Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 31 d’agost del 2015

FIRA DE SANT LLORENÇ A BELLVER DE CERDANYA.

El passat dia 10 d’agots assabentats per diferents cartells i també en alguna publicació de la celebració de la 33a Fira de Sant Llorenç vam conviure un matí amb els habitants de Bellver de Cerdanya.  

El 26 de desembre de 1225, de Puigcerdà estant, el comte Nunó Sanç, de Rosselló i Cerdanya, atorgà una carta de poblament i franqueses a fi d’atreure pobladors al puig de Bello videre, a l’adjacència de Santa Maria de Talló. Amb la fundació de Bellver de Cerdanya aquesta població esdevingué el centre del territori situat al Baridà. 

La vila de Bellver de Cerdanya (1.061 m d’altitud), que tenia 1.314 h. empadronats el 2001, és situada al cim d’un turó calcari espadat en bona part, a l’esquerra del Segre, dominant el camí natural. Aquesta vila antiga, encinglerada i amb el nucli antic remodelat, és protegida en bona part per les torres i els murs que han restat de la muralla que hi féu construir Jaume II. Al punt més alt del turó, s’hi dreçava l’antic castell de Bellver, del qual només resta la cisterna. 

Va ser l’any 1982 que es va posar en marxa la Fira de Sant Llorenç de Bellver de Cerdanya. Es volia donar a conèixer la riquesa artesanal del Pirineu, i aprofitant el marc incomparable de la plaça Major es va organitzar el Mercat de Productes Artesanals del Pirineu.  
 

Hi podem trobar tota mena de productes elaborats d’una manera natural en petits obradors i així conèixer la gran varietat de formatges, embotits, iogurts, melmelades, gelees, coques, etc. Per satisfer tota mena de gustos i sabors propis amb l’acurada elaboració dels petits artesans de la zona. 

Des de fa uns anys també es celebra una trobada de grups d’animació i de castellers. Durant aquestes dies, del 10 al 12 d’agost s’hi celebra també el festival Trama, músiques de les muntanyes d’Europa em el marc incomparable del casc antic de Bellver. Participant-hi musics de diferents nacionalitats lligats per la germanor dels instruments i la música. Aquesta música tradicional encara fa més agradable l’estada.

 En la nostra passejada vam gaudir del barri antic amb les seves empinades pujades. Van visitar el refugis antiaeris del Barri Vell durant la Guerra Civil i el dipòsit de munició construït pels francesos durant la seva ocupació l’any 1692. d’armes. Vam admirar la panoràmica des de les muralles. Gràcies als cartells informatius vam conèixer les lluites amb Antonio Martin (el cojo de Màlaga), cabdill anarquista que en el seu escamot volia entrar a la força a Bellver.  

El record de l’estada de Gustavo Adolfo Bècquer. L’il·lustre poeta l’any 1860 hi va viure cert temps  i residia a cal Patanó, aleshores una fonda. Els carrers del Barri Vell, la Torre de la Presó, la Plaça Major i Sant Martí dels Castells van ser els indrets que l’inspiraren per escriure la llegenda de  “La Cruz del Diablo”. 

Això vol dir que hi ha moltes coses, molta cultura, molta història i molta vida que ens obligarà a tornar a visitar tan formosa vila.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 28 d’agost del 2015

LA CLAU DE L’AMOR.

En una altre ocasió he dit que la poesia o els poemes no eren el meu plat fort. Però com hi ha cops que em burxen a fer-ne aquesta vegada torno a repetir unes petites estrofes.
 
 Damunt la torreta
al peu de la porta,
s’amaga la clau
del nostre palau. 
 
Closes les portes
dins el petit espai,
el nostre desig
omplena la tarda. 
 
Tots dos a soles
sentim el plaer,
dels nostres cossos
rendits a l’amor.
 
Miquel Pujol Mur.

dimecres, 26 d’agost del 2015

MAL DE QUEIXAL.


El Joan sempre ha estat un home bo i pacient. Durant la seva vida ha donat sobradament mostres de bon fer i un ànim incommensurable davant de qualsevol adversitat. La seva bonhomia ha estat a prova en diferents ocasions i sempre se n’ha sortit molt bé. 

