VACANCES 2016

APRECIATS AMICS DE:

Escrit al Berguedà i Indrets d’Escrit al Berguedà

COM CADA ANY, AQUEST MES DE JULIOL, VOLEM PRENDRE UNS DIES DE VACANCES.

Serveixen per pensar, tant de la vida com dels treballs que hem fet. Potser la paraula més adequada seria reflexionar.

També, per què no, agafar noves forces pel proper curs.

Com també estic pendent d’una petita operació quirúrgica, espero que tornaré a posar notes en els blogs  a partir del 9 d’agost.

BONES VACANCES PER A TOTHOM.

Miquel Pujol Mur i M. Rosa Planell Grau.

DETURAR-SE A TEMPS. II

També el pas dels anys ajuda. Els homes i les dones ja no cercaven el seu graciós i tendre cos. Hi havia noies més joves i de meravelloses corbes que s’oferien gentilment. No els hi feia cap retret. Reconeixia en les seves reflexions íntimes que havia començat la seva vida de la mateixa manera. 

Avui ha estrenat un bell descapotable de primeríssima marca. Després de treure’l del concessionari ha decidit fer una volta. Ha anat a fer una visita al seu poble. L’ha trobat molt canviat. Ningú ha reconegut a la jove que va marxar fa anys.  

La casa on vivia amb els seus pares, també s’ha perdut en el transcurs del temps portada per aires innovadors. En el seu lloc una nova urbanització ha aixecat els seus carrers asfaltats envoltant múltiples cases amb jardí. 

Ja al poble, caminant pel carrer Major, ha vist passejar un dels seus xicots. Ha notat la seva mirada inquisitiva admirant la seva figura. Però ha endevinat que no l’ha reconegut. Ha somrigut interiorment al veure’l amb l'Helena, la seva dona, una altra antiga companya de col·legi, i els seus fills. 

Ha recordat que l’Helena no era gens brillant en els estudis i va continuar vivint al poble. No va atrevir-se a provar l’aventura de la universitat. Segurament en la seva posició de dona i mare formal tampoc hauria aprovat mai la seva vida de bagassa. Com que sabia que era molt ambiciosa i envejosa, tal vegada saber els molts diners guanyats li faria sentir una gran ràbia. 

La Susana ara la mira sardònicament, mentre la veu passar del bracet del seu marit i vigilant les criatures. La seva figura ha perdut la finesa de jove i certs sacsons se li marquen a la cintura.  Amb la imaginació la veu, de més gran, com una dona grassa que maleirà a les joves i els furtius ulls del seu home. Però per un instant la serp de l’enveja li corre per dintre: la seva companya és una simple i vulgar mare de família. 

Circula lentament mentre deixa el poble enrere i marxa cap a la ciutat. El meravellós descapotable, de gran preu, al donar-li gas en lloc de sortir com un coet, fa una sobtada retenció i una lleugera tos surt del poderós motor.  

Estranyada canvia de marxes inútilment, però el rugir del motor encara decau més. El cotxe comença a circular a poc a poc, però almenys de forma continua. Truca al taller, quina sort que el mans lliures de versió ultramoderna funciona perfectament. Li contesten amb veu força amable: “Ara li enviem un especialista. Vingui poc a poc cap a la ciutat i no es preocupi. El nostre operari li resoldrà fàcilment l’avaria. No hi cap problema per trobar-la, el seu vehicle, senyora, porta un xip de posicionament”. 

La Susana observa amb desesperació la carretera. El cel va enfosquint-se. El poderós automòbil encara circula més poc a poc. Passen altres vehicles, que tocant la botzina, es mofen de l’ostentós cotxe i la seva velocitat minvant. La por la tenalla per dintre. Per últim observa una grua amb els rètols de la marca. Fa un sospir d’alleujament. El pànic de quedar-se aturada i sola desapareix.  

El repàs de la seva vida l’ha omplert de reflexions que omplen els pensaments de la Susana Les ha tingudes mentre el fabulós esportiu circulava a baixa velocitat.  Encara és jove però la seva existència ha estat força ràpida. Urgentment portada per les necessitats i també al deixar-se davallar pel tobogan d’una vida fàcil i dolça. Però ara, transcorreguts alguns anys els records revifen punyents. La majoria dels seus prejudicis han quedat abandonats a la cuneta del camí. Els sentiments i els sentits han cremat i només són cendres oblidades a la caldera de la vida. 

Què ha aconseguit? Diners, i tal vegada riquesa, i un mega-meravellós  cotxe que a la primera sortida s’ha avariat. Aleshores decideix fer un tomb  a la seva existència.  

