Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimarts, 23 de desembre del 2014

FESTES DE NADAL I ANY NOU

Un cop més som a Nadal,

de l’arbre de fulles verdes

que ornamenta nostra llar

pengen tres boles brillants

amb tres bones intencions

Pau, Amor i Felicitat.

 

Desitgem de bon cor

siguin curulles de goig

vostres festes nadalenques,

que perdurin i en gaudiu

tot el proper 2015.
 
Amics dels blocs: En tot treball hi ha de haver una escletxa de temps que serveix-hi per meditar, pensar en positiu (si és possible) i al mateix temps recollir tot el polsim que anem deixant enrere dia a dia. 
Aquesta pausa, ha de servir per  endreçar molts papers i  evitar siguin una rèmora per nous propòsits. Per tant farem una petita pausa, i si no hi ha cap entrebanc entremig que ho impedeixi, el 12 de gener del proper any, tornarem a posar nous relats, visites o tot allò que anem fent en la nostra vida diària. 
BON NADAL I CAP D’ANY.
UN PRÒSPER I FELIÇ 2015.
Cordialment 
M. ROSA I MIQUEL 
Berga, 22-23/12/2014.

dilluns, 22 de desembre del 2014

NOTA PER UN PADRÍ DESESPERAT. RAM DE FLORS


ESTIMADA, ET FAIG ENTREGA D’AQUEST RAM DE FLORS COM A SÍMBOL DE L’AMOR QUE ET PROFESA EL TEU ENAMORAT, DESITJO, SIGUI L’INICI D'UNA LLARGA I COMPLERTA VIDA PLENA DE FELICITAT I AMOR.

NO EM D’AMAGAR-NOS DE DIR QUE LA VIDA ÉS PLENA DE MALS TRANGOLS PERÒ L’AMOR QUE ES REFLEXA EN VOSALTRES US AJUDARÀ A PERDONAR-SE, L’UN A L’ALTRE, I SEGUIR AVANTÇANT SENSE PAUSES PER UN CAMÍ PLE DE BENAURANÇES.

NOMÉS EM RESTA QUE DESITJAR-TE QUE LA VOSTRA UNIÓ SIGUI PERDURABLE I SINCERA.

En el dia de l’amor etern.

Miquel Pujol Mur.

divendres, 19 de desembre del 2014

DEFENSA DEL BOLÍGRAF.

Prova d’escriptura creativa. Llapis vers Bolígraf. 

El 1888 es varen fer els primers intents de bolígrafs, però la tinta encara no s'havia aconseguit de manera eficient, ja que no tenia la viscositat necessària. 
El 1938, el periodista hongarès László Bíró va observar que la tinta que s'utilitzava per a imprimir els diaris s'assecava més ràpidament que la de les estilogràfiques. L'invent es va patentar el 10 de juny de 1943 a l'Argentina, ja que l'inventor va haver de fugir a causa de l'amenaça nazi. El 1951, el baró francès Marcel Bich va comprar la patent a Biro i en 1953 va començar la fabricació industrial d'un bolígraf barat i senzill, amb la marca Bic, dels quals es venen uns 3.000.000 per any. 

El bolígraf és el millor i més innovador dels invents humans. Els homes van descobrir una nova forma d’escriure les seves idees sense haver de carregar-se de tinta i plomes que embrutaven la roba i les mans. El llapis era un altres dels mitjans, ja antediluvià, però tenint en compte haver de parar-se a fer-ne punta sovint i portar sempre un ganivet o una maquineta. 

L’invent industrialitzat pel senyor Bich va obrir el món a prendre notes ràpides sobre la pròpia pell, si fos necessari. Un número de telèfon, el nom d’una noia que t’ha impressionat per bé o per mal. Imagineu-vos que us dóna la seva adreça i teniu que buscar un paper per anotar-ho. Proveu-lo de fer amb un llapis i de seguida s’esborrarà.  

El bolígraf, net, fàcil de fer servir i que cab en qualsevol butxaca. A més a més, hi ha d’econòmics, també de cars, per tant són adequats per qualsevol persona des del treballador més humil fins el més ric empresari. 

Com Don Juan Tenorio que en el seu parlament diu: a los infiernos baje i las más altes cimes subí, així el bolígraf recorre tota la massa social. 

Quants bolígrafs em voleu comprar? Decàleg del venedor: la venda és feta quan s’ha firmat la comanda amb un bon bolígraf. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 17 de desembre del 2014

CARME, LA VENTAFOCS MALÈFICA.

Hi havia una vegada una mossa de nom Carme, però anomenada correntment la ventafocs. Li donaven aquest malnom perquè malgrat ser d’una casa de gran nissaga li agradava atiar el foc. Era un vici que aprengué des de petita quan va gaudir, d’allò més, al veure un gat miolant mentre corria amb la cua encesa. 
Però, et aquí, que un dia va morir la seva mare que constantment la vigilava i evitava aquestes entremaliadures de la noia. Poc després el pare, trobant-se sol, va conèixer i es va casar amb una viuda xamosa i mallerenga que tenia dos filles. 

