Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 30 de setembre del 2015

CRONIQUES DE SLIM.


Passejava lentament amb els amics, la nostra colònia som gent tranquil·la i pacífica, i davallàvem per la pista a veure el mar. La idea era, si fos possible, banyar-nos, però ja sabeu prou que el vel·leïtós pèlag a vegades és molt traïdor. Malgrat tot, els membres de la colla, tots, som excel·lents nedadors i una vegada a la costa, ens agrada cabussar-nos una mica dins l’aigua saltant des del trampolí natural de les roques. És tan agradable sentir el cos refrescar-se entre les ones acaronadores. Un cop a l’aigua, aleshores, allò que ens satisfà més és donar voltes i voltes entremig de les onades deixant-nos portar per el corrent marí. 

En acabar de banyar-nos, la nostra feina és cercar una mica de peix i cap a casa que la mestressa ens espera neguitosa. Si triguem massa els petits obririen desesperats  la boca esperant el menjar.  

Bé, però el propòsits a vegades es trenquen i en aquesta ocasió va succeir el que menys em pensava. Baixava tranquil·lament, ja he dit que nosaltres som un xic parsimoniosos, quan de sobte sonà prop meu el neguitós dring-dring d’un telèfon portàtil. Esverat baix cercar per tots el racons del meu cos, fins adonar-me que l’estri era a poca distància meva. Vaig agafar-lo i me’l vaig acostar a l’orella.  

Quina cridòria va sonar! Quin espaordiment de temor va agafar-me. Què era allò? Qui cridava! Que passava alguna desgràcia imminent? Cauria el cel damunt nostre! Algun dels meus companys alarmat va acostar-se al veure la meva consternació. La veu va continuar dient sobreexcitada, però breu: Vine corrents al cercle, de gala i amb sabates negres. I va tallar amb un succint i exigent: Ràpid! 

Quin malestar em va recórrer el cos, el meus companys entre excitats i sense comprendre res de tot el que succeïa van posar-se a cridar. Tot eren crits, salts i gent que corria sense rumb. Semblava, ben bé, que hagués esclatat una bomba. Va caure’m el trasto aquell a terra i va anar patinant fins una escletxa.  

I jo em mirava i al mateix temps mirava els meus peus. Unes sabates i negres, i per què unes sabates negres. I què faria jo, amb unes sabates? Per què voldria jo unes sabates?  No ho comprenia, vaig contagiar-me dels crits del meus amics i també vaig començar a cridar esparverat i per uè no dir-ho, ple de por i temor.

Finalment nerviós vaig decidir anar al cercle. Allà no hi havia ningú. Vaig buscar per tots el racons possibles on algú pogués estar amagat. Només era jo i sense sabates negres. Vaig torçar una mica el cap i tancant els ulls vaig barrinar: seria per no portar sabates i vaig mirar-me altre cop els meus peus palmejats. Per què volia jo unes sabates? 

Del llibre de Jonàs, el pingüí. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 28 de setembre del 2015

UN GREC MAR BLAU.


Continuo insistint en la meva mala poesia, però què en algun moment m’entreté i diverteix. Desitjo que no la rebutgeu.
 

 Gaudir del blau del mar.
notant el cos la sorra.
Sentir del sol la força
tenyint la pell de llum.

 El cos és feble
la vida és curta
la llei del poderós
ressona cruenta. 

La incessant dansa
de números i xifres
marceixen del poble
les noves il·lusions. 

Tal vegada serà
el desitjat dia
quan els diners,
deixaran arribar
la pau esperada.

 
Miquel Pujol Mur.

divendres, 25 de setembre del 2015

EL EMBRUJO DE SHANGHAI de Juan Marsé Carbó.


Durant el període estival he llegit “El embrujo de Shanghai”  de Joan Marsé. En altres ocasions havia llegit obres seves, però d’això fa ja molt anys però retrobar-lo ha estat una bona experiència. 

