Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 30 de gener del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.II.

Zoè.

El Joan, després d’una nit de donar repetidament voltes i voltes lluitant amb  els llençols va despertar-se esparverat. Tenia el cap sota el coixí i una gran suor li amarava el cos. El llençol inferior havia anar a parar als peus del llit. El superior, s’entortolligava amb el seu cos oprimint-li el tòrax i dificultant-li la respiració. La manta, era llançada a terra, lluny del llit, com expulsada en un moment de ràbia o de desesperació extrema. Com si fos la darrera possibilitat de salvar la vida. La calefacció a tota marxa, combatent el fred exterior, feia que la habitació fos una sauna on el seu cos degotava les últimes raneres. 

Encara, amb l’ensurt dins el cor, tragué el cap de sota del coixí, llançant-lo contra una cadira on havia tota la roba que havia vestit el dia anterior. Lentament, recuperà la tranquil·litat al veure la llum del sol que travessava tímidament  el cortinatge de la cambra d’aquell perdut hotel de muntanya. 

Lentament les idees del que havia passat el dia anterior li retornaven a la memòria. Un a un, repassava els successos que havien esdevingut el divendres. Havia hagut d’anar a Hisenda pels problemes d’un client. Però a mig matí havia parlat per telèfon amb la Zoè i de comú acord havien concertat passar junts el cap de setmana. 

La cita havia de començar el divendres a les sis de la tarda per marxar junts. Ella mateixa, la Zoè del seus darrers somnis, li havia donat el número de telèfon per fer la reserva. Ell va telefonar i va encomanar l’habitació. Malgrat tot, els núvols que sortien en la pantalla del televisor, en el programa de la previsió del temps, no auguraven cap bon dia.  

Però que importa això en una cita de dos persones que diuen estimar-se. Marxar de la ciutat, fugir de la gent i buscar la pau de l’esperit en les muntanyes. Cercar aquell aire pur, lluny de la contaminació de la ciutat. En fi, allò que havia de ser una tarda de grata companyia, admirant la bellesa del món mentre viatjaven amb el cotxe, a darrere hora va estroncar-se. Quan era ja al vehicle, una trucada va començar a tallar les ales als somnis d’amor. La Zoè, inesperadament havia de visitar un familiar i no podien trobar-se aquella nit. Vindria el dissabte al matí. 

En baixar al menjador a esmorzar, pel finestral veia com els núvols cobrien la vessant de la muntanya. Els arbres, prenien formes quimèriques sota la grisa boirina que cobria els colors verds i marrons de la naturalesa. I llavors, un altre missatge. Un escrit que enfonsa definitivament les idees plaents del cap de setmana. Deia així: Ha tornat el Rafel a buscar-me. No puc oblidar-lo. L’he perdonat. Me’n vaig amb ell. Lluny, molt lluny. Perdona’m. Sempre seràs a la meva memòria. Zoè. 

Si la mort de la Míriam havia estat un sotrac inesperat, ara el missatge de la Zoè, l’ha ferit íntimament per sobtat i cruel. Sense ni poder opinar ni poder parlar cara a cara.  El seu cervell està ple de pensaments negres mentre davalla per l’engravat camí en direcció a l’estany entremig de la vall.  

La vida de les dones i els homes d’aquest món, és plena d’il·lusions i desil·lusions. Amb elles, l’esperança i la realitat, lentament, es teixeix la trama de la teranyina de l’existència.  

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 28 de gener del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.I

Míriam. 

El Joan Sunyol és un advocat de quaranta-dos anys. Actualment és un dels principals socis d’una important assessoria mercantil. Fa uns sis anys va morir la seva dona, la Míriam, de qui estava força enamorat, en un accident d’esquí als Alps. En aquella funesta ocasió, ell no va poder anar a Suïssa per causa de la feina. La Míriam va desplaçar-se amb els seus pares i germans. Eren tots ells, una família de bona posició, bojament aficionats a l’esport i per sobre de tots, de la blanca neu.  

