L’ENTERRAMENT DE LA SARDINA A BERGA.

Per acabar els diferents festeigs del Carnestoltes ja no quedava més que celebrar el dia de la cloenda, el dimecres de cendra. Celebració que es realitza quaranta-sis dies abans del diumenge de Pasqua. Aleshores comencen les jornades de penediment abans de la Setmana Santa. 

Puntualment érem a les set de la tarda davant del l’ajuntament a la coneguda plaça prou apamada pels berguedans en els dies de la Patum. Poca estona després sortia la comitiva encapçalada per la banda de música, el notari de Madrona, el taüt amb les restes de la nostra reina del Carnaval, la Flautista de Bergamini, i les sempre desconsolades ploraires. 

La música acompanyava a la comitiva però el que més cridava l’atenció era l’aflicció, la pena, les llàgrimes i els llastimosos udols de les ploraneres. Vestides de negre com marca la tradició, no faltaria més. Mostrant les seves blanques i desconsolades cares sota els també negres mocadors de cap caminaven tristes rere les despulles de la reina de l’alegre bogeria. 

 

El seguici, va baixar poc a poc, rebent les mostres de condol dels bons berguedans. Poques persones  van dubtar a deixar les coses habituals de la vida per acompanyar en el moment de traspàs definitiu (bé, vull dir fins el proper any) a la dona-reina que tanta disbauxa ha portat als nostres carrers.

 

Ja una vegada reunits a la plaça de Forn. Dalt de la tarima col·locada expressament, el gran notari va llegir les darreres voluntats de la reina. Una especies d’anatema dels propers dies acabant amb els seus desitjos de tornar a ser enter nosaltres.

 

Una vegada acabat de llegir el testament va procedir-se a cremar les restes de la reina del Carnestoltes. El seu taüt enmig de la plaça flamejava com una nau dels víkings quan cremaven al seu rei. Tot era seguit amb la gatzara dels assistentes i pels encara més forts crits de les ploraires.

 

Una vegada finalitzat l’acte funerari la Penya Boletaire de Berga va invitar als assistents a sardines i a beguda. No tots els acomiadaments amb d’acabar amb dolor. Alguna de les tristes i cridaneres acompanyants també van aprofitar l’alegre menjada. No tot a la vida ha de ser ple de tristesa com diu aquell refrany  mal traduït  “a les penes ganivetades”  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CARNESTOLTES A BERGA.

 Ja som a Carnaval!!! 

Ara jo vull parlar del Carnaval de Berga, aquesta població que tant m’agrada.

 

No penseu en Rio, Tenerife, Sitges o Barcelona: el nostre és un carnaval casolà. El Carnestoltes d’una ciutat on la gent es coneix i es saluden, els uns als altres,  malgrat la disfressa oculti les cares. 

 

El dissabte 14 de febrer s’inicia la festa. Com a novetat aquest anys a les 11 del matí no va arribar el rei Momo a Berga. La nova Major Autoritat carnavalesca va recaure a la Reina: la Flautista de Bergamini.

 

Això em fa pensar amb el flautista que portava enganyades a les rates a ofegar-se al mar. Déu meu! I si n’enviéssim un d’aquet músics al pagos polítics i el seguíssim els corruptes, els aprofitats i els malversadors que segons sembla ser hi ha tants en aquesta península. Si desapareguessin havent tornat els diners defraudats quan problemes resoldríem.

 

Una vegada acabada la recepció a sa majestat, una estona de repòs per agafar forces per a la tarda-vespre. També fer les darreres puntades a les disfresses. La gran festa de Carnestoltes, va començar a la tarda. La rua transità pels carrers de la ciutat omplint-los d’alegria i bon humor.  

Quan necessari és el bon humor i la rialla que surti de dins en el temps actuals.

 

Va transcorre sense problemes la lenta desfilada fins arribar on el jutges dirimien a quina carrossa o conjunt donar el merescut premi.

