Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 29 d’abril del 2015

LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA.


La primavera és l’estació de les flors. En aquesta època de l’any és quan els arbres i les plantes reneixen de la letargia hivernal. Això ho sap molt bé la Sandra. Acabats de complir el setze anys, la primavera de la vida assalta encensament els seus pensaments i el seu jove cos. 

La Sandra és una noia que acabats els estudis possibles, dins l’economia familiar, ha començat a treballar. No era un mala estudiant però els resultats finals de les seves notes, segons les noves disposicions ministerials, no li donen accés a la Universitat.

A la seva edat i amb les modernes ensenyances des de tendra edat coneix tot el referent al tema sexual, malgrat el col·legi fos de monges. Els corrents moderns havien anat més lluny de la sagristia i el confessionari. També la importada moda americana de ser verge o no verge a certa edat, l’havien portar a obrir la porta del gineceu, com altres amigues seves. 

Va ser amb un company de col·legi i després amb un altre a l’institut. De cap d’elles pot dir que en tragués una experiència extraordinària. Ni ella ni ells tenien gaire idea o potser les tenien massa descontrolades per la visió de certs tipus de pel·lícules. Va semblar, ben bé, la pràctica de certes posicions obligades i lligades amb una disciplina gimnàstica.  

Bé, avui la Sandra està cansada. El dia ha estat mogut. Fa poc treballa en una llibreria. Segons les amigues ha tingut una gran sort en trobar un lloc de treball. Vulgarment un “curro”. Bastants d’elles es dediquen a vagar a la recerca de feina. 

El seu treball la té constantment en contacte amb el públic i ha de tenir molta paciència. La Sandra ha començat el dia sortint de casa per anar a treballar. El pare i la mare, ja feia estona que eren fora de casa. Per sort, són una família treballadora amb feina. 

Primer ha trobat el veí de vint anys que en veure-la li ha fet un repàs general. Tan descarada ha estat la seva mirada que fins i tot s’ha posat vermella. Sort, que tot plegat, no ha passat d’un simple bon dia. Però, dins seu ha sentit una  espècie de rebolcada. 

Després a la cantonada el cambrer del restaurant li ha dit una bajanada, pretenent fos una floreta a l’oïda. N’ha sentit de millors. A més, ja ho sap que és bonica i ben plantada. Ho té tot al seu lloc i ben posat.  

Després la feina. Nois joves, homes no tant, voltant per la botiga i preguntant mil i una coses. Dones fent preguntes de llibres o revistes que en moltes ocasions acabaven sense comprar. Aquell noi ben plantat i potser tres o quatre anys més gran, que demanant-li un diccionari semblava que amb els ulls volia aprofundir dins l’escot. Potser buscava recordar les primeres lliçons a la vida. 

La darrera clienta, què pesada, demanant-li consell per regalar una d’aquesta novel·les modernes i un xic eròtiques a la filla. Ni s’adonava que només tenia setze anys, segurament la filla deu ser més gran.  

Per acabar al vespre al plegar la trobada amb les amigues. Que si el Joan s’ho fa amb la Maria. Que la Paola i el Manel tenen un “rotllet”. Que la Cesca, com que no pesca cap noi, ara diu que és lesbiana. Tantes i tantes bestieses que finalment, fent-se molts petons amb totes, marxa a casa. 

Aleshores el sopar amb els pares, que immediatament marxen a dormir perquè s’han de llevar d’hora. Malgrat tot, mentre repassa una lliçó d’anglès, vol aprendre idiomes; escolta el gronxar del somier. Després diran que la feina és esgotadora. 

I per fi al llit. Recorda el voyeur de la tarda i finalment no pot fer-hi res més que baixar la mà i acaronar-se. Primer només el punt, més tard tot. Finalment un estremiment. Finalitza amb un lleu somriure als llavis. La son, el cansament i la fàcil satisfacció fa que tanqui els ulls i s’adormi. 

Un somni rere l’altre la remouen en el seu descans. S’hi barregen personatges del dia a dia, personatges de contes i també il·lusions esdevenidores. 

