NADAL 2015 - ANY NOU 2016

 

AMICS DE i SEGUIDORS DE

“ESCRIT AL BERGUEDÀ” I 

”INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ”

 

Em pertoca felicitar-vos per les properes diades nadalenques i també desitjar-vos què el proper 2016 sigui força venturós.

 

En aquest dies nadalencs tinc el propòsit  de no publicar res en els blogs. Potser un dies de tranquil·litat també convenen al pensament per agafar noves idees.

 

 Per tant, des d’avui fins l’11 de gener en aquest el vostre blog restaran només les narracions publicades anteriorment.

 

Torno a repetir de tot cor: Us desitjo unes Bones Festes.

 

CANÇÓ DE NADAL

Bruc i galzeran

per guarnir el pessebre

i un trosset de gebre

al raig de la font que tomba ventant,

bruc i galzeran.

Josep M. Guasch

 

Miquel Pujol Mur.

Nadal 2015

 

L’AMPOLLA I EL PERGAMÍ.

Queia la tarda i jo anava enquimerat pel bosc quan en un gorg vaig observar una botella. Ben bé, semblava caiguda del cel, ja que surava enmig de l’aigua. Amb la llarga branca d’un arbre i fent molts equilibris, aguantant-me en uns matolls, vaig apropar-la a la riba. Era Nadal i l’aigua estava mig glaçada (suposo que ja us imagineu que és caure en un gorg d’aigua gelada). Però molt encuriosit vaig poder agafar l’ampolla.  

De seguida vaig veure un paper a dintre. Tot seguit vaig pensar: que fa una ampolla en un llac i amb un paper a dins? Si estigues en una platja m’ho creuria més, potser el missatge d’un nàufrag, llençat amb l’esperança de salvació. Però enmig d’un estany d’aigua glaçada? La idea no en cabia al cap. Finalment vaig destapar-la i traient el paper vaig llegir-lo. No es tractava d’un antic papir. Ni de cap fulla treballada amorosament amb fulles seques fins a fer una pasta fina i amb les paraules escrites amb sang. Simplement, era una fulla Din-4 i una nota escrita amb bolígraf.   

Només deia: Segueix la senyal vermella. I com amb el fred no em feia gracia dormir a la tenda en mig del ras. Ni tampoc cercar llenya en la neu per encendre una fogata, el meu primer pensament va ser: Coi nano! Una aventura. Tal vegada podràs trobar redós en un lloc més plaent. 

I vaig seguir la senyal. Alguna que altra vegada el meu cos aterrava però, la dolça neu esmorteïa la meva caiguda. Tanmateix, com si fos un tou matalàs que em protegís del cops.  

Finalment cansat, però amb el cor alegre, vaig arribar a una petita planura davant d’una cova. El terreny era il·luminat per diverses fogueres i en cadascuna d’elles un grup de pastors menjava i bevia. Mentrestant, altres s’apropaven a la cova i donaven la benvinguda a un infant, un petit nadó, portant-li mil i un modests presents. Tots sabem que els pastors no són propietaris de grans fortunes. Mentre dalt del cel sonaven unes veus angelicals que cantaven: Hosanna! Hosanna! Benvingut el fill de Déu! 

Una corrua de gent humil, provinent d’un petit poble proper, també venien a presentar els seus respectes al nadó. Havien estat alertats de la gran nova pels àngels, que donaven la notícia de l’arribada de la mostra de l’amor de Déu, en forma humana. 

Sense poder contenir-me, a pesar del fred que sentia, jo també em vaig apropar a reverenciar al nou nat. El nen, un bressol petit ple de palla, una mula i un bou, la mare que vigilava atentament el seu fill i un home ja gran que vetllava pels dos, senzillament sense prodigis ni riqueses, però ho era tot. Un vailet recollia les petites mostres de l’amor humà, doncs el camí de tornada era llarg. 