 

Omplia els carrers la cridòria dels nens entusiasmats i les músiques que donàvem el fons adequat a cadascuna de les comparses.

 

Pare i fills seguien plens d’alegria les diferents carrosses i gaudien del espectacle. També a les àvies i als avis els lluïen les galtes de content al veure als néts de bon humor en aquest dia del més de febrer.

 

El vent bufava a les comparses, a les carrosses i als espectadors i l’acompanyava un xic de fred, però l’entusiasme tot ho feia oblidar. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

GUERRA DE LA FARINA A BERGA.

Després de visitar la Fira Internacional del Formatge, al passeig de la Indústria, en el nostre tornar a casa van trobar-nos barrejats en la batalla de la guerra de la Farina. 

La primera edició de la Guerra de la Farina  entre carlins i liberals es va fer l’any 1988. L’any 2006 un grup d’amics van tornar a fundar la Bauma dels Encantats. Aquesta havia estat una entitat festiva i filantròpica de la Berga del Segle XIX. 

En altres poblacions també s’hi celebra. La berguedana es  adaptada al tarannà berguedà i a l’enfrontament entre els partidaris de Carles, germà de Ferran VII i el liberals, partidaris que regnés Isabel II, filla del difunt monarca. Berga i el Berguedà van viure diversos episodis de les guerres carlines. 

Aquest any l’Escola de Música de Berga s’ha encarregat de dotar de banda sonora a aquesta tradició del Carnestoltes. Després de l’esmorzar, cadascuna de les formacions en un lloc diferent, va fer-se la desfilada fins a la plaça de Sant Pere. La setmana de la Patum plena de fum i en aquesta ocasió blanca i emboirada de farina.  

Els carlins van fer la marxa amb el sons de l’Orimendi i el liberals sota la música de l’himne de Riego. 

Ja posicionades les dues formacions, els carlins sota el porxo de l’Ajuntament i els liberals a les escales de la Berruga, on tenen el seu arsenal. Puntualment a l’una del migdia va començar la batalla. Després de saludar-se els caps d’ambdues formacions, amb la presència del capellà, va iniciar-se el combat. 

Va començar per un atac per sorpresa, ja que els carlins amb una estratègia de guerrilla, van prendre la rereguarda del liberals. Agafats entre dos focs a aquests no els va quedar més solució que atacar de front a la forces enemigues. Mentrestant el membre Creu Verda, figurava tenien cura del ferits. 

Per finalitzar la guerra una encaixada de mans de tots el participants. Desitgem que totes les guerres, que desgraciadament tan veiem a la televisió, fossin així. 

Una incruenta batalla, plena d’humor i camaraderia, per gaudir-ne un agradable matí berguedà. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FIRA INTERNACIONAL DEL FORMATGE A BERGA.

El cap de setmana del 14 i 15 de febrer han succeït tres fets remarcables en la vida berguedana. El celebració del Carnestoltes, la Fira internacional del Formatge i la Batalla de la guerra de la farina.  

Curiosament a més l’entorn d’aquests dies ha coincidit també amb l’anomenat dia del Enamorats. Malgrat aquesta celebració no sigui purament catalana ha arrelat força bé. Però hem de recordar-nos sempre del nostre dia, més purament català, el de Sant Jordi. Deixant apart tot això: què pot haver més bonic que entregar una rosa a una dona. 

Vull, si la inspiració m’ha acompanya, parlar dels tres esdeveniments i com la M. Rosa m’ha proveït de forces fotos vull escriure-ho per separat. 

En el passeig de la Indústria s’ha col·locat una carpa per reunir els actes on era necessària una coberta per poder celebrar-los en millors condicions.  

Com per exemple la degustació i el maridatge dels formatges i la cervesa artesana. Els presentadors donaven tota classe d’explicacions com consumir i assaborir els productes aconseguint extreure’ls-hi els diversos sabors tant a l’un com a l’altre. No deixem a l’oblit que els olors, el gust, la presentació i al mateix temps la seva barreja ens donen la percepció per degustar-ho al màxim. Aleshores  es menjar es converteix en un plaer. 

