Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 30 de març del 2017

MALEÏDES COMPARACIONS. II

Finalment la passejada s’ha fet insuportable. Si li mostrava les fonts, me les comparava amb les de Montjuïc. Si era l’avet, es recordava del de la Plaça de Sant Jaume per Nadal. Si era de l’església gran i la seva història, o del convent amb el seu campanar, em parlava de la Sagrada Família. 

Després hem anat a dinar. Jo havia reservat taula en un bon restaurant de la ciutat. De seguida m’ha parlat del Set Portes, de la Bonanova, etc, etc, etc. Tots són millors. 

Fins i tot, ja desesperat, l’he atacat amb la pol·lució ambiental. Que aviat haurien d’anar amb mascaretes pel carrer. M’ha contestat:
¾     Tens raó. Però, aquest aire fred de muntanya em refreda. 

Aleshores m’ha contraatacat dient-me:
¾     No teniu platja. Quina llàstima! Amb el que m’agrada prendre el sol a l’estiu i sentir les ones que trenquen a la sorra. 

 L’he replicat un mica emprenyat:
¾     El sol a la muntanya, també torna la pell bruna.
¾     Però queda molt fosca, molt negra, com de paleta. No té aquell color daurat que dona el mar. 

Així ha transcorregut el dia. Al mateix temps, he notat que se m’insinuava. Algun copet a la cama, l’escot que m’ofereix... Una mà que queda presa massa temps entre les meves. El moviment suggestiu dels seus llavis molsuts. Quan l’he deixat al cotxe, el petó d’acomiadament, ben bé, ha estat un òscul comprometedor. Finalment, una mica a contracor, ha engegat el cotxe i ha marxat. 

He respirat alleujat. Per un instant m’he vist al llit amb ella i he escoltat “in mente” la seva veu dient-me:
¾     Oi! La tens més petita que... la torre Agbar. 

He agafat l’ordinador i he escrit un correu al Mateu:
“ Mateu, a la Raquel, mestra de grandeses, no se’t passi pel cap enviar-la més al poble que estimo”.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 28 de març del 2017

MALEÏDES COMPARACIONS. I

El dilluns em va sorprendre la trucada del Mateu. El Mateu és un company d’universitat, amb el qual sempre ens hem tractat com amics íntims. Ja llavors ens fèiem confidències sobre la vida i el nostre possible futur. Però en acabar la carrera els nostres camins van separar-se.  

Tal vegada perquè el nostre tarannà era i és, completament diferent. A ell li agrada el bullici, les presses, el neguit i el palpitar nerviós de la gran ciutat. Jo, més tranquil, prefereixo la petita. El conèixer i, al mateix temps, ser conegut pels meus veïns. 

De tant en tant ens retrobem, fem un bon dinar en una població equidistant dels nostres llocs de residència. Aleshores fem un bon repàs de les nostres vides presents i també les dels coneguts. Cada any ens enviem les clàssiques felicitacions nadalenques i algun que altre correu electrònic. 

Per aquest motiu vaig quedar sorprès per la seva telefonada. A més havia de tenir pressa perquè quasi no va arribar ni a informar-me. Va dir-me breument:
¾     Xavier, la meva cosina puja al teu poble. No sé quin interès té. Però li vaig parlar de tu i va estar molt interessada en veure’t i també que fossis el seu guia a la teva ciutat. És agradable, de la nostra edat i simpàtica. Una mica extremada en el vestir, però sense estridències dins del que es porta actualment. Entre tu i jo, i sense comentaris, també és una mica lleugereta. Si passa alguna cosa entre els dos, com que ja sou majors d’edat, no passa res. És divorciada, com nosaltres. Salut amic, ja me’n faràs cinc cèntims.  

I sense deixar-me fer cap objecció va penjar. 

A l’hora i al lloc concertats, per un correu que em va enviar la noia, i puntual com sempre, vaig esperar-la.  