Juan Marsé Carbó (Barcelona, 8 de enero de 1933), és un novel·lista de l’anomenada Generació dels 50, concretament de l’Escola de Barcelona, corrent que involucra als seus amics Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Juan García Hortelano, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Goytisolo, Terenci Moix y Eduardo Mendoza. Nasqué a Barcelona amb el nom de Juan Faneca Roca, però rere la mort de sa mare en el part fou adoptat per un matrimoni, de quins va adoptar els cognoms, passant a dir-se Juan Marsé Carbó. 

Les seves obres han rebut gran quantitat de guardons tant en novel·la, com en contes. Moltes de les seves obres han estat fetes en pel·lícules per diferents directors de gran renom. 

He gaudit al llegir-la i al mateix temps han aflorat a la meva memòria molts records quasi adormits fa molts anys. 

Barcelona, el barri de Gràcia i el barri del Guinardó. Tot un entrellat de llocs on vaig passar els primers anys de la meva infantesa. 

Temps de repressió franquista i dels maquis. Aquests travessaven la frontera per passar consignes i en ocasions morien a trets de la policia o la Guàrdia Civil. Poca cosa sortia en el diaris, potser una humil ressenya en la secció de successos. Ignorant-se també si eren vius a no al ser fets presoners.  

Temps de una industria que treballava sense cap ordenança sanitària. Pobre Blai  en la seva lluita per la salut i quin poc cas rebut pels seus veïns. 

Tot ha canviat almenys així ho creiem els habitants del països rics, (més o menys) però en el tercer món continua la mateixa injustícia i inseguretat controlada pel món financer.  

Molts records, cine Mundial inclòs. 

Altre temps, altre vida i un món on no era necessari tant  per viure. També com que no coneixíem res més ignoraven les mancances del dia a dia.  

Temps d’estraperlo, d’imposició d’un nou idioma i de comprar penicil·lina sota mà i com a favor especialíssim. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 23 de setembre del 2015

LA LLEGENDA DE SETCASES.

Fa pocs dies visitàvem el poble de Setcases. Un bonic poble preferentment dedicat al turisme que atreu la propera estació d’esquí de Vallter.  El lloc és  un indret formós on respirar l’aire pur de les muntanyes amb cimes de 2000 m. i admirar la seva bellesa.


Mentre passejàvem per la població llegíem uns plànols on havien escrit diferents curiositats de l’entorn i com sempre m’han agradat les llegendes passo a transcriure la de la creació del nucli de Setcases. 

L’origen llegendari de Setcases, explicat pels nadius i que ha anat passant de generació en generació, es remunta a un dia de fa molts anys, quan un pare amb els seus set fills, pujats de la terra baixa, pasturaven el seu ramat al pla dels Hospitalets.  

Sobtadament el temps va empitjorar i va començar a nevar. Els set germans, alarmats i meravellats perquè mai no havien vist tal cosa, s’afanyaren a fer-li saber el prodigi a llur pare, que era cec.  

Li explicaren que queien del cel flocs de llana blanca que en arribar a terra es convertien en aigua. El pare es neguitejà, sabedor que la nevada podia allargar-se molts dies i arribar a congelar l’herbatge, els manà marxar corrents fins a trobar un saüc florit, per tal d’evitar que les ovelles morissin de fred o de fam.  

Arribats al lloc del que ara és Setcases, deixaren enrere les últimes volves de neu i veieren la flor de saüc. En aquest lloc, cadascun dels fills hi va bastir una cabana que més tard foren cases. Aquestes van ser les set cases que donaren nom al poble. 

La llegenda s'allarga amb que poc després els germans localitzaren una veta d'argent en plena muntanya. El descobriment arribà a oïdes del mític rei Marsil, el qual viatja fins a Setcases i extragué gran quantitat de metalls i riqueses, amb els quals fundà la ciutat de Marsella.

Setcases celebra la festa major per Sant Miquel, el 29 de setembre. Un grat lloc per passejar i també per gaudir d’un bon àpat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 21 de setembre del 2015

BOTONS O CREMALLERES.

Aquesta espècie de poema va sortir en un taller d’escriptura entre dos equips cercant si era millor utilitzar la cremallera o els botons. 

