POR. (Relat negre)

 Poc a poc me n’adono, però no sé de què. Els records fugen lentament. De vegades els records d’infantesa són més presents. Necessito marxar, a on? Pas a pas fujo sense rumb. Tornar sense camí. Cerco la casa, però ignoro la cruïlla adequada. Estic neguitós. Senyor, per què em passa això? 

Són els meus? Potser sí. Qui són els meus? Aquesta dona que em diu pel nom. És ella? Tal vegada sembla molt gran. Havia una altra fisonomia en la meva memòria. Frisso contínuament. Sóc a casa? Sí ho és, o tal vegada ho sembla. El metge anomena un mal nom de llengua estranya. Tan dolent he estat a la meva vida? Misericòrdia bon Déu! 

Massa llum. Baixeu les persianes. Correu les cortines. No tinc gana. Quan em donaran de menjar? Crido sense raó. No m’entenen. M’han renyat. He pegat a algú? A ella. Qui és ella? Sospito em volen portar a un lloc, potser lluny. 

Això no és casa. Hi ha molts que passegen, com jo sense ruta determinada. Una dona de bata blanca em porta a dinar. No ho vull i llenço la cullera. Dolent, em recriminen. Em forcen a menjar. La xeringa del puré. M’escapo i no sé el camí de casa. Em troben després de  moltes hores o potser només al cap d’un breu instant. Malgrat crido: casa, em tornen al mateix lloc. 

Em vigilen. cada cop puc menys. Em visiten, tots em menteixen dient-me que estic molt bé. Mentida i qui són aquests, diuen ser els meus fills. Ah, els noms, quin noms. Ric sense riure. Altres a la sala també riuen. Llencen els plats a terra. Riuen sense saber de què. Ploren sense saber de què. Criden sense saber de què. Em punxen. Crido, ara sóc jo qui crida, ple d’angoixa. 

El mur cada vegada és tanca més. No recordo quan han vingut. Ni els veig. Ignoro qui són. Em somriuen. És riuen de mi? M’enrabio. Una llàgrima als seus ulls. Jo no ploro. Se’n van i em deixen. Un cop més, més punxades. 

L’escletxa és més petita. Sóc presoner de mi mateix. Crido anguniat, però no m’entenen. Crido. Crido. Crido. Tant és val. No hi ha llum. No hi ha escletxa. Crido i callo. No tinc records, no tinc res. Torno a cridar i m’adormo. Dormo sense morir. Dormo sense viure.  

No recordo i tot és a les fosques. No sóc res. Només un cos sense vida ni raó. Reposo com un tronc inanimat. Fins... 

Miquel Pujol Mur.

TREBALLAR QUAN NO SE'N VOL

L’home fulleja el diari i dins de l’apartat filosòfic troba unes paraules que li criden l’atenció: “Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta ni distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l’anhel de la mar lliure i oberta”. Tot aquest llarg paràgraf signat per un tal Antoine de Saint Exupéry. 

L’home es mira les mans, rasposes i plenes de callositats, i a continuació raona dient-se a si mateix: moltes llargues paraules per definir com fer un treball. Amb les mans havia d’haver treballat molt poc aquest paio. Només manca veure el “de” entremig del nom i el cognom, ja havia de ser de família de la noblesa. D’aquests de molt pensar, molt manar  i ser ben servits. Però dels de poc fotre l’espatlla per pencar. 

Aleshores l’home mira davant seu en el bar, i pensa: estic rodejat de cadires  i amb una taula al fons de la sala. Això no se sembla gens, a un món mariner. A més, no tinc el més mínim interès a construir un vaixell. La mar o el mar (crec que poden utilitzar-se ambdós articles) no em motiva gens. Com que sóc de secà, no sé ni nadar. Per què un vaixell, o navili (o promptament, he sentit dir autoritzaran “barco”) per pujar muntanya amunt? Tot justet el meu interès és caminar per la sorra de la platja, de tant en tant, i respirar el iodat aire marí. 

Els arbres, deixem-los al bosc, que creixin grans i ufanosos per a què amb la seva ombra ens protegeixin del sol abassegador de l’estiu. I les seves fulles ens proveeixin de l’oxigen, aquest gas tan necessari per a la vida dels humans.  