És que la primavera, sigui la de l’estació de l’any, sigui la de la vida que s’obre com una flor, la sang altera. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 27 d’abril del 2015

CAIXES XINESES




 
En un taller d’escriptura ens van posar aquest treball de les caixes xineses. Un tros d’una historia, conte o narració va tancat en la primera caixa i així successivament. Particularment ho vaig resoldre així, potser no és la solució correcte però em va agradar.
 

En Ricard abraça suaument el cos dòcil i gràcil de la dona mentre ballen. De nou es miren als ulls com volent transmetre’s un missatge d’amor. El cos de la Lisa, lànguid i flexible, segueix el ritme de la música portada pels braços de l’home. Els peus d’ambdós llisquen lleugers damunt el terra de la pista. 

La petita orquestra toca en un racó i portats per la dansa la parella s’hi acosta. Aleshores, el Ricard parant un breu instant; amb la familiaritat de qui parla a un amic, veritablement és un vell conegut, demana una peça musical al Samuel. Aquest és l’individu que toca la trompeta, canta amb la seva forta veu i, al mateix temps dirigeix el petit grup. 

Poc després una nova melodia domina el soroll dels clients. El Ricard deixant-se anar per l’emoció prem més fort la cintura de la dona i acostant-se-la, li diu a cau d’orella.
¾    L’escoltes? Te’n recordes?
¾    Sí. És la nostra. – contesta emocionada.
¾    Sí! La ballàvem sense parar una i altra vegada. Era com l’expressió del nostre amor.
¾    M’ha quedat a la memòria com la música d’un agradable moment. 


Cansats de ballar surten a la terrassa que dóna damunt els jardins del Sultà. El soroll de les branques i les fulles de les palmeres portades per un lleu vent murmuren paraules d’amor. 

L’olor forta i embriagadora de les flors obnubila profundament els sentits. Tot, el lleu vent, el murmuri dels arbres i l’aroma de les flors traspuen sensualitat.
¾    Quant anys fa? – pregunta tendrament la Lisa.
¾    Quinze anys i deu mesos- respon el Ricard.
¾    Tants anys! Tu i jo llavors eren dos joves que obrien els ulls al món.
¾    Sí. I en moltes ocasions els sentiments a aquesta edat ens enganyen. I ara, que fas aquí, fora del teu ambient?
¾    Sóc amb el Victor, el meu marit. L’has d’ajudar a fugir.
¾    I nosaltres?
¾    A nosaltres sempre ens quedarà el record de París.

 

L’avió corre lleuger per la pista de l’aeroport. Tot està envoltat de bromes que pinten de gris la tonalitat fosca de la nit barrejada amb els llums que il·luminen el fosc asfalt. Finalment, l’avió emprèn el vol i es submergeix en els núvols que tapen el cel; aleshores els dos homes s’allunyen caminant lentament. El Ricard mira enrere per darrera vegada fins que l’aparell desapareix totalment en el cel gris. Només queda breument suspès en l’aire el brogit dels motors a l’enlairar-se i després tot resta en silenci.  

Amistosament l’altre home posa la mà sobre la màniga del braç del company i diu:
¾    Ricard, això ha de ser el principi d’una gran amistat.
¾    Sí. Tens raó, Lluís. Lluitarem per la llibertat.
 
I a l'etiqueta de la tapa només un nom: CASABLANCA.
 
Miquel Pujol Mur
 

divendres, 24 d’abril del 2015

ELS PLORS D’UN XICOT.


Aquesta història, és una mica especial. Ve a compte de que no estava gens inspirat amb el tema de trobar un noi jove, plorant al carrer. Aleshores viatjant en cotxe la radio va parlar d’una nova pel·lícula. Un tema tabú com molts que actualment surten a raó d’aquest film tan anomenat de “Les ombres de Grey”. Sembla ser que ara descobrim unes coses que fa tres mil ja es practicaven. Déu va voler acabar-les amb el Diluvi, però deu ser tan interessant que el cap humà no para de barrinar-hi una i altra vegada.  

Sense més preàmbuls començo aquesta narració. 

La Laia davalla pel carrer principal de la població. Ha quedat a trobar-se amb el seu germà Roc. Sap que ho esta passant malament a causa de la separació dels pares. Més, i sort que el motiu no s’ha escampat massa, perquè el pare ha marxat amb un altre home. 

