BALL POPULAR DE LES RENTADORES.

El dia de Sant Joan, a la tarda, el nostre desig de conèixer ens portava a Riu de Cerdanya. Riu de Cerdanya és un petit municipi que durant la seva existència ha tingut diferents cognoms, Riu de Pedra o Riu de Pendís.

 

El poble (1173 m. alt.) és a la dreta del torrent de Font-llebrera. Les cases són majoritàriament apinyades al voltant de l’església de Sant Joan Baptista i de la plaça major. Al seu entorn els arbres ocupen la majoria de la panoràmica.  Bona part del municipi és ocupat per terreny forestal, estès pels vessants septentrionals del Moixeró, que estan integrats al Parc Natural del Cadí-Moixeró. 

Havia constituït un municipi independent fins el 1973, any en què fou annexat al municipi de Bellver de Cerdanya amb el nom de Riu de Pendís. Tanmateix, al juliol de l’any 1997 es va aprovar, per decret, la segregació  del nou municipi amb la denominació de Riu de Cerdanya.

 

Però l’interès que ens duia a Riu no era la descripció de la feréstega natura que l’envolta, sinó que era un petit retall de paper d’una revista de difusió comarcal, on s’anunciava a més dels diferents actes de la festa major la interpretació del popular ball de les rentadores. 

 

Agradant-nos el folklore de les nostres contrades fan fer el camí fins el petit poble. Un dels elements de més tradició de Riu és la Font de les Rentadores. Una font ben arranjada amb cinc brocs decorats amb caps de diferents personatges. En una llosa hi ha gravada la data de 1860. Una conducció d’aigua condueix els sobrants al safareig.

Van arribar un xic d’hora i van passejar per l’agradable poble fins tornar a la plaça on s’havia reunit un bon grup de espectadors, habitants o forans, que esperaven la representació.  

Aproximadament a les 6 de la tarda la orquestra començava la introducció al ball. Una vegada acabada la part purament instrumental sortien a la plaça, entre mig de l’església i el safareig, un grup d’empolainades noies amb el tradicional vestit, incloent-hi una còfia, que dansaven alegres la seva trobada per rentar la roba.

Però aleshores, dos fadrins busca-raons s’hi acostaven i començaven a armar tabola amb el grupet. Un els hi estirava de les faldilles, l’altre els hi prenia la còfia o els hi volien prendre’ls-hi la roba per rentar o rentada. I havia un de més atrevit que potser i tot volia robar un petó a una o altra de les treballadores rentadores. 

Finalment cansats de cercar noia per passar l’estona i no rebre la contestació desitjada, van agafar dues galledes d’aigua i van remullar a les alegres dansaires.  

I aleshores les rentadores molestes per l’aigua que els havien llançat, en una mostra de que la unió fa la força. s’ajuntaren i entre totes per agafar als entremaliats mossos tirant-los dins els safareig d’aigua freda.

Acabada la remullada noies i nois feien una rua que aplegant al públic jove ballaven per la plaça fins finalitzar uns quant dins el safareig entre bromes i rialles. 

Quantes tradicions hi ha perdudes en el folklore popular de cadascun dels nostre pobles. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

UNA NIT AL TEATRE GREC. II

 

Aleshores el jutge crida a l’home de l’ase i li fa l’habitual pregunta:

¾    Innocent o culpable. 

El cor que encara no s’ha acabat d’asseure’s crida:

Culpable, culpable. 

L’home exclama desesperat:

¾    Sóc innocent com els ocells del bosc.- Agenollant-se trenca a plorar.  

L’auriga comenta sotto vocce:

¾    Si que ha estat ell, sinó qui pot haver-me serrat la fusta de la roda. 

L’acusat és retorça anguniosament els palmells de la mà. De tan frisós, la tela que li envolta el cap com si fos el turbant se li desfà mostrant una lletja ferida. Des del seu lloc crida una vegada i altra l’atenció del jutge dient-li:

¾    Noble patrici observeu-me, primer malmès per aquest auriga de cavalls desbocats i ara acusat de sabotatge com si fos un brivall. Jo que he servit en totes les guerres d’aquest país des de les ardents arenes del desert fins les gèlides terres del Caucas. Jo que he donat la meva sang en la defensa dels drets dels homes i dones de la meva terra. Ara nafrat i vell, ja sense forces m’acusen d’haver ferit aquest home.  

El cor novament dret canta amb veu fosca:

Caucas, Caucas! Vell, vell! Sang, sang!- Calla i s’asseu. 

Just en aquest instant s’encén una altre llum, aquesta blavosa, que encara fa més blanca la túnica del nou personatge que recolzant-se amb un nuós bastó camina lentament cap el jutge.  