Maleït botó
de la teva falda
trist botó
que impedeix complir
el desig del dos.

 
Perquè un botó
si la cremallera llisca
Ai, quin dolç sentir
que ens lliurarà allò
que tots dos volem.

 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 18 de setembre del 2015

LA PERFECCIÓ DEL COS HUMÀ.


L’home assegut davant d’una platja observa l’anar i venir de la gent. Vestida, la majoria amb minsa roba mostren el cos al sol i a l’aire. Uns  bronzejats, altres encara blanquinosos, alguns pitjor vermells, passen per davant de l’ombra que el protegeix.  

Els seus ulls volem segurament, sense saber, jutjar la bellesa. Buscar la perfecció humana dins de les proporcions de l’escultura hel·lènica o romana. També de la pintura. La bellesa del cos, des del cap fins a la punta dels dits dels peus. 

La perfecció és difícil només algunes persones, molt poques, mostren en la seva figura les proporcions ideals. Cares, torsos, cames turmell, braços, prims, grassos, fins i tot exagerats, els humans són un cúmul de mides i formes. 

Aleshores cansat d’ésser assegut, cansats els ulls del sol i de voler qualificar la perfecció s’ha aixecat i ha començat a caminar. 

Les seves cames, massa temps posades en el plàstic de la cadira han fallat i per un moment a ranquejat fortament. Com pot jutjar-se als demés i no adonar-se de les pròpies mancances.  

La perfecció de les mides humanes serveixen per ben poc si no van acompanyades, no per la perfecció de la ment, sinó en el tracte afable i cordial compatible en les relacions personals. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 16 de setembre del 2015

QUINA ÉS LA QÜESTIÓ: L’ESTIU...


 
Però l’avi i l’àvia, estaven vermells com pebrots, i no del sol. Vaig escoltar totes les paraules més grolleres que mai havia escoltat en els llavis de l’avi.
 
Què com anava a la meva edat despullada com una bagassa! Què era allò que portava que em feia semblar una meuca! Què si volia ser una perduda! Què si era que només volia excitar als homes! Així vestida, millor dit nua, només podia esperar qualsevol cosa, fins i tot que em violessin! Que si l’infern era ple de noies exhibicionistes! Què, que volia ser, una nova Salomé!  

De veritat no sé que més anàvem a dir-me quan va aparèixer la tieta amb el seu biquini de tiretes. Allò va ser el maremàgnum final, el diluvi universal no va produir tantes esgarrifances. 

L’avi va posar-se més vermell encara, l’àvia baixava la cara esparverada i avergonyida. Finalment l’avi amb veu trèmula, fent una mala mirada als pares, girant-se cap a l’àvia va dir obnubilat.
¾    Roser, puja i fes les maletes i marxem. No vull ser ni un moment més en aquest antre de perdició. - dirigint-se al pare li digué – L’avern és més decorós que les donotes que tens a casa teva. Jo no vaig educar-te així, com permets, com pots permetre, que la lascívia entri per la porta gran a casa teva. 

I mig ensopegant amb les gandules va marxar cap a dins la casa, va agafar les maletes, on l’àvia ja havia guardat la roba que havien portat  i van anar-se sense ni saludar-nos - ni un adéu- marxant amb el seu cotxe. Només per la finestra posterior vaig entreveure la mà de la iaia en una salutació mig amagada. 

I no creguis que després va establir-se la pau. Després discussions amb el pares. Retrets per haver enfadat tant als avis. Vaig saber aleshores que l’avi havia estudiat per capellà i l’àvia era una novícia quan és van conèixer. Però feia masses anys i ara vells tornaven a ser missaires. 

Després d’alguna concessió i gràcies a la tieta vam poder sortir la resta dels dies. Anàvem a la platja, però ens posaven els “biquis” en uns lavabos d’un bar. Vinga a banyar-nos, prendre el sol i fer el longuis pels carrers com tothom. 

Ui! Quins nanos més macos em va fer conèixer la tieta. Això sí, una mica grans i atrevits. Ja t’ho diré quan ens trobem. Raons amb els pares? No alguna que altra bronca amb la mare quan arribàvem a les sis del matí una mica massa begudes i excitades. Ah! T’he d’assabentar com va això del fumar. No “tonta”, tabac no, allò altra! 