Va ser un gran daltabaix en la seva vida del què no ha pogut refer-se, fins fa poc temps. Els amics i la pròpia família, per animar-lo i treure’l de la soledat en què s’havia reclòs, el van presentar durant el transcurs d’aquests anys a diferents mullers. Bones noies, de variada índole i cultura, per veure si així el treien del seu ostracisme. Però, no ha acabat de trobar la dona ideal, que li fes el pes per sortir de la seva vida eremítica. El Joan va soterrar-se en la feina. El treball, els papers i els números van substituir a la Míriam en el seu pensament. Va enterrar les seves il·lusions i desigs sota un munt de paperassa. 

Fa uns mesos, va jubilar-se l’antiga i eficient secretaria del seu despatx de l’empresa i va entrar a suplir-la una jove, de vint-i-dos anys, amb el nom de Zoè. La noia complia perfectament la seva feina, era una nova llicenciada que feia pràctiques. Pel seu tarannà decidit i actiu, segurament en uns anys podia ser escollida com una nova responsable jurídica de l’assessoria.  

La seva presència, el seu moure’s actual i modern, la seva roba, tan diferent a la de l’anterior secretària, va remoure alguna cosa en l’interior del Joan. Però va ser una petita llavor, sense fructificar, ja que considerava a la noia, per la seva joventut, quasi una filla. Però un dia, en arribar al treball va trobar-la plorant. Estava com desorientada, sense saber com fer la feina ni quins documents li demanava.  

Preocupat la va fer passar al seu despatx, i afectuosament va inquirir-li quina era la raó de la seva desraó. Aleshores, plorant la Zoè, com una magdalena, cosa impensada en una mossa tan decidida i moderna, va assabentar-lo que el seu xicot l’havia deixat per una altra noia i a més havia marxat lluny, a l’estranger. Va entregar-li el seu mocador per eixugar les moltes llàgrimes. Després unes delicades paraules de consol. Seguidament, sense saber perquè, va explicar-li la seva tristesa i la monòtona vida que portava. Finalment van acabar concertant una cita per sopar i compartir les seves vivències.  

Després van barrejar-se un cúmul de circumstàncies. Tal vegada, una mica massa d’espurnejant beguda. Consolar-se mútuament. Una mà que troba un altra i l’acarona. Un acomiadament massa llarg. Potser la prolongada abstinència sexual. Sense pensar més en la diferència d’edat va esdevenir una explosió d’estimació, de sexe i del tot aquell conjunt de necessitats que guarda dins seu el cos i el cor humà. Pocs dies després, el riure i l’amor era una constant de la vida de la parella. 

La sorpresa de les separacions sobtades, per causa de mort en plena joventut, ens fereixen en el més profund de l’ànima.
 
Miquel Pujol Mur.

dilluns, 26 de gener del 2015

LOLITO. Ben Brooks.


Ben Brooks (Gloucestershire,1992) és un jove i prolífic novel·lista anglès. Ha publicat cinc llibres dels quals dos han estat publicats a Espanya per l'editorial Blackie Books: Crezco en castellà (Grow Up en la versió anglesa) i Lolito, la seva novel·la més recent. Fes-te gran i Lolito han estat publicades en català per l'editorial Empúries. 

Va ser nominat als Premis Pushcart i la seva obra ha format part de l'antologia impresa del millor de la web que Dzanc Books publica cada any. Brooks va viure durant una temporada a Barcelona, i actualment resideix a Berlín. 

El llibre que ha arribat a les meves mans d’Editorial Empúries narrativa té dos-centes seixanta tres pàgines i traduïda per Ernest Riera. A pesar que la portada pot induir a literatura eròtica considero que actualment no ho és.  

Lolito retrata, de manera gens ensucrada, la relació entre un adolescent i una mestressa de casa guapa i avorrida. Després de què la seva xicota l’enganyi, l’Etgar busca consol a internet. En un xat d’adults, coneix a la Macy. 

Aleshores arriben a aquest món que tant se’n parla de trobar relacions per mitja de l’ordinador. Tant menteix ell sobre l’edat afegint-se uns quants més com ella restant-ne. Com es diu correntment cadascú enganya, més o menys, a l’altre. 

Malgrat en sentim parla força a vegades em sorprèn la facilitat de creure en un sistema que permet  falsificar la realitat de les persones.  

