Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 30 de juny del 2016

LA NOIA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA.

Hi havia una vegada una noieta que escombrava l’escaleta. Aleshores, tot galant, va passar el noi més pinxo del barri. En veure a una pubilla tan bonica va dirigir-li unes paraules amables.

També va dedicar-li unes quantes floretes de bon escoltar. Al veure-la, cofoia  i enamorada va decidir no perdre el temps. Abalançant-se damunt, fent–li quatre moixaines i uns quants petons va voler aprofitar-se’n.
Sort va tenir la tendra joveneta de l’aprenent de l’adroguer que, estimant-la de sempre, va acudir neguitós al seu socors.
No us fieu noietes de les bones aparences, ja que les paraules sovint se les emporta el vent. 
Miquel Pujol Mur

dimarts, 28 de juny del 2016

QUIMERES A LA PLATJA.


 
Un núvol blanc, com neu de muntanya, recorre el cel blau. El meu pensament, lleuger com la brisa, segueix la imatge nuvolosa. Abaixo els ulls per observar la blava superfície del mar. Un vaixell, amb les veles al vent, omple la meva mirada com un miratge de somnis mariners.  
L’olor de mar, el soroll de les ones que trenquen en el esculls rocosos m’obnubilen. Els records, guardats durant anys, afloren. Sobresurt per  damunt de tots el més punyent. Aquell d’agredolç sabor que en burxa contínuament i que guardo amagat en un joier dins el pensament. 
Em reafirmo a mi mateix, sóc jo dins el meu propi sentir.
Miquel Pujol Mur.
 

dijous, 23 de juny del 2016

ARC DE SANT MARTÍ I NÚVOL BLANC.


 
Hola amiga,  

Avui de bon matí he pensat en tu. No et facis cap suposició ni tampoc et  creguis cap cosa especial. La bona amistat és per damunt de tota passió humana. 

M’he llevat i he mirat l’horitzó. L’arc de Sant Martí ocupava tot el cel. Sota seu, com protegit pel fenomen visual, un núvol blanc. Pur i net de tota ombra romania quiet i en pau.  

Cap vent el movia. Cap ocell passava pel seu davant. Només els meus ulls es meravellaven de la visió. 

L’olor a terra molla s’endinsava dintre meu . Era tal la bellesa de l’arc , el núvol i l’aroma a vida que el meu cor bategava alegrement. 

A tu, estimada amiga, vull vendre’t aquesta miratge, aquesta olor i aquesta sensació de pau. 

Vendre em diràs? Si vendre’t a canvi d’un simple, simbòlic petó. 

Un senzill petó, però ple d’estimació, a canvi d’una sensació d’amistat i de pau.

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 21 de juny del 2016

UN PRAT D’HERBA.


Cau la tarda i el sol inicia el camí per amagar-se rere les muntanyes. L’herba és blana. El verd joiós de la primavera llueix tot ple de vivor. Les flors grogues i blanques ressalten damunt el prat. El color ocre de les carenes destaca amb força contra el cel encara blau. En les esquerpes canals destaca el blanc de la darrera neu, que continua, encara, amiga de la muntanya.  

La tarda és alegre. Els ocells piulen mentre es recullen als seus nius. Estirat damunt l’herba sento l’olor de la vida que traspua el pur aire muntanyenc. Poc a poc em tanco en mi mateix, deixo fora meu la gent que m’envolta  i els ulls se m’acluquen malgrat la bellesa del moment.  

En el meu somni tinc vint anys. Tot al món em somriu. Els estudis mai han presentat problemes en la meva carrera. Gràcies a uns pares treballadors de classe mitjana, no em falten diners. Què més puc demanar a la vida als meus anys. 

Noto la sang circular briosa impulsada pel meu jove cor i tots els meus pensaments són vius. Aleshores la veig córrer con gasela jove portada pel vent en direcció a l’estany situat enmig del verd prat.
¾     Qui és?- va ser la meva primera idea.
¾     Ella!- em contesta una veu dins el meu cervell.
¾     Què faig?- vaig dir sense paraules.
¾     Coi, què vols fer?- m’insta aquella veu interior.
¾     No sé. No la conec- responc.
¾     Babau! Tu dius que ets jove.
¾     Clar que sóc jove i, a més, sóc valent.
¾     Però d’atrevit, res! No pensis, actua.
¾     Però! I si em refusa?
¾     A tu! Tan ben plantat com ets.
¾     Però a vegades tartamudejo i se’n riurà.
¾     Però si no li has parlat mai.
¾     Però...
¾     Mira s’està traient la roba. Vol ficar-se a l’aigua. Va quasi nua. 

