Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 23 de desembre del 2016

NADAL 2016 I ANY NOU 2017.


Tornem a ser a Nadal i un any més volem que tothom en aquest món visqui aquest dies amb pau i amor.

US DESITGEM UNES FELICES FESTES DE NADAL I D’ANY NOU.
Aquests dies vull fer una pausa en els meus relats, tant en “Escrit al Berguedà” com “Indrets d’Escrit al Berguedà”.
Tal vegada fer neteja papers enrederits, més que idees vull ordenar arxius  i tornar a començar.
Aleshores amics, penso publicar, sinó hi ha cap entrebanc, nous escrits a partir del 10 de gener del 2017.
Quan les festes siguin exhaurides i el nou Any ens depari (això ho desitgem de tot cor) força felicitat.

Miquel Pujol Mur.
M. Rosa Planell Grau.

dijous, 22 de desembre del 2016

PARAULES ... NADAL.


Les festes són arribades i desitgem que la salut i l’alegria imperi en les nostres llars.
Malgrat tot ha d’haver en el nostre interior un record per les persones que malviuen en llocs llunyans i que per desgràcia han hagut d’abandonar sense voler el seu país.

Almenys en aquests dies joiosos un pensament per ells i el desig que la pau i l’amor que representen aquestes festes també arribi a l’indret on viuen.

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 20 de desembre del 2016

EL DOLMEN DE VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL.

Portats pel nostre interès de conèixer (conèixer en certes ocasions és estimar) en aquesta ocasió baixaven cap a la costa des de les nostres terres prepirinenques. Objectiu visitar el dolmen de Vallgorguina, també anomenat de la Pedra Gentil, i fer-li unes fotografies.

 
Com ho defineix el Diccionari d’Estudis Catalans dolmen és: Tomba megalítica de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments, per oposició a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc. 

En Patrimoni de Catalunya troben aquesta explicació: Els dòlmens es bastiren a Catalunya entre el tercer i el segon mil·lenni abans de l’era actual. 

El dolmen de la Pedra Gentil fou dels primers a ser explorats. Malauradament, la disposició actual del conjunt no es correspon a l’original. Es desconeix el seu aspecte original, si bé està documentat que va ser restaurada en 1885 pel propietari de la finca on es troba, en Josep Pradell, atès l’estat de conservació en què es trobava aleshores, va tornar a col·locar la llosa superior.

 
Aproximadament se li dóna una antiguitat de 4000 anys. És un sepulcre dels anomenats de cambra simple. El dolmen és format per set pedres vertical, rústegues, que sostenen una gran llosa horitzontal de 3,5 m. per 2,5 m. Té una alçada quasi de dos metres. 

La pedra superior està trencada quasi en dues part iguals i algunes de les set que fan de suport han estat re-ubicades i afegides per mantenir l'alçada original.

El dolmen de Vallgorguina com molts monuments antics té una llegenda de bruixes. S’explica que quan la bruixa de Vallgorguina i les seves companyes s’hi reunien i saltaven damunt la pedra feien que els núvols s’acostessin i es produïssin grans tempestes a la comarca.

 
També es comenta, que els pescadors del Maresme, antigament, deien que quant sobre les muntanyes on es troba el dolmen s'hi feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar. Per això hi havia vegades que no sortien. 

Aquest monument megalític és ubicat dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. La seva presència impressiona en arribar al cim del petit pujol on és situat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 17 de desembre del 2016

PARAULES... PLUJA I NEU.


Per fi han arribat a les nostres contrades.

El blanc de l’esperit i les llàgrimes que brollen dels ulls.
El blanc de la neu i la pluja que mitiga la sequera i renova la vida dels camps. També  neteja les ciutats del mal aire.
Així serveixi per netejar el nostre interior de les servituds humanes sense raó.
Prou guerra, prou sang, prou crits. 
Miquel Pujol Mur.

dijous, 15 de desembre del 2016

BELLESA MEDIEVAL.


 Amb Amics del Romànic del Bages vam visitar el Museu Nacional de Catalunya. Sota el magistral guiatge de la Sra. Francesca Español, professora titular de la Universitat de Barcelona, vam visitar les diverses sales de l’exposició sobre Art Gòtic.