Després van adonar-nos que la mare s’ho passava bé. Perquè el pare s’ha dormis tota la nit la mama el treballava força i s’ho passava “cuqui”. Com anàvem tard a dormir, ens llevaven al migdia, i quan el pare feia la becaina vinga a sortir de marxa. 

Però clar, si no hagués estat per la tieta, allò hauria semblat una presó. Suposo que això contesta la teva pregunta de com he passat les vacances, bastant bé, però engabiada amb la família.  

Ah! Un dia d’aquest faré un petit altar amb la foto de la tieta i la meva en biquini! Per recordar-me dels bons moments que té la vida. 

Michèle. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 14 de setembre del 2015

QUINA ÉS LA QÜESTIÓ: L’ESTIU...


 
Apreciada Anna, 

He rebut la teva amb molta il·lusió. Deus ser molt lluny quan no m’envies una “selfie”. O potser estàs castigada sense poder sortir. Sí noia, ja he tornat de vacances. La teva pregunta em fa estralls dins de la clepsa, Eh! Et fixes quina paraula més “xuli” he trobat al diccionari. 

Tu em preguntes si ha estat un estiu de somni o un somni d’estiu. La veritat, ha estat horrorós, fastigós i difícil de pair. Quina hòstia! Millor dit: Quina putada! 

Imagina’t vacances amb la família, en una caseta a la costa, amb un poblet amb un ambient de puta mare. Amb un moviment bestial en el seus carrers i places, i una barbaritat de noies i nois interessants de conèixer. 

Saps en realitat el què són vacances a la platja, amb avis i pares. Sort de la tieta, sí, aquella germana un xic estrafolària i boja de la meva mare. Bé, ens avenim força perquè és la germana més petita. És la inesperada, la sorpresa de darrera hora; només té 20 anys. Tu i jo 15, però ens veiem més serioses. Ella, és una cabra xerraire i entremaliada que va rere els xicots com una boja. Amb la melena llarga, mig blava i mig rosada, i tan prima sembla encara més jove. 

Bé! Continuo explicant-te. Van donar-nos permís per voltar pel poble i després de prendre una birra (prohibida i per això encara més bona, mes com ho demanava i ho pagava ella, ningú va dir ni piu). Després a beure’ns-la allà assegudes a una tauleta i veiem passar nois i noies, mig vestits mig despullats, quasi alguns en pilotes. N’hi ha cadascun de més bo!  

Segueixo perquè hi ha vegades que recordant-ho em perdo. En acabar la beguda vam entrar en un supermercat, els nostres ulls i les nostres passes van ser com xuclades a la secció dels banyadors. Bé! Tu ja saps que jo volia un banyador una mica més cridaner que el blau fosc que vam regalar-me els pares pel meu sant. Ben bé, sembla d’una monja de clausura. Una merda de les grosses! 

Aconsellada per la tieta finalment vaig comprar-me un biquini. Quin biquini més “xulo”. La tieta sap aconsellar a les noies joves, ella entén de tot i més! No com la mare dient constantment: se’t veu això; no, aquest no, et puja massa dels camals i se’t veuen molt les cuixes; vigila que et tapi els pits, puja’l més amunt. Un martiri! Aquell dia escoltant a la mare la venedora em mirava amb cara de pena i només sabia dir: és molt jove per tapar-se tant. 

Quan vaig arribar a casa, amb el “biqui” nou, me’l vaig posar per banyar-me a la “pisci”. A l’habitació, vaig emmirallar-me i la veritat en quedava “xulissim”. Sense tirants al coll, només una tira elàstica a davant, que m’ho marcava tot. A mes les calcetes eren curtes, curtíssimes i petitones, d’aquelles que marquen o quasi s’enfonsen a la ratlla del culet. Preciós! 

Vaig baixat a la piscina i vaig llençar-me a nadar. Quina sensació, notava l’aigua com si acarones el meu cos. Ben bé, com si anés despullada en les aigües d’una illa deserta tropical. 