Vaig caure de genolls davant del miracle, el meu cos ja no sentia el fred i la neu semblava que em donés escalfor. Vaig regirar les meves butxaques, no tenia res a oferir, em sentia pobre no solament de diners sinó també d’esperit. Buit d’amor vers la meravella que se m’oferia: viure com si retornessin els nadals de fa molts anys a casa amb la família. Finalment de dins la bossa que portava penjada a l’esquena vaig trobar una petita cantimplora i li vaig entregar al vailet com a mínima expressió del meu amor.  

Amor escrit amb lletres petites de persona humana, res equiparable amb l’AMOR en majúscula que ell havia de donar-nos més tard als habitants d’aquest món.  

Vaig passar la nit amb els pastors guaitant la cova i a l’endemà al matí les meves angúnies personals havíem desaparegut i una sensació de pau omplia el meu cor. 

Hosanna dalt del cel! El fill de Déu, com cada any, torna a ser amb nosaltres! El miracle s’ha complert! 

Miquel Pujol Mur.

EL MEU POBLE ÉS TAN PETIT...

El meu poble és tan petit que no surt mai als mitjans de comunicació. La sorprenent notícia, que em va embadalir va ser a l’assabentar-me que la colla del poble havia decidit fer un pessebre vivent. 

Feia molts anys que m’havia apartat del seguiment de la vida rural. La gran capital m’havia arrelat en el fons de l’ànima. Però  ara passats els anys i diversos desenganys, tant familiars, amorosos i de negocis, una remor suau, una nostàlgia sense explicacions va sorgir dintre meu. Havia sofert una gran davallada en els negocis. Malgrat la meva situació encara era bona. Tenia una casa, dos cotxes i uns diners per anar vivint sense  grans luxes però suficient per no haver de treballar.  

Vaig trucar a la tieta, la vella tieta, que guarda el sacrosant simbolisme de la família.

 

Per telèfon vaig dir-li.

¾    Hola tieta Maria. Sóc l’Albert.

¾    L’Albert?- va repetir amb un afegit interrogant de dubte.

¾    Sí, el fill de la Núria, la seva germana.

¾    Ui! La Núria fa molts anys que és morta, i el Leandro, els seu home, també. Dius l’Albert. Ah! Aquell marrec consentit. Què vols? 

Aquell sec què vols i la paraula consentit afegida van ressonar a les meves orelles com si la tieta temés alguna cosa de mi.

¾    Veurà tieta, m’he assabentat que feu un pessebre vivent i el voldria veure. Com no hi ha cap hotel pensava...

¾    No, a casa no pot ser. Venen el Josep i la Carme, i la nora i el gendre, també els néts i fins i tot la xicota del nét gran. Saps què, parlaré amb el  Marcel·lí i et reservarà una habitació.  

Aquell nom de Marcel·lí em va recordar algú.

¾    El Marcel·lí dieu?- vaig inquirir.

¾    Albert, no te’n recordes del teu company de classe? Aquell tan trapella com tu. Ara té un hotel i li va molt bé. Estarà força content. Però vindràs a menjar a casa. Vull que us conegueu tots plegats. A la fi tots sou de la família. 

Així vam quedar. El dissabte vaig agafar el cotxe gros, no sigui que pensin que sóc un pelacanyes, i vaig recórrer els dos-cents cinquanta quilòmetres de distància  fins el meu poble de naixement. 

En arribar la tieta em va saludar com si fes més de quaranta anys  que no ens haguéssim vist. Quines abraçades i quins petons. Ben pensat el seu raonament no anava desencaminat. De veritat no ens havíem vist des que vaig marxar, no només fa quaranta anys, potser més; tal vegada quaranta-un o quaranta-dos anys enrere. Els negocis, els viatges, perquè negar-ho algun assumpte amorós entremig m’havien fet postergar el meu retorn. 

No sabeu com em mirava la tieta, mentre deia:

¾    Ets ben bé com la meva germana. El nas, no, és el del teu pare. Al veure’t m’has recordat a l’avi, el meu pare. Sí, home, el teu padrí, que al Cel sigui. 

Després d’haver passat l’examen fisonòmic, vaig saludar als desconeguts parents. Com ja havia estat reconegut per la matriarca, tot va ser fàcil i planer. Després de més petons i abraçades, tots junts, amb tota la familiaritat dels que sempre han estat uns, a pesar de la separació durant tants anys, tanmateix com si el vincle sanguini fos incorruptible i fort, vam sortir a veure el pessebre. 