La madrastra pràcticament tenia el pare segrestat, amb sexual picardia no el deixava quasi sortir del dormitori. L’home, malgrat jove, feia unes ulleres de pam i mig. Sempre amunt i avall, aquí t’atrapo i tornem una altra vegada. Així la dona pensava tornar-se a quedar aviat vídua i posseir tots els diners, tan àrduament treballats. Com el mort al sot i el viu al món, ja donava voltes en el seu cap qui havia de ser el seu futur marit. 

Bé, deixem les estratagemes de la madrastra i anem per la Carme, la nostra ventafocs. Com sempre, era a la cuina cuidant a les nouvingudes a causa de l’excessiu treball de la nova mare. A ella les dues germanastres li semblaven unes babaues soses. Només plenes d’escarafalls i tonteries, però es veia obligada a fer-les-hi les menges. Ai, la nostra dolça i apreciada Ventafocs! Quines menjades els hi preparava. Unes sopes amb cues de gambes; no, les gambes, no; se les manducava ella abans: eren trossets de cucs del jardí. Altres vegades els escarabats també feien una excel·lent paella, i si al menjar-la els dents xerricaven, fent crec-crec, era per culpa dels crancs.  Mentrestant ella s’atipava de pa amb tomàquet, bon pernil i altres no menys suculents embotits. A més d’un gran sortit de gormanderies dolces i salades. 

Vet aquí que el dijous arribaven al poble per fer un concert i ball el grup de rock-brut “Els estripaterrosos”. Amb la madrastra no havia cap problema continuava la seva llarga brega. Ara amb més motiu ja que s’havia assabentat pel notari que per heretar necessitava un fill del seu extenuat marit. Sinó la Carme continuaria essent la pubilla i totes les terres, els calers, i tot, tot, al sarró de la fillastra. Pobre dona, ja es veia arrossegant a les filles a peu per la pols del camins. O demanant misericòrdia sota les soles de les espardenyes de la maleïda i garrepa ventafocs. 

Doncs vet aquí! Aquella nit la Carme va preparar el sopar de les seves “benvolgudes” germanetes, cada cop també més afeblides a causa del vomitius menjars. Va omplir l’olla de les escorrialles de fregar els plats i va ficar un munt de pastilles rosades,  comprades al camell de la cantonada. 

Manoi! Oh, meravella de les meravelles! Va ser com mà de Sant! Només prendre dues cullerades les tòtiles de la Let i la Sof van quedar esterrecades, com pellofes de plàtan, i no van moure ni la boca per dir ai. Fantàstic! La madrastra prou feina havia fent el cavallet, amunt i avall, exprimint allò poc que restava del marit i les dues somiatruites dormides amb els caps dins els plats de la sopes.  

Aleshores va posar-se la samarreta més provocativa i escotada a més dels shorts foradats i estripats. Per fer notar més la seva malignitat va retolar en vermell les escates de la pell de les cames on temps enrere havia  gravat, amb un ganivet, les paraules malèvola i satànica, una en cada cuixa.  Ben engrescada, per un parell de píndoles blaves del seu proveïdor, va veure com el núvol de les sensacions plaents prenia la forma de la seva fada madrina que li deia agafa les claus del Mercedes limusina. En la carretera semblava, ben bé, una carrossa arrossegada pels 500 cavalls, del motor. 

El festival un somni, una passada, els altaveus a tot drap. La Carme  vinga a bellugar-se. Refregar els cos amb un o altre, no importava el sexe. Beure, beure i tornar a beure, convertint-se en el més ximple dels descerebrats del “guateque”. Van tocar les set del matí, aleshores va decidir tornar a casa no fos que la madrastra no la trobés, quan baixava a buscar el tonificant pel marit. Què sinó ja haguessin pogut tocar les dotze de l’altra nit! Quatre pastilles més i endavant. Mentre el cos aguanti! 

Aleshores el príncep, el cap del grup de rock, que tampoc si veia gaire va apropar-se i li digué:
¾    Noia de les cames escrites de vermell, vols venir amb mi a l’hotel i acabaré de llegir tot el teu cos.
¾    Ara no puc és tard, tothom s’adonaria. Fins i tot, la policia que ja em va prendre el carnet de conduir. Mira, saps que et dono els sostenidors- estranyament aquella nit em portava-  Són de la mida més grossa i no trobaràs cap noia del poble que els ompli. Busca’m i t’acompanyaré on sigui. 

Així va ser. Totes les noies del poble van baixar a la plaça a provar-se’ls però cap els ompli. Fins que la Carme si presenta i traient-se la brusa els emplenar. El príncep del grup, el rei del rock-brut, va complir la seva paraula. Va demanar-li per casar-se però la nostra ventafocs li contesta que no. Havia trobat un gran empresari, ric, vell i un xic “maso” i aquest li interessava més. Segurament molt aviat la palmària o el faria canviar de barri deixant-li tota la fortuna.  

