Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 23 de desembre del 2016

NADAL 2016 I ANY NOU 2017.


Tornem a ser a Nadal i un any més volem que tothom en aquest món visqui aquest dies amb pau i amor.

US DESITGEM UNES FELICES FESTES DE NADAL I D’ANY NOU.
Aquests dies vull fer una pausa en els meus relats, tant en “Escrit al Berguedà” com “Indrets d’Escrit al Berguedà”.
Tal vegada fer neteja papers enrederits, més que idees vull ordenar arxius  i tornar a començar.
Aleshores amics, penso publicar, sinó hi ha cap entrebanc, nous escrits a partir del 10 de gener del 2017.
Quan les festes siguin exhaurides i el nou Any ens depari (això ho desitgem de tot cor) força felicitat.

Miquel Pujol Mur.
M. Rosa Planell Grau.

dijous, 22 de desembre del 2016

PARAULES ... NADAL.


Les festes són arribades i desitgem que la salut i l’alegria imperi en les nostres llars.
Malgrat tot ha d’haver en el nostre interior un record per les persones que malviuen en llocs llunyans i que per desgràcia han hagut d’abandonar sense voler el seu país.

Almenys en aquests dies joiosos un pensament per ells i el desig que la pau i l’amor que representen aquestes festes també arribi a l’indret on viuen.

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 20 de desembre del 2016

EL DOLMEN DE VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL.

Portats pel nostre interès de conèixer (conèixer en certes ocasions és estimar) en aquesta ocasió baixaven cap a la costa des de les nostres terres prepirinenques. Objectiu visitar el dolmen de Vallgorguina, també anomenat de la Pedra Gentil, i fer-li unes fotografies.

 
Com ho defineix el Diccionari d’Estudis Catalans dolmen és: Tomba megalítica de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments, per oposició a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc. 

En Patrimoni de Catalunya troben aquesta explicació: Els dòlmens es bastiren a Catalunya entre el tercer i el segon mil·lenni abans de l’era actual. 

El dolmen de la Pedra Gentil fou dels primers a ser explorats. Malauradament, la disposició actual del conjunt no es correspon a l’original. Es desconeix el seu aspecte original, si bé està documentat que va ser restaurada en 1885 pel propietari de la finca on es troba, en Josep Pradell, atès l’estat de conservació en què es trobava aleshores, va tornar a col·locar la llosa superior.

 
Aproximadament se li dóna una antiguitat de 4000 anys. És un sepulcre dels anomenats de cambra simple. El dolmen és format per set pedres vertical, rústegues, que sostenen una gran llosa horitzontal de 3,5 m. per 2,5 m. Té una alçada quasi de dos metres. 

La pedra superior està trencada quasi en dues part iguals i algunes de les set que fan de suport han estat re-ubicades i afegides per mantenir l'alçada original.

El dolmen de Vallgorguina com molts monuments antics té una llegenda de bruixes. S’explica que quan la bruixa de Vallgorguina i les seves companyes s’hi reunien i saltaven damunt la pedra feien que els núvols s’acostessin i es produïssin grans tempestes a la comarca.

 
També es comenta, que els pescadors del Maresme, antigament, deien que quant sobre les muntanyes on es troba el dolmen s'hi feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar. Per això hi havia vegades que no sortien. 

Aquest monument megalític és ubicat dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. La seva presència impressiona en arribar al cim del petit pujol on és situat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 17 de desembre del 2016

PARAULES... PLUJA I NEU.


Per fi han arribat a les nostres contrades.

El blanc de l’esperit i les llàgrimes que brollen dels ulls.
El blanc de la neu i la pluja que mitiga la sequera i renova la vida dels camps. També  neteja les ciutats del mal aire.
Així serveixi per netejar el nostre interior de les servituds humanes sense raó.
Prou guerra, prou sang, prou crits. 
Miquel Pujol Mur.

dijous, 15 de desembre del 2016

BELLESA MEDIEVAL.


 Amb Amics del Romànic del Bages vam visitar el Museu Nacional de Catalunya. Sota el magistral guiatge de la Sra. Francesca Español, professora titular de la Universitat de Barcelona, vam visitar les diverses sales de l’exposició sobre Art Gòtic.


Verdaderament la visita és extensa. Hi ha moltes indrets a veure, fins arribar a extenuar les cames, una mica cansades per una vida prou llarga, però la bellesa que ens envoltava ens enardia per continuar veient i coneixent les obres que els nostres avantpassats van crear.
 