En l’andana central del passeig fins diverses parades amb un tot un recull de formatges, cerveses i vins de procedents de les nostres contrades i d’altres força llunyanes.  

El pa i les coques també té la presencia de dues o tres parades. Fins i tot les patates ens oferien un lloc per comprar-ne cuites al forn. 

Exposició d’eines formatgeres i el concurs de munyir una cabra. Si veiéssiu ho com s’ha afanya l’element infantil per complir amb la àrdua tasca. Actualment un tipus de feina on les mans no són acostumades a fer.  

Finalment per acabar l’espai dues activitats per cobrir els somnis  de la quitxalla un, el castell inflable, l’altre l’anomenat “The Fabula Mobile” anunciat com carrussel ecològic. 

Aquest estri lúdic va cridar-me l’atenció. Es tracta simplement d’uns cavallets (tiovivo) de mida petita, amb decoració antiga. Allò més important és que; el mateix cobrador, quasi millor dir artista per la seva vestimenta; és el motor que fa girar l’atracció i fa sonar la música. Assegut en un seient; mig cadira, mig selló de bicicleta; transmet el moviment mitjançant uns pedals i amb l’altra mà dona voltes a la maneta d’un simple orguenet. Valla pena observar aquest divertit entreteniment. 

Així va acabar la nostra visita a la Fira Internacional del Formatge de Berga. Berga és una capital necessitada d’aquestes i moltes més aportacions per donar-li vida. No solament ha de ser la Patum o els bolets han d’haver més coses per fer adonar-se de l'existència de la nostre ciutat.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

US RECORDEU QUAN ANÀVEM A COL·LEGI

La Sara, una tendra nena de quatre anys, assisteix per primera vegada a col·legi. La seva mare, l’acompanya i la presenta a la directora. La mare superiora; amb un gest mig simpàtic; mig autoritari; assenyala una porta a la criatura.  

Després girant-se cap a la mare li somriu amablement. A continuació li explica que als infants no se’ls ha de donar masses raons, perquè aleshores es confonen i no saben que fer. Un simple gest sempre és més directe, i així l’alumna obeeix sense plorar ni fer cap marranada. La disciplina des de petites és el millor complement a l’educació. Tenir cultura és molt important, però al mateix temps s’han de saber acatar les ordres dels grans. 

Encara no ha vingut la professora. Les alumnes, en aquell temps havia separació de sexes, s’aprofiten per parlar entre elles, ja que la majoria es coneixen. Són amigues o millor dit companyes de jocs al carrers d’aleshores petita població. 

Poc després ja havien transformat l’aula en un mercat de Calaf infantil. Totes les nenes estaven emocionades per ser el primer dia d’estudi. Ho demostraven sense cap vergonya amb crits i carreres. 

Aleshores, un silenci ominós les va sotragar, a totes, al veure com lentament s’obria la porta. Primer va aparèixer al seues ulls espantats una mà blanca, a continuació una màniga negre, tot seguit un vestit llarg fins els peus, també negre. Finalment una toca, també negre, amb una aureola blanca on ressaltava el fosc i mortificat rostre morè de la monja.  

Les darreres corredisses van remoure la classe. hi havia bancs de dos on havia quatre cares sorpreses i amb ulls esbatanat esperant les primeres paraules de la professora. Talment semblava que els temps s’havia quedat suspès. Tot era silenci ni un sospir trencava la quietud. Aleshores van sentir per primera vagada la veu de la mestra.

¾    A ver niñas callad, per favor. Dios mio, que calvario! Cada vez són peores. Senyor! Sinó fuera por tus divines palabras, que nos hablan del sacrificio por los demàs, ahora mismo huiria al lado de mis padres. Jo creo, oh Senyor, que los negritos africanos de las misiones son mejores que estas criatures catalanas.  

