Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 28 d’abril del 2016

EMPASTIFADA.


Aquest matí he obert el diari en el bar. Com sempre, la meva curiositat m’ha portat primer de tot a la pàgina de successos. Jo dic que són un esperit bel·ligerant de les malifetes que cometen les persones de mal cor. Sempre m’enrabio. Però, de vegades trobes alguna cosa interessant. Fets que han passat a gent de bona fe. Aleshores en moltes ocasions no sé si riure o plorar. Molts cops ric de la innocència d’uns. També ploro per la maldat, més aviat mala llet de quatre delinqüents. 
Com podem veure la morbositat forma part de l’ànima humana. No crec que només sigui de la blanca, jo suposo que les persones d’altres races també en tenen. Sinó, aquest món seria una bassa d’oli.  

Bé, la notícia era extraordinària. Un noi havia aconseguit que el seu padrí li comprés una mona de xocolata gran, molt gran. Representava un castell de conte de fades. Com que encara restava molt camí per arribar a casa, va dir-li, amb aquella veu dolça i mimosa dels nois quan volem aconseguir moltes coses:
¾     Padrí, explica’m un conte d’un castell. 

L’home, malgrat tenia prou feina per aguantar la gegantina mona, va voler entretenir al fillol i va començar un conte. 

Dalt de la torre una preciosa comtesseta de llargues trenes rosses escoltava les dolces cançons d’un joglar enamorat. El joglar era a sota i el que desitjava era passar una agradable estona amb la princesa. Però, no precisament cantant-li trobes per alegrar la noble donzella que era una mica curta. Ell, era un facinerós de primera que volia jugar a papes i mames en el llit principesc. La veritat és que allò que pretenia era omplir-li la panxa amb una criatura. Així provocaria que el pare, el comte, veient el nom de la filla arrossegat pel terra de la cort, els casés com mal menor. Ah! I el nombrés comte! 

Amics! Hi ha cada individu amb una idees més retorçades en aquest món. 

Finalment va insistir tant que la tanoca comtesseta, la de la mona del castell, va deixar caure les seves rosses trenes. El joglar, lleuger com la majoria dels que passen gana i àgil com un mico va començar a pujar trenes amunt. El comte que se les sabia totes...  

Com creieu que va merèixer la corona i el reialme?  

Bé, doncs el comte-rei guaitava la seva filla des d’una altra torre del castell de xocolata. Havia de vetllar per les rendes i la malmesa economia del país. Ja havia aparaulat el casament de la mossa amb un poderós i ric xeic. Sí, amb una espècie de rei Mides, que tot el que tocava es convertia en or. 

Us imagineu la mona? La princesa per un cantó deixant caure les trenes. El joglar pujant delerós per aprofitar-se de la sòmines noia. Bé, ja sou prou grans per saber que volia. No? Continuo: 

Mentrestant el comte guaitant per la finestra. La comtessa, quan va adonar-se, al cap dels temps, de la bruta maniobra del seu marit, s’entretenia amb un capità de la guàrdia. Males llengües deien que els havia provat tots, un a un, altres que dos o tres de cop. Els més malintencionats fins i tot deien que havia baixat per l’escalafó militar, fins algun que altre caporal. Ja en la més gran ignomínia, els més malpensats, opinaven que si trobava algun soldat de grossa llança no hi feia escarafalls. 

El poble, treballant. Què pot fer el poble? Treballar i pagar impostos! Contra més grans millor! Us imagineu que n’era de gran la mona! Una torre per cadascú, ja que del vell ex-comte, més val no parlar-ne, també en tenia una. 

El fillol, embadalit, escoltava el conte, una mica groller, que li explicava el padrí. De sobte, s’entrebancà amb el marge d’una jardinera i empenyé al padrí generós de la mona grossa. De l’empenta la mona del castell salta pels aires.  

La de Pasqua, quina pensàveu? No, del joglar he dit mico. Ai senyor! Quina gent més mal pensada!  

El gran pastís, aquell dia especial de les mones va gaudir de ser una mona voladora. I després de volar, finalment va esclafar-se a terra. Va fer un patac a terra que no va quedar torre dreta. El joglar va quedar agafat a una trena trencada.  

Ai, mon déu, les extensions d’avui dia no tenen res a veure amb aquelles trenes massisses i compactes d’abans.  

