LA PLUJA. II

Sobtadament els llums s’apaguen. El televisor que era com un mostrari de colors, també ennegreix la seva pantalla i amb un estrany soroll calla. Maleïda tempesta! 

Vago per la casa fent tentines. La foscor m’atemoreix. Veig sortir espantosos rostres entremig de les ombres, que no sé qui són. M’acosto al finestral i els meus ulls no veuen res a causa de l’espessa cortina d’aigua. El cel és completament negre. 

Noto un frec a les cames, una cosa fina i sedosa s’entortolliga a la meva carn. Crido esparverada, neguitosa i absent. El meu cos es frisa per qualsevol causa.  

Espantada la cosa fuig de mi i desapareix en la foscor. El gat, penso alleugerint la meva tensió. Quin gat? Hi havia gat? On era el gat? 

No puc més. A les fosques, amb temor a les ombres, als mobles, a les cadires i als racons camino. Finalment caic de genolls i m’arrossego fins el lavabo. M’alço, agafada a la pica, i regiro nerviosament el contingut de la farmaciola del costat del vidre. Les píndoles pels nervis, quines, no ho sé, n’hi ha tantes.  

Cerco un got per l’aigua amb el palmell de la mà ple de medicaments. No n’hi ha cap. Recorro de nou el passadís fins a la cuina. Tanco els ulls, no vull veure ni fades, ni bruixes, la determinació ja és presa. Prenc un got, brut o net, tant si val, i l’omplo d’aigua de l’aixeta i m’empasso la primera de les píndoles.  

Mentre se m’acut un estrany pensament. Et trobaran caiguda de qualsevol manera, farà lleig. Quin pensament més banal quan no vols veure el demà i res no importa. 

Torno lentament a la sala i em deixo caure al sofà. Poso el got a la tauleta i obro la mà per reprendre l’empassar-me tot aquell verí farmacèutic. De cop sona el telèfon. Estrany so quan no hi ha llum. Estiro el braç i agafo l’auricular. Deixo anar un “digui” nerviós i no contesta ningú, penjo decebuda. Obro la mà per agafar-ne una o dues. Novament el ring del telèfon ressona a la fosca sala. Una, dues o tres vegades trenca el silenci. Despenjo, més que més, per no sentir el soroll que em neguiteja, me l’apropo a l’orella i dic un fluixet: sí.  

 

Aquest cop sí que hi ha resposta. Una veu infantil, de nena, em diu:

¾    Què fas, mare?

¾    Jo...bé. I tu?

¾    Molt bé! M’ho passo “xupi”.

¾    T’estimo, filla.

¾    Quan vindràs? Et trobo a faltar.

¾    Aviat, filla, aviat. Ara sí que vull trobar-me millor!

¾    Així m’agrada, mare. Petons.

 

Mentre parlava la mà se m’ha afluixat i les píndoles han rodolat pel terra. És igual, ara sé que tinc un passat, un present a millorar i un futur que m’espera.

Miquel Pujol Mur.

 

LA PLUJA. I.

Avui plou. Rere el finestral veig com degota l’aigua dels núvols. En sento “vaga”, com expressió de vagància, de sentir el cos lassat sense ni esmà per moure’s. El cel encapotat d’un gris apagat i lleig minva els meus pensaments. 

El retrat de la mare em mira mentre vagarejo perduda per la casa. Camino arrossegant els peus damunt les rajoles. Les sabatilles, també grises com les meves idees i el temps, amorteixen el soroll dels meus passos.  

Agafo el diari, un de qualsevol, d’avui, de demà, tant se val. Tal vegada demà tornarà a ploure i les meves idees seran les mateixes: grises, fosques i mandroses. 

M’assec al sofà i fullejo les pàgines, les notícies velles i noves són les mateixes  d’ahir, d’avui i de demà. Polítics corruptes, assassins implacables, guerres injustes, tot en un món sense raó de ser. Un món de fira mediàtica i programes televisius sense cap ni peus. Només per donar de menjar a la fera que tots portem a dins el cos. Alimentar el públic del circ romà, abans, actualment d’un món global. 

