Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 29 d’octubre del 2015

M’ENAMORA...I


La Laura, m’enamora i penso amb ella nit i dia. 

Va ser en aquella ocasió al sortir de l’institut quan per primera vegada en vaig fixar en tu. Era un solejat dia de primavera. L’estació de l’any en què la natura desperta de la letargia de l’hivern, aquell moment de la vida quan reneix la sang en els cors i els cossos del jovent. Tu anaves amb unes faldilles noves i jo estrenava uns pantalons texans. Aquells van ser els primers passos per obrir-nos a la primavera de la vida, amb tots els sentits expectants per conèixer el món. 

Recordo amb enyorança el moviment dels teus llavis quan parlaves amb les teves amigues. Els nois érem allunyats com si unes converses i les altres no poguessin barrejar-se. Com si la frontera del sexe fos una infranquejable muralla. 

Malgrat tot, quan sorties vaig fer per ensopegar amb tu, bella Laura dels meus somnis. Vaig demanar-te perdó amb breus paraules, però vaig continuar al teu costat, com si el camí a casa teva, fos ben bé, el mateix que el meu. Però tots dos coneixíem on vivia l’altre en la petita població. Un llarg camí vaig haver de fer fins tornar a casa, però el meu cos no ho va notar, envoltat pels núvols del teu riure.  

Van acabar les classes i la nostra companyonia va seguir impertorbable. L’un al costat de l’altre, ambdós caps mútuament recolzats ens ajudava a explicar-nos trenta mil confidències d’enamorats.   

Llavors com el flabiol marca l’inici dels llargs va començar una nova etapa en el nostre amor. 

L’estiu va omplir-nos de joia. La platja, el sol, la mitja nuesa del cossos, els balls al l’aire lliure, tal vegada una mica d’alcohol, van obrir-nos l’espiral vertiginosa de l’amor. Eren talment uns enamorats de l’amor. Te’n recordes d’aquella tarda que tu i jo per primera vegada vam ser un? Entranyable instant, fugaç en el record del dies de sol i llum. 

Tu i jo, Laura, semblava que no existia res més al nostre voltant. La meva memòria no recorda ni els pares, ni els germans, ni els amics. Només la teva presència, sola i magnífica, omple el formós quadre d’aquell estiu.  

Aleshores, acabada la tirada de llargs, un lapsus de temps va separar les nostres vides. Van passar forces anys; molts, potser masses; i la passió va minvar en els nostres cossos. Tanmateix, com a la tardor les fulles canvien de color, verd vermell, groc i marró, per finalment caure a terra, formant una blana i acolorida catifa que corra portada pel vent. Van ser anys de separació, allunyats per la vida l’un d’altre. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

HIPOTERMIA. d'Arnaldur Indridason.


He llegit la novel·la HIPOTERMIA de Arnaldur Indridason editada en castellà per RBA Libros, S.A i traduïda per Enrique Bernárdez. 

Arnaldur Indriðason (Reikiavik, 28/01/1961) és un escriptor islandès, fill del també escriptor Indriði G. Þorsteinsson.   

Llicenciat en història, és periodista, crític de cine y autor de novel·la negra.[  Viu amb la seva dona i els seus tres fills en Reikiavik. És l’autor mes conegut de les lletres islandeses, traduït a 37 idiomes i amb més de 7 milions de exemplars venuts en tot el món en octubre de 2011. 

En 1997 va crear per les seves novel·les policíaques el personatge de l’inspector islandès Erlendur Sveinsson, un home obsessionat pel passat i l’ombra del seu germà, un nen que va desaparèixer. Divorciat després d’un breu matrimoni, solitari i deprimit Erlendur té una filla drogoaddicta anomenada Eva Lind, a la que només parla quan no pot escoltar-la, i un fill amb el nom de Sindri Snaer. La investigació criminal a les seves novel·les sol ser un pretext per a resoldre un enigma del passat, i en elles el lirisme compleix un important paper.  

Segons l’opinió de Indridason: "una bona novel·la policíaca explica un país... i a ell no li agrada embellir-ne cap", "que mai ens lliurem del passat" i que "el sentiment de culpa és una força molt poderosa, que erosiona com poc a la vida". 

S’han traduït al castellà les seves novel·les negres més famoses: Operación Napoleón (Napóleonsskjölin), Las marismas (Míryn), Silencio sepulcral, La mujer de verde (Grafarþögn, traducció de Bernard Scudder), La voz, El hombre del lago y, recentement, Invierno ártico (2012). 