En aquest cas la relació és la normal entre una dona i un home, però realment la diferència d’edat existeix i tot comporta el seu càstig. 

M’ha agradat llegir-lo i connectar també en un món jove ple d’expressions modernes i diferents a les que utilitzem la gent més gran. Crec que ens aporta noves idees i es pot gaudir de la seva lectura.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

divendres, 23 de gener del 2015

RICO I TOÑI.

El “Rico“ i la “Toñi”, una parella molt jove d’un barri marginal, ell té disset anys i ella, setze acabats de complir, circulen alegrement per l’autovia. Ara avancen un cotxe i després un altre. Tant els hi fa fer-ho per la dreta com per l’esquerra. El comptaquilòmetres té l’agulla marcant els 180-190 per hora. Però el peu del “Rico” encara pressiona amb més força, com si volgués travessar la planxa amb el pedal de l’accelerador. El brunzir del motor del BMW 530 ressona poderós. Les grosses rodes xisclen en els temeraris avançaments, mentre el vehicle derrapa d’un costat a l’altre de l’asfalt. Els conductors dels altres vehicles maleeixen a l’imprudent kamikaze. 

En arribar a la bifurcació, que mena cap a Manresa, avancen sobtadament a un vehicle que circula lentament. Però finalment en arribar a la rasant no podem avantatjar a un tràiler. Els frens gemeguen i s’escolta l’ABS com desgrana la seva cançoneta per evitar que les rodes es clavin i llisquin. 

Tot passa en un instant esclatant com un petard. L’adrenalina puja fins dins el cervell del jove i fogós conductor com si d’una forta droga es tractés. Però encara no refet de l’ensurt, el “Rico”, es veu encanyonat per una metralladora en mans d’un Mosso d’Esquadra. Portats per la dèria velocista cap dels dos s’ha adonat d’una senyal que diu “control policial”. El gest del guardià de la llei és prou explícit i en “Rico” de mala gana, aparta el cotxe de la via i l’aparca a un costat.  

Mentre el primer Mosso els vigila sense deixar d’apuntar-los, un altre amb uns galons a l’espatllera s’acosta i amb els artells dels dits pica al vidre del cotxe. Excitat i mig enriolat el “Rico” el baixa i pregunta:
¾    Què passa, tio? Por qué me paras? No ves que tengo prisa!
¾    Calma, jove.- contesta el caporal, ja que aquesta és la graduació que mostren els seus galons.- Per córrer massa no arribarà enlloc. A veure, el carnet de conduir i la documentació del cotxe. 

El “Rico”, sense fer gaire cas al policia posa una mà a la cama de la “Toñi” i li diu:
¾    Té das cuenta que serio. Si parece un policía de la “pasma” esa americana de la tele. 

La noia, mig adormida de la marihuana que s’ha fumat, fa un somriure badoc i gira el cap mirant el gebrat camp.
¾    Perdoni, que no m’entén. Se lo repito en castellano?
¾    Però què passa, pasmao? Claro que t’entenc, no veus que sóc nascut aquí!!!
¾    Doncs aleshores, doni’m el carnet de conduir i la documentació. No perdem el temps.
¾    Ah, no el porto. I la documentació, no sé on és. -Dirigint-se a la mossa li diu: Tu noia, mira a la guantera del cotxe.- La “Toñi” ni es mou de  tant drogada que va. 

El Mosso perd per moments la paciència i a l’adonar-se’n el “Rico” treu el carnet d’identitat d’una butxaca dels texans. També veu de reüll que l’agent de la metralladora s’està posant neguitós i belluga amenaçadorament l’arma. El mosso mira el carnet i es fixa en la data de naixement i exclama:
¾    Si no té divuit anys!!!
¾    Poz claro, que vols dir que he de ser viejo para conduir el “buga”. Si lo sé portar pa que quiero un papelito de nà. Què passà, tio?
¾    Baixin del cotxe immediatament. 

Al veure l’aire displicent del noi l’agent mana amb veu peremptòria, mentre fa un senyal d’advertiment al “número” de la metralladora.
¾    Baixi del cotxe! És una ordre!
¾    Però pasmao que pasa? Qué estas de mala leche porqué no tengo carné, ni edad i no me puedes multar ni sacar “puntitos”. Ni na. Te jode! 