Quasi tenia en el pensament muntar una societat amb la madrastra per explotar el negoci. A les germanes bledes ja els hi ensenyaria a fer bé totes les feines de la casa i altres petits serveis. 

Qui de petita ha après del diable domina les males arts millor que ningú! 

I “colorin, colorado”, aquest conte s’ha acabat!!! 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 15 de desembre del 2014

CAMINS AMB OLOR DE CENDRA.

Seguint les rutes Fent camí amb el “Russi”, publicades en la revista Pànxing van decidir seguir la ruta anomenada com a PAISATGES AMB OLOR DE FUM. 

Les rutes del Russi son força assenyades i les seves indicacions són fàcils de seguir. A més l’horari indicat de la caminada són molts adients amb els nostres passos, ja un  xic cansats.
 

Una part d’aquesta ruta, l’havíem seguit amb la nostra afició de visitar esglésies preferentment romàniques, però sense deixar al marge les altres de construcció posterior. Coneixíem Sant Joan Montdarn i també la petita església de Sant Martí de Balaguer, però en aquella ocasió una part de la ruta la vam fer amb cotxe. 

També en una caminada anterior havíem seguit la riera de Navel i observant des de Sant Esteve del Pujol de Planés ens cridaven l’atenció les terres de l’altre cantó de riera i un pal un indicador que ens assenyalava el camí a fer per arribar a Montdarn. Així que seguint la ruta del “Russi” veient la possibilitat de complir l’objectiu de veure un trosset més del nostre país. Ara en una guia ben detallada ens era fàcil fer el camí. 

Deixaven el cotxe aparcat davant de l’església de Montdarn. Com el dia era rúfol i amenaçava pluja vam preferir primer esmorzar, protegits per les parets de l’església. Seguidament van fer una sèrie de fotografies per fer la nostra habitual ressenya. Aleshores, un cop acabat el nostre refrigeri i la sessió fotogràfica vam iniciar el camí. Fèiem primer una mirada a la masia de Cor-de-roure i també a la capella excavada en la roca sota l’advocació del mateix sant Joan. Al seu costat havia la llarga escala que permet accedir-hi.  

Vam trobar fàcilment el corriol i van pujar pel senderó sense dificultat, tret d’una roca que amb la humitat lliscava una mica, però de seguida vam veure que voltant un arbust el camí era fàcil. Segurament en un dia més solejat no presenta cap problema, però la roca aquell dia regalimava aigua. Poc després arribaven a la casa de Balaguer i per la pista ens aproximàvem a l’església de Sant Martí. Una dotzena de fredolics ens esperàvem al marge del camí. Com amants dels bolets no ens vam fer pregar i els van recollir promptament. 

Llastimosament la pedra amb forma de creu no la vam veure segurament per no seguir ben bé el camí indicat, una raó més per tornar-hi un altre dia. La descripció que va el Russi em recordava d’unes, vistes prop de Sant Vicenç de Navel, dins la quals jo em podia posar dret i estendre els braços. Un amable informador va dir-me que es tractava de tines. Però, personalment no ho puc assegurar. 

Des de Sant Martí, una conservada església romànica es divisa una gran part de la zona afectada pels incendis de 1994. Ara han crescut matolls i el verd domina el terreny, però fent una retrospectiva, la nostra imaginació no podria més que esparverar-se al veure la paorosa desolació de tots aquells boscos cremats, dels d’arbres negres i retorçats, i d’un món colgat de cendres.  Sense comptar el perill de les persones, bombers i voluntaris, que van arriscar-se en apagar, controlar l’incendi i evitar danys personals. 

Deixant Sant Martí darrera començaven la llarga baixada que ens portà a la riera de Navel. Prop de Cal Rebotit uns asses que pastaven en uns camps van acudir a saludar-nos. 

Quasi immediatament ens refrescaven els peus per travessar la riera que a causa de les darreres pluges baixava amb bastanta aigua. Malgrat tot, no havia cap dificultat per passar per les pedres que marcaven el camí. 

Una vegada a l’altre costat, com que ja coneixíem Pujol de Planés, i el dia començava a plovinejar caminarem cap a la masia de Cal Felix. Poca estona després trobàvem la pista asfaltada i l’aigua ens trobava a nosaltres. Ja no era unes espurnes d’aigua sinó, que era una pluja fina que queia sense parar. 

Pujarem per la pista, vam passar la casa de Cal Buidasacs i al cap de un temps passaven una cruïlla i enfilaven cap el punt de sortida on el cotxe ens oferia un recer amable. 

La sortida és fàcil de fer i el temps macat pel Russi es conseqüent amb la caminada.  

Desgraciadament no vam endevinar el dia. Una frase molt gastada ho diu clarament, s’ha de ser el dia i l’hora indicat. Ens va fallar el dia que hi farem, un altre dia serà millor. 

Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 12 de desembre del 2014

FIRA DE LA PURÍSIMA A GIRONELLA.

El dia 8 de desembre, en aquest any ha estat el dilluns, es celebra una festa de gran tradició en el Berguedà la Fira de la Puríssima a Gironella. 
Assabentats per una publicitat, de les moltes que anunciaven el esdeveniment, vam decidir viure-la des del seu principi. 