Però avui camina, amunt i avall, pel blanc passadís del Centre Mèdic. De tant en tant, es recaragola mostrant a la cara el dolor que el tenalla. En altres moments es porta la mà a la galta i prova d’acaronar-la, a veure si així se li calma el punyent mal de queixal. 

Per fi una senyoreta, que segurament en altres circumstancies que no fóssim un diumenge a la tarda hauria estat simpàtica, llança a l’aire amb una veu gens amable un:
¾    Endavant! El proper!- marxant passadís enllà a una altra dependència on s’escolten alegres rialles. 

El Joan obre la porta i saluda al metge que escarxofat en la cadira de braços se’l mira en cara de prunes agres. Sembla, ben bé, que l’han despertat d’una profunda becaina.
¾    Bones - saluda cortesament amb veu dolça.
¾    Això serà per vostè! – Respon amb veu emprenyada el metge- Cadascú sap quin ball li toca en aquesta vida. A mi estar de guàrdia el diumenge a la tarda i atendre malalts a hores intempestives. A veure que li passa?
¾    Doctor, jo, veurà tinc mal de queixal.
¾    Com diu? Mal de queixal. Qui dimonis es vostè per dir-me a mi que sóc el metge el que té. Vostè està molt equivocat.
¾    Sí doctor. Aquí, a dins- i amb timidesa obra la boca per assenyalar amb el dit un lloc dintre la boca.
¾     Calli, calli! Encara me l’encomanarà.
¾    Ah! S’encomana el mal de queixal? Jo creia...
¾    Vostè calli i deixi de dir ximpleries! M’està enviant tots el seus virus de la grip. Encara en voldrà emmalaltir. Sap què prengui un parell de píndoles per la febre i a dormir un parell de dies.
¾    Però si no en tinc de febre. Miri, ni tant sols estossego.- mentre respira fort com per tossir.
¾    Oh Senyor! Quin carallot! Vostè és un criminal que pretén assassinar-me.- Aleshores crida amb veu aguda. – Infermera, infermera, tregui’m aquest individu del despatx. 

Però la infermera que s’ho està passant bomba amb les altres companyes, (celebren la propera boda d’una d’elles), no en fa ni cas.
¾    Fóra, fóra!- diu el metge però sense aixecar-se, mentre mou les mans  com ventant-se amb un vano.  

El Joan, tan dolç, tan submís, tan bona persona, s’aixeca de la cadira i fem un espectacular salt agafa el metge per la pitrera de la camisa i crida:
¾    O en dóna les píndoles per calmar el dolor de queixal o miri, fins i tot, li faig un petó amb salivera a la boca per que agafi el meu refredat. 

El metge esparverat abaixa el cap i prenen un talonari de receptes escriu amb mà tremolosa un potent calmant pel mal de queixal. El Joan pren la recepta, la llegeix i amb un sarcàstic bon dia marxa de la consulta deixant la porta oberta. Quan marxa pel passadís, escales avall, deixa anar un sonor: Cabró! 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 24 d’agost del 2015

AQUELLS MOMENTS TAN DOLOROSOS.


La mirem en silenci, estesa damunt els blancs llençols. La seva pàl·lida cara llueix trista. Tot el que ens envolta també és trist, inclús nosaltres, dins la blanca habitació. El rictus dels seus torçats llavis són una ganyota a la por i a la ignorància, de qui no recorda ni sap on està. 

Maleit viratge! Maleïda velocitat! Maleits alcohol i drogues! Són els causants que la dolça filla de la nostra joventut jegui postrada en aquest llit. 

Temem el silenci, el seu, el nostre mateix i el del metge. El seu per callat i sense expressió. El nostre pel munt de callades paraules, retrets i dubtes que volten dins el nostre pensament. El del metge com si fos la sentència inapel·lable d’un jutge que emet una resolució de vida o mort. 

Els seus ulls giren per un instant, com mirant la claror de la finestra ,i en el nostre cap s’encén una petita llum d’esperança que ens diu: Potser no és tard! 