Llavors treien un full escrit amb lletra manuscrita va començar a passar llista. Primer va dir que la contesta obligatòria després d’escoltar el nom era presente. Una vegada hipnotitzada i amansada la classe amb una mirada plena de commiseració per les alumnes i per què no pel sofriment que se li presentava per alfabetitzar les rudes ments va dir

¾    Vamos a comenzar la classe de gramàtica y para que aprendais las primeras letres comenzaremos por las vocales. Son las más fáciles de pronunciar. El sonido sé produce en la boca sin ningún obstaculo para la voz. 

Aleshores dirigint-se a una nena que xerrava amb la del costat li manà.

¾    Niña sientate a la tarima amis pies. Y piensa que soy benevolente! La la próxima seran tus dedos los que sentiran la madera, però de la regla. A ver, seguidme sin pestañear, que la pròxima ira al pasiillo y al despacho de la directora. 

Hi comença la coneguda cançoneta:

A: el mestre em va pegar.

E: jo no sé per què

I: ahir no vaig venir

O: per què no estava bo

U: vaig trucar a la porta i no havia ningú. 

Suposo que també era en castellà, però no m’atreveixo a traduir-ho. 

Miquel Pujol Mur.

ELS HUMANS. Matt Haig.

El llibre “Els humans” que ha arribat a les meves mans és un tom de 328 pàgines publicat per l’Editorial Empúries,  primera edició de març del 2014. L’encertada traducció pertany a Esther Roig. 

El seu escriptor Matt Haig (nascut el 1975) és un novel·lista i periodista britànic. VContentsHaig was born in Sheffield and now lives in York .a néixer a Sheffield i ara viu a York. As a journalist, he collaborated with The Guardian , The Sunday Times , The Independent , The Sydney Morning Herald and The Face . Com a periodista, va col·laborar amb The Guardian , The Sunday Times , The Independent , The Sydney Morning Herald i The Face .  

His novels, the first of which was published in 2005, are often dark and quirky takes on family life. The Last Family in England tells the story of Shakespeare 's Henry IV, Part 1 with the protagonists as dogs.Les seves novel·les, la primera de les quals va ser publicat el 2005, són entre altres. L'última família a Anglaterra explica la història de Shakespeare, Henry IV,  essent els protagonistes els gossos. It was a best-seller in the UK and the film rights have been sold to Brad Pitt's Plan B production company with Taika Waititi directing. Va ser un èxit de vendes al Regne Unit i els drets de la pel·lícula han estat venuts a la productora de Brad Pitt.econd novel Dead Fathers Club is based on Hamlet , telling the story of an introspective 11-year old dealing with the recent death of his father and the subsequent appearance of his father's ghost.

La seva segona novel·la The Dead Fhaters Club es basa en Hamlet. His third adult novel, The Possession of Mr Cave , deals with an obsessive father desperately trying to keep his teenage daughter safe. La seva tercera novel·la per a adults, La Possessió de D. Cave, s'ocupa d'un pare obsessiu que desesperadament tracta de mantenir la seva filla adolescent fora de perill. Ambdues han estat traduïdes a deu idiomes.hildren's novel, Shadow Forest , is a fantasy that begins with the horrific death of the protagonists' parents.

La novel·la per nens Ombra Bosca , és una fantasia que comença amb la mort atroç dels pares dels protagonistes. It won the Nestlé Children's Book Prize in 2007. He followed it with the sequel, Runaway Troll , in 2008. Haig's vampire novel The Radleys , was published in the summer of 2011. ^{[ 1 ]} A film adaptation of The Radleys has been announced, with Alfonso Cuarón attached to produce. ^{[ 2 ]} Published in 2013, The Humans is the story of an alien who takes the identity of a university lecturer whose work in mathematics threatens the stability of the planet who must also cope with the home life which accompanies his task. Va guanyar el Premi del Llibre Infantil Nestlé el 2007.   

