre. Crec que els hi vaig tallar el rotllo. I alguna altra cosa més, hagués tallat de bon grat!  

Prenent altre cop per la mà al David, que tenia els ulls esbatanats de veure tanta carn nua. Talment com si fos en una mala pel·lícula porno. Vam trobar al mateix costat una habitació buida, amb els llençols encara tebis, i li vaig fer aprendre tot l’abecedari de l’a a la zeta. Una lliçó magistral. Vertaderament, aquest any el curs lectiu l’aprovarà i el nou curs de comunicació bipersonal, també! Malgrat, li hagi de fer unes quantes lliçons extres. 

Cordons! Aquest és el meu dilema. Li demano perdó al Jan? Espero que me’l demani ell? És que m’agrada encara! O continuo fem classes obligatòries al David, fins que ho aprengui tot?  Cullera! El cos, és el cos, i com més té, més demana. Bé, el cos i les idees, que van juntes. Vatua l’olla! Les avies ho tenien més fàcil, ha endiumenjar-se, anar al ball i esperar que el tòtila de torn anés buscar-les. Quatre ais de bleda assolellada i el noi esmaperdut a demanar la mà als pares. Quan hem de sofrir les pobres noies d’avui en dia.

Com no m’enviï un whatsapp aviat, no sé que faré.  

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 12 de novembre del 2014

PINTURA I POESIA DE M. JACINTA HUMEDAS.

Aquesta crònica ve donada per tres circumstàncies. Una, la inauguració de l’exposició, a Anim2 de Puig-reig, de l’obra pictòrica de M. Jacinta Humedas. Per desgracia, no ens va ser possible assistir-hi a causa del meu refredat. D’aquests que es donen al final de l’estiu o principi de tardor per causa de la variabilitat de les estacions. Sense importància, tret del malestar general, però que em va invalidar per ser-hi. 

 
Una vegada restablert de la meva afecció, vaig anar a visitar Anim2 per veure la seva obra, que em va agradar. En la tercera i darrera ocasió, vaig conèixer personalment en un acte diferent a la Jacinta Humedas i em va impressionar el seu tarannà. 

Ara copiant en part la presentació, signada per l’Anna Simon, vaig a glosar un xic la seva preparació: Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona, Escola d’Arts Sumptuaris Massana- d’Esmalts a foc i pintura-, Escola Internecional de Decoradors (I.A.D.E Insea, Unesco) - Interiorisme- Instituto Italiano de Profesione Nuove a Torino, Scuola Di Architectura Del Valentino- Grupo Castigglione ambos a Torino, Barcelona Centre de Disseny B.C.D, Grup Verdaguer 7 (Berga) – pintura-. 

Ha fet diverses exposicions, tant a Itàlia com a Espanya. 

 
He de dir què en parlar amb ella va agradar-me sobre manera la seva veu suau, però sabem el que diu i vol. Això em demostra que sap el camí per on trepitja i el vol recórrer lliurament. En recerca de la satisfacció personal, sense cercar afalacs vans i traient del seu interior la realitat de la seva ànima d’artista. A destacar que cadascuna de les obres porta un petit cartell amb una oportuna descripció, escrita per l’autora, amb encertades paraules que il·luminen més el seu contingut visible. 

A l’obertura de l’exposició va dir unes senzilles paraules d’Il·lustríssima Senyora Judit Carreras, l’alcaldessa d’Olvan. Població on M. Jacinta Humedas, actualment és arrelada. A l’acte va haver força assistència de públic i de persones aficionades a l’art. 

 
Acompanyo aquesta crònica amb fotos extretes per la M. Rosa del llibret de presentació realitzades per Manel Serrano. Com pot apreciar-se en les fotografies la temàtica és de llocs propers al mar amb la seva particular perspectiva i el sol que il·lumina amb claredat els quadres. 
 
Miquel Pujol Mur  

dilluns, 10 de novembre del 2014

UNA PARELLA A LA TERRASSA.


La festa és la celebració del 50è. aniversari de l’holding d’empreses. Primer, els responsables de direcció fan els habituals discursos, elogiant els bons resultats econòmics dels diferents departaments. Després, dels consegüents aplaudiments, el manager general dóna la benvinguda als membres de dos nous departaments annexionats. Provenen d’una empresa subsidiària, recentment adquirida pel grup. 

