Estic escrivint
amb la finestra oberta i mentrestant es posen damunt el paper una fulla groga i
una de verda.
Miro atentament
les fulles i penso: “Mira les dues cares de la vida, una el futur i l’altra el
present”. Apartant-les, els meus ulls cerquen el llibre que estic copiant.
Recomenço altre cop a llegir la vinguda de Déu convertit en home. Primer va ser
un nen i després un home que va sacrificar-se per redimir els pecats dels
humans. Amb la ploma reinicio la meva tasca de copiar: Aleshores uns Mags d’Orient conduïts per un àngel van arribar fins el
pessebre on s’havia produït el miracle...
El meu pensament
sempre un xic erràtic vola en el temps, retornant a l’any en que un infant de sis anys espera,
amb delectança, la festa dels Mags d’Orient.
El nen ha escrit,
sota la supervisió de la mare, la carta als Mags pidolant mil i una cosa per a
jugar. La mare l’ha corregida demanant material per al col·legi que el nen s’ha deixat oblidat com: un parell
de llapis, dos o tres gomes, quatre llibretes,
un compàs i l’enciclopèdia il·lustrada.
Sí, aquelles gruixudes que parlen de tot, des de la gramàtica fins a les ciències.
Per fi la nit
màgica ha arribat. La de les il·lusions. Tot, en una sola. De bon matí els
pares l’han llevat i malgrat la seva impaciència han volgut que esmorzés abans
dels regals.
Ha menjat
de qualsevol manera, ha tacat la tovalla.
Li han caigut la llet i el cacau damunt la taula. Tot ell, es un manat de
nervis. Cansada la mare li diu:
¾
Tabalot, calma’t! Sinó els Mags
s’ho emportaran tot de nou.
¾
Ho tornaran a Orient! - es
pregunta el nen incrèdul. No temptem la mare.
Regira les
joguines, els contes, les llibretes, els llapis, un cotxe, el joc de l’oca,
etc. Sí, sí, però allò que de veritat vol no hi és. On són el tren de carbó i
els seus vagons. El nen comença a passar-se les mans pels ulls i es a punt de
somicar.
Aleshores
s’escolta el timbre. El pare va a obrir i se senten les exclamacions de
benvinguda de mare i fill a la porta. La iaia és una mica exagerada, ja ho diu
la mare. L’àvia entra a l’habitació. L’estança és tota plena de papers de
colors i caixes. S’acosta amorosa a fer un petó al nen. Aquest l’esquiva
refusant-la i li diu amb veu moixa i mig plorosa:
¾
Iaia, els Mags no m’han portat el
tren i els vagons! Això que els hi vaig
deixar, al balcó, pa i aigua pels camells. Tu creus que aquest matí vindran de
nou a portar-me’ls.
¾
Ai, fillet! Els Mags, ja són molt
lluny. Fins l’any que ve no tornaran. Però saps què, a casa meva han deixat
alguna cosa per a tu. No sé què és, però com que els hi venia de passada, potser?
Aleshores
apareix la mare que estava a la cuina i porta una caixa gran:
¾
Mira! Quina caixa t’han portat a
casa la iaia Maria.
El nen neguitós
estripa l’embolcall, espatlla la caixa amb els seus esforços i apareix,
meravella de les meravelles, un bonic tren de carbó amb quatre vagons. Sí, amb
quatre vagons per a càrrega, dos de passatgers, la carbonera, una màquina negra
de rodes vermelles i moltes vies.
Per un moment el
nen, quedà pensatiu, sense entendre com havia estat possible que li deguessin a
casa l’àvia. Haurà un espieta a dalt,
amb els Mags, que lleguis la meva carta i aleshores els hi xiuxiuejà a l’orella
on vivia la meva àvia.
Caram! Hauré
d’aprofitar-me ràpidament, que ara ja és
molt grandeta. No sigui... que vulgui
marxar amb l’avi. Aleshores els Mags no sabran on deixar-me altres coses.
Apartant tots
aquests records d’infantesa dels meus pensaments la mirada torna a posar-se
damunt les fulles. Quantes idees ens poden donar només dues fulles portades pel
vent, des de qualsevol racó del món.
Miquel Pujol Mur.