A ella no l’ha afectat massa, perquè viu independent, malgrat només tenir vint anys. No va voler viure sota la vigilància dels pares. Acabada de complir la majoria d’edat va emancipar-se i va marxar a viure amb el xicot. Certament en aquest període de temps ha canviat varies vegades de noi i sap que serveix de tema de xafarderia a les velles comares del poble. Però tant li fa, la vida és la vida, i no fent mal a ningú ni manllevar diners pot anar a qualsevol lloc amb la cara ben alta. 

Quan arriba a la plaça queda sorpresa al veure al Roc assentat en un banc, amb el cap cot entremig de les mans, ràpidament s’adona que està plorant.
¾    Què és això? Què et passa? T’has fet mal?- inquireix- Roc, contesta’m! 
¾    La mare té una amiga.
¾    Com dius!
¾    Si què la mare, té una amiga. Avui me l’ha presentat i ve a viure a casa.
¾    Bé noi, que hi vols fer. És gran. Tu també en comences a ser. Ja tens quasi divuit, no. I tot això ja saps con funciona. no ets pas un nen verge i de missa. Roc, ànims hi ha que tirar endavant. I no ploris que pensarà la gent de tu i de tots nosaltres.
¾    Tu rai, que t’ho has muntat a la teva manera. I jo què?
¾    Tu, què? No t’entenc sembla que tinguis deu anys.
¾    Sí, jo què? Jo, el mascle alfa de l’institut. El que es portava totes les mosses de carrer. Ara què? Assenyala’t per tenir un pare homo i ara també la mare. Tothom tindrà dubtes de mi. Tots pensaran que també un dia o altre sortiré de l’armari.
¾    Home, jo no ho sóc de homo i som de família.
¾    Caram! Quin bon exemple a seguir. Si sabessis el que diuen de tu i la teva forma de viure.
¾    Saps què? Madura, nen, madura. Que de més grosses et passaran.
¾    Clar, com tu no vas a l’insti. Fins i tot, el “profe marica” amb somriu amablement.
¾    Mira, ves-te’n al racó més amagat que pugis trobar. Brama i plora fins que no et caiguin llàgrimes dels ulls. Aleshores, aixeca el cap i continua sent tu mateix. Busca i conquista les noies que puguis i fot-li un refús a l’atontolinat del profe.
¾    Sí, tu de fora estant ho veus molt fàcil!
¾    Mira, Roc, cadascú tria el que vol ser. T’agraden les noies endavant i si un dia no t’agradessin i volguessis un home, afronta-ho. Viu-lo el millor possible i sense recances. Però essent tu! No portat per les paraules i les circumstàncies alienes. Siguis una persona! 

El Roc queda un moment pensatiu, finalment s’aixeca, passa el braç per damunt les espatlles de la Laia i li diu a cau d’orella:
¾    Saps què, germaneta, convida’m a sopar. Demà serà un dia millor. Ploraré i donaré la cara a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 22 d’abril del 2015

VA PASSAR UNA HORA BUSCANT EL MITJÓ VERMELL. II. Relat negre.


El record ennuvola el seu subconscient. El malparit la va atraure a la perdició amb paraules dolces, malgrat que encara fos una quasi una nena. La va drogar, en va aprofitar-se i després la va entregar a altres. Fins que la mare va poder recollir-la a l’hospital i portar-la a casa amb la quasi vana esperança de que revisqués. El pare, ja tocat del cor, no va resistir l’embat de la desgràcia i va morir. 

Tots aquests fets enfosquiren la mirada i arrugaren el front del Ramon. Traient-se de darrera del pantaló un gran ganivet de cuina s’hi va abalançar damunt. Una i altra, i moltes més vegades el ganivet s’alça clavant-se sense misericòrdia en les entranyes del desgraciat drogoaddicte. Sense compassió i no fent gens de soroll, ja que la primera ganivetada va esser al coll, el ganivet va complir la seva feina. Enfonsar-se en la carn tova. Tallar teixits, trencar ossos, tot el que trobà al seu pas fins a convertir un pobre home en unes restes informes. Estranyat va descobrir que interiorment el sàdic treball l’omplia de satisfacció. Finalment amb gran esforç va recollir i llençar al clavegueram el cos de l’Eudald. Trigarien a descobrir-lo i aleshores les bestioles de sota terra ja haurien fet bona part de la seva labor. 