Em vaig trobar, malgrat algun que altre desperfecte urbanístic, en el meu poble. Sí, en aquell petit poble de qui ningú parla mai. 

Vam anar a la vella casa de Can Garrigà, on el jovent havia muntat la representació. Observava els veïns, joves i vells, també per que no dir-ho els de la meva edat. A uns els reconeixia, d’altres no.  

Una velleta caminava a fer l’ofrena de dos galls, uns preciosos animals de lluent plomatge. Anava vestida quasi de parracs i arrossegava els peus. Els cabells grisos i mal pentinats queien amb grenyes a la seva cara. Me la mirava i pensava com una dona tan vella podia encara actuar. 

Un dels meus cosins va donar-me un cop de colze i em xiuxiuejar:

¾    Com et mires a la Glòria. Te’n recordes a col·legi éreu cul i merda. Llavors,  ja ho feia bé això del teatre! 

Quins mals pensaments van acudir al meu cap. Tan vella era ja la Glòria. un moviment de dubte va fer trontollar el meu cap. Si era una mica més jove, tal vegada un o dos anys menys que jo. Així, vaig pensar com se m’ha de veure a mi? Tan malament o és que la vida al poble envelleix més. La tieta a pesar de ser molt més gran, no es veu tan malament.  

Lentament, emmurriat en els pensaments vaig veure la funció sense adonar-me del que feien ni deien. En acabar vam sortir a passejar pels nevats carrers. Vam anar al bar, al casino de tota la vida, l’estufa era roent de tanta escalfor. Passava una dona força eixerida pel nostre costat i el meu cosí agafant-la pel braç va dir-li

¾    Glòria, te’n recordes de l’Albert? 

Vaig girar-me disposat a dissimular a la meva cara cap signe de menyspreu per la seva decadència, però vaig trobar-me  una dona  sana, alta, de cabells tenyits i amb un somrís d’orella a orella. Alegre com la Glòria que jo recordava. 

Va abraçar-me com a  un antic company, marxant a parlar amb una altra dona. El meu cosí va picar-me un altre cop, aquesta vegada em va punxar a la panxa amb el seu dit, dient-me a continuació a l’oïda:

¾    Es conserva. No es va casar. És la mestra del poble i és qui va muntar la funció. Ho fa molt bé això de velleta, ja ho has vist.  

Els acudits, l’escalfor de la sala, l’exultant alegria de jovent va fer esborrar la pàtina seriosa de la ciutat a la meva cara. Poc després ballava amb la Glòria i mai més ens hem separat. 

El meu poble és tan petit que no surt mai als mitjans de comunicació ni val la pena que hi surti, en ell he trobat la buscada felicitat.  

Miquel Pujol Mur.

AMB L’AGUA FINS AL COLL. Petros Màrkaris.

He llegit el llibre “Amb l’aigua fins el coll” de l’autor Petros Màrkaris publicat en català per Tusquets Editors, S.A dins la Col·lecció “La Butxaca”. La traducció ha estat a càrrec de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí. 

Petros Markàris nació l’1 de gener del 1937 en Estambul (Turquia) de pare armeni i mare grega. Va fer el seus estudis elementals en una escola grega però els secundaris el va fer en el col·legi austríac Sant Jordi del mateix Estambul. Després va estudiar Economia en diverses universitats. Finalment va especialitzar-se en la cultura germànica  i va dedicar-se a la traducció d’autors alemanys. Per tant, és un traductor, guionista i narrador grec. Ha publicat novel·les policíaques protagonitzades pel personatge de l’inspector Kostas Kharitos. També ha escrit els guions de cinc pel·lícules. 

La novel·la narra les perquisició per part de l’inspector Kharitos de l’assassinat de tres banquers. 

La investigació és situada en el transfon de l’actualitat grega, la crisis, la rebaixada de sous i pensions. Tota aquesta inseguretat que produeix el no saber el camí a recorre per viure. També es barreja els problemes familiars i i les personalitats de cadascun dels seus membres. 