El noi, el fillol, plorava. El padrí maleïa. Va passar un municipal i va dir que ho havien de recollir. L’home, aïrat, va contestar que la mona no era un cagalló de gos. 

El guàrdia va posar-se dret com un rave.
El noi xisclava al veure la mona feta una ...
El padrí va girar-se cap el representant de la llei i va cridar.  

Bé, m’estalviaré posar què va cridar.  

Notícia de darrera hora: Ahir un home, un nen i trossets de mona van ser tancats al calabós.  

De la princesa, el joglar, els reis, la reina i el capità no se n’ha sabut res més. 

Això sí, el poble treballa i paga molts impostos.   

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 26 d’abril del 2016

NÚVOL ENAMORAT

En alguna ocasió la nostra professora del taller d'escriptura ens demana que escriguem una mica de poesia . Sé que no és la forma escrita on en defenc millor. Però forçats a escriure he elaborat aquesta semi poesia.


 
Un núvol ha passat, ha brotat una fulla. 

Ha nascut la poncella, una més entre d’altres,

la primera de totes, d’una desitjada  primavera,

amb elles, has arribat, també tu.

He mirat els teus ulls, clars com cel rere pluja,

i un sospir d’impaciència, d’amor desitjat,

ha omplert de joia la meva ànima enamorada.

Tu, la dona sense nom, l’única, l’estimada,

reflex de la poncella emergida, entre

les fulles de la vida, per un instant de futur.

 

Un tren llunyà ha entonat un càntic. 

Les meves orelles han escoltat el teu sí desitjat,

a un altre home dirigit, més agradós al teu pensament.

agafats de la mà us he vist marxar lentament.

Llarg i feliç  sigui la vostra estada al paradís;

jo immòbil, trist, pesarós i amb el cor buit

he sentit les vostres rialles enamorades.

Humilment ressentit, amb llàgrimes als ulls

us he vist viatjar, lluny en el temps i l’espai

d’una primavera volguda, de punyent desenllaç. 

I jo sóc l’únic testimoni.
Miquel Pujol Mur 

dijous, 21 d’abril del 2016

SI NOMÉS S’ESCOLTÉS ALS OCELLS DE FI CANTAR.

He estat donant-li voltes al tema dels trobadors, de les dames i dels senyors. Tot això, barrejat amb la temàtica del fino amor o amor galant se’m va ocórrer per escriure aquest relat. Els trobadors són els ocells de bell plomatge i de fi cantar per a les orelles de les senyores enyorades. Sempre hi havia una vacant al llit de les dames. Pobres senyores oblidades per un marit que sempre tenia una excusa per marxar a fer guerres o batalletes per l’ample món. 

Quasi sempre l’home era salvant el món, guerrejant en un lloc o un altre. Lluitava per aconseguir poder, per religió i per demostrar-se que encara era brau. En ocasions, també per fer el brètol amb els seus amics. O tal vegada per allunyar-se del castell i buscar altres companyies femenines per passar l’estona.  

Una vegada la senyora del castell que estava mig enamorada del seu brau i valent espòs, ja una mica gran, va començar a escoltar les trobes galants d’un jove admirador.  

Quan els homes eren en campanya militar aleshores les dames del castell organitzaven un petits saraus. Primer van començar a tocar música amb el seus instruments. Després van ballar entre elles. Més tard van llegir poesies i altres entreteniments prou decorosos i de bon veure.  

Però, una d’aquestes nits de festa la més xica de les dames, una entremaliada donzella, va explicar que havia sentit cantar i fer trobes a un ben plantat trobador. Com les senyores eren avorrides de parlar i de jugar entre si, van pensar, potser sí que el fem pujar per entretenir-nos i escoltar les seves balades. Es sabut que el cant guanya en sonoritat quan les fines veus femenines es barregen amb una de més baronívola i masculina. 

D’amagatotis, sempre hi ha un oficial de la guàrdia que oblidant les recomanacions del senyor complau, a canvi d’alguna prestació econòmica, a les dames van convidar al galant i formós trobador a una de les seves innocents vetllades. 

