SIMEO L’ESTILITA O SOMNIS.

L'estilita era un tipus d'anacoreta cristià que vivia en solitari i dedicava la seva existència a l'oració i la penitència vivint sobre una plataforma col·locada dalt d'una columna o pilar (stylos en grec) i romanent allí dalt durant anys i fins i tot fins a la mort, sense baixar-ne per res. D'aquesta manera s'aïllava físicament del món i impedia les temptacions, a més de portar l'ascetisme a un punt extrem de privació i penitència. Aprofitant aquesta circumstància de l’home allunyat de la realitat aprofito la paròdia d’aquest dies de govern perdut en la indecisió. 

La sala és fosca, tot just una mica de claror del dia traspassa els espessos cortinatges que cobreixen els finestrals. En Simeó és assegut damunt d’una columna de pedra a una alçada de set metres. 

La roca de la columna encara està ferma però, mostra algunes esquerdes de cops mal rebuts. En aquestes s’obre la porta de la estança i entra un individu alt, de barba mig canosa. Camina reverent, però pesarós, i alçant la mirada cap amunt diu amb veu insegura.

¾     Caram Simeó! Aquesta vegada us heu pujat més amunt. Quasi el doble de la setmana passada.

¾     Ai! Ets tu el que em porta pel camí de l’amargura. Oh, trist entre els tristos! Tu, i els teus – diu amb forta èmfasi l’alçat cavaller- vosaltres sí que em porteu pel camí de la perdició. Vaig deixar-te un país que malvivia després del saqueig dels uns i dels altres. Però per Déu! Vosaltres heu estat pitjor que ningú. Fixa’t bé, m’he hagut de fer aixecar el seient perquè la pudor, entre els assumptes de la meva pròpia família i tots vosaltres, que heu malgastat per tot arreu, m’ofegava i no em deixava respirar. Tot put, noi!

¾     Senyor, escolta els laments del teu fidel súbdit. No, no, no vull ser alternança de poder. Fins després que acabi tot aquest show.

¾     Calla, tu sempre igual, sempre negatiu. El no, deu formar part integral del teu vocabulari.

¾     Però, senyor que volia que fes, malmetre la pedra filosofal del vostre seient.

¾     Haguessis escoltat la perifèria, altre gall ens cantaria. Per cert com estan els del tros de dalt. Encara volen marxar? Si ho fessin ens trobaríem amb les mans dins unes butxaques buides. Parla amb ells  per calmar una mica les coses. Noi, promet! Que tu ja en saps de prometre i no complir. No vindrà d’una.

¾     Això ja li he donat a la mestra del protocol, i al constituient.

¾     I tu sense acostar-te a raonar amb ells. Encara que només sigui un xic. Per cert, els senyals de fum em diuen, que si triguem gaire, allà on es lleva el sol, hi haurà un merder de campionat.

¾     Res de res! Una “mascletà”! De moment, només vint-i-dos investigats.

¾     I la de la caloreta, què?

¾     Amagaeta rere los visillos. Ja sabeu com són aquets. Quan arriba el dinou de març ho cremen tot i aqueta vegada se’ls hi anat la mà.

¾     Calla, boig. Perdona no volia dir-t’ho. Les falles, i els diners ja les han cremat. Només resten edificis que cauen i calerons que manquen.

¾     Senyor, també venen força taronges, mandarines i llimones. Us va arribar la caixa de torrons per les nenes?

¾     Mira, el senyal que hi ha a la columna ha crescut un pam en una setmana. Si això dura un any hauré de sortir per la claraboia.  Vols formar... Tens suport.

¾     No, Simeó, encara no. Primer he d’aclarir qui vol posar l’espatlla per adreçar el país.

¾     Quina feina tindrem! Au, ves! Hauràs de ser millor que el “Don Limpio” per netejar tot aquest merder.

L’home fa mutis per l’esquerra. Surt aclaparat i mig geperut per la carrega de governar en funcions i que a més no se’l cregui ningú. Aleshores entra per la dreta un home més jove i alt que saluda.

¾     Hola “master” Simeó.

¾     Caram! L’un rere l’altre- exclama el principal des de dalt de la columna.- I tu què vols, que promets una barbaritat de coses que no vull fer.