El cor lloa amb respecte, aixecats altre cop:

El savi, el savi. Oh, Zeus! El savi dels més savis de la contrada. 

¾    Oh, Alioses.- mussita, tot inclinant-se respectuosament el jutge- Què voleu orientar la nostra perquisició. 

¾    Si amic Persimes. He d’ajudar-te per que ho he vist amb tota claredat. Vinc del temple d’orar i Mercuri m’ha demanat fes el favor d’intercedir per aquest home. He consultat l’oracle i sóc aquí per aclarir la situació.

¾    Digueu-nos, savi Alioses. Vostra ajuda ens és necessària.

¾    Els que han perpetrat tot això, han estat el jove i la dona que són al costat de l’acusat. Avergonyits pel mal tracte donat al seu pare i espòs han decidit venjar-se del conductor. Ells han estat quins han serrat els raigs de la roda.

¾    Que ens aconselleu, savi. Quina és la condemna adequada.

¾    Res, la justícia no pot castigar el que ja ha estat castigat. No veieu les ferides que mal tapen els draps del cap d’aquest valent home.

¾    I el pobre cavaller ferit al caure del carro.

¾    Cureu-lo i que torni a casa dels parents. Com no voldrà explicar d’on bé ni on va, callarà, i no dirà res.

¾    Com ho sabeu vos, savi Alioses.

¾    No et dic que he consultat l’oracle, i el que sabem comprendre, comprenem. 

El jutge acota el cap pesarós d’haver pogut ofendre al savi i dóna per acabat el judici. 

Mentre el cor novament dret crida:

Justícia, justícia pels homes de bé. 

Els focus que il·luminen l’escena s’apaguen sobtadament i els llums negres l’enfosqueixen. 

El públic després de l’obligat i generós aplaudiment, marxa fent tot un seguit de comentaris. Uns, són favorables i els altres, adversos.   

Miquel Pujol Mur.

UNA NIT DE TEATRE GREC. I

 

Els espectadors omplen poc a poc les grades del teatre grec de la petita població. El centre de la plaça, l’escenari, encara està a les fosques a causa de la manca de llum i també per la prova d’una nova il·luminació de llum fosca que l’ennegreix l’espai. Un invent nord-americà, són les paraules de l’encarregat escènic per definir el nou muntatge. 

Totes les localitats són ocupades i tothom s’asseu tranquil·lament al seu seient, però com és habitual hi ha grupets que xerren i comenten les diverses novetats de la vida quotidiana de la ciutat i també de l’obra. Alguna veu sarcàstica, diria més aviat que fan un repàs a les darreres xafarderies. 

S’escolta pels altaveus una veu impersonal que fa una recomanació al silenci, i què cadascú ocupi el seu lloc pertinent, ja què la funció és a punt de començar. 

Sobtadament s’encenen tres focus que destaquen tres llocs: un enfoca a un lateral on en uns bancs de fusta hi ha un grup de personatges tots vestits amb una túnica negre que dissimula la seva condició i que es tapen les cares amb mascares amb diferent expressions segons el seu estat anímic. Unes riuen, altres ploren, unes estan serioses i altres enfurismades. 

L’altre focus de mida més gran destaca el centre de la plaça on hi ha posat un carro o taxi, mig caigut, amb una roda trencada. Sobresurt un personatge enmig de la claror que postrat a terra mostra en la seva roba blanca i el seu rostre marques sanguinolentes. El xofer, l’auriga, en aquest cas, passeja nerviós i enutjat fent camins entre el carro i l’home caigut. En la banda més allunyada, quasi en la penombra, un altre home, més mal vestit, porta el cap embolicat per un turbant. Al seu costat un ase de mida petita. Tant l’amo com el burret miren astorats a tots costats. Un xic més enllà són asseguts a terra un jove i una dona. 

El tercer llum només indica la posició d’un seient posat enfront de l’escenari. Pocs instants després, és mou i assenyala l’entrada d’un nou personatge, també vestit amb una túnica blanca. La claror l’acobla al seu lent i cerimoniós deambular fins a asseure’s al triclini. 

Ja posicionat pregunta dirigint-se al cor que ha passat. Aixecant-se prestament aquests inicien la seva interpretació cantant amb veu clara:

Què ha estat? 

El taxista/auriga para en el seu deambular i posant-se enmig de l’espai crida:

¾    Senyor, juro que és una venjança.

¾    Una venjança? – interroga sorprès el jutge- Això ho has de provar.

Qui i per què? – Clamen els components del cor amb veu potent i seguidament s’asseuen.

