Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dissabte, 16 de desembre del 2017

NADAL 2017/ ANY NOU 2018

Que les campanes toquin joioses per les festes nadalenques!!!

 

Amics seguidors com cada any vull donar-me un respir per les festes  més sonades de l’any.

El meu modest desig seria que la Pau i l’Amor fossin possibles a tot el Món.

També que no haguessin ni tants rics ni tan pobres i que ens respectéssim els uns als altres.

Tornaré a publicar el dia 9 de gener, si no hi ha res en contra. 

L’home proposa i el temps i les circumstàncies disposen.

BON NADAL I PRÒSPER ANY NOU


M. Rosa i Miquel

dijous, 14 de desembre del 2017

LA BARRETA DE XOCOLATA

En sortir de casa la vaig trobar esperant-me a la vorera. Els seus ulls oblics indicaven l’enveja que la devorava. Tal vegada, com la fam que devora els sentiments. Mirava la meva boca i la meva mà. Per què aquesta mirada tan fixa, vaig preguntar-me. Aleshores, babau de mi, vaig caure en la raó del seu mirar.

La meva mare m’havia donat, per fer callar la meva xerrameca irrespectuosa i rondinaire, una barreta de xocolata.

Impacient vaig obrir-la i quan baixava per l’escala ja havia començat a llepar-la. Marronosos regalims de xocolata queien de la meva boca.

Aleshores vaig sentir compassió de la seva fam de xocolata, i remordiment per la meva joiosa ostentació. Sense paraules, la veritat és que  se m’havia fet un nus al coll. No sabia ben bé, si era per sentimentalisme de la pena que transmetien el seus ulls oblics o perquè la xocolata m’ennuegava i impedia que em sortissin les paraules.

Vaig estirar el braç i la meva mà li va entregar el meu tresor.

Camí de l’escola ens passàavem la barreta de xocolata l’un a l’altre. La gent quan ens veia creia que érem germans, malgrat la diferència de raça. Els regalims de xocolata emmascaraven les nostres cares.

Les nostres fisonomies, una xinesa i l’altra europea, anys després centraven una foto.

Quan comença una coneixença, mai se sap el seu final. Tot va començar per una barreta de xocolata.


Miquel Pujol Mur

dimarts, 12 de desembre del 2017

LES FLORS

La Laia és una noia que em cau molt bé. Hem sortit en diverses ocasions amb els amics a ballar. També hem passejat sols per la nostra ciutat. Tenim una avinença total i sincerament m’agrada. I crec que jo a ella també.

Demà és el seu sant i malgrat les meves butxaques són mig buides he de quedar bé. Les meves butxaques a final de mes sempre tenen teranyines i al principi deutes a pagar.

Bé, ja m’he ficat a parlar d’economia, pobre economia la meva i la de molts mortals. Cansat de divagar he entrat a una floristeria.

Què clàssic és regalar un ram de flors. Sincerament, crec que una poncella com la Laia és mereix més. No un ram sinó un jardí sencer, però les meves reserves monetàries són pobres.

Finalment després de molt discutir de preus amb la venedora he comprat un trist ram de margarides. Això sí, per un euro més m’ho ha embolicat amb  una cel·lofana i una cinta. Ha semblat ben bé que li arrancava un queixal. Ha ficat els meus estimats diners a la caixa com si fossin una almoina.

Com cavaller armat de poderosa llança (el ram de margarides) he anat a l’encontre de la Laia. Només veurem ha canviat de color. L’he donat el ram i l’ha mantingut a la màxima distància possible del seu estirat braç. Ha començat a plorar. Jo he emmudit. Fins i tot he estat incapaç de dir-li la bella poesia, que havia copiat d’un llibre de la biblioteca, per completar el regal.

L’he passat el meu mocador. Ha llançat el ram a una paperera propera. Ha tornat a plorar. Però no ha plorar i prou. Semblava un dels brocs de la font del passeig. Grossos llagrimots li queien galtes avall. El terra començava a  mullar-se.

Amb un fort crit, la cara plorosa, el nas inflat i els ulls embotornats m’ha dit:
¾     Sóc al·lèrgica a les flors i de totes, les pitjors són les margarides.

Ha començat a córrer i jo darrere seu. Al portal de casa seva m’he agenollat per demanar-li perdó pel meu error. M’ha contestat amb veu entretallada
¾     Ja t’ho havia dit.
¾     No ho recordo. Potser no ho he sentit.
La seva resposta ha estat fulminant:
¾     Sí, ja ho diu la mare! Els homes no escolten mai.
¾     Que vols, aleshores ...
¾     Un anell.
¾     Un anell ?
¾     Sí! Una anell de promesa. Ja fa molt temps que sortim junts i les meves amigues comencen a xiuxiuar.

I que vaig haver de fer, manllevar un préstec, que no sé com pagaré, i entregar-li una joia que em lligarà per sempre,


Miquel Pujol Mur

dissabte, 9 de desembre del 2017

FONT DELS MONJOS. SANT LLORENÇ DE SOUS.