Potser fer el Sudoku serà una solució per oblidar. Oblidar! Una riallada amarga brota d’un racó amagat del meu ser.  Que puc oblidar, sinó tinc passat, només present i un demà incert. 

Agafo un llapis i m’esforço per sortir de la meva mandra innata. Del meu no res, com un llibre del que he obert la portada i em vol evadir cap el futur. M’he perdut en el present, agafo el llapis i faig un “reset” de les meves idees.  

No em surt- exclamo decebuda- i llanço el llapis damunt de la taula amb ràbia. Rebota amb un trist clic i cau a terra. Un plor arrenca de dins el meu cos. Noto llàgrimes calentes als ulls. 

Ahir què vaig fer? On he de reprendre l’avui? I si demà no hi ha avui, la meva esperança de sentir no existeix. Avui plou, i demà segurament també La pàgina en blanc de la meva existència tampoc tindrà passat. 

Agafo fortament el batí i el faig servir com a defensa de la meva carn en aquest món irreal. La mà involuntàriament acarona el meu propi cos, no en tinc ganes, quins records puc fer servir per acariciar-me, sinó n’hi ha cap a la meva memòria. 

Faig un esforç i m’aixeco. Aleshores com una fantasmagòrica ombra, amb una curta cadena lligada als turmells, pas a pas, balancejant-me a vegades, camino cap a la cuina. 

Miro l’aigüera, els plats, els gots i les culleres bruts que empastifen la pica. De quan? Amb qui? Regiro els circuits del meu cervell sense trobar cap idea. No tinc passat, ni família, ni records, solament la mirada de la meva mare, SUPOSO, que impassible i rigorosament seriosa, vigila les meves passes. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

EN EL MONESTIR

Un aplaudiment per al que camina descalç. Pel que riu sense raó. Pel que mira amb la vista cansada. 

La veu que recita aquestes paraules sona profunda però és perfectament audible dins el refectori. En aquesta ocasió no és un simple monjo el que llegeix els articles de l’ordre des de dalt del púlpit, sinó que és el mateix abat. Ha estat per deferència al grup de pelegrins que han visitat el monestir, en el dia del Sant Patró, que l’abat ha considerat oportú parlar a tots els congregats.   

Els pelegrins han vingut des de terres molt llunyanes atrets per la fama de miraculós que té el Sant sota quina advocació està el monestir. La fe, expandida de boca a boca, ha portat a tots aquests homes a agenollar-se i resar davant les relíquies.  

L’abat observa als monjos i donats que barrejats amb els nouvinguts mengen en total silenci de la seva escudellera. Està força content per què veu que tothom, malgrat els problemes matinals, menja un plat curull, malgrat molt sucós, a pesar de les frugals existències del monestir.    

Tot ha començat de bon matí quan el monjo cuiner li ha dit ja només acabada la pregària de “maitines”.

¾    Senyor abat! No tenim prou menjar per tants pelegrins com han vingut . Vos, podria ordenar al monjo ecònom que anés a manllevar alguna cosa al castlà del castell.

¾    Romanços!- contestà l’abat enutjat perquè el dia que el Senyor ha beneit el monestir amb tants fidels  manquessin vitualles per satisfer als visitants.- Saps què, tu cuinà tot el millor que sàpigues, mentre ores. Ja saps que la regla de la nostra ordre diu, ora et labora, i espera a benedicció del Sant. M’ho has escoltat dir en forces ocasions: Déu proveirà. 

Mentre resen a mig matí el cuiner insisteix:

¾    Abat, ja està tot cuinat, però no arribarà per tanta gent. El Sant no ha aparegut per cap lloc per beneir-nos ni Déu ha fet cap miracle. Jo no sé com fer-ho. No tinc ni la fe ni els mitjans per repartir pans i peixos per tants creients.  

L’abat emprenyat pel trencament de l’oració i per la total manca de discreció del monjo, es gira i li diu.

¾    Tens el menjar fet.