¾    Sí, senyor. L’altre dia al passar amb el meu carro pel seu costat aquesta bestia immunda que l’acompanya va espantar-se i l’home va caure a terra. No ho veieu senyor com va encara brut. Avui quan portava al viatger a visitar la família se m’ha trencat la roda. Això és un sabotatge deliberat. Ja veieu com ha quedat el noble senyor estranger.

¾    Sí, prou que ho veig. Heu cridat al metge?

¾    Senyor, vindrà immediatament. 

Tot el cor s’aixeca i l’uníson crida:

Immediatament, immediatament. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur

TOT SOMNIANT...II

Jo sempre insistint, les meves úniques frases eren... 

Ai! pobre home, que no va aprendre les més boniques i rebuscades paraules per poder guarnir amb bells mots el ram de flors de la meva noble estima. Només sabia unes breus i simples paraules com: T’estimo. Aleshores sentia en el cor desesperat un punyent ofec, mentre esperava la seva resposta.  

La primera tarda em va omplir de dolor amb aquell sec i fred: M’ho pensaré. La segona la seva rebuda em va omplir el cor de goig. Després unes vegades la contemplava pesarosa i altres joiosa del nostre amor.  

Finalment, vaig escoltar, alegre com els cants del rossinyols, el seu consentiment per parlar de casori amb els seus pares. 

I la tarda va arribar. Vestit com correspon a  un home enamorat que va a demanar la mà de l’estimada a la mare i al pare de l’única bellesa humana capaç de transformar la seva vida, vaig trucar a la porta. 

La seva tia em va rebre a la porta per acompanyar-me al saló. Havia en els seus llavis un somriure irònic al veure’m sol a l’entrada. Els seus pares m’abraçaren com es mereix l’home que estima de veritat la seva filla. La mare aixecant-se de la cadira va caminar vers la porta. la va entreobrí i amb veu suau va pronunciar el nom desitjat: Alba, Blanca, veniu. 

Aleshores vas entrar, Blanca i Alba, dos noms amb la mateixa connotació i pel meu desori dos noms que corresponen a dues persones, dues impressionants dones d’igual bellesa. Sou bessones i jo no puc endevinar quina és l’una i l’altra. Per un moment, confós, he pensat demanar les dues... 

Sobtadament el rellotge ha sonat insistentment i m’ha despertat ajudat pel cop de colze de la meva dona que m’ha dit: Para el despertador d’una vegada. 

Uf! Per sort, només era un somni. 

Miquel Pujol Mur.

TOT SOMNIANT...I

Al veure-la de cop, tot el meu enteniment va enfosquir-se dins el meu intel·lecte. La seva bellesa podia més que la meva força de voluntat. En el meu pensament només tenia cabuda la seva dolça mirada. Els seus ulls, foscos com la nit, penetraven dins els meus absorbint totalment la meva atenció. Els seus cabells daurats li queien suaument en voluptuosa cascada damunt les espatlles. La seva olor, com la del narcís en flor, penetrava dins el meu interior, com si fos la prometença de la vida eterna. Cara, ulls, cabells, celles, boca i el perfecte oval del seu rostre, tot era com l’encís desitjat sempre per la meva ment enamorada. 

Però una vegada començat l’encantament en la seva formosa fisonomia la meva mirada davallava lentament per la seva persona. I si la cara era la perfecció de les perfeccions, no trobo les paraules adients per descriure l’escultural bellesa de la resta del cos de la meravellosa criatura. 

Com un perdut sacerdot de la primigènia edat antiga m’agenollava als seus peus i l’adorava com a deessa. Mai els meus ulls han admirat tan gran beutat. I ella, la vestal dels meus somnis jugava insistentment amb el meu amor. Unes vegades em rebia amorosa i responia a les meves carícies amb les seves. L’amor era patent en cada una de les paraules i els gests que repetíem ambdós mil vegades. Aquell t’estimo era cantat com un salm als déus de l’amor. L’entesa dels nostres cossos i les nostres ments era una mostra del nostres pensaments a l’uníson. Les nostres trobades ressonaven melodioses en l’espai com un cant celestial. 

Altres, inconstants com són sempre les dones, fugia del més lleu contacte. Tan sols la lleu pressió de la mà, semblava ofendre la meva dolça criatura. Aquests eren els dies de l’entesa espiritual. Llegíem i comentaven algun llibre asseguts al banc del parc. Parlàvem de flors i d’ocells. Conversàvem de poesia, dels colors de la natura i de les primeres estrelles que il·luminaven el firmament. Jo sempre pensava enamorat que allò representava la dolçor de la tardor  comparada amb el sol ardent de l’estiu. 

Les estacions de l’any, com la mateixa vida, comporten canvis en el tracte dels amants. Tardes xafogoses de fervent amor, de petons i abraçades, de petites perversions, com a promesa de millors, en una vida en comú alegre i divertida. 