 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



L’art gòtic quasi coetani de les darreres formes del romànic, canvia la severitat i l’austeritat de les grosses parets per altres formes dotades de més lluminositat i molt més airoses. 

En l’escultura i la pintura també modifica el romànic donant més expressivitat a les cares i més bellesa als detalls i a les robes dels personatges. Més tard aquest nou art dona profunditat a les imatges i  aconseguint la perspectiva i el sentit de la proximitat. 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



Com sóc laic en aquestes i altres qüestions, només puc afirmar que assegut en les darreres sales i voltant en la mirada les parets i el retaules oferts als ulls, puc afirmar la gran bellesa de l’exposició.
 
Si teniu possibilitat visiteu el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb temps i amb plena dedicació, assaborint els molts tresors per la formació cultural i personal. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 13 de desembre del 2016

EL TOVALLOLOT.

Quan la mare va assabentar-se de les intencions de la seva filla, i del seu xicot, de marxar i crear el seu propi niu, va regirar ràpidament la casa. Va estudiar a consciència la distribució dels espais per la utilització del seu home i d’ella. Sempre havia i continuava essent una dona pràctica. Una vegada determinat l’ús de les habitacions, va baixar tot el que havia en els armaris, i també va classificar-ho.  

Aleshores va cridar a la Ester, la seva ja crescuda nena, i li va dir: “ Mira com vas a viure amb el David, i el teu pare vol espai per a pintar, he buidat els armaris. Veus, ens sobra tota aquesta roba, vosaltres potser l’aprofitareu”. Així amb un plec de teles i roba, com jerseis, samarretes i mil andròmines tèxtils, les meves companyes i jo vam canviar de casa. Només arribar al seu pis l’Ester va fer una nova tria i el contenidor, de sota el carrer, va omplir-se de tot el que a la mare li sobrava i la filla no volia. 

Bé, després d’aquest pròleg, vull presentar-nos: Nosaltres tres som el joc de tovalloles del bany. Com també sabeu, la xica, la del bidet; la mitjana, per la cara i les mans; i un servidor o servidora, la del bany. Jo, com sóc tan gran, faig que em diguin les meves companyes el “tovallolot”. Com veieu sóc una mica masclista, malgrat haver nascut femella. Moltes vegades quan estem a soles, les tres, conversem entre nosaltres. Sempre i no sé la raó comença la mitjana. Només fa que queixar-se.
¾     A mi, em fan servir sempre. Em mullen per qualsevol causa. Sempre estic humida. Tant fa si es renten les mans o la cara. El que més em fastigueja és quan el David s’afaita. Aleshores, amb la cara mullada i mig plena de sabó m’empastifa tota.
¾     Tu rai! -exclama la petita- Et queixes de les mans i la cara. Què vols? Si sabessis els marrons que haig d’eixugar. Mira, com sóc pudorosa, callo i no els anomeno. Ja us voldria veure a vosaltres fregant certes coses. Uf!

Aleshores, com dues fúries s’adrecen a mi:
¾     I tu què, privilegiat? No dius res. Clar sempre penjat i assecant pell ben neta. Quina sort! 

Jo malgrat la seva ràbia estic content. El David, tant em fa s’assequi o no. Finalment sempre acabo ensopegant amb allò. Ja ho sabeu que vull dir. L’altre dia, beneit! fins i tot, va cridar a l’Ester per ensenyar-li ben ufà.
¾     Mira Ester, mira com se m’ha posat.  

I la noia va somriure satisfeta de pensar (punyetera) en una agradable estona. 

A mi, el que m’encanta, no ho puc negar-ho és acaronar lentament el cos i els raconets de la mossa. Com és joveneta i d’agradables proporcions gaudeixo sentint la tebior que desprèn la seva pell. I poc a poc, arribar al cobejat lloc entremig de ... Aleshores, sí que tremolo, fins i tot, el voraviu se’m posa fort. En aquestes ocasions, no puc per menys que amollar-me, més i més, al seu cos nu. Tal vegada com si fos els braços del seu amant. 

Sabeu què? La pocavergonya! Quasi vaig cridar desenganyat, com si m’hagués traït. No vaig poder més que pensar-ho, desgràcia de no saber expressar-me amb paraules com les persones. 

“On has deixat el matoll ros i rinxolat?”.  

Algun caprici del David segurament. Però quan em va prémer contra allò i va sospirar, la meva anima de tovallola no es va poder resistir més i em vaig esquinçar.  