¾    Sí, senyor abat.

¾    Està bo.

¾    Fabulós, senyor abat.

¾    Doncs compte quants som i afegeixes un quart de litre d’aigua per cap. Malgrat no sigui el mateix miracle ens a servirà igual.  

El cuiner fa un cop de cap assentint a les santes paraules del seu superior i es retira comptant, barrejant números i cant en el salm 22.

¾    Quatre, un litre. Nou, dos litres i mig- fins que arriba al final i canta- In excelsis Deo, 10 litres d’aigua. - i surt ufà per l aporta mentre diu amb veu profunda- Amen.  

Ara l’abat observa com tots amb fruïció mengen o millor dit xuclen del seu plat. Tothom xuma amb delectança de l’escudellera. 

Per entretenir a tots, no sigui que l’hora del refrigeri acabi  massa aviat comença una llarga retòrica sobre el significat de les frases dites amb anterioritat.

¾    Germans, tots nosaltres som dignes d’aplaudiment, com diuen les paraules del nostre benamat bisbe. Per què nosaltres si que sabem de la duresa de la terra, calçats com anem amb unes sandàlies de prim cuir. O més encara, com vosaltres, nobles i estimats pelegrins que trepitgeu descalços la terra plena de rocs, herbes i fang. Vosaltres, benvinguts mereixeu més que ningú el cel pel vostre sacrifici. I que puc dir de vosaltres, els de desdentegada boca que després del vostre sofriment sou capaços de resar al bon Déu, somrient a aquell que va donar la vida per nosaltres. I germans , que puc dir en general de tots, si de tots, també de vosaltres, estimats fills de Déu que malgrat tenir la vista cansada i el cos lassat per la penitència aixequeu els ulls al cel demanant-li que malgrat les penúries de la fam aquí la terra, la vostra esperança es pujar amb ell a la Glòria. 

Aquestes paraules van servir per finalitzar el trist i aigualit dinar. La congregació va acompanyar als pelegrins que cercaven nous horitzons a la portalada on l’abat va abrasar-los, un a un, sense cap recança.  

Poc després els monjos resaven la pregària de la tarda i marxaven a les respectives cel·les, tot esperant que el dia de demà el dinar fos més substanciós. 

L’abat esgotat de de tanta parafernàlia  va treure’s els hàbits festius i va asseure’s a meditar. Quan per fi va creure havia rumiat suficient va recordar-se del seu gat, al que li agrada acaronar el llom ple de sedós pelatge. El crida i no acut, aleshores pensa: Estarà a la cuina. Sempre mira de caçar qualsevol cosa. Ai, malandrí! Aquest si que no entén la paraula de Déu. 

Crida a un donat i li mana.

¾    Digues-li al cuiner que vingui.  

En tenir-lo a la seva presència li pregunta:

¾    Has vist al meu gat. 

El cuiner fa tota una sèrie estranyes mirades a tort i dret. Mentre es retorça les mans, per finalment contestar:

¾    Us ha agradat el dinar. Tots hem de fer sacrificis pel bé de Déu. 

Miquel Pujol Mur.

LA GAVARDINA BLANCA

Assegut a la butaca del cinema amb un envàs de crispetes al costat i una generosa beguda al braç del seient observo la cara de la Núria. Està radiant ja que feia dies que nos ens veiem. La causa: una d’aquestes petites foteses que trenquen un xic les relacions dels joves enamorats. Ara al retrobar-nos, oblidades les raons, tornàvem a ser feliços.  

Malgrat he posat la paraula oblidades, sé que la meva petita relliscada al mirar a la Montserrat, de sines prou generoses, no estarà mai soterrada  i sempre ressuscitarà a les primeres de canvi com un cadàver mal enterrat. Ai! Prou conec a  la meva estimada Núria.  