Caram! Que bé cantava i com sabia moure’s el jove galant. Havia en el seu plomatge una gentilesa abastadora. Sabia al ballar fregar suaument la pell de les dames. Els hi feia venir petites esborronades de plaer. Els hi dedicava unes mirades enamoradores. Cadascuna de les dames interpretava era dedicada en exclusiva a la seva persona. Cada cop les seves trobes eren més excitants i engrescadores, pujant, graó a graó, la subtilesa eròtica del seu cant. Sabia parlar d’amor, de xafarderies. De senyors i senyores d’amor amagat. Coneixia tots els racons mundanals de la cort i si no se’ls inventava per fer riure i també per a fer cremar la flama interna i amorosa de les dames. Finalment tot aquesta amor galant, de trobes, de fina gresca va portar les seves conseqüències. La senyora del castell mancada d’amor va portar-se el gall de bon plomatge i bona veu al seu tàlem.

Les nits van convertir-se en meravelloses per la dama i el trobador. Llargues i amoroses, de llanguits sospirs des de la foscor a la matinada. Malgrat tot la senyora del castell estava molt empipada amb més d’una de les seves amigues i dames. Com tot el fino amor era secret, però conegut de totes, en més d’una ocasió sota la amenaça d’anar-se de la llengua alguna compartia el jove galant.  

Un dia va arribar una nova i funesta notícia. El senyor tornava. Però no joiós de guanyar batalles, sinó que en la darrera la seva vida havia acabat amb un cop de llança. Els crespons negres onejaven en les torres i places del castell. El sepeli va ser esplendorós, senyors de tot arreu van venir a rendir homenatge al valor del senyor. Quasi tots els cavallers de les contrades veïnes i alguns de llunyanes van passar a rendir acatament a la senyora. Més d’un va pensar en ocupar la plaça en el llit de la senyora i el les rendes del difunt. El trobador, vestit de negre, sempre va ser al costat del tron de la senyora.  

Tot passa i tot s’acaba, una vegada mort el marit, la senyora va encomanar la guarnició del castell a un valent capità i va continuar folgant de les arts de l’amor al llit amb el trobador. Ja senyora i ama del castell no va haver cap dama, ni amiga que li canses  a l’amant.  Tot van ser flors i violes durant molt temps. Però com a la vida tot fineix, fins i tot l’amor galant, una nit de llamps i trons la senyora va trobar a faltar una mà forta i valenta, que a més de dolces cançons i fino amor, l’agafés molt fort demostrant-li la força de l’home.  

I així va ser, va trobar a l’home, un nou castell més gran i més riquesa, que tampoc va malament per oblidar el dolç cant de l’ocell. Hi ha que dir que el trobador amb tanta folgança, havia fet panxeta i fluixejava un xic.  

Que dolorós va ser tornar a les places i mercats a cantar amb veu dolça els records de la dama. Quan sirventesos (cants de critica i malla llet) va cantar contra el nou senyor de la dama. Al cap d’un temps una altra dama, menys jove i menys rica, al veure’l ja prim i menys acomodat a la bona vida també va oferir-li el seu amor galant però adreçat a bones pràctiques sexuals. 

Hi ha molts ocells de ja no gaire bona veu que també ajuden a gaudir de bons moments.  

Senyor, senyor del gran palau
no sigueu ufanós de la vostra conquesta
que això que tant gaudiu i tant us plau
a la vostra dolça senyora li ensenyar
un pobre, amat i amant trobador. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 19 d’abril del 2016

TRES TAULES, TRES VIDES, TRES RECORDS


Són les sis de la tarda. La plaça poc a poc va quedant buida. Els alumnes del col·legi Pedagogium han anat desfilant cap a casa seva. Les mares i els pares, que han anat a recollir els més petits, han marxat agafant-los de la mà. En els carrers Martínez de la Rosa i Ramon i Cajal encara s’escolten les veus de la mainada alegre i revoltosa. Del bar de la cantonada nord surt una musiqueta lànguida i lenta, que apaivaga una mica la sobtada sensació de buidor de la plaça. 

Davant de l’establiment, una vegada travessat el carrer, encara el sol escalfa suaument la tarda. En aquest lloc hi ha diferents taules amb para-sols. Tres dones ocupen taules separades i bastant distanciades. Una és una noia jove d’uns divuit anys. Vesteix uns shorts blaus, esportives estiuenques i una brusa blanca. Espera un xic inquieta, mira el rellotge contínuament i mou repetidament la rossa (tenyida) melena. Fa goig, és bonica amb la bellesa de la pre-adolescència. La bellesa natural de l’animal humà en l’època de la joventut.  

En l’altra taula hi ha una dona d’aproximadament uns trenta-cinc o quaranta anys. Ben vestida, cabell curt de color caoba i un aire una mica absent. Millor dit, d’una persona absorta en amargs pensaments. Però també mira contínuament a un cantó i a l’altre. Sobretot a la porta del pàrquing de sota la plaça. 