A les 9 del matí s’inicià la Fira, amb el llançament de tres coets, com anunci d’un dia gran pels habitants de Gironella i de les poblacions veïnes. 

A la mateixa hora a la part baixa del poble es realitzava la 27ª Trobada de Gegants i Grallers amb una nombrosa assistència de Gegants de Navarcles, Olost de Lluçanès, Navàs, Sant Feliu Sasserra, Prats de Lluçanès , Masnou, Montmajor, Cardona, Santpedor, Taradell, Espinalbet, Puig reig i Gironella. Talment la flor i nata dels gegants del Bages, Osona, Lluçanès i els propis de les nostres contrades berguedanes. 

Esperant el seu moment estel·lar eren exposats a la plaça de l’estació. Feien de veritat patxoca, veure’ls tan alts i tan eixerits, més d’una mossa se’ls mirava amb admiració. “Quin padrins més ben posats i a més vestits de gala”. Llastimosament per les noies que els volguessin conquistar, cadascun portava la seva geganta al costat, que vigilava que cap no perdés el camí. 

Nosaltres, humils mortals, pujarem per les escales que des del pont vell porten fins la plaça de la Vila. Pel camí, en un racó de molt pas, veiérem la grossa olla on és cuinava el plat nadalenc típic del Berguedà: el blat de moro escairat. Desprenia una flaire que ens invitava a menjar-ne força. Aquest any es celebra el 25è aniversari de la Festa de l’escudella de Blat de Moro escairat, batejada com “El Plat de la Pau”. 

Però nosaltres, amb el desig de menjar un bon tall de botifarra* a la brasa, damunt de una torrada de pa acabada de fer i adobada amb un bon allioli de codony, van deixar per després les excel·lències culinàries del Blat de Moro escairat. 

Mentre menjaven el nostre econòmic (per preu) i saborós tiberi observàvem el muntatge d’alguna de les més tardanes parades de la fira i també, perquè no, el pas de riu Llobregat. Aquest dies a causa de les fortes  pluges baixa amb tota la seva llera plena de riba a riba, això sí, l’aigua un xic marronosa. 

Amb l’estomac ple, donàvem una volta pels carrers i places de l’entorn observant mil i una meravella gastronòmica de formatges, embotits, vi i cervesa. Apartant-nos una mica del lloc de productes mengívols deambulàvem per les parades d’herbes medicinals, roba, calçat i tants i tants articles necessaris en una casa. Una reminiscència dels anys passats, quan les fires proveïen de moltes de les coses necessàries per viure a pagès.   

I en el nostre circuit veiem una de les nostre dèries, la porta lateral tancada de l’església nova de Santa Eulàlia. La principal, no, la del costat de pedres escrostonades i erosionades, que no van poder fer res més que acaronar-les, apreciant la seva arenosa composició. Però com veure una església, testimoni de la fe, ens fa gaudir, no van poder fer res més que entrar-hi i meravellar-nos de la seva grandesa i continguda riquesa visual. Els vitralls per on entrava el sol donaven color i vivesa la nau. El púlpit és una peça remarcable. Ens va plaure molt visitar-la. 

En sortir de l’edifici religiós les nostres passes s’encaminaren cap el bar a prendre un tallat, perquè després d’esmorzar el caminar ens havien deixat un lleuger espai per omplir. Sense pecar de mentider, he de dir, que era adient prendre una beguda ben calenta per entonar el cos del fred ambient.  

En sortir del bar i ja davallant cap el pont encara vam aprofitar per visitar l’antiga església i la exposició de pessebres que s’hi celebrava. 

En baixar van gaudir del plaer immaterial de saludar a unes persones conegudes. Un matí ben aprofitat. 

Una hora de la vida, potser una mica més, quina importància té. Un breu moment en que vam gaudir de la vida i la festa d’un poble. Un petit instant, davant de la immensitat del temps, malgrat que els humans pequen per voler materialitzar-lo. Tant o més breu que el refulgir d’un llamp. 

*He escrit botifarra per fer-ho com el full publicitari, cosa que m’ha estranyat, ja què també sé que a les contrades de Berga, preferentment la seva capital, se’n diu “tastet” 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 10 de desembre del 2014

FERIDES OBERTES. Gillian Flynn.

D’aquest llibre em va parlar molt bé una companya de grup que l’estava llegint. Com la considero una persona força entenimentada i amant dels llibres la curiositat va fer que el busques i el lleguis.  

El llibre “Ferides obertes” que ha arribat a les meves mans és un tom de 300 pàgines publicat per l’editorial RBA La Magrana en la seva col·lecció anomenada La Negra, primera edició de març de 2014. La traducció Ferran Ràfols Gesa. 

Gillian Flynn és una periodista i escriptora nord-americana nascuda a Kansas (Missouri) en 1971. Durant els seus deu anys a la revista Entertainment Weekly va visitar rodatges de les pel·lícules més taquilleres al voltant del món. Debutó como escritora en 2006 con « Las heridas abiertas ». Va debutar com a escriptora el 2006 amb «Les ferides obertes».  