Però al sortir va ser com si hagués esclatat un terratrèmol. El pare i la mare callaven amb la boca mig oberta de sorpresa. Però ... 

Continuarà....
 
Miquel Pujol Mur

divendres, 11 de setembre del 2015

DIADA DE CATALUNYA 2015.


Avui és un dia gran pel nostre país es celebra “LA DIADA DE CATALUNYA”. Cansat des de temps de col·legial a escoltar lloar a Don Pelayo, Rei d’Astúries, com a primer  lluitador per la Reconquesta, vull trencar una llança, pacifica, en nom d’un altre personatge, també la llegenda està implicada, que va lluitar per aconseguir la llibertat de la nostre terra: Otger Catalon o Cataló.  

El primer cop que apareix la llegenda és en l'obra del cavaller mossèn Pere Tomic Histories e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona, escrita el 1438 i impresa el 1495. Pere Tomic o Tomich (Bagà, s. XV – abans de 1481) va ser un cavaller i historiador català, autor d'«Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona» i castlà del castell d'Aristot (1446-1447).  

Segons algunes llegendes del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom. En tot cas, les referències escrites més antigues sobre aquest personatge que han perdurat en català són del segle XV, molt posteriors a l'època en la qual se suposa que va viure (segle VIII), i deu bona part de l'aparició i del foment de la seva memòria a l'ideari catalanista conreat en l'obra dels autors de la Renaixença catalana, especialment Víctor Balaguer, Antoni Ferrer i Codina i Jacint Verdaguer. 

La llegenda: Segons la llegenda, Otger Cataló va sobreviure a l'escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell va sobreviure, malferit i amagat a les muntanyes del Pirineu. 

Sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, fou atès per l'afecte del seu gos llebrer, el qual diàriament li llepava les ferides. Otger, a poc a poc, s'anà recuperant. S'alimentava de fruites silvestres i de la llet d'una ovella. En la mesura en què se li anaven guarint les ferides, Otger Cataló es dedicà a preparar les armes amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia l'escut i esmolava la daga. 

Passat el temps, fou arribat el dia en què Otger va considerar que ja havia recuperat tot el vigor. Llavors, va agafar la banya de caça i la va fer ressonar profundament i prolongada, de tal manera que la seva ronca crida volà per valls i muntanyes estenent-se per tot el país. Així convocà els seus homes, els cristians fidels a la terra, a la lluita. 

El gos llebrer, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable cursa fins que va trobar el primer home i li va fer entendre amb els seus somics que volia que el seguís. L'home, tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d'Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia als personatges principals del territori perquè agafessin les armes que tinguessin a l'abast. 

Així, de nou llocs diferents, van venir amb les seves hosts els més aguerrits barons de la terra amb el deler de reconquerir els territoris. Aquests nou cavallers foren: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d'Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós, Bernat d'Anglesola, Guerau d'Alemany i Hug de Mataplana, coneguts com els Nou Barons de la Fama o els Nou Cavallers de la Terra. 

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vists néixer fins a alliberar-la del poder sarraí. Els nou cavallers ajuntaren les espases, jurant davant l'altar de la marededéu negra,  Marededéu de Mogrony, que complirien amb lleialtat la seva paraula. 

Els cavallers, amb Otger, van partir cap al combat, cadascú cap a un lloc diferent, i van assolir les victòries més rotundes. L'únic que va tornar a quedar ferit fou Otger Cataló, durant la batalla per reconquerir Roses, l'any 735, però aquesta vegada com a triomfador.  

El 2012, es va inaugurar, a Gombrèn, el centre d'interpretació Montgrony Any 0, on s'explica la llegenda.  

Altres dades llegides diuen que va ser un enviat del rei franc  Carles Martell. 

No conec la realitat de la història ni les bases damunt el que és sosté la llegenda però és bona de llegir. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dimecres, 9 de setembre del 2015

HAIKÚS, MILLOR DIT INTENT D’HAIKÚS.