Va tornar a casa i va ficar dins la rentadora tota la roba ensangonada. A la mare no li estranyaria gens. En moltes ocasions quan anava a la discoteca ho feia per evitar el fum del tabac, la suor, algun perfum cridaner i alguna que altra taca. 

Però no va saber trobar el mitjó tacat de sang. Escolta novament el soroll de la rentadora. Llavors reviu el gest de complicitat de la Raquel i respira profundament. Li neteja amb un mocador de paper els exsangües llavis i agafant-li la mà s’ajeu al seu costat. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 20 d’abril del 2015

VA PASSAR UNA HORA BUSCANT EL MITJÓ VERMELL. I. Relat Negre.

El Ramon és va passar una hora buscant el mitjó vermell. Avui ha estat un matí de amarg despertar com si les ombres nocturnes continuessin dansant sense parar en el seu interior. La memòria es resisteix a recordar que va succeir ahir. Escolta un sospir cansat en el passadís i espantat obre la porta i corre a l’habitació de sa germana. 

La troba com sempre vestida amb el camisó, com sempre, entresuat i arrugat. Està caiguda a la vora del llit i no té esmà per aixecar-se i deixar-se’n caure. La mare deu haver sortit a treballar. Mira el despertador de la tauleta i queda sorprès al veure les busques assenyalant les dotze del migdia. 

Ajuda a incorporar-se a la Raquel i posar-se dins el llit. Aleshores contempla el seu bell rostre que ell sempre recorda com era abans, malgrat ara les babes l’enlletgeixen la cara al baixar per les comissures del llavis. En el seus ulls, de color d’ametlla clara, per una vegada el sorprèn com una llumeta, una minsa senyal d’intel·ligència i al mateix temps de complicitat. Només ha estat un breu instant, però el seu cor s’omple d’esperança. 

Aleshores mirant el rostre esblanqueït, la fina pell i l’arc suau de les celles de la Raquel torna a reviure com en una mala pel·lícula, en blanc i negre, els fets de la darrera i oblidable nit. 

Va insinuar a l’Eudald trobar-se per comprar-li una quantitat de cocaïna. El va citar a l’una de la nit, a l’amfiteatre del parc i sota del gran avet.
¾    Tard, la vols comprar la droga.- Contestà amb petulància l’Eudald.
¾    És que he de manllevar algun diner. Quan la mare...
¾    Sí. Quan s’hagi dormit l’obriràs la bossa i li robaràs els “quartos”.
¾    Com ho saps?
¾    Nen, que ja començo a ser ocell de llarga volada. 

Però malgrat els dubtes va acceptar. També en necessita de diners  per pagar el seu propi vici. A l’hora fixada el Ramon l’esperava sota el gran arbre. Poc desprès escoltava un xiulet, sempre xiulava l’Eudald. Va contestar també xiulant i en pocs instants es reunien.
¾    Quantes dosis en vols, tinc cocaïna i també d’altres.- El somrís cínic del fanfarró encenia al jove per dintre omplint-lo d’amargura. - Ah! Continua el camell.- Vigila perquè a casa teva no hi teniu gaire resistència. Què fa la teva germana?
 

Continuarà... 
Miquel Pujol Mur.
 

divendres, 17 d’abril del 2015

LA QUANTITAT JUSTA.

"El pessimista veu el got mig buit, l'optimista veu el got mig ple, i l'emprenedor va a la recerca de més aigua.

La sala és pràcticament a les fosques. Les taules i les cadires estan ja disposades correctament. Els cambrers fa bastanta estona han posat el servei de coberts i cristalleria. Saben que l’artista vol estar sol per assajar la seva actuació. 

La noia jove porta enfundat, mai més ben dit, el vistós i ajustat vestit vermell. L’home, el pare està pendent de la posició dels gots damunt la taula. Hi ha un ordre establert per la situació de cadascun. Fa molts anys que viu del món de l’espectacle i sap el que li ha costat arribar a una posició privilegiada que li permeti treballar contínuament. 