El cine està ple, de gom a gom, crec que es diu així, jo com sempre guaito al meu voltant. Merda, ostres... Bé, deixo per a més tard la immensa quantitat d’improperis que vaig recitar “de profundis”. La veïna del costat té el mateix problema de la Montserrat, l’amiga de la Núria, un impressionant i generós bust. Els meus ulls sense voler-ho, volen mirar. El seu noi o qui sigui ha descordat els dos primers botons de la brusa. I Mare de Déu! De quines dues coses més boniques gaudeixo per un moment. Forço el meu cap a mirar la pantalla lluitant entre el desig i la noia que vull. El coll em comença a fer mal, per la tensió del no mirar. Noto que la Núria s’adona de que passa alguna cosa, però calla. 

Patint com un dimoni encadenat a la cadira, i com si dos taulons a cada costat del cap m’obliguessin a mirar recte veig a la pantalla un home amb una gavardina blanca. D’on haurà tret aquesta punyeta de gavardina blanca? Està en un carreró, una boira bastant densa corre fent giragonses blanquinoses. L’home, quiet espera. Pel carrer baixa un noi o home, no ho sé percebre, que porta una caputxa fosca i que al passar, posa un petit paquet a la butxaca de l’engavardinat personatge.  

Suo, una suor freda comença a córrer per la meva esquena. El clatell em fa mal i els ossos del coll també. Els meus nervis boten quan escolto els sufocats i satisfets petits crits de la veïna del bon aparador. Sembla que el noi fa un bon treball.  M’esforço a veure altre cop la pel·lícula. 

No sé ni m’importa perquè corre l’home de la gavardina blanca. Tampoc entenc perquè porta una roba tan cridanera enmig d’un barri tan gris i a més amb boira. Giro una mica el cap i guaito a la Núria, pel seu frunziment de celles sé que deu saber què succeeix. Em mira de reüll i s’assabenta, sense paraules, del meu sofriment. Nota els meus ulls de llebre morta i els nervis que m’estenallen entre el desig i la voluntat. Voluntat, sí, però mig perduda. M’agafa la mà i amb un somrís nerviós em diu: agafa les crispetes i marxem. 

La meva boca s’obre per a dir-li gràcies de tot cor. Mentre marxem veig altre cop d’esquitllada a l’home de la gavardina blanca que fuig d’uns pistolers que l’empaiten; procura amagar-se, però finalment l’atrapen. Brètol! Com vols amagar-te amb una gavardina blanca?

Només caminen dues passes  quan s’escolta un: Oh! esplendorós i després un, més, sí més. De les files davanteres sorgeix un “xis” de recriminació. 

Sortim del cine i per afalagar-me per la meva resistència vers la temptació la Núria en deixa pujar al seu apartament i mútuament apaivaguem els nostres instints.  

No sé si pensar bé o malament del tipus de la gavardina blanca, però el record de tot plegat m’emociona. Abans d'adormir-me, ja asserenades les necessitats sexuals encara tinc una darrera visió: l’home de la gavardina blanca corrent, i dos globus esplendorosos i suaus que em persegueixen.  

Miquel Pujol Mur.

UNA NIT EN LA BOSCÚRIA. Conte.

Em vaig perdre en el bosc. Malgrat ser d’una espècie salvatge que viu i mor entre arbres i penya-segats no vaig saber trobar el camí de retorn al cau on visc amb la mare i el meu germà. La golafreria ha estat la meva perdició. Quan cercant com cada dia el menjar vaig sentir la flaire dolça i suggeridora de la mel el meu cap no va pensar en cap perill. Sense avisar als meus familiars, gran senyal d’egoisme em refregaran amb raó quan torni, vaig seguir el rumb que em senyalitzava l’olfacte.  

Amb el nas enlairat i caminant dret per percebre la mínima pista vaig caminar en línia recta pel bosc. Que era en línia recta m’ho va semblar ahir quan la meva gola no em permetia orientar-me amb el cap lúcid, però després m’he assabentat que el meu camí havia seguit tota una sèrie de variants dins del bosc. Tantes diferents senderoles vaig seguir, que malgrat estar amb l’estomac ple de mel, i la pell plena de picades de les guardianes del rusc, la meva ruta va acabar en una cascada seca sense sortida i sota un arbre vell.  