Caram! Que n’és de bonica i ben formada. De seguida hem connectat totalment. Després de les presentacions i dels concebuts i protocol·laris petons hem començat el nostre periple urbà.
¾     Mira Raquel,- aquest és el seu nom- quin monument més bonic i arrelat amb la nostra festa.
¾     Ah, sí, està bé. Estranya carota! Però tu te’n deus recordar del monument a Colom. Aquest és molt més petit.
¾     Què et sembla aquest passeig amb aquestes cases força altes i un parc central.
¾     Xavier! És tan gran la diferència amb el Passeig de Gràcia. No té ni punt de semblança.
¾     Raquel, observa l’encant del Carrer Major. Els seus carrerons i les seves façanes. Mira aquella casa, quina tribuna tan ben treballada de ferro forjat.
¾     Però Xavier, això no té punt de comparació amb el barri gòtic. Aquesta tribuna és similar a la de casa dels meus pares, però molt més petita.
¾     En aquest passeig fan la fira. Veritat que és bonic, tan arbrat. És força alegre i a l’estiu, les branques el fan força ombrívol i agradable. És molt propici per a passejar i prendre alguna cosa a les terrasses dels bars.
¾     Si de la mateixa manera que a la Rambla de Catalunya. Però és insignificant en amplada i també de botigues. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 25 de març del 2017

PARAULES...GALLARETS.

On sou gallarets? Que avui us he trobat a faltar.

Potser l’enyorança de joventut m’ha fet desitjar la vostra presència.

De gallaret, només un, he trobat en tornar.  

En passar per primer cop no t’he vist, segurament obcecat per les meves cabòries.
 
Com em recordo dels gallarets de pètals vermells que omplien de colors els camps i també la meva infància. 

També: rosella, babol, ababol o simplement en castellà: amapola. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 23 de març del 2017

EN LA CASA GRAN.

L’edifici és gran i espaiós. Els murs exteriors són de maons vermells i mostren un estil regit per línies rectes i corbes agradables a la mirada. A la porta principal hi ha un incessant moviment de vehicles.  La majoria dels visitants venen acompanyats i un amable servei de consergeria el aconsella el lloc per on han de recórrer els ben decorats passadissos. 

Els jardins que l’envolten i permeten rodejar tot l’espai construït estan força ben cuidats. És veuen molts jardiners feinejant incessantment. En tots els tancats els arbusts estan tallats simètricament. Un gran passeig d’arbres d’imponent alçada permet gaudir dels dies primaverals. Hi ha bancs ben disposats i suficientment separats entre si per gaudir del silenci o permetre una amigable conversació.   

L’ANDREU.
Assegut davant del finestral observo el jardí. Les flors li donen color i vida. Un raig de llum entra de bon matí donant molta claror a l’espai davant dels meus peus. És primavera i ben abrigat observo admirat els colors i la llum que es reflexa al mosaic del terra. Fins i tot, l’olor de les plantes, la barreja de l’aroma dolç de les flors me embriaga el pensament. També els de les herbes i les fulles verdes que donen a l’aire un cert to més àcid. Aquesta mescla dolça i acida m’embolcalla per tot arreu i em fa fruir la vida. 

Hola petit gatet! Vine, apropat, puja a les meves cames. Marrameu, dius simpàtic gatet. Aquest meu, suau i tendre, que n’és d’agradable a la meva oïda. Així, pujat damunt meu noto la teva escalfor. El teu roncar suau i rítmic calma qualsevol ansietat.  

Que bell és aquest jardí i aquest instant. Donaré un parell de copets a la porta i la simpàtica Eloísa em portarà, lleugera com una daina, una refrescant beguda. Com m’ha agrada el seu nom. M’agrada dir-li Eloi-i-isa, sí d’aquesta manera, exagerant molta la i.    

EL XAVIER.
Un home alt i fort entra a l’oficina. Deixa la cartera de pell a un espai damunt els arxius. Aleshores polsa els botons dels diferents aparells i repassa el seu funcionament. Un sospir de satisfacció s’escapa del seu interior. 

S’asseu i pensa. Mira que tots aquest estudis de lleis i seminaris només m’hagin servit per fer aquest treball rutinari. Torna a mirar les pantalles dels ordinadors i no hi ha cap cosa que cridi la seva atenció. 

