MOSTRES DEL PASSAT. ANIM2.

Després de la visita i el coneixement de l'obra del pintor Lluís Casabella i Vehils fèiem una volta per la sala annexa d’Anim2.  

 

Els nostres ulls quedàvem enamorats per l’exposició de d’eines, utensilis, revistes i trenta mil coses que ens recordàvem la nostra joventut.

 

Mostrem en les fotografies de la M. Rosa un sortit d’elements que ens cridaren l’atenció.

 

Malgrat tot la tristesa envaí el meu pensament, tant anys han passat des de que ho fèiem servir, aleshores vaig adonar-me amb pesar que també formo part de la generació del segle passat.

 

Però no em vaig deprimir per què els records també formen són part de les coses boniques a recordar.

 

La infantesa, la joventut i la maduresa són un complement obligat de l’aprenentatge a la vida. 

 

 

Més val que hagin records d'antuvi a haver-los oblidat.

 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CLOENDA EXPOSICIÓ DE PINTURES DE LLUIS CASABELLA I VEHILS.

El passat 25 d’abril, vam assistir a la cloenda de l’exposició de l’obra presentada pel pintor andorrà Lluís Casabella, a la Galeria d’Art d’Anim2 de Puig reig.  

Sempre es interessant gaudir de la presència de l’autor perquè sap expressar-nos personalment el significat, el moment i la profunditat del pensament en cadascun del quadres presentats.

Ens sorprèn Casabella, per representar en la seva obra l’instant actual per una part, i per un altre els moments de les decisions militars del segle passat. 
 

Els seus quadres, pintats majoritàriament en blanc i negre, ens mostren com poden o podien ser les idees dels generals de la 1a. Guerra mundial, creuria més aviat que podrien ser representats tots els alts comanaments de qualsevol guerra, que envien els homes al camp de batalla sabent la gran quantitat de vides que desgraciadament es perdran. La massacre humana envers d’un moviment tàctic a la guerra.  Quantes il·lusions i realitats perdudes per un instant de glòria militar. 

 

Altres de les seves teles ens parlem d’aquest món construït damunt del perillós sistema nuclear, que per sobre de la seva eficiència enèrgica amaga un enverinament gradual  del bell planeta que ens sustenta. 

Àngels caiguts o embrutits per les noves tecnologies, àngels d’ales trencades tal vegada en benefici d’un quants magnats que obtenen beneficis a costa de la salut o el bé de la humanitat.  

Els quadres de Lluis Casabella són una denuncia de les injustícies i els mals d’un univers dominant per la cobdícia, l’avarícia i enveja  sense pensar en la vida de les races, pobles i països que formen aquest món materialista. 

Com expressava Bertold Brecht en acabar les guerres els rics continuen essent rics i el poble continua essent pobre tant d’un costat com l’altre.

Aquestes paraules m'enquimeren força malgrat la seva realitat. Desitjaria que en un altre exposició en Casabella pogués veure un món millor. No per la seva visió particular sinó per que fos una realitat a la vida. 

Miquel Pujol Mur. 

Fotografies: M. Rosa Planell Grau.

II CERTAMEN CULTURAL “ANIM 2”.

Fa dies que les fotografies i les idees voltaven en el meu escriptori i en el meu cap en record d’aquell esdeveniment. Per fi, avui, començo a trobar el moment d’escriure.

 

Aquesta any he participat en el II Certamen literari Associació Cultural “Ànim 2” de Puig Reig. Aquest breu relat ve a ser un comentari de la cloenda i el repartiment de premis  com a colofó als treballs presentats. 
 

Primerament els escriptors van esborronar múltiples fulls A4 intentant plasmar en lletres les idees que suraven dins el pensament. Imagineu-vos en els relats en prosa que ja necessiten el treball d’allò que anomenen paràgrafs, punt i apart, comes i a més tota la parafernàlia d’accents, dièresis i cometes de l’idioma. Però això no és gens comparable a la feina dels poetes que han de rimar belles paraules i donar-les-hi un format entenedor, subratllant el significat de les frases.  