Tot un cúmul de circumstàncies que fan que sigui força interessant de llegir. 

Últimament havia llegit  alguns llibres d’autors nòrdics on l’ambientació del país i la forma de viure em sorprenia per la diferencia del nostre. En aquesta ocasió he de dir que l’ambient és el nostre: el mediterrani. I la manera de comportar-se també pertany a aquest món.  

M’ha agradat força i assabentar-me, al cercar dades, de que forma part d’una trilogia procuraré llegir els llibres restants.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LA BOLA DE NADAL.

Havien fugit del seu país a causa d’una guerra que no entenien. La desgràcia s’havia estès  per tots el racons de la seva pobra, però volguda nació. Gran part de la família havia mort pel bombardejos de gent que deia els protegia. Altra part havia desaparegut qui sap a on, perduts pel passadissos de humides presons que creixien en número, mentre la gent moria. El menjar escassejava, només subsistien gracies als riscos de buscar entre les runes dels també desapareguts establiments de queviures o també a les ajudes de gent estrangera. La por, era constant, millor dit la por ja no existia, acostumats com estaven de conviure amb ella i les seves conseqüències. Vibrants paraules, dels nous jerarques, parlaven de la salvació de l’ànima, en arribar al més allà. Però la realitat era la mort i el sofriment en el món terrenal. 

Reunint els seus pobres estris i la roba que vam poder arrossegar van emprendre una marxa a uns països que creien eren la terra promesa. Ignoraven que el paradís no existeix en la Terra sinó és acompanyat per la pèrfida serp.  

Molts com ells van fugir abandonant les seves cases.

Molts com ells vam perdre la vida en el viatge per un mar blau i enganyós.

Molts com ells van deixar d’existir pels camins i muntanyes.

Molts com ells en arribar a terra vam haver de caminar sense saber ben bé a on anaven.  

El promès manà tampoc va aparèixer per enlloc. Com a bens caminaven d’aquí a allà portats per ordres variants fins que finalment les tanques d’una frontera qualsevol va deturar el seu peregrinar.  

Acampats davant de les cruels i entortolligades barreres de espines van haver de frenar la seva marxa i llavors van rebre els socors de gent ben intencionada. Es sentien agraïts per coses que si no hagués estat la guerra no els hauria estat necessari. Al mateix temps perdien la seva llunyana terra. El lloc on van néixer ells i els seus ancestres abans de ser forçats, per salvar-se, a anar a l’aventura  a països d’altra cultura i d’altra llengua.  

El nen mirava a la frontera d’espines. S’acostava el Nadal en un credo i  també amb l’altre. Les festes nadalenques aquest any es perdrien entre els carrerons del campament de refugiats. 

Quiet mirava la frontera esperant el canvi de guàrdia. Havia una soldat que més d’una ocasió li havia llençat xocolatines o altres llaminadures. El nen ho agraïa amb grans mostres d’alegria que la soldat corresponia amb un somriure trist. Aleshores, corria agafant fortament els seus tresors i en arribar a la tenda els hi repartia d’amagat als seus germans. 

Aquesta vegada tampoc va faltar. Una bossa, no gaire gran, va sobrevolar per damunt la tanca i fent un petit “paf” va caure als seus peus.  Eren llaminadures d’un país estrany, de sabors gens coneguts, però llaminadures, al fi i al cap. La soldat va fer-li “xis”, portant-se un dit als llavis i va indicar-li com aproximar-se a un lloc assequible a tots dos. Aleshores entremig de les espines va donar-li una petita caixa que pesava molt poc. 

El nen va marxar corrents com sempre amb els seus tresors. En arribar a casa va entregar les exquisideses al seus germans, que sota la mirada atenta dels pares s’ho va repartir. Els pares, no en van voler, ja que pensaven que era millor que s’ho mengessin els fills. Aleshores davant de tots, va obrir la caixa. A dins només havia una bola d’irisats colors per penjar a un arbre nadalenc. Però ells no tenien arbre només les lones de la tenda on convivien varies famílies. 