Finalment el “Rico” baixa del cotxe, mig entrebancant-se amb el cinturó de seguretat, i es posa dret al costat del cotxe. El policia crida a la “Toñi” però aquesta està a la inòpia i tot just obre la porta cau a terra, quedant mig a fora, mig a dintre del cotxe. A mes no es belluga gens i està amb els ulls mig oberts. El policia demana que enviïn ràpidament una ambulància i fa una mirada dins el cotxe. Aviat veu els cables mal retorçats sota el quadre d’instruments del vehicle.
¾    La documentació del cotxe! - exigeix el mosso.
¾    I jo què sé! “Què pesao el tipejo!”
¾    D’on l’heu tret?
¾    De la Seu. Veritat que és “majo”?
¾    Qui us l’ha deixat?
¾    “La calle”. Aquesta me l’ha deixat.
¾    L’has robat?
¾    Cojones!!! Por fin!! Que intel·ligent per a ser policia. 

El caporal el fa girar. S’acosta un altre policia a l’adonar-se que la qüestió és delicada. Aquest nou agent escorcolla al noi traient-li una navalla automàtica d’una butxaca i sense treure’s els guants la fica dins una bossa. Arriba una ambulància que recull la noia i se l’emporten cap l’hospital. El “Rico” els hi crida amb veu estentòria:
¾    Ei, tios!!!Vigileu què feu, eh!! Que os conozco i como la violeis nos las veremos cara a cara! 

El policia treu unes manilles però abans vol fer una darrera prova:
¾    Jove, si us plau. Camini seguint aquesta ratlla de la vora. 

El noi comença a caminar, si al principi semblava que seguia la ratlla,    poc després comença a entrebancar-se i finalment mal aguanta l’equilibri amb els peus a cada costat. Quan el caporal que l’observa s’acosta el “Rico” l’interpel·la:
¾    Oye, feo de los galones! A ese que pintava se le ha torcio el pincel!! No veus la ratlla torta. 

El mosso emmanilla al noi i baixant-li el cap l’introdueix dins el cotxe patrulla. Mentrestant un altre agent immobilitza el BMW.

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 21 de gener del 2015

LES JOGUINES DELS NEBOTS.

La Clara i el Joan romancegen dins els llençols del llit. Han passat les festes nadalenques i les de Cap d’Any amb la família. Els seus joves cossos s’han vist obligats a menjar massa. 

A les dues famílies els hi sembla que la parelleta, acabada d’ajuntar, passen fam i els han volgut alimentar en demesia. Tant, a casa d’ell com d’ella tothom s’ha abocat a servir-los els plats més suculents i, a més a més, amb gran abundància. Ara finalitzades les celebracions descansen, sense esmà i molt atapeïts, tranquil·lament a casa seva. La Clara se n’adona que el sol ja Ha sortit i la seva claror traspassant les cortines del finestral il·lumina l’habitació, aleshores li pregunta a la seva parella .
¾    Escolta, quin dia i hora és? 

El Joan, malgrat està encara una mica ple del menjar i del poc dormir d’aquests dies allarga el braç, i prenen el rellotge de damunt la tauleta respon.
¾    Dos quars de nou del dia 32 de desembre.
¾    Ostres!- respon la Clara- Si hem d’anar a comprar els joguets pels nostres nebots. Pels nens de la teva i de la meva germana.
¾    A on?
¾    Al supermercat del Tossal de les Forques.
¾    Bé, ja hi anirem allà les onze. Eh, Clareta! Ara podríem...
¾    Sempre pensant en el mateix. Apa! Ens vestim ràpidament i anem corrents a comprar-los. Hi haurà força cua i s’acaben  de seguida.
¾    Tan pocs en porten?
¾    Tu no saps la cua que hi ha!  

Ràpidament es posen la roba i agafant el cotxe marxen cap el supermercat. Quan arribem ja una cua de gent que vol entrar. Fins i tot, algunes senyores es comencen a discutir entre elles qui li toca ser la primera. 