També en alguna ocasió m’han temptat per fer-me escriure haikús. De tot es fan provatures en un taller d’escriptura a veure si entre els participants algú mostra una mica de talent. No crec que aquest sigui el meu cas però com són escrits i els fills s’estimen siguin com siguin avui abuso de la vostra indulgència.  

 

Penja la rosa

en el jardí de l’amor

teu, meu, d’ambdós.

------

Només paraules

obren els sentiments

del nostre amor.

------

Tot és silenci

ni un desitjat soroll

remou l’ànima.

------

Sense notícies,

de l’interior del cor

brolla la pau.

 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 7 de setembre del 2015

COM ES VAN CONÈIXER LA TELE I LA “BASURA”, SI UNA ESTAVA A LA CUINA I L’ALTRE AL MENJADOR. II


 
Sobtadament s’escolta un fort crit a l’altre costat de la mampara. El presentador/a obre la porta i entra trobant-se a la senyora aixecada i vermella, i li diu:
¾    Primer calmis. Asseguis, vol un got d’aigua? A veure què li sembla la petició de la seva cunyada. 

La dona en peu, malgrat els intents de la locutor/a, crida ben alt perquè s’escolti a l’altre costat.
¾    Escolta tu Maria. Primer de diners no n’esperis cap. Tu dius que el teu Manel no en tenia ganes i anava sempre cansat. Tu creus que fent d’escrivent a l’ajuntament (amb perdó pels que treballen correctament als centres públics) podia estar cansat. El teu home, que era un dels més mantes dels que viuen sense fotre un cop, podia arribar cansat. No!!! Doncs sàpigues que la causa eren els lots de sexe que fèiem al meu llit. Ja em cuidava jo de treure-li tot allò que es pot treure d’un home. Fins el darrer moment i diverses vegades. Per tant, t’he de dir que dels meus fills també algun pot ser del teu home. Quan va morir el teu Manel, no vaig reclamar-te res perquè vaig suposar que la pensió seria tan minsa com el seu treball laboral. Però dels diners del meu home (i sembla que també teu, a estones) no n'esperis ni cinc. Bruixa! Ah, i el Manel, el teu Manel, al llit complia com un brau. Adéu, i no et vull veure  mai més.- i marxa del plató tota estirada com un fuet. 

El presentador/a canvia de escenari i pregunta així:
¾    Què li sembla la resposta de la seva cunyada?
¾    Sempre ha estat una bruixa! És una mala persona! Una garrepa acabada! El seu home sempre ha estat un calçasses. Segurament un desgraciat banyut que sabia que la seva muller s’ajeia amb el seu germà. Ai, Senyor! El que diran al poble al saber-ho. 

Tele-escombraries= Audiència mitjançant el ridícul de les persones A canvi de què: Diners, potser i són, segons quins, artistes llogats.  

Miquel Pujol Mur.

divendres, 4 de setembre del 2015

COM ES VAN CONÈIXER LA TELE I LA “BASURA”, SI UNA ESTAVA A LA CUINA I L’ALTRE AL MENJADOR. I.


Només l’encapçalament del treball em mareja. Per què? Ja n’he començat un de relat que no m’ha convençut i que ha anat a la paperera. Pura deixalla de lletres i lletres sense cap ni peus. I amenaçà el tema, que  tornaré a omplir fulles, (sí, a l’omplir pàgines, sense tocar vores). D’aquest segon escrit no crec que tregui més profit que del primer. Alguna petita cosa sí, potser alguna que altra coma, però el temari no em permet gaires idees filosòfiques. 

Primer apartat que vull fer significatiu, és que “basura” no és una paraula catalana, més aviat el correcte serien deixalles o escombraries, també brossa. Això no vol dir que els catalans ens salvem de tenir porqueria a dins de casa. Temo que per extensió popular televisiva alguna vegada veurem en el nostre diccionari lingüístic la incorporació de tan freqüent paraula: tele-basura. 

Com que en les cases modernes la distància de les dues cambres són dues o tres passes. Imagineu-vos un pis de 40 m2 , ideal segons la ministra, quina és la separació, i menys si és amb cuina americana. A més moltes famílies també tenen televisor a la cuina. Aleshores, molta distància no existeix. 