La novel·la The Radleys, va ser publicada en l'estiu de 2010.  Ha guanyat el premi nord-americà ALA Alex Award. D’aquesta novel·la ha estat anunciada una adaptació cinematogràfica i s’ha traduït a vint-i-nou llengües.  

Publicat a 2013, Els Humans és la història d'un alienígena que pren la identitat d'un professor universitari. El seu treball de matemàtiques amenaça l'estabilitat planetària. The novel is in part an examination of mental illness and how those who suffer can become isolated. La novel·la és, en part, un examen de les malalties mentals i com els que pateixen poden quedar aïllades. Ens diu l’autor que la va escriure mentre patia una crisis de pànic.

Tanmateix, la convivència amb la dona, el fill i amb els amics li fa canviar la visió dels humans als que detestava radicalment. 

Poc a poc l’autor aprofita els recursos de la ciència ficció per redescobrir les rareses, les contradiccions i els valors dels humans. Finalment ha d’optar per una vida pràcticament eterna i una altra forma de viure plena de sentiments i altres valors que desconeixia.  

He passat un agradable estona llegint-la. Adonant-me de les moltes diferencies entre uns valors matemàtics purs i la vida plena de valors humans. Malgrat alguna vegada aquest valors no siguin els més exemplars. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que hagi deixat per acabar. Aquest escrit no vol fer cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre, només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VIII

Marta. 

Han passat un parell d’anys des de l’encontre amb la Martina a l’estació del metro. La trobada circumstancial i salvadora va ser com un punt i seguit a la vida del  Joan. Van sortir i van anar a un lloc tranquil, un petit restaurant íntim i protegit de mirades xafarderes dels pocs que encara queden a totes les ciutats. Entaulats van iniciar una conversa, potser millor dit una confessió. En principi, portada per la Martina, per inquirir quina era les causes del despropòsit que volia portar a cab l’home. 

Un barbull de paraules van sortir de la boca del Joan per voler justificar la seva decisió. Tal vegada, potser l’haver acabat el retorn dels diners manllevats a la mare. Aleshores va produir-se dins seu una lassitud, va veure la seva vida orfe, sense res a fer en l’avenir. Sí, li queda el treball, però tants cops el treball ha estat el refugi, que ara no el veu com la salvació de futur. Manquen moltes més coses en la vida de les persones per donar-los-hi la felicitat. 

Quan va acabar el sac dels seus desoris se li va recompondre el rictus de la cara. La Martina, alleujada va donar un tomb a la trobada. La penombra de l’establiment ajudava a emmascarar les faccions dels dos.

¾    Joan, he de dir-te una cosa que no he dit mai a ningú. Potser ara m’atreveixo perquè ara tu i jo som persones adultes,  la vergonya no envermellirà el meu rostre com quan era joveneta. Tot això que m’has explicat ho sabia tot. He seguit discretament la teva vida. De lluny, potser massa lluny i tot. Sóc una persona un punt massa reservada. Segurament per no ferir els meus propis sentiments, molt controvertits.

¾    A sí?- respon sorprès el Joan.

¾    No et vas fixat massa en mi. Només era la germana, una mica més gran, de la Míriam. Tu, i molts més xicots, solament teníeu ulls per la formosa, alegre i riallera germaneta petita. Però jo dissimuladament també estimava i a tu Joan, preferentment a tu, et volia amb bogeria. Jo, patia la vostra indiferència per una persona seria i estudiosa. Una noia que potser no reia com ella, ni era tan bonica com ella. Passàveu pel meu costat com si fos una calaixera oblidada en un racó.

¾    Però Martina, tu no ets pas lleixa!

¾    Potser ara, que com la fruita he madurat, no ho sóc gens. Llavors tampoc ho era. Però el meu tarannà era i és diferent. Que sigui seria no vol dir que no tingui un cor com altres dones.