El pare va lligar la bola a un pal de la tenda i malgrat el seu valor era ínfim semblava el far d’una nova vida. Amb els llums del tendal reflectia ombres i colors per alegrar les cares dels infants. 

Poc a poc de les altres tendes van acudir persones que a pesar de ser de diferents religions van resar cadascú al seu déu, donant gràcies per la petita llum com indicatiu que havien de mantindré sempre l’esperança.  

També els nostres, catalans i espanyols, van haver de fugir a terres estranyes a causa d’una guerra entre germans. Les platges d’Argelers i altres contrades, al sud de França, van acollir-los i van haver d’aprendre a sobreviure a moltes penalitats. 

 

Miquel Pujol Mur.

LÍDIA PUJOL A SANT LLORENÇ DE MORUNYS.

En aquesta ocasió volem veure la nova representació de l’espectacle ITER LUMINIS, en la versió actual del 2015, les nostres passes ens van conduir fins a Sant Llorenç de Morunys.

Abans de tot vull aclarir per evitar suspicàcies, que a pesar que la Lidia i jo  compartim el mateix cognom no hi ha cap vincle familiar que ens uneixi. 

El programa especifica en la seva portada el nom de -ITER LUMINIS– Treballs i Plaers d’amor de la mà de Teresa de Jesús i Ramón Llull. 

El primer contacte visual va ser una aproximació entre l’artista, que venint de la part de darrera de l’església, tota plena, va fer una salutació personalitzada de benvinguda a cadascú dels presents. M’horroritzà els seus peus nus damunt les lloses de l’església. 

I a continuació l’altar va obrir-se a la veu i les cançons de la Lidia. Acompanyada a la guitarra per Guillermo Rizzoto i Marta Reixach, amb el gong simfònic. monocordi. sruti, sànsula i també acompanyant amb la veu. El Cor de Vallferosa va acompanyar amb les seves veus l’actuació de l’artista, que al mateix tems porta la direcció de l’espectacle. 

El retaule major de Sant Llorenç va recobrar vida, va donar noves gradacions segons el color del llums que l’il·luminava. És curiós com la luminotècnia canvia embellint encara més les percepcions visuals. 

I les cançons ens van fer gaudir de l'espectacle.  jo diria, a més d'uns cant de la Iberia interior,  un gran homenatge als pobles de la Mediterrània. Texts i poesies d’Espriu, Llull, Llibre Vermell de Montserrat, etc. 

La veu de la Lídia amb la seva gama d’aguts, greus i aquella veu trencada com extreta de l’interior de l’ànima omplia el temple. Vertaderament va portar-nos pel camí de l’amor i el sentir de la gent de bona voluntat. 

I per finalitzar la funció, tots units pel món que envolta a la Lidia vam sortir al claustres a donar testimoni de la nostra estada i escoltar una part de les cançons.   

Ara, que puc dir de la seva actuació, el cop passat vaig posar en el meu escrit el qualificatiu de superba i aquesta vegada he de posar la mateixa i afegir altres, potser intima i propera.

 

 

Aleshores, els presents agafant-nos les mans com símbol de catalanitat, sota el guiatge de la seva veu van entonar la cançó de Lluís Llach, “Petit País”, fent referència a tants indrets de la nostra petita pàtria. Tal vegada petita en extensió, però plena de sentiments de gent que l’estima i reverència el seu idioma.

Un agraïment sincer als artesans de la Vall de Lord i contrades properes per la degustació dels seus productes. 

Lídia esperem noves actuacions!!! 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

L’APRENSIU MANEL.

El Manel en arribar al Casal rep del conserge un encàrrec de part de la  monitora: 

 

¾    M’ha dit la Clara, que baixis el carret de la compra que hi ha damunt de l’armari.  

Com el Manel és una persona responsable, però bastant aprensiva, en arribar a la sala de música inicia lentament la seva aproximació a l’armari. 

De seguida veu que no és gens fàcil el que demana la monitora. Després comença a cavil·lar com i quines poden ser les conseqüències i les dificultats que pot trobar-hi. Segurament el Manel s’ho pensa tot massa. 