Després el seu cap de arrissats cabells gira damunt del coixí i els seus ulls ens guaiten. Observo el seu esforç per conèixer-nos. Tal vegada els seus ulls acabats de despertar no enfoquen correctament però, poc a poc, noto que ens mira fixament. El seus llavis lentament es destensen i obrint-se suaument murmuren unes paraules que per nosaltres ho es tot.
¾    Mare, pare. 

Tal vegada aquest escrit podia ser un petit homenatge a tots aquells pares que en el capcot i retorçant-se les mans esperen després de qualsevol accident o circumstància negativa el retorn a la vida de l’ésser estimat. 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 21 d’agost del 2015

WILT de Tom Sharpe.


En aquest dies de juliol passat, lluny de casa, i en una casa deixada vaig trobar-me sense gaires coses a fer i va sorprendre’m uns prestatges amb tota una col·lecció de llibres de diferent temàtica. Aleshores per passar l’estona vaig aprofitar per llegir uns llibres i distreure’m un xic.  

El primer va ser i em va agradar força animant—me a seguir explorant la biblioteca Wilt de tom Sharpe. Aquesta vegada l’he llegit en castellà. El llibre és una edició de Cercle de Lectors amb llicència Editorial Anagrama. Traduïda de l’anglès per Josep M. Álvarez Flórez.  

Thomas Ridley Sharpe (Londres, 30 de març de 1928 – Llafranc, 6 de juny de 2013) fou un novel·lista anglès i una de les figures de referència de la sàtira britànica, conegut per la sèrie Wilt, així com Fart de llop i Blott a la vista, adaptades per televisió. 

Nascut al barri londinenc de Holloway el 1928, Sharpe va ser alumne del Pembroke College (Cambridge) i va traslladar-se a Sud-àfrica durant una dècada. Va ser deportat per sedició per pronunciar-se en contra de l'apartheid. De nou a Anglaterra, va dedicar-se a la docència abans de passar una temporada entre el Regne Unit i Catalunya i escriure diverses de novel·les.  

L'escenari acadèmic de Cambridge va inspirar la novel·la Wilt,  publicada el 1976 per primer cop per Secker and Warburg, on es burla de la cultura popular anglesa. L'obra està protagonitzada per Henry Wilt, un ajudant de professor desmoralitzat i professionalment infravalorat que ensenya literatura als desinteressats aprenents de construcció d'un col·legi comunitari del sud d'Anglaterra.  

Posteriorment, Sharpe va escriure'n quatre seqüeles (Wilt, els alternatius i els terroristes, Wilt, més que mai, Wilt s'ha perdut i L'herència de Wilt) i el 1989 Wilt va ser adaptada cinematogràficament sota la direcció de Michael Tuchner.  L'obra també va rebre una adaptació teatral espanyola el 2012 i 2013, sota el títol de Wilt, el crimen de la muñeca hinchable, interpretada per Fernando Guillén Cuervo, Ana Milán i Ángel de Andrés López. 

D’aquesta novel·la va dir Llàtzer Moix, en la Vanguardia que ofereix davant de tot una gratificació immediata, salutífera i impagable: una rialla de tres hores de duració. 

Copiat de la contraportada: Escena a escena, pàgina a pàgina, el lector se sent progressivament sorprès, provocat, burlat, llençat al disbarat i finalment divertit fins arribar a la riota final. 

Considerada generalmente como la mejor novela de Tom Sharpe, Wilt está llena de situaciones cómicas cercanas a la farsa, personajes inverosímiles, giros argumentales inesperados y bromas de tipo sexual. La novela ridiculiza el estereotipo de la educada sociedad británica, y plantea la idea de que por debajo de su fachada de represión late un mar tumultuoso de engaño y anarquía sexual. 

Em remeto completament a les paraules  escrites per Llàtzer Moix, l’obra fa passar moments divertits i agradables. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 19 d’agost del 2015

QUÈ FARÍEM SI DE SOBTE LES GALLINES DEIXESSIN DE POSAR OUS.


El professor va entrar a la classe i els alumnes, cosa estranya, vam emmudir  immediatament. Quina era la raó del sobtat silenci. Doncs que la seva vestimenta no era l’adequada a la serietat del col·legi. Una de les possibles raons era que no portava l’habitual americana fosca amb la insígnia del col·legi en la butxaca petita damunt el pit. Si no que vestia un  jersei de color rosat, ampla i de mànigues exageradament llargues. Tampoc en el seu vestit havien els clàssics pantalons grisos, em portava uns de vermells i per més inri, bombatxos. Per a més detalls, ja què els principals ja els hem indicat, són que calçava unes sandàlies marrons sense mitjons i portava un gran mocador verd nuat al coll que cobria la manca de camisa. 