Tardes assossegades de lleure i de cultura. Tardes amb paraules de significat poètic per apaivagar els sentits i unir les animes. Tardes de cultura, de front tocant a front, com si les idees poguessin comunicar-se amb el mer contacte amical. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

AL PEU DE LA LLETRA.

Treball del taller d’escriptura. Fer un relat utilitzant les següents expressions estereotipades.

“Cap de pardals”, “Tenir les mans de mantega”, “Ser més dur que un roure”, “Esser de pa sucat amb oli”, “Ser llest com una guineu, “l’Antoni és un llop de mar”, “Estic parlant amb el cor a la mà”, Plou a bots i barral”, “Estàs a la lluna”, “ Vas trepitjant ous”, “Fa una tarda de gossos”, “Néixer amb la flor al cul”, “Quan el gat dorm les rates ballen”. 

A la barraca, prop del moll de les barques, hi ha reunits tres homes. El Rafel, un vell mariner, i el Manué, un desarrapat ja vell. Ambdós són aquells personatges grisos i murris que surten en tota història dels baixos fons de la ciutat.  

L’altre, és l’Antoni que actualment treballa de guarda al moll, però abans era un autèntic llop de mar. Però un dia, ja anys enrere, que plovia a bots i barrals, mentre comandava el seu vaixell de pesca va quedar a la lluna. Segurament la causa va ser la gran quantitat d’alcohol que consumia. Malgrat ser més dur que un roure va perdre la seva lluita personal amb la beguda i  va sortir del pont amb tots els sentits traspassats. 

El Rafel, aleshores el mariner que feia la guàrdia, el va avisar cridant-li, sense gaire respecte a la seva categoria de capità, tot deixant anar les següents paraules: Cap de pardals, tanmateix sembla que vagis trepitjant ous. Que et creus allò de que vas néixer amb la flor al cul? 

Poc després l’Antoni queia al mar i el Rafel sense pensar-s’hi gaire va saltar per salvar-lo portant un salvavides. Hores més tard eren rescatats entre les crespades onades, prop de Mallorca, per un guardacostes. Del vaixell i de l’altre mariner, el Fernàndez, com deia el Pepe Iglesias, el Zorro, conegut comediant d’antuvi: “ i del finado Fernàndez nunca más se supo”. 

Mentrestant l’Antoni fa una capcinada, mig d’avorriment, mig de haver begut una mica massa, un costum que malgrat els anys no ha oblidat i també per conèixer al peu de la lletra la història del seu davallament de capità a simple guarda del port. El Rafel va salvar-li l’existència però sempre més ha estat una rèmora a la seva vida. Sempre al seu costat i sempre repetint-li una sèrie interminable de frases fetes de les que en deu tenir un cabàs, perquè no les acaba mai.  

Veient-lo adormit, el Rafel, continua xerram de records antics dirigint-se al Manué: Ai, Senyor! Parlant amb el cor a la mà,  en una tarda com aquesta  sempre rememoro la munió de frases que em deia el meu avi quan jo encara era un xavalet ignorant i tendre. Com recordo a l’avi, si plovia com avui sempre deia: fa una tarda de gossos. Quan embadalit escoltant-lo, n’explicava de bones no creguis, em queia alguna cosa a terra sempre em renyava murmurant: Nano, tens les mans de mantega. 

El meu avi, era molt avi, quan explicant-me contes tristos aconseguia que una llàgrima em baixés galta avall, repetia més d’una vegada la mateixa cançoneta fotent-se’n: el nen és un esser de pa sucat amb oli, el nen és un esser de pa sucat amb oli. Recordant‘ho, encara sento la ràbia i l’enuig pujar-me per la boca de l’estómac. Coragre, crec que l’anomena el metge quan vaig a visitar-lo. També, essent just, he de dir que en més d’una ocasió els records són molts agradables, perquè malgrat tot, era el meu avi. Llàstima que no va anar-se’n a Cuba a bord del Català, aleshores li cantaria havaneres amb un got de rom cremat a cada mà. 

Quan la mare s’adormia, sempre després de dinar, pobre mare començava tan d’hora a treballar, aleshores l’avi em donava d’amagatotis, una xocolatina; murmurant-me a cau d’orella: Quan el gat dorm, les rates ballen. Cordons! que n’era de bona aquella presa de xocolata. Al veure el meu rostre content i alegroi em clavava un pessic i em mussitava: Xaval, has de ser més llest que una guineu, que quan les veu maldades se les guilla sense recança. 

Quantes tardes passades des del comiat per sempre de l’avi, prop de la llar de foc, sense llamps ni trons ni frases fetes. Tardes beneïdes per les mans dolces de la mare que acotxava dolçament el meu petit cos com una fada protectora de menuts desemparats. 