Aleshores observo la perfecció del seu cos. La juvenil esveltesa de la seva figura. Els seus moviments incitants, i la seva llarga cabellera onejant alegre al vent. El desig m’obliga a aixecar-me. Sentint tota la força juvenil del meu cos de vint anys i desitjant-la  intensament corro també cap l’estany. 

Un rumor estrany sona molt a prop meu. Unes paraules s’introdueixen en les meves oïdes pertorbant el miratge, millor dit el miracle del cos juvenil i temptador.
¾     Avi Ramon, desperta que el teu nét s’ha ficat al bassal. Treu-lo si us plau. 

Les paraules de la meva filla han trencat el somni daurat. Recolzant-me torno a guaitar el formós prat. La Carme, la meva dona està preparant el berenar-sopar en el jardí. El meu nét corre fent tombarelles i ensopegades cap un bassiol. 

On ha marxat la nimfa dels meus somnis? On era aquella força dels pocs anys? M’aixeco i corro vers l’indisciplinat nét. Noto la feixuga càrrega dels anys. 

Somnis de joventut. Desitjos i anhels guardats entre els fulls del llibre de la vida. 

Tal vegada, va ser, però la Carme no es correspon a la mossa lleugera i gràcil somniada. Camino i ensopego en una pedra. Poso un genoll a terra i m’adono que jo tampoc tinc res a veure amb el jove del somni. 

Els anys no han passat en va. Les quimeres del que volíem ser, del que de veritat érem, també han voleiat portades pels vents del temps. 

Som el que ara som. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 16 de juny del 2016

RÉTOLS DEL CAMÍ. (Relat Negre)

Estic sol. Tot el meu voltant és ple de foscor. Els meus ulls volen mirar, però no veuen més que la negror que omple l’espai.

Camino sense saber a on. Ensopego en no sé què. Una llum, simplement un rètol blanquinós i amb lletres negres, vol transmetre’m un missatge. Parpelleja en la paret. Mal llegeixo les frases. “Ja és hora!” El meu enterbolit cervell pensà: “Hora, per què?” 

Tancat com sóc, dins no sé què. El lleu resplendor de la llum s’apaga. Torno a estar immers en la densa obscuritat. Segueixo el meu caminar sense rumb. Sinó hi ha colors ni llums, tampoc hi ha cap soroll per orientar el meu camí. 

El rètol lluminós torna a encendre’s. Una nova frase apareix escrita en la paret. “Falta poc”. “Poc?” Per on falta poc, si no sé on vaig. Camino per un camí. Un sender sense cap marca. No hi ha camí. Són els meus peus desorientats que tracen una línia sense nord. Línia i camí són termes estranys. Tanmateix la meva ruta és circular. No tinc orientació, no hi ha nord, ni sud, ni est, ni oest. Cap estrella llueix en el firmament. Una forta i amarga rialla brota en el meu interior. La inquieta pregunta que sobtadament brolla en la meva desorientada ment és: “Hi ha cel?”   

Retorno al pas a pas vacil·lant. No sé quantes noses entorpeixen la meva perduda pista. El meu maldestre caminar no m’assenyala cap presència aliena a la meva persona.  

Només una quimera persisteix en el meu anar: “Endavant, sempre endavant”. Però, sense veure res. Com? 

Molts, a la vida, també segueixen aquesta mena de camí. Endavant fins el darrer sospir. Aleshores, la ruta s’acaba i es perd entre les bromes de l’eternitat.

El rètol llueix novament. Només diu: “Estàs arribant”. 

Ha! Ha! Ha! Sona dins la meva gola. Sempre els mateixos consells i la mateixa idea sense indicar-me res més. 

Deambular, caminar, seguir la ruta, però, i la pregunta clau: On? 

Esgotat, miraculosament trobo un jaç. Arraulint-me, em recullo com si fos  emparat pel claustre matern i profundament lassat m’adormo. 

Llum! Llum! Llum! L’habitació és plena de claror. La foscor ha fugit. Escolto les paraules de l’home vestit de blanc a l’altre home també vestit de blanc.
¾     Perquè no vas lligar-lo més bé. Sempre tu dic la camisa de força ben cordada i les cames lligades. Un dia se’ns farà mal ensopegant en el poc que hi ha a la cel·la.  

Em fan empassar una píndola. Poc després el seu efecte sedant m’endinsa en el forat negre i oliós de la bogeria. Ja no hi ha camí, només obscuritat.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 14 de juny del 2016

ANUNCI D’UNA MOTOCICLETA MONTESA.