 

Després imprimir i enviar totes les idees convertides en material llegible. I per acabar la paciència i sapiència dels cinc membres del jurat per valorar i classificar els escrits. 

Finalment la cloenda o entrega dels guardons segons els mèrits de cadascun dels escrits. 

En el marc d’un saló del Hotel de Cal Marçal va realitzar-se l’acte de repartiment de premis. Va saber crear-se un ambient favorable ja d’entrada gràcies a l’acompanyament i fons musical que va oferir-nos el duet Ecofusió format per Cecili Ruedas, a la guitarra, i Toni Romero, al contrabaix. 

Després una estona de relaxació i comentaris entre els diferents assistents, ja lligats amistosament pels llaços de les lletres. Aleshores el presentador Fermí Riu, va saber mostrar-nos la seva experiència en la tasca i va anomenar als diferents premis, els premiats i les persones que en feien entrega. 

Un acte de bonhomia i saber estar que una vegada acabat amb la clàssica fotografia de cares somrients ompli l’espai. Desprès el mateix: més comentaris, abraçades i fraternitat entre escriptors amics. 

Aleshores àgilment els cambrers van oferir-nos una amplia degustació de plats culinaris obrats en el restaurant de l’Hotel. I com podíem acabar l’esdeveniment sinó és brindant amb cava del nostre país a la salut de tots i disposats a tornar-hi el proper any. 

També va haver un petit col·loqui conduit per  en Josep Genescà, director de Radio Puig Reig, amb els diferents premiats parlant de la seva obra. Per sorpresa per la majoria, relativa sorpresa ja que durant la conversació eren enfocats per la càmera d’en Manel Serrano, un del promotors i membre de Anim2, l’acte va ser ofert en pantalla per la Televisió del Berguedà.  

S’ha d’agrair als membres de l’Associació Anim2 de Puig Reig pel seu esforç en bé del nivell cultural de les persones aficionades a escriure. Per molts anys puguin continuar fent-ho.  

Un agradable moment molt adequat per ser sempre recordat. Com aquelles petites coses, que amagades dins nostre, que en un instant et fan distendre els llavis i somriure.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Manel Iglesias.

UN CREDO PARTICULAR.

El Marc surt de casa tranquil·lament amb la idea d’esmorzar al bar que hi ha dues cantonades més avall. Durant el camí se li acosten dues dones, ja les coneix de sobres, sap que volen per cinquantena vegada explicar-li el seu credo. Cada matí, el mateix i com cada matí les esquiva.

¾    Escolti senyor...

¾    Ai! Quan ho lamento- fent una ullada ràpida al rellotge- potser demà les podré atendre- i sense parar marxa carrer avall. Com veu de reüll la mirada desencisada de les dones assenyala un cop més el rellotge, no hi ha que ensorrar la moral de ningú, i deixa anar un.- Faig tard, el meu cap és un malparit. 

Només travessar el pas de vianants veu dos xicots joves, alts i rossos  vestits correctament, fins i tot encorbatats, que sembla ben bé vagin a treballar a un banc. Amb un somriure amable i amb passes ràpides enfilen directament a la seva direcció com per coincidir en la seva trajectòria. Altre cop guaita el rellotge i ficant-se les mans al cap, com en un gest de desesperació, per arribar tard a la feina, inicia una corredissa que l’allunya del punt d’intercessió dels dos camins. 

Per fi, quasi corrents pel temor a que els dos postulants vulguin iniciar una cursa en la seva persecució, albira la porta del bar. Girant-se a dreta i esquerra i fent una darrera llambregada a la seva rereguarda, per por als temuts salvadors de la seva ànima, obra la porta i es capbussa dins l’establiment. 

L’inhabitual ambient el deixa sorprès, es fa la següent reflexió: " Tant ha canviat aquest bar en les darreres setmanes". Enquimerat observa a tots costats i pensa: "Què fan els clients d’aquesta cafeteria". 

