Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 27 d’octubre del 2016

LA NIT DE SANT JOAN. II

Només arribar va contemplar amb ulls esbatanats un espectacle horrorós que el va atemorir profundament. Adonant-se ràpidament de les seves dubtes les filles de Satanàs van començar a ballar i saltar ben a prop per intimidar-lo. El malcarat bruixot tocava un gros tabal de so aterrador.  Dalt de les pedres d’un presumpte altar s’endevinaven les banyes del senyor de la nit. O tal vegades les ombres ballant al ritme de les flames enceses ho semblaven.

 
Malgrat tot el temor que inspirava l’escena, els crits de les males dones que cantaven mentre voltaven al seu entorn, el mossèn va dominar la seva por.  Ficant-se la mà a la butxaca de la sotana va treure d’entre els seus plecs una ampolleta de l’aigua beneïda. Arrancant-se la creu del pit i posant-la davant seu com escut sagrat va caminar vers la noia despullada. En una mà la creu com a símbol de la fe, amb l’altre va ruixar a les demoníaques criatures.  

Quin esgarips, quines malediccions van brollar de les goles enfurismades de les bruixes al notar l’aigua que les feria i que al mateix temps contrafeia els seus bruts i malignes cossos. Les nafres els hi creixien  ràpidament i aviat mostraven els seus ossos mentre es recargolaven a terra maleint al sacerdot. El bruixot va esmunyir-se ràpidament veient a les seves mestres patir el càstig celestial. 

Mossèn Robert va caminar damunt les flames que van mossegar-li els turmells com si volguessin castigar la seva gosadia. Va arribar fins a la noia mig desmaiada, va treure-li les cordes i les cadenes que la mantenien presa damunt la tosca ara de pedra.  Amb part de la seva sotana va cobrir el nus cos i sense fer cas del dolor al passar les brases van sortir fora del vell patí. 

Desgraciadament la història no acaba així. Mossèn Robert era jove. El cos gràcil de la noia i tal vegada el suplici de les cremades dels seus peus van fer que la luxúria debilites la força de la seva voluntat i l’ incités el seu cos al pecat . Sota un arbre del pujol va fer-la seva. No va haver cap resistència per part de la Raquel, que va entregar-se encisada al valent home que l’havia salvat del pitjor dels destins.

Però el que tot ho veu, a pesar d’estimar per damunt de tot al capellà que havia posat en perill la seva existència per salvar a la mossa, fent fugir a les bruixes no podia deixar sense càstig al pecador. En un cop de justícia divina va cegar per sempre no a l’home, sinó el seu ministre. 

Arribades notícies al bisbe del fet i de la valenta acció de mossèn Robert, però també de la seva caiguda en la temptació, va castigar-lo a perdre la categoria de servidor de Déu, retirant-lo a un monestir com a frare a fer penitència.  

Més els camins del Totpoderós són insondables. Una guspira d’amor va brollar d’una juvenil ànima. La Raquel no podia oblidar al valent cavaller que va salvar-la de la ignomínia. Tampoc de la seva total aquiescència a l’acte sexual. Després de parlar amb els seus pares va pujar al monestir i veient al frare resant i plorant en un racó del claustre va posar les seves mans entre les d’ell que les va reconèixer-les immediatament. Va ajudar a l’home a aixecar-se i junts van marxar cap a la masoveria. 

Van ser una gran parella que mai van deixar-se. Tingueren quatre fills. Van ser devots sempre i els assenyats consells del Robert malgrat la seva ceguesa van fer de la masia la més important de la contrada. 

Si un dia visiteu les restes del castell, veure només quatre pedres dretes. A prop en un pla alt hi ha tres troncs revells, ressecs, grisos i corcats que mostren el lloc on les bruixes van caure i foren enterrades. 

El bruixot va fugir esperitat posant la màxima distancia del lloc. Arrossegava el gros tabal fins que al creuar la llera d’un riu l’instrument es va omplir d’aigua i tots dos s’ofegaren.  