Tots els alumnes van mirar-se esparverats com el podia haver deixat entrar el director que sempre com estàtua de cruel dictador exercia guàrdia a l’entrada del col·legi. 

Això ho va aclarir al veure les cares llargues de l’alumnat, com indicació de que no ho entenien. Va dir senzillament: Avui he entrat per la porta de servei, per on entra el personal de neteja. I per una vegada he rebut la satisfacció de sentir com callàveu al veurem entrar.
¾    He, he! aquest cop si que us he sorprès. Doncs us vull sorprendre de nou, avui no em posaré a llegir-vos, ni llibres ni pàgines triades per captar el vostre desapassionat interès. Avui tampoc us anomenaré amb el clàssic senyor, dins les normes del sever reglament col·legial. Parlaré com feu vosaltres, em dirigiré utilitzant tota una sèrie de senyals i mots. Ja ho sé que sóc el vell caspós de quatre ulls. Només tinc una pregunta a fer-vos per la classe d’avui: Què passaria si de sobte totes les gallines deixessin de posar ous. 

Un gran rebombori s’alça des de les taules dels alumnes. El professor assenyala a un dels nois, dient-li:
¾    Tu, el de la cresta de quatre punxes que farfolles.
¾    Home professor si les gallines deixessin de posar ous- rascant-se el cap amb cura per no fer caure les pues i fent un esforç intel·lectual- doncs en compraríem de pollastre.
¾    Caram, aquesta és bona! No ho sabia que els mascles posessin ous. Quants en poses tu cada matí. En un parell de dies no te’n quedaran. 

El noi en adonar-se se li va posar la cara vermella i per un vegada a la història  va callar encongint-se a la taula. El professor dirigint-se a un altre que es movia enquimerat a la cadira.
¾    Tu els de les ulleres negres. Ja t’hi veus amb uns vidres tan foscos o aprofites per dormir després de fer el gamberro tota la nit. Què ens pots aportar a la nostra supina ignorància.
¾    Ull, veurà profe, li dic profe per que veig que ara som compa. No hi ha cap problema aniríem a comprar-ne al supermercat o al híper. O al xinès que aquest tenen de tot i a més són baratos- I com Xina cau molt lluny deuen ser d’unes altres gallines.
¾    Sabeu què, demà veniu d’hora que anirem a una granja. Ja veig que no teniu ni idea. Però veniu vestits amb roba vella que abans netejaren el femer. No sabeu quina pudor fa la gallinassa. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 17 d’agost del 2015

FIRA D’ANTIGUITATS A MARTINET.

 
Havent vist tota una sèrie de cartells que ens anunciàvem una fira de antiguitats a Martinet el passat dia 9 d’agost. Com ens agrada conèixer una part del records dels nostres avantpassats, i també recordar els de la nostra pròpia infantesa vam decidir visitar-la. 

Bé, una parell de noms em cridaven l’atenció en el cartells: una la paraula “descarregada”, que jo creia que només s’emprava com a sinònim de buidar un camió o un bolquet, sense ordre ni concert. I l’altre “brocanters”, ignorància meva, però en la dubte he consultat el diccionari i m’ha donat aquesta resposta.: Persona que té com ofici comprar o vendre objectes que no tenen més de 100 anys.
 
 Després de pagar la consegüent entrada va entrar en el recinte de la Fira. Estava situat davant mateix de l’Ajuntament en una placeta que existeix en aquest lloc. 

La descarregada havia estat feta amb molt ordre i havia múltiples objectes a triar segons les preferències i desitjos de cadascú. Des de roba, eines de camp, utensilis de casa i de decoració, fins a objectes militars més que res, roba i cascs.

Ben organitzada la Fira feia patxoca i ens ha agradat voltar pels passadissos i tornar a veure aquells objectes que ens eren ja coneguts en els anys de la nostra joventut.