Un cartell molt gros està penjat damunt de la porta i pintades amb grosses lletres blaves es llegeixen aquestes paraules:  

32 DESEMBRE 2014
DIA DE LA FELICITAT MONDIAL. 

A dos quarts de deu, amb puntualitat germànica, s’obre la porta que dóna accés a l’establiment. Com si fos tanmateix un allau, la gent ficant-se empentes per entrar s’escampen per la botiga com enfebrats buscadors de la quimera de l’or americana. 

Les poques dependentes i els dependents vestits amb blanques túniques vigilen als compradors. Una jove obra una gran caixa, mira els joguets que hi ha dintre i girant-se per ensenyar-li al seu home, situat una mica enrere, li comenta:
¾    Mira Manel, que maco com jugarà el Manelet. (Una costum arcaica, ara ja no hi ha que posi el nom del pare al fill, tret d’algunes honroses excepcions)
¾    Això és pel meu nét!- Crida una senyora, ja una mica entrada d’anys, arravatant-li la caixa d’una estrebada.
¾    Però que diu, no veu que la tinc jo.
¾    Per què m’he la pres. Vostè és una mala educada!
¾    Jo, una mal educada? Vostè si que és una lladra!
¾    Clar, com és més jove i forta es creu que té tot el dret a prendre’ns-ho tot als vells.
¾    Però senyora que la meva dona ja la tenia a les mans i m’ho estava ensenyant- intervé el Manel, suaument però amb fermesa, i per evitar dubtes sobre la pertinença agafa fortament la caixa.
¾    Però com s’atreveix!- crida la dona gran- Pere, no veus? 

De darrere donant una empenta sorgeix un home que crida:
¾    Qui ets tu, per tocar la meva dona! 

Els dos homes són a punt de pegar-se. Mentre la caixa cau per terra i les joguines s’escampen entremig dels peus dels clientes. Una altra dona s’exclama dient que li han llançat una peça a la cara. Dues clientes situades de davant s’ho miren i xiuxiuegen mentre fan cara de resignació:
¾    Ai, que malament està el món!
¾    A mi, també m’agradava el joc.- respon amb veu innocent la més vella. 

Un gran rebombori es forma mentre els dos homes com galls de lluita s’enfronten entre si. Cara a cara, és criden els insults més forts possibles. Sembla una competició de renecs i males paraules. Les dues dones encara els ajuden més en la recerca de les frases més altisonants i més dures per defendre els seus drets. 

Per sort, un dependent de blanca túnica i ales, també blanques i en forma d’àngel, corre vers el grup. Abans que arribin a les mans amb la seva barreta màgica els paralitza. A continuació els  transporta, a totes dues parelles, a una aula imaginaria on una professora gran dóna una classe ja perduda en el transcurs dels anys i anomenada: URBANITAT I CIVISME. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 19 de gener del 2015

DIBUIX A LES FOSQUES. Jaume Benavente.

El llibre “Dibuix a les fosques” que ha arribat a les meves mans és un tom de 325 pàgines publicat per l’Editorial Meteora SL,  primera edició de març del 2014.  
Jaume Benavente i Cassanyes (Barcelona, 1958) és un escriptor català, autor d'una quinzena de llibres. Durant la seva primera infantesa va viure al Brasil, on havia emigrat la seva família. 

Llicenciat en Belles Arts, ha treballat com a dibuixant, auxiliar de biblioteques, documentalista i conservador de museus, entre altres oficis. Actualment, viu a Barcelona.  

Considerat un autor creador d'atmosferes, d'un cert nomadisme, té un marcat accent existencial, de reflexió moral i amb un gran interès pel viatge literari. Ja siguin novel·les, relats, dietaris de viatges o novel·les juvenils, la seva obra integra un corpus únic, amb variacions al voltant dels temes que apareixen al seu imaginari: la recerca d'un lloc al món, la lluita contra l'adversitat, la trobada o confrontació entre la Història i l'existència individual, l'elaboració o creació d'un paisatge a partir de la percepció de qui l'habita o qui hi transita, el pas del temps, la frontera entre ficció i realitat, el viatge com a experiència catàrtica i la melangia com a una forma de vida. 