Mossèn Cinto Verdaguer va escriure:

Font del monjos.

Un vell del país me digué que en temps antich no hi era, més que passant per allí uns perseguidors de moros, no’m sapigué dir qui,sentiren una gran set i exclamaren:

Si Déu no fes mercè d’un poch d’aigua!”

I en el mateix instant vegeren brollar aquexa font de la terra.

Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 7 de desembre del 2017

MUSEU CARMEN THYSSEN A ANDORRA

Portats per la curiositat; no som gaire entenedors de l’art pictòric, més aviat diria gens, vam voler visitar el Museu Carmen Thyssen.

La col·lecció que actualment és presenta és titulada “ESCENARIS”. Els quadres tracten de diferents punts de vista de diferents indrets o ciutats.

Tot el Museu presenta els paràmetres adequats per admirar l’exposició de grans mestres. Des del principi es digne d’admirar l’amabilitat de les persones que ens reben, fins a la serietat i el silenci adequats per la contemplació de les obres en les sales.

Quadres de Henry Matisse, Claude Monet, Paul Signac, Gauguin, Alfred Sisley, Ramón Casas, Anglada i Camarasa… pengen dels blancs plafons. Varvara Stepánova és la única mujer  entre tant geni artístic.

Ens va agradar tot en general però particularment ens va cridar l’atenció el quadre de Ramon Casas i Carbó, potser per la seva lluminositat i tal vegada el seu aire mediterrani.  


Si ens és possible tornarem a visitar el Museu en la nova presentació. Admirar l’art sempre produeix sensacions i omple l’esperit.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 5 de desembre del 2017

L’ESQUERDA. MASIES DE RODA. OSONA

Havíem sentit parlat de l’Esquerda i vam decidir conèixer aquest jaciment arqueològic. Vam anar fins a Roda de Ter i pujàrem pels seus carrers fins dalt de tot on hi ha el museu, i l’excavació. Després hem sabut que el terreny pertany al municipi de Masies de Roda, que envolta pràcticament al de Roda de Ter, i que es va aprovar la seva segregació l’any 1836.


De la pàgina municipal de Masies de Roda en tret aquesta explicació prou complerta.

L’Esquerda és un jaciment ibèric i medieval situat a les Masies de Roda. La seva ubicació privilegiada i estratègica sobre el riu Ter ha fet que aquest indret hagi estat ocupat des de la prehistòria, en l’època ibèrica i fins a l’edat mitjana.

Des de l’any 1977 s’hi realitzen excavacions arqueològiques.
La Generalitat de Catalunya, a l'octubre de 2006, va declarar l'Esquerda jaciment d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya, en la categoria de zona arqueològica

Les ruïnes del jaciment ibèric i medieval de l'Esquerda es troben situades al punt més alt de la península (462 m.) que forma el Ter entre Roda i l'indret de Salou de les Masies de Roda. És un territori enlairat i allargat, amb aigua abundant i espai suficient per a viure-hi i cultivar-hi, i que per la seva situació estratègica de frontera natural, oferia protecció als antics pobladors. Amb paraules de l'historiador Antoni Pladevall, l'Esquerda és una immillorable fortalesa enmig de la Plana de Vic des de la qual es controla el curs del Ter i la principal via de comunicació que donava accés a les terres gironines.

El lloc és excavat metòdicament des de 1977 per un equip d'estudiants i llicenciats en Prehistòria, Història Antiga i Medieval de la Universitat de Barcelona, dirigits per Imma Ollich i Castanyer, doctora en Història Medieval i professora de la mateixa universitat. Malgrat que la península de l'Esquerda pertany al terme municipal de les Masies de Roda, la gestió del jaciment i el Museu Arqueològic depèn de la Fundació Privada l'Esquerda. El Museu Arqueològic de l'Esquerda, dirigit per la mateixa Imma Ollich i la conservadora de la sala Maria Ocaña i Subirana, és un espai monogràfic dedicat al poblat ibèric i medieval de l'Esquerda, on s'hi poden veure els materials recuperats en el decurs de les excavacions, i es dóna informació de la situació geogràfica del jaciment, del treball arqueològic, de les eines que es fan servir, i de les tècniques i anàlisis que es realitzen, etc.  

    
El jaciment arqueològic de l'Esquerda comprèn dos moments històrics d'ocupació ben definits, l'ibèric i el medieval. Les estratigrafies realitzades a tocar de la muralla i l'anàlisi de les restes més antigues que s'hi ha trobat, donen una datació dels segles VIII i VII aC., del període conegut com el Bronze Final. Aquest primitiu assentament fou el primer que es construí a dalt de la península de l'Esquerda, ja que les seves restes s'assentaven directament sobre la roca natural. Es tractava d'un petit poblat sense fortificar, amb petits habitacles circulars en forma de cabana, construïts a base de fusta i argila. De l'etapa del Bronze Final s'han recuperat restes òssies i fragments de ceràmica a mà, brunyits, acanalats i amb decoració pentinada. Sembla que després de la primera ocupació es produí un abandonament del poblat.