La gent voltava encuriosida i per què no tafanera omplint l’aire de comentaris i somriures. També vam veure la cara de felicitat de persones que trobaven aquells objectes o aquells records que volien aconseguir. Havien fet FIRA. 

Al sortir damunt una taula diferents paperetes ens donaven raó de properes fires en diferents poblacions de Catalunya. 
 
Després deambular un xic pels carrers de l’antiga vila amb multitud de racons i detalls que els vinguts a passar el dia desconeixen.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 14 d’agost del 2015

LA DAMA NEGRA.

 Bé, una nova prova del meu mal poemari.  
     
               
Dormit en el silenci 
del dia solejat
no he sentit arribar
l’instant esperat 
de la nostra trobada.

Reposo lassat 
de molts dies treballats
malgrat m’espantes 
finiré amb tu 
el temps passat.
 
 
Dormit en el silenci
dels anys enfeinassats
de tu desitja 
aquesta pobra ànima 
el repòs final. 


Miquel Pujol Mur.

dimecres, 12 d’agost del 2015

LA CONSCIÈNCIA.


A mitjanit he escoltat passos a l’escala que puja al dormitori. Un soroll de graons, el cruixir de la fusta, en aquesta estranya casa desconeguda. La calor ofegadora del dia ha minvat a la nit, però encara percebo la xafogor estiuenca al meu cos. A la sensació de calor, la suor amara el meu cos, ara s’afegeix la por de la ignorància del soroll escoltat. Miro a les penombres i per la finestra oberta veig travessar la blanca lluna pel estelat cel fosc.   

Una breu brisa mou les cortines de l’entrada i sense ni tant sols adonar-me, trobo davant meu la seva presència. Poso la mà damunt el cos de la meva parella, mig perquè no s’espanti, mig per demanar-li ajuda. 

Però la presència, vestida amb un hàbit monacal, em xiuxiueja unes paraules.
¾    No et preocupis. Dormirà profundament durant la nostra xerrada. Només tu i jo coneixem els teus secrets.
¾    I tu qui ets que s’escola d’amagat per les cases.- Reclamo una mica inquiet.
¾    Jo sóc la teva consciència. Aquesta nit d’insomni, de calor, tanta que et neguiteja vull fer un repàs al nostre pensament.
¾    Jo sóc innocent!- Crido alterat- Jo, sóc una bona persona.
¾    A sí! - Em respon amb un mefistofèlic somriure.- No te’n recordes de la empenta que vas donar a l’Albert. Una mica més cau i l’atropella l’autobús.
¾    Home clar! Em volia ficar un cop de puny.
¾    Vaja, vaja! Com has netejat els teus records per justificar-te. I la vegada que vas robar al Joaquim aquell cromo.
¾    Em faltava per acabar la col·lecció. Però més tard li vaig dir i li vaig donar molts més. Hagi va poder acabar la seva.
¾    Hum! Excusa rere excusa! I quan vas tocar per darrera a aquella noia a la cua del cine.
¾    Home! Només em faltava aquesta. Tu si que ets una consciència de via estreta. Se’m va posar davant i no em deixava passar.
¾    Tindre que arribar fins a sota de tot del sac per fer-te penedir-te d’algun que altre drap brut. I quan vas insultar al motorista la setmana passada.
¾    També això em retreus! Com vols que no li digues una barbaritat; recordant-me de la seva mare, pobre dona; amb la retallada que em va fer. A més, va fotre al camp aixecant-me el dit mig.
¾    No! – S’exclama la consciència picant de peus a terra.- Si encara tindràs raó.
¾    A veurà deixem pensar! Tu ets la meva consciència però em sembla que estàs molt endarrerida. Tots els detalls menys el darrer són de jovenet, de nen la majoria. Fes-te una reflexió, consciència meva, on pares. Quina recordança t’ha marcat, quedant-te enquistada.
¾    Una bufetada és el record més fort.
¾    Ja, consciència meva, estàs clavada en el dia de la confirmació. Hala! Fot al camp i ves-te’n a voltar pel món. Quan estiguis més al dia torna i em parlarem.
¾    Potser sí! Sap em vaig de sarau i tornaré més endavant. 