Retorna el vehicle al concessionari aprofitant-se d’una clàusula en el contracte de garantia signat, i la ràpida avaria soferta. Després finalitza la seva relació amb el bufet d’advocats. Sempre pot haver pressions d’uns i altres coneguts en la seva moguda vivència.  

Liquida totalment la seva vida urbana i marxa a una zona oblidada del país. No vol tornar al seu poble, és una part massa important de la vida que també vol oblidar. No vol records del passat.

El seu desig és trobar un lloc on iniciar una nova vida. On els records siguin només part d’una lliçó apresa a contracorrent. 

Quina frase més xocant viure poc a poc o aturar-se completament. Del tot, només és deté una vegada a la vida, la darrera, però a vegades en moltes altres circumstàncies, vivim al ralentí.  

Miquel Pujol Mur.

DETURAR-SE A TEMPS. I

No tinguis por d'anar a poc a  poc; tingues-en  només de quedar-te aturat” -Proverbi xinès-

La Susana, una esplendorosa dona de trenta i algun que altre any, ha complert el somni de la seva joventut: S’ha comprat un descapotable. Ha fet realitat un caprici, desitjat durant molts anys. 

La innocència juvenil ja no s’endevina a la seva mirada. Els seus ulls, antany somniadors, tampoc somriuen com anys enrere. Ara, unes petites arrugues els envolten. A vegades, si no està atenta, els seus llavis  mostren una amargura que no havia pensat mai que fos possible. 

Sí, els estudis els va acabar fa anys. Però com altres noies, va haver de deixar la part més intima del propi jo a les mans d’algun que altre professor d’idees avançades. Allò de jo t’ajudo, tu em complaus. Les idees, es poden anomenar com avançades, o facilitadores d'aprovar els estudis, però són les mateixes de sempre, des del principi de la humanitat.  El que ostenta el poder s’aprofita de les circumstancies i de la seva  situació privilegiada. 

Ja posada en aquest camí va decidir que si el seu cos era vàlid per a tenir bona nota en els exàmens també podia servir per omplir altres necessitats. Va comença a treballar com acompanyant de luxe. No va caure en la temptació de vendre’s per pocs diners. Una companya, que també exercia el mateix vell ofici per pagar–se els estudis, li va fer aquesta recomanació. Va aconsellar-li sobretot que no és vengués a preus baixos, perquè sinó acabaria essent una meuca més dels prostíbuls de poble. Va seguir el consell de l’amiga i va alternar en els millors estaments de la societat. Va ser durant força temps una amable i ben recompensada companya dels plaers dels adinerats. 

En aquells anys, no gaire allunyats, era una noia jove, alta, rossa i distingida. No desentonava en cap ambient al tenir estudis i ser discreta. Molts empresaris, fent-la passar per secretària, van portar-la a visitar paradisos vistos només en el cinema. No se li donava malament aquesta falsedat. Es posava unes ulleres, que emmarcaven la seva bellesa, i assistia com a convidada a diverses assemblees. Escoltava i simulava que prenia discretes notes que després entregava al seu valedor.  

Però, no tot van ser flors i violes. En ocasions, va haver de formar part del preu per tancar els darrers pactes.  Més d’una vegada el seu cos va ser la darrera aposta que feia inclinar favorablement l’agulla de la balança en difícils negociacions. Aquests afers, i altres no menys inconfessables, van ser ben  recompensats.  

En certs moments, generalment pocs, feia repàs a la seva vida. Tal vegada endormiscada en l’aigua tèbia d’una gran banyera d’algun luxós hotel. A soles i envoltada d’escuma i aigua, s’adonava que els somnis de jovenesa havien desaparegut portats pels vents de la vida. Oblidar-se’n li ha deixat  un bon rastre de diners a un compte corrent.  Mes dins seu, es trobava cremada, els seus propis plaers sexuals home-dona, possiblement allò anomenat amor por tots volgut, han desaparegut. Simplement, era una professional que donava companyia i plaer. Només era obligatori simular que sentia alguna satisfacció durant el coit. En moltes ocasions, segons amb qui, ni això era necessari. 

Professors, catedràtics, empresaris, eren només homes cercant plaer. Els seus sentiments, eren immunes a això anomenat amor. Posats a fer companyia per diners tampoc havia refusat els desitjos d’alguna o altra dona. Ràpidament va comprendre que fent teatre tant li era actuar amb un o amb altre sexe. Tot era simplement una funció carnal i res més. La noia de vint anys tendra i afectuosa, havia desaparegut entre els llençols de diferents llits. 

Finalment va decidir treballar en la carrera de lleis estudiada. Potser ja una mica gran per iniciar-se com a becària. Però el temps, quan hi ha diners, ja no té tanta importància. Com que tenia padrins, els seus mateixos clients carnals, la van recomanar. A canvi de la seva discreció va aconseguir treballar en un bon bufet d’advocats. Com que no era gens estúpida, va canviar un xic la seva imatge i treballant de valent, va ascendir ràpidament.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

INVISIBILITAT.