Rebia per correu aquest antic anunci d’una motocicleta Montesa. Aquells records oblidats tornaven a ser presents a la memòria. Quants anys han passat? Tal vegada molts, posar massa, no és la paraula adequada, malgrat sigui la millor per definir la realitat. Part de tota una vida seria més adequat però per què penedir-se d’haver viscut quan gran part dels successos han estat força agradables.  

Sempre tot el que recordem ha de ser bo i aprofitable. Aquella cosa tan dolenta que ens va passar en un moment indeterminat més val ignorar-la.  Mirar sempre endavant és la premissa, ja que les equivocacions només formen part de l’ensenyança de la vida.  

En comenten molts errors a la vida però no han de omplir cap racó amarg a la memòria. Només han de ser una dada que roman guardada en un arxiu intern i és necessària per intentar no fer-ne cap més . Però sempre sonarà a les nostres orelles les sabudes  paraules que diuen: “el ser humà és l’animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra”. I ho hem d’assumir,  som imperfectes, errem i caiem una i altra vegada en el mateix pecat.  

Aixequem-nos, lluitem i sortim endavant. Malgrat sigui posant els genolls a terra. Cada matí, hem de  renovar els nostres pensaments i alçant la cara i el cor iniciar el nou dia.  

Després d’aquesta sèrie de pensaments que segurament no sóc la persona més preparada per recomanar al no tenir suficients estudis torno al principi. 

Paso a recordar dos instants on una moto Montesa Brio 80/81 em van fer ser feliç. Dues en el meu pare: Una sortida a Santa Fe del Montseny i un viatge a la Vall d’Aran. A més hauria d’afegir la tercera, quan vaig ser posseïdor d’una d’aquestes motos i em va ser força útil. 

Sempre quan parlo de vehicles majoritàriament  és de màquines de segona mà. A més, no són gens comparables a les actuals.  

Els records a la distancia del anys sempre han de tenir la seva part positiva, malgrat a vegades deixem un sabor agredolç a la memòria. 

També va servir com a mitja de transport en aquells temps en què no anàvem sobrats de diners.  

Un hurra emocionat per una motocicleta que va fer història i va omplir de somnis el jovent d’aquella època. 

VISCA LA MONTESA Brio 80/81!
Miquel Pujol Mur.

dijous, 9 de juny del 2016

LA GOTA D’AIGUA I LA VIDA.


He caigut del cel. Sóc simplement una gota d’aigua. No sóc cap llàgrima dels àngels. Ni el plor desesperat dels condemnats. Només una petita gota d’un plugim fred. Davallo damunt la terra. Durant el meu eteri camí a vegades puc glaçar-me. 

Aleshores sóc damunt la terra una simple boleta de blanc color. Un floc de neu, flonja i suau, temorosa de la terra que m’embruta. Poc a poc, em fonc i l’essència, el perfum de la meva naturalesa, traspua dins la mare terra.  

Recorro mil i un soterrats camins. Finalment ajuntada amb altres companyes retornem a ser una part de l’aigua del riu. 

Lentament el nostre cos flueix per la llera del riu. Els arbres, les plantes i les herbes ens saluden. Aprofiten el benentès per libar una part de nostre ésser. 

Una estona ens detenim plàcidament en un gorg. Després rabioses, volen recuperar una vida plena i alegre davallem furioses per la cascada.   

Com els humans, baixem unes vegades calmades, altres plenes de rauxa i follia. Fins que arribem a la fi del transcurs de la nostra vida terrenal.
 

La ment domina a l’home
Els sons, plens de malastrugança
atemoreixen els pensaments.  
Malsons insomnes i pors
obnubilen les pobres idees
dels humans pecadors. 
Fluir com l’aigua de pluja
sentint la vida al voltant
alegres fins el darrer instant. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 7 de juny del 2016

CONTE D’ANIMALS DEL BOSC.

1a. part.

La guineu està amagada en el seu cau quan escolta el plumbi i monòton cant del mussol. Avui ha estat un bon dia i l’animal de cua grossa està força alegre. Una panxa plena sempre anima l’esperit de tothom. 