En la xafogor de la nit, altra vegada, s’escolten el soroll de la fusta dels graons i unes passes, ara més lleugeres, que corren a veure món. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 10 d’agost del 2015

CURSET D’ESCRIPTURA.


L’habitació, de portes closes, està al fons de l’il·luminat passadís. En haver-les travessat, és deixa sentir en l’aire el flaire de pintures mortes.  

La llum, llueix, després d’ultrapassar els grans vidres del finestral, malgrat les cortines minoren la claror. Avui, un dia de primavera, ja anuncia la immediatesa de l’estiu i fa sentir a la nostra carn l’escalfor de l’astre rei. 

L’aire, calent, fa pesat el respirar i la xafogor ambiental en pocs moments ens amara la pell de suor. Alguna ànima caritativa, i ben pensada, obre les corredisses portes per deixar que l’aire refresqui l’abans tancat habitacle i al mateix temps faci fugisser l’aroma pictòric. 

Muntem ràpidament les taules enmig de l’ample espai. Blanques de sobre i fosques de sota. Llisquen suaument damunt el brillant enrajolat sense un retruny, sense cap protesta, pel forçat traspàs. La gran taula, així formada en un instant, descansa plena de les nostres il·lusions.

Poc a poc traslladem les cadires, que com fidels soldats en formació militar, resten respectuoses al voltant de les parets. Posem una al costat de l’altra i aleshores elles obedients, esperen amb paciència el nostre beneplàcit d’asseure’ns. 

Acabada l’escenografia un somriure gratificant recorre els nostres rostres ja àvids i alegres per escoltar: noves frases, noves propostes i nous pensaments per complir el ritus de l’escriure.  

Salutacions amables i satisfetes per retrobar-nos un nou dia per així poder seguir la nostra particular dèria de dissabte. Instants després el silenci torna a omplir l’espai i tothom escolta atentament les frases escrites del company/a.  

Poc després, en acabar, rebem en silenci una nova idea i llavors els circuits del pensament, en aquell racó de la vida i les circumstancies viscudes, allà on l’experiència acull tots el esdeveniments del passat una nova figura es creada dins l’intel·lecte. Ràpidament, sense treva ni pausa, els papers cruixen premuts per mans que com llançadores d’un quimèric teler volen teixir, mitjançant la tinta, una tela de fi organdí com expressió d’existència.  

Classe d’escriptura de dissabte al matí, suma d’actituds vitals i de mobles, que suporten la il·lusió de transmetre vida per mitjà de paraules que formen frases.

Miquel Pujol Mur.

divendres, 7 d’agost del 2015

GAUDIR


Estranya paraula gaudir, al mateix temps també significa fruir. Fruir del anys, del moments, o simplement d’aquells breus instants on un somriure o una rialla distén els llavis gaudint del segons vitals. 

El mar és davant dels meus ulls. molt a prop meu, un mar d’aigües clares i pausades i a la llunyania, el mar blau fosc de les aigües fondes. Les onades trenquen rítmicament amb les pedres de la costa deixant al meus peus l’escuma blanca de l’incessant vaivé. La seva olor salobre impregna els meus sentits olfactius i el meu respirar s’alleujà. 

El meu cos estirat, damunt d’una tovallola que amorteix la duresa de les roques, rep el sol del dia. A primera hora només és com una carícia que endolceix els pensaments. Després aquest mateix astre, aixecant-se en el també blau cel, percudeix fortament la meva pell. Finalment lassat el meu cos per la seva força m’alço, i marxo terra endins en recerca d’una ombra protectora. 

Els meus ulls encegats pel senyor del cel, malgrat les fosques ulleres, després d’una breu ullada troben el racó desitjat. Lluny de tots i proper a tothom al mateix temps. Escolto les alegres paraules dels nens, que  vigilats pels grans, juguen a la minsa platja malgrat les pedres que tamisen el terra. Però fujo sentir les respostes dels seus pares, quan amb veus fortes, airades o cridaneres els reganyen.