M’he passat força anys transmeten ordres, això que aquest amb paraules fines anomena anhel, als meus homes per complir en la feina encaminada per l’empresa. Per a així, poder aconseguir la prima que ens permetés arribar, sense demanar préstecs, a final de mes.  

I ara jubilat i lliure de treball, deixeu-me tranquil fent coses que em siguin plaents. 

Per a què aquesta “xuminada” de construir vaixells a certa edat. Expliqueu-los-hi al jovent que segurament són més crèduls i potser us creuran. Una prova palpable són aquests joves que criden entusiasmats a certs líders, polítics, esportius o musicals, d’aquest el nostre país i també de terres foranes.   

Repassant en la meva memòria, cada cop més minsa, crec recordar que al darrer home gran, no vell, al que van encomanar i va realitzar una feina semblant, va ser Noé. Però hi ha dues raons diferents que em fan dubtar. Una que li va encomanar Déu, aquell primer Déu que hi havia anys enllà, sense Fill ni Esperit Sant, tal vegada li deien Jahvé o Jehovà, no ho sé pas. L’altre és que he sentit dir que a Noé li agradava força el vi. I ja arrissant la qüestió és que no hi ha proves palpables o reals de què fos veritat. Sols soms indicis més propers a la fe que a la realitat.  

Sincerament, i tal vegada decebut, m’acostaré un dia a la costa, o a les drassanes, a veure si encara existeix un mestre d’aixa capaç de construir un vaixell, una barca o alguna cosa que floti i no sigui una taula de surf. 

Apa, “buenas”, encàrrecs de feina, ara, amb allò tan mandrós que m’he tornat.

 

Miquel Pujol Mur.

EL PRIMER PETÓ.

L’home és assegut en una gandula sota la palmera de l’obert jardí. Davant seu les ones trenquen tranquil·lament a la platja. Només una breu i fina línia blanca marca el lloc on la terra i l’aigua lluiten per l’espai sorrenc. Un sol de tardor il·lumina i calenta l’aire. Però és un sol bla, sense cap estridència, no obstant la claror del dia, la seva calor és minsa.   

El Marc està ben estirat, un braç li penja del matalàs i sota la mà a terra hi ha un llibre amb els fulls mig oberts. Malgrat la rara posició no està adormit, sinó que enquimerat en els seus pensaments està abstret per les seves idees.  

Pensa en el caigut llibre que ha pres aquest matí després d’esmorzar, d’una lleixa del prestatge de la biblioteca. El títol li ha cridat l’atenció. Un nom provocador “El petó i la passió.” Això l’ha portat a pensar en els primers petons que ha rebut i ha donat en la vida.  

Quin seria el primer de tots. Tal vegada, el de la seva mare el dia que va néixer, quan encara era un petit nadó sense memòria que plorava sense saber ben bé per quina raó. Molts petons va rebre dels càlids llavis de la mare, per diferents motius, a la seva infantesa. Recorda quan en moltes ocasions havent caigut a terra i les llàgrimes de dolor inundaven els seus ulls, aleshores els llavis materns recollien els seus plors i amb un sol petó i quatre paraules amoroses guarien tots els mals.  

Més tard recorda uns entremaliats i maldestres òsculs amb la seva cosina, quan mirant la televisió volien imitar als actors en les escenes d’amor. Quasi sempre acabaven amb un: Nens! Què feu que no se us sent. I quina cara vermella se’ls posava si algú treia el cap per la porta. Quasi sempre era l’avia qui entrava a la saleta a veure que feien els nens. Innocents i dolços pecats, encara sense cap picardia.  

Aquell primer recaragolat petó a col·legi amb la Cristina. Ai! La Cristina dels punyents records, quan la pubertat comença a vibrar en el cos dels nois i les noies. La Cristina portava de cap a tots els nois de classe. La temptació era entreveure les seves naixents formes femenines, reals i palpables. Els seus carnosos i temptadors llavis que feien pensar en la passió d’un joiós petó de cinema, tal vegada més apassionat que real. La Cristina, amb un aire una mica de noia gran, contorbava els ànims dels nois amb una mescla de plaer, de temor i d’ansietat. Temps de prova per a tots. Quanta energia cremada entre les brases del desig i la realitat, moltes de les vegades en la  solitud de l’habitació. 