Gillian Flynn ha estat descrita com la filla bastarda de Jerry Seinfeld i Patricia Highsmith. Ella mateixa admet que va viure una infantesa tranquil·la i feliç, però que li encantava que la s'espantessin. [1] El seu pare va ser qui amb la seva passió per les pel·lícules, en particular d'horror, «Vaig veure Psicosi un milió de vegades» i practicava el tir final d'Anthony Perkins, confessaria en una entrevista. A més es defineix a si mateixa com una feminista. Universidad NorthwesternChicago[ 2 ]Va estudiar periodisme a la Universitat Northwestern de Chicago.  [2]

«Hi ha moltes dones que lluiten tant com els homes per ser bones, però que no poden. Fan el mal i són violentes. Jo volia parlar-ne. Encara hi ha un context dominat per estereotips i culturalment seguim pensant que les dones no fan aquesta mena de coses, que són més amables i molt menys proclius a la violència. La realitat no és així ». [1] Gillian Flynn, 2013.Gillian Flynn, 2013.  

Su primera novela, « Sharp Objects » fue finalista del Premio Edgar de novela negra y obtuvo el premio Fleming Steel Dagger en el año 2007 a la mejor novela de suspense. [ 3 ] Meses antes del lanzamiento de su segunda novela, fue despedida de la revista Entertainment Weekly en medio de recortes presupuestarios por la crisis.La seva primera novel·la, «Sharp Objects» va ser finalista del Premi Edgar de novel·la negra i va obtenir el premi Fleming Steel Dagger l'any 2007 a ​​la millor novel·la de suspens. [3] Mesos abans del llançament de la seva segona novel·la, va ser acomiadada de la revista Entertainment Weekly enmig de retallades pressupostàries per la crisi.  

La siguiente novela, « Dark Places », fue seleccionada como el mejor libro de 2009 por Publisher Weekly y como mejor novela por el periódico Chicago Tribune. [ 4 ]La següent novel·la, «Dark Places», va ser seleccionada com el millor llibre de 2009 per Publisher Weekly i com a millor novel·la pel diari Chicago Tribune. [4]

Su tercera novela, « Gone Girl » fue la que destronó del puesto número uno de ventas a Cincuenta sombras de Grey [ 5 ] con su historia de una pareja con una relación de amor y odio, Amy y Nick, a punto de celebrar su quinto aniversario cuando Amy desaparece.La seva tercera novel·la, «Gone Girl »va ser la que va destronar del lloc número u de vendes a Cinquanta ombres d'en Grey [5] amb la seva història d'una parella amb una relació d'amor i odi, Amy i Nick, a punt de celebrar el seu cinquè aniversari quan Amy desapareix. La historia la comenzó mientras estaba embarazada de su hijo y la concluyó recién a los dieciseis meses de éste, utilizando su estudio al que llama "su pozo del infierno" por ser un piso semi subterráneo. La història la va començar mentre estava embarassada del seu fill i la va concloure recentment als setze mesos d'aquest, utilitzant el seu estudi al que crida "seu pou de l'infern" per ser un pis semi subterrani. Los derechos de « Gone Girl » fueron adquiridos por la compañía cinematrográfica 20 Century Fox para ser protagonizada por Rosamund Pike y Ben Affleck (véase Gone Girl ) [ 4 ] y ha vendido más de 2 millones de copias alrededor del mundo. [ 2 ] Els drets de «Gone Girl» van ser adquirits per la companyia cinematogràfica 20 Century Fox per ser protagonitzada per Rosamund Pike i Ben Affleck[4] i ha venut més de 2 milions de còpies al voltant del món.  [ editar ]

M’ha agradat llegir-lo. La primera part com la introducció en aquests pobles nord-americans del sud del país i la seva manera de pensar i viure tan diferent a la nostra. Almenys així ho crec, però maluradament no sé si una part de la nostra joventut est tan lluny d’aquest estereotip.

La segona part m’ha tingut llegint absort intentant esbrinar la vida en un món d’estimació estrany i contradictori. 

Vam veure la pel·lícula “Perduda/Gone girl” i ens va fer estar asseguts davant el televisor intrigats pel seu desenllaç.  

En la contraportada llegeixo: “ Afirmar que aquest és un debut extraordinari és massa suau... Em vaig trobar tement alguna cosa durant les trenta darreres pàgines, però incapaç de parar de llegir. I llavors, quan es van encendre els llums, el fibló continuava al meu cap, regirant-se i xiulant, com una serp en un cau”. Stephen King. 

A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també. Crec que hi gaudireu. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dilluns, 8 de desembre del 2014

DILLUNS VERSUS DISSABTE.


Això va ser una aportació a una taula de controvèrsia entre dos grups en un taller d’escriptura. Cadascú donava  les seves opinions sobre quins dels dos dies de la setmana proposats era millor. Un dels dies era el dissabte i aquest com es pot veure el dilluns.
 