Males llengües, i a més molt porugues, comenten que a la nit de sant Joan, des del fons del gorg gran, s’escolta ressonar un tam-tam que fa esgarrifar a la bona gent que transita pel lloc. 

Miquel Pujol Mur. 

dimarts, 25 d’octubre del 2016

LA NIT DE SANT JOAN. I

Fa poc he publicat una llegenda copiada de les “Bruixes d’El Brull”. Com el tema de les bruixeria és força recurrent en aquesta ocasió he creat la meva pròpia llegenda.

 
El lloc és innominat, podia ser qualsevol dels nostres indrets on hagués hagut un castell. Desitjo que aquest relat us sigui entretingut. 

Feia forces anys que les bruixes s’ensenyoriren de les ruïnes del vell castell. Aquest havia estat una poderosa fortalesa que havia deturat el pas de moltes hostes enemigues. Actualment només eren unes runes on encara en certs caus recondits s’hi podia malviure.  

La gent del poble proper així com la de la majoria dels masos disseminats del terme tenien molt temor de les bruixes i del seus maleficis. Sabíem que eren cruels i que més d’una ocasió robaven de les cases veïnes un animal ben cuidat i grasset. Durant la nit es sentia des de molt lluny a la pobre bèstia bordar o miolar fins el  esgarip  final.

Males veus també comentaven que en més d’una ocasió alguna criatura de bolquers  també queia en les mans de les seguidores de Belcebú. En les nits dels solsticis s’escoltaven els seus plors per tota la vall. Però sense senyors ni guerrers al castell els camperols no gosaven enfrontar-se. 

S’apropava la nit de Sant Joan. El temps com si vulgues competir en les fogueres del sacrifici era ardent. Als humans el hi costava respirar aquell aire calent i sec.  

Feia poc temps havia arribat per fer-se càrrec de la parròquia mossèn Robert. Era un jove capellà acabat de sortir del seminari. L’antic rector havia estat una bona persona que tenia una cura molt minsa del seu ramat de feligresos. Ja era vell i sord quan es feu responsable del terme. Amb els anys això no va millorar sinó que va anar a pitjor. Sord, gran i vell no podia moure’s gaire pels camins del terme parroquial ni a peu ni cavalcant en una petita somera. I com la seva sordesa era tan gran no sentia en cap moment ni les exclamacions de la gent ni el lament dels animals quan eren immolats al dimoni. S’anava al llit tranquil·lament i durant la nit res pertorbava el seu son. Va morir en una d’aquestes plàcides dormides. 
 

En aquesta nit de Sant Joan les bruixes i un pobre bruixot, que les seguia com ànima en pena, van voler guanyar-se més al seu amo infernal. Per celebrar l’aquelarre d’estiu havien capturat a la Raquel. Una noia jove i verge, filla dels masovers  d’un dels masos benestants de la comarca. Prou havien els pares intenta negociar una recompensa per que fos retornada la seva filla. Més les bruixes amb quatre encanteris malignes s’havien mofat de tots els joves mossos i de qualsevol altra persona que s’atrevís a intenta per les bones o a la força salvar la gentil criatura. 

Tant el pare com la mare ploraven en les seves habitacions per la sort de la seva filla. Ningú havia comentar al jove capellà la situació, ja que com era nou no coneixia pràcticament a ningú, i el tema de les bruixes era tabú a la contrada. 

Després de sopar, i llegir la Bíblia, mossèn Robert va sortir a respirar una mica d’aire fresc  de la nit al patí de la casa rectoral. Només havia fet quatre passes i anava a asseure’s en un pedrís quan el van sorprendre els crits i les riallades que escoltava a les ruïnes,  mig derruïdes del castell, que ell creia abandonades. 

Eren la veu implorant de la pobre noia, acompanyada amb els alarits de les bruixes invocant al seu amo. Una barreja horripilant de càntics satànics i plors demanant auxili. 