Crim i càstig! Tot a la vegada. Vaig anar al contenidor com un drap vell,  malgrat haver gaudit per un instant de la seva més intima aroma. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 10 de desembre del 2016

PARAULES... BRUIXES.


Moltes bruixes i bruixots ens trobem a la vida, però no sempre porten escombra.

Són moments de sofriment i dolents de recordar.
Però el sol torna a néixer cada dia i com ell hem de renovar-nos.
No deixem que el nostre propi jo ens sepulti en la inòpia de l’esperit.

      Plou i fa sol!
                                   Les bruixes es pentinen
                                        Plou i fa sol!
                                     Em de renéixer de nou.
Miquel Pujol Mur.

dijous, 8 de desembre del 2016

LES FULLES I ELS RECORDS.


Estic escrivint amb la finestra oberta i mentrestant es posen damunt el paper una fulla groga i una de verda. 

Miro atentament les fulles i penso: “Mira les dues cares de la vida, una el futur i l’altra el present”. Apartant-les, els meus ulls cerquen el llibre que estic copiant. Recomenço altre cop a llegir la vinguda de Déu convertit en home. Primer va ser un nen i després un home que va sacrificar-se per redimir els pecats dels humans. Amb la ploma reinicio la meva tasca de copiar: Aleshores uns Mags d’Orient conduïts per un àngel van arribar fins el pessebre on s’havia produït el miracle... 

El meu pensament sempre un xic erràtic vola en el temps, retornant  a l’any en que un infant de sis anys espera, amb delectança, la festa dels Mags d’Orient. 

El nen ha escrit, sota la supervisió de la mare, la carta als Mags pidolant mil i una cosa per a jugar. La mare l’ha corregida  demanant  material per al col·legi  que el nen s’ha deixat oblidat com: un parell de  llapis, dos o tres gomes, quatre llibretes, un compàs i l’enciclopèdia  il·lustrada. Sí, aquelles gruixudes que parlen de tot, des de la gramàtica fins a les ciències.  

Per fi la nit màgica ha arribat. La de les il·lusions. Tot, en una sola. De bon matí els pares l’han llevat i malgrat la seva impaciència han volgut que esmorzés abans dels regals.  

Ha menjat de  qualsevol manera, ha tacat la tovalla. Li han caigut la llet i el cacau damunt la taula. Tot ell, es un manat de nervis. Cansada la mare li diu:
¾     Tabalot, calma’t! Sinó els Mags s’ho emportaran tot de nou.
¾     Ho tornaran a Orient! - es pregunta el nen incrèdul. No temptem la mare. 

Regira les joguines, els contes, les llibretes, els llapis, un cotxe, el joc de l’oca, etc. Sí, sí, però allò que de veritat vol no hi és. On són el tren de carbó i els seus vagons. El nen comença a passar-se les mans pels ulls i es a punt de somicar. 

Aleshores s’escolta el timbre. El pare va a obrir i se senten les exclamacions de benvinguda de mare i fill a la porta. La iaia és una mica exagerada, ja ho diu la mare. L’àvia entra a l’habitació. L’estança és tota plena de papers de colors i caixes. S’acosta amorosa a fer un petó al nen. Aquest l’esquiva refusant-la i li diu amb veu moixa i mig plorosa:
¾     Iaia, els Mags no m’han portat el tren i els vagons!  Això que els hi vaig deixar, al balcó, pa i aigua pels camells. Tu creus que aquest matí vindran de nou a portar-me’ls.
¾     Ai, fillet! Els Mags, ja són molt lluny. Fins l’any que ve no tornaran. Però saps què, a casa meva han deixat alguna cosa per a tu. No sé què és, però com que els hi venia de passada, potser? 

Aleshores apareix la mare que estava a la cuina i porta una caixa gran:
¾     Mira! Quina caixa t’han portat a casa la iaia Maria. 

El nen neguitós estripa l’embolcall, espatlla la caixa amb els seus esforços i apareix, meravella de les meravelles, un bonic tren de carbó amb quatre vagons. Sí, amb quatre vagons per a càrrega, dos de passatgers, la carbonera, una màquina negra de rodes vermelles i moltes vies.

Per un moment el nen, quedà pensatiu, sense entendre com havia estat possible que li deguessin a casa l’àvia.  Haurà un espieta a dalt, amb els Mags, que lleguis la meva carta i aleshores els hi xiuxiuejà a l’orella on vivia la meva àvia.  

