Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dissabte, 29 d’abril del 2017

PARAULES ... FELICITAT.

L’home cerca desesperadament la felicitat per tots els indrets del món.

Durant aquesta temps pel senderó de la vida passen un sense fi de coses.

Quan la primavera, l’estiu i la tardor deixen pas a l’hivern de la vida, l’home  comprèn que aquesta formosa dama és a dins seu.

No perdeu massa temps en la recerca: trobeu-vos.


Miquel Pujol Mur.

divendres, 28 d’abril del 2017

dijous, 27 d’abril del 2017

QUINA HORA ÉS?

El nen voltava per la plaça, com mig perdut i sense esmà. Com si no sabés exactament com tornar a casa. Va fer-me llàstima i vaig dubtar de seguir sense parar-me el camí de retorn al meu pis.
¾     Quina hora és?- Va preguntar-me. No el coneixia de res i no era l’hora més adequada per a que un noi tant jove anés pel carrer.
¾     Les 10 de la nit.- Vaig respondre.- Què fas tot sol i tan tard pel carrer.
¾     És que veurà m’he perdut. He anat a jugar a casa d’un amic i no he sortit fins fa poc.
¾     Per què no tan acompanyat els pares del teu amic a casa.
¾     Veurà es que no hi eren. Són al cinema.
¾     Ah! Doncs ja ho veus les 10 de  la nit és molt tard. I els teus pares? No passaran ansietat.
¾     Bé, el pare deu ser al bar amb els amics com sempre. La mare treballa de nit a l’hospital.
¾     Doncs, cap a casa falta gent. Apa! Ves corrent.
¾     Tinc por. No em podries acompanyar. 

Què volíeu que fes? Un nen petit que et demana ajuda. L’esperit de la bonhomia entre ser humans va brollar de dins el meu cor.
¾     Vius molt lluny?
¾     No, aquí a prop. Però el carrer és fosc. Nois dolents van trencar la llum de la farola. 

Donant-li la mà vaig acompanyar-lo fins... 

Mare de Déu! Quin mal record! Només entrar en aquell carreró em van agafar entre 3 o 4, no ho sé. Vam atonyinar-me de mala manera. Vaig caure a terra, aleshores van donar-me mil coces. Finalment van robar-me tot el que portava, la caçadora també, era quasi nova, i a més van amenaçar-me.
¾     Si dius alguna cosa tenim la teva adreça, ja veuràs les conseqüències si parles massa. A més t’acusaríem de voler aprofitar-te sexualment d’un infant. Ja ho saps, bon samarità.  

Ranquejant com podia vaig tornar a casa. Sort tingué de la clau sota l’estora. Em vaig rentar com vaig poder i vaig posar-me iode per les nafres i les ferides.

Aquesta és la meva experiència una vegada que volgué ser una bona persona. Mai més faré cap favor ni a nens ni a velletes indefenses.  

Algú s’atrevirà a dir-me que tinc mal cor. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 25 d’abril del 2017

L’OBRA D’ART DE LA PROFESSORA.

Avui m’han posat en un greu compromís. La nostra professora ens ha mostrat orgullosament, a tota la classe, el que anomena la seva obra d’art. Ens ha presentat simplement un pal, un motxo i una galleda,  i ens ha demanat la nostra  valoració. No m’agrada opinar res en contra seu perquè en cau força bé. Redimonis!  És la meva professora i s’acosten els exàmens finals. Aleshores, només he gosat fer una lloança. No sigui que les meves notes, generalment justetes, no arribin a salvar l’any.  

M’he expressat d’aquesta forma:

Oh estimada professora. Em meravella la seva obra, no ja pel seu valor  artístic sinó com una etèria sublimació d’allò més ideal i més alt del cel etern. Admiro l’estil volàtil del pal  grisenc, llarg i prim com símbol de la vida humana. Que comença en el no res i finalitza a dalt en el mànec verd. Verd com l’esperança del més enllà. 

També el cubell vermell com la sang i amb la cobertura blanca, color de la puresa, per apaivagar les passions i els desigs humans. 

Vermell: sang.                         Gris: Vida.                      Verd: Esperança. 

Una meravellosa metàfora del tot i el res de la vida humana. 

Per mi:
Aquesta dona està una mica ximpleta. No s’ha adonat que això és simplement un pal de fregar, un motxo i una galleda.  

Ai! Aquests que es volem auto-anomenar artistes cada vegada s’imaginen el que no és. 

Tal vegada potser tindrà èxit en aquest món eixelebrat. Pobre humanitat! 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 24 d’abril del 2017

CREU DE TERME DE FLOREJACS. SEGARRA.


És una creu de terme d'uns quatre metres d'alçada, amb una base de dos graons i un fust octagonal, culmina amb una creu senzilla.  

Es troba situada a l'entrada del poble de Florejacs, a mà dreta.  

La Creu de terme de Florejacs és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 22 d’abril del 2017

PARAULES ... FILOSOFAR.


Filosofar dels fets i pensaments passats.

Recordar els errors viscuts no ens donen espai per fruir de les noves experiències, tal vegades possiblement  també fallides, o no.