Tant parlar de l’avi m’ha fet oblidar del present. On s’ha fotut aquest carall de l’Antoni? Obrint la porta del barracó, malgrat caiguin “chuzos de punta” com diria l’àvia Milagros, el Rafel fa la volta a la caseta fins a veure al seu cap antic cap l’Antoni dormint sota una barca.  

Miquel Pujol Mur.

REFLEXIONS.

El repàs als diaris era exhaustiu. Les darreres eleccions havien fet pagar a la classe política de sempre, la situació actual del país. 

Però el vell mandatari no estava content. Com és que aquest poble sumís, pacient i conformista de la seva sort, que només obria la boca per dir sí, s’hagués atrevit a opinar democràticament mitjançant el vot a les urnes i  dir prou. 

Aleshores des del seu gran tron va mirar cap a avall per mirar al món per un gran espill. Va veure un poble amb poca feina i mal pagada. Cada cop més gent demanant ajuda a les institucions socials del signe que siguin, religioses o laiques. Els menjadors socials tenint cada vegada més cua.  

Va veure un poble demanant treball (Òndia! Que n’eren de rucs demanant això). Gent que se’ls hi va vendre la il·lusió d’un habitatge i ara s’adonaven que van ser enganyats i podien perdre l’aixopluc. 

Mentre, els seus ajudants i testaferros feien fonedissos milions de milions. Diners a l’estranger. Fons d’inversions. Paradisos fiscals. Grans construccions atorgades a dit, que no eren necessàries o que no tenien la qualitat adequada. Tots el mitjans possible gràcies a la enginyeria financera. Comissions, prebendes, nepotisme, tot, en una barreja dantesca. 

I ara aquest poble callat gosa protestar donant veu a uns partits de nova creació. 

Gent al carrer desnonats o sense feina, contrapunt d’una classe financera i política que només parla dels grans beneficis de les grans empreses que donen col·locacions molt ben pagades en els consells d’administració a polítics jubilats. 

Sapristi! Va exclamar, potser l’única paraula que coneixia en idioma estranger. I donant-se compte del gran error comès va plorar penedit. Però mirant l’extracte de la compte corrent a Suïssa va riure alegre i content. 

No va dedicat a cap polític en concret.  

De tot hi ha la vinya del Senyor. 

Miquel Pujol Mur

L’ENDRAPA-SOMNIS.

El Pol, de molt petit tenia al seu costat un fidel amic que l’acompanyava cada nit al llit. Era el seu company de sons, d’il·lusions i al mateix temps aquell amic que sense demanar-li res ni fer-li cap retret el protegia dels malsons de la nit. 

Simplement era un peluix que l’havia regalat l’àvia quan encara era un nen d’un any. No mancava mai la seva presència a la cita nocturna, ni el Pol se’n oblidava mai del seu estimat nino per anar al llitet.  

Però quin era l’amagat secret del nino bategat amb el nom de Tito, doncs en tenia uns quants com diversos eren els seus treballs. Un dels seus principals deures era protegir l’esquena del Pol, ja que aquest era exageradament poruc. El nen quan el tenia al llit sempre li semblava que ningú el podria atacar a traïció. Aleshores, aquesta era la primera de les missions del Tito, donar seguretat al nen quan dormia. 

Ens cas d’alguna escridassada, per qualsevol malifeta, sempre el Tito era el més amatent dels amics, s’abraçaven ambdós i el peluix eixugava les llàgrimes del nen.  

I l’altra feina que ningú coneixia, però era la més principal, atrapar els malsons que durant la nit poguessin esdevenir un perill per la tranquil·litat del Pol. Era, ben bé, un endrapa-somnis. Com una esponja els recollia dins la seva panxeta i els guardava, entremig de les serradures del seu cos, sense deixar-los veure mai més el sol. 

Així va ser durant molts anys,  el Pol sempre tenia el seu amic al llit, però un dia com passa sempre en el transcurs dels anys en Pol va créixer, va conèixer una noia i s’enamora. Aleshores el Tito va ésser amagat, ben embolicat i protegit amb naftalina, i va passar a ser l’hoste de l’armari del traster.  

Vam passar molt anys. El Pol ja era un vell, la companya de sempre havia mort. Els fills i els nets anàvem per la casa traginant sense fer soroll, però mirant si havia alguna cosa per arreglar. El Pol, ja molt malalt descansava al llit sense esmà per aixecar-se. Durant la revisió familiar dels trastos guardats a la casa, la néta gran, la Míriam, va trobar al fons de l’armari un embolcall, l’obrí i troba l’oblidat nino. Encuriosida va portar-lo als seus pares, però aquest no vam poder resoldre la qüestió: d’ells no era el nino. 