Caram! Hauré d’aprofitar-me  ràpidament, que ara ja és molt grandeta. No sigui...  que vulgui marxar amb l’avi. Aleshores els Mags no sabran on deixar-me altres coses. 

Apartant tots aquests records d’infantesa dels meus pensaments la mirada torna a posar-se damunt les fulles. Quantes idees ens poden donar només dues fulles portades pel vent, des de qualsevol racó del món. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 6 de desembre del 2016

L’ANELL DE LA MARTA.


La Marta fa uns dies està força contenta perquè el Rafel el seu xicot, i parella, li ha donat una sorpresa.  

No s’ho hauria pensat mai, ja que sempre va curt de diners. Moltes vegades al sortir el diumenge a passejar i voler prendre una beguda, o fer l’aperitiu, resulta que mai en porta ni cinc. Aleshores ha de manllevar diners als coneguts o que li fiï l’amo de l’establiment. Sempre va penjat de diners. 

Finalment la Marta, cansada de fer el ridícul, ha pres la determinació de portar diners per pagar. No hi ha cosa més vergonyosa que anar fent llàstima per tot arreu. El Rafel afirma sempre que ell mai ha deixat de pagar cap dels seus deutes. Sense especificar dia, això sí. Caram! Tothom pot tenir una mica de paciència. Aquestes afirmacions a la Marta li fan arrufar el nas. A ella mai li ha tornat ni un duro. A més ara li nota certa propensió a demanar consumicions més cares. Saps què, nena? Podríem afegir uns calamarcets, he vist uns crancs de riu, han posat una plata de percebes. També unes ostres. Deuen ser...  

Però finalment quin detall del Rafel. S’ha tret de la butxaca una caixeta i de dins un anell fantàstic. Meravellada pensa que potser és massa ostentós i que la gent la mirarà amb mals ulls per pretensiosa. Però la joia és bonica i “fardona”. 

Aquest matí al llevar-se se l’ha posat per gaudir la seva brillantor malgrat quedar-se a casa a fer les feines domèstiques. 

El Rafel mentrestant, com tots els homes de bé, ha baixat al bar a fer una partideta de cartes. Quan la Marta truqui ell pujarà i sortiran a fer un vol. La Marta, de tant en tant, es para per admirar l’anell. 

En arribar al bany fa un moviment sobtat per agafar una tovallola que queia de la lleixa. Sigui l’impuls, potser l’anell li va una mica gran, ben bé, no sap la raó exacta, fa que la joia descrigui una meravellosa el·líptica i amb un sonor xop caigui dins la tassa del vàter. 

Quin ensurt! La Marta es porta la mà al pit per apaivagar les palpitacions del sobresaltat cor. 

Menys mal, sospira, aleshores pensa que la tassa és com la majoria dels conductes tipus sifó i l’anell reposarà al fons, menys o més endintre. Cerca una llanterna, es posa de genolls i comença a buscar dins l’aigua. Res, només un grumoll de paper. Deixant-lo en un costat torna a la seva recerca. Res, no hi ha res més, S’asseu desconsolada i comença a plorar. Una vegada que el Rafel li ha fet un regal que valia la pena va i el perd.  Agafa el floc de paper i se’l mirar detingudament. Observa que malgrat desfet i descolorit és lluent encara i conserva bells colors.  

Torna a observar-lo i aleshores s’adona que el seu anell només era una reproducció de paper feta amb una impressora 3D. 

La Marta s’aixeca i emprenyada baixa al bar. Li plantifica el tros de paperot enmig de la cara dient-li:
¾     No et vull veure mai més en la vida. Aprofitat, mala persona que jugues amb el sentiments de la gent de bon cor.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 3 de desembre del 2016

PARAULES... CARRERS.

CARRERS.

Carrers de sempre del centre de la vila. 

Carrers d’una vida passada que perduren en la memòria. 

Carrers retorçats pel pes dels segles i els interessos vitals. 

A causa dels anys passats ara aquests carrers de joventut, s’han tornat més costeruts a les meves cames. 

 


Miquel Pujol Mur.

dijous, 1 de desembre del 2016

VINGUTS DEL MÓN.

El Samir és assegut al vell sofà de l’apartament. Són les festes de Nadal, i a pesar que de pobra aparença  l’única habitació de la seva morada té alguns elements de caire festiu propi dels dies nadalencs.  

La Linda està treballant a casa d’una dona gran a la que ajuda a sobreviure a la seva soledat. En el món i en aquest moments, malgrat els oripells i adorns dels carrers, no són gens fàcils per a les persones. 