Entre finals del segle V i la primera meitat del segle IV aC., es construí el primer assentament ibèric de l'Esquerda. Aquest Oppidum o poblat fortificat es bastí i s'organitzà a redós d'una potent muralla de sis metres d'alçada, edificada a la primera meitat del segle IV aC., amb dues torres massisses que flanquejaven l'entrada al poblat, i travessada per un carrer rectilini i perpendicular a la muralla, amb unes recambres internes de petites dimensions anomenades armora que s'utilitzaven en feines comunitàries o d'emmagatzematge, ja que s'hi ha trobat restes de recipients fets a mà o a torn per guardar gra i líquids. Les excavacions realitzades al jaciment ibèric de l'Esquerda demostren que es tractava d'una societat organitzada, capaç de desenvolupar sistemes constructius i edificar estructures domèstiques (cases i obradors), realitzar activitats artesanals i comercials, i receptiva a les manifestacions culturals i les creences religioses. Pel que fa a les troballes de l'assentament ibèric, a més de la ceràmica, destaquen les restes d'instrumental de metall, eines de ferro o ornaments de bronze; algunes fusaioles per filar la llana i molins de mà per moldre cereals; i altres materials de tipus ornamental com denes de collaret d'os o de pasta vítria, i restes de fíbula (OLLICH, I. Et al. 1995).

El poblat ibèric fou destruït a finals del segle III aC., quan un potent incendi enderrocà bona part de la muralla, i almenys una de les torres, i originà l'abandonament momentani de la península de l'Esquerda. No fou fins als segles II i I aC., que les comunitats iberoromanes, del període ibèric recent, repoblaren la península de l'Esquerda i construïren una nova muralla situada uns 10 metres més endavant que la primera. De tota manera aquesta ocupació tampoc durà gaire, ja que les restes arqueològiques del jaciment evidencien que el segle I aC., el segon poblat ibèric fou destruït de forma violenta i novament per culpa d'un incendi, però aquesta vegada, a diferència de la primera, la destrucció fou definitiva i l'Esquerda ja no es tornà a poblar fins a la baixa Edat Mitjana. D'aquesta etapa destaquen fragments de ceràmica a mà i a torn de tonalitats grises i vasos pintats amb motius geomètrics de color roig i vinós; instrumental de metall, eines de ferro, i algunes monedes i inscripcions en escriptura ibèrica a les roques de la vora del riu (OLLICH, I. Et al. 1995).


Els romans no s'interessaren per l'Esquerda i es va haver d'esperar fins a les primeries del segle V dC, en un context general d'inestabilitat i manca de seguretat, i per a la defensa natural que suposava el lloc, perquè es tornés a ocupar la península. Aleshores s'hi bastí una civitas fortificada que actuà com a centre de defensa contra els pobles invasors, amb un territori assignat al llarg del Ter que comprenia els actuals municipis de Manlleu, les Masies de Roda, Roda de Ter, Tavèrnoles, i bona part de Gurb (PLADEVALL, 1990). Alguns segles més tard, per fer front a les invasions musulmanes els francs carolingis fortificaren una línia de defensa resseguint el curs del Ter amb la creació de primitius castells i torres de vigilància; fou el cas de Savassona, s'Avellana, Sant Pere de Casserres i l'Esquerda, entre d'altres. En el cas de l'Esquerda, però, l'existència de les antigues estructures constructives la convertiren en el centre d'una guarnició, d'un destacament armat carolingi i possiblement anterior, visigot i baix-romà. Segons les historiadores Montserrat de Rocafiguera i Imma Ollich, durant una cinquantena d'anys, fins a la destrucció del 826, la "Rota civitas" de l'Esquerda va comandar i controlar una xarxa organitzada de torres i castells a la línia del Ter. Els Annals Reials del rei franc Lluís el Piadós, la primera cita documental de Roda, ens informen de la destrucció de la fortificació de l'Esquerda o Roda ciutat durant la revolta d'Aissó contra els francs. Des de l'any de la destrucció fins al 875, quan el comte Guifré el Pilós inicià la repoblació i reorganització de la Plana de Vic, es creu que la ciutat fortificada de l'Esquerda restà abandonada.

A partir del segle X, concretament a l'any 927, es té constància documental d'una primitiva església pre-romànica dedicada a Sant Pere i emplaçada a la fortificació de l'Esquerda. Aquesta circumstància ocasionà que bona part dels pergamins concernents a la Roda ciutat, sobretot des del segle XI, s'hi referissin amb el nom de Sant Pere de Roda. El poblat alt-medieval s'organitzà al voltant de l'església i comptava amb un petit nucli de cases. Els habitatges d'aquesta època eren cases petites, de planta quadrada i construïdes amb pedra tallada en carreus irregulars. A més dels habitacles, també destacava la necròpolis de tombes antropomòrfiques excavades a la roca i localitzades al voltant de l'església, a la zona de la sagrera. Les més ben conservades es troben a la franja nord del jaciment medieval; al cantó de migdia, en canvi, molts enterraments eren fets en caixes de llosetes. L'excavació ha proporcionat materials abundants de bronze (sivelles i peces ornamentals), de ferro (eines i atuells), de vidre i os, a més de les restes de ceràmica, que han estat molt importants per a l'estudi tipològic de la terrissa grisa d'ús comú durant l'alta Edat Mitjana (PLADEVALL, 1991).   