L’aire és dens, l’olor espessa i un xic sofrosa. La il·luminació tamisa amb una tonalitat vermellosa tot el local. Els clars i foscos emmarquen encara més el roig sang. Els clients mig s’entreveuen sense saber que és el que  fan exactament en les repletes taules. Aleshores es diu: "Bé, deu ser a causa de l’excitació de la carrera anterior". I sense pensar-s’ho  gens, s’asseu al tamboret de la barra i demana un tallat i un croissant.

"Ostres! Que canviat que està el cambrer": Intentant recordar com era anteriorment. Vesteix una jaqueta també vermella, més aviat d’un morat sanguinolent. El somrís servicial de sempre ha desaparegut, ara un gest d’ansiós desig emmascara la seves faccions. El Marc mira el croissant i veu les dues banyes reflectides amb les que porta al cap l’amable barman.

¾    Ostres! – torna a repetir espantat- Què passa aquí? 

La mà del cambrer es posa poderosa damunt el seu braç. El noi observa els dits i el sorprenen les ungles com urpes ansioses per clavar-se en la seva carn.

¾    Vine!- li mana el banyut amb una veu fosca i cavernosa- Vine, que et vull oferir un nou món.

¾    No, si jo ja estic bé amb el meu. Sap què, faig tard!

¾    Tard dius, tard serà per la teva ànima si no admires la meva oferta. 

Tibant-lo el condueix a la primera taula on hi ha tota mena de menjar, a quin més desitjable.

¾    Mira aquí podràs satisfer la teva fam de tota mena de menjar inimaginable. I si el que vols és beure, els meus satèl·lits et portaran els millors vins i licors de la terra.  

En veure l’aire indecís del noi, el diable (no és ningú més) l’agafa i el porta a un racó i li mostra homes i dones retorçant-se en múltiples posicions, cercant com aconseguir l’orgasme una i altra vegada. El Marc mira estupefacte aquell pandemònium, perquè no comprèn qui hi ha amb qui. Homes i dones aparellats i barrejats amb dones i dones, homes i homes, i fins i tot animals. Tots formant grups luxuriosos sense saber que els atrau.

¾    Veus allà, hi ha cofres amb mils de doblers d’or perquè puguis agafar-los i gaudir-ne comptant-los i omplir-te’n les butxaques. Damunt la tarima de l’orquestra, hi ha persones disposades a notar la teva ira. Pots escridassar-les, pegar-les i trepitjar-les que mai es rebel·laran. Altres, si tu vols, protestaran amb veu llastimosa. Per als superbs hi ha un altre estadi per observar les desgràcies dels altres i sentir-se superior. Aquí en aquesta religió immemorial, millor dit en aquesta església total, cap tothom. Sense haver de resar, ni humiliar-se ni penedir-se de res. Ni seguir les regles de qualsevol altra religió.  

El Marc desesperat arranca la màniga de l’urpa i exclamant un:

¾    Vade retro!- fuig corrent pel portal del bar, de l’infern o ves a saber què.  

En sortir va a ensopegar amb un grup que discuteixen sobre religió mentre li donen llibres i llibres. Totes les representacions religioses del món hi tenen presencia, antigues i noves creences des de la més extremista fins la més moderada, i fins i tot, els budistes. Tots en un aquelarre, pitjor que el de les bruixes, li entreguen llibres, es discuteixen, es donen empentes i s’insulten entre sí per oferir-li encara més llibres i més promeses.  

El Marc fuig esparverat i s’imagina la bronca del seu cap. Se l’imagina i la rep a l’entrar a la feina essent portador dels llibres.  

Aquest diumenge el Marc ha marxat com cada setmana a la caseta d’un poble de muntanya. I mentre mira pel finestral, fa fred encara, aprofita els llibres per fer-los cremar a la llar de foc i escalfar una mica l’habitació.  

Per reflexionar no hi ha res més adient que observar la natura i pensar que ha estat un regal per als humans sense voler aprofundir més.  

Miquel Pujol Mur.

JOCS DE GEGANTS I DE BAIXETS.

Taller d’escriptura. Paraules clau a utilitzar: FORTUNA,  NODRIR,  PRESAGI,  CONJECTURA,  DANTESC, HIPÒFISI, TANGIBLE. 