Totes dues esperen neguitoses. 

La tercera dona, ja bastant més gran, sembla també esperar. Però la seva actitud és més tranquil·la. Llegeix un llibre. La seva cara és bonica, va ben arreglada, porta mitja melena i mostra una expressió de serenor en la seva fisonomia. 

En aquestes un noi entra per una cantonada. També és jove i àgil. Corre lleuger com un gínjol. Porta a la mà, millor dit, intenta amagar a la seva esquena una flor. Una rosa vermella com la sang. 

S’acosta a la taula de la mossa i acotant el cap li fa un petó als llavis. Tot seguit li posa la rosa a la mà. Ben bé, sembla, com si la flor fos un robí que ressaltés damunt la brusa blanca. 

S’asseu al costat. Li toca la ruboritzada cara i, sense importar-li la presència de les altres dues dones, la torna a petonejar. L’agafa per la barbeta i repetidament deposita petons als oferts llavis, a les galtes, i fins i tot, sota les orelles. La noia enjogassada respon sense cap timidesa. Les mans del noi acaronen el femení cos. Ella, una mica gata maula correspon a les carícies del noi. Dels llavis de tots dos sonen, com en una lluita per veure qui en sap de més engrescadores, les paraules de: amor, t’estimo, com et puc estimar tant, no sé que faria sense tu, tota la vida, quan m’agrades, no puc viure pensant en tu, etc, etc. Un frenesí apassionat de frases, d’òsculs omplen la taula i els seus voltants com un perfum embriagador que espargís la seva aroma. 

La dona en la quarantena els mira i somriu escèpticament. Pensa interiorment, però els seus llavis murmuren: desgraciats, quatre dies, que pensen que això durarà per sempre, em fan fàstic, tants petons i petons. Ai! Després surten de més joves. També de més jovenets. Osti! L’Andreu, que triga? Ha dit que recollia els papers a l’advocat, els firmava i me’ls portava. Ja tarda, el malparit, a dur-me els papers del divorci. Mira que marxar amb la Cristina. Per què? Què li va trobar? Que era més jove, jo em sabia més. Potser en sabia massa! Però em vaig venjar! Amb el Roger ens ho passavem pipa! Ara no em recordo, si el Roger va ser abans o després d’assabentar-me de la Cristina i l’Andreu. Ai! Els homes, quatre paraules i perden l’oremus. Sembla ben bé que allò sigui com una brúixola assenyalant el nord. Ai! Això dels homes i les dones. Coses de joventut. Noi! L'hauré de telefonar! 

I remena dins d’una d’aquestes bosses on les dones amaguen mitja casa.  

La dona gran, deixa el llibre damunt la taula al costat del got i mira amb cara commoguda a la parella. Ai, Senyor! Que tendres! Que joves! Que bonic és l’amor! Si són com dos colomets! Potser es passen una mica! Quina vergonya, m’hauria fet! Aquí, enmig del carrer! Quasi em poso jo tan vermella com la rosa! Quina escalfor a la cara! De veritat, malgrat es passen, que n’és de maco!

Mira jo, tants anys de casats i ara llegint un llibre. Total, una flor el dia de Sant Jordi, que sembla ben bé, per quedar bé davant de tothom. Quatre petons amicals al dia, al llevar-se i a l’anar a dormir i res més. Ara, el Joan al Centre a jugar a domino amb els amics. Jo a llegir històries en aquesta plaça, davant de casa, mentre espero que vingui a sopar.  

Mai plou al gust de tothom. La passió és refreda amb els anys, però sempre pot donar un gust agredolç i perfumat a la vida.  

Miquel Pujol Mur.

dijous, 14 d’abril del 2016

EL PERIODISTA. 2a. Part

Les proves damunt la taula del despatx són concloents, tant aleshores com ara: pensa amb recança el Roger. Sincerament no ho voldria veure tan clar. 

Bé continuant amb la història dels amors folls. El Ramon va cridar l’atenció del cantant per mitja d’una dona, jove i bonica. Molts homes cauen fàcilment en el parany si la carnada és suculenta. Així ho va creure el Guillem, una nova ocasió i una nova femella per anotar en el seu repertori no musical. Però en aquesta ocasió va resultar-li fatal, en comptes de una dolça colometa va ensopegar-se amb el Ramon. Tot va passar en breus instants. En curts moments era mort i desmembrat tant de les parts sexuals com també li va ser arrancat el cor. 