Ja acabada la part oficial i seria de l’acte, tothom s’escampa pel saló cercant beguda i coneguts amb qui xerrar, segurament per fer una mica de politiqueig empresarial. Alguns mal pensats això li diuen: fer la pilota. Cerquen relacionar-se amb altres components de l’empresa i per què no, si es troba parella que també ho desitgi ballar en el saló contigu. Toca meravellosament l’orquestra contractada per l’esdeveniment. 

De sobte la Query i el Fred és troben al recollir unes begudes en la barra oberta. Sorpresos es miren i es reconeixen l’un a l’altre. Amistosament és fan dos petons a les galtes. Estan molt contents de tornar-se a veure. 

Recorden temps enrere, mentre amb paraules trivials es saluden. Junts havien estudiat la mateixa carrera a la Universitat. Havien format part de la mateixa colla, que resseguien els locals de moda, bars i discoteques. Fins i tot, havien estat en algun “botellot”. D’aquells organitzats en descampats on tothom feia gatzara. Per cert, bastant desordenadament. 

Però, en acabar el estudis havien agafat diferents camins. El Fred, havia marxat a l’altra punta del país atret pel sol d’Andalusia. Ella, la Query, així  fa dir-se fugint del seu nom real -un vulgar Caritat-, va seguir a un xicot que li va fer creure li donaria, com a penyora, totes les  estrelles del firmament. 

Han passat quinze anys i cap dels dos ha trobat un punt d’ancoratge. Tant mateix sembla que tots els ports recorreguts en aquest temps, tinguessin els norais compromesos per a embarcacions de llarga estada.   

El Fred es sorprèn de l’agradable encontre i s’adona que aquella noia més o menys agradable, potser un xic tímida i no gaire graciosa, no té res a veure amb l’actual. Recorda amb desgrat unes gruixudes olleres fosques que li emmascaraven el rostre, que ara compren era simpàtic i alegroi. 

Aquell cabell curt i mal tallat, ara és una cabellera llarga que li cau en una suau melena per damunt l’esquena. El serrell ben tallat li espurneja la cara donant encara més vivor als seus ulls. També li dissimula el front, potser un xic gran, com a mostra de la seva capacitat intel·lectual. Les ulleres han desaparegut i els ulls emmarcats per les pestanyes i les celles són d’un verd lluminós. Com si fossin el verd del fons del mar en una cala profunda. El vestit li cau com un guant, oferint a la seva mirada especulativa, tota una simfonia engrescadora de formes suggestives. 

La Query, observa els canvis que la vida han operat en el noi. Ha perdut les marques d’aquell acne que transformava el seu rostre. Agreujat, sobretot, per la mania de prémer els granets purulents. Curiosament els cabells resten indemnes al vici de passar-se repetidament les mans i estireganyar-se’ls. Porta unes ulleres de pasta modernes que deixen veure uns ulls negres que regiren el seu cos, adorant la seva figura femenina. 

L’alegre i bulliciós ambient de la festa va que el calor sigui asfixiant. Tampoc permet el mantindré cap conversació per saber noves dels antics companys. Agafant cadascun un got llarg de beguda surten a la terrassa. El cel esta il·luminat per la llum dels fanals de la ciutat que s'hi reflexa donant-li una tonalitat rosàcia. 

Poc a poc, tenint com a teló de fons la llum de la sala. Escoltant la música que vibra melodiosa i travessa un finestral, que algú a obert a la nit. Aleshores, lentament van desgranant, confidència rere confidència, les seves respectives existències.  

Els llavis de la Query són molsuts, i mig oberts ofereixen la visió d’una blanca dentadura i la punta d’una llengua rosada. Un glop, una confidència, un altre glop, i una nova confidència. Fins que finalment s’acosten les cares i amb els llavis aspiren l’aroma de l’altre. Després, primer un lleuger petó, suau com la carícia d’una aura. Després un de més fort, com una glopada de vi dolç. Tot seguit un d’absorbent, com si la vida fos donada pel frec a frec dels llavis. Això, els fa adonar-se que aquella alegra camaraderia de joventut, encara porta a dins i amagada una llavor encara viva i que resta ansiosa a provar un nou món. 