El Joan, un nen de dotze anys, ha arribat a casa després d’entrenar amb l’equip de bàsquet del seu poble. Aquesta nit el sopar és diferent a altres nits de la setmana perquè retransmeten un important partit de l’esport que apassiona tant al pare com al fill, el bàsquet. Per tant, han sopat un entrepà asseguts al sofà. La mare i l’àvia amb cara de resignació, no creient-se capaces d’aguantar l’entusiasme de tots dos, han decidit per la seva part nodrir-se a la saleta on hi ha l’altre televisor. 

El pare observa que el Joan, malgrat estar molt atent al partit i les jugades, està inquiet i es mou constantment. 

A la mitja part el pare li fa una pregunta al fill.

¾    Què et passa? Et veig intranquil.

¾    Res pare, he tingut la sort de passar a l’equip més gran.

¾    Caram, quina sort, no tots tenen aquesta fortuna. Potser és un presagi. Tal vegada seràs un bon jugador.

¾   L’entrenador ens ha dit als dos que passen que no ens fem cap conjectura. Ara només és un joc i hem de gaudir-ne. Jugar i divertir-nos. Som nens encara i no se sap que ens portarà el futur.

¾    Així és, encara sou molt joves per somniar.

¾    Pare, ens han passat uns reportatges, amb jugades i jugadors destacats. Havia uns que tenien una cara molt estranya. per què per jugar a bàsquet no serè com ells veritat.

¾    No fill, algun d’aquest tants alts es ha causa d’una mena de malaltia.

¾    He vist a dos, Roberto Dueñas i George Muresan, que tenien unes cares semblants però molt difícils.

¾    És un problema de la hipòfisi, una glàndula situada sota el hipotàlem, en el cervell que regula diverses funcions del cos humà. Entre elles, l’alçada.

¾    Què vols dir?

¾    Que quan arriba la persona a la pubertat aquesta glàndula bloca el creixement, però alguna vegada no actua suficientment i la persona continua creixent. El record era un jugador rus, crec que es deia Zizonenko que va arribar a 2,46 m.

¾    Caram! Que fàcil jugar! Et poses al costat de la cistella i no has ni de saltar.

¾    Ep! No ho vegis tan fàcil. Els ossos, com creixen massa, no tenen la fortalesa adequada i arrosseguen generalment problemes, sobretot d’esquena i de genolls. Les articulacions no són prou reforçades. Millor ser normal. A més tenen moltes lesions durant la seva vida esportiva i generalment ho han de deixar quan encara són joves.

¾    Això no em passarà a mi pare.

¾    No, perquè ho vigilarem. Ei! No passa a tothom, es un percentatge molt baix. Mira, si per cas es fes tangible aniríem a un bon especialista. Ara hi ha molta cura i prevenció. Hi ha fàrmacs per evitar-ho.

¾    Quina sort! Seria dantesc créixer tant.

¾    No et preocupis! També hi ha jugadors (Messi per exemple) que el seu problema era tot el contrari i va venir a Barcelona per curar-se. Ja veus el petit que és i com juga.

¾    Mira, pare, comença de nou el partit. M’has dit que no s’encomana, malgrat jugui a joc de gegants.

¾    No tranquil! Tu juga i aprofitat de ser una mica alt, només una mica. 

Poc després pare i fill criden entusiasmat al veure guanyar al seu equip preferit.

Miquel Pujol Mur.

LES TRES DONZELLES DELS CONTES. II

¾    Noies, quines vides més agitades que hem tingut fins a venir a parar aquí. Jo finalment vaig anar a viure amb el gat, però sempre amb l’escombra a la mà. Quan veia que se li aclucaven el ulls, deixant només una fina escletxa i li creixien els ullals, cop d’escombra. Així van anar passant els anys. Finalment va fer-se vell i el seu cap solament pensava en el menjar. D’allò altre en què m’ho passava força bé se’n oblidà. Això que en sabia el punyeter de recaragolar-se i fer-me llambregar els sentits. Una i altra vegada em feia arribar al darrer instant, quan ja l’esperit fuig cap el cel. Ai! Que bé que em retorçava ansiosa! I aleshores, al cap dels anys, només el tiberi tenia importància en el seu caparró. Vaig donar-li el darrer cop d’escombra allà on sabeu, per que almenys notés el mal i vaig venir-me cap aquest antre. Aquí algun cop, pocs, algun sap fer-me gaudir amb un bon “polvo”.