Aleshores decideix sortir i parlar un xic amb la bestiola voladora. Malgrat que no li cau gens agradable la cara rodona, d’ulls també rodons i expectants, de l’au rapinyaire.
¾     Hola senyor mussol! Què com va això? Hi ha moviment? Fa estona  que l’escolto cantar contínuament.
¾     Calli, calli! Estic ululant i ululant a veure si algú té por i es mou. Per que aquí sota, tot està mig mort i calmat. I vés per on em surt vostè que es massa gros per fotre-li queixalada! Deixi's de romanços!  Foti el camp d’una vegada!
¾     Avui estic de bones! Sap què? Aquí a baix, al costat de la pedra gran, he trobat un bon tros de carn de cérvol i me n’he afartat. Segurament vostè també hi podrà fer algun cop de bec i omplir-se el pap.
¾     Ah, sí? Hi vaig volant- i obrint les grans ales davalla fins la pedra, que a més de ser gran és blanca. 

Poc després la guineu sent un gran ulular i pensa: Caram! Com deu estar aprofitant-se! 

2a. part.

Però no és veritat! El mussol amb el seu silenciós volar veu el cérvol mig menjat. El bec se li fa aigua només de pensar en la saborosa carn. Això sí que és un bon tall i per més glòria sense pèls, ni ossos o plomes per després haver de regurgitar. Només carn i tendrums per devorar i pair. Planeja ràpidament i aterra damunt el llom. Quina olor més agradable. 

Aixeca el cap i obre el bec disposat a picotejar la carn i arrancar-ne un bon tros. Aleshores, una enorme i peluda criatura amb un grunyir que fa tremolar, llença una urpada cap el cos de la volàtil au. Aquesta, amb por arronsa el cos al màxim i esquiva la mà armada. Sap de sobres que si perd alguna de les plomes principals no podrà emprendre la retirada i llavors serà una presa fàcil per a qualsevol bèstia carnissera.
¾     Què passa?- exclama tímida com un pollet acabat de sortir de la closca.
¾     Com t’atreveixes a robar la meva carn, ocellot noctàmbul.
¾     Caram senyor ós! El germà guineu m’ha dit que n’ha menjat molta i ès força bona. També, que jo podia atipar-me d’aquesta carn regal del cel.
¾     Regal del cel, dius mussol.
¾     Sí. No l’han llançat amb helicòpter per alimentar als meus amics carronyers?
¾     No ho sé! Però aquesta és meva! Per a mi i els meus amics. I tu no ets amic meu ni estàs convidat.
¾     Però si la guineu m’ha dit...
¾     On és aquesta guineu?
¾     Allà dalt de la font. Al costat de l’arbre té el cau- contesta el mussol pensant que si l’ós es distreu podrà encara prendre un bon tros de carn.
¾     Maleïda rabosa! Ara veurà qui sóc jo. 

Dient aquestes paraules el furibund ós inicia el camí. Ràpidament el mussol agafa un bocí càrnic i vola cap el seu niu. Carregat com va, li costa aixecar el vol i té sort que la gran grapa de l’ós no se li emporti una ala.  

3a part.

Com que el vespre és tranquil i la lluna plena augura una bona i calorosa nit la guineu confiada s’adorm a la porta del cau. 

De sobte una calenta bufada la desperta. Esparverada vol amagar-se però, en lloc del forat es troba una gran urpa armada de grosses i esmolades ungles. Ja desvetllada del tot, mira amunt i es troba amb la cara gens amistosa d’un gran ós.
¾     Hola!- diu amistosament, però amb veu tremolosa.- Què vols amic ós!
¾     Tu, amic meu? Mal fotut rapinyaire de quatre potes.
¾     Home! Jo mai el mossegaria, simpàtic ós.
¾     No! Això, ja ho sé. No tens allò que fa falta ni tampoc força. Però si que serveixes per robar-me el menjar i enviar-me als teus amics voladors. Això també! Sort ha tingut el mussol que no vull menjar plomes. A més, ha estat prou xerraire! I tu què?
¾     Jo veurà...jo...- aprofitant que l’ós agafa aire per bufar més fort  fa un bot  i  corre muntanya amunt com si el perseguís el llop. 

Mai no va tornar als terrenys on habita el vell ós. 

Si no vols tenir problemes no convidis a ningú a la taula on no has estat mai invitat.

Miquel Pujol Mur

dijous, 2 de juny del 2016

SORPRESA INESPERADA.


Avui ha estat un bon dia. Sincerament, a la meva quarantena, els dies primaverals m’encanten. Llueix un sol espatarrant. El cap ha marxat aquest matí a unes prospeccions al Carib. Com que ha de prendre moltes notes s’ha emportat a la secretària jove. Sí, la de dinou anys, línies curvilínies, ungles ben pintades i boqueta de pinyó. Ja voldria jo haver estudiat, quan era jove, això de les prospeccions. I també, com tenir una secretària jove i maca.  