Mossèn Robert no s’havia enfrontat mai a les forces de l’infern però, com era de cor valent, va pujar fins a les  runes del patí del castell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 20 d’octubre del 2016

NATALICI.


L’habitació és petita però càlida. Només hi ha les quatre coses essencials i necessàries pel treball a desenvolupar: una taula folrada, una banyera amb aigua tèbia i una postada amb tovalloles blanques i netes. Damunt d’una petita lleixa hi ha les quatre peces de roba de nadó que havien portat els joves pares.  

A l’habitació del costat s’escoltaven els sospirs de la nova mare. Feia poca estona que el seu marit l’havia deixat sola. Ha estat a petició d’una assistenta que ha pujat a dir-li que volien veure’l a secretaria.

La llevadora, una dona ja gran i plena de l’experiència, fruit de molts anys en la seva tasca, amb hàbils dits ressegueix i calibra cada fragment del recobriment cutani i carnal de la recentment vinguda. És una criatura tan petita, només un trosset de carn tendre i suau. Els seus dits, assedegats de saber, recorren cautelosament el petit cos acabat de banyar. Observa atentament els ulls, la boca, ambdues mans, cames i peus.  

Ha notat el gran desig de ser pares de la jove parella i els hi vol donar la bona nova de què el resultat de la seva estimació, del seu gran amor humà, és perfecta. Perfecta dins la perfecció humana. Embolcallada en les més fines robes ha portar el present de la formosa criatura a la seva mare que reposa en el llit. 

La mare, quasi una dolça infant, va rebut alegrement el fruit del seu ventre. Encuriosida, malgrat les paraules de la matrona, ha volgut despullar-la i prenent-la dolçament, no vol despertar-la, h anat esculpint amb els seus dits dolces carícies en aquell petit cos que feia poc era dins seu. 

Aleshores fermament entendrida ha recolzat la criatura en el seu pit premem per les natges encara candents de l’esforç de néixer sobre si mateixa. Cos a cos, notant l’escalfor del petit esser, assaborint cada bàtec del seu cor, sentint com a propi cada sospir d’aquells pulmons que aspiren l’aire de la vida.  

Poc després ja alliberat de les rutinàries tasques burocràtiques va entrar el pare. Al veure la filla, la seva pròpia filla. va agafar-la i fent-li un petó a la galta ha gaudit de la fermesa del seu petit cos.  

Aleshores encuriosit ha volgut aprofundir la seva mirada en els ulls de la seva filla: La mirada de la criatura encara és vàcua però desarma per la seva tendresa. Finalment prement-la ben fort ha exclamat: filla meva. 

Seguidament s’ha adonat d’aquella piga de somni que només traçava el camí del rosat llavi. Era talment com la de la seva esposa, l’estimada mare de la seva filla.  

Era com aquella piga que tan el va atreure’l al conèixer-la.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

DE GARRETA AL SANTUARI. II

A la feina li han cridat l’atenció: El Salvador, el seu encarregat, no ho entén: Te’l mires i sembla estar en orris, aleshores l’avises i tanmateix treballa com si fos una màquina. Però no el deixis d’observar per que hi ha cops que es desconnecta i continua en el món quimèric dels seus malsons.   

Decidit l’Aleix s’aboca al precipici. Els ulls plens de llàgrimes amargues. La boca panteixant presa d’una respiració entretallada i forta com d’un cavall desbocat a punt de morir. Quan només li manca la darrera empenta, i el vuit l’engolirà per sempre, nota una mà que l’agafa pel camal del pantalon. Mira i veu un nen xic de cara rosada i malgrat un xic espantat, somrient, que li diu educadament:
¾     M’he perdut senyor! Pot ajudar-me. Deixi la barana per un altre dia. A la vesprada tot és veu fosc. De dia, tot és més alegre. 