Lamentablement no tinc les opinions dels companys de l’altre grup que defenien el dissabte. 

Tesis del defensors del dilluns 

Sense dubtes el dilluns és el millor dia de la setmana. És com la vida, primer es neix, segueix tot els transcurs de la treballada existència i els darrers dies aquest glop d’aire fresc fineix. 

Ja sé que segons diu l’antic testament, Déu al concloure la seva obra va descansar i sabeu per què? Perquè havia acabat les seves il·lusions. 

El primer dia va crear el món i les estrelles. Les dues coses més belles de l’Univers. El sisè dia ja avorrit, fins i tot, va crear dos essers molt fantasmagòrics. I mireu com eren de perdularis que segons diuen la seva descendència, nosaltres no us ho perdeu, només fem que trencar el més bell de la seva obra: el planeta Terra. 

Us imagineu un dissabte sense l’esperança de l’innovador dilluns. És com un plat brut i buit sense el desig d’un bon brou. 

Dilluns punt de partida, dissabte final de cicle.  

La feina era argumentar l’elecció del dilluns. El dia va ser imposat per la professora, lluny de la meva creença personal. Però tampoc escriure el millor dia segons la meva opinió. 

Miquel Pujol Mur

divendres, 5 de desembre del 2014

UI! JA ESTEM A FINAL D’ANY. Conte irreverent

El Pere agafa l’agenda per apuntar unes cites per la propera setmana i ha quedat estorat al veure desembre escrit en la capçalera de la nova pàgina. Exclama sorprès:
¾    Ui! Ja estem a finals d’any. Hauré de comprar una agenda nova. Com passa el temps. Si fa quatre dies, era un jovenet, i ara els cabells blancs ocupen una part del meu cap i els altres han fugit esparverats. 

I comença a recordar aquelles ensenyances de nen que mai va acabar de comprendre.
El Josep també va adonar-se que s’apropava el final de l’any. Això segons quin calendari. Per complir l’edicte d’Herodes ha de presentar-se al poble dels seus pares per censar-se. Caram! Un registre civil, però ja  en aquells temps llunyans.  

La Maria està en estat i segons les comptes propera a parir. Pobre Josep, aquesta circumstància el mareja. Malgrat l’aparició de l’arcàngel, explicant-li la situació no s’ho acaba d’empassar. Aquella falòrnia sobre l’esperit sant no la entén. Redimonis! Ja podia haver vigilat aquest esperit, per molt sant que fos. Els ha fotut en un compromís! 

Ara al poble se’n foten d’ell. Feia anys que ja no complia amb les altres dones. Tenia a casa els fills grans, i fins i tot, algun nét i ara la més jove de les seves mullers queda en estat. 

Caram! Amb l’esperit sant i les idees dels déus. Una nova idea creua el seu pensament: només faltaria que el nou nat tingués forma de colom. 

Aleshores si que es podia amagar, en el desert del Sinaí, per no ser la riota de tota la gent del poble. Però com és una persona molt assenyada i, malgrat tot, un fidel seguidor de les lleis de Jahvé,  prepara l’ase i marxen a la llunyana Betlem. 

El Pere s’esgarrifa en el seu interior. Un viatge de tants quilòmetres, sense cotxe, AVE o avió. Ni que aquests avantpassats fossin frikis  sense un ral. Perquè el Josep havia de tenir una pensió de jubilació o potser un pla de pensions com ara anuncien en el televisor. Bé, deixem l’incís i continuem la història que en gran part ja heu escoltat moltes vegades.  

Caminant per Palestina vam fer camí a Betlem. En arribar i veure’ls amb tan mal aspecte, bruts de la pols dels camins, ningú els va acollir. Ni els parents del Josep! Quina mala astrugància! Finalment, van refugiar-se en una cova o estable on enmig d’una vaca i l’ase va néixer el nouvingut. Etcètera, etcètera i etcètera. 

Ui! S’acaba l’any, el paper i les ganes d’escriure. 

BON CAP D’ANY!!! 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 3 de desembre del 2014

EMMIRALLANT-SE. Relat negre.

L’Eduard fa poca estona s’ha dutxat i encara el blanquinós baf omple el bany. Despullat davant el mirall intenta esbrinar, entremig del vapor enganxat al vidre, la seva figura. Finalment, un xic frissós al veure la tardança en quedar net agafa una tovallola i la passa repetidament per sobre la superfície. Poc després la claror del dia entra gràcies a la finestra i es reflecteix en el cristall. 

Observa la seva figura, sense cap falòrnia per amagar els defectes que tot cos humà té. Tampoc llueix cap adorn que embelleixi les seves tares corporals. Més el seu cos, és com molts cossos d’home. Més o menys peluts, més o menys fibrosos, tret d’un petit sacsó que li envolta la cintura. 

Sabia molt bé, que a la seva cinquantena, la perfecció dels anys joves havia desaparegut de la seva persona. Un estomac, lleugerament prominent, mostra la seva gormanderia. Cert aspecte flàccid de les carns indica sense enganyar la seva edat. 