Regira un calaix i troba una revista “porno”. Caram! - exclama- com s’entreté el meu company. Tanca els ulls i un sense fi d’idees regira dins el seu pensament. 

Està decebut, per què tants anys d’estudi solament li han servit per un treball míser i mal pagat. Total per un error en un judici. Aleshores aquell gratacel construït a força de lluitar, d’estudiar, de mil sacrificis va desplomar-se com un castell de naips amb gran rebombori. I ara, fins i tot, ha hagut de recórrer a certes influencies per aconseguir aquest treball d’observació des d’aquest despatx. 

Està fastiguejat i avorrit de viure. A més la “Vicki”, l’esposa i companya dels bon temps, li ha dit que marxi de casa, de la seva vida i de la dels seus fills.  

De nou torna a la realitat. On aniré a viure? A algun pis de mala mort en un barri també de mala mort. Avui, dormiré en un hotel. La vida dóna moltes voltes, però la seva cara amable no m’ha durat gaires anys. 

Que faré avui quan sortí? Aniré a beure fins a emborratxar-me, tal vegada a un night-club fins la matinada. També provaré de trobar una companyia femenina, malgrat sigui pagant. Demà, tinc festa i no vull veure l’arribada del nou dia sinó entre les bromes de l’alcohol. 

EPILEG.
Malparit, no ens pot deixar tranquils. Altre vegada el sonat de 427. Agafa el micròfon i parla, quasi cridant:
¾     El de la 427 torna a donar, malgrat la camisa de força, cops de cap a la porta i torna a cridar Eloísa. Zelador de guàrdia fes-lo callar, abans que se l’obrí. Desgraciat boig! Mira que pensar que esta en un complex turístic i té una donzella al seu servei. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 21 de març del 2017

CLASSE A CASA LA MÒNICA.


El Xavier en llevar-se s’estira desemperesint-se amb ganes i fent alguna que altra ganyota i un crit mig tarzanesc. Murmura aleshores: Per fi m’han comprat un matalàs nou que bona falta em feia. El vell, ha estat com les piles, que duren i duren, però finalment els pares s’han adonat que tenia més bonys que una carretera de tercera. Ospa! Ja era hora que ho veiessin.
¾     Avui em noto ”flex”. 

El pare és un xic garrepa. Un xic, ho! Li costa més, això d’obrir la cartera i treure uns quants bitllets. Malgrat sigui pel bé de la salut del seu fill. Carall! No se’ls portarà a l’altre món. I parlant de carall com en tiben els pantalons del pijama. Me’ls baixo i miro, qui la va matricular, que ferma i tesa està. Jo pensava que això de la trempera matinera només li passava al pare quan en alguna que altra ocasió a la nit sento com la mare protesta, dient-li:
¾     Va, Manel, va, empeny més, més fort. Manel que et passa?

 I ell li contesta
¾     És que vinc molt cansat. Demà al matí estaré més valent. 

Sí, cansat d’estar assegut a l’oficina, penso immediatament. A certes edats els homes comencem a fallar algun que altre cop. M’he d’aprofitar de la joventut. 

Finalment ja deixant tot preparat per sortir m’assec a la taula de la cuina per esmorzar. La mare em mira inquiridora. Per què? Em pregunto.  

Ahir va ser un dia feliç ja que finalment vaig desempallegar-me del cabronàs del Rafel. El pare ja m’ho havia advertit que passaria. Sempre em deia:
¾     Xavier, condueixes o et condueixen.- Les seves paraules m’han fet reflexionar durant força temps. Punyeter! Aquesta vegada tenia raó. 

M’he adonat que el meu amic de l’ànima sempre em manegava i em feia canviar de propòsits. Sempre, el fill de puta de l’amic Rafel, em feia fer coses diferents al meu desig. Això d’amic, entre cometes. Ahir, al deixar-lo a la porta de casa seva, vaig haver d’escoltar tot un llarg reguitzell de retrets perquè avui, me’n vaig a fer un treball amb la calenta de la Mònica. Ell diu que és la seva xicota. Quan tancava la porta vaig cridar-li:
¾     Rafel, bon vent i barca nova. Va mirar-me amb un posat d’emprenyat que deu ni do.  Quan marxava li vaig aixecar la mà amb el dit del cor ben dret. Que et donin pel cul, Rafel! 