Premis:
Las marismas (Myrin, 2000) va guanyar el premi Glassnøkkelen a la millor novel·la negra nòrdica i el Premi de la Crítica Francesa a la millor novel·la negra. Publicada a Espanya en 2007.[]

La mujer de verde (Silence of the grave 2001) va aconseguir l’any 2005 el The Gold Dagger Award, el premi més important de novel·la negra en el món anglosaxó. Inicialment va publicar-se l’any 2008 en castellà sense gaire éxit con el título Silencio sepulcral, editant-se posteriorment per RBA amb el títol de La mujer de verde. 

Pasaje de las sombras (Skuggasund) va guanyar el VII Premi Internacional RBA de novel·la negra. 

Un vent gèlid -com el que mou la cara dels escassos turistes que aterren aquests dies a l’aeroport de Reykjavik- ha envaït els prestatges de les llibreries de novel·la negra. Des de fa un temps, els autors policíacs escandinaus copen las llistes de les més venudes en mitja Europa. 

No tot es centra en la investigació d’un crim amagat en la aparença d’un suïcidi també hi ha un repàs a dues investigacions de fa molts anys. També s’hi barreja la vida intima del inspector, el fracàs del seu matrimoni i un succés de infantesa que la marcat sempre com una agulla clavada en el cor per tota la investigació. 

La novel·la es segueix bé, dintre de les diferències de vida entre Islàndia i el nostre país. Els noms de les poblacions, dels llocs i les persones potser pel lector de la nostra terra és fa una mica confosa. Però la investigació, la sèrie de perquisicions, els interrogatoris als sospitosos segueix una línia lògica.  

Altre part és la part intima de la vida personal de l’inspector i els seus lligams familiars, amb l’antiga esposa i els fills. Sobretot amb l’Eva que vol remoure fantasmes enquistats de la relació dels pares i que potser vol inculpar-los per la seva caiguda en les drogues. 

També és dins la personalitat d’Erlendur l'afany per resoldre unes investigacions inacabades de molts anys enrere i la seva relació amb els pares de les dues persones desaparegudes. Allò tan difícil de fer com involucrar-se en els sentiments de les vides alienes.  

Finalment intenta liquidar el seu propi drama interior que l’ha marcat tota la vida. 

Ha estat un llibre amè i agradable de seguir. També és bo intentar entendre la vida d’altre gent que viuen amb circumstàncies ambiental molt diferents al nostre entorn. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dijous, 22 d’octubre del 2015

EL PASSEIG DELS ÉCURUEILS. II

Extraviat en el seu estrany món no va adonar-se de la seva presència a pesar que, trepitjada per la vida, encara no havia perdut la bellesa de la joventut. Finalment la jove va aixecar-se i amb un pesat caminar va allunyar-se lentament. El Daniel va romandre assegut, fins que el matí va obrir les seves portes al sol, en el mateix lloc.

Després va marxar a casa i posant  una tela al cavallet i com embogit, sense parar la va pintar plena de colors i formes. No ho va fer en un dia ni en dos, però va ser com si transportat per la inspiració no existís res més a l’univers. Només un mos de tant en tant, mentre sense detenir-se pintava. Traçava línies, afegia colors, els modificava afegint més o menys tonalitat portat per una febre abassegadora. Finalment va comprendre que va ser el breu contacte, potser el perfum barat de la desconeguda, tal vegada la presència humana, d’una persona al seu costat, al banc del passeig dels Écureuils. En acabar la seva obra sense poder respirar d’emoció va girar-la de cara a la paret i exhalant un sospir va fugir de la cambra.
 
En passar prop d’un quiosc tancat, va veure un diari mullat abandonat al carrer. Encuriosit va fer una ullada a la primera plana. Un fotografia de la noia l'ocupava tota. Una breu capçalera deia: Dona ofegada, i més avall: Una nova suïcida al Sena. 

Han passat molts anys. El Daniel s’ha convertit en un gran pintor. La seva pintura ha tingut bons i mals moments, però la seva trajectòria ha estat premiada en diferents concursos. Les exposicions dels seus quadres van acompanyades d’un gran èxit de vendes. Però ara, el seu món és asserenat i tranquil segurament per a causa dels molts anys ja complerts. 