Preguntaré a l’avi- va dir la néta. Al veure’l el Pol que quasi no és movia va alçar els braços i va dir: Tito, i agafant-lo el va estrènyer fortament damunt el pit. 

L’endemà al matí, el Pol era mort però amb un somriure als llavis, el Tito havia complert la seva darrera missió, treure-li la por de l’últim viatge. 

Miquel Pujol Mur.

CAMINANT PEL VALLESPIR.

LES GORGES DE FOU.

El diumenge 31 de maig van aprofitar per visitar les Gorges   de Fou.

 

Primer he anat al diccionari a cercar el significat que em feia dubtar: Gorja, Clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs. També: Pas estret entre cingleres. En català anomenen gorg a un toll d’aigua.

 

Poc abans d’arribar a Arles-sur-Tech, aproximadament 2 km., hi ha l’entrada al recinte on s’inicia la visita. Hi ha diferents aparcaments, més com nosaltres són matiners, a les 10 del matí ja hi estàvem, vam poder aparcar a la plaça principal. 

En aquesta plaça hi ha els serveis, una cafeteria amb lloc per menjar i una botiga de records. D’aspecte senzill, però net, i portat per gent agradable que entén o coneix bastant bé el nostre idioma. 

Fou és una antiga paraula catalana que vol dir pas estret i en aquesta ocasió està força ben utilitzada per que en alguns llocs  l’amplada no passa d’un metre. 

El camí està ben protegit per rets a la part superior. Tot el recorregut són uns 1500 m. dels 1739 m. totals i es fa per unes passarel·les metàl·liques i escales que fan de bon caminar. El seu desnivell és fàcilment superable i el temps és aproximadament d’una hora i mitja.

 

 

Sota nostre sentim i veiem les aigües que baixen amb el seu remor habitual, sense fer cas de la nostra presència com han fet durant segles. La seva cançó ens acompanya tot el recorregut.

La majoria de les plantes són indicades per mitjans de rètols, donant-nos els noms en diverses llengües. També s’ha de dir que la majoria són endèmiques del lloc, amagat del sol i humit on habiten. Em ve a la memòria una petita flor blavosa que sense mostrar ni tija ni fulles emergeix per mostrar la seva bellesa ben arrapada a la roca.  

En molts llocs el tall vertical treballat i erosionat per l’aigua és de 200 a 250 m. A uns mil metres hi ha la gruta coneguda com dels Trabucaires. Segurament en record dels saltejadors de diligències que fèiem servir la part baixa de la fou per amagar-se dels soldats. 

Crec que les meves paraules quedaran curtes per explicar la singular bellesa del lloc. I perquè no un hurra pel casc que després de pagar et lliuren per fer el trajecte.

 

Segons vam assabentar-nos aproximadament unes 100 persones fan el recorregut del lloc en dies festius i de vacances. Aprofiteu per fer-li una visita i crec no us penedireu. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

QUINA NIT TAN MÀGICA. II.

En aquest llit de llençols gastats, de màrfegues mig netes, de tovalloles encara precintades, hem complert sense un sol mot el ritu de l’etern acoblament entre dones i homes. Només les paraules entretallades i usuals, mil vegades dites, els sospirs, les sensacions i els obligats gemecs han omplert el trist habitacle. Les frases, sobraven, només hi havia el sentit d’una funció complida sense retrets ni al·leluies. 

Sèiem tots dos, en el llit entresuat per les nostres mateixes essències, mirant encara la foscor de la matinada. A la llunyania, s’escolta com les onades d’un mar enferotgit trenquen contra l’escullera del moll. Com si aquesta fos una roca perduda i deserta en el mar d’aigua. Nosaltres escoltem el seu retruny, tots dos en silenci, després de l’embogit capvespre de la nostra recuperada coneixença.  

Vèiem com els establiments, del fanalet vermell, no com senyal de sana alegria, tancaven, baixant les persianes metàl·liques. Les meuques marxen a casa seva, alegres o tristes segons els ha anat la nit. Les joves caminaven dretes i contentes, generalment, ja que la recaptació ha estat bona. A moltes d’elles hi ha clients que les esperem amb el cotxe per veure obrir-se el nou dia en llocs insospitats. Les bagasses de certa edat, remunten més lentament els carrers intentant completar els diners amb algun client desorientat de darrera hora. 