Verdaderament la visita és extensa. Hi ha moltes indrets a veure, fins arribar a extenuar les cames, una mica cansades per una vida prou llarga, però la bellesa que ens envoltava ens enardia per continuar veient i coneixent les obres que els nostres avantpassats van crear.
 


 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



L’art gòtic quasi coetani de les darreres formes del romànic, canvia la severitat i l’austeritat de les grosses parets per altres formes dotades de més lluminositat i molt més airoses. 

En l’escultura i la pintura també modifica el romànic donant més expressivitat a les cares i més bellesa als detalls i a les robes dels personatges. Més tard aquest nou art dona profunditat a les imatges i  aconseguint la perspectiva i el sentit de la proximitat. 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



Com sóc laic en aquestes i altres qüestions, només puc afirmar que assegut en les darreres sales i voltant en la mirada les parets i el retaules oferts als ulls, puc afirmar la gran bellesa de l’exposició.
 
Si teniu possibilitat visiteu el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb temps i amb plena dedicació, assaborint els molts tresors per la formació cultural i personal. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 13 de desembre del 2016

EL TOVALLOLOT.

Quan la mare va assabentar-se de les intencions de la seva filla, i del seu xicot, de marxar i crear el seu propi niu, va regirar ràpidament la casa. Va estudiar a consciència la distribució dels espais per la utilització del seu home i d’ella. Sempre havia i continuava essent una dona pràctica. Una vegada determinat l’ús de les habitacions, va baixar tot el que havia en els armaris, i també va classificar-ho.  

Aleshores va cridar a la Ester, la seva ja crescuda nena, i li va dir: “ Mira com vas a viure amb el David, i el teu pare vol espai per a pintar, he buidat els armaris. Veus, ens sobra tota aquesta roba, vosaltres potser l’aprofitareu”. Així amb un plec de teles i roba, com jerseis, samarretes i mil andròmines tèxtils, les meves companyes i jo vam canviar de casa. Només arribar al seu pis l’Ester va fer una nova tria i el contenidor, de sota el carrer, va omplir-se de tot el que a la mare li sobrava i la filla no volia. 

Bé, després d’aquest pròleg, vull presentar-nos: Nosaltres tres som el joc de tovalloles del bany. Com també sabeu, la xica, la del bidet; la mitjana, per la cara i les mans; i un servidor o servidora, la del bany. Jo, com sóc tan gran, faig que em diguin les meves companyes el “tovallolot”. Com veieu sóc una mica masclista, malgrat haver nascut femella. Moltes vegades quan estem a soles, les tres, conversem entre nosaltres. Sempre i no sé la raó comença la mitjana. Només fa que queixar-se.
¾     A mi, em fan servir sempre. Em mullen per qualsevol causa. Sempre estic humida. Tant fa si es renten les mans o la cara. El que més em fastigueja és quan el David s’afaita. Aleshores, amb la cara mullada i mig plena de sabó m’empastifa tota.
¾     Tu rai! -exclama la petita- Et queixes de les mans i la cara. Què vols? Si sabessis els marrons que haig d’eixugar. Mira, com sóc pudorosa, callo i no els anomeno. Ja us voldria veure a vosaltres fregant certes coses. Uf!

Aleshores, com dues fúries s’adrecen a mi:
¾     I tu què, privilegiat? No dius res. Clar sempre penjat i assecant pell ben neta. Quina sort! 

Jo malgrat la seva ràbia estic content. El David, tant em fa s’assequi o no. Finalment sempre acabo ensopegant amb allò. Ja ho sabeu que vull dir. L’altre dia, beneit! fins i tot, va cridar a l’Ester per ensenyar-li ben ufà.
¾     Mira Ester, mira com se m’ha posat.  

I la noia va somriure satisfeta de pensar (punyetera) en una agradable estona. 

A mi, el que m’encanta, no ho puc negar-ho és acaronar lentament el cos i els raconets de la mossa. Com és joveneta i d’agradables proporcions gaudeixo sentint la tebior que desprèn la seva pell. I poc a poc, arribar al cobejat lloc entremig de ... Aleshores, sí que tremolo, fins i tot, el voraviu se’m posa fort. En aquestes ocasions, no puc per menys que amollar-me, més i més, al seu cos nu. Tal vegada com si fos els braços del seu amant. 