El marit cornut i la dolça colometa, la mateixa Dora amb qui és casà posteriorment, van enterrar al jardí el cos sense vida de l’ocell piulador en nius aliens. Aleshores van tenir molt treball per cuinar amorosament i condimentar adequadament les mostres càrniques de l’amor extra marital de la dona. Finalment, el Ramon va acudir a casa seva portant una carmanyola.  Va saludar-la amorosament i va dir-li que dinant en un restaurant havia provat una menja exquisida i que li portava una mostra. La Sara no volent contrariar-lo, no fos que es poses de mala lluna, va menjar-se el ben preparat plat sense fer cap escarafalls. Fins i tot va lloar-lo.
¾     Molt bo i suau de paladar- va judicar la Sara.
¾     No li trobes un gust familiar.- va preguntar el Ramon.
¾     Home, no! És agradable i tendre. Fins hi tot la pelleta és deixava mossegar i era llaminera de menjar.
¾     Doncs, amiga meva, estimada esposa, podries conèixer una mica més el que potser has assaborit en més d’una ocasió.
¾     Jo?
¾     Si tu, estimada bagassa. Tant t’agrada el sabor del Guillem que no hi has notat res. Ni els tendrums has reconegut. 

La Sara es posà blanca com el paper al comprendre tota l’enganyifa del seu home. Tapant-se la boca amb la mà corre al balcó per perbocar allò, en certs moments tan estimat i ple de plaents records. Tal vegada corria massa, tal vegada va haver una petita ajuda, qui ho sap? Conseqüència, la Sara va caure pel balcó i tothom va dir que era un suïcidi. La societat de prestigi moltes vegades prefereix ignorar els problemes dels demès. Prou en té cadascú a l’armari amagat del traster.  

Poc després la Dora i el Ramon es casaven rodejats dels seus amics. Sempre més amb estat un far de bones costums i d’ajudar a tots, amics i fins i tot als necessitats de la zona.  

Al cap de nou mesos una adorable criatura alegrava la seva llar. La seva estimada Aura.

El Roger té mal de cap. Si publica tot el que ha esbrinat ja és pot acomiadar de l’Aura. Surt a la cafeteria a prendre un cafè i una aspirina deixant tots els patracols damunt la taula. En el seu cervell les idees martellejant amunt i avall sense parar. Com si fossin un ferro roent essent batut a cops de mall damunt la inclusa. Es prem les temples amb les dues mans però en el seu cap ressonen els cops, un rere l’altre.  

Esgotat retorna a la taula. Es sorprèn no i ha cap paperot damunt. Està neta i en ordre com sempre. Li ha agafat algun company els documents. Mira a les altres taules, no hi ha ningú. Només sent el cantussejar de la dona de la neteja que va passadís enllà. Corre vers el carretó i en la cistella dels papers per llençar s’adona dels seus escrits.
La dona el mira també sorpresa i es disculpa:
¾     Pensava que no havia ningú. Com és tan tard. Pensava que no servien.
¾     No es preocupi ja me’n cuido jo, Lola.- Agafant tota la cistella baixa al magatzem dels escombralls. Passa tots el papers per la trinxadora. Recull totes les tires de paper i les fica al forn de la calefacció.  

Per a què treure la brossa vella i donar mala fama a persones que han redimit el seu comportament. Embrutar el record d’un matrimoni que ha estat un bon exemple per tota la societat durant molts anys. A més perdria la seva Aura, la nova llum del seu amor. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 12 d’abril del 2016

EL PERIODISTA. 1a. part.

El Berguedà i Occitània són terres de trobadors, tal vegada com Guillem de Berguedà o Hug de Mataplana. En aquell mateix període de temps també a l’Europa occidental florí aquest fet cultural d’extraordinària transcendència. Va estar enfrontat a la literatura èpica  predominant en aquell temps. Les dames escoltaven les trobes, les cançons, la música dels trobadors mentre els senyors eren a la guerra. A nivell inferior existien els joglars que cantaven els escrits dels trobadors però fora del castells entre la gent del poble. També van existir dones trobairitz, almenys una vintena, que van cultivar l’art anomenat de l’amor cortès o fina amor. Això bé, per què a la sortida a Elna d’Amics del Romànic de Berga a la inauguració d’una exposició dedicada a aquesta corrent cultural vaig escoltar un esfereïdor relat sobre Guillem de Cabestany. Aquest relat modernitzant-lo  convenientment el vull aprofitar per escriure aquesta narració. 