Han estat molts anys de lluita, portant fins ara com a ajudant a la pròpia dona. Ara fa uns anys, la filla ha començat a agafar el relleu. La mare ha reconegut, sense dir-li, que havia de donar un pas enrere i que la joventut s’iniciés a la feina. També reconeix que a la seva edat no té la desimboltura de quan era jove i no atrau tant l’atenció d’una part del públic preferentment del masculí per distreure la posta en escena. 

Però els temps eren diferents i qui no lluitava superant-se dia a dia quedava  aparcat a l’andana dels fracassats. I l’andana, a les noies boniques les tempten per fer altres oficis en escenaris prou reduïts. Moltes vegades recloses en habitacions mig fosques i servin desitjós inconfessables. 

La noia, a més estudia i es prepara per obrir-se camí en un món diferent. Però valorara que estiguin a prop per vetllar-la mentre comença a conèixer el món i les seves temptacions.  

La noia observa en silenci la preparació del seu pare. Els gots de diferent gruix i alçada són omplerts a diferent mida i amb diferents productes. L’home els fa vibrar amb els dits i modifica constantment el líquid que els omple. De cop aixeca el cap i dirigint-se a la noia li diu:
¾    Silvia, tens aigua per aquí. Si no, ves a buscar una ampolla.
¾    Si, pare. La mare ja m’ha previngut. Necessites molta.
¾    Només una mica per afinar aquesta grup. Ja saps que va trencar-se el de mitja escala i en costa afinar el nou.
¾    Tingui, pare- allargant-li una ampolla. 

L’home posa una mica de líquid i acarona el broc de vidre traint-li un acord. Rectifica posant-ne una mica més fins a trobar la tonalitat adequada. 

Hi ha que veuen el got mig buit. Altres mig ple. Però els previsors coneixen la quantitat, justa i precisa, i saben com utilitzar-la correctament. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 15 d’abril del 2015

QUINA COSA POT SER LA MÉS BONICA?

En un taller d'escriptura va sortir aquesta pregunta com a tema de treball aquesta va ser la meva resposta.

Hi ha moltes coses boniques a la vida i recordar-se d’una en especial és molt difícil. Segurament és que a causa dels anys viscuts es van acumulant els bons moments. Quan vols treure alguna de determinat comences a veure records que et fan pensar que la vida en té molts de bons, potser barrejats amb altres d’oblidables.  

Ara una relació de bells instants:
·        Rebre una joguina el dia de Reis. Amb la innocència que pertany a la infantesa.
·        L’abraçada els pares al portar bones notes de col·legi. O també al Nadal amb aquelles felicitacions amb un simple dibuix i unes frases majoritàriament dictades.
·        Aquell primer petó fet amb el candor de la joventut que obre el parèntesi d’una relació.
·        Una cosa molt senzilla i natural, rebre als braços la criatura acabada de néixer.
·        L’acomiadament dels éssers estimats malgrat saber que és una constant en l’escala vital.
·        El retornar a anys enrere quan la petita mà que acarones ja no és la del propi fill, si no que el nouvingut és el nét. 

Quina és la cosa més bonica és difícil de determinar però considero que preferentment aquella on dominen els sentiments. 

Mentre el cor bategui i el cap estigui clar encara hi ha moltes experiències boniques i entendridores. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 13 d’abril del 2015

VACANCES DE SETMANA SANTA. II

El Pere fregant-se els ulls i fent un badall, s’aixeca i corre al monestir. Després de la mala experiència recull les bosses i quasi sense  acomiadar-se, marxa d’estampida. Potser és millor escoltar la xerrameca de les dones que tornar-se boig en el fossar d’un monestir a la muntanya, per molt tova que sigui l’herba.                                        

Poc després descendeix per la carretera del lloc muntanyós on està ubicat el monestir. El dia és agradable i veu a curta distància el que no havia vista el dia anterior. La bellesa de la vall, els camps amb els colors vius de lavanda, la costa i les petites poblacions amagades entre camps, arbredes. Tor un espectacle visual que ofereix la terra a la visió del enquimerat Pere. 