Ell recorda que de petit va emigrar del seu convuls país allà a l’Àsia Menor. Va emigrar amb els seus pares i germans. Però ara al cab dels anys no guarda cap record del què va passar. Només sap que va arribar sol. Van morir els seus pares i família? Va perdre’s al separar-se dels altres? No ho sap, la seva memòria només recorda que va anar a parar a un lloc d’acollida. Encara persisteix en aquell racó amagat del subconscient, un fort olor a pixum i certes ordenances tipus militar. No facis! Toca fer això! No ara no! Tantes i tantes ordres i prohibicions  que van marcar la seva infantesa. 

De gran, ha volgut saber de la seva família però sembla, ben bé, com si un forat immens i negre hagués devorat la més petita engruna dels seus.  

Mentre espera contempla al petit Joan que gateja pel petit habitacle. Aviat vindrà la Linda de treballar. Tal vegada portarà a la Mercè, la dona a qui atén.  Els hi sap greu veure la sola, malgrat sigui de la terra. El seu marit va morir fa uns anys. Dels fills, un ha marxat a treballar a l’estranger. L’altre, a causa de certs problemes, sogra-nora, no vindrà a veure-la. La Linda vol convidar-la a dinar amb ells. Senzillament. repartiran el seu dinar i faran una mica de tabola. No gaire, ja que la pobra Mercè de seguida s’atabala. 

Són una parella heterogènia de raça. Ell és kurd, la Linda peruana, i al seu fill han volgut donar-li un nom del país que els va acollir. 

Recorda com va conèixer a la Linda. Feia de caixera en una botiga. Caixera entre altres feines, netejar, reomplir gènere, etc. Va veure en la seva mirada una sensació de por. La por d’una noia emigrada sense papers. Ell feia anys els havia aconseguit. Va agradar-li a les primeres paraules i poc temps després sortien junts. Més tard decidien ajuntar-se. Un any després naixia el fruit de la seva unió. 

La porta s’obre i entra la Linda acompanyada de la Mercè. La bona dona no ha volgut accedir a la invitació si no era portant alguna cosa. Ha comprat torrons, neules i una ampolla de cava. També ha comprat un cotxet pel Joan i petits detalls pers tots. 

La forma d’entregar-li el cotxe al nen, el perfum i la dolça carícia al cap de l’infant fan retrocedir la memòria al Samir. Ho recorda tot com va ser. Una dona, aleshores jove, ara ja gran. L’olor a roses, intens i fragant. Un joguet, també un cotxe petit. La carícia de una mà, llavors jove, ara vella. Un contacte suau, però intens, que va acaronar el seu cap de cabells rinxolats i negres. Un moment somniat com un sospir en la llunyania dels anys. 

Aquella dona que de petit a la llar de recollida el va impressionar tant tornava a ser aquest Nadal amb ell i els seus. Aquella impressió que l’ennuegà i li va donar forces per lluitar i sortir endavant passava el Nadal com a invitada a casa seva. 

Reunits en amigable i familiar companyia el Samir va entonar al·leluia amb la veu més ferma i càlida que sortí de cor humà. El cercle tornava a ser tancat.  

Nadal temps de retrobada dels records i les persones de bona voluntat. 

Al·leluia!!!

dimarts, 29 de novembre del 2016

EL PARTIT.

Potents focus il·luminant el camp de joc. Els jugadors ja són ben alineats damunt la gespa verda. El nombrós públic proclama amb crits i càntics les seves preferències per uns i altres contrincants. Onegen senyeres al vent de la tarda ambdós costats. La gent bulliciosa es remou impacient en els seients. N’hi ha que no poden ser asseguts donada la seva impaciència. La beguda corre refrescant les exaltades goles cansades de vociferar. 

L’àrbitre posa la pilota al centre del camp i un dels jugadors passa l’esfèric fent una gran parabòlica cap el davanter centre. El públic crida emocionat. Unes “birres” sortides de no se sap on passen de mà en mà entre els aficionats.  

El davanter fa un refús al defensa contrari i l’envia a l’extrem. Aquest l’endarrereix al mig camp. Crits d’admiració per part dels aficionats. Cridòria d’emprenyament  per part dels contraris. 

El jugador de mig camp envia novament la pilota al davanter. El públic s’abalança per veure millor la jugada. El davanter la rep amb bona posició i fa un gran xut. Però el defensa central amb els peus un xic posats endavant la para amb el pit, la retè i li entrega al porter. Aquest sense pensar-s’ho dues vegades la pica amb efecte cap el costat dret.  