El Roger, un jove periodista és assegut a la seva taula de la redacció de notícies. Davant seu un munt de papers. La majoria són notes que ha anat escrivint durant la seves perquisicions. Altres són documents d’arxiu que ha demanat per veure si una cosa i l’altre lliguen suficientment. De tot el conjunt de dades, que complementa amb les proves facilitades pel Manel, el seu confident de carrer i també de la policia, més la seva imaginació pot escriure un bon article.  

Sí, és diu a si mateix: les premisses estaven ben orientades. El fets són provats i fefaents. Més una onada de capteniment fa fluctuar el seu pensament. Val la pena enfonsar el nom d’una família per uns fets que van succeir fa tant temps. A més darrerament ha conegut a l’Aura, la filla del matrimoni, i en el seu cor ha sonat la música de l’amor a primera vista.   

Però els fets són els fets. Els pares són actualment una parella benestant amb força anys de convivència. Són dues persones estimades en el poble on resideixen. També són coneguts per un ample i selecte cercle d’amistats preeminents dins el país. Però burxant, burxant entre els arxius una tarda van sortir-li a la llum un fets succeïts fa molts anys. L’home, el Ramon, havia estat casat anteriorment. La seva dona va suïcidar-se llençant-se una nit després de sopar des del balcó de la torre. Molt poc temps després, no van guardar el dol gaires mesos va casar-se amb la Dora, la seva actual dona i mare de la seva filla. 

Tothom té amagat algun secret, alguna vergonya que no li agrada surti a la llum. Un bon periodista té l’obligació de descobrir aquesta relliscada i posar-la a la llum del dia. Així veurà el seu nom i la seva fama reflectida en efímers fulls de diari. Tal vegada si la qüestió és molt escandalosa pot arribar a escriure una novel·la o un llibre.  

Avui mentre remena les notes s’adona que el tema és força interessant i colpidor. Però en el seu pensament hi ha una brossa que altera el seu judici. La brossa, el granet de sorra, que impedeix la seva bona circulació mental té nom i aquest nom és de dona, Aura. Precisament la filla del matrimoni. L’ha conegut fa pocs dies en una conferència. 

Tot està escrit i posat en clar, la Sara, primera dona del Ramon tenia un amant. Un cantant de moda, anomenat Guillem, que aprofitant-se del viatges del Ramon a diferents països, a fer negocis, anava a escalfar el llit de la dama. Bé, l’escalfar és un forma suau de dir el que feien la parelleta. Potser la cosa tenia més de penetració sexual que de compenetració espiritual. Això de cantar o dir trobes amables deriva els camins fàcilment per senders prou intricats.  

Assabentat dels amors furtius de la seva dona per una indiscreció d’una persona, l’alcavota, que acordava els encontres de la parella d’infidels va decidir venjar-se.  

Miquel Pujol Mur.

dijous, 7 d’abril del 2016

GELOSIA


 
 
Quins records em porta l’aplec a la font. La colla, una noia, un aplec, ballar sardanes i mans entrellaçades. Entre totes aquestes mans, per damunt del record amical de totes elles, la seva. Dolça, suau com una ploma que acarona el meu pensament.

Per què mira al meu amic?

Per què li regala un somriure?

Per què deixa caure dolçament les parpelles?

Per què els seus ulls mig clucs entonen la música de la dona enamorada?  

Per què? 

El meu enteniment només veu escrit en lletres vermelles damunt d’un fons d’un groc passional una paraula: traïció. 

Les meves idees s’ennuvolen. La meva ment traspua només odi. Les mans se’m tanquen fortament plenes de ràbia. Un xiscle de mascle ferit surt ferotge de la meva gola. La sang barboteja en el meu cor. Prenc una grossa pedra. 

Com un gegant enfurismat m’abalanço damunt el rival. El primer cop no mostra cap senyal. Al segon la seva sang brolla com d’una deu. El vermell ens taca als dos. La pitrera blanca de la seva camisa llueix vermella la mostra de la seva maleïda sang. La meva, mostra el meu delit. Sense pensar, furiós, cruel, torno a donar-li un altre cop amb la pedra. La pedra del destí. Ígnia massa que sorgí de les profunditats de la terra. Ara, ja freda, és una part de la meva mà. Copejo repetidament el seu rostre. De sobte un crec dur, fort, sòlid i sord al mateix temps mostra la força dels meus cops. 