En un mirador de la carretera aparca el cotxe i una sensació de benestar l’omple el cos. Sent els pulmons respirar amb delectança l’aire carregat dels olors de la primavera. Per un moment la seva ciutat i la feina queden oblidades, millor dit ofegades, per les ones marines que veu arribar a la llunyania a la costa. No ressonen en les oïdes els retrets de la mare, ni els silencis i les mirades del pare. No escolta a les ensucrades germanetes quan interessadament li demanen ajuda. La  xicota i els seus pares han marxat al poble de la mare per reunir-se amb el parents i sap ben bé que la mossa s’aprofitarà dels balls particulars que fan les seves amigues. Tal vegada potser trobarà un noi que si vulgui casar sense esperar. 

Aleshores se’n recorda del golfo del Tomàs i les seves paraules: - Si no saps que fer jo vaig a la costa francesa de càmping. M’ho passo molt bé i les francesetes són molt obertes i simpàtiques. També hi ha d’altres països, alemanyes, noruegues, etc. 

Busca el mòbil que ha deixat dins el cotxe i fa una trucada. De seguida escolta la veu de l’amic, emmascarada per una sonora música de fons i els xisclets engrescadors d’unes noies. Ràpidament queden d’acord i el Tomàs li dóna l’adreça, quedant per trobar-se a l’entrada després dels quaranta minuts que pot trigar a arribar. 

Aquest Tomàs es sap prendre la vida bé. De treballar, no pot dir-se que sigui el millor, per el seu bon humor és proverbial. Sempre explica històries que la majoria no li creu, però les diu en un aire de versemblança extraordinària. 

En poca estona, eren força ben ajustat el temps per arribar. es troba a la recepció del càmping. Observa que està força tancat, no veient-se les instal·lacions interiors. Però com ja l’havia recomanat l’amic, malgrat el seu mal francès, el tràmit ha estat breu i concís. 

Del viatge i la calor nota el malestar de la camisa entresuada. Carregant les bosses fa el darrer pas i, obre la porta. Una gran cridòria omple les seves oïdes i quins riures mofetes assenyalant-lo. Ja què era l’únic que anava vestit. Immediatament va adonar-se que era una platja i càmping nudista. 

Amb els ulls esbatanats  i mirant a tort i dret, es decideix a fer com els demès. Sempre serà una experiència més plaent que mortificar-se en un monestir dalt d’una muntanya. 

A més pot ser un interessant intercanvi cultural amb Europa, ara que tots en som d’europeus.   

Miquel Pujol Mur

divendres, 10 d’abril del 2015

VACANCES DE SETMANA SANTA. I


El Pere, aquestes vacances de Setmana Santa, vol aprofitar-les per fugir del nerviosisme del treball i el neguit de la ciutat. Buscant en les ofertes del núvol internauta, finalment li sembla haver trobat el reducte adequat per les seves poques ganes de fer res. 

Ha llegit a la pantalla, unes paraules màgiques que li han donat una senyal d’atenció. 

Convent no religiós per fer meditació transcendental sobre la vida i la mort.
Desdejuni, dinar i sopar amb bufet obert.
Resta del dia, lliure, per enfonsar-se amb pensaments profunds i així obrir-se a nous camins per al desenvolupament personal.
Recerca de la pròpia estimació i  de la felicitat.
De 10 a 11 h. classe magistral, no obligatòria.
Cursos en diferents setmanes per dones i homes. La transcendència del viure no ha de barrejar-se amb possibles lligams afectius. 

El preu s’ajusta a les seves possibilitats econòmiques i malgrat sigui a França, la distància no és gaire llunyana. 

Pensa, una setmana tranquil·la sense escoltar els retrets de la mare. Sense el gorrer maneflejar de les germanes. Sense allò que tant el crispa, les paraules, cada cop menys dolces, de la xicota i dels seus pares, preguntant-li: I quan ens/us caseu? Ja comença a ser hora! 

Arribat a l’antic convent, promptament és aposentat en una cel·la. Bé, la calefacció manté una temperatura agradable en l’habitació. El llit, és una mica dur. La muda, mig ensotanada, que li entreguen per vestir, es pot portar. Quants sacrificis són necessaris fer per aconseguir uns dies assossegats. 

El primer matí fuig de parlar amb ningú, decideix que cadascú aguanti les seves cabòries. Desdejuna i marxa al pati cercant un racó solitari. Finalment en troba un d’adient, l’antic cementiri, veritablement un lloc de pau. 

