1a. part.
La guineu està amagada en el
seu cau quan escolta el plumbi i monòton cant del mussol. Avui ha estat un bon
dia i l’animal de cua grossa està força alegre. Una panxa plena sempre anima
l’esperit de tothom.
Aleshores decideix sortir i
parlar un xic amb la bestiola voladora. Malgrat que no li cau gens agradable la
cara rodona, d’ulls també rodons i expectants, de l’au rapinyaire.
¾
Hola senyor mussol! Què com va això? Hi ha
moviment? Fa estona que l’escolto cantar
contínuament.
¾
Calli, calli! Estic ululant i ululant a veure si
algú té por i es mou. Per que aquí sota, tot està mig mort i calmat. I vés per
on em surt vostè que es massa gros per fotre-li queixalada! Deixi's de
romanços! Foti el camp d’una vegada!
¾
Avui estic de bones! Sap què? Aquí a baix, al
costat de la pedra gran, he trobat un bon tros de carn de cérvol i me n’he
afartat. Segurament vostè també hi podrà fer algun cop de bec i omplir-se el
pap.
¾
Ah, sí? Hi vaig volant- i obrint les grans ales davalla
fins la pedra, que a més de ser gran és blanca.
Poc després la guineu sent un
gran ulular i pensa: Caram! Com deu estar aprofitant-se!
2a. part.
Però no és veritat! El mussol
amb el seu silenciós volar veu el cérvol mig menjat. El bec se li fa aigua només
de pensar en la saborosa carn. Això sí que és un bon tall i per més glòria sense
pèls, ni ossos o plomes per després haver de regurgitar. Només carn i tendrums
per devorar i pair. Planeja ràpidament i aterra damunt el llom. Quina olor més
agradable.
Aixeca el cap i obre el bec
disposat a picotejar la carn i arrancar-ne un bon tros. Aleshores, una enorme i
peluda criatura amb un grunyir que fa tremolar, llença una urpada cap el cos de
la volàtil au. Aquesta, amb por arronsa el cos al màxim i esquiva la mà armada.
Sap de sobres que si perd alguna de les plomes principals no podrà emprendre la
retirada i llavors serà una presa fàcil per a qualsevol bèstia carnissera.
¾
Què passa?- exclama tímida com un pollet acabat
de sortir de la closca.
¾
Com t’atreveixes a robar la meva carn, ocellot
noctàmbul.
¾
Caram senyor ós! El germà guineu m’ha dit que
n’ha menjat molta i ès força bona. També, que jo podia atipar-me d’aquesta
carn regal del cel.
¾
Regal del cel, dius mussol.
¾
Sí. No l’han llançat amb helicòpter per alimentar
als meus amics carronyers?
¾
No ho sé! Però aquesta és meva! Per a mi i els
meus amics. I tu no ets amic meu ni estàs convidat.
¾
Però si la guineu m’ha dit...
¾
On és aquesta guineu?
¾
Allà dalt de la font. Al costat de l’arbre té el
cau- contesta el mussol pensant que si l’ós es distreu podrà encara prendre un
bon tros de carn.
¾
Maleïda rabosa! Ara veurà qui sóc jo.
Dient aquestes paraules el
furibund ós inicia el camí. Ràpidament el mussol agafa un bocí càrnic i vola
cap el seu niu. Carregat com va, li costa aixecar el vol i té sort que la gran
grapa de l’ós no se li emporti una ala.
3a part.
Com que el vespre és tranquil i la
lluna plena augura una bona i calorosa nit la guineu confiada s’adorm a la
porta del cau.
De sobte una calenta bufada la
desperta. Esparverada vol amagar-se però, en lloc del forat es troba una gran
urpa armada de grosses i esmolades ungles. Ja desvetllada del tot, mira amunt i
es troba amb la cara gens amistosa d’un gran ós.
¾
Hola!- diu amistosament, però amb veu
tremolosa.- Què vols amic ós!
¾
Tu, amic meu? Mal fotut rapinyaire de quatre
potes.
¾
Home! Jo mai el mossegaria, simpàtic ós.
¾
No! Això, ja ho sé. No tens allò que fa falta ni
tampoc força. Però si que serveixes per robar-me el menjar i enviar-me als teus
amics voladors. Això també! Sort ha tingut el mussol que no vull menjar plomes.
A més, ha estat prou xerraire! I tu què?
¾
Jo veurà...jo...- aprofitant que l’ós agafa
aire per bufar més fort fa un bot i
corre muntanya amunt com si el perseguís el llop.
Mai no va tornar als terrenys on
habita el vell ós.
Si no vols tenir problemes no convidis a ningú a la taula on no has estat mai invitat.
Miquel Pujol Mur