Tu i jo, sols en la reclosa habitació. Jo m’he vestit, tu t’has cobert amb les cridaneres i minses robes de treball. He introduït la mà dins l’americana, la costum d’ambulant pelegrí sense fe ni creença. Has posat suaument una mà sobre el meu braç. Un somrís amarg ha entreobert els teus llavis i m’has fet un lleu petó a la comissura dels meus com a comiat. Aleshores empenyent-me suaument has tancat la porta rere meu, quedant-te a dins. Travessant la fusta de la porta he escoltat esglaiat un fort sanglot i un crit de tristesa acompanyat d’entretallats plors. Tal vegada llàgrimes de nostàlgia pel que podia haver estat.

Apressadament, he baixat la tenebrosa escala. En arribar a la porta, he observat amunt i avall, no hi ha ningú. Ni guàrdies ni policies s’amaguen en els portals ni a les cantonades buscant-me. Llavors furtivament com sempre ha estat la meva vida he fugit, cercant refugi al port i a les seves barques, portant en les meves butxaques els diners robats i bruts de sang d’aquella casa de vells aristòcrates.  

Quina nit més màgica de l’amor, dels records i dels diners manllevats malgrat siguin a costa de la vida d’algú.

Miquel Pujol Mur.

QUINA NIT MÉS MÀGICA.I.

Fugia de la justícia i no sé ben bé quins han estat els passos, o quina la desesperança que m’omplí el pit i, tergiversant els meus pensaments m’han portat al prostíbul de mala mort on t’he retrobat.  

M’he adonat de seguida de la teva presència només entrar a l’enfosquit tuguri. No per veure’t, no, prou difícil és en la promíscua foscor, sinó que em va vibrar la memòria a l’escoltar el so de campaneta breu i alegre del teu riure.  És la mateixa cantarella de l’ocell quan refila enamorat només canviant el to a causa del temps passat. També, segurament, a causa de la beguda i el fum del tabac, fumat o aspirat, dins el xafogós ambient on treballes. 

Impulsat no sé per quina fantasia dels anys perduts, m’he apropat a la barra del bar. M’he adonat de seguida de quina eres, entre totes, al mateix temps que tu t’has fixat en mi. En el reflex brillant dels teus ulls, també he vist la consciència de saber qui era jo. 

Els meus records van fer un sobtat salt enrere, del temps de col·legials i de les tardes d’estiu a la piscina. Més encara, d’aquell lloc amagat on vam donar-nos l’un a l’altre, amb tota la generositat de la joventut. Va ser el primer amor de dos innocents sense visió de la vida. Va ser l’entregar-se sense cap picardia, com qui explora la terra ignota on creu ha de trobar el plaer d’una existència nova. 

Ara, passats els anys, la realitat ha canviat: la noia pudorosa i tendra ha esdevingut una dona que no amaga res del seu cos. Una riota emmarca els meus llavis, amagar penso, tot al contrari. Actualment potser la paraula més adequada és, mostrar, com més exacte, o millor dit exhibir als ulls de tothom.  

Una donota grossa, de pits caiguts i expressió amarga, passa pel teu darrere i apartant-te d’una empenta, sense cap paraula ni cap disculpa, et fa perdre l’equilibri, fent que caiguis damunt meu. Sense apartar-me t’he recollit en els meus braços protegint-te de la caiguda. 

Cos a cos, com en les llunyanes tardes de l’oblidat estiu, ens hem trobat. Pell càlida, mans suades, pensaments perduts i l’irracional sentit del sexe ens ha unit en breus moments, com llavors, però sense gens de la poesia de jovenalla. Ni paraules ni falsos somriures, solament una mà que tiba d’un braç. Seguint el teu callat desig l l’ànsia del meu amor (ha, ha, ha, quina paraula més falsa, segons quina circumstància) hem sortit del bar i ja en el carrer hem enfilat un portal. 

Tu coneixes el camí, potser mil vegades recorregut, amb un lleu cop de cap has saludat al cobrador de hieràtica mirada. Traint-me els diners de qualsevol butxaca l’he donat el que volia. No sé quan ha estat, ni el meu cap hi ha pensat, en aquests instants només importa l’atracció jovenívola del teu cos en la memòria. Tu, fàcilment accessible, i l’agror pels records d’antuvi flueix amb desesperança dins meu.

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

EL RAM DE FLORS.

Acabo de sortir de col·legi. Encara és d’hora i he quedat amb els companys per jugar a “xives” a la plaça del Sol. Avui sóc feliç! La mare no em renyarà  per haver-me embrutat amb tinta els pantalons curts. Sempre que fem classe de dibuix em cau una taca o una altra. Malgrat la bata ratllada, que em poso a l’entrada del col·legi, no aconsegueixo sortir net i polit com ella voldria. 

Acaricio a l’interior de la butxaca dreta dels pantalons les meves bales. Cal saber com acaronar-les per aconseguir que siguin propícies. Tranquil·lament, continuo pujant el carrer. La motxilla carregada amb tots els deures, llibres i estris col·legials em pesa molt a l’esquena. 