El jaç, durant la nit, ha resultat ser massa dur. L’herba verda, atapeïda i xamosa convida a estendre’s i reposar. El Pere s’ajeu i pocs instants després el seu cos comença a recuperar-se del malson nocturn. Observa davant seu i guaita a poca distància un niu de formigues vermelles, que es mouen ràpides recollint provisions. 

Poc després, veu eixir del forat una formiga alta i prima que porta al seu costat, una de baixeta i rodanxona. Ambdues, van cavalcant damunt d’uns cucs que fan joc amb els seus respectius genets. El del formigot escanyolit i alt és macilent i ossut. El del gros està ple i reforçat. Aleshores dins el seu somni escolta la conversació dels dos éssers. Diu el grassonet:
¾    Senyor Quix! Vostè creu que aquesta primera sortida ens portarà res de profitós?
¾    Jo et dic, benvolgut San, que les nostres aventures il·luminaran el forat de les formigues vermelles.
¾    Però, senyor, portem pocs queviures per a tant camí a fer.
¾    Jo et dic, amat San, que Déu proveirà. Serem més famosos que Mambrino.
¾    Mambrino, dieu? Que és algun parent vostre.
¾    Ai, infeliç San! Ben bé es veu que no t’has inspirat en el llibre del cavaller dels cavallers, d’Amadís de Gaula.
¾    Benvolgut Don Qui. Jo de l’Amadís no en sé res. Jo, amb el rostoll de la meva Santina en tinc prou.
¾    Prosaic amic i escuder! Tu no saps prou com palpita el meu cor per la meva excelsa dama, la Dulci.
¾    Potser teniu raó, sóc molt rutinari. Una bona menjada, un bon catre i la meva rodoneta Santina, em porten al cel.
¾    Fixa't amic, estem a punt d’iniciar la nostra més gran batalla. Aquella que serà enaltida pels segles dels segles.
¾    On, senyor?
¾    No veus com belluguen les llances, els covards bergants, reptant-me a singular lluita.
¾    Jo, només veig les tiges del fenàs.
¾    Pobre i curt amic els mags t’han encaterinat. No t’adones que són cinc-cents enemics que insulten la memòria de la meva Dulci. Dóna’m d’immeditat la llança i aparta't. No vull que en l’escalfor de la guerra resultis ferit. 

Clavant les potes posteriors en el pobre i famèlic cuc li arrenca un curt i breu  galop. Una bufada de vent remou sobtadament tot l’herbei i el cavaller formigot rodola transportat per l’aire. El cuc, el bri d’herba i el senyor voleien pel terra i el fang.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 8 d’abril del 2015

UNA ESTRANYA SENSACIÓ. II. Relat negre.


La meva criatura literària és a punt de néixer. Sobtadament escolto altre cop la veu, suau, però insistent i tallant alhora, amb molta més força que fa una estona. No com fins ara que era una insinuació, ara airada exclama una ordre:
¾    No! Només dues pagines!!!

El meu cap i el meu cos  es revolten, girant-se d’un costat a l’altre. La meva criatura, no acabada de néixer, plora mentre fineix entre els signes blaus de la pàgina. 

Una vegada i un altra en aquest moment de desesper noto l’aire gèlid que omple l’habitació com una premonició de la curtedat de la vida. Sobtadament una figura estranya és asseguda davant meu, a l’altre costat de la taula. El seu rostre sense expressió en fita cara a cara. La seva pell és blanca com la del que viu sempre a la nit, la part fosca de l’existència. En els seus ulls, clars i freds com l’aigua d’un estany glaçat, no trobo gens de misericòrdia. Només em mira, com si fos simplement un objecte qualsevol. El seu somriure estereotipat tampoc denota cap desig d’amistat, simplement és el d’un ésser, un esguerro, que compleix una missió mil vegades realitzades sense sentir cap penediment. 

Mirant-me fixament com si volgués gravar les seves paraules en el meu cervell a foc roent em diu:
¾    Per acomiadar-te, vaig dir en el meu missatge sense paraules, que només dues pàgines i tu vols enganyar-me. 

L’aire gèlid torna a omplir la petita oficina. El meu cos, abandonat per la inspiració, llisca del seient i retorçant-se de boja fúria queda esllanguit damunt el terra. El nadó de la meva creació fuig sense destí. Novament m’assec a la taula. Aleshores, un full de calendari cau entremig dels dos amb un trist epitafi escrit amb tinta negra:
¾    Queda poca estona, ja. 