Gaudir del mar, gaudir de les vacances. Lluny del dia a dia, sempre monòton, sempre igual, que martelleja els pensaments fins a unificar les idees de tots. Viure amb poca informació, de les notícies sempre cruels, d’aquest nostre món on la pau sembla impossible. Sense saber-ne gaire, nomès vivint els moments agredolços dels nostres sentits. La guerra, els diners, de tot se’n parla, menys de la pau. Pressions dels grups de la dreta, pressions dels de l’esquerra, pressions dels de centre. Tantes pressions que, finalment cauen com gerros d’aigua freda damunt les espatlles, sempre sofertes, sempre callades, de la gent del poble. Més impostos, més retallades, menys treball i el poc que hi ha, menys pagat. Per tant en acabar la llei aritmètica de sumes i restes els resultats finals són la reducció dels recursos per viure de la gent senzilla. 

Miro les onades que venen i van per damunt de l’aigua, xoquen en les roques i deixen rere seu l’escuma blanca. Els meus pensaments com en una dansa al·legòrica segueixen el ritme de les onades. Observo en la meva imaginació un nen que s’endinsa mar a dintre fins l’infinit. El jove que el segueix camina fins a perdre´s  en el blau del mar. Després és un home de mitja edat, ple de cabòries sobre el món, braceja fins amagar-se en les onades. Tots han estat una part de la pròpia vida, la de l’home que observa el mar, i el cel assegut rere unes roques a la platja pedregosa. 

La infantesa, la joventut, la maduresa s’han perdut durant el pas dels anys. Què queda ara, solament la vellesa, el dolor dels ossos desgastats, la penúria d’uns muscles cansats...  

Tot seguit miro davant meu, veig el blau del mar, fosc de lluny, transparent d’a prop. Aleshores escolto les veus dels infants, sento el xerric de les gavines, veig un vaixell carregat de persones que alegrament marxen buscant nous horitzons i noves terres on conèixer noves vivències.  

El cor batega fortament i el sol llueix, també fortament, en el blau del cel. Doncs no hi ha dubte: s’ha de viurà i gaudir d’aquest lúcid moment actual. 

Demà, sempre demà. Demà serà un nou dia i unes noves circumstancies i cercarem aquell nou impuls per caminar una jornada més. 

Gaudir tant en el mar com en la terra. El fruir d’un mateix i el seu moment no és cap disbarat ni disbauxa.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 5 d’agost del 2015

L’ARBRE DEL TEMPS.


La poesia o el poema és la meva assignatura pendent. Crec que no és del meu tarannà malgrat hi ha persones, benintencionades, que em recomanen ho provi. Aquesta i altres que vull publicar seran la mostra de la meva incapacitat.
 
Mancat de sentit del ridícul us proposa aquesta lectura.
 

Sota l’arbre jove,
la fosca ombra
de la callada tarda
els sentits amanyaga
dels joves amants.
 

Sota el frondós arbre,
la plena ombra
al caure la tarda
s’escolten els sospirs
del furtius amants.
 

Sota l’arbre vell,
d’esclarissada ombra
en la tarda plena
s’escolten les paraules
dels vells amants.
 

Sota l’arbre caigut,
de branques batudes
ja no s’aixopluga ningú
només els records
d’antics amants.

 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 3 d’agost del 2015

BERGA VOLAR.


Els nans nous estan en la lleixa del museu de la Patum, posats l’un al costat de l’altre sense moure’s, com és habitual una vegada acabada la gran festa patumaire. Però aquest vespre hi ha alguna cosa que no va bé perquè es belluguen intranquils asseguts a la incòmode fusta. 