Bé, el cap que com tenia el cervell en les prospeccions, no ens ha manat cap feina en especial ni donat cap encàrrec. Només atendre les quatre trucades habituals, prendre nota dels clients interessats en alguna tasca en particular i mirar la primavera rere els finestrals de l’oficina. 

He sortit d’hora de treballar. He passejat una estona. He trobat uns amics i hem fet unes cerveses acompanyades per uns “montaditos”. Ara feliç i content, finalment obro la porta del meu pis. Fan un bon partit de futbol per la televisió i desitjo veure’l tranquil·lament. 

Només entro a la meva sacrosanta llar, de solter impenitent, quan el meu nas olora una sensació gens habitual. Jo sóc un home molt pulcre, i la meva casa també té la mateixa aparença de pulcritud. No tinc ni gat, ni gos, ni ocells. 

Entro al saló i miro si s’ha trencat algun vidre i la mala olor sigui forana. No tot està perfectament. Observo els desguassos de la cuina i la galleda de les deixalles. Res, no hi ha causa que m’expliqui la pudor.  

Obro les finestres, orejo al màxim el saló i la cuina, i ja cansat de tanta feina vaig a la meva habitació a canviar-me. Quan arribo a la porta del passadís observo enmig, una manta rebregada i mal posada. Quines coses que passen en un dia que prometia ser un exemple de tranquil·litat. A més aquesta manta no pertany a cap de les meves tinences.  

Escolto un respirar, unes ungletes que rasquen el terra, m’acoto i tibo de la manteta. Penso en el gat del veí, potser per l’eixida? Ostres! Què veuen els meus ulls, una cara rosada i somrient, uns ulls oberts i uns llavis vermells. El meu nas torna a sentir l’olor horrorosa, de merda concentrada i de pixum.
Sense pensar, li faig:
¾     Tat! 

Em contesta amb un joiós:
¾     Gu! Gu! 

Deixant sense tocar, l’angelet al passadís entro a la meva cambra i trobo un gran embalum damunt del llit i una carta. L’obro i llegeixo: 

Joan, simpàtic, sóc la secre. Sí, la que se n’ha anat de prospecció amb el cap. El nen, l’Oriol, és fill meu. Una relliscada juvenil. 

He agafat les claus del teu pis de la reserva de l’oficina. Com quesé que ets un bon "paio" et deixo el meu nen. Cuida’l, és molt simpàtic, més que el pinta del seu pare.

Et deixo bolquers, farinetes i tot el necessari. Ja ho sé que ets solter però això de cuidar criatures s’aprèn de seguida. La meva mare, quan plegui de treballar, pujarà a ajudar-te amb el nen i també amb el pis. És molt simpàtica i bastant jove. Tal vegada arreglarà una mica la teva vida de home conco. Se sembla a mi però clar una mica més gran. Ai! Les dones a casa meva som molt matineres en certes coses. Faríeu una bona parella! 

Quan torni de les dures, difícils i complicades prospeccions potser podré oferir-te una plaça millor a l’empresa. No saps com n'està d’encegat el cap. No solament pel favor, tu et mereixes un altre càrrec millor. 

Si no va bé, ni lligues amb la meva mare tal vegada, podries exercir de pare. Ja ho sé que estàs una mica granadet, l’opció d’avi és més adequada. 

Cuida al meu Oriol, llum de la meva vida. 

He quedat palplantat enmig de l’habitació sense saber què dir ni fer. Confós al màxim. Aleshores noto una petita mà que agafant-se al baix del meus pantalons diu amb un somriure desdentat.
¾     Gu! Gu!. 

M’acoto, agafo la criatura mantenint-la una mica a distància i volent recordar com ho feia la meva germana, amb els seus, porto el nen al bany. Quin merder en un dia primaveral.  

El banyo i després assegut a la cuina provo de donar-li un biberó. Escolto el soroll del timbre i acudeixo al porter electrònic. Una veu agradable, semblant a la de la secre, però més madura pregunta.
¾     El senyor Joan? Sóc la Irene, la mare de la...
¾     D’acord, pugi.   

Mentre puja per l’ascensor un batibull d’idees s’entremesclen dins el meu cap. Que n’ha  arribo a ser de burro! La secre, la Irene, l’Oriol, ser l’avi, ser el pare. Mare de Déu! Ara si que hauré de demanar hora al psicoanalista.

Miquel Pujol Mur.