¾     Oh, gran entre els grans. Almenys se’ls ha d’escoltar.

¾     Tu veus la pedra constituent on m’assec? On creus que trobaré més bon coixí?

¾     Però, senyor! Està vell i segurament descosit. Ja sabeu que el vostre pare li agradava gronxar-se.

¾     Ep, mosso! De la família ni parlar-ne... Prou maldecaps em dóna!

¾     Perdó, senyor! Jo no volia...

¾     A veure, tu que parles bastant amb els de dalt, a l’esquerra de la pell de brau, una pregunta indiscreta. Que em deixaran regnar malgrat siguin república? Perquè tu, bé els ballaves la rumba per les eleccions.

¾     Ui, ho haig de pensar? A veure? Qui ens farà paret. Potser amb unes petites concessions! A aquell o a l’altre?

¾     Aquell, dius? Si ho vol repartir tot, fins hi tot el que no es pot repartir. L’altre, em parles? Ostres, aquell ho vol rentar tot. Tot ben blanc, proclama en els seus discursos, però no sé si en sabrà. I els de dalt què?

¾     Ja sabeu que la meva doctrina parla de diàleg i d’escoltar. A més, tal vegada em donaran els seus vots. Ja sabeu que jo els he deixat fer un grupet.

¾     Ja els necessitaràs, perquè els teus, són terra bellugadissa.

¾     Tot s’arreglarà ...

¾     Mira que la brava del sud és perillosa.

¾     Senyor, doneu-me permís per manar. Aleshores amb quatre capotades  i diverses generoses concessions...

¾     Manoi! Tu sempre tens la paraula concessions a la punta de la llengua. Si ho veig força bé. Però ens quedarem sense el trosset de dalt. Sense la gallina dels ous d’or.

¾     Senyor, tingueu fe.

¾     Sí, fe, i acabaré com Jesucrist penja’t en una creu. A més si perdo la pedra constitutiva tot s’anirà a can pistracs.

¾     Em pensaré la solució.

      ¾     Sí, però no triguis trenta-set anys més que tots serem vellets. Apa, ves-te’n. Me’n falten encara no sé quants. Uns, fins i tot, s’han atrevit a dir que no em volen veure. 

El pobre Simeó es remou inquiet. S’asseu el més còmodament possible, recolza el braç a la cama i posa la mà al cap per pensar. 

Pobre home! De tant donar voltes als seus problemes potser es quedarà calb i encara fa dies que es manté igual, d’immòbil, mentre el país rodola qui sap a on.

Això s’hauria de titular: De Simeó, l’estilista, al pensador de Rodin. 

Miquel Pujol Mur.

AI, LA ROSA! 3a. part.

La Rosa mira els llibres de l’aparador de la llibreria. Pels títols hi ha molts que li criden l’atenció. Però no troba el que desitja. Està buscant un d’una poetessa i feminista anomenada Maria Mercè Marçal. Troba un anomenat la “Bruixa de Dol” que sembla ser un recopilatori de poemes. Ha escoltat una frase d’aquesta escriptora que, malgrat no captar totalment el seu significat, la sorprèn: “Una dona sense home és com un peix sense bicicleta” Ho troba absurd, però hi ha tantes veritats amagades dins les frases més estranyes. 

La Rosa ha canviat molt en el transcurs dels anys. Va estat tancada en una casa, se’n deia amb tota la conya de l’eufemisme, de repòs. Un centre psiquiàtric, seria més ben empleat. O ja amb tota la crueltat del món: una casa de bojos.  

L’affaire de la clau i el sabater la va trasbalsar totalment. Va caure en una intensa i forta depressió. Va ser reclosa per mitigar  les seves dèries. Li va costar una enormitat sortir-se’n. Ella mateixa quan reflexiona diu que va baixar al més profund dels inferns humans, a menysprear la pròpia vida. La família va ensorrar-la encara més. Ningú va voler creure la seva versió del succeït. La realitat dels fets, la única veritat. Que no havia cap relació amorosa amb el sabater. Simplement era passar una estona, parlar i sortir un xic de les quatre parets del pis. 