Sabeu què? La pocavergonya! Quasi vaig cridar desenganyat, com si m’hagués traït. No vaig poder més que pensar-ho, desgràcia de no saber expressar-me amb paraules com les persones. 

“On has deixat el matoll ros i rinxolat?”.  

Algun caprici del David segurament. Però quan em va prémer contra allò i va sospirar, la meva anima de tovallola no es va poder resistir més i em vaig esquinçar.  

Crim i càstig! Tot a la vegada. Vaig anar al contenidor com un drap vell,  malgrat haver gaudit per un instant de la seva més intima aroma. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 10 de desembre del 2016

PARAULES... BRUIXES.


Moltes bruixes i bruixots ens trobem a la vida, però no sempre porten escombra.

Són moments de sofriment i dolents de recordar.
Però el sol torna a néixer cada dia i com ell hem de renovar-nos.
No deixem que el nostre propi jo ens sepulti en la inòpia de l’esperit.

      Plou i fa sol!
                                   Les bruixes es pentinen
                                        Plou i fa sol!
                                     Em de renéixer de nou.
Miquel Pujol Mur.

dijous, 8 de desembre del 2016

LES FULLES I ELS RECORDS.


Estic escrivint amb la finestra oberta i mentrestant es posen damunt el paper una fulla groga i una de verda. 

Miro atentament les fulles i penso: “Mira les dues cares de la vida, una el futur i l’altra el present”. Apartant-les, els meus ulls cerquen el llibre que estic copiant. Recomenço altre cop a llegir la vinguda de Déu convertit en home. Primer va ser un nen i després un home que va sacrificar-se per redimir els pecats dels humans. Amb la ploma reinicio la meva tasca de copiar: Aleshores uns Mags d’Orient conduïts per un àngel van arribar fins el pessebre on s’havia produït el miracle... 

El meu pensament sempre un xic erràtic vola en el temps, retornant  a l’any en que un infant de sis anys espera, amb delectança, la festa dels Mags d’Orient. 

El nen ha escrit, sota la supervisió de la mare, la carta als Mags pidolant mil i una cosa per a jugar. La mare l’ha corregida  demanant  material per al col·legi  que el nen s’ha deixat oblidat com: un parell de  llapis, dos o tres gomes, quatre llibretes, un compàs i l’enciclopèdia  il·lustrada. Sí, aquelles gruixudes que parlen de tot, des de la gramàtica fins a les ciències.  

Per fi la nit màgica ha arribat. La de les il·lusions. Tot, en una sola. De bon matí els pares l’han llevat i malgrat la seva impaciència han volgut que esmorzés abans dels regals.  

Ha menjat de  qualsevol manera, ha tacat la tovalla. Li han caigut la llet i el cacau damunt la taula. Tot ell, es un manat de nervis. Cansada la mare li diu:
¾     Tabalot, calma’t! Sinó els Mags s’ho emportaran tot de nou.
¾     Ho tornaran a Orient! - es pregunta el nen incrèdul. No temptem la mare. 

Regira les joguines, els contes, les llibretes, els llapis, un cotxe, el joc de l’oca, etc. Sí, sí, però allò que de veritat vol no hi és. On són el tren de carbó i els seus vagons. El nen comença a passar-se les mans pels ulls i es a punt de somicar. 

Aleshores s’escolta el timbre. El pare va a obrir i se senten les exclamacions de benvinguda de mare i fill a la porta. La iaia és una mica exagerada, ja ho diu la mare. L’àvia entra a l’habitació. L’estança és tota plena de papers de colors i caixes. S’acosta amorosa a fer un petó al nen. Aquest l’esquiva refusant-la i li diu amb veu moixa i mig plorosa:
¾     Iaia, els Mags no m’han portat el tren i els vagons!  Això que els hi vaig deixar, al balcó, pa i aigua pels camells. Tu creus que aquest matí vindran de nou a portar-me’ls.
¾     Ai, fillet! Els Mags, ja són molt lluny. Fins l’any que ve no tornaran. Però saps què, a casa meva han deixat alguna cosa per a tu. No sé què és, però com que els hi venia de passada, potser? 