El miro, com suplicant una mica més de no sé què, potser de tot, esperant tal vegada trobar un breu somrís en el seu inexpressiu rostre. Només mou una mà i el seu dit escardalenc assenyala el full i mirant-me sense mirar-me parla:
¾    És compleix l’hora. 

Intento negociar una mica més de temps. Sense donar cap resposta i quasi sense moure l’aire de l’estança desapareix la negra figura. Només queda el seu olor ranci i una certa fredor. Esperançat vull entendre que se’m permet acabar el meu missatge a la posteritat. A qui em vull dirigir quan sé que el meu seguici serà curt.  

Reunint les minses forces que mantenen en vida el meu esperit prenc novament la ploma i posant-la damunt el paper escric. Només una ratlla tremolosa ressegueix el full en una trista davallada cap el marge inferior. Lentament doblo el cap i el meu cos queda lassat sobre la fusta.

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 6 d’abril del 2015

UNA ESTRANYA SENSACIÓ. I. Relat negre.


Sóc assentat a la cadira giratòria davant de l’escriptori. La llum és minsa, només una mica de claror em deixa albirar el blanc full de paper. Tot en l’habitació és foscor, ja que tinc por de què les idees en un ambient lluminós escapin del meu pensament. 

Sento una veu aguda com el tall d’un bisturí que xiuxiueja rere meu. Suau  ressona, malgrat tot, amb un to de peremptòria ordre. Cada vegada que l’escolto una fredor m’estreny el cap com si una argolla de ferro, freda com el gel, em premés el crani.  

Poc a poc, començo a moure la mà, millor dit, a fer lliscar amb suavitat la ploma. Seguidament el paper s’omple d’estranys signes cabalístics. La mà mentre escriu, nota el tacte fresc del paper, impulsada pel desig de donar vida a totes les frases. 

Sento una porta que xerrica com a preludi de la presència no volguda. Al mateix temps aquest esser visitant deixa l’aire impregnat d’una melancolia que vol transmetre al meu cervell, junt amb vells pensaments. No puc més, m’he posat neguitós, només les paraules martellegen dins meu. Em dono un cop a la templa com si d’aquesta violenta forma pogués fer callar totes les dubtes que m’omplen. 

Posat dempeus miro a un costat i l’altre. Tot resta fosc i en silenci. Només una ranera dèbil com la d’un moribund en el darrer moment trenca amb el seu so, les ombres i la negre foscor. Un vent bufa suaument rere meu. És com un aura amenaçant que refreda, glaça i gela les meves idees. L’estranya sensació en fa tremolar. Els meus cabells, pocs i grisos, s’ericen amb senyal de temor. Les ulleres em patinen damunt el nas com a mostra d’indefensió.
¾    Quin serà el meu trist destí? 

Finalment, malgrat que espaordit i tremolós torno a seure a la cadira. Els meus ulls esbatanats girem a tort i dret mirant el tenebrós habitacle dels meus somnis inquiets. Amb por, una irrefrenable por, prenc novament la ploma i retorno a dibuixar gargots. Primer una a; després la pe; fent un esforç la recaragolada r;  a continuació aquella que la mare em deia mentre cridava la meva atenció, la e; i així fins acabar tota la paraula: aprensió. Una forma menys barroera de dir por i potser també repugnància.  

Els dits posats al voltant de la ploma em queden garratibats i com garfis s’entrecreuen en el cos de l’estilogràfica. Lentament avanço, noves lletres omplen l’espai impol·lut i novament trèmolo. La veu, però, tallant torna a repetir la frase que refreda el meu entusiasme. Obedient al seu mandat escric, prou. Prou que ho sé, però necessito més. Aleshores, la incomprensible barrera que componen el temor, la inspiració i la insatisfacció, fa que torni a emplenar de signes rars el full blanc i eteri. 

El meu cos es recaragola com posseït pel dimoni. El meu ventre s’infla de noves idees i noto les contraccions del dolor del part. Un mal cruel que com  punta de llança travessa el meu cos. La sensació punyent corre per tots els meus sentits, des de baix fins el punt més profund del meu cervell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.