Hurra per part d’uns. Malediccions per part dels altres. No hi ha mai ningú content segons d’on bufa el vent. 

L’extrem, de costat envia la pilota al seu company més interior. Aquest la deixa passar i el davanter que venia corrent, para un moment i trepitjant-la envia de potent xut l’enverinada pilota a dins la porteria. S’escolta un cloc fosc i dur, després la bola rodola fent soroll fins el centre.

Hurra! Hurra! Hurra! Proclamen els guanyadors mentre s’abracen entre ells. Mala sort! Diuen els perdedors, amb cara moixa.  

Un dels jugadors recrimina al que juga de porter: És que no saps posar el peus del porter endavant per cobrir més espai. Tu que saps- respon- me l’hagués entrant pel darrere. 

Va pleguem i no discutim. Tu paga les “birres”. Jo canviaré d’equip. Total hem quedat 4 a 5. Són frases que se senten en el grup. 

Per acabar un del presents proclama en veu alta: Va deixem-lo i anem a veure el partit al televisor. A veure si també li fem 5. 

Una mà compassiva tanca els focus que il·luminen el futbolí. 

Tanmateix com en temps del romans el circ, els gladiadors, també feia oblidar moltes qüestions importants a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 26 de novembre del 2016

PARAULES... LLUNA.


Lluna plena com la innocència d’un infant. 

Taques fosques trenquen l’alba superfície.  

Tal vegada com a màcula del pensament humà. 

Potser només és la mostra de la debilitat de la humana existència. 

O alguna altra deficiència de l’esperit, 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 24 de novembre del 2016

DIVAGACIONS.


En la nostra recerca bibliotecària en busca d’inspiració per escriure un relat el títol d’un llibre em va cridar l’atenció. “ART I LLEURE”.  Crec que van ser les seves lletres grans i blanques les que de veritat van atreure l’interès dels meus ulls. 

Doncs, què puc opinar? No vaig obrir les seves pàgines, per tant, no he llegit cap paràgraf que em porti a pensar res de les seves possibles ensenyances. 

Només van ser unes lletres blanques en caràcters tipus X. No arribo a endevinar en quina grafia eren escrites. Sí, recordo que les tapes eren de tons vermellosos. Del color de la sang que inspira a que un artista modeli, pinti o escrigui obres literàries. En alguna ocasió algun entès opina que totes aquestes coses són art. Aleshores, que he de pensar que escriure  també és art? 

Després prenent les dues paraules, escriure i art, i prement-les dins el pensament surt una altra paraula: literatura. L’art de la literatura deu ser traspassar les idees mitjançant lletres a un full de paper. Reprenc el tema mentalment i em faig aquesta pregunta: escriure un relat, una llegenda, una faula, són art. Tal vegada, sí. Observeu que escric art i literatura en lletres petites, la modèstia m’impedeix que gosi anomenar aquest tipus de treballs amb majúscules. 

Posats en aquest camí rumio una frase i li vull donar un sentit en un escrit. El pensament és lliure i vola com una papallona en l’aire calent de l’estiu. Una mateixa frase pot dur-nos a bells paratges, i també vells en el record, per escriure sobre la impressió que ens provoquen en un moment i situació determinada. 

Aquesta mateixa paraula pot ser un suplici que et faci ser incapaç de desenvolupar res de positiu.
Resum:
·         Paraules, situacions i frases que mancades d’interès són incapaces de fer desenvolupar paràgrafs que tinguin significat.
·         Les mateixes variants poden despertar en l’intel·lecte humà una història que plagui a tots. Aleshores l’escrit pot ser extens. L’autor pot gaudir escrivint-lo. 

Després de tantes divagacions sobre art queda la paraula lleure. Lleure és quan en total llibertat s’ha pogut expressar, amb més o menys extensió un treball. Llavors es pot gaudir del lleure a l’haver aconseguit l’objectiu desitjat. 

Oh, llibre de lletres blanques i tapes vermelles, què pot haver millor que pàgines albes i netes per expressar els propis sentiments sense recórrer a paraules alienes.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 22 de novembre del 2016

UN GOIG QUE NO FA ALEGRIA.


El Marià és un entusiasta de les novetats que donin noves expectatives a la vida. Viu en un poble de muntanya tranquil i bucòlic. Però contínuament veu anuncis de que es necessari estar ben comunicat. Ha vist, quan alguna vegada baixa al cine a la capital de comarca, un espot que diu més o menys: “si no et veuen no existeixes”. Hi sempre el seu cervell li diu: Malgrat tinguis ja uns quants anys, tu vius, per tant t’has de donar a conèixer. 