El seu home va ser el primer que no va voler creure-la. Com si ell no és trobes amb els companys de treball en algun bar i fessin  broma amb alguna dona, fos la cambrera o la mestressa. Doncs no, va tancar-se amb la idea que el traïa des de feia temps. Mentre va estar reclosa, l’Andreu, va aprofitar per separar-se’n i ara viu, per més inri, amb la Vicky, la empolainada i cap calent veïna. A més, una vegada que va pujar al poble,, a visitar a un familiar, els va veure que passejaven amb un cotxet dins del que havia una nena. 

L’Amadeu, el sabater, va estar tancat a la presó per les ferides fetes al veí. De les seves va curar-se força aviat. Mes una vegada sortit de la presó va tornar a obrir la botiga i com si no hagués passat res.  

Els nois, els fills, no van prendre cap partit però, com eren en la edat de començar a volar, van desentendre’s una mica massa. Ara són casats o ajuntats, no ho sap ben bé. Malgrat ha provat de relacionar-se novament, s’ha trobat una mena de refús que l’ha fet desistir. Ella si que és una dona sense home, però al peix i la bicicleta no sap on quadrar-ho. 

Per sort, mitjançant un servei de protecció a les dones, té un lloc on  dormir i viure. Tal vegada, amb altres dones en la seva mateixa situació. Miren d’assistir a teràpies de grup, però consideren més important oblidar i començar de zero una nova vida. Llàstima d’anys invertits, per ara tornar a la quarantena passada a iniciar un projecte nou. 

Amb les companyes de pis l’altre dia van anar a ballar. Ho va suggerir la Judit, la més jove de la colla: Deixen d’omplir aquesta vall de llàgrimes i sortim a divertir-nos una estona. Així ho van fer i malgrat la competència, havia moltes dones per tants pocs homes, van ballar, van parlar i fins hi tot algun somrís va aflorar els llavis d’alguna. Però en sortir: ni cap dona amb home, ni tampoc cap peix, ni cap bicicleta. Que misteriosos són els camins que ens marca la vida.  

Avui ha sortit sola a passejar. S’ha assegut en un banc amb una plaça plena de coloms. Ha comprat una paperina de veces i l’ha escampat a terra. Els ocells promptament venen a menjar. El banc és situat en un racó bonic i una mica ombrós. Un arbre fa una mica d’aixopluc del sol. Poc després, un home s’asseu a llegir el diari. La Rosa se’l mira atentament. Fa tants anys que no parla amb cap persona del sexe masculí, tret de quatre paraules informals i amables del ball de la passada tarda. Va ben vestit d’aquesta forma informal actual. Sembla simpàtic. Es ruboritza només de tenir aquests pensaments. 

L’home adonant-se de la seves mirades, baixa el diari i la mira. Somriu i li diu:

¾     Vostè va a ballar a l’Ateneu. Crec haver-la vist.- La veu és animada i agradable.

¾     Sí- contesta- una vegada amb les amigues. També va vostè?

¾     No em digui de vostè. Prou gran que sóc per que em faci més amb el tractament. En dic Narcís. I tu.- Pregunta tutejant-la.

¾     Jo, Rosa- contesta una mica torbada.- Vas al ball, Narcís? – pregunta indecisa.

¾     Nooo. Sóc molt dolent ballant. Bé, he dit una mentida. Sí, vaig però no ballo. Amb fa vergonya. Sóc tan dolent. Acompanyo els amics. Però vaig fixar-me amb tu. I ara casualment ens hem trobat. Jo darrera del diari sóc un sòmines acabat.

¾     Ui, jo he sortit ha traurem les boires del cap.

¾     Va! Una dona com tu, Rosa, tan eixerida, no pot tenir gaires mal de caps. 

Aquesta paraules van fer que la Rosa fos com un torrent que baixa riu avall. Va explicar-li tota la seva vida. Curiosament amb un home que pràcticament no coneix de res. Tal vegada vol treure’s tantes malastrugances de sobre, que no s’ha adonat de tot el que li arriba a contar. El cabdal de tota la seva vida troba la llera necessària per davallar de la muntanya dels records. Es treu un mocador de la butxaca per eixugar-se les llàgrimes que no por impedir. 