¾    Segueix, Martina, segueix- inquireix el Joan.

¾    Doncs, vas casar-te amb la meva germana i éreu feliços i com un miratge de la vostra felicitat, jo era feliç, i em vaig refugiar en els llibres i l’estudi fins a finalitzar la carrera i llaurar-me una fama dins la meva especialitat.

¾    Sí. Sé que has tingut força èxit.

¾    Aleshores, el tràgic accident de la Míriam ho va trasbalsar-ho tot.

¾    Si em va afectar molt. L’estimava profundament.

¾    I què podia fer jo en aquells moments de congoixa? Ser la germana que va a consolar al cunyat per intentar ocupar el lloc de la morta. Vaig apartar-me i discretament vaig seguir la teva vida.

¾    També els meus errors?

¾    També! I que havia de fer, anar a renyar-te i dir-te que t’equivocaves. Que jo era la persona que et convenia. T’haguessis rigut de mi.

¾    No ho sé?

¾    Avui t’he vist en l’andana i m’ha adonat del teu estat anímic. He corregut a, crec que, auxiliar-te. No vull que morís.

¾    Ara, jo tampoc. M’ha salvat d’un instant de... no sé trobar la paraula apropiada. 

Van restar molt temps parlant i van continuar enraonant en moltes ocasions. El Joan va refer la seva vida. En el treball, com passa quan les persones posen tot l’empeny i l’esforç necessari, va gaudir de retornar al seu llunyà estatus. Ara la Martina i el Joan són inseparables, com si volguessin recuperar el temps perdut. Fa uns dies s’han casat, malgrat que el compromís del matrimoni no actuava de lligam en les seves vides. 

Però un fet els ha fet decidir. No ho havien pensat mai en tenir fills, menys quan la naturalesa declina. Però una coneguda d’un familiar del Joan, mare soltera, vol marxar a unes investigacions llunyanes i que a més han de durar molt anys, a la Patagònia. No la pot portar amb ella. L’arriscaria a molts perills innecessaris. Tampoc vol deixar a la filla d’un any a cap residència, ni lloc d’acollida. Finalment han arribat a un acord per adoptar-la com a pròpia.  

Ara en la casa de la parella tot són tràfecs per instal·lar a la Marta, la seva filla. 

L’estimació acompanyada de seny, procura moltes vegades solucions més fermes que la passió humana. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VII

Martina. 

El Joan camina de pressa pel carrer. Han passat un parell d’anys de la seva aventura amb la Lol·la. Malgrat tot els records encara són punyents. L’estada en la clínica de rehabilitació va superar amb escreix els dies que pensaven al principi. Ara després de haver passat els dos anys se’l veu somriure alguna vegada, molt poques. Però el seus llavis ja no tenen un somrís franc, la seva expressió és més aviat adusta i seria. Ells ulls denoten la sensació trista de la derrota. 

Malgrat que tot s’ha desenvolupat sense escàndols i força bé, no ha tornat a recuperar la privilegiada posició que tenia en l’anterior càrrec. L’afer Lol·la ha suposat l’ensorrament de la seva vida. En pocs mesos va gastar tots els seus diners. També va perdre la casa que amb tanta il·lusió va edificar amb la Míriam. A més ha perdut el seu treball. Va hagut de començar de nou. 

Gràcies el seu magnífic historial va aconseguir una humiliant feina a hores. Aleshores, superant les dubtes de la gent, poc a poc, ha recuperat una gran part del seu prestigi. Finalment van oferir-li una ocupació, a temps complet, en una assessoria. Més tard, els seus antics socis van demanar-li si volia tornar a treballar amb ells. Però tornar al mateix lloc li pesava con una pètria llosa i la por, immaterial por, va decidir-lo a no acceptar. 