¾    Sabeu que han passat molts anys des de que van escriure els nostres contes.- comento tot preguntant a la Viki- A veure caputxeta, tu llavors eres quasi una nena. Què va passar a continuació...

¾    Doncs mira! Quan vaig veure al llop tan fotut en treure’l els caçadors de l’aigua, tot esventrat i apallissat, va entrar-me una congoixa i m’hi vaig enamorar. Què voleu que us digui? Vaig veure una cosa que li penjava i a més era llarga. Ximpleries de joventut.

¾    I et vas casar?- pregunta la Lizzi.

¾    Bé, això de casar-se... Vam passar-ho força bé durant molt anys. Com era un lasciu de mena vam practicar totes les posicions del “kamasutra” i totes les perversions inimaginables. Amunt, avall, d’esquena, al revés, capiculats... Uf, no em puc recordar, m’agafa una enyorança per dintre, que no us ho podeu imaginar. Un bon mestre. Però, ja una mica més grandeta i experimentada vaig conèixer un rajà del què em vaig enamorar.

¾    A sí, era guapo?- inquireixo.

¾    Home, guapo! Puf! No la tenia malament, però el més interesant era que sota del llit guardava una arqueta, plena de pedres precioses, per la què valia la pena aguantar alguna que altra tonteria. Vaig canviar el nom, clar, com era musulmà. Aleshores vaig dir-me Sherezade. Per evitar les seves ires quan no se li posava prou alta vaig començar a explicar-li contes, mil i pico de contes vaig haver d’inventar-me. Fins que en veure que no havia forma d’adreçar-la em vaig marxar, però portant-me totes les joies. No fotem!  

En aquell moments s’encén la llum groga premuda pel Giusseppe per sortir a ballar i treure’s tota la roba mentre alguns clients deixen bitllets davant nostre o els més atrevits entremig de la carn i la tela. Cadascuna agafa del racó els seus atuells: el meu ventall enorme, una cistella grossa per la Viki i una escombra gegant rere d’on apareix, poc a poc, la Lizzi. 

Abans de baixar fem una mirada per un gran espiell a la sala. Els homes beuen, suen i estan vermells d’excitació, Elles són les femelles més esperades, l’atracció màxima de l’espectacle.

¾    Quan acabem a qui perseguim? - pregunta la Lizzi.

¾    Mira aquells tres, els que porten la disfressa de porquets. Tant rossets i plenets. Alguna els coneix? – diu la Viki.

¾    Sí.– responc- Jo els conec, he sortit més d’una vegada amb ells i altres noies. Aquell més gros és un constructor immobiliari. Fa cases de veritat, de totxos. L’altre, una mica més prim, fa bungalous de fusta i el més jove, té unes cabanes de palla a una platja caribenya que són una meravella. Quan arriba el moment saben treballar-s’ho, encaixen i es mouen força bé.  

Pocs instants després les tres apareixen “glamouroses” dalt de l’escenari despenjant-se per les barres verticals. 

Miquel Pujol Mur.

LES TRES DONZELLES DELS CONTES. I

Aquest relat que ens han encomanat a d’anar de personatges de conte infantil, preferentment: la ventafocs, la caputxeta vermella i la rateta que escombrava l’escaleta. Uns contes infantils, molt infantils, que actualment estan perduts pels prestatges de les llibreries per la seva innocència i simplicitat. Compareu-los en el què ens ofereixen el televisor, la tablet o l’ordinador. No recordo els noms dels nostres personatges, per tant, he decidit batejar-los per uns de més moderns i més adequats al seu nou treball. A més algú va insinuar una mica d’erotisme, un altre va parlar de pornografia, però finalment com som ànimes bondadoses vam acceptar, per consens, només un xic d’erotisme.