Aleshores apareix la mare que estava a la cuina i porta una caixa gran:
¾     Mira! Quina caixa t’han portat a casa la iaia Maria. 

El nen neguitós estripa l’embolcall, espatlla la caixa amb els seus esforços i apareix, meravella de les meravelles, un bonic tren de carbó amb quatre vagons. Sí, amb quatre vagons per a càrrega, dos de passatgers, la carbonera, una màquina negra de rodes vermelles i moltes vies.

Per un moment el nen, quedà pensatiu, sense entendre com havia estat possible que li deguessin a casa l’àvia.  Haurà un espieta a dalt, amb els Mags, que lleguis la meva carta i aleshores els hi xiuxiuejà a l’orella on vivia la meva àvia.  

Caram! Hauré d’aprofitar-me  ràpidament, que ara ja és molt grandeta. No sigui...  que vulgui marxar amb l’avi. Aleshores els Mags no sabran on deixar-me altres coses. 

Apartant tots aquests records d’infantesa dels meus pensaments la mirada torna a posar-se damunt les fulles. Quantes idees ens poden donar només dues fulles portades pel vent, des de qualsevol racó del món. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 6 de desembre del 2016

L’ANELL DE LA MARTA.


La Marta fa uns dies està força contenta perquè el Rafel el seu xicot, i parella, li ha donat una sorpresa.  

No s’ho hauria pensat mai, ja que sempre va curt de diners. Moltes vegades al sortir el diumenge a passejar i voler prendre una beguda, o fer l’aperitiu, resulta que mai en porta ni cinc. Aleshores ha de manllevar diners als coneguts o que li fiï l’amo de l’establiment. Sempre va penjat de diners. 

Finalment la Marta, cansada de fer el ridícul, ha pres la determinació de portar diners per pagar. No hi ha cosa més vergonyosa que anar fent llàstima per tot arreu. El Rafel afirma sempre que ell mai ha deixat de pagar cap dels seus deutes. Sense especificar dia, això sí. Caram! Tothom pot tenir una mica de paciència. Aquestes afirmacions a la Marta li fan arrufar el nas. A ella mai li ha tornat ni un duro. A més ara li nota certa propensió a demanar consumicions més cares. Saps què, nena? Podríem afegir uns calamarcets, he vist uns crancs de riu, han posat una plata de percebes. També unes ostres. Deuen ser...  

Però finalment quin detall del Rafel. S’ha tret de la butxaca una caixeta i de dins un anell fantàstic. Meravellada pensa que potser és massa ostentós i que la gent la mirarà amb mals ulls per pretensiosa. Però la joia és bonica i “fardona”. 

Aquest matí al llevar-se se l’ha posat per gaudir la seva brillantor malgrat quedar-se a casa a fer les feines domèstiques. 

El Rafel mentrestant, com tots els homes de bé, ha baixat al bar a fer una partideta de cartes. Quan la Marta truqui ell pujarà i sortiran a fer un vol. La Marta, de tant en tant, es para per admirar l’anell. 

En arribar al bany fa un moviment sobtat per agafar una tovallola que queia de la lleixa. Sigui l’impuls, potser l’anell li va una mica gran, ben bé, no sap la raó exacta, fa que la joia descrigui una meravellosa el·líptica i amb un sonor xop caigui dins la tassa del vàter. 

Quin ensurt! La Marta es porta la mà al pit per apaivagar les palpitacions del sobresaltat cor. 

Menys mal, sospira, aleshores pensa que la tassa és com la majoria dels conductes tipus sifó i l’anell reposarà al fons, menys o més endintre. Cerca una llanterna, es posa de genolls i comença a buscar dins l’aigua. Res, només un grumoll de paper. Deixant-lo en un costat torna a la seva recerca. Res, no hi ha res més, S’asseu desconsolada i comença a plorar. Una vegada que el Rafel li ha fet un regal que valia la pena va i el perd.  Agafa el floc de paper i se’l mirar detingudament. Observa que malgrat desfet i descolorit és lluent encara i conserva bells colors.  

Torna a observar-lo i aleshores s’adona que el seu anell només era una reproducció de paper feta amb una impressora 3D. 