Sobreposant-se i eixugant-se les llàgrimes amb l’avantbraç l’Aleix pregunta al noi.
¾     On tens als pares?
¾     Allà, senyor –Assenyalant cap a la plaça davant de l’església.- Però només hi ha la mare.
¾     Bé, t’acompanyaré.
¾     Gràcies senyor. La vida és molt maca i té moments bons i altres de dolents. Però sempre s’ha de somriure i si es pot riure és millor. I anar sempre endavant. 

Aleshores escolten el piular dels ocells. L’Aleix capficat no els havia sentit encara i fa un gest a l’adonar-se del seu cantar. El nen li comenta:
¾     Són les orenetes que es retiren a dormir. La mare en té una que li ve a menjar a la mà. 

No fa gaire cas de les entenimentades paraules del nen. Tal vegada massa judicioses per la seva edat. L’Aleix i el nen agafats de la mà davallen del mirador. Nota la càlida mà infantil que suaument s’ajusta a la seva. L’escalfor li transmet una sensació de pau i benestar. Malgrat tot, les cabòries no el deixen calmar l’esperit. 

Quan arriben a la porta de l’església mira al nen. Però el xic no hi és. Esparverat de no saber com l’ha pogut perdre, entra al temple. Almenys trobarà a la mare per dir-li quelcom del seu fill. No hi ha ningú ni assegut ni dret. Sorprès mira cada racó, cadascuna de les capelles del santuari. A fora s’escolta el soroll de les orenetes que és recullen en els nius de la façana.  

Finalment com una revelació un fort raig de llum brolla del cambril i el fa adonar-se on són la criatura, la mare i l’oreneta. Dalt de tot de l’església, allà on només la teulada els separa del cel. L’Aleix s’agenolla i resa. 

Poc després un jove animat i fort baixa les escales a buscar el cotxe a l’aparcament. No té res a veure amb el vell xaruc que va pujar-les. Aquest  home nou creu amb la vida i té l’esperança d’un món millor que doni la pau a l’ànima humana.  

Segurament en el transcurs de la vida trobarà una nova companya més adient amb qui parlar i conviure sense tensions. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 13 d’octubre del 2016

DE GARRETA AL SANTUARI. I


Anar a Queralt, per què no?. Aquesta és la pregunta que es fa l’Aleix mentre puja l’escala que porta al Santuari. 

Fa poca estona ha aparcat el cotxe. Cap cot, com si fos un vell, puja l’ampla escalinata. Una vegada a dalt no fa cap mirada a l’església ni als edificis que l’envolten. Com un cansat pelegrí va caminant fins a la plaça de Garreta. Ni tan sols ha fet una ullada a la santa cova a dalt de la muntanya. Una vegada pujat el darrer esglaó de pedra que puja fins a la plaça de Garreta s’ha abocat a la barana. Sembla ben bé, com si el precipici el crides amb un càntic o encanteri misteriós des de la seva fondària. 

Però, deté l’embranzida i recolzant-se a la barana roman quiet. La seva cara mostra els trist sentiments que l’embarguen. Una profunda pena que rosega el seu cor i la seva ment alterant les seves idees. Però malgrat vol apartar-lo de la seva ment el pensament dolorós  sempre subsisteix dins seu, i torna, un i altre cop, martellejant dins el seu cervell com una au rapinyaire. 

El seu infortuni va iniciar-se al poc de començar a preparar el casori amb la Lídia. Havia de ser una celebració civil i senzilla. Com els dos eren de la nova generació no creient gaire en el sentit religiós de cap cerimònia i tampoc d’altres celebració cristiana. Menys d’una on el capellà exerceix purament de testimoni dels desig d’unir-se una parella. En aquest cas tant fa sigui un capella, com l’alcalde o el jutge, només serveix per recollir una firma com a document i prou. 