Udolava desesperat clamant el meu infortuni, però mai vaig escoltar el rugir de la mare ni l’amable run-run del meu germanet. Segurament patien la meva pèrdua igual que jo en trobar-me sol. Qui va vindrà a veurem va ser la guineu de cua grossa i ulls brillants.

¾    Que fas aquí, tant trist. Germà ós.

¾    Ja ho veus plorant a veure si els meus senten els meus clams i venen a buscar-me. I tu, germana guineu, que fas a tan altes hores.

¾    Caçar! És l’hora que els animals petits descansen i jo aprofito per poder donar aliment als meus.

¾    Ep, no voldràs pas mossegar-me, germana guineu.

¾    No ets massa fort, jo prefereixo éssers petits. Aquells que quan els hi clavo la queixalada de seguida deixen de fer resistència. Tu, uf, em donaries massa feina i acabaria mal ferida per les teves urpes. No, no vull fer-te cap mal, sortiria perdent. Au, germà ós, que tinguis sort i trobis de nou a la família. i no et fiïs del germà llop, que també n’hi ha forces per aquests verals. 

Això no em va agradar massa, la mare ja em deia que amb els senyors dels ullals grossos, aquells que van en grup, poques històries que tenen males puces. 

Fem un gran esforç, malgrat m’hi veia poc, vaig trepar dalt d’unes pedres per estar més arrecerat  i protegit sota un petit forat. Però la meva mala astrugància va fer que el meu peu quedes atrapat en una arrel, que em fa fer caure, i aleshores vaig notar un crec que no va agradar-me gens. Finalment coixejant vaig poder amagar-me. Més de dormir, no ho vaig fer gens, l’udol estossegant del mal veí va durar tota la nit com si demanés a la germana lluna que li assenyalés on jo era.  

Jo dolçament també pregava a la germana lluna dient-li que s’amagués una xic rere els núvols, que sinó semblava ben bé fos de dia. Era tan rodona, clara i ufanosa que expandia el seu llum per tot arreu. 

Quina nit vaig passar, per tots els llocs escoltava sorolls, més grans i més petits i tots xocaven amb la meva por. Fins hi tot, el cor em feia tentines de paor. Una vegada el vaig sentir ben a prop meu, però aquella nit devia d’haver caçat i si un està tip, per què arriscar-se a una nova lluita. Vaig pregar a Selene, la reina de la nit i als petits gnoms del bosc, que no hagués estat la germana guineu la seva víctima. 

Cansat i ullerós finalment vaig veure aparèixer per l’est el germà sol que sobtadament va eliminar totes les ombres. També els meus temors perquè ràpidament vaig reconèixer el camí fins a casa meva. 

La mare em va reconèixer de lluny, amoïnada com era, i amb un breu trot va arribar al meu costat. El germanet va seguir-la i tots vam celebrar el meu retorn al cau de l’ós de la muntanya de Tor.  

Només em va saber greu perquè vaig arribar amb el peu trencat. 

Miquel Pujol Mur.

LA NOVA PROFESSORA.

La nova professora del col·legi, al començar el curs aquest any, ens ha volgut fer una avaluació. Podria perdre una mica el seu temps i rellegir en les notes, les actituds i les aptituds dels seus alumnes. Però no, ha intentat treure’ns el millor o el pitjor de dins nostre. Com sinó ho haguessin intentant els altres professors  que hem tingut en el transcurs dels anys.  

I per tema va donar-nos unes paraules que no vaig entendre per on lligaven: 100 grams de paraules i un raiget d’imaginació.  

Però bé com jo no he entenc gaire d’això dels pesos i mides de capacitat he decidit fer un sondeig entre els comerciants del poble. He anat a la botiga de queviures a veure l’Hortènsia, la botiguera de sempre, de tota la vida, “in saecula saecolurum” del nostre poble. En aquests moments estava pesant mig quilo de tomàquets per a la pesada de la Quima.  