Cansat del mòbil vell, ja ultrapassat en pocs anys, ha decidit comprar un mitja de comunicació modern. Caram! Un ha de mirar de ser i viure. Per això i estar ben assessorat ha anat a la Barcelona Mobile World Congress. 

Tot de joves, tan nois com noies, a l’obrir les portes els guàrdies de seguretat assalten pràcticament el recinte. Enmig d’aquesta jovenalla, empès per tot arreu, sense quasi tocar a terra entra també el Marià. Un “segurata” se’l mira i pensa: Pobre home on s’ha ficat. 

Una vegada dintre el jove públic s’expandeix per les sales i els estands. Tots ells estan decorats amb moltes colors que llampeguen davant els ulls del Marià. Hostesses ben vestides i de cara somrient volten per tot arreu. Finalment una jove d’ulls oblics i cara un xic groguenca el veu perdut i generosament el rescata de l’aldarull.  

La noia parla un castellà bastant fluid i entenedor, però ple de paraules en anglès de fort significat tècnic, però gens entenedores pel Marià. Aleshores tenim al Marià, no gens curt per cert, de nen i de jove les seves notes eren bones. Però els anys també han marcat cert distanciament amb la realitat actual.  

El castellà de la jove, El Marià, no té cap problema amb l’idioma de Cervantes, però generalment no l’utilitza mai. Les paraules amb anglès, i l’aparell que li mostren, el té confós. Internet, bé això ja ho sap. Portabilitat, una paraula moderna d’un significat vacu. El WhatsApp, que no sap quasi pronunciar, menys escriure. El Drive, no ha entès que vol dir malgrat la quantitat d’explicacions i oh! admiratius de l’hostessa. El Cloud o núvol, no compren ben bé això de guardar fotos i dades a no sap on. 

Finalment el Marià marxa després de fer la compra d’un aparell que no compren com va. Però no volia quedar com un ignorant amb la simpàtica noia, fos coreana o xinesa que tampoc ho sap. Quants, no sap,  per una curta estona d’un matí. Dintre pocs dies el rebrà a casa seva- Són les darreres paraules de l’hostessa.  

El Marià ha rebut el nou mitja de comunicació. Carrega la bateria i comença a navegar. A veure l’agenda pel telèfons dels amics. Ostres! No funciona com l’altre. No puc guardar els números de telèfon dels coneguts. Després de tota la tarda de batallar traient i canviant, esborrant i posant de nou aconsegueix una mitja solució. L’endemà al matí l’aparell comença el dia fem bit-bit. Després de prémer tots els botons aconsegueix callar-lo.  

La dona li pregunta:
¾     Que era tota aquesta gatzara.
¾     El telèfon nou, Maria- li contesta.
¾     I cada matí farà tot aquest soroll.
¾     No, tot té solució. N’aprendré i no ho farà. 

Tot el dia el Marià va mirant la Tablet, Ipad o Ipod que no sap quin d’aquests estris és la meravellosa bola màgica necessària per ser viu en aquest món trastocat. Ara ja ha après amb aires de superioritat a posar-se’l davant de la taula quan surt amb els amics, però malament si sona llavors per l’oremus  mirant la pantalleta i cercant la tecla pertinent. Els seus amics tampoc conversen entre ells ja que també seguint la moda han comprat un altre de nou. 

Han passat forces mesos d’aquests fets. El Marià ha hagut de visitar el metge i el psicòleg a causa del seu estat nerviós. Calma i píndoles li han recomanat per reconduir el seu estat mental. 

Cansat de píndoles, metges, receptes i quan ja el volien apuntar per veure al psiquiatre ha trobat la solució al seus mals. Ha buscat aquell telèfon vell i oblidat a la calaixera. Ha tancat el nou al mateix caixó on havia l’antic. I Per distreure’s s’ha comprat un flauta. Torna a ser el bon xicot i bona persona d’abans de gastar-se el diners amb el moderníssim mitja de comunicació que li permetia existir.
 
Miquel Pujol Mur

dissabte, 19 de novembre del 2016

PARAULES... PAPALLONES.

Papallones de múltiples colors volen davant del meu pensament. 

Unes són guarnides de blanques ales, altres de negres, també n’hi ha de brillants colors ataronjats i moltes de multicolors.  
 