Mentre menjo, miro la gata que ronca asseguda a una cadireta baixa de boga. Sembla, ben bé, que dorm però quan sent el soroll de l’aigua mou nerviosament les orelles. El refrany del gat escaldat de l’aigua freda fuig  no deixa de ser present al pensament de la nostra “misseta”.   

Ara la mare finalment s’asseu a l’altre costat de la taula, mirant-me fixament, mentre amb les mans retorça un drap de la cuina. M’inquireix:
¾     Xavier, és veritat que vas a casa de la Mónica a repassar lliçons.
¾     Sí, mama.- responc pensant, quina portarà de cap.
¾     Vigila fill, que són bona gent però la mare ja saps que té certa fama. Va casar-se de penal i malgrat la bondat del cornut del seu home les males llengües encara parlen molt malament d’ella.
¾     No em fumis, mare! Que té a veure la Mònica amb la seva mare.
¾     Fill, “carinyo”. Pensa que els testos se semblen en moltes ocasions a les olles. No vull dir res de la Mònica, però tu saps que surt amb bastants nois.
¾     Mare! Mare! Mare! –protesto amb veu alta- Tu i els teus refranys! 

Donant-li un petó al front agafo la motxilla i me la penjo a l’esquena. Tibo amunt els pantalons i me la poso bé, ja que encara la tinc un xic grossa, com sempre que penso amb la Mònica. També m’asseguro de portar el condó a la butxaca. Ara  els “frikis” diuen finament preservatiu, com si les fes vergonya dir les coses pel seu nom. Mai se sap que pot passar entre dos adolescents de disset anys. 

Mentre baixo les escales penso en la mare i el seu sempitern recolzament en els refranys. Em recomano a mi mateix unes sàvies paraules:  Qui vulgui peix que es mulli el cul.

De veritat que el culet de la Mònica és un do de Déu o de qui la va parir, malgrat fos de falta.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 18 de març del 2017

PARAULES... PAS A PAS.


 
 
El cos cansat de caminar.

Un glop d’aigua fresca que davalla coll avall.

Murmuri d’aigua de canals  i rierols que trenca el silenci.

Un puput canta, un altre respon a la distància.

Un ocell canta dalt d'un arbre cercant parella.

Neu blanca a dalt dels cims de les muntanyes.

Vaques i cavalls en un bucòlic paratge de prats verds.

Això és la felicitat en un matí de sol i aire fresc. 
 
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 
 

dijous, 16 de març del 2017

EL MOMENT PLÀCID DE L’AMOR.

Damunt el seu cos, tou i càlid al mateix temps, jugo, millor dit juguem, el dolç i frenètic ball de l’amor. Noto les seves dolces formes. L’aroma de la seva pell m’embriaga quan destil·la el perfum del sexe. Escolto les seves paraules picares i desimboltes. El seus moviments s’acoblen amb els meus com una dansa passional sense fi. 

Quina és la paraula adequada: desig, amor, purament sexe, o la formula de reproducció creada pels déus i millorada per la ment humana. Ho ignoro, però m’agrada. Durant el profund moviment del meu òrgan dins el seu un estrany moment ens inquieta. La llum de la tauleta il·lumina el petit rellotge. Les agulles són quietes. Ninguna fa cap moviment per lleuger que sigui. 

Però no vull despertar, no vull sortir-me en aquell moment, i resto quiet, però en total força dins el seu refugi. Tot és quiet, ella no es remou, jo no em bellugo, portats ambdós, pels sentiments i les voluntats enceses. Guaito la seva cara quieta, com les agulles del rellotge. Els seus ulls són clucs i una lleugera humitat mulla les seves parpelles, producte del seu anhel de sentir.  