Tot d’una, l’enterramorts, amb la seva gorra posada una mica de gairell, fa un moviment, cosa estranya en un cap gros de cartó pedra i mirant-se al jove li diu.
¾    Escolta, em comencen a fer mal tots el ossos, no sé si deu ser l’edat que em dona molèsties o potser que després de tanta gatzara els dies passats, va ser divertit no creus, ara aquesta immobilitat i aquest estar-se quiet com una mòmia m’avorreix de mala manera. A tu et passa el mateix.
¾    Home, mira la meva cara sempre serà més jove que la teva però la nostra edat es similar. Això sí, et dono la raó, és molt trist. Sempre palplantat i sense bellugar-se. Amb el que a mi m’agrada ballar.
¾    Ep homes, que les dones també volem opinar.- parla la vella no volent quedar al marge de les decisions dels homes. - Serè vella de cara però els meus ossos demanen moviment i gresca. No ho sabeu, malgrat tot, ho havíeu de saber. Fa tants anys que anem junts i encara no us assabentat, allò que a mi m’agrada és aixecar la cama i dansar com una boixa. Tu que dius nena?
¾    Oi! A mi també m’agrada i agafar del bracet a un home i voltar i voltar fins que el cap se’m mareja. Malgrat em caieu bé, sempre sou el mateixos, jo en voldria conèixer de nous. Som a temps moderns i la gent es diverteix de moltes formes i jo tancada sempre amb vosaltres. No sabeu el que m’agradaria trobar un flamenc capità amb un gros bigoti i que em fes pessigolles a la galta amb els seus arrissats pèls. A més vaig veure una faldilla curteta que m’aniria de perles per mostrar les meves cames.
¾    Caram, caram!- Digué l’enterramorts. - Tant temps junts i no  se’m va ocorre mai. Sempre us tenia per nyonyes.
¾    Senyor enterramorts, tampoc hi ha per tant que ara les dones voten. i es van de viatge.
¾    Be, bé, ja callo. Segurament tens tota la raó i jo sóc en vell carrossa. Parlem d’ara! I si tots quatre ens marxem una estona i ens ho passem bé pel carrers de la nostra ciutat.
¾    No ens coneixeran?- pregunta la vella. - Mira que els nostres caps criden l’atenció i serem reconeguts, perseguits i darem peu a moltes  xafarderies.
¾    A aquestes hores de la nit? -Contesta el jove- Si la majoria van pets i els altres gats. Ningú en farà gaire cas de quatre disfressats.  

Dit i fet, tots quatre ben alegres van escapar aprofitant-se que el cadenat tancava malament i vinga a recórrer carrers, places i sobretot bars de la nostra ciutat. Cap noctàmbul ha aixecat la veu en senyal de protesta, dintre de tot uns clients que paguen bé i consumeixen ràpid a altes hores i no fan tabola, quan tothom està cansat no criden gaire l’atenció.
En sortir del darrer bar l’enterramorts resta immòbil a la vorera observant fixament un cartell pegat a la paret. Girant-se als companys els hi diu:
¾    Nois i si fem això.
 
Tots tres cap grossos van girar-se buscant de què parla i diuen quasi a cor.
¾    Què?
¾    Volar, no ho llegiu. Volar en parapent.
¾    Ui, quina por! - respongué la noia jove.- Volar, os pedrer.
¾    Si volar com ocells- afirma alegroi el jove.
¾    Uf!! Us han pujat les cerveses al cap. Caps enormes però buits, amb poques idees. D’acord.- afirma la vella. 

Tant el jove com la mossa van deixar un anar un “Bueno”, que no és correcte lingüísticament però molt utilitzat a nivell de carrer.  Com aquest relat és un conte en un moment s’han apoderat d’uns estris per volar i salten des de Queralt. Total una carrereta, una mica d’aire, les ales esteses i a planejar per el cel fosc de la nit. La noia va exclamar algun que altre esgarip al trobar-se amb un mussol tastaolletes que vol saber que és allò que vola. Lliures per una vegada, sols en la nit i sentint l’aire en la cara. Sense ningú que els fa dansar al so que toca ni gent donant-hi empentes.   

Al matí, a l’obrir el museu de la Patum l’encarregat queda sorprès a l’adonar-se que els nans nous han canviat de posició, tots somriuen amb el llavis distesos i a més portem més d’un bony i tenen ratllades a la seva fisonomia. L’home mira la lleixa per veure si era trencada. No ho era i finalment ha cridat a la policia. Aquests han mirat el cadenat, la porta i han demanat ajuda als mossos d’esquadra per regirar-ho i veure si hi ha empremtes digitals.  

Però finalment han quedat convençuts de que més valia deixar-ho estar, com una gràcia de la Patum, posen els nans novament en la seva posició acostumada. El que no han vist és com el jove pica l’ullet a la noia asseguda al seu costat. Ni que l’enterramorts dona dissimuladament un petit copet a rere la vella. 

Ai, quins misteris que té la Patum. 

Miquel Pujol Mur.