La Quima, és una dona velleta sorda i xerraire, que no entén les respostes, però sempre contesta, sense saber gaire per on navega. En un moment de distracció de la Quima, al veure la velleta una mosca volant, he preguntat directament a l’Hortènsia.

¾    Què té 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació.

¾    Ai, el jovent! Cent grams, no se’n diu, noi, tota la vida han estat tres onces. Però, nen, a tu tan pres el pèl, a les botigues d’ultramarins no en venem de paraules. D’imaginació molta, mira aquests tomàquets demà no valdran res, per això li encolomo a la Quima. Demà no sabrà quan, ni on els ha comprat, i em comprarà de nous.  Ara si vols 100 grams de fideus, si que en tinc. 

Marxo espaordit quan veig, que amb les mans sucoses dels madurs tomàquets,  cerca el pot del fideus. 

Encara l’escolto cridar.

¾    Caram amb els xicots d’avui en dia només sabeu fer perdre el temps i el calaix s’ha d’omplir, si no malament. Ves al bar del Fidel a veure si t’escolten sense pagar!  

Camino carrer avall i entro al bar del Fidel. El Fidel és un taverner que sempre està enfadat. Bé, ningú ho sap ben bé, si està emprenyat o no, com és tan lleig. Malgrat tenir un bon patrimoni mai ha trobat cap dona que el volgués, i per tant continua conco. L’amor i els calés més d’un cop caminen junts, però a ell no li han ajudat gens. Pobres fills, si n’hagués tingut i haguessin heretat la seva cara.

Està rentant uns gots i en fa una mirada que de principi ja vol dir: No m’emprenyis gaire. Però jo, malgrat sigui tendre de cor, tinc el meus moments de rauxa (quina forma de callar-me la descriptiva paraula d’una anatomia pròpia d’homes, també dels nens, més petits o grossos) i sense parar-me a pensar li endinyo la pregunta:

¾    Què em pot servir 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació. 

Mare meva! Quina mirada m’ha fotut! Si la seva visió fos de raigs X segurament hauria trobat el primer espermatozou de la meva procreació.

 

Amb un:

¾    Desgraciat! Mala persona! Mal criat! Fill de ta mare! - Menys mal que ha respectat, malgrat tot, a la mare- Xitxarel·lo! Esgarriacries! En això gasta l’estat els impostos que ens roba del calaix!  Fill del mal nascut del teu pare!  

Bé tallo, per què no me’n puc recordar de les mil i una o més paraules amb que em va acomiadar. Quan sortia per la porta, fins i tot, un gruixut got de vidre va raure violentament als meus peus. Però aleshores el Fidel, espantat al veure el got trencat i els vidres als meus peus, va córrer i fent-me una moixaina a la galta amb la mà encara humida va demanar-me perdó. Fixeu-vos el seu trasbals que va convidar-me a mig vas de graciosa, que sempre endolceix els ensurt. 

Posant-me a treballar seriosament, després de les dures experiències,  vaig aconseguir lligar un relat. Molta imaginació vaig necessitar per lligar les meves dues aventures. Finalment el vaig presentar i la professora entremig de llàgrimes de riure va donar-me com a premi un xupa-xups. 

Sóc el millor! 

Miquel Pujol Mur.

EN LA NIT (Relat negre)

Per fi he trobat la meva primera feina, he trobat un treball com a missatger. Com a prova m’han donat un paquet per entregar en una direcció i hora puntual, a 2/4 de vuit del vespre. 

La vella nau industrial em fa por per la seva foscor, però una llum llunyana il·lumina el seu final com una estrella apaivagada. Entro decidit a tot per poder aconseguir el necessari treball. Llavors la negror del local en rodeja completament. Malgrat la meva decisió, la por em fa deturar el pas i romandre quiet. De sobte una grossa i forta mà m’empeny per darrere llençant-me a terra com a un espantall a qui se li trenquen les cames. No he estat mai un xicot fort i el pes del seu cos em domina.  