El primer petó d’adolescent amb la primera noia de l’apassionat amor, allà sota l’escala de la casa. Un apassionat refregar de llavis fortament premuts i buscant la màxima intimitat bucal. Mentre les mans d’ambdós recorrien el proper cos aliè en recerca d’una nova allau de sensacions. Tot va acabar en un no res. Finalment la mossa va haver de marxar amb la família al nou destí del seu pare i només el record omple els racons i raconets de la memòria.   

Temps de primers petons durant molts anys. Cadascú portat per un nou sentiment, temps de nous plaers i noves provatures fins el primer petó a la Maria que va ser principi de molts anys de convivència. Va ser un petó senzill, sense gaire floritures ni estridències, però una amalgama de sensacions va brollar com si fos el primer de tots.   

I tot un seguit de noves mostres d’amor. La Maria va ser la seva parella fins que en el part de la primera criatura va morir deixant-lo sol. Un sol i primer petó en el front de l’estimada, va ser l’acomiadament. El primer i darrer petó a la Maria, morta, amb uns llavis ja freds. 

Però el món no s’atura i noves mostres d’amor van seguir marcant el camí de la vida. Petons nous, que sempre eren els primers amb alguna persona. Tots, malgrat la seva similitud deixaven un regust diferent a la memòria. D’una tarda, d’un capvespre, sota l’aroma de una glicina. En una piscina amb els cossos mullats per l’aigua tèbia. Amors i petons apassionats, alguna vegada comprats i venuts, de diverses i introvertides formes, com diferents és la vida humana.  

Ara, sol a la platja, amb un llibre pròxim a la mà, estirat a la gandula, rep la carícia del sol als llavis com un petó d’eternitat.

Miquel Pujol Mur.

SÓC UN BITLLET DE DEU EUROS.

 Sóc un bitllet de deu euros

que de butxaca en butxaca va

Abans estava força temps

amb l’amic que em posseïa.

Com el valor ha baixat, corro

barrejat amb els companys

esbojarrat de mà en mà. 

Em guardàvem amb amor

en un plec de germans meus

per si un dia passava

oh, gran déu! Una desgràcia, o

també un gros trasbals. 

Ja no, ja no duro,

i poc servei dono,

dos entrepans i beguda

per una jove parelleta,

sobrepassa el meu valor. 

Abans de la caixa al banc

on em polien i classificaven,

Sense fre, camino ara

per la vida amb frenesí

Sense destí jo voleio

perdut de tot sentit. 

De tant córrer i tant anar

trafegat de mans a mans,

he quedat brut i arrugat.

Però encara sóc apreciat

a pesar del poc valor,

fent-me servir en demesia. 

Vaig ser el goig

de la guardiola de un infant,

ara sense trobar on aturar-me,

corro, m’embruten i

em refreguen

sense consideració. 

Tant serveixo per comprar pa

pidolar favors de tota mena

manllevar de la farina,

demanar carn o

qualsevol altra cosa. 

Per servir-se  i per fruir

de plaers de tots miratges

que a la moderna vida

enlluernen sens parar. 

Sóc un bitllet de deu euros,

humil, brut i rebregat,

però els que em duen

dins la butxaca,

són més rics i més feliços,

que els de buida faltriquera.  

Miquel Pujol Mur.

DIARI D’UNA ESCRIPTORA NOVELLA.

Dilluns.

Matí:          Estic esgotada, no cansada, sinó esgotada. Ahir el Paul, amb el seu graciós accent francès, va voler ensenyar-me nous camins. Prou que ho va fer. Les cames encara em tremolen. Prenc un got de cafè amb llet, escric dues anotacions i me’n vaig a dormir. Puntuació: 8’75

Migdia:         Dinar i després un bany. Repasso les notes. M’empolaino i surto de cacera.