La Marta s’aixeca i emprenyada baixa al bar. Li plantifica el tros de paperot enmig de la cara dient-li:
¾     No et vull veure mai més en la vida. Aprofitat, mala persona que jugues amb el sentiments de la gent de bon cor.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 3 de desembre del 2016

PARAULES... CARRERS.

CARRERS.

Carrers de sempre del centre de la vila. 

Carrers d’una vida passada que perduren en la memòria. 

Carrers retorçats pel pes dels segles i els interessos vitals. 

A causa dels anys passats ara aquests carrers de joventut, s’han tornat més costeruts a les meves cames. 

 


Miquel Pujol Mur.

dijous, 1 de desembre del 2016

VINGUTS DEL MÓN.

El Samir és assegut al vell sofà de l’apartament. Són les festes de Nadal, i a pesar que de pobra aparença  l’única habitació de la seva morada té alguns elements de caire festiu propi dels dies nadalencs.  

La Linda està treballant a casa d’una dona gran a la que ajuda a sobreviure a la seva soledat. En el món i en aquest moments, malgrat els oripells i adorns dels carrers, no són gens fàcils per a les persones. 

Ell recorda que de petit va emigrar del seu convuls país allà a l’Àsia Menor. Va emigrar amb els seus pares i germans. Però ara al cab dels anys no guarda cap record del què va passar. Només sap que va arribar sol. Van morir els seus pares i família? Va perdre’s al separar-se dels altres? No ho sap, la seva memòria només recorda que va anar a parar a un lloc d’acollida. Encara persisteix en aquell racó amagat del subconscient, un fort olor a pixum i certes ordenances tipus militar. No facis! Toca fer això! No ara no! Tantes i tantes ordres i prohibicions  que van marcar la seva infantesa. 

De gran, ha volgut saber de la seva família però sembla, ben bé, com si un forat immens i negre hagués devorat la més petita engruna dels seus.  

Mentre espera contempla al petit Joan que gateja pel petit habitacle. Aviat vindrà la Linda de treballar. Tal vegada portarà a la Mercè, la dona a qui atén.  Els hi sap greu veure la sola, malgrat sigui de la terra. El seu marit va morir fa uns anys. Dels fills, un ha marxat a treballar a l’estranger. L’altre, a causa de certs problemes, sogra-nora, no vindrà a veure-la. La Linda vol convidar-la a dinar amb ells. Senzillament. repartiran el seu dinar i faran una mica de tabola. No gaire, ja que la pobra Mercè de seguida s’atabala. 

Són una parella heterogènia de raça. Ell és kurd, la Linda peruana, i al seu fill han volgut donar-li un nom del país que els va acollir. 

Recorda com va conèixer a la Linda. Feia de caixera en una botiga. Caixera entre altres feines, netejar, reomplir gènere, etc. Va veure en la seva mirada una sensació de por. La por d’una noia emigrada sense papers. Ell feia anys els havia aconseguit. Va agradar-li a les primeres paraules i poc temps després sortien junts. Més tard decidien ajuntar-se. Un any després naixia el fruit de la seva unió. 

La porta s’obre i entra la Linda acompanyada de la Mercè. La bona dona no ha volgut accedir a la invitació si no era portant alguna cosa. Ha comprat torrons, neules i una ampolla de cava. També ha comprat un cotxet pel Joan i petits detalls pers tots. 

La forma d’entregar-li el cotxe al nen, el perfum i la dolça carícia al cap de l’infant fan retrocedir la memòria al Samir. Ho recorda tot com va ser. Una dona, aleshores jove, ara ja gran. L’olor a roses, intens i fragant. Un joguet, també un cotxe petit. La carícia de una mà, llavors jove, ara vella. Un contacte suau, però intens, que va acaronar el seu cap de cabells rinxolats i negres. Un moment somniat com un sospir en la llunyania dels anys. 

Aquella dona que de petit a la llar de recollida el va impressionar tant tornava a ser aquest Nadal amb ell i els seus. Aquella impressió que l’ennuegà i li va donar forces per lluitar i sortir endavant passava el Nadal com a invitada a casa seva. 

Reunits en amigable i familiar companyia el Samir va entonar al·leluia amb la veu més ferma i càlida que sortí de cor humà. El cercle tornava a ser tancat.  

Nadal temps de retrobada dels records i les persones de bona voluntat. 

Al·leluia!!!