El rellotge és quiet. Només el palpitar íntim del seu cos contra el meu membre és mostra de vida. Sento la rigidesa del meu desig endinsat en el seu dolç receptacle. El rellotge, ella i jo som quiets mentre esperem el despertar del moviment del comptador del temps i el salvatge brogit dels nostres sentits. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 14 de març del 2017

UN DIA D’AQUELLS QUE TOT SURT TORT.


Au, nano! Quin mal dia tens avui, només despertar-me torticolis, i en llevar-me i posar-me dempeus quasi em foto de lloros. 
 
En sortir al carrer he anat al bar a prendre un tallat. Una jove m’ha saludat i he pensat que em somreia. Aleshores he esbrinat que era a l’home rere meu a qui esperava. Devia notar el malentès pel meu somriure congelat. Seguidament ell s’ha apropat i agafant-la del bracet han marxat junts. En el darrer moment ha girat un instant el cap, com per demanar-me perdó per la confusió, però he fet l’orni i he dissimulat. 
 
Avui tot em surt tort. Ai! Més valdria que no hagués sortit de casa. Tal vegada ara plou a bots i barrals! 
 
Al metro, una empenta m’ha enviat contra el vidre i la mossa del costat, guaitant-me amb mal posat, m’ha dit: tanoca. 
 
En arribar a la parada he ensopegat amb la taula on una dona que venia el cupó de la bona sort. Mal rotllo matiner! Taula, orba, cupons i la capseta dels diners han rodar per l’andana. La cega enfadada i de mal humor, m’ha cridat: Sapastre! 
 
Cap torçat, genoll pelat, pantaló nafrat i mà adolorida he seguit el meu camí fent ziga-zagues com un borratxo perdut. Les escales mecàniques : “OFF” Sí, així, amb anglès per fer adonar-nos de la nostra ignorància. Peus amunt, genoll pelat, sense parar he pujat. 
 
Apa nano! Que tu ets jove.- exclama l’amo en veure’m a l’arribar coix i toix.- Jo quan tenia la teva edat corria com un gínjol.
 
L’ordinador no arrenca, el noi del servei tècnic ve per ajudar i prem l’ “ON”. Moltes llumetes de diferents colors s’encenen, i tot queda solucionat. Ai, senyor! Quin mal de cap. No era amb el cap que havies de pitjar, és amb al dit que s’ha de prémer. 
 
Les factures, els informes, les dades i els quadrants. Que no hi ha ningú més que treballi en aquesta maleïda oficina.  
 
 
Allà els veig, xerrant amb la becaria de recepció. Tots són prenent cafè, i donant-li xerrera i més xerrera a veure qui la fot al sac. Però ella, gata maula assenyada a tots escolta, però a ningú fa cas, no sigui que veient-la joveneta algun gatot vell i presumit vulgui aprofitar-se-la. 
 
Tots marxen contents i alegrois. La jornada s’ha acabat. Van a beure la darrera cervesa al pub de davant per acomiadar el dia treballat. 
 
Sols, l’ordinador, la impressora i jo. Fins el cap ha fet mutis sense ni saludar per la porta gran. Pitjo imprimir i volen mil papers com coloms de blanc plomatge. El meu dit polsa “OFF-ON” i tot calla, faig “RESET”, tot es calma. Torno a engegar, mil sorolls, i tot funciona a les mil meravelles. 
 
Deixo fets els informes i tota la paperassa. Marxo també, malgrat sol, a fer la cervesa. Tots són fora, menys la becària bonica. 
 
Xerro amb ella. Simpàtica és, i bufona. Em cau bé i bé li caic, Agafats de la mà sortim al carrer il·luminat. Ric profundament mentre un riure femení em fa d’alegre picarol.
  
Sortosament el dia no ha estat d’aquells, en que tot el que surt és tort. 
 
Miquel Pujol Mur.

dissabte, 11 de març del 2017

PARAULES... JOC DE MIRALLS.

Emmirallant-te en el mirall fosc dels anys passats, res en trauràs. 

Tot serà mitja mentida o simplement un miratge de coses no aconseguides.

La joventut mai perdura ni retorna a la vellesa. 

Tot al seu punt, mirall net i joventut i malgrat pesin els anys no hi ha que deixar-lo enfosquir per anuncis increïbles. 