Ara té a la butxaca la prova de la superació de la cruel relació. Porta el document de rescissió de les hipoteques, de la casa i de les terres, que va sol·licitar la mare per ajudar-lo a emergir del desastrós quefer. Només sortir del banc ha telefonat a la mare, la Mercè, per comentar-li que no ha de patir, tot està solucionat. Primer li ho ha dit amb un to massa solemne, com si fos un adéu. Però, promptament ha rectificat i després de xerrar una mica s’han acomiadat amb un fins el proper diumenge. 

El clic al penjar el telèfon ha estat com el detonant per a què es despertés la veu fosca de la consciència. Aquella veu intima, cordial a vegades, i aspre en moltes  ocasions, que recrimina els errors. 

El Joan camina per la vorera i passa davant d’una pastisseria. El seu olfacte respira fragància dels dolços olors. Sempre li ha agradat l’aroma i el sabor del xocolata. Fort de sabor i fosc de color. També el seu regust un xic amarg. No pot menys que entrar i comprar un dolç de coco, malgrat la seva dèria pel negre cacau. El coco, aquell color, aquell sabor, aviva el record de la Míriam. 

Però el records no li donen la felicitat sinó, que punyents es barregen amb un pòsit d’amargor i fan que l’agre sabor pugi a la seva gola. Fastiguejat llença les restes del petit dolç en una paperera. Davant seu l’entrada del metro. Sense pensar-s’ho gens s’enfonsa, escales avall, en el món subterrani de la ciutat. 

Després d’unes quantes empentes arriba a primera fila de l’andana. En aquest lloc la gent sempre va atrafegada. Ben bé, sembla que tothom té tard i que vulgui fugir del mitjà de transport. Passa un comboi i el Joan roman immòbil. Les persones l’aparten desesperades per entrar, però ell no es belluga. Dins seu,nota una sensació de buidor, que el fa balancejar-se quan el tren marxa. Després entra una altra unitat a l’estació i l’olor carregada d’humitat i calor li penetra pels narius. La semi pudor quasi la degusta en el paladar. Trontolla vacil·lant un altre cop i altra vegada és apartat pel públic que vol accedir al vagó. Marxa aquest tren i queda quiet, ensomniat com esperant de grat una darrera empenta. 

L’amargor, la cremor, li puja esòfag amunt. Sembla estrany que un cop superada la dura prova, el seu esperit ha quedat parat. Com si el conductor definitivament hagués posat el fre de mà immobilitzant el vehicle.  

Un braç l’agafa posant-se per dins el seu i fem una petita força l’aparta de la visió de les vies. Sembla que aquestes li cridin internament: “Vine amb nosaltres”.

¾    Joan, que et passa?- la dona es col·loca davant seu interceptant la vista abstreta de l’home. Ell baixa la cara i mira a la persona que li interpel·la.

¾    Joan, no em coneixes?.- insisteix movent-lo per cridar-li l’atenció.

¾    Si- respon amb una veu queda- tu ets la Martina, la germana de la Míriam. Què vols?

¾    Joan, reacciona. Que et passa? Et trobés bé? 

Estirant-lo de bracet l’arrossega escales amunt  com qui treu un infantó a la vida. El Joan, poc a poc, reacciona. La Martina, és la germana gran de la difunta Míriam. Una noia en aquells temps alegres del seu nuviatge en qui ningú s’hi fixava. Una mossa seria, amb ulleres, estudiosa i callada que feia una vida al marge dels altres elements de la colla. Una bona persona a carta cabal. 

El punt de reflexió intima, que no escolta els dolors humans, el fa pensar. És bufona, ha canviat. Tot ha canviat tant en aquests temps. El Joan somriu. 

Potser serà una il·lusió, potser una gran realitat. Tot pot ocorre en l’espai de temps d’una vida. 

Hi ha un refrany molt vell, molt vell, però malgrat la seva vellesa molt real. Déu estreny, però no mata. La mort es dins el pensament dels humans. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VI.

MERCÈ. 