Ha guanyat diversos guardons, entre els quals destaca el Premi Ciutat de Tarragona 2006 de novel·la Pin i Soler, amb Llums a la costa, el Premi Ramon Muntaner 2005 de literatura juvenil, amb Història d'amor a Sarajevo i el Premi Lleida 2002 de Narrativa, amb Viatge d'hivern a Madeira. També el Rosa Leveroni 2001 per un pont sobre l’erm. Diferents llibres seus han estat traduïts a l'espanyol i l'italià. 

La inspectora Marja Batelaar s’enfronta a un complicadíssim cas de mort violenta que originat als carrers i canals d’una Amsterdam captivadora, la farà viatjar per una Europa on el passat fosc d’èpoques de joventut retornarà a sacsejar-ho tot. A més de la trama policial la inspectora veurà com les relacions amb la seva pròpia família tornant a complicar-se. I les dubtes d’una relació trencada però no oblidada. 

M’ha agradat llegir-lo. Les descripcions de la ciutat i la forma de viure dels seus habitants, sigui a fora com a dins de la ciutat. També he gaudit amb la filosofia dels interrogatoris el preguntar per esbrinar el succés i al mateix temps esperant rebre al retorn les dades de necessàries per a seguir la investigació. 

A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també. Crec que hi gaudireu. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

divendres, 16 de gener del 2015

L’ELISENDA RETORNA A SUÏSSA.

L’Elisenda mira a un individu que activament es belluga envoltat per un grup de jovenetes. L’home, d’uns quaranta anys, va enfundat amb l’uniforme de professor d’esquí. Mentre dona instruccions als seus ajudants, xerra i fa broma amb el grup de noies que l’envolten i riuen alegres les seves paraules. L’Elisenda és diu a si mateixa:
¾    Si, és ell! El mateix rostre. L’actitud burleta. El mateix cabell, malgrat ara clareja i alguns de grisos són barrejats en la seva cabellera. La mateixa cara enfosquida pel sol i la neu. 

I mirant-lo de nou pensa:
¾    Encara és atractiu!  

L’Elisenda, és una dona eixerida, d’aproximadament la mateixa edat que l’home. El seu posat, demostra que és una persona seriosa que durant la seva vida ha tingut que treballar per pujar la família.  

Els pensament li retrocedeixen una pila d’anys quan era una joveneta com aquestes que envolten a l’Oriol. Han passat els anys, gran part d’una vida i encara es recorda del nom d’aquest home que la va enlluernar. 

L’Oriol, malgrat els seus pensaments diuen que encara es recorda, dins seu sap ben bé, que sempre ha seguit en més o menys interès la vida de l’home.  

L’Oriol, professor d’esquí. L’Oriol, als campionat de Montreal. L’Oriol, als ral·lis nòrdics de cotxes. L’Oriol, en una cursa de velers. Sempre un consumat esportista rodejat de dones joves en tot instant. L’Oriol, l’Oriol sempre l’Oriol, com una visió latent que sempre la torna al temps de joventut.  

Han passat els anys des de van venir en acabar els estudis. En aquell temps encara estava triant la carrera universitària a fer, segons permetés la nota de tall dels exàmens finals. Els nois i noies de l’acadèmia van decidir fer el viatge de fi de curs a Suïssa. A l’Oriol, una mica més gran, però ja endollat en la pràctica de l’esquí, van demanar-li informació i ell va oferir-se com a guia per ensenyar-los-hi les belleses del país. 

Van fer el viatge una bona colla tota plena de joventut i ànsies de viure. Per esquiar, millor dit a aprendre a esquiar en un lloc on és una pràctica habitual i es tenen les millors instal·lacions possibles. Recorre Sant Moritz, Gstaad i Berna. Veure com viu la gent rica i els múltiples llocs de diversió. També existeixen, malgrat es digui que els habitants del país són gent seria i avorrida. 