Cada moment té el seu instant i val la pena aleshores  gaudir-ne. 

Joventut, força, desig  i empenta per arribar a metes  realitzables, no falses quimeres. 

Vellesa, pau i procurar no quedar-se enrere en aquest món tan canviant.

Ni creurà tampoc amb moltes paraules dites per omplir de vans sons les nostres orelles. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 9 de març del 2017

L’OLOR A ROMANÍ.

L’intens olor a romaní que entra sempre pels finestrals de casa dels meus pares, m’ha impedit oblidar-me d’aquella tarda màgica. 

La coneixia de petita, tots dos ens coneixíem de petits. Eren companys de col·legi. Sí, companys de banc en aquells pupitres d’abans. Però la infantesa, poc a poc, sense adonar-nos és com un camí sense retorn que va quedant enrere.

Vam deixar en aquells bancs la infantesa i la innocència. Aviat com en els contes i sense notar-ho vam complir els dotze anys. La curiositat va envair la nostra ment i també els nostres cossos que havien seguit el seu camí natural. 

Allò que era simplement el tacte d’una mà amb l’altra, o damunt d’un braç, sense cap importància, va esdevenir una nova sensació. 

L’aroma a romaní i a herbes boscanes persisteix sempre, sense abandonar-me, a l’interior del meu pensament. És el perfum de les plantes barrejades amb l’olor dels nostres cossos que suplien la seva ignorància amb el desig desenfrenat de noves experiències. 

Els pares van assabentar-se de la nostra dèria, potser per sort, i van separar-nos a diferents col·legis. Mesos després la seva família van marxar del nostre poble i van anar a viure a la gran ciutat.  Els nostres destins van quedar aliens l’un de l’altre.  

He acabat la carrera i les residències pertinents. Avui he entrat per primera vegada al laboratori on treballaré. M’he assegut a la taula que m’han assignat. 

Aleshores, ha ressorgit fortament a les meves narius la mateixa olor que sempre m’acompanya. M’ha sorprès al no ser el laboratori l’ambient més propici per notar olors de natura.  

He girat la cara a la companya del costat. Allà era ella, i l’aroma i el tacte de la seva mà al saludar-me, ens ha fet reviure, als dos, l’instant i l’amor d’aquell juvenil encontre. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 7 de març del 2017

DOLMEN DE SÒLS D’RIU. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

En aquesta ocasió, en una de les nostres recerques, visitàvem la Baronia de Rialb.


L'Àrea del dolmen de Sòls de Riu, antigament denominat de Solsderiu, és un espai creat amb motiu de la construcció del pantà de Rialb, en territori de la Torre de Rialb, del terme municipal de la Baronia de Rialb, a la Noguera. 

Es troba a la dreta del Rialb, al capdavall (sud-est) de la Costa del Molí de Guàrdia, un cop el riu ja s'ha marfós en el pantà de Rialb, a migdia de la carretera de Politg just a ponent del llarg viaducte que passa per damunt de la cua del pantà. 

Es tracta d'un indret on es van emplaçar els monuments arquitectònics més importants del municipi que havien d'ésser enaiguats per les aigües del pantà un cop aquest funcionés a ple rendiment. En definitiva, funciona com una zona de descans i un perfecte mirador de la cua del pantà per la banda en confluència amb el riu Rialb. Des d'aquesta posició s'observa part de la vall del Rialb, el poble de la Torre i les serres de Politg.  Hi ha panells informatius turístics sobre la mateixa zona i el municipi.

 
Consisteix en un típic megàlit fet amb grans pedres verticals cobertes per una gran roca que tenia la funció de monument funerari i que fou erigit fa més de quatre mil anys. 

Les obres de canvi de l'emplaçament originari del dolmen de Solsderiu, que és com el va anomenar el seu descobridor i excavador mossèn J. Serra i Vilaró, van realitzar-se el març del 1999. 

Curiosament aquest dolmen ha aparegut citat posteriorment com l’Espluga dels Tres Pilars i d’aquesta manera apareix a les vitrines del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.  