En el transcurs de la seva vida ha pintat diferents quadres d’aquell moment. Quasi en cada exposició, seguint la inspiració del moment, ha refet una nova versió recreant-se en el color i les formes. Però sempre, el quadre pintat aquella nit, roman en el seu taller de cara a la paret.  

Avui ha sentit un rau-rau interior i poc a poc, silenciosament, amb molta cura ha tornat a posar-lo en el cavallet. Sense mirar-lo s’ha assegut  a la butaca i els seus ulls han recordat l’instant llunyà que el va marcar per sempre. 

Al cap de molta estona els colors es difuminen. Les formes semblen fondre’s barrejant-se fins a tenir tot el quadre un color gris indefinit. El Daniel s’aixeca, camina poc a poc, arrossegant els peus. En passar a prop de la cuina agafa amb mà trèmula un ganivet i avança pas a pas fins la pintura. Alçant el ganivet el clava i en un impuls esquinça de dalt a baix la tela. 

Mentre el ganivet travessa i esbiaixa el quadre, el Daniel cau primer de genolls, després de costat i finalment reclina el cap i exhala el darrer glop d’aire.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

EL PASSEIG DELS ÉCUREUILS. I.


Daniel, un vell pintor, és assegut en una butaca al fons de la sala. Davant seu, a l’altra punta de l’habitació i damunt una estrada, un quadre de bigarrats colors és damunt del cavallet. Un parell de focus il·luminen la pintada superfície. Una tarima al costat, indica el lloc on models ocasionals han passat hores i hores immòbils, mentre el Daniel els immortalitzava amb els seus pinzells. 

L’habitacle, un gran espai amb només quatre columnes, omple totes les necessitats desitjables per viure i per pintar. Una barreja de cuina, menjador i dormitori, només amb un petit i tancat apartat que recull el lloc de les necessitats primàries. Fora d’això la resta és un batibull de prestatges amb teles, pinzells de variada forma, pintures i objectes variats. Cadascun d’aquests objectes porta a la memòria del pintor mil i una circumstancies de la seva vida. 

L’home observa el bastidor amb atenció. Jutja amb fruïció els colors del passeig il·luminat per les fanals. Els arbres de fulles caduques amb els colors grocs i vermells. El terra mullat per la pluja de l’octubre parisenc. 

El pensament, sense voler, li vola anys enllà. Feia poc temps que havia anat a viure a París deixant enrere el seu país i la seva família. La ciutat s’havia obert al seu desig i els seu món era ple de pintors amb il·lusions com la seva, o d’escriptors que també esperaven la seva oportunitat. I les noies, models, artistes o cabareteres, formaven part de la roda de les seves vivències. La fe irreductible de la joventut, l’empenyia endavant com si no hi hagués meta final per a la seva ambició. 

Va ser en aquest passeig on la va veure asseguda en un banc. Tenia un aire d’abandó total, de ser de volta de tot, malgrat la seva joventut. Els cabells tenyits rossos mostraven el negre de les arrels, els ulls embotornats per la son i la fam a més de l’excés d’alcohol, transmetien la mirada vella de bagasses perdudes. El seus vestits mostraven la seva professió, mig cambrera, mig ballarina ocasional i també meretriu. Moltes feines, morals o immorals segons les creences personals, per sobreviure dins l’ambient de la nit. 

El Daniel, cansat i mig begut, perduda la nit en recerca del seu propi jo existencial va seure’s al seu costat com si en el solitari passeig no hi hagués cap més banc. Al notar la seva presència la dona va alçar els ulls i un somrís professional va brollar dels seus llavis amagant l’amargura interior. Uns llavis vermells com promesa d’un profund amor comprat i esporàdic. Llavis plens de petons d’amor, de sentiments amagats, perduts ja feia molts anys quan encara la noia creia amb allò que es diu amor i només amaga en moltes ocasions  la luxúria dels sentits. 

Capficat, no va fer-li ni cas. Els llums ballaven bellugadissos als seus ulls. Colors, fulles i alcohol alegraven i enfosquien, alternant-se, les seves idees. Els seus sentits encara eren ensordits pel soroll i el fum del darrer tuguri.  

Continuarà.
Miquel Pujol Mur.

divendres, 16 d’octubre del 2015

ELS MOCADORS.