Noto l’olor de la pols penetrant-me en les narius mentre la mà em prem fortament el cap a terra. L’altre mà del meu assaltador m’arrenca els pantalons i poc desprès noto que em vol penetrar, tot esquinçant-me per la seva pressió. Ploro i crido, implorant ajuda, però ningú m’escolta.  

Una sensació de malestar envaeix el meu estómac i amb  la boca arran de terra vomito barrejant-se al mateix temps amb les llàgrimes. el dolor i la vergonya. Mentrestant noto en la meva carn que ha consumat el seu intent i el seu moviment dins el meu cos em cremà. Torno a plorar i a cridar, però la meva indefensió vers l’individu és total. 

El seu plaer i el meu sofriment són inversemblants, contra més forts són els meus crits i els meus plors més assemblen satisfer el seu libidinós goig. M’ha girat i ara amb una mà masega les meves parts mentre amb l’altra, ampla i aspra, tapa la meva boca, mig ofegant-me, i també els meus ulls. Malgrat tot, reconec la seva fisonomia com la de l’home que m’ha ofert la feina.  

Intento defensar-me, tant com puc, però la seva força fan impossibles tots els meus intens de lliurar-me. No sé quina és la solució al meu intens sofriment. La meva ment vol implorar, el meu cos em demana cedir i satisfer els seus grollers desitjos i aleshores fugir.  

Però la seva força és molt superior a la meva debilitat. Amb una estrebada em retorna a la posició supina i altre cop vulnera novament la meva carn amb un moviment incessant. El meu feble cos, oprimit pel seu pes, premut a terra per la seva força, deixa de oferir resistència. Com un feble cadell, sóc un joguet a les seves intencions i sucumbeixo a la seva voluntat.  

Amb un fort gruny, finalitza el seu desig i vessa la seva infame llavor damunt meu. Penso que tot s’ha acabat i podré marxar, ferit en la ment i  el cos. Completament malmès, moral i físicament, però viu. 

Més aleshores noto com rodeja amb les seves mans el meu cap i amb un ràpid moviment trenca el meu coll. Només sento el crec de les meves vertebres i un abandó total dels meus sentits. Els meus ulls entren en un túnel negre i oblido tot el meu anterior passat i el malèfic darrer instant. 

Miquel Pujol Mur.

M’ENAMORA...II

Però, en la nostra tardor, casualment vam coincidir en aquella estació de tren. Va ser com l’inici de nou de l’antiga dansa, a la passió novament trobada va sumar-se la nostra amagada complicitat, la qual cosa ajudava a omplir de joia els nostres encontres. Moments escadussers, com escadussera és la vida robada dels amants. M’horroritza pensar si el teu home o la meva dona s’haguessin assabentat de les nostres trobades. El nostre secret ens pertanyia, com el so agut de la tenora acompanya els acords de la cobla.  

Ara tu i jo altra vegada sols en un món nou. Els nostres companys ja no hi són, van marxar portats per l’aire de la matinada a les terres del no retorn.  

I observo, altre cop, el moviment dels teus llavis quan em parles amb el teu graciós moviment de boca. Els teus cabells han perdut la tonalitat daurada del blat, ara els tons grisosos matisen el color. Però en l’hivern de la vida, en aquests moments que els passos són més curts, la mirada també flaqueja i el cos ha perdut el vigor i la força de la joventut, els meus ulls continuen veient en tu, aquella noia jove, quasi un infant que amb una faldilla nova a la sortida de l’institut feia bategar el meu cor amb força i desig. 

La necessitat de mostrar l’amor terrè que antany incendiava els nostres cossos ha passat a ser secundària. Però una carícia, el sentir les teves mans a la meva pell, notar la tèbia escalfor del teu cos al meu costat, trobar les teves rodoneses fan bategar encara amb força el meu cor i donar força als meus sentits. 

Els teus llavis es mouen prop meu, no aconsegueixo entendre les teves paraules però no puc menys que degustar-los amb la mateixa força d’aleshores.  

Laura, la sardana balla i salta amb l’amor d’un poble que es sent identificat i lliure, com tu i jo, units sempre i per sempre. 

Miquel Pujol Mur.