 

Els nostre personatges són la Susi-ventafocs, la Viki-caputxeta i la Lizzi-rateta. 

Avui he arribat tard i l’ogre de la porta m’ha fet una mirada no precisament atribuïble a la meva bona fisonomia ni al meu bon darrera. - Pensa la Susi mentre amb rapidesa és posa la roba de treball, poca i exigua. Es maquilla per minimitzar les marques dels anys i es posa laca per donar reflexes al cos.  Movent la cara a un costat i l’altre fa un gest de conformitat i reprèn el seu callat soliloqui- D’aquesta forma els focus atrauen més les libidinoses mirades dels clients. Hi ha que animar al públic per després aconseguir alguns diners dels tipus que encara porten les butxaques plenes. Fent-los passar una bona estona farem els possibles per aprimar la seva cartera.– Girant la cara, observa a dues noies assegudes en un racó, mentre continua rumiant - Dins el camerino veig a la Viki i la Lizzi xerrant en un lloc apartat d’on es canvien els boys. Aleshores penso: Aquests, també deuen saber bellugar-la per què, quan ballen s’escolten els exaltats crits de les dones. Ai, quin món més retorçat els dels instints humans però d’una forma o altra ens hem de guanyar la vida. I fer un raconet, que això no dura per sempre. Dirigint-se a les dues companyes pregunta.

¾    Ei! Noies de què parleu?

¾    De que vols que parlem, de les coses de la vida.- contestà la Viki- Tenim una pregunta a fer-te: A veure tu com vas arribar a raure aquí des del teu meravellós palau. No vas casar-te amb aquell príncep que va remoure cel i terra per trobar-te seguint la pista d’una sabata. Quants peus pudents havia d’olorar!

¾    D’acord, ja que us pica la curiositat, escolteu la meva inconfessable història. Quan gràcies a la sabata de vidre vam tornar a trobar-nos vam casar-nos de seguida. Però noies, no tot són flors i les violes a la vida conjugal, la nostra passió va durar poc temps. De dins li va sortir una obsessió masoquista, només em demanava que amb la sabata li trepitgés allò que ja sabeu. Fins i tot, llepava la sabata com si fos un caramel. Per un altre lloc li ficaria jo el caramel! Finalment vaig marxar-me amb el gautxo Martín Fierro que és qui em va pagar aquestes formoses sines. No creieu?- i abaixant-se un dels tirants mostra una de les seves turgents rodoneses. Veritat que són maques?

¾    I el gautxo? -pregunta encuriosida la Lizzi.

¾    Ull! va començar a córrer rere el bestiar i va perdre’s per la pampa. Certament va ser una sort, per què començava a estar tipa de tantes vaques i tants pocs bous. M’enteneu?- acaba picant picarescament l’ullet.- A veure, tu Lizzi, com va anar el teu rotllo.

 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.

UN QUADRE I UN NOM.

Aquesta nit el record de la visita al museu m’ha fet impossible dormir. Havia en un racó d’una sala una obra en la que destacaven vius i amenaçadors uns ulls negres. Era tan forta la seva mirada que entraven en el meu pensament i m’imposaven temor.  No ho sé si eren els ulls o les meves pròpies idees. El maldestre quadre no tenia ni cap ni peus, només unes ratlles vermelles i recaragolades que seguint un laberint perdut en el temps portaven al no res. 

Aleshores em sorprengué un petit requadre escrit en tinta negra amb un nom que aviva aquell record perdut de la joventut i que marca, com a fites, el camí del meu món. Simplement, A... 

·        A..., el nom de la meva mare.

·        A..., el nom de la cosina que essent un infant va ser la companya de jocs.

·        A..., el nom de la primera noia amb qui vaig viure el vol del primer amor.

·        A..., el nom de la xicota amb qui em vaig casar.

·        A..., el nom de la meva filla.

·        A..., el nom de qui vaig perdre quan encara no era el moment.

·        A..., l’oblidadissa filla  que va marxar rere el que creia el seu amor.

·        A..., un cúmul de noms lligats per un eteri record.