Des de la segona meitat del segle XI fins a mitjan del XIII, la població agrupada al poblat medieval de l'Esquerda va anar creixent i desenvolupant-se a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere de Roda, protegida per les antigues muralles ibèriques novament reconstruïdes. A l'interior dels murs, la vila de Roda creixia i s'organitzava. Les excavacions arqueològiques denoten un evident plantejament urbanístic: una plaça al costat de l'església de la qual surt un carrer longitudinal que va a parar a la muralla, alguns carrers transversals planificats en època ibèrica, diverses cases arrenglerades al llarg dels carrers, i, cap a tramuntana, un conjunt tecnològic agrari destinat a producció, emmagatzematge i transformació d'aliments format per una sèrie d'edificacions (graner, molí, possible premsa, era i paller). Els habitatges del poblat baix-medieval, eren cases de planta rectangular amb fonaments de pedra, parets de tàpia i cobertes amb bigues de fusta i teules. Les tombes d'aquest període es troben en estrats superiors als de les sepultures antropomorfes de l'etapa anterior, aprofitant sovint les seves lloses de coberta per a nous enterraments. Són tombes fetes de lloses amb forma de caixa i sense cap mena d'aixovar. Quant a les restes de materials, destaquen els utensilis per cuinar de ceràmica grisa, eines de ferro, i alguns objectes de bronze de tipus decoratiu (OLLICH, I. Et al. 1995).

El dinamisme poblacional de la vila va originar la construcció d'una nova església en substitució de l'anterior pre-romànica, que havia quedat petita. La nova església de Sant Pere de l'Esquerda, de tipologia romànica i estil llombard, s'erigí al mateix lloc que la primera, s'engrandí l'espai i s'aprofitaren els fonaments d'antics murs. Segons la documentació disponible, és probable que s'acabés de construir i es consagrés entorn el 1042. S'esmenta per primera vegada en un document del 20 de setembre del 927, i des del 1044 es convertí en la parròquia de bona part del terme de la primitiva vila de Roda emplaçada a dalt de la península de l'Esquerda.


Al punt més elevat del jaciment, a la part que dona al riu, i que és el millor punt d’observació del territori hi ha una base de forma circular, construïda damunt la roca, possiblement d’època carolíngia. Servia per assentar-hi una torre de vigilància rectangular de fusta. S’ha construït una rèplica al costat del Museu

Es pot passejar pel jaciment de forma lliure. Hi ha molta informació sobre el jaciment, les construccions, la fauna i la flora en uns cartell situats estratègicament en el transcurs de l’itinerari.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

dissabte, 2 de desembre del 2017

VOLTANT PEL POBLE DE BELLESTAR. LA FONOLLEDA


Carrer del poble de Bellestar (en català)
                                Belhestar (occità)      
                                Bèlesta (francès)       

Pujant al castell museu d’Arqueologia. Aquest espai presenta les mostres arqueològiques descobertes en la cova de Belhestar l’any 1983.

Interessant exposició i el personal te un tracte amable i cordial.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 30 de novembre del 2017

PARAULES

 Paraules, moltes paraules. M’ennuego de paraules i no les puc digerir. Per què tantes de paraules sense lligam. Tracto de connectar-les i no puc. En algunes semblen haver certa correspondència a altres. Però les altres, no si avenen gens.

No sé que fer. Les paraules rodolen davant meu. Sembla ben bé que juguen a la cuca amagar. Tant, a vegades les tinc mirant-me com si fos el darrer home de la terra, com s’amaguen rere el clatell i se’n riuen de les meves dubtes. Però, els ulls em fan pampallugues pel seu dansar i haig de tancar-los.

Agafo el llapis per intentar expressar alguna veritat. Però la veritat és tan variable. En moltes ocasions, una veritat indubtable esdevé al pas dels anys una fal·làcia. No puc, la ira em domina al no trobar dins el meu cervell res a dir.

Desesperat, finalment, a propòsit, amb tota la mala intenció del món esclafo el llapis a la taula. Ben bé, com si volgués barrinar-la i travessar la fusta. Aleshores que passa, el llapis es trenca, s’esmicola i alguna estella se’m clava a la mà. La sang, en aquesta ocasió la meva sang, raja de la ferida i taca la taula. 

Corro a l’aigüera a rentar-me la ferida. Amb molt amor, ja que és la meva pròpia carn, trec el tros de fusta clavada. Però, la sang continua el seu camí fins el terra. Això és insuficient em dic a mi mateix. Desinfecto la ferida i l’embolco amb un drap brut. Això seria mereixedor d’una multa si fos per guarir a un altre. Que pensaria la justícia. Opinar, jutjar, perquè a d’opinar ningú. És la meva ferida, la meva sang i el meu cos. Sóc jo. Un home lliure, s’existeix el que anomenen llibertat.