El Fred diu:
¾    I si...
La Query contesta:
¾    Ara, a bé de...
Ell respon:
¾    Tal vegada, potser...
¾    Tal vegada, creus què...
¾    Sí...
¾    Ara, amb tants anys viscuts...
¾    Sí, però encara som vius... què vols esperar?
¾    Res! serem prou francs?
¾    Sí?
¾    Sí! 

Aleshores, deixen els gots. S’agafen de la mà i marxen dissimuladament de la festa vers una il·lusió pels anys vinents. 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 7 de novembre del 2014

CARICATURES? II

Havent acabat la seva dissertació l’home demana si hi ha algun tema a comentar. S’aixeca una senyora, i fa una d’aquelles preguntes de quedar bé, i al mateix temps fer adonar al demes l’intel·lecte superior del seu pensament. Però, de les que desgraciadament, tothom sap la resposta, ja que està donada per la mateixa pregunta. Acabada la contesta, parla un altre oient, fa una interpel·lació, d’aquelles de les que ni Déu sap el que vol dir. És tan inconcreta i fora de mida que el conferenciant amb la breu resposta de: és molt interessant i val la pena estudiar-la. Sap què li donaré resposta molt aviat. Però ni s’apunta la pregunta ni el nom.  
 
Ja cansat el Pau s’aixeca, una mica molest amb la cadira que balla, Immediatament sent un xiuxiueig dels demes que diuen: Ostres, un altre, això acabarà tard. 
¾    Escolti, jo només vull fer una reflexió, vostè diu que el món de la caricatura mostra el grau intel·lectual del públic. Això, que vol dir, que d’aquesta manera el nostre poble és més intel·ligent veiem el Crackòvia i el Polònia. Caricatura del nostre món. O potser som més intel·ligents perquè veiem als nostres polítics demanant perdó. Una bona caricatura, això! Perquè, jo no sé per què; en aquest país de la pell de toro, més aviat de la de vaca, arnada de tants forats que s’han fet, i a qui han robat l’esquella; molts dels nostres mandataris tenen la mania de ficar la mà a les arques de l’Estat. Per exemple el casos Gurtel, Bankia, el mateixos partits polítics, Camps i Formula 1 valenciana, i ara callo i no en dic més, perquè no em venen més al cap de tants que hi ha. O tal vegada per què, quan ens equivoquen en una declaració de renda m’amenacen i en posen una multa a pagar “ipso facto”. O tal vegada, si un simple ciutadà fa una petita malifeta. Per exemple, robar una caixa de xuxes, per tant, és un vil delinqüent, aleshores el condemnen ràpidament i el fiquen entre quatre reixes en un tris-tras. Els que defrauden molt ja no són lladres, son malversadors o financers i abans de jutjar-los s’han de fer molts passos. Tants, que per el camí es perden els papers, i tot plegat prescriu. Amics meus, això si què és una bona caricatura de país.  

El públic es remou inquiet. Uns estan a favors i altres molts pocs, en contra. El moderador, sempre hi ha un moderador, s’aixeca per anar a visar al personal de seguretat. El Pau adonant-se de la maniobra diu amb veu tranquil·la.
¾    No cal cridi a ningú. Malament un país on el poble no pot expressar democràticament la seva opinió. Senyors, potser això és una caricatura de democràcia. 

Hi ha tantes preguntes sense resposta que fa pensar que la caricatura és només un fàcil entreteniment. 
 
Miquel Pujol Mur.

dimecres, 5 de novembre del 2014

CARICATURES? I

El Pau fa poca estona que s’ha llevat. La nit, com sempre ha estat embolicada per un garbuix d’idees. Unes poques, bones i plaents. Altres, només un terrabastall de coses negatives, que desgraciadament han estat molt difícils de pair al seu cervell. Insomni, no, més aviat voltes i voltes rodolant d’un cantó a l’altre i mal dormir.  
Però ara, una vegada aixecat, les idees tant les positives, com les negatives, han quedat guardades sota el coixí. Li fa por tornar al llit i, que per una escletxa, llisquin fora el capçal i tornin ficar-se en el seu pensament. I aleshores, la lluita, sempre la lluita per raonar, recomenci a recaragolar-se, com passa moltes nits i dies.  