L’home l’ha escoltat atentament i finalment quan veu que calla esgotada, li posa la mà damunt la màniga i li diu:

¾     Anem a prendre alguna cosa a la cafeteria. Vinga, amiga Rosa, hi ha que animar-se. El món té moments de tot i ara veurà com s’arregla.  

Agafant-la pel colze l’ajuda a aixecar-se. Caminen cap a la cafeteria i la Rosa fa una lleugera ensopegada. El Narcís li agafa el braç i l’enllaça amb el seu. 

En sortir de l’establiment la cara de la Rosa està més animada. Li ha tornat el color a les seves galtes. El Narcís somriu joiós. S’acomiaden, però no sense haver acordat trobar-se a la tarda i anar al cinema. 

La Rosa marxa cap a la casa. Un somriure amaneix en els seus llavis. Una esperança obre nous horitzons en el seu cap i en el seu cor. Desitja crear un nou món per ella i tal vegada potser pel Narcís. Es dóna compte que no es l’únic ser que ha sofert daltabaixos durant el anys de la seva vida. 

Veu un eslògan en un oficina per dones: una dona sense home és com un peix sense bicicleta. Potser ha trobat l’home. La resta de la frase no compta. 

Miquel Pujol Mur.

AI, LA ROSA! 2a part.

La Rosa després de l’ensurt de la porta i les claus, veu el món d’altra manera. Això de  vestir-se de bon matí i baixar a prendre cafè a la sabateria ha estat un revulsiu pels seus mals moments. No ha pensat en cap moment en ser infidel al seu home. L’Andreu va ser aquella primera elecció que es fa a la vida. Ella, sempre ha estat una persona seriosa i d’idees fermes que quan pren una decisió és conseqüent en el seu seguiment. L’Andreu és el seu home per les bones o les dolentes.

Però vestir-se i baixar a xerrar una mica, de coses de poca importància, ha estat una agradable novetat. Això l’ha lliurat d’aquells moments depressius que tota persona té quan les coses no rutllen com un voldria. 

Però avui, és un dia que ha volgut dedicar-se a si mateixa. També vol plantejar-se el tema de baixar cada dia. Últimament, l’Amadeu ha fet alguna observació de doble intenció que no li ha agradat gens. També hi ha la qüestió de les mans, qualsevol ocasió és aprofitada pel sabater per agafar-li i acaronar-les. I algun frec que no tindria raó de ser per dues persones només amigues.  

Aquest matí ha decidit apartar-se de la seva rutina. Vol passar el matí sola a casa. El gat fa uns dies que no apareix mai, però ningú n’ha fet d’això cap muntanya. Ja estan acostumats a les seves constants desaparicions. La Rosa ha esmorzat només vestida amb el batí i ha vist de bon humor les ximpleses de la televisió. Avui vol dedicar el matí a recrear-se en el seu cos gaudint de la tranquil·litat. Tots són a les seves habituals feines: el treball i el col·legi. Finalment tanca el televisor. Amb molta patxoca i cura s’arregla les ungles dels peus. Una vegada acabada la podologia decideix finalment, no dutxar-se. La dutxa és una cosa ràpida i avui pot aprofitar la solitud per prendre un reconfortant bany. Aleshores, omple la banyera amb aigua força calenta i hi posa un gel perfumat i relaxant. Ja asseguda dins, gaudeix d’un plaer poques vegades aconseguit, juga amb l’aigua i l’escuma de sabó, com quan era petita. 

Fa anys que no havia notat el plaer de la càlida aigua mullant-li totalment el cos. També s’ha portat un got amb una beguda tonificant. Envoltada pel baf de l’aigua que, poc a poc, envaeix el bany sencer i amb els ulls tancats rememora moltes coses d’anys passats: el nuviatge i el viatge de noces. Tant s’allunyen els seus pensaments que es recorda quan la mare la banyava amb la seva germana en un cossi al patí de la casa gran. Resta mig adormida dins l’aigua calenta fruint amb la suavitat i perfum del sabó. Mentre els seus pensaments i els records li venen a la ment. 