Emparat en aquell racó del bar i embolcallat per les ombres, observo la gent que camina neguitosa pel carrer. 

Assegut a la taula tinc davant meu una tassa de cafè. Oblidat de tothom gaudeixo del món. Sembla ben bé, que una fada bondadosa, sense jo demanar-li, m’hagi fet el regal del do de la invisibilitat. 

La tarda és grisa, les voreres son mullades per una lleu tamborinada d’estiu. Sempre resta un petit bassiol que en ser trepitjat esquitxa i sorprèn al vianant. 

Entra una dona, ni jove ni gran, s’apropa al cambrer i demana pel Joan. Aquest amable li contesta que ignora de quina persona es tracta. Ella insisteix com si d’aquest encontre depengés la seva vida. 

Quasi mitja hora desprès entre un home, tampoc jove, tampoc gran. La dona s’aixeca de la taula on romania frissosa després de les repetides respostes negatives del cambrer.  

Li ofereix els seus llavis. Es fan un petó apassionat ple d’amor i de desig, mentre s’abracen fortament. Ella girant-se, agafa l’anorac del respatller de la cadira. Aleshores agafats del bracet i ben junts marxen sota la salvaguarda protecció del paraigua. Torna a ploure al carrer. 

Una parella? Una aventura? Qui ho pot saber? No desitjo esbrinar-ho. Al carrer l’aigua corre rabiosa per les voreres vers els embornals. Resto en l’ombra, com si de veritat tingués el do concedit per una fada madrina. El do que em facilita el veure i no ser vist.  

Sense tenir cap dubte de les meves pròpies cuites i divertit de les alienes. Frueixo del do no merescut de la invisibilitat en les ombres fosques del racó amagat del bar 

Amagat dins les fosques ombres

m’adono dels problemes aliens

mentre amb cura protegeixo, les

dubtes dels meus propis sentiments. 

Miquel Pujol Mur.

UNA NOIA I UN SOLDAT.

Acabava d’arribar a casa i la musiqueta d’aquesta cançó de l’any de la picor  sonava insistentment a la meva oïda. Era un nyigo-nyigo que es repetia i repetia sempre igual dins el meu cervell.  

Finalment vaig decidir-me i vaig escriure aquesta no semblança de la lletra. 

Hi havia una vegada una noia i un soldat que van trobar-se baixant de la font del Gat. La noia, força atrevida, va dirigir-se al soldat i va dir-li:

¾     On aneu tan engalanat, formós soldat.

¾     A la desfilada del dia de la Patrona. La fem aquí baix, al Paral·lel.

¾     I després, que faràs, ben plantat soldat?

¾     Menjar i descansar. Tu no saps el cansat que és desfilar.

¾     A on?- pregunta amb cara innocent, la noia.

¾     On vol que sigui? A la caserna. És clar!

¾     A la caserna, dius! Quina por que em fa! Si tot sou homes.

¾     Òndia! Què tens algun lloc millor per a un pobre soldadet.

¾     Puja a casa, ben plantat soldat. La mare no hi és! Ha marxat al poble. Et cuinaré una bona sopa i un conill estofat, i postres. I a més a més, cafè del bo.

¾     Ui! Que bé que m’ho poses. I podré descansar en un bon llit?

¾     Ja ho crec! Tenim a casa meva un llit amb un matalàs gran i molt tou.

¾     I després?- pregunta amb cara de babau el soldat.

¾     Després t’ensenyaré un parell de fruites ben rodones i llamineres amb una cirereta enmig. I també un préssec dolç i suau malgrat que una mica esberlat. Ja veuràs com t’agradarà tot.

¾     Caram!- digué el soldat tot animat- Dinar, dormir, berenar. Què pot desitjar més un soldat nouvingut de les altes muntanyes. Que bé que m’ho passaré a casa teva.

¾     I quan hagis ben folgat, fins i tot, un tros de coca i una copa de mistela, perquè recuperis forces. Potser com que ets tan fort podràs... 

Impacient per acabar la desfilada, només van dir: “Trenquin files” que el soldat va demanar permís al caporal. Aquest, que no era ni tan innocent ni tan jove, va fer un somrís mofeta per sota el gris mostatxo i va recomanar-li.

¾     Ai, nano! Aprofita’t que després pagaràs les conseqüències.   

Caram, si ho va pagar! Ara no desfila, però baixa cada dia de la font del Gat amb vuit canalles i una dona rondinaire. 

Vigileu galants soldats, no tot són flors i violes en aquest món! 

Miquel Pujol Mur.