Una ànsia em puja boca amunt. Noto l’amargor de la bilis. Just arribo al lavabo a perbocar. Les paraules una rere l’altre rodolen dins el meu estómac. Fins i tot, no puc respirar. Les paraules soltes no tenen cap sentit. Em poso la mà al coll, m’ofego sense l’aire que jo mateix impedeixo entrar als meus pulmons.

No tinc voluntat i finalment permeto que els meus pulmons respirin altre cop. Però aleshores el furor, la tristesa, la pena de mi mateix fa que colpeixi repetidament amb el cap a la paret buscant en el dolor la redempció del meu funest estat. Després d’haver-me copejat repetidament i cada cop amb més força caic estabornit i sense esmà al terra. La vermella sang és la mostra adient de la meva confusió mental.

Força temps després retorno del meu desmai. La sang encara és més present. Els meus ulls són plens de sang. La que regalima del front mal ferit i la dels meus ulls commocionats i embotornats.

Grosses llàgrimes rosades davallant de les meves galtes. Rosades, no d’amor, sinó de la barreja de la sang i l’aigua corporal. Noto a la boca la salabror del meu plor amb la estranya dolçor de la sang. Noto la roba mullada per la meva incontinència. Un crit d’impotència explota dins la meva gola.

Corro a la cuina cercant un ganivet.

Miro el mirall i penso paraules.

Bah! Paraules vanes el que importa són els fets. I repeteixo sense parar fets, fets, fets, fet, fet, fe, fe, f, f...  

Miquel Pujol Mur

dimarts, 28 de novembre del 2017

EL CALLAT DIA DEL DARRER ADÉU (RELAT CURT DE POR)

Tot és silenci, tot és foscor.

Ni un bri d’aire ni un cant d’ocell.

Les parets em protegeixen, del tot i del res.

Ni un mínim espai em permet moure’m.

Ni llum ni sol, tot buit i sense enyor.

Clucs els ulls no veuen.

No bateja gens el meu cor.

Les meves oïdes no senten gens.

L’ànima lluita desesperada per escapar.

Fuig per la petita escletxa de l’infinit.

Descanso per sempre més.

La vida ha escapat fa temps.

Per què cridar, si el món humà ja va fugir.

S’escolten les palades de terra damunt el taüt.

Miquel Pujol Mur

dissabte, 25 de novembre del 2017

RELLOTGE DE SOL. SANTA MARIA DE SEGUERÓ. ALTA GARROTXA


Malgrat no es vegi, la inscripció del seu costat, diu allò tan clàssic: 

Jo sense sol,
tu sense fe
no valem rés. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dijous, 23 de novembre del 2017

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR II

Vaig dissimular, vaig excusar-me dient que era culpa d’un rodament de cap, a causa de la pressió de la feina, i vaig callar. Aleshores, vaig voler esbrinar què havia de cert en aquelles paraules denigrants. Engelosit la vaig seguir, i la vaig fer seguir per un detectiu. La veritat era que les paraules de l’amic eren innegables. Tot era veritat, fotografies, noms, dates, llocs, tot era real.  

Què vaig fer, vaig callar i em vaig consumir interiorment. Sí, era un cornut consentit i consentidor que per amor va continuar vivint, retorçant-se de gelosia i amargat al seu costat, esperant que un moment o altre tornés a fixar-se amb mi. Vaig començar a beure, als seus ulls vaig caure molt baix, ja que mai vaig llançar-li a la cara que ella era la causa de la meva embriaguesa. Em recargolava per dins només esperant un somriure seu. Mentrestant en la meva imaginació la veia d’home en home rient i gaudint com abans ho feia amb mi. 

Vaig arrossegar la meva cornamenta per tot arreu seguint-la i mirant-la. I plorant per què negar-ho, no per menyspreu de mi mateix, sinó per desig i ràbia. Tant persistent vaig ser en el seu seguiment que finalment se’n va adonar  i es vas riure de mi dient-me: banyut. Llavors encara va sortir amb més homenots que no volien res més que aprofitar-se del seu cos. En tornar a casa em mostrava els senyals de l’amor carnal dels altres, i es reia de la meva pusil·lanimitat.  

Vaig acabar sense feina i borratxo, al carrer, fins que el meu sogre, tenint llàstima pel que m’havia fet la seva filla, també ho havia descobert tot, em va recollir i enviar a un sanatori. 

Una vegada mig curat vaig tornar al mas. Em van acollir amb respecte i bon cor com si fossin en part culpables del succeït. Tret que no feia més que rosegar-me les entranyes els records de cadascun del racons on havia estat feliç amb ella; poc a poc vaig anar curant-me. Quan estava mig refet va visitar-me el Lluís,  i em va dir:
       ¾      Noi, tot s’ha acabat. A la Núria l’han trobat despullada i morta en un magatzem del port.


Han passat força anys i els records han anat minvant, almenys exteriorment. Ara he tornat, esgotat i vell. Els amos de la casa rural ja no són els mateixos, i nous colors llueixen en les habitacions.  