Però mirant-se el pit, veu el tatuatge, com una senyal que li porta molts records. Aleshores, alça la cara vers el mirall. 

Sí, allà on es reflexa la marca del cos, existeix una altra senyal en el vidre. Més aviat una petita esquerda de la superfície vítria. 

Curiosament s’acosta mirant repetidament la marca del seu cos i alçant la cara al punt gravat del vidre. 

Poc a poc l’esquerda s’obre mostrant un negre camí que s’aprofundeix en un nou espai. Sense adonar-se camina pel viarany com fugint de la vida diària. La noia i el noi morts, queden enrere en la seva memòria, jeuen entre els llençols tacats per l’abundant i vermella sang que ha fet vessar dels seus cossos joves, ara inanimats. L’arma, un gros ganivet, reposa damunt el tocador com esperant una nova víctima. 

El seu cos, ara rentat, ha oblidat la sang que l’embrutava. Ara és net com un infant innocent que corre rere una joguina. Camina amb presa com si al final del camí hagués una nova vida, una nova gent i noves passions. 

Ha oblidat el passat fins i tot el més recent, avança pel camí deixant enrere la seva existència. Cap remordiment per la nena petita, quan ell era encara un infantó. Amb una lleugera empenta des de dalt del penya-segat va ajudar-la a capbussar-se en el mar, per sempre. Ja de més gran, la mare i el pare, que volien ordenar la seva vida, els va assassinar amb gas a la habitació. Un suïcidi va dir la policia i així va sortir en els mitjans de comunicació. 

Ell, un pobre i indefens adolescent sense pares, va recórrer varies cases d’acollida. Fins anar a fer companyia a la velleta amable que, desgraciadament, va sofrir un accident de transit. Ningú va veure qui conduïa el cotxe sobre el que pesava una denuncia per robatori.  

Corre, corre pel senderó, fugint de la seva imaginació que li porta a la memòria altres fets comesos. De tant en tant troba osques en el camí que com les marques en una arma li mostren, una a una, les moltes malifetes del transcurs de la seva vida. 

La seva cara bondadosa, ingènua, el seu somriure captivador, la seva bona planta l’han protegit de qualsevol problema. 

Finalment s’adona que malgrat el seu esforç per allunyar-se torna a reviure els actes criminals malgrat els records satisfan la seva ment. Aquesta, no li retreu cap dels assassinats, com si fossin uns elements naturals en la seva vida. 

Ja cansat de córrer veu que sempre torna al punt d’inici, davant el mirall amb una petita esquerda, quasi només un punt en la límpida superfície. Crida, amb tota la desesperació d’un home atrapat davant el cristall, meitat fiscal del pas dels anys, meitat rellotge del temps.  

AH, AH, AH, AH,.... udola estentòriament l’Eduard  i l’habitacle continua fosc. Fins que darrere l’últim crit, s’encén una llum blanca que il·lumina el petit espai. 

Les mans agafades i lligades rere el cos. Els peus anellats per impedir-li fugir. Un home de blanc entra i el mira, seguidament, li posa un casc blanc per evitar es doni cops amb les parets. Per acabar un tros de goma, com una pilota, que li posa amb molta precaució, a la boca, per eliminar la possibilitat de mossegar-se i de cridar. 

En marxar, el visitant tanca la porta amb un soroll sec dels pestells que s’aferren al marc de la porta per fer-la infranquejable i la llum s’apaga bruscament.

A les fosques l’Eduard observa com el mirall se li apropa novament i veu la senyal, com una esquerda que s’obre. Com s’obre la senyal del seu pit. El seu cor martelleja per uns moments amb molta força. La taca del pit s’obra del tot i el cor es detura sobtadament. 

Aleshores lliure del cos l’anima fuig per la esquerda del vidre i marxa camí enllà en recerca de la pau o el càstig. 

Dins l’oceà de l’energia que segons els filòsofs antics és on neix l’esperit, van a parar totes les animes, bones i dolentes. També la de l’Eduard hi corre a integrar-se. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 1 de desembre del 2014

LA NEVADA DEL SEGLE.


La parella amb el cotxe s’allunya del poble i pren una pista de terra que els ha de portar, bastants quilòmetres enllà, a un paisatge fabulós enmig de les muntanyes nevades. 

Els pares d’ella els han deixat un refugi prop del llac on poden passar uns dies amb tranquil·litat. Fa dies que ho necessiten, ja què a causa del neguit de la feina, tot just és veuen en algun moment escadusser del dia i encara amb preses. Tenen dos treballs que pràcticament són incompatibles d’horari. El Jan treballa en uns laboratoris d’investigació mèdica i la Liz fa un torn de nit en una clínica de maternitat. Aquest forma de vida provoca que quasi no tinguin intimitat. Saben més coses intimes els companys de feina, que ells mateixos, de les seves pròpies confidències i temors. 