·        A..., la darrera paraula que sortirà de la meva boca quan el somriure final deixarà escapar l’aire que no podré respirar.

·        A..., innocència, joventut, amor, perdudes...

·        A..., el somrís dolç en un mirall. 

Després el quadre. Per què en un racó fosc d’un racó quan per mi ha estat llum i vida. 

He de comprar-lo, no pel que pugui representar en si, sinó només pel petit  requadre amb un nom tan significatiu pel meu record. 

---------A...--------- 

Miquel Pujol Mur.

LA VERITAT DE L’ORADOR.

Aquell matí passejava sense rumb cert buscant una idea, potser un petit bri d’aire que m’entretingués del tedi del diumenge al matí. Sobtadament un rètol va cridar la meva atenció. Conferència sobre la modernitat del temps resava amb lletres negres i aquell reclam va cridar la meva atenció i vaig entrar-hi.  

L’orador entra a la sala per una porta lateral. Mira distretament al públic assistent. Aleshores, saludant a uns membres de l’organització que eren asseguts en una taula posada a l’extrem dret puja a la tarima. Pausadament mou el faristol i el posa a la seva mida. Alça una mica el micròfon, donant-li uns copets, que ressonen com si fos una breu tosseta.  

Parsimoniosament obre l’ampolla que algú de l’organització ha deixat al seu abast. Fa un glop d’aigua. Llavors s’afluixa els botons de l’americana fosca. Aleshores contempla al públic sense veure’l, per culpa dels focus que li enceguen els ulls. Per ell, els espectadors són talment com una massa sense forma determinada. 

L’orador emet un lleu remor amb la boca i alçant la veu comença la seva diatriba: 

Déu, Déu i Déu!

Sí, així com un Déu hauria de ser per resoldre l’equació que algun beneït m’ha presentat a fer en la meva breu dissertació. Com si jo, un simple mortal pugues amb unes breus paraules resoldre el greu problema. I he aquí el trencaclosques a solucionar:

Si hagués alguna cosa per arreglar el món per on començaríem. 

Heu trobat, vosaltres interessats oients, la pedra filosofal que ens permeti transmutar i posar pau a aquest món embogit. Estic segur que no, sinó, no seria aquí. Estaríeu ja multimilionaris donant la volta al món en un potent iot al costat del magnats del petroli, de l’armament. de les drogues, dels que s’ha enriquit indecentment i viuríeu feliços ignorant les misèries del món. Les veus dels indefensos no arribarien a les vostres orelles, taponades pels diners i els excessos. Tot cantaria en el vostre particular edèn. 

Mireu no em vull allargar massa, podria parlar de la bellesa, de l’amor, d’allò que no és amor, però algunes persones el fan servir com a substitut. Hi ha tantes coses a millorar. Però el meu exemple serà fàcil i comprensible. En la antiguitat els fenicis canvien unes coses per altres segons un valor aproximat. Com eren grans comerciants compraven l’or i la plata a canvi de grans de vidre de bonics colors i aigües per regalar a les dones o com demostració de poder. Primera moneda per intercanvi de moltes necessitats. 

Després algú va idear un nou sistema: canviar els objectes per un paper o monedes que servien també per fer intercanvi de coses i pagar. Entregaves un gall o un porc i et pagaven amb un paper. Això va ser la primera gran pensada financera.  Podies guardar en un petit lloc els diners i no tenir tantes noses voltant per la casa. 

 I ja darrerament, l’últim esdeveniment. Ja que els robatoris feien perillós guardar els diners, vulgarment els calers o els quartos, van sortir els bancs i van recollir-los a canvi d’una llibreta. 

I què teniu ara? Una llibreta amb més o menys zeros. Que us diuen que són vostres, però que el banc ja se’n cuida de no dar-vos-els. I si van maldades, la feina que teniu per recuperar-los. 

Aleshores jo us dic que si hagués alguna cosa per arreglar el món el treball que tindríem. Deixeu l’hagués i l’hauria per una altra ocasió i aprofitem-nos dels pocs diners que tenim a la butxaca i anem a celebrar-ho, que la vida són dos dies. 