De sobte fa un bot. Un soroll la trasbalsa. Ha escoltat el so d’una clau a la porta. Algú ha entrat al pis. El seu home, no pot ser. Seria estrany. A més, no ha dit res. Sempre la crida pel nom. Els nois sempre xiulen en entrar. Escolta passos que caminen intentant no fer soroll. Sent el cruixir de la rajola que sempre balla. 

Esparverada, s’aixeca. Es mal posa el batí per sobre. Gotejant aigua i amb les sabatilles mig posades, surt del bany. Veu una ombra que es belluga silenciosament. Un lladre?  

Respira alterada. El cor sotragueja en el seu pit. Pel fort alè que escolta deu ser un home. Un lladre torna a pensar mentre fa un petit singlot mig plorant. No troba cap cosa al seu abast per defendre’s. La cuina és lluny. La sinistra ombra s’interposa en el camí. 

En una ràpida ullada veu la seva figura en el mirall. Una dona mullada. Aguantant-se amb la mà el batí. No ha trobat el cinturó. Amb les sabatilles mal posades. El cap moll i els cabells enganxats encara pel xampú. Amb les mans buides per protegir-se. Un fort crit d’esglai surt  de la seva gola. I un altre, encara més fort. 

Una mà li tapa la boca. L’ombra es materialitza. Amb l’altre braç la reté fortament. Mossega la mà que tenalla la seva boca. Intenta tornar a cridar. L’home la bufeteja. Cau dolorida a terra. Aleshores s’adona qui és. L’Amadeu, el sabater amable. Té els ulls vermellosos. Se li nota una forta olor a alcohol.

¾     Què vol?- Crida mentre respira encara mig ofegada.

¾     Per què no has vingut aquest matí?

¾     No tinc cap obligació. És un acte de bona voluntat. Avui necessitava estar per a mi. Arreglar-me.

¾     Arreglar-te per a mi?- Ensomnia la veu de l’home. Aleshores l’ajuda a aixecar-se.

¾     Per a vostè Amadeu, no, per mi. Purament per a mi.

La mirada de l’home s’enfosqueix. La vermellor de la cara es fa més forta. La boca pren un rictus cruel. Sembla, ben bé que li vulgui saltar a sobre i posseir-la. Fa un gest, com si vulgues arrencar-li el batí mig obert. Treu un ganivet de la butxaca del pantaló.

¾     Si no és per mi. A qui esperes, bagassa!

¾     Que passa alguna cosa?- exclama la veu d’un home que entra.- M’han sorprès els crits i la porta oberta.  

La Rosa el coneix de fa poc. És un nou veí que fa un dies ha vingut a viure al replà. L’Amadeu com una fera rabiosa es revolta. Agredeix al xicot. Aquest rep la primera  ganivetada al braç. El veí és més jove i més àgil, evita el segon envit i li agafa la mà armada. Lluiten com llops, amb un gran esforç tots dos homes. Finalment el jove retorça el braç del sabater i fa que es clavi el ganivet al seu propi cos. L’Amadeu se li desploma damunt. El seu pes fa que el defensor no mantingui l’equilibri i doni un cop de cap a terra. 

La Rosa observa l’escena amb els ulls esbatanats. Repassa el seu entorn. Com en una pel·lícula mira l’habitació. Mobles caiguts o fortament desplaçats. Un home desplomat i ferit. L’Amadeu, caigut damunt del jove, amb la mà a sota el cos amb el ganivet clavat i sagnant. El veí estabornit al terra amb el pes del cos del sabater que li impedeix moure’s. Ella enmig del menjador, a prop dels dos homes caiguts. Encara mullada. Mal vestida amb el batí mig obert. Intenta impotent cobrir les seves nueses.   

Comprèn que l’Amadeu s’ha aprofitat de la clau que va donar-li per, si de cas, en una altra ocasió es quedava la porta tancada. Com un autòmat truca a la policia. Les idees negres omplen els seus pensaments. Com li explicarà a l’Andreu i al seus fills que el sabater tenia una clau. Com explicar la presència del veí. I l’Amadeu sagnant i caigut a terra damunt l’altre home. Com, com, com... Què dirà a la policia? Per qui la prendran?  