Ara vestit amb el pijama i el batí s’enfronta, mentre esmorza, a la pantalla plana del televisor. Això de menjar a primera hora és una sana pràctica habitual que mai trenca. Més darrerament, ha agafat una mala costum. I ho sap, perquè la Isabel ja l’ha avisat un sense fi de vegades, de tan dolenta que és. Pren la primera pitança matutina davant el televisor. ës disculpa amb la seva dona i amb ell mateix dient que ho fa per saber que succeeix en el nostre boig  món.  

La Isabel mentre tan remena a la cuina. Avui, vindran els nois a dinar i, vol fer un extra que sigui diferent del dia a dia. El Pau, escolta i mira atentament els informatius. Morts a l’Iraq. Morts a l’Afganistan. Un tifó i morts a Tailàndia. Un avió desaparegut i més morts. Un huracà al Japó i uns quant morts. Guerra a Ucraïna, ferits, crits i morts. I etc, etc i etc. Unes llàgrimes de tristesa li baixen galtes avall, ja que en Pau és molt sensible als morts i la seva presencia sembla inevitable en els informatius. 

Finalment, ja vestit, baixa al carrer. La Isabel ja l’ha avisat: a les dues sigues a casa. Que no t’hagi de trucar. Ja saps, els nois venen a dinar, i a més aniran com sempre amb el temps just. Han de marxar de cap de setmana. Quan li agradaria estar una estona parlant tranquil·lament sobre mil temes amb calor familiar. Doncs no, sempre venen amb presses.  

El Pau, dona el seu passeig diari i veu que al casino fan una conferencia sobre: “La caricatura i el disseny modern”. Un tema interessant -pensa- fa temps que creia que això de les caricatures era una moda que s’havia perdut. 

Entra en la sala, assisteixen una quinzena de persones, la majoria de cabell grisós o calbs. Gran part dels oients són dones que escolten a un senyor, també calb, que expressa tota una sèrie d’opinions. Algunes pròpies i d’altres tretes segurament d’internet. 

Han passat una vintena de minuts i el conferenciant continua dient que la caricatura serveix per ressaltar els trets personals. La mirada, la mandíbula, el nas i els ulls són imatges inconfusibles i mostren invariablement el tarannà personal de cadascú. El nostre país és un gran creador de bons caricaturistes.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 3 de novembre del 2014

LA LLIBRETERA DINS LA LLUM. Frank Andriat.

Feia dies que no feia cap comentari de llibres, i ara tot de cop, dos en pràcticament una setmana. Però és que al llegir el llibre he gaudit molt de la forma d’expressar-se de l’autor. Aquest llibre és una manera d’entrar en les idees i els pensament dels personatges, amb les seves mancances, temors i els seus amors. 

La novella, he dit moltes vegades que no m’agraden els llibre gruixuts ni complicats, per mi llegir es passar una estona entretinguda i fàcil. Es editat per Sd-edicions, dins la col·lecció “La caja de laca” narrativa segle XXI. L’obra té una extensió de 158 pàgines i una magnifica traducció al català d'Anna Casassas. Un llibre curt i de fàcil lectura. i amb un dedicatòria que diu.: Al llibreters, a les paraules vives que comparteixen. 

Els escenaris són limitats, més que res, un tren i una llibreria però les vides de tots ells omplen els espais. A pesar de què hi ha uns flash-back en la seva estructura és fàcilment comprensible. 

Frank Andriat és un escriptor nascut a Brussel·les l’any 1958, és autor de nombrosos articles i llibres d’assaig i de ficció per a adults; compta, a més, amb una extensa producció de títols de literatura juvenil. La llibretera dins la llum és una de les seves últimes novel·les i la primera que es publica al nostre país. 

Amb “La llibretera dins la llum”, Frank Andriat ret homenatge als llibreters i a l’univers de llibres que envolta la seva vida. A la seva petita llibreria, la bella i jove Marilina llegeix un text que la fa estremir; igual que la protagonista del relat, també ella va patir en el passat un drama que amaga a la mirada dels altres. 

Andriat teixeix la trama d’aquest sensible relat amb una delicada filatura. Trens, llibres i vells secrets que triguen a aflorar van veient la llum a mesura que el lector s’endinsa en les pàgines del llibre. 

Com sempre vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.