Molts i molts colors irisats que voleien en un prat de primavera.  La fina pols matisa els bonics èlitres de gran proporcions.  

 
Com la bellesa humana al ser toquejades i maltractades perden les seves virtuts. Quanta formosor ens mostra la vida sorgint d’un míser cuc.  
Miquel Pujol Mur.

dijous, 17 de novembre del 2016

EL REI D’ISRAEL.

La taverna és un forat fosc i pudent. La poca claror que entra a la sala ho fa mitjançant unes escletxes estretes, sense vidres, a les parets i una porta que pràcticament mai és tancada. Malgrat que no hi ha res que impedeixi la entrada del fred almenys el corrent d’aire alleugereix els mals olors que fan els parroquians. La gent va vestida amb gruixudes i fosques samarres. Una gran llar de foc ocupa un racó del local, però el taverner no té gaire interès a posar-li llenya. Prefereix que els parroquians s’escalfin a base de vi i licors.  

Unes mullers serveixen les taules on juguen uns homes. Malgrat el fred mostren generosos trossos de la seva anatomia. Tal vegada per incitar les baixes passions dels clientes. Al costat hi ha una quadra per desfogar-se sense perdre temps. 

Un dels clients assegut a una taula té uns documents escrits en arameu que llegeix amb força atenció a la llum d’un canelobre. Al seu costat s’acaba d’asseure un carreter que es dedica a transportar pesades càrregues amb un robust carro tibat per un parell de bous. El carro l’ha deixat en una propera plaça i els animals en un lloc de la mateixa quadra on els clients solucionen les seves ànsies carnals i d’altres també. 

El carreter observa l’estudiós home i li diu.
¾     Què collons llegiu amb tanta afició, escriba? Em sembla que aquí no és el lloc adequat per estudiar.
¾     Oh, no em feu perdre! Aquest document porta moltes revelacions dels propers esdeveniments.
¾     Esdeveniments, rara paraula. Mentre governi els Herodes, això que dieu m’ho passo pels ...
¾     Oh! Senyor carreter, Jahvé us castigarà amb el foc de Satanàs. No creure en la Torà!!
¾     La Torà! Creieu que la meva feina em permet aquests romanços. Vos sí, que sou dels que viviu amb l’esquena dreta i les mans fines. Us fotria una setmana atiant el bous i pujant trastos dalt del carro. Llavors si que no estaria per oques.
¾     I vos que feu aquí la taberna? Viviu al poble. Oi?
¾     Què, anar a casa! Quan arribo surten les sis canalles demanant pa i altres galindaines. Jo voldria estar una estona amb la mestressa, però només faltaria que vingués el setè. Prefereixo el bar!
¾     Per Moisès! Sentir aquestes brutalitats mentre intento esbrinar les paraules dictades per Jahvé.
¾     Ostres! Jahvé, un altre que tampoc devia treballar si perdia el temps dictant bajanades. 

L’escriba es puja les mans al cap cansat d’escoltar tantes sacrílegues paraules. Però llavors s’ha de tapar el nas a causa de la pestilència i els mals olors que desprèn el carreter.
¾     Sempre feu aquesta pestilència?- exclama horroritzat.- I dieu que les dones us escolten.
¾     A aquestes posa’ls algun denario a la mà i no senten res. Que no les haveu olorat vos. Tampoc són cap jardí de flors. Va feu-me cinc zuz del que diuen aquesta manat de plecs plens de signes.
¾     Que vindrà el rei d’Israel a salvar-nos dels romans- crida l’escriba fugint de la tasca. 

El carreter resta dubitatiu i rumia per ell mateix: El rei que ens salvarà dels romans. Collons! Ja seria hora que cardessin al camp. Ells i els inútils dels Herodes. Aquets si que viu bé. Bacanals per a fer la pilota als usurpadors romans i després festes amb forces dones per a la seva cort. Tota una banda de lladres que viu del poble jueu. 

Pocs dies després una estrella travessava el cel i assenyalava un lloc proper al poble de Nazaret. Una corrua de gent encuriosida per les paraules d’un arcàngel puja a veure el miracle. Entre ells, també hi eren l’escriba i el carreter. Un per veure si es compleix la profecia. L’altre simplement per seguir el corrent de gent que porta presents al  futur rei salvador de Judà.  

Pocs creien que era el fill de Déu, reencarnat per salvar a les ànimes del foc etern i oferir el regne del cel a les persones bondadoses.  

Miquel Pujol Mur.