Aleshores, cau postrada en una cadira. Tants interrogants poden més que els seus nervis. Crida, crida i torna a cridar desesperada. Embogida i tremolosa cau de la cadira al terra. Espeternega amb els peus i les cames. Dóna cops amb el cap al terra. Víctima d’una gran crisi nerviosa perd el seny. Desmaiant-se a continuació d’un esgarrifós nou crit.  

En moltes ocasions les mostres de confiança són mal enteses.

Miquel Pujol Mur.

AI, LA ROSA! 1a. part

                                 
La Rosa està a casa tranquil·lament. Fa certa estona que s’ha llevat i encara va vestida amb el pijama i les sabatilles. No obstant, una mica de son li pertorba la mirada. Nota aquella coïssor d’ulls que dóna més ganes de tornar-se a adormir, que d’enfrontar-se amb la feina domèstica. La causa la coneix de sobres, el seu home fa un torn de treball que comença a les cinc del matí i ella per evitar-li enrenou i també a causa del soroll que fa al fer-se  el desdejuni, és bastant sapastre, s’aixeca i li prepara.

Més d’una vegada pensa: No sé perquè em llevo tant d’hora, si quasi no em mira. L’únic premi pel meu treball és un lleuger i ràpid petó, mig d’esquitllada. Ai, l’Andreu! Com ha canviat amb els anys, tan apassionat i rondaller que era de jove. Abans, un rondaller acabat, i ara, se m’ha tornat un vell rondinaire. 

La Rosa ha acabat de fer el desdejuni i a pesar de la satisfacció de la lleu menjada, el xic de son i veure la casa com cada matí feta un tràngol, fa que s’assegui aclaparada al sofà. Recorda les paraules de la mare que ho definia així: Tot potes amunt! Sempre treball! Sempre feina per a la dona! Els nanos tampoc ajuden gens i ara entre “l’insti”, un petit treball que tenen per cobrir les seves despeses, el mòbil, el WhatsApp i les nenes han perdut totalment l’oremus. Aquella mica d’ordre, que poc a poc els havia inculcat des de petits, sembla ben bé, que s’ha anat en orris. Avui, com altres molts matins, sembla que la 3a. guerra mundial hagi assolat el pis.  

Asseguda al sofà, engega el televisor. Fan el programa matinal on surt una munió de persones que xerra molt i donen força consells per viure millor. No s’han adonat que les vides de la majoria de la gent no són tan boniques ni fàcils com les seves. Senyor! Quin suplici ser mestressa de casa. A més, a la tarda a fer quatre hores en una perfumeria per ajudar a mantenir aquesta eterna condemna.

Així cavil·lant escolta un lleu soroll, tal vegada com si algú rasqués la porta. Malgrat que pensativa i malhumorada, la seva ment raona ràpidament, i es diu a si mateixa: el gat. Només li mancava això, el gat que li va portar i encolomar el nano petit.

¾     Sí, mamà, quedem-nos-el. Mira, és molt afectuós. Guaita com es posa quan li passes la mà per l’esquena. Fixa’t mamà, quin pèl més fi i suau. 

Víctima de les paraules del nano i per més inri, somrient, va admetre el gat a casa. Un nou okupa!  A més, el gat ha sortit un bandarra de marca, que aprofita qualsevol ocasió per fer cada dia una nova barrabassada. I a les nits, quan es fa fosc i s’asseu cansada al sofà, quan li agradaria acaronar-li l’esquena, llavors el pocavergonya ha desaparegut qui sap a on. 

Resignada amb la seva sort, s’aixeca i arrossegant les sabatilles, va i obre la porta. Aleshores el gat, ràpid com el vent s’esmuny i desapareix al seu racó de dormir. En aquestes, s’escolta un repicar de tacons i veu com baixa per l’escala la Victòria, la reina moderna de l’edifici. Vesteix com una model, tenyida i pintada com un cromo. Malgrat són d’una edat similar sembla que tingui vint anys menys. Sempre diu que treballa molt, des del matí fins altes hores de la nit. Ja li agradaria saber a la Rosa quina feineta fa; segurament... Val més no pensar malament, perquè la Vicky, com ha sentit li diuen les males llengües del barri, encara presumeix que és una esclava del treball. 