Evidentment no es tracta d’una espluga, sinó d’una cambra de dolmen  poligonal de 3 metres de longitud per 2,30 metres d’ample, que presenta un vestíbul amb dos muntants i una obertura superior. La llosa de tancament es troba decorat a l’interior de la cambra per un gravat rupestre que presenta un soliforme (dibuix esquemàtic).
 


El dolmen havia estat totalment excavat i havia ofert materials propis d’un sepulcre calcolític: una destral polida, una gran fletxa de peduncle i aletes, restes d’un vas de ceràmica llisa i restes de dos individus. 

Font: VQ.
Recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 4 de març del 2017

PARAULES... ALBA NEU.

Neu  blanca i pura com la ment d’un infant.  
Caminant damunt tracem nous viaranys. 
Podem ser bons els nous camins com les ensenyances que gravem.  
Però mai lluiran nets, la neu i els pensaments com quan nasqueren. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 2 de març del 2017

MÚSICA I SENTIMENTS EN UNA TARDA DE PRIMAVERA.


“Si un compositor pogués dir en paraules el que tracta d'explicar amb la seva música, no es molestaria pas a compondre-la”. Gustav Mahler, compositor austríac (1860-1911). 

Un home, de llargs cabells, assajava tocant al piano en aquella tarda del mes de maig. Completament abstret amb la  música, només notava la dolça olor que provinent del jardí i de les seves moltes flors li embriagava el pensament.  

Aleshores ella va entrar a l’habitació. Sense soroll, tal vegada com una papallona sorgint del son transformador a la vida. Cobria el seu cos un eteri vestit de gasa blava d’un to molt clar. Tant suau era el color que quasi semblava un núvol perdut en el cel de la tarda primaveral. 

Malgrat que la presencia no trencava el silenci l’atenció de l’home va quedar corpresa de la figura femenina. La noia movia el cos seguint en suau dansa la música que sorgia de l’instrument musical. Ben bé semblava que amb les seves piruetes atrapes cadascuna de les notes, abans que abandonessin la sala pels oberts finestrals perdent-se en el florit jardí. 

Els seus moviments, la seva fragilitat i la religiosa serietat del seu semblant inspiraven els destres dits del músic. Llavors la inspiració masculina va pujar de tal forma que va aconseguir que una a una totes les notes del pentagrama ballessin fent-li companyia per tota la cambra. 

Una a una desgranant-se en hàbil melodia s’escapaven de les mans de l’home, mentrestant el seu pensament fugia del piano admirant la bellesa de la noia. Era en aquells moments com si Erato, la musa de la poesia, els acompanyes amb la seva lira. Segons després, era Euterpe, musa de la música, qui hi feia de seguici amb la seva flauta dorada.  

Els ulls de l’home es tancaven a la realitat. Amb ells clucs, dins el seu cervell continuava admirant harmonioses cabrioles i el riure cristal·lí de la noia en el moment d’acaronar cadascuna de les minúscules notes. 

Unes notes, que com petites gotes d’aigua fugien portades pel fort vent de la inspiració, cap el jardí. Amb el seu suau dansar les impulsava lleugeres al florit receptacle obert a l’aura del capvespre. Totes elles amb la seva sonoritat volien escapar-se per transmetre la música al món. De la que el pianista, era només el simple instrument de la seva transmissió.  

Les musses de la música amb la seva presència intangible li portaven les mans com lleugers ocells a polsar cadascuna de les tecles del piano. Tot això era sentit dins el seu cor en el transcurs d’una tarda, de l’aroma de les flores i d’un capvespre de color ataronjat.  

Ja esgotat per la música, excitat per la repetitiva escala musical que repicava en el seu cos com si ja formés part del pentagrama. Sí, només en aquest instant va atrevir-se a pronunciar les paraules que expressaven tot el seu sentir i totes les seves sensacions en aquella inoblidable tarda somniada. 

Simplement va dir: T’estimo.  

Que curtes, simples i fàcils són les paraules que s’utilitzen per transmetre els sentiments íntims i a vegades quan costen de pronunciar.   

Miquel Pujol Mur.