Nit:              Era bo el sopar. L’Enric m’ha convidat. Malgrat tot he estat sincera li he dit que de conquesta res. Vull tenir moltes experiències per escriure un llibre per una editorial eròtica. Hem quedat per dintre d’un hora, ja que vull canviar-me el vestit.

Dimarts.

Matí:            Malgrat vam començar d’hora, la cosa va durar molt. Uf, Quin tros! No mho havia pensat mai de l’Enric. Per dues cantonades vaig demanar un taxi. No podia mantenir-me dreta. Puntuació: 9’25, per la durada.

Migdia:         Repasso les puntuacions. Rebaixo els punts de l’Enric, amb un 9 n’hi ha prou. M’he deixat portar pels sentiments. De veritat, és tan guapo.

Nit:              Avui vaig de discoteca. Caçaré un falcó o un colom. La majoria dels homes són uns babaus. Un somriure, una mica de carn i com a ximplets cauen en el parany.

Dimecres.

Matí:            Repasso la nit. L’Edgard, una pífia. Vaig sortir a caçar babaus i això vaig trobar. Sort que vaig tornar a dormir d’hora. No sé que volia o què es creia que era. Ai, homes! Puntuació: 4’5.

Migdia:         Em telefonen de l’editorial i em pregunten què faig. Els hi contestat que sumant experiències. Serà animal! Encara ha aprofitat la trucada per oferir-se.

Nit:              Que pesada és la vida de l’escriptora. Aquesta nit faria un sopar lleuger. Em posaria el pijama i el batí, i a veure la televisió. Fan una pel·lícula que m’agrada. Però no, vinga anima’t, et vesteixes i a bregar pel món 

Dijous.

Matí:            Aquest Pere, no sé el que em va fer. Vaig trobar-me feta un flam. Tal vegada com una noia joveneta amb el seu primer amor. Ho he d’escriure mal em pesi: Avui no hauria marxat de casa seva. Puntuació: 10.

Migdia:         I si el telefono per anar a dinar? Altre cop el penques de l’editorial. No, si al final li he hagut de repetir. Potser es creu que perquè és el fill de l’amo té dret de cuixa.

Nit:              Ànim, noia, a la feina. El treball és el treball i malgrat les cames em fluixegin necessito noves experiències, les quals em seran molt útils per escriure el llibre. Quantes coses he de fer per guanyar-me honradament la vida. Així podré complir el somni que  tinc des de petita de ser una gran i premiada escriptora. Si fes de dona de la vida segurament guanyaria més.

Divendres.

Matí:            Vaig tornar a trobar el Pere, o el Pere em va trobar a mi. No ho sé! Aquesta nit un altre 10, li posaria un 12, però de veritat és que estic encaterinada.

Migdia:         M’ha trucat el Pere.

Nit:              M’he trobat amb el Pere.

Dissabte.

Matí:            Pere...

Migdia:         Pere...

Nit:              Pere...

Diumenge.

                   Ho recullo tot i me’n vaig a viure amb el Pere. Amb un professor experimentat com ell, i enamorada com estic, podré escriure un llibre o una enciclopèdia o tal vegada, fins i tot, una encíclica. La durada del nostre idili no sé quina serà però val la pena aprofitar-ho ja que estem tant l’un per l’altre. Potser serà per sempre o ... només serà un record fugaç. 

Miquel Pujol Mur.

CONTE POST NADAL.

Han passat les festes de Nadal, de l’Any Nou i també la nit dels Mags d’Orient. 

L’Amadeu a la tarda del dia màgic dels regals està assegut a terra rodejat per tots els presents rebuts aquestes jornades.  

L’Amadeu, és un nen de quatre anys, com molts nens de la seva edat del nostre país. Tendres i dolços però, per que no també interessats per posseir forces joguines. Capaços de tot, des de la generositat més gran a l’egoisme total. Tal vegada, encara no han après la gran lliçó de la vida de què per rebre, primer s’ha de donar. Però com això no és el tema del nostre conte ho deixàrem per un altre dia. 