Al  fullejar una revista cerdana de difusió gratuïta va cridar-me l’atenció un article signat per Semproniana, reservo la seva intimitat de firmar amb pseudònim, recordant-se dels mocadors. Vaig guardar-me l’article ja que em va fer força gràcia i va fer-me recordar d’aquelles paraules, santes paraules de la mare, dient-me al sortir de casa: portés el mocador? 

La frase, rebre un mocador no l’havia sentit gaire a les terres banyades pel mar. La paraula “moc” com mot despectius o per treure’s de sobre, sí. També amb el mateix significat havia sentit “et donaré un miquel”, però crec fermament que aquesta forma era un xic més violenta,  similar a “et donaré un mastegot”.  

Seguint una mica l’escrit de Semproniana, ens recorda de les diferents mides segons siguessin per un adult o per la mainada. Recordo d’aquella època els mocadors blancs, quasi sempre bordats amb les inicials. També d’altres de colors foscos pels obrers de treballs manuals.  

Aleshores les noies  portàvem amb gràcia aquells mocadors fins i perfumats per assistir al ball o alguna que altra festa. Ai, l’etern femení! La picardia d’alguna d’elles per saber deixar-lo caure en el moment adequat per a què l’elegit xicot de torn, amablement el recollís, i li portés dient-li: Senyoreta li ha caigut el mocador. Així es començava una xerradeta, que segons com portava conseqüències per tota la vida. Sempre havia una carrabina vigilant pel bon nom de la mossa, sigues la mare o una germana. 

Algun noi indecís i poc atrevit potser se’l va portar a casa, sense gosar a encetar la conversació, com record de la seva estimada. També n’hi ha d’indecisos i de romàntics entre el gènere masculí. 

Tant parlar de mocadors també és necessari parlar dels altres:  els grans mocadors generalment a quadres negres i marrons anomenats de fer farcells per portar robes, i moltes més coses, i que es portaven penjats a l’esquena. 

I no ens deixem de parlar del mocador de la butxaca superior de l’americana fins i prims. Alguna vegada ja eren manufacturats per que només sortits una franja blanca horitzontal. La perfecció va ser quan van evolucionar a tenir d’una punta, dues o tres que sobresortissin de la butxaca petita. 

Ara apartant-nos del antic tema dels mocadors podríem parlar de les mocadorades esportives quan l’afició emprenyada els treu com senyal de disgust a l’àrbitre, als jugadors, a l’entrenador o al president del club. Quina estesa de color blanc omple el camp. També algun dels polítics que poblen per la pell de brau mereixerien una democràtica mocadorada com a mostra de disgust per les prebendes tretes de la butxaca de tots. 

Malgrat tot he de recordar-me que aquests honrats mocadors d’anys enrere han estat substituïts per mocadors de paper que compleixen la mateixa missió, però moltes vegades ens mullen els dits a causa de la seva poca consistència. Tot sigui en ares del futur i per evitar treball a les rentadores. 

Llàstima de la modernitat que ha privat de treball a les bordadores d’antany que han perdut la noble feina del brodar. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

L’ESCAMBELL.

TALLER D’ESCRIPTURA.

Damunt de la taula hi ha un escambell bastant nou de fusta. Ha de servir com inspiració per un treball d’escriptura creativa.  

Caram! Quina sort he tingut,  m’han regalat un escambell de fusta malgrat la meva alçada. 

Serà una indirecta per que cada dia vaig més encorbat. Ai! Els anys que pesen com una llosa damunt la meva esquena. 

Però potser em serà força útil aquells dies que les cames em fan figa per pujar al cotxe. O per fer la punyeta al més baixets, quan els hi tregui aquest escambell del maleter del cotxe per ajudar-los a pujar. 

Tot d’una el torno a mirar. Aquest cop no vull trobar parts positives ni negatives, cap so de revenja ressona en l’interior del meu pit. El sospeso i veig que malgrat és una mica pesat  és fàcilment sostenible i em pot servit com arma defensiva. 

No tot a la vida és blanc o negre. Dins l’anima més fosca pot haver un bri de bondat. També l’escambell i una mica d’ingeni pot ser molt útil. 

L’observo i m’adono que encara conserva la cobertura plàstica per no malmetre la fusta. No és un mal regal però com leiv motiv per crear una bella pàgina on els garagots tinguin un significat poètic o almenys estimulin els pensaments de l’escriptor i dels llegidors tampoc té gaire a dir. 