Deixo damunt la tauleta de nit una fotografia descolorida de la nostra boda. 

Em canvio com si fos un altre cop aquell dia, prenc moltes píndoles d’una caixa, potser massa, bec un glop d’aigua per empassar-les i espero com l’esperava aquell nit. 

A fora, s’escolta el remor de la pluja que cau damunt la teulada.  

Miquel Pujol Mur

dimarts, 21 de novembre del 2017

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR I

Sembla que plourà, penso mentre rere el finestral observo els núvols foscos que cada cop s’apropen més a la casa. A curta distància veig com la cortina grisenca de l’aigua va mullant els voltants. Per experiència sé que en pocs segons la pluja mullarà el jardí de davant de la masia.  

La casa de turisme rural és força bona i molt recomanada per les publicacions especialitzades, però això ja ho sabia. Fa molt anys vaig estar-hi uns quants dies, quan la meva ment era plena d’il·lusions i per què no també la meva vida. Anys desprès vaig tornar, però la història ja era completament canviada. 

Recordo el primer cop amb la Núria, érem acabats de casar i vam venir a passar la nit de noces. Va ser un regal del Lluís, el meu sogre, el pare de la Núria. De sempre, les paraules sogre, sogra m’han sonat malament a l’oïda. Sabia que les nostres economies eren molt justes després de pagar l’entrada del pis, i gentilment va regalar-nos una estada d’una setmana en aquest bell indret del Pirineu.  

Els hostalers van ser molt amables en la seva rebuda. Ja els havia previngut el Lluís del motiu de la nostra estada i molt prudents van facilitar-nos l’habitació amb la màxima diligencia i discreció. No ignoraven que una parella jove el que més desitja, després d’un dia de tant trasbals i de nervis com el de la boda, és recollir-se tranquil·lament i gaudir de la soledat de dos.  

Un petit refrigeri en una taula, el viatge havia estat llarg, una copa i després quatre moixaines, i gaudir del matrimoni. Després d’un dia tan mogut, tampoc anava a ser la primera vegada, més valia reconfortar el nostre esperit i enardir el nostre cos. Ara, que no ens havíem d’amagar de ningú i podíem fer-ho tranquil·lament, no era necessari córrer, sinó aconseguir el plaer més gran. Va ser la setmana viscuda que sempre serà present en la meva memòria. 

Aquell dia la pluja queia intermitent damunt la teulada, avui bat amb força sobre les teules i el seu remor esmorteït m’arriba a les orelles.  

Per què cada vegada em fa més mal recordar el seu amor? Per què mentir, la nostra passió va esclatar bulliciosa i alegre. Dormíem pensant en el nostre joc futur. Ens separàvem feliços perquè aviat ens retrobaríem. La nit i el dia eren plens de felicitat i amor. Però el que jo ignorava és que no era solament l’amor matrimonial el que la mantenia viva i divertida, sinó que aviat en va necessitar més. Altres homes van fruir del seu cos i la seva passió.  

Fins que un dia un company de treball em va dir:
¾     Veus aquella dona tan maca, té un reguitzell d’amants i el seu marit no ho sap.
 
Encuriosit vaig girar la cara per mirar-la millor i el meu rostre va quedar trasmudat. La dona que m’assenyalava era la Núria. Vaig recolzar-me en una paret i el meu company va dir-me.
¾     Et passa alguna cosa? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

dissabte, 18 de novembre del 2017

SANTUARI DEL MONT. ALTA GARROTXA


 Des de dalt del cim del santuari del Mont, l’any 1886, mossèn Jacint Verdaguer  és va inspirar per escriure el poema èpic Canigó. 

Aquesta obra és un dels poemes clau de la Renaixença catalana. Al mateix temps, és un llibre que conté una descripció geogràfica dels Pirineus. 

El poema es desenvolupa mitjançant la figura històrica i mítica del comte Bernat Tallaferro, germà de l’abat Oliba. 

Rèplica de la cambra on va escriure el poema i escultura de mossèn Cinto amb les muntanyes del Canigó al fons. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 16 de novembre del 2017

A LA VIDA TOTS TENIM UN SECRET INCONFESSABLE, UN ... DIEGO MARCHI

El director de l’empresa entra al seu despatx a les nou en punt del matí. La sala és espaiosa i pel gran finestral entra un matiner sol de tardor que malgrat la seva poca força alegra l’estança. Mirant a la ciutat veu com una multitud de persones, formigues des de l’alçada des d’on mira, corren d’un cantó a l’altre cercant mil afers a fer.  

Ben vestit amb la clàssica vestimenta d’executiu, americana i pantalons foscos, camisa blanca, corbata grisa, sabates negres i molt llustroses observa la seva taula i les carpetes posades al damunt per la seva secretaria. 