El nen és el fill únic d’una parella que té la sort de treballar ambdós pares, Cosa prou difícil en la critica situació actual. Això, com la majoria dels nens d’aquesta edat, ho ignora totalment. Desconeix la situació en què es troben els nens d’altres nacions menys afortunades. Aquesta tarda està content rodejat per tots els objectes que ha rebut dels Mags i del Papa Noel.  

De sobte a la seva tendra cara es marca un interrogant. Entre tots els regals hi ha alguna cosa que no rutlla. 

Aleshores fa un repàs de tot el que té davant seu: A veure el vaixell dels clics, el camió i la pilota eren al balcó deixat pels Mags segons m’han dit els pares al despertar-me.  

La iaia Cristina m’ha portat el tren elèctric i llaminadures que diu li han deixat perquè al seu balcó ha deixat aigua i civada pels camells. L’any que ve li diré que els hi posi gasolina, així aniran més de presa i més ben acomodats amb un camió gran com els dels bombers. No es cansaran tan. Per què mira quina feina tan feixuga això de baixar les escales del camell i posar-les casa per casa per pujar els joguets. 

A veure allò va sortir del Tió, això altre era sota l’arbre. Quina sort que tinc coses del Tió a la vigila; de l’arbre, el dia de Nadal; dels Mags avui i també de casa la iaia Mercè. Ostres! Clar, manquen els regals de la avia Eulàlia. Com no m’he recordat i ella per què no ha vingut com sempre a portar-me els regals. No és que la iaia, des de que està a la residència, em porti gaires coses. Des de fa temps només ve algun dia a dinar el diumenge o un altre dia de festa si el pare la va a buscar o si ve acompanyada per la Lali, aquella assistenta sud-americana. És dolça la Lali i li agrada jugar amb mi Té un castellà suau i cadenciós sobretot un dia que va parlar-me de la seva terra. Fins i tot, unes llàgrimes van eixir dels seus ulls al recordar anècdotes del seu poble. Vaig donar-li un petó a la galta i va somriure. Caram! Però com és que no han vingut, que farà ara la iaia amb les meves joguines. Sempre en portava alguna petita cosa, un simple detall, i em donava uns cèntims per comprar-me el que vulgues. Li preguntaré al pare. 

Va a la sala on esta el pare, mirant el televisor, mentre a la cuina s’escolta a la mare i la iaia Mercè fen soroll movent olles i plats mentre cuinen al mateix temps que xerren i riuen. Posant una mà damunt el genoll li pregunta:

¾    Papa, com és que la iaia Eulàlia no m’ha porta el regal del Mags. Ella ja és molt gran per jugar. 

El pare primer s’ennuegà, desprès recorda a la seva mare que fa un mes va morir. Van pensar amb la seva dona que més valia no dir-li res al petit, no ho entendria i només serviria per fer-lo plorar. Passarien els dies i com l’àvia tampoc era molt present a casa potser quedaria com un lleuger record difuminat en els anys d’una dóna gran. 

Sense saber gaire bé com sortir-se’n el pare comença una retòrica de què la iaia havia marxat molt lluny i segurament  trigarien molts anys a veure-la. Molts anys, molts! 

El nen el mira sorprès, sense acabar de entendre el que li diu son pare i li fa una altra pregunta:

¾    I que farà la iaia amb les meves joguines. Ella no juga amb camions ni pilotes. 

El pare el mira i veu els seus mig plorosos i com no sap com sortir-se’n fins que finalment se li acut una idea.

¾    Mira Amadeu, la iaia abans de marxar va deixar-me per tu una cadeneta d’or, molt valuosa. Mes jo la guardo per quan siguis més gran i mira també va donar-me uns dinerets per comprar alguna cosa un  altre dia, aquest any ja hem menjat massa dolços, torrons i neules. Te’ls guardo i ja els gastarem quan sigui i treien un bitllet de la butxaca li ensenya al petit Amadeu.

¾    Gràcies papa. Si et telefona la iaia dóna-li les gràcies de part meva també. 

Poc després un nen enjogassat riu mentre fa servir el tren elèctric i pensa: ja sabia que l’avia Eulàlia tampoc en fallaria. M’estima tan!         

A tots els avis i avies que amb la seva estimació han deixat un grat record en el cor del néts. 

Miquel Pujol Mur.