Cau a terra desmanegat. Els amics m’agafen quan com un llop ferotge vull saltar altre cop damunt seu. Em rebel·lo. Vull arribar fins el final de la meva malsana obra. 

Miro els ulls que abans s’esllanguien. Observo les parpelles plenes de llàgrimes. La seva mirada traspua dolor. Em desfaig de les mans opressores. Com un llop fujo a les muntanyes. Recerco la cova abandonada on m’amagava de petit. Entro en el meu fosc cau per plorar i sofrir. Per  recordar les seves mans i el llum dels seus ulls.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 5 d’abril del 2016

LA CANÇÓ DE LA VIDA.


Els records són agradables en moltes ocasions. però punyents en moltes  altres. 

El Vicenç és assegut en una butaca a la sala de la residència del poble. Una sala gran, amb vistes a un jardí, que l’envolta per tres dels quatre costats. 

La primavera, encara primerenca, fa resplendir les poncelles que comencen a obrir-se com a promesa de formoses flors. Una televisor situat en un racó vol cridar l’atenció dels residents. Uns dormen, altres són perduts en els seus pensaments i la majoria s’avorreixen. Quin valor té el que succeeixi en aquest món, quan la vida ha deixat aparcades a les persones. A més, la majoria estan condemnats a viure en un lloc que no els agrada gens. Els ha estat imposat per les circumstàncies o els  familiars. Un lloc, un espai, que per desgracia només té una sortida. 

El Vicenç capcot escolta una música que ve de la cuina. La recorda dels vells temps. El mateix en el pensament rectifica l’adjectiu. No vells d’anys, sinó bells de bellesa. 

“Quince años tiene mi amor”. Sí, la Helena tenia quinze anys quan al ball dansaven alegres sense pensar en el demà. “Si jo tuviera una escoba”. Això més tard, la Marta, també una joveneta, que es bellugava bojament. Quantes melodies, quanta música, quantes orquestres, en el pensament del Vicenç. Un home ja gran. 

Els records l’omplien més que tot l’entorn, ni el joiós jardí crida la seva atenció. Sense voler taral·lareja la música del twist, del rock, dels valsos, dels lents, de la lambada que li venen al pensament. L’un rere l’altre ressonen a les seves oïdes al mateix temps. Un sense número de noms femenins acompanyen cadascuna de les músiques. l’Helena, la Marta, la Laura, la Belen, la Laia, la Maria i finalment la Lluïsa. Eren tot un seguit de cares, alegres i boniques, que reien i amb qui havia ballat sovint. Ell, aleshores, un jove agradable en la flor de la vida.   

Finalment la Carme, la companya, amb qui va dansar durant molts anys. Totes les danses, tota la música, li omplen el cap. com si estigués en un envelat amb bona companyia. Polques, tangos, pasdoble, corridos mexicans, bossa nova, etc. Quant balls i quanta música. Que hauria fet la vida de les formoses joves amb qui va ballar. Serien, com ell, desferres humanes assegudes en una butaca d’una residència? Caram! I la Carme on és? La Carme és, era, la seva dona! No està a la sala. Havien vingut junts a la residència? Els records més recents eren envoltats per una boirina en la seva memòria. 

Aparta bruscament la maliciosa i desafortunada idea. De sobte el cervell retorna a omplir-se de música, d’antics balls gaudits, de rostres joves i cossos ardents i excitats. La seva cara per una moment torna a resplendir. Els seus ulls s’obren amb la joia de la joventut. La llum primaveral il·lumina per una instant la seva fisonomia. El seu rostre es rejoveneix i les seves mans és mouen seguin el ritme d’una melodia que només sona a les seves orelles. 

Amb un gest adolorit es porta la mà al pit. Només un breu espasme. El seu cor que tant ha viscut, que ha gaudit molt, està força cansat. Acluca els ulls suaument i acota més el cap. Mentre un lleu filet de saliva davalla de la comissura dels seus llavis. 

Tothom corre en la residència, tots volem ajudar. Més tots, arriben massa tard. El vell Vicenç, ja no hi és, s’ha marxat. Ara és un jove ardit que dansa vers la llum voltat de música i de cares joves. 

Miquel Pujol Mur.