¾    Caram! No s’ha adonat que ja no sóc cap jovenet. Això és molt amunt i al baixar-lo em podria fer mal. Molt mal ! Fins i tot em podria caure al cap. I al caure’m el carret a sobre com quedaria jo a terra. 

Estenent-se al sòl imita a una persona caiguda a terra.

¾    Redimonis! Que dur és el terra, l’esquena em faria mal. Oh! I el cap primerament rebria el cop amb el carret i després a picar a terra. Ui! Segurament em faria un bony al cap. Ui! Ai! D’aquest cop me’n sentiria també als ronyons. Oh! I potser també al fetge. Manoi! El cor em batega massa despresa. Tal vegada crido al conserge. Coi! No puc cridar, la veu se m’ennuega. Ai! Ai! ploro d’angúnia, d’angúnia no, d’angoixa i tot. Sento soroll. Faig un xisclet. Algú m’escolta, Crideu, crideu a l’ambulància. El cor va massa de pressa, potser un atac de cor. El desfibril·lador! Socors. 

S’escolta la sirena de l’ambulància que corre desesperada pels carrers per salvar l’ànsia del Manel. Veié quines coses poden passar al voler fer baixar un carret de compra de dalt de l’armari.   

Miquel Pujol Mur.

LA PLUJA. II

Sobtadament els llums s’apaguen. El televisor que era com un mostrari de colors, també ennegreix la seva pantalla i amb un estrany soroll calla. Maleïda tempesta! 

Vago per la casa fent tentines. La foscor m’atemoreix. Veig sortir espantosos rostres entremig de les ombres, que no sé qui són. M’acosto al finestral i els meus ulls no veuen res a causa de l’espessa cortina d’aigua. El cel és completament negre. 

Noto un frec a les cames, una cosa fina i sedosa s’entortolliga a la meva carn. Crido esparverada, neguitosa i absent. El meu cos es frisa per qualsevol causa.  

Espantada la cosa fuig de mi i desapareix en la foscor. El gat, penso alleugerint la meva tensió. Quin gat? Hi havia gat? On era el gat? 

No puc més. A les fosques, amb temor a les ombres, als mobles, a les cadires i als racons camino. Finalment caic de genolls i m’arrossego fins el lavabo. M’alço, agafada a la pica, i regiro nerviosament el contingut de la farmaciola del costat del vidre. Les píndoles pels nervis, quines, no ho sé, n’hi ha tantes.  

Cerco un got per l’aigua amb el palmell de la mà ple de medicaments. No n’hi ha cap. Recorro de nou el passadís fins a la cuina. Tanco els ulls, no vull veure ni fades, ni bruixes, la determinació ja és presa. Prenc un got, brut o net, tant si val, i l’omplo d’aigua de l’aixeta i m’empasso la primera de les píndoles.  

Mentre se m’acut un estrany pensament. Et trobaran caiguda de qualsevol manera, farà lleig. Quin pensament més banal quan no vols veure el demà i res no importa. 

Torno lentament a la sala i em deixo caure al sofà. Poso el got a la tauleta i obro la mà per reprendre l’empassar-me tot aquell verí farmacèutic. De cop sona el telèfon. Estrany so quan no hi ha llum. Estiro el braç i agafo l’auricular. Deixo anar un “digui” nerviós i no contesta ningú, penjo decebuda. Obro la mà per agafar-ne una o dues. Novament el ring del telèfon ressona a la fosca sala. Una, dues o tres vegades trenca el silenci. Despenjo, més que més, per no sentir el soroll que em neguiteja, me l’apropo a l’orella i dic un fluixet: sí.  

 

Aquest cop sí que hi ha resposta. Una veu infantil, de nena, em diu:

¾    Què fas, mare?

¾    Jo...bé. I tu?

¾    Molt bé! M’ho passo “xupi”.

¾    T’estimo, filla.

¾    Quan vindràs? Et trobo a faltar.

¾    Aviat, filla, aviat. Ara sí que vull trobar-me millor!

¾    Així m’agrada, mare. Petons.

 

Mentre parlava la mà se m’ha afluixat i les píndoles han rodolat pel terra. És igual, ara sé que tinc un passat, un present a millorar i un futur que m’espera.