Durant la preparació de l’esdeveniment sobtadament la mare de l’Aleix morí amb un ràpid desenllaç. No va donar temps a res. Senzillament, va aixecar-se de la taula a buscar uns tovallons a la cuina i tot va ser una. Va posar-se la mà al pit i va desplomar-se a terra sense vida. Va ser com si a una titella li haguessin tallat els fils. No va haver temps per res. Ni els metges ni a l’hospital van poder fer altre cosa que certificar la seva defunció.  

Segons males llengües dels veïns, sempre hi ha persones que no saben callar per no sense ferir als demés si és veritat o s’imaginen el pitjor del pitjor de la convivència a les altres llars. Moltes vegades tafanejant ni s’adonen del que succeeix a la seva. El cor de la mare havia estat valent cuidant del seu fill. Però va arribar un moment que va adonar-se que entrava una noia jove a casa, aleshores va considerar que la seva presència ja no era necessària.  Alguna cosa havia vist amb les maneres de la Lídia que la van fer comprendre les moltes discrepàncies que tindrien. Segurament va considerar que una noia jove portaria noves idees i noves formes de fer les coses i ella no volia ser una vella rondinaire que no fa més que nosa. La seva ment la va auto immolar. No ho havia comentat mai, però la processó devia anar per dintre feia molt temps. 

Ara l’Aleix ha trencat amb la Lídia. Ella volia continuar fem els tràmits per casar-se aviat. Semblava ben bé que volia foragitar-se de casa dels seus pares. Ell va comentar que més valia deixar passar cert temps pel dol i posposar el casament uns mesos. La Lídia va oposar-se en rodó. Va contestar que si s’ho prenia així, ella tenia una proposta de treball a França i marxaria immediatament. Prou sap ell, que el Maurici, un amic gal de la Lídia, està rere aquesta sobtada ocurrència.

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

LLEGENDA DE LES BRUIXES D’EL BRULL.


En la nostra visita al poble d’El Brull trobàvem una referencia a una llegenda sobre bruixes lligada a les restes del castell. Com el tema de les bruixes es reiteratiu en la nostra cultura vaig buscar alguna dada documentada del fet. En el blog “Llegendes Catalanes” de Rubèn Rubio  Herrera, de data 31/10/2011, he trobat aquest escrit. Com em sembla ben escrit i documentat  passo a copiar-lo i donar-vos-el a conèixer.  

“El poble d’El Brull, amb la seva església romànica sota l’advocació de Sant Martí,  es troben a la zona nord del Montseny, envoltat de verds camps i unes runes d'un castell del qual no en queda sinó una torre mig derruïda 

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d'altres zones on ho havien de celebrar a l'aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions. 

En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d'una disbauxa tal que permetia escoltar-ho fins i tot des de fora del recinte. 

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombroses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d'acceptar-ho, sinó també defensar-les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat. 

Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d'obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l'església del poble i li'n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió. 

El bisbe de Vic, emperò, assabentat d'aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar-la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici. 

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir-se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l'Església per tal d'expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar-la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d'haver admirat la seva bellesa. 

Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Centelles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull” 

He trobat la narració interessant; i malgrat vull escriure una altra variant, tal vegada fantástica; m’ha semblat adient fer-la conèixer 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 6 d’octubre del 2016

VISITA ALS DÒLMENS D’EL BRULL. MONTSENY.

Impulsats pel nostre desig de conèixer la nostra terra en aquesta ocasió tornàvem al poble d’El Brull. Ja havíem estat anteriorment visitant la seva església, d’un color quasi vermellós a causa de la pedra de què es construïda. Pedra que forma part del propi terreny. També van mostrar-nos la muralla de la construcció ibèrica. 

Aquest diumenge ens vam trobar que era la Festa del Parc Natural del Montseny i en el prat limítrof eren muntades tota una sèrie de carpes per la venta de productes del país. En altres llocs és feien entreteniments per la quitxalla, que molt animada omplia l’espai de jocs. 