Senyors, la meva conferència ha acabat per que si hagués parlat més del compte en ficaria en un gros merder, i aleshores tindria feina per en sortir-me. Quin problema que hauria creat aleshores a tothom. 

Sincerament senyores i senyors sinó els hagués fet aquesta reflexió ara no hauria de cobrar els meus emoluments. 

Miquel Pujol Mur.

HOLA, SÓC EL PASCUAL... Relat negre.

He entrat sigil·losament, sense gens de soroll i mantenint la llanterna encesa amb el focus petit. El pany de la porta no ha ofert gaire resistència, amb quatre moviments em deixà el pas franc. 

Els mobles i els quadres que pengen a costat i costat de l’ample passadís m’acabaven de confirmar que les meves suposicions són exactes. Una casa de gent immensament rica, molt ben elegida per omplir la meva saca. Així, trauré força diners per donar-me la gran vida que crec merèixer durant cert temps.  

Com es pot veure sóc un lladre expert que estudia amb deteniment els robatoris a perpetrar. El darrer, va ser un desgraciat accident en la meva trajectòria, que em va portar per alguns anys a la garjola.  Però ara, una vegada en llibertat he de refer el meu prestigi i la petita fortuna que em permetrà  viure com un senyor.  

No m’he adonat fins ara, que m’he apropat al centre de la mansió, que una veu sona intermitent, però insistentment. Certament és una veu ronca i un xic inintel·ligible amb un gargamellejar estrany com si tingués una tonalitat estrangera. Una dona, surt inopinadament d’una sala, em mira i potser de tan espantada no gosa dir res, només em guaita fixament. Ràpid i silenciós, he fet anar el meu silenciador, un bat de beisbol retallat, i la dona ha caigut a terra calladament com un flor quan li tallen la tija. 

Sí, és aquí en el gran saló on la veu repeteix i repeteix el seu càntic.

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala traça- aleshores calla per poca estona per desprès encetar la nova dita:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala sort- a continuació el silenci omple la foscor. Només una estona més tard, quan encara no he sortit de la sorpresa, la veu torna a cridar, ara més fort:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un acabat “gafe”. 

Girant-me he mirat atemorit en totes direccions. Els meus nervis han pogut més que el meu seny. Desesperat i cercant la veu, he recorregut totes les habitacions sense importar-me fossin les dels criats o les dels amos. Fossin grans o petits tots han caigut sota la meva bogeria. El meu desenfrenament ha estat total i el meu silenciador ha ensangonat totes les cambres. 

I la veu ressona repetidament, sense córrer, sense pausa i tornant a repetir el seu nyigo-nyigo:

¾    Hola! Sóc el Pascual [...]  

Les temples em martellegen intensament. Amb els ulls vermells i els cabells eriçats busco el fosc racó on s’amaga el culpable del meu desori. Ja desesperat, volent fugir, tapant-me les orelles per no sentir, he obert la darrera porta tancada i aleshores l’he vist. Sense pensar-hi gens m’he abalançat damunt seu i el meu amic, el bat, amb ràpids moviments l’ha destrossat pegant-li, un rere l’altre, tot un seguit de cops.  

El mirall s’ha esmicolat en múltiples trossets que com dards de defensa han ferit, amb múltiples talls, la meva fisonomia i les meves mans. Però la veu continua, una i més vegades sonant dins del meu cap.

¾    Hola! Sóc el Pascual [...] 

Poc després ha arribat la policia alertada per les alarmes. La gent de la casa ja no té salvació i a mi m’han trobat aclofat a terra, ple de la sang ocasionada pels cristalls i plorant desesperadament mentre em tornava a tapar les orelles. Un profund – NOOOO- surt de la meva gola mentre trio els vidres més aguts per clavar-me’ls un i altre cop. Sembla ben bé, que la visió de la meva pròpia sang és l’única forma d’aconseguir el silenci dins el meu crani.  

Porti senyor comissari, que signaré la meva declaració. 

Signat: Pascual. 

Miquel Pujol Mur.