El Joan, està recolzat en una gandula encoixinada, en el jardí del centre de rehabilitació. S’ha hagut de recloure a l’adonar-se de la difícil tasca de sortir, per voluntat pròpia, de la seva forta addicció a l’alcohol i les drogues. 

Acaba de rebre una carta de la seva mare. La Mercè, a qui va haver de recórrer a la seva última i humiliant derrota. La dona va tenir aquella fortalesa d’ànim necessària, davant de les adversitats, pròpia d’una mare. Malgrat el seu fill l’ha hagi decebut profundament, l’ha ajudat al màxim.  

Per resoldre la situació finalment la Mercè, dolça mare, va empenyorar la casa i pignorar les terres rebudes d’una herència dels avis. Així va manllevar els diners necessaris per l’estància del Joan en la clínica de rehabilitació. També van servir per solucionar, sense gaires aldarulls, els problemes econòmics dels diners defraudats a l’empresa. Tot ho va donar per ben empleat per salvar el fill de l’escàndol, causat per la seva  boja i trastocada aventura amorosa.  

La Mercè, procura en les seves cartes parlar-li del dia a dia del poble. Així vol que renovi els records feliços i també transmetre-li una gran part de la seva tendresa i bona voluntat.  

El Joan, somriu al llegir les paraules de la mare que escriu sobre un fet natural del lloc on viu. “Quan vam sortir de la llar d’avis havia mig metre de neu”. 

El Joan recorda amb nostàlgia el bonic poble de muntanya, on va néixer, situat en les muntanyes pirinenques. Quasi cada any, la neu cobria amb el seu mant els carrers, i la quitxalla es perseguien els uns als altres cridant i esvalotant. Per sort, en aquells carrers, havia aleshores poc transit, i tot acabava amb alguna que altra rebolcada per la blanca superfície. 

Quan anys han passat i quantes vivències! El Joan, posant-se còmode,  recorda la seva darrere bogeria. I rememorant anys enrere sent les paraules del pare, pobre pare, tants anys ja que és mort, que li deia: “Tu Joan vigila que quan veus un pal d’escombra amb faldilles ja t’engresques”.  

Aquesta última aventura li ha demostrat que el pare tenia molta raó, llastimosament ara ja no li pot donar. Quanta saviesa, transmesa d’anys i panys, havia en aquelles paraules! Els fets recentment viscuts li han demostrat que eren veritat, però se n’ha adonat quan ja havia caigut de ple en el parany. 

El Joan està impressionat per la fermesa de la seva mare. La Mercè, mai li ha fet un retret ni li ha llançat a la cara el seu comportament. Només la seva mirada trista i angoixada són un regany sense paraules.  

El Joan, ara té temps de reflexionar, i veu que la darrere part de la seva vida ha estat un desgraciat episodi que no pot tornar a repetir. En els anys passats des de la mort de la Míriam  primer va caure en la solitud extrema. Després va creure en l’amor d’una noia que quasi podia ser la seva filla. I ja per acabar havia anat a parar al pou de l’exacerbada sexualitat. Portat pel desig que sentia per una dona que només buscava el seu propi profit. La va seguir com un tendre cadellet, sense dir ni un no, fins a dins de l’infern de la drogues i l’alcohol. Va perdre l’apreciï dels altres socis de l’empresa. Es van esfumar tots els seus estalvis i pitjor encara també els de la seva mare. 

Ara ja serè i amb el cap bastant clar se n’adona del mal camí recorregut en aquesta anys i el rossega interiorment el seu penediment. Sense feina i sense diners ha de tornar a començar, com quan era jove. Però els anys han passat, ha perdut aquella innata força de la joventut però té l’esperança que l’experiència l’ha d’ajudar-lo a refer la seva vida. 

Tampoc les seves ambicions són les mateixes. Vivint una vida senzilla, com la que van viure els seus pares, en té suficient.  

L’esperança i la felicitat són una forma de satisfacció interior pròpia de cada ser humà.   

Miquel Pujol Mur.