La Rosa guaita a la moderna deessa i després es mira a si mateixa. Les comparacions són odioses. Una, amb un vestit curtet de coloraines i ella, amb pijama i sabatilles. Un sospir de resignació se li escapa dels llavis. Fent-se la volta empeny la porta i, sorpresa nota que aquesta no s’obre.

¾     La malastrugança cau sempre damunt meu.- exclama a l’adonar-se que no porta les claus.- I ara què? 

Els nois, amb el seus telèfons ultramoderns no faran ni cas a una trucada de la seva mare, prou feina tenen amb les mosses i els amics. L’home, menys que el seu treball és sagrat, no hi ha cosa més important al món. La Rosa cavil·la sense saber com sortir-se’n, del seu desori.

¾     Ja està! L’Amadeu, el sabater, potser serà la solució. 

Davalla fins la sabateria de la planta baixa i explica a l’Amadeu el seu percaç. L’home la mira intensament, com volent assabentar-se de moltes més coses que el seu problema actual. Afortunadament no li fa cap retret d’aquells:

¾     Ai, les dones com sou!  

Molt amable li agafa la mà per calmar-la. La Rosa, prudentment, la retira al cap d’una estona. L’home, l’Amadeu, tanca la sabateria posant un d’aquells cartells que diuen: “Torno en un moment”. Aleshores l’acompanya fins a dalt, al pis. Amb un tros de plàstic, com un carnet d’identitat, burxa el pany, dóna una empenteta i la porta deixa el pas franc. 

Galanament i fent-li una reverència l’home la deixa passar. Cofoia la Rosa amb els ulls lluents i la cara mig vermella, li diu:

¾     No sé com agrair-li. Si el meu home se n’assabentés, no sé que em diria...

¾     No es preocupi, Rosa. Si vol un altre dia baixi i farem la xerradeta. Jo, hi ha cops, sobretot al matí, que a la botiga m’avorreixo.   

A partir d’aquell dia, a la Rosa, la vida se li ha fet més agradable. La son i la migranya han desaparegut. Ara ben vestida i perfumada cada matí baixa a fer-la  petar amb el sabater i prendre, per què no, un cafetó amb gotetes. 

Ai, Senyor dels cels! La porta, la clau i el gat quines conseqüències que han portat a la vida de la Rosa. 

Miquel Pujol Mur.

CARNAVAL A BERGA.

Com en la majoria dels pobles i ciutats de la nostra regió el passat dissabte va celebrar-se amb alegria i bon humor el Carnaval a la nostra ciutat.

 

Puntualment vam sortir les comparses a fer el recorregut pels carrers i places.

 

 

Força color i moltes idees van brillar en els vehicles i malgrat la fredor de la vesprada ningú va protestar.

 

Soroll, petards i rialles tan de grans com de petits participants en la rua de Carnestoltes. temps tindrem per redimir-nos dels nostres pecats.

 

 

Somriures i gatzara dels petits. Desitjos de passar un grat moment dels grans. Cares divertides dels altres espectadors, molts d’ells veien les evolucions del seus néts.

 

Que el Carnaval serveixi per un instant per oblidar les penes i contrarietats d’aquest temps d’incertesa. 

Molt seny i un xic de rauxa. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL JOANET I EL PONT VELL DE GIRONELLA.

Aquest és un conte trist, per tant hi ha expressions que no m’atreveixo a escriure; com allò de fa una colla d’anys, hi havia una vegada, en un lloc molt llunyà, etc, etc. El meu conte parla del Joanet, del seu avi i del pont de Gironella i aquests dos personatges i el pont són encara actuals. Per tant començo tal vegada com si fos avui.   

El petit Joanet puja cap a casa seva. Des del col·legi el seu camí voreja la riba del riu, fins arribar i creuar el pont. Mentre camina fa una pesarosa mirada al corrent d’aigua. Moltes vegades es deté enmig de la ruta i observa distret les corredisses dels ànecs. Les aus s’amaguen en el marges d’herbei, altres aprofiten els canyissars. Però sempre neden lleugeres, com petit vaixells, amunt i avall, sense que els importi la força de l’aigua.  