Miquel Pujol Mur.

 

LA PLUJA. I.

Avui plou. Rere el finestral veig com degota l’aigua dels núvols. En sento “vaga”, com expressió de vagància, de sentir el cos lassat sense ni esmà per moure’s. El cel encapotat d’un gris apagat i lleig minva els meus pensaments. 

El retrat de la mare em mira mentre vagarejo perduda per la casa. Camino arrossegant els peus damunt les rajoles. Les sabatilles, també grises com les meves idees i el temps, amorteixen el soroll dels meus passos.  

Agafo el diari, un de qualsevol, d’avui, de demà, tant se val. Tal vegada demà tornarà a ploure i les meves idees seran les mateixes: grises, fosques i mandroses. 

M’assec al sofà i fullejo les pàgines, les notícies velles i noves són les mateixes  d’ahir, d’avui i de demà. Polítics corruptes, assassins implacables, guerres injustes, tot en un món sense raó de ser. Un món de fira mediàtica i programes televisius sense cap ni peus. Només per donar de menjar a la fera que tots portem a dins el cos. Alimentar el públic del circ romà, abans, actualment d’un món global. 

Potser fer el Sudoku serà una solució per oblidar. Oblidar! Una riallada amarga brota d’un racó amagat del meu ser.  Que puc oblidar, sinó tinc passat, només present i un demà incert. 

Agafo un llapis i m’esforço per sortir de la meva mandra innata. Del meu no res, com un llibre del que he obert la portada i em vol evadir cap el futur. M’he perdut en el present, agafo el llapis i faig un “reset” de les meves idees.  

No em surt- exclamo decebuda- i llanço el llapis damunt de la taula amb ràbia. Rebota amb un trist clic i cau a terra. Un plor arrenca de dins el meu cos. Noto llàgrimes calentes als ulls. 

Ahir què vaig fer? On he de reprendre l’avui? I si demà no hi ha avui, la meva esperança de sentir no existeix. Avui plou, i demà segurament també La pàgina en blanc de la meva existència tampoc tindrà passat. 

Agafo fortament el batí i el faig servir com a defensa de la meva carn en aquest món irreal. La mà involuntàriament acarona el meu propi cos, no en tinc ganes, quins records puc fer servir per acariciar-me, sinó n’hi ha cap a la meva memòria. 

Faig un esforç i m’aixeco. Aleshores com una fantasmagòrica ombra, amb una curta cadena lligada als turmells, pas a pas, balancejant-me a vegades, camino cap a la cuina. 

Miro l’aigüera, els plats, els gots i les culleres bruts que empastifen la pica. De quan? Amb qui? Regiro els circuits del meu cervell sense trobar cap idea. No tinc passat, ni família, ni records, solament la mirada de la meva mare, SUPOSO, que impassible i rigorosament seriosa, vigila les meves passes. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

EN EL MONESTIR

Un aplaudiment per al que camina descalç. Pel que riu sense raó. Pel que mira amb la vista cansada. 

La veu que recita aquestes paraules sona profunda però és perfectament audible dins el refectori. En aquesta ocasió no és un simple monjo el que llegeix els articles de l’ordre des de dalt del púlpit, sinó que és el mateix abat. Ha estat per deferència al grup de pelegrins que han visitat el monestir, en el dia del Sant Patró, que l’abat ha considerat oportú parlar a tots els congregats.   

Els pelegrins han vingut des de terres molt llunyanes atrets per la fama de miraculós que té el Sant sota quina advocació està el monestir. La fe, expandida de boca a boca, ha portat a tots aquests homes a agenollar-se i resar davant les relíquies.  

L’abat observa als monjos i donats que barrejats amb els nouvinguts mengen en total silenci de la seva escudellera. Està força content per què veu que tothom, malgrat els problemes matinals, menja un plat curull, malgrat molt sucós, a pesar de les frugals existències del monestir.    

Tot ha començat de bon matí quan el monjo cuiner li ha dit ja només acabada la pregària de “maitines”.