I Finalment la festa d’acomiadament del viatge. I l’Oriol que bevia els vents per ella. No tenia mal gust el jove. Sense triomfalismes, era en aquell temps la femella més cobejada pels companys galants. Tota una nit de ballar, beure, moure’s i riure, potser amb aquelles rialles una mica ximples de la joventut. Després l’Oriol, el més admirat mascle, agafant-la de la mà. La portava lluny, molt lluny, com en un somni per passadissos i portes. Fins que van aconseguir aïllar-se els dos en una nit d’amor engrescador i físic, natural en uns cossos joves i ardents.  

Què va ser la beguda? Tal vegada una il·lusió? Potser el despertar d’una flama sexual en uns cossos joves? No ho sap. Va dir que no? Va assentir amb la mirada i de paraula? Totes aquestes idees que podien servir-li d’atenuants internes per la seva conducta no eren el seu cap. Tot  va ser un núvol alegre i encisador que va succeir en cert moment. 

La realitat va imposar-se al poc temps del retorn a casa, estava en estat. L’Oriol, era molt lluny competint. Tampoc va voler ni inculpar-lo ni reclamar-li res. Ella, havia triat o s’havia deixat triar i ara assumia la seva situació. Els pares li van fer costat, i nou mesos després paria un nen maco i tendre com un sol. Va batejar-lo amb el nom d’Oriol.  

Malgrat els pares van sospitar qui era el pare van saber callar i van estimar amb bogeria al nét. Poc després l’Elisenda acabava la seva carrera i el món va ser com una sínia que roda i roda sense parar i ni oferir-li cap port on baixar. Però ho va assumir i finalment va sortir-se’n endavant del treball, dels pares i del fill. Va ascendir a la feina, va conviure molts anys amb els pares i va criar el seu fill. El seu propi fill, només seu, sense ningú que pugues reclamar-li res. 

Torna a mirar a l’Oriol que parla i explica acudits, algun pujat de to però, que les joves riuen sense parar. L’observa i pensa que també els anys li han passat per sobre, com a tots, però conserva aquell aire encantador de sempre. Aleshores, en una visió se li contraposen les imatges de l’Oriol pare i l’Oriol fill, i no pot menys d’adonar-se que coincideixen en molts aspectes. Aquella mirada dolça i també espurnejant en certs moments. Aquell gest amb les mans. El moviment del cap. El frunziment del front. Aquell somriure sorneguer. Tots son detalls que, sense coneixes entre ells,  es repeteixen en l’un i l’altre. 

Al vespre, ja havent tornat de la jornada d’esquiar, la dona es recolza en la barra del bar i demana una beguda. Al girar-se veu, que l’home que s’asseu al tamboret del seu costat és l’Oriol, que resta pensatiu i la mira sense reconèixer-la. Un sobtat sotrac la remou per dins com, si malgrat els anys passats, aquell moment fos encara present. L’home, l’Oriol, amb la seva veu que tan es sembla a la del seu fill, la mira i somrient li diu:
¾    Vostè, em recorda algú. Però, fa tants anys... Segurament un somni de joventut. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 14 de gener del 2015

PER QUÈ NO! HEM TORNAT AL BULLIDOR DE LA LLET.

Ens despertàvem i poc després esmorzàvem en un dia gris que no albirava cap esperança de millorar. El Telenotícies en anunciava insistentment i en diferents programes que era el primer dia d’hivern. Després de llegir i jugar una mica al “Rummi” tornàvem a guaitar pel finestral i ens sorprenia un raig de sol i un cel transparent i clar. Les boires s’havien escampat i tot ens convidava a fer una curta sortida.
 

Aleshores, on podíem anar? Aquesta era la pregunta que ens voltava pel pensament. Com feia uns quants dies que teníem la idea de visitar el Bullidor de la Llet vam decidir anar-hi. 

El lloc és proper a Bagà i és de fàcil accés caminant una estona. Deixàvem el cotxe a l’aparcament de Cal Cerdanyola i empreníem el camí, l’antic camí de Cerdanya que uneix les dues comarques mitjançant el coll de Pendís. 

La gran quantitat d’aigua que baixava pel riu del Pendís, afluent del Bastareny, ens augurava una grata visió del fenomen natural. Al cap de poca estona, potser 12 0 15 minuts; travessàvem el pont  de pedra sobre el riu. Seguidament pujàvem per un camí marcat en la pedra fins a un cartell que ens indicava a la dreta al Bullidor i de front el Camí dels Empedrats. 