Ja posats a fer aquest treball he aprofitat per repassar el contingut d’aquests programes de màxima audiència. I la idea que m’ha assaltat és que ha de ser molt baixa la cultura d’un poble que s’entreté amb les xafarderies dites en veu alta i amb públic. Del “cotarro”, cercant una expressió castellana de fer bugada, de les misèries morals de la gent (normalment pagada). No hem de pensar que és solament un problema cultural de la pell de toro, a altres països veïns també es produeixen programes similars. 

Ara un exemple:
Una senyora endiumenjada, però mostrant que el vestit no és cap mostra de cultura, es presenta al programa. A l’altra part d’una mampara una altra senyora de similar semblança espera asseguda.  

El presentador/a saluda a la nouvinguda i li pregunta:
¾    Què és el que vol dir a la seva cunyada- i de seguida la dona comença el seu soliloqui.
¾    Cunyada, només volia fer-te un petit prec. El meu home, com les dues sabem és mort, i ara el teu, germà del meu, té Alzheimer i segurament no se’n recorda gaire.
Veuràs el teu home i jo durant molts anys hem estat anant-nos-en al llit junts. Sé què no ho sabies, per què sinó amb el teu caràcter ho haguessis fotut tot en orris. Però ja ho saps, en l’assumpte de la jod... no hi ha esmena. El teu home anava valent, deia que tu no valies gaire, i el meu sempre estava cansat.
Bé amb tot això vull dir-te que segurament algun fill meu deu ser del teu home. Res, més que res, que al fer el testament no se n’oblidi, per què jo amb la pensió del meu Andreu, vaig una mica justa, i com que vosaltres teniu un bon patrimoni, pensava que alguna petita ajuda, no va malament a ningú.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 2 de setembre del 2015

VUIT DONES POSSEÏDES de Tenesse Williams.


En aquestes passades vacances estivals he llegit “Vuit dones posseïdes” de Tenesse Williams. Aquesta traducció al català no sé si és la més correcte perquè només he trobat la imatge de la portada del llibre en castellà i amb el títol de “Ocho mujeres poseides”.  

La novel·la va ser editada per Lluis de Caralt Editor, S.A. i traduïda a l’espanyol,  en abril de 1977, per Pilar Giralt Gorina. És un llibre pràcticament de butxaca i de només 140 pàgines. Com he comentat alguna altra vegada els best-sellers de gran quantitat de pàgines se’m fan a vegades carregosos de llegir. 

Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus Mississipí, 26/03/1911 - Nova York, 25/02/1983) va ser un novel·lista i sobretot dramaturg, les seves obres de teatre van adquirir un ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se'n van fer. 

Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre el terrat de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l'èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la Iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. 

Sobradament  n’havia sentit parlar de Tenesse Williams i segurament he llegit més d’un dels seus llibres. Però del que més me’n recordava eren de les pel·lícules basades en les seves obres: per exemple: El zoo de cristall, Un tramvia anomenat desig o La gata sobre la teulada de zenc. Segurament me  n’oblido d’alguna més.  

Normalment el personatges eren membres d’una família generalment del Sud. I els eixos principals eren les relacions entre homes i dones, tots de caràcter explosiu. 

Aquest llibre conté sis relats, dramàtics i sexuals de les relacions  viscudes per dones. Des de l’amor odi de dues amigues que habiten la mateix pis. La recerca de la felicitat mitjançant el sexe. La solitud, l’anul·lació personal per la super-protecció i d’altres. 

Dones fortes, dones dèbils, com si no hagués també homes forts i dèbils. En l’eix vital sempre són possibles totes les variacions. 

He passat una estona entretinguda en la seva lectura. Malgrat tot penso que hi ha moltes dones que inspiren i reben millors sentiments. 

Curiosament la portada representa una dona i un rellotge de paret i malgrat potser no ho sigui la meva imaginació a volat vers a Elizabeth Taylor. 

Miquel Pujol Mur.