Encara la tarda és il·luminada per un radiant sol de primavera i noto una gota de suor que, lliscant del cabell, em regalima per l’interior de la camisa. Però no en faig cas, perquè els humans normalment transpirem. 

En arribar a la cantonada surt sobtadament la mare del Xavier, un company de col·legi d’una classe de nens més petits. Sense dir-me ni un mot en dóna un gran ram de flors, mentre em passa amorosament la mà per la cara. 

Quedo sorprès i mirant-la amb els ulls com plats pregunto:

¾    Ah! Què vol dir això? Jo sóc un noi! Això és per a les nenes!

¾    Ai! Dispensa si et fereixo. Jo et creia més obert! Més gran, més home...

¾    Vostè creia què?

¾    Et veia diferent. Pensava, per la teva forma de comportar-te, per les teves mirades, per la teva seriositat, perdona, et feia més adult. 

Aleshores vaig comprendre les xerrades i el seu xiu-xiu amb la professora a l’hora de la sortida. Jo me les mirava de lluny, amb la mirada fosca d’un noi quan creix, i pensava... Ai, Déu meu! Què pensava! I deixant els meus pensaments en les boires he continuat la conversació:

¾    I perquè sóc seriós em vol...- En aquest moment no trobo la paraula adient; finalment n’utilitzo una que he escoltat a la televisió darrerament: seduir.

¾    Home, noi! Seduir potser és una paraula massa forta. Tal vegada compartir.

¾    Ui! No sé ben bé què podem compartir vostè i jo.

¾    Bé, hi ha moltes coses que potser poden agradar-te. Un home, malgrat sigui molt jove, i una dona...una mica experimentada... - tot això m’ho diu amb veu melosa, mentre s’estireganya i es posa més bé el vestit mostrant-me, orgullosa les corbes de la seva sinuosa figura. La meva cara vermella com un pebrot reflecteix el meu nerviosisme. I també mostro involuntàriament la impressió que em produeix la temptació d’aquell cos i la seva lasciva feminitat.  

Aleshores, confós he recordat que volia jugar a bales amb els companys, Però com un núvol en un dia de primavera els amics s’han escampat pels carrers que donen a la plaça. Emprenyat, exclamo, adonant-me al mateix temps de la meva solitud vers la torbadora muller i també de la curtedat de les meves paraules:

¾    Sí. Jugar a “xives”.

¾    Mel!- contesta amb un lleu frunziment dels llavis- jo no vull dir-te aquest jocs infantils.

¾    Ara ho entenc. Vostè vol compartir el joc que practiquen solets el pare amb la mare.

¾    Ai...què graciós! Tan seriós i em surts ara amb una de tan divertida. Mira, ja que et poses així, t’ho diré a la valenta. M’agrades! Sí, podem jugar com els pares, però amb més suavitat i tendresa. Amb més art. 

Com en una fotografia em veig a mi mateix en aquella cantonada: un marrec de tretze anys encara amb pantalons curts i un ram de flors a les mans. Veritablement la meva aparença és la d’un noi una mica crescut per la seva edat.  

L’aroma del seu perfum, l’olor de pell fresca i neta em confonen amb la seva flaire; la lluminositat dels seus ulls, la boca pintada de vermell, ben perfilada i carnosa, i el seu somriure engrescador, ballen dins el meu cap com un carrusel accelerat, en un remolí d’idees. Els primers desigs de la pubertat, les primeres ànsies d’adolescent, la força de la sang; tot gira i em fa veure en un instant un món diferent, més real i sensual.  

El meu nerviosisme ha estat la meva salvació, Un dels meus dits han foradat el forro de la butxaca. Aquella bala, la més bonica de totes, de tons blaus i grocs, ha caigut i rodola pel pendent del carrer.

¾    Up! – crido- La meva bola!- i esperitat per la pèrdua de la meva més apreciada possessió deixo caure el ram, que fa un apagat - plaff!-  com si rebentés una síndria al caure damunt de l’empedrat del carrer, i corro rere la meva bala preferida.  

Ara, anys més tard, encara rememoro el ram de flors i la directa insinuació d’aquella dona tan eixerida, ben perfumada i un xic més alta que jo, segurament els tacons devien ser la diferència. 

No vaig tornar a veure-la i ara penso, a vegades, què m’hauria ensenyat si no s’hagués foradat la butxaca del pantaló. 

Noto una tendra mà que em tiba de l’americana i una veu dolça que pregunta:

¾    Mossèn, quan ve a ensenyar-nos la catequesi?

¾    Sí, ara mateix- responc, mentre acarono la meva valuosa bala blava i groga dins la butxaca del pantaló. 

Miquel Pujol Mur