Pocs minuts ens trobàvem a la palanca de fusta que ens permet passar sense mullar-nos el petit braç d’aigua. El soroll ens comunicava que la canal d’aigua de desguàs del Bullidor baixa rabent i plena. Un parell de pujadors i estàvem on volíem davant de la paret de pedra on surt en molta força l’aigua. 

El Bullidor de la llet és una surgència natural que quan ha plogut força per les contrades properes brolla majestuosa i amb tanta força que l’aigua surt blanca com si fos llet. Només quan l’aigua baixa abundosa es produeix aquest fenomen.  

Cal remarcar que el brollador és espectacular en èpoques plujoses i de desglaç, però queda completament sec durant alguns períodes de l'any. Aquests dies de tanta pluja han servit per a que es repetís el fenomen.
 

Després de fotografiar-lo van iniciar el nostre retorn. He llegit que en total la ruta té un quilòmetre dos-cents metres. En arribar al final del camí ens deturàvem una estona al nou refugi de Vents del Cadí on bevien un refresc. Aquest refugi està obert des del mes de juny de l’any 2014. 

Asseguts a l’entorn de la taula preníem el sol del migdia. Malgrat el termòmetre marcava els 0º el sol escalfava fent-nos oblidar de les desagradables notícies d’aquest país.  

Vam passar un bon i curt matí fent dues coses que ens agraden, caminar i fer fotografies, i tornàvem satisfets a casa. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 12 de gener del 2015

LES NITS DE LOLA PÀTON. Mònica Soler Ranzani.

Com ara estan de moda llibres com “Les ombres de Grey”, best seller a nivell mundial. La seva autora, E.L. James, parla de l’eròtica des d’una visió femenina. A l’anar a canviar els llibres a la Biblioteca Municipal va cridar-me l’atenció aquest llibre de suggeridora portada.

El llibre “Les nits de Lola Pàton” que ha arribat a les meves mans és un tom de 102 pàgines publicat per Brau edicions, primera edició d’abril 2014. Aquest llibre és imprès a Catalunya. 

Mònica Soler Ranzani és nascuda a Barcelona l’any 1969, però com diu la contraportada és figuerenca d’adopció. Ex-professora de quatre universitats catalanes, a banda de la seva passió per la docència, la dèria de tastaolletes l’ha portada per diferents camins vinculats sempre al món de la cultura, encara que en registres ben variats: l’escriptura, la pintura, la poesia, els viatges, la història... 

Les nits de Lola Pàton” és la seva primera incursió en el gènere de la novel·la. 

El llibre ens narra una història de ficció ambientada en un lloc real, el cèlebre prostíbul de Figueres, la Torre Basca. Actualment, després d’anys d’abandonament, reconvertit en un aparcament. En aquest casalot s’hi desgranen les històries de la gent que hi vivia i treballava en l’ofici més vell del món. El principal personatge és la Lola Pàton que regenta la torre i la seva malaventurada vida. 

Conceptes antics, una casa de luxe amb força glamour i un munt de vivències de la gent de possibles i els seus vicis. No parlem dels vicis, ja que són els mateixos vicis naturals de la naturalesa humana. 

La narració es viu mitjançant el pensament de tres dones que ens donen la seva visió particular i ben enquadrada en l’època. 

La nena, encantadora, que portada per la seva innocència viu les visites de la modista, la seva tia, com un lloc on es ben tractada i volguda. 

La tia va per que hi ha que viure i és una casa on li donen força feina. Malgrat tot viu gràcies al seu treball quan surt de la casa se sent alliberada. 

La Quima, personatge de la prostituta gran, que ha viscut ja trenta mil successos en el seu transitar pel món i que ja està volta de tot.  

A pesar de parlar d’un prostíbul sota aquest escenari dominen el sentiments, els sentiments de dones.  

He gaudit al llegir-lo. Cada personatge parla amb les seves raons i explica el seu punt de vista. Afloren sentiments per tot arreu. I els sentiments són vida.

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Les dades de l’autora són majoritàriament tretes de les portades del mateix llibre. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.