I si faig servir l’escambell per un tema d’assassinat...
O per una declaració d’amor a una formosa xicota asseguda al  esc...
O si el faig servir per salvar a l’enamorada... 

Quantes qüestions desaprofitades per utilitzar l’escambell. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

UNS QUANTS HAIKÚS MÉS, AQUESTS DE LA RESERVA.


Això de la reserva vol dir que fa temps els vaig escriure, no que com el vi l’edat els millori. 
 

Tot és silenci
ni un desitjat soroll
remou l’ànima.
 
----

Sense notícies,
de l’interior del cor
brolla la pau. 

---- 

Penja la rosa
en el jardí de l’amor
teu, meu, d’ambdós.
----
 

                                                      Només paraules
                                                      obren els sentiments
                                                      del nostre amor.

 
Miquel Pujol Mur.

divendres, 9 d’octubre del 2015

HAIKÚS.

El treball establia que mitjançant una fotografia o dibuix escriure un micro-relat. Ja posats vaig intentar fer un haikús, malgrat no siguin perfectes, aprofitant les mateixes imatges.



Les onades salten
amb joia i amb molta força
damunt la platja.
 
 
 
 
Sento el desig
dels nostres joves cossos
mostren l’amor.

 
 

 
Foscúria d’arbres
branques nuoses com braços
prenen la vida.
 
 
Miquel Pujol Mur.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

MICRO- RELATS.

El treball establia que mitjançant una fotografia o dibuix escriure un micro-relat. Aquesta va ser la forma que ho vaig entendre. 


 

Les onades baten amb força la costa i el meu pensament allunyat recorda la nostra antiga història. Jovenesa, platja i sol omplen la meva mirada.
 
 


Et sentia al meu costat i el teu perfum envaïa el meu enteniment portat per la força del desig. Tothom admirava el nostre amor sense que nosaltres fossin capaços de notar-ho. 
 

 

Els grans arbres estenen les branques formant un túnel on jo corro amb el cor desbocat de temor. Aquella forma estranya omple de por la meva ànima i el meu cor no respon al meu esforç. Finalment caic a terra. 
 
Miquel Pujol Mur.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

A UN AMOR PERDUT.

Una vegada més i perdoneu si sóc pesat amb  les meves poesies.
 
Les parets són negres
els pensaments negatius
apagats i foscos
en la meva ment.
 
Davallen les llàgrimes
galtes avall ardents
com la trista pena
que m’omple el cor.
 
Tu, tu i tu
el teu record perdut
oblidat en la terra
del meu petit país.
 
 
Miquel Pujol Mur.

divendres, 2 d’octubre del 2015

CAMINAR I SENTIR. Reflexions de matinada.


 
He sortit molt d’hora a caminar aquesta matí i l’aura fresca ha motivat que les meus passos fossin lleugers i un xic alegres. El cor em bategà fortament. 

El sol encara és amagat en l’horitzó i el matí presenta els colors grisos i foscos de la matinada. Temps de reflexions i nous projectes. 

De sobte s’aclareix el dia i els raigs primers del sol s’albiren en la llunyania. Neix el nou dia i les noves sensacions. 

Poc a poc les ombres foragiten i el camí a l’il·luminar-se es renova. Temps de pensar que refer a la vida. 

Camps solcats i remoguts de terra fosca esperant les noves llavors. Renovar sempre l’existència. 

Altres camps curulls de verdor esperant el moment de la sega. La vida és una constant infinita.  

Les flors de nit no han tancat encara les seves pintades corol·les i llueixen els colors de sempre. L’alegria de la vida, els colors i els olors. 

L’arbre esmotxat mostra la seva fortalesa i reneixen noves branques del seu tronc. Superar les adversitats és la lluita eterna, tant de les plantes com dels humans. 

Malgrat l’heura que xucla la vida del vell tronc el seu sempitern desig vital fa brollar dues noves tiges que s’alcen al cel. La fe no té fronteres.  

Un soroll a la llunyania, un motor que xiscla amb força, on són aquells traginers, les mules, els matxos i els llauradors de la joventut. Descansen amb la pau del Senyor. 

Tantes coses passades, quan sentiments oblidats però el tarannà humà és omplir el dia a dia de noves il·lusions. Potser el somriure d’un nen obre la clau del pensament.

Miquel Pujol Mur.