¾    Senyor abat! No tenim prou menjar per tants pelegrins com han vingut . Vos, podria ordenar al monjo ecònom que anés a manllevar alguna cosa al castlà del castell.

¾    Romanços!- contestà l’abat enutjat perquè el dia que el Senyor ha beneit el monestir amb tants fidels  manquessin vitualles per satisfer als visitants.- Saps què, tu cuinà tot el millor que sàpigues, mentre ores. Ja saps que la regla de la nostra ordre diu, ora et labora, i espera a benedicció del Sant. M’ho has escoltat dir en forces ocasions: Déu proveirà. 

Mentre resen a mig matí el cuiner insisteix:

¾    Abat, ja està tot cuinat, però no arribarà per tanta gent. El Sant no ha aparegut per cap lloc per beneir-nos ni Déu ha fet cap miracle. Jo no sé com fer-ho. No tinc ni la fe ni els mitjans per repartir pans i peixos per tants creients.  

L’abat emprenyat pel trencament de l’oració i per la total manca de discreció del monjo, es gira i li diu.

¾    Tens el menjar fet.

¾    Sí, senyor abat.

¾    Està bo.

¾    Fabulós, senyor abat.

¾    Doncs compte quants som i afegeixes un quart de litre d’aigua per cap. Malgrat no sigui el mateix miracle ens a servirà igual.  

El cuiner fa un cop de cap assentint a les santes paraules del seu superior i es retira comptant, barrejant números i cant en el salm 22.

¾    Quatre, un litre. Nou, dos litres i mig- fins que arriba al final i canta- In excelsis Deo, 10 litres d’aigua. - i surt ufà per l aporta mentre diu amb veu profunda- Amen.  

Ara l’abat observa com tots amb fruïció mengen o millor dit xuclen del seu plat. Tothom xuma amb delectança de l’escudellera. 

Per entretenir a tots, no sigui que l’hora del refrigeri acabi  massa aviat comença una llarga retòrica sobre el significat de les frases dites amb anterioritat.

¾    Germans, tots nosaltres som dignes d’aplaudiment, com diuen les paraules del nostre benamat bisbe. Per què nosaltres si que sabem de la duresa de la terra, calçats com anem amb unes sandàlies de prim cuir. O més encara, com vosaltres, nobles i estimats pelegrins que trepitgeu descalços la terra plena de rocs, herbes i fang. Vosaltres, benvinguts mereixeu més que ningú el cel pel vostre sacrifici. I que puc dir de vosaltres, els de desdentegada boca que després del vostre sofriment sou capaços de resar al bon Déu, somrient a aquell que va donar la vida per nosaltres. I germans , que puc dir en general de tots, si de tots, també de vosaltres, estimats fills de Déu que malgrat tenir la vista cansada i el cos lassat per la penitència aixequeu els ulls al cel demanant-li que malgrat les penúries de la fam aquí la terra, la vostra esperança es pujar amb ell a la Glòria. 

Aquestes paraules van servir per finalitzar el trist i aigualit dinar. La congregació va acompanyar als pelegrins que cercaven nous horitzons a la portalada on l’abat va abrasar-los, un a un, sense cap recança.  

Poc després els monjos resaven la pregària de la tarda i marxaven a les respectives cel·les, tot esperant que el dia de demà el dinar fos més substanciós. 

L’abat esgotat de de tanta parafernàlia  va treure’s els hàbits festius i va asseure’s a meditar. Quan per fi va creure havia rumiat suficient va recordar-se del seu gat, al que li agrada acaronar el llom ple de sedós pelatge. El crida i no acut, aleshores pensa: Estarà a la cuina. Sempre mira de caçar qualsevol cosa. Ai, malandrí! Aquest si que no entén la paraula de Déu. 

Crida a un donat i li mana.

¾    Digues-li al cuiner que vingui.  

En tenir-lo a la seva presència li pregunta:

¾    Has vist al meu gat. 

El cuiner fa tota una sèrie estranyes mirades a tort i dret. Mentre es retorça les mans, per finalment contestar:

¾    Us ha agradat el dinar. Tots hem de fer sacrificis pel bé de Déu. 

Miquel Pujol Mur.