Això ha fet que la relació travessi un mal moment i aquestes vacances nadalenques són un marc apropiat per refer el seu matrimoni. Els pares s’han adonat, i prefereixen que marxin sols, abans d’una forçada relació familiar amb el germans i els seus nens. Si, els nens, quan són petits, fa molta gràcia escoltar les seves alegres veus cantar nadales i altres cançons. Sobretot recitar el poema que han après a col·legi. Veure la vergonya escrita en la cara d’alguns, les ganes de passar-ne via d’altres o purament aquell interès econòmic per la butxaca dels avis dels més grans. Però mai poden arreglar els problemes de parella. 

El paratge és esplèndid. Els darrers raigs de sol al vespre intenten acomiadar-se damunt els alts cims de la muntanya. Aquest raigs tornassolen les aigües del llac en un sense fi de transparències lluminoses. 

S’està fen de nit i el Ian recull ràpidament quatre troncs i branques dels arbres per fer foc a la llar. La neu cobreix una mica els camins mes el cims estan encara coberts de la nevada caiguda la setmana passada. Els serveis meteorològics han comenta que la setmana serà de dies tranquils, més o menys calorosos per l’estació de l’any. 

El vespre ha estat entranyable, tant com per recordar el temps de promesos. Una vegada aïllats del món, recollits dins el refugi i reben l’escalfor del foc de llenya han retornat al principi. La moixaines i els petons han deixat pas a tot un món de carícies que feia temps havien oblidat. Han tornat a viure aquella passió primera, lligada amb la camaraderia que els unia sempre.  

L’endemà de bon matí han sortit a passejar pels voltants i remar un xic en la barca pel llac. Mentre la Liz fa el dinar el Ian s’ha entossudit a buscar les provisions del cotxe i buscar llenya al bosc proper. La Liz li diu que amb la previsió del servei meteorològic és innecessari anar amb tantes preses. Però com el Ian ha volgut fer-ho, una causa tan nímia no ha de trencar la felicitat retrobada. Però això, ha estat la causa que el dinar és demores massa. Una vegada dinat, la Liz és una mica enfadada perquè el menjar, per culpa del retard del Ian, havia perdut el punt precís de cocció.  

Com les tardes són breus a l’hivern, havien decidit voltar una mica amb el cotxe per veure els animals del bosc en el seu ambient. Però aviat retornen a  la cabana perquè el cel s’ha enfosquit ràpidament. 

Poc després de sopar decideixen anar a dormir ja que el temps està tèrbol i amenaça pluja.
¾    Veuràs quin dia més maco tindrem demà!- diu la Liz engrescada per la bellesa que els envolta.
¾    Tu creus?- respon una mica inquiet el Ian.
¾    Com és veu que tu no ets d’aquestes terres- remarca la Liz.
¾    Val més que anem a dormir. De totes formes aquest és el teu país. Tu el coneixes més bé de jo.  

Dormir, estimar-se i finalment arraulir-se junts sota el pes de les mantes. A la matinada la Liz desperta embalbida de fred. Veu al Ian al costat de la llar encenen altre cop el foc que s’havia apagat mansament.
¾    Quin fred que fa, ni què hagés nevat.
¾    Nevat dius, mira la porta a veure que pots fer.  

La Liz obedient i estranyada l’obre i horroritzada veu davant seu un mur de blanca neu que cobreix tota la sortida. Enmig un forat indica el lloc on el Ian ha enfonsat un pal sense arribar al l’altre cantó del mur glaçat. La Liz tanca al porta amb molta cura per que la neu no entri dins la casa. Corre al costat de l’home, i observa que el foc no tiba perquè la xemeneia també deu ser colgada per la nevada.  

Finalment aconsegueix encendre-la, malgrat tota la sala queda plena de fum que els fa tossir.  Acostant els sacs de dormir i les mantes, fins i tot, aquell joc de taula de l’àvia es tomben als costat de la llar. Qualsevol roba que pugui donar calor és bona per abrigar-se en l’habitació convertida en un congelador. El Ian, tot just, treu de tant en tant  les mans per afegir llenya al foc. 

Ha passat molta estona és quasi la tarda i sobtadament se escolten uns sorolls al costat de la porta i unes veus que els criden. Corren, però abrigant-se previsorament, i s’acosten a la porta i amb terror veuen un ós que intenta obrir-se pas amb una pala. Queden esmaperduts fins que enmig del pelatge de l’animal veuen aparèixer la cara enrojolada per l’esforç i el fred del pare.
¾    Hem vingut a buscar-vos des de primera hora del matí. però la nevada ha emmascarat tots el camins. Gràcies al fum de la xemeneia us hem pogut trobar. Agafeu ràpidament la roba, els del servei de protecció del parc ens baixaran a casa. Com esteu?
¾    Gràcies pare! Nosaltres estem força bé.- contesta la Liz recolzant-se al costat del Ian que l’envolta amb el braç.  

Al pare un somriure li omple la boca al veure’ls altre vegada com anys enrere. Fins i tot, malgrat la nevada i els treballs per trobar-los havia volgut la pena.  

Aquet relat ve donat per la tempesta de neu que ha assolat recentment el nord dels Estats Units i que ha donat una empenta a la meva imaginació.

Miquel Pujol Mur.