Després d’un breu picar, s’obre la porta i entra la Carme. Una dona rosa d’edat indeterminada, però ben vestida i elegant, com és degut a la seva categoria de secretària personal del director.  Dirigint-se respectuosament li diu:
¾     Bon dia Sr. Roger! L’he deixat la correspondència, uns documents a firmar i la premsa diària. He repassat la seva agenda i només hi ha la visita del senyor Navàs  a les 11. Li recordo que ve a parlar de la nova fàbrica a Extremadura. L’he deixat el dossier sota la correspondència. A l’ordinador hi ha dos correus personals que no he gosat obrir. Si hi ha cap altre qüestió, com sempre seré a la meva taula.
¾     Molt bé Carme! Vostè sempre és perfecta en el seu treball. No sé que faria sense la seva presència. Per favor, si no hi ha cap urgència, no deixi que entri ningú a veurem. He de meditar certa inversió i vull estar tranquil, sense ningú que em molesti.
¾     No és preocupi senyor Roger. En tot cas l’avisaré per l’intèrfon.
¾     Moltes gracies, Carme. 

El Roger mira els correus de l’ordinador, no són res d’importància simplement unes inversions personals. Repassa i firma els documents, truca per l’intèrfon a la Carme per què els reculli i els hi doni curs, advertint-li novament que no se li molesti fins a l’entrevista del Sr. Navàs. Aleshores pren els diaris i començant des de les primeres planes, va repassant totes les notícies, fent càbales sobre si són bones o dolentes pels seus interessos. En acabar en la darrere pàgina  unes frases li criden l’atenció: “A la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible i un amor inoblidable”  Diego Marchi.  

Seguidament encuriosit consulta a internet qui és Diego Marchi. La resposta és que simplement és un actor. Segurament no val la pena dedicar més temps a la frase. Però un campaneig dins el cervell fa que pensi amb les paraules i que podrien significar a la seva vida.  

Un secret inconfessable: la seva homosexualitat amagada. El seu penediment: no haver-ho dit mai a ningú, ni a la seva mare que malgrat s’hagués escandalitzat sabia que l’hauria comprès. Ni a la Raquel, la seva dona, amb qui havia viscut forces anys i tingut dues filles, que eren com dos sols rutilants a la seva vida. A causa del seu amor al treball, una excusa per no ser al seu costat i dissimular les seves tendències, s’havien divorciat. Un amor inconfessable, el Ricard, un jove becari que va apartar del seu costat. Segurament s’hauria produït un escàndol al saber-se l’homosexualitat d’una persona tan important com ell. Ningú ho entendria i no seria convenient per una empresa entre les primeres del rànquing borsari. L’havia pujat personalment del no res, amb el seu esforç, i no és podia permetre cap comentari que taqués el seu èxit. 

Ara ja calmades les necessitats juvenils i a punt de ser avi, el temps l’ajudaria a continuar dins el seu tarannà personal. A pesar de tot havia moments que una rebel·lia interior l’agitava. Aleshores plorava per dins  pel que podia haver estat i la gran necessitat d’amor que ha reprimit en el curs de la seva vida.  

El dia s’ha ennuvolat i la grisor ambiental també és marca en la cara del Roger. Sona l’intèrfon. L’agradable i professional veu de la Carme se sent en el despatx.
¾     Sr. Roger acaba d’arribar el Sr. Navàs.
¾     Bé, Carme. Que s’esperi un instant. Faci’l passar dintre de deu minuts. 

S’aixeca de la cadira i va al servei personal a composar una mica la cara i a esborrar la tristesa. Poc després més animat de fisonomia  i amigable com sempre estreny la mà del visitant.  

Miquel Pujol Mur

dimarts, 14 de novembre del 2017

HA CAIGUT EL PI

Ha caigut el pi. Te’n recordes, Raquel? Sí, aquell de casa la teva àvia. El pi, fort i alt, sota el qual ens confessàvem les nostres infantils cuites. 

Sí, Raquel. Aquell, que des de petits, les seves branques servien d’aixopluc als nostres jocs. 

També recollia els nostres empipaments, te’n recordes? Ens barallàvem com a criatures per qualsevol cosa. Això érem! Sobretot quan pensàvem que l’altre havia descobert als grans les nostres entremaliadures.  

Recordes, la teva àvia ens escoltava i eixugava les teves llàgrimes. Les meves no; jo, malgrat que petit, sempre he estat un home. Els homes no ploren. 

Sí, Raquel! El del fons del patí, que va protegir amb la seva ombra les nostres incipients carícies, quan encara no coneixíem què era l’amor. 

Crec, en el record de la teva mirada no present, veure la guspira de l’enyorança. 

Sí, Raquel, aquell pi gegant entre els gegants. Fort i ferm, on una tarda enamorada vam gravar en mig d’un cor, els nostres noms. 

No oblidaré mai les teves paraules: per sempre units. 

Al cap d’un parell de setmanes vas marxar a la gran ciutat pel treball del teu pare. Vas continuar els estudis a un nou institut.  

Aleshores quatre cartes mal girbades que van espaiar-se molt aviat, tant com llunyana era la distància que ens separava. 

Temps després vaig saber que t’havies casat amb un noi de bona família. 