A la primavera li agrada observar com els aneguets petits segueixen a la mare, com si tinguessin por de perdre-la. Que bonic es veure com es capbussen fins que només treuen la punta de la cua fora de l’aigua. 

Avui es troba a l’avi mig assegut en el mur del pont. Està recolzat de mans i mira l’aigua.

¾     Hola avi! Què fas aquí?

¾     Miro l’aigua, Joanet. Avui, baixa neta.

¾     Sí avi. Però aquest lloc no m’agrada. Aquí és d’on va llençar-se el pare. No, avi?

¾     Si, fill! Va voler volar. Va fugir de la terra cruel.- respon amb veu trista.

¾     Llàstima a mi m’agradava molt passejar agafat de la seva mà.

¾     Si nen, tens raó. Però no va poder suportar l’absència de la teva mare. Feia poc de la seva mort.

¾     Ja m’ho diuen a col·legi. Els nens grans per molestar-me em criden: orfe, orfe. Però jo no els faig ni cas.

¾     Això et diuen aquest fills de... Aquesta tarda parlaré amb la directora.

¾     No cal avi. Jo ja m'he adonat. Malgrat manquin els pares sé que vosaltres: tu, l’àvia i la tieta Maria m’estimeu molt. També sóc feliç amb la vostra companyia. Només ploren els nens petits. Avi, ara entre tu i jo, perquè ho va fer. Que no m’estimava?

¾     Molt, no ho dubtis mai. En el seu cor solament hi havia cabuda per tots nosaltres, la seva família.

¾     De veritat, avi?

¾     Si Joanet! Però la manca de la Sara, la crisis i tantes coses dolentes que passen en aquest món li van enterbolir el cervell. Què en penses tu?

¾     No ho sé. Sóc un nen. No en sé res d’això de la crisis. Però com tu avi no m’enganyes mai, et crec. Sobretot quan dius que el pare m’estimava. Aleshores deixo de plorar.

¾     Si Joanet, creu-me. Els records als cap dels anys s’alleugereixen. Sobretot a la teva edat que teniu molt camí per veure. Als vells ens costa més. El dolor ens puny dins el cor. Saps, els ànecs, quan arriba la tardor fugen a terres càlides per tornar a l’altre any. Volen per tot el món però les terres on van néixer són sempre les del seu retorn.

¾     Sí avi, van molt lluny. Veuen meravellosos i llunyans països. Però avi, els petits no tenen plomes, els hi deu costar molt aixecar el vol.

¾     Tot arriba en el seu moment, Joanet. També és fan grans i és llavors quan volen.

¾     I tornen sempre?

¾     Sí nen, sempre cada any.

¾     Tu m’has dit que el pare va volar. Oi?

¾     Sí. També a terres llunyanes.

¾     Aleshores, potser d’aquí un temps tornarà.

¾     Potser, no hi pensis més. Vinga Joanet, anem a menjar que l’àvia ja l’ha preparat i amb la panxa plena els pensaments són millors. 

L’avi atansa la seva mà al cap del petit i remou els cabells del Joanet. Desprès li agafa la pesada motxilla i donant-li la mà pujant per l’empinada costa cap a la part alta del poble de Gironella. 

En arribar quasi a dalt del pont, a les primeres cases, on acaben els ampits del pont el nen fa una darrera mirada a l’aigua, al pont i als aneguets com si esperes veure la volguda presència paterna.  

L’avi com el veu trist i enyorat, li diu per distreure’l:

¾     Saps Joanet el conte del ànec que vivia entre els seus germans, però era diferent. Era més gran i maldestre. Havia perdut els pares, ni els coneixia, però quan va créixer era el cigne més bonic de l’estany. Molt més que els seus germans de niuada. Tu també seràs de gran un  home bo i llest. Fins i tot, diria seràs més eixerit que un pinxo.

 

¾     Avi no em narris contes de nen petit. L'home sobtadament comprèn que les darreres sotragades en la seva curta vida han fet que malgrat ser un nen, el Joanet, hagi madurat, tal vegada, massa.

Miquel Pujol Mur.