Després de donar una volta per les parades i veure com jugaven, força animats, els nens i nenes ens dirigíem a l’Oficina de Turisme a la recerca de dades. En un diari o publicitat ens havíem assabentat de la existència d’uns dòlmens.   

L’Oficina de Turisme amablement ens facilitaren la informació demanada i ens donaren un plànol amb les indicacions pertinents de ruta i quilometratge. 

Seguint el mapa, primer per una pista asfaltada, més tard per una pista de terra, seguíem el curt trajecte de només 5’7 km. Pot fer-se a peu com una petita caminada o amb cotxe pot arribar-se fins el final.

 
Al km. 3,5 fèiem una parada per visitar el mirador de les Boles, amb una bona panoràmica  dels cingles i la vall de la riera de l’Avençó. Hi ha que anar en cura ja que el penya-segat no perdonaria cap equivocació.

 
Marcat per una fita de pedres molt ben col·locades en equilibri i molt a prop de la cruïlla del Bruguer, al km. 4,1 visitàvem i fotografiàvem el dolmen “aterrat” del pla del Boix.


Al final del recorregut en una clariana entre alzines, indicada per una balisa verda, coneixíem el dolmen de la serra d’Arca.  

Ara per terminar la crònica una petita explicació, copiada de certes publicacions i segurament ja sabuda, del que és un dolmen.  

Dolmen tomba megalítica de planta senzilla amb tendència rectangular.  La paraula dolmen prové de l'expressió bretona “tol men”, que significa "taula de pedra. 

Els dòlmens al Montseny, s’han estat trobats majoritàriament a la Serra de l'Arca, entre Aiguafreda i el Brull, daten del final del Neolític, al voltant del segon mil·lenni abans de Crist. Són sepulcres megalítics a l'interior dels quals s'inhumaven els cadàvers envoltats de les seves armes i d'algunes ofrenes. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

HEM TORNAT A PECAR.


Aquest estiu ens ha fet gràcia recórrer la part del país francès anomenat també país català. La majoria dels carrers dels diversos municipis per on passem, en les nostres pujades i baixades,  llueixen múltiples senyeres quadribarrades.  

Desgraciadament la quantitat de d’ensenyes no guarda relació en l’ús de la llengua, sigui en la forma occitana, també aranesa o la nostra pronúncia catalana. 

Però el títol de l’encapçalament no ve portat per cap raó sòcio-polític ni voler demostrar el nostre catalanisme.  

La veritat és que caiem sovint en la temptació fruit de la nostra gormanderia.   

Hem visitat diferents poblacions del Capcir, però sempre, desesperadament no ser com dir-ho, finalment anàvem a parar a Formiguera (Formiguères, en francès).  

I a on? És clar i molt fàcil d’endevinar, a la plaça de l’Ajuntament, paret per paret, amb l’església de Santa Maria. No hi ha res a dir, és el lloc més cèntric i por on passa la carretera. 

Fins ara tot és molt correcte, cèntric, ajuntament, església parroquial, restaurants i bars, tot un exemple d’espai comercial ben aprofitat i amb moltes i diverses activitats. 

Però la nostra perdició, si perdició amb totes les lletres, més quan sempre parlem de que hem de perdre algun que altre “quilet”. Doncs no, davant del temple els nostres ulls sempre trobem el forn-pastisseria d’en Papou. 

Mirar el seu interior i contemplar amb ulls libidinosos els pastissos, els petits recipients  plens de crema i curulls de fruites boscanes: aranyons, gerds, mores, etc. 

Què hi podem fer? Caure amb la temptació i oblidar-nos dels bons i saludables propòsits. Entrem, comprem i després ens ho mengem. No sé si el Senyor ens perdonarà el trencar- los, els bons propòsits, però és un plaer terrenal el paladejar-los. 

Després la bàscula ens recriminarà la nostra mala conducta. Però que anem a fer som simples i dèbils humans.  

Mea culpa, mea culpa i endavant.  

Miquel Pujol Mur.