La teva tia, a l’enterrament de la teva àvia, va vanagloriar-se davant de tothom. Però ho deia mirant-me fixament, com per reblar per sempre el clau del meu oblit. 

Raquel, s’ha trencat el pi, i saps per on: pel nostre gravat cor, separant el teu nom del meu. 

Raquel, jo vaig creure i crec les teves paraules: per sempre.- vas dir.  

Encara espero, albirant diàriament el camí per on has de tornar amb mi. 

I ploro, malgrat sigui un home. 

Miquel Pujol Mur

dissabte, 11 de novembre del 2017

VIA NICOLAU. BERGUEDÀ


El pas del temps tot ho pot,
podreix la dura  fusta, i fins i tot,
acaba amb la dignitat humana. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau


dijous, 9 de novembre del 2017

PLUJA NEGRA

Enviant per un concurs de mini-relats de horror 

El cel és negre i cau una pluja de gotes grosses i fredes. Un llampec il·lumina una casa vella i abandonada. Estic xop i corro a refugiar-me. 

Tremolant de fred sento un riure curt. Amb la llum de la llanterna miro per veure si hi ha algú més.  

El terra, manca sota els meus peus. Caic rodolant pels esglaons. Sento  els xisclets de les rates en la seva fugida. 

Caigut a terra aparto les teranyines que m’envolten. De sobte ressona una cruel rialla. 

Una mà em rodeja pel coll. Sense fer-me cap mal una fulla afilada i fina em talla la jugular.  

El parany era preparat, la presa era jo i la mort m’ha atrapat. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 7 de novembre del 2017

INFANTESA, VELLESA I VIDA.

"ENTRE LA INFANTESA I LA VELLESA EXISTEIX UN INSTANT MÀGIC ANOMENAT VIDA" 

Els records de l’ancià reviuen gran part de la seva vida. Potser molts no són els seus propis, sinó que han sigut afegits gràcies als recordats per les persones, que sempre d’una forma o altra, han viscut al seu entorn. També a causa de la seva imaginació, que és prolífica en detalls i en rememorar els fets com voldria haguessin succeït. 

Els primers records, que no ho són, sinó pensaments que poc a poc com els números primers d’una equació sumen noves idees. Uns ulls que miren sense mirar, a un món que no coneixen, ja que des de el primer moment del seu ser ha viscut en un habitacle tancat i protegit de l’exterior fins el moment del néixer. 

Ulls blaus, que al no distingir encara els colors, veuen voletejar papallones d’ales translúcides.  

Després les primeres lliçons de la vida. Quan sortint de la protecció de la pròpia  casa s’enfronta a una vida nova, amb nous reptes, nous companys i nova gent amb qui conviure deixant de ser el rei o reina estimats. 

Papallones d’ales blanques, immaculades de color, que poc a poc aprenen de la vida i enfosqueixen la seva blancor. 

Ja ha passat força temps, creu que ha deixat de ser un infant, però encara ha de conèixer el que és de veritat el món: l’amor i del treball. 

Ales de suau color groguenc que inicien una nova singladura des del port de la vida. 

El primer amor i el primer desig carnal. La primera ensopegada amb la realitat, però tenyida per la irrealitat de l’amor. 

Vermelles ales que perfumen l’aire amb l’instant lluminós de l’esperit. Nous camins i nous horitzons s’obren davant dels ulls. 

Ja la realitat més real.: La vida. Plena d’encerts i de naufragis. El voler ser i veure quins mèrits són els veritables valors que acompanyen per anar endavant i retornar el que al principi van donar-te. Lluita, treball i amor, tot aquest conjunt de circumstàncies també s’anomena vida. 

Ales multicolors, que no són sinó banderes al vent, que mostren la lluita entre l’amor i el dolor de l’existència. 

Potser alguna vegada, en el transcurs del temps l’engany dels sentits fa creure en noves relacions plenes de passió i goig. 

Les ales, com les roses apassionades, són d’un color groc fort. Somnis, que en moltes ocasions trenquen la tranquil·litat somniada. 

Ara l’home gran sent els desitjos de coses no aconseguides o apreses massa tard. Ha passat el temps de la primavera. De l’estiu de la vida i del somnis perduts en el transcurs dels anys no si pot tornar enrere. La tardor ja ha arribat i l’hivern s’apropa. 

Ales de papallones, de color grisosos  o negres, voleien com les cuques de llum al seu voltant. Per uns instants la llum s’enfosqueix, d’altres, la mateixa papallona  crema un xic les seves ales en l’escalfor de la llum.  

L’ancià assegut en el banc del parc prop del llac observa les moltes papallones que volen pujant i baixant en recerca d’aliment i vida. També és el seu moment de crear noves vides per tancar el cercle vital i il·luminar novament la terra. 

Els variats colors de les papallones que voleien fins l’extenuació li mostren els colors que ha viscut i que tenen un nom màgic: VIDA. 

Potser si que em de recordar les paraules de Pedro Calderón de la Barca: “La vida és sueño, i los sueños, sueños son”. 

Miquel Pujol Mur.