Potser el millor és gaudir del moment present, sense reviure el passat ni somniar amb el futur.


Miquel Pujol Mur.

dijous, 20 d’abril del 2017

EL QUADRE.

Visitava la pinacoteca del Prado i em vaig detenir a mirar el quadre que representava la sortida d’Adam i Eva del Paradís. 

Vaig asseure’m, un xic cansat de deambular per les sales, davant de la pintura per observar més atentament els detalls. Els arbres, el camí i les dues figures centrals, cadascuna només tapada per un pàmpol de vinya, eren perfectament pintats talment com si fossin de veritat. No havia cap detall que s’hagués escapat als ulls del pintor. 

La pintura era real a més no poder, i jo em vaig deixar conquistar. A la poca estona era com un element més present a dins l’obra. 

El semblant de l’Eva era pesarós. Els seus ulls rodejats per unes ombres fosques mostraven que havia plorat pel destí al que eren castigats. 

L’Adam, no havia plorat, però els seus ulls arrufats i el rictus de la seva cara mostraven l’emprenyament que el corroïa per dintre.  

Em vaig deixar seduir més i aleshores vaig escoltar la conversa que havia entre els dos.
¾     Ja tu deia que no fessin cas de la serp. És una ànima envejosa de la felicitat dels altres.
¾     Oi! Ja tu vaig dir que va ser ella qui m’ho proposar. Però com parlava amb una veu tan dolça. A més, em va dir que ho havia de parlar amb tu  i que si no volies no era necessari tirar endavant.
¾     A mi m’havies d’ensarronar?
¾     Sí. Em va dir que com ets el cap i el predilecte del Senyor. Ja ho saps jo sóc només una part de tu i la meva opinió no conta.
¾     Ni contarà mai més!- exclamar de mala manera l’Adam.
¾     Mai més? Ja m’ho diràs quan vulguis allò i et digui que amb mi no contís.
¾     Bé, bé! Ara no anava per això.
¾     Oi! Ha dit que pariré les criatures amb el dolor del meu ventre. Solament de pensar-ho ja em noto mal a la panxa.
¾     Calla! Calla! Això és cosa de dones. Les femelles dels animals no pateixen gaire.
¾     Però jo no sóc cap animal! Sóc una dona i a més la teva companya. Serè la mare dels teus fills.
¾     Uns babaus seran aquests. No saps que la consanguinitat es dolenta. Surten “tontos”.
¾     Ai! Que n’ets de dur i desagradable! I cruel! Ni una paraula amable! No sé per que em vaig casar amb tu.
¾     Caram! Amb qui et volies casar? Com no fos amb un mono.
¾     Segur que seria més agraït que tu!
¾     Ja hi som! Primera bronca quasi sense haver sortit del Paradís.
¾     Va, Adam! Siguis una mica gentil. Diguem alguna cosa bonica. 
¾     Estic jo per paraules dolces! No has escoltat el meu càstig.
¾     No massa! Alguna cosa de treballar. Oi!
¾     Sí! Això mateix. Que hauré de treballar per menjar, jo i tu. I tot el reguitzell de criatures que vindran.
¾     Però treballar no costa. Mira s’agafa un plàtan, una pera, unes maduixes. Es beu una mica d’aigua o una mica de llet. Cuidar i pasturar animalets.
¾     Ximpleta! Tu creus que continuarem agafant el què ens agradi com si res hagués passat. Ara hauré doblegar l’esquena i suar per alimentar-me. Mecàsum! I per alimentar-vos. 

Aquí vaig pensar que l’Eva havia regat fora del test quan digué: 
¾     Però estimat Adam, jo t’ajudaré i els nens també. Jo cuinaré, jo fregaré, jo mantindré la casa neta. Jo cuidaré les criatures i també estaré per tu.
¾     A sí! Jo aniré a caçar, a pescar, a explorar i a veure si trobo algú més. Tal vegada, m’aniré a la guerra.
¾     Jo cuidaré de tot i també plantaré arbres fruiters i llauraré la terra per fer un petit i florit jardí.
¾     Un jardí dius, més val que sembris patates, tomàquets, pessols que a mi m’agraden molt. També albergínies i pebrots. Mira he pensat que de l’aviram, els porcs i de munyir les vaques també te’n cuidis tu. 

Aleshores vaig rebre una forta sotragada. El guàrdia de seguretat em va treure del meu somni i sarcàsticament em digué:
¾     Bé, que dormint una mica. Doncs miri és l’hora de tancar i també de fotre fora als dormilegues. 

Sufocat vaig fugir del museu. En arribar a casa vaig posar l’olla al foc. Vaig posar a la taula els plats i els coberts. Vaig fer la sopa i una truita també. Vaig posar el vi i l’aigua. Vaig posar enmig de la mesa una safata amb pomes que li agraden molt a la meva Eva.  

Tot seguit la vaig anar a esperar a la parada del bus. Sabia de sobre el que em diria.
¾     La feina era un suplici
¾     Vivíem lluny.
¾     Que més valdria que treballes. 

En escoltar aquestes darreres paraules jo vaig replicar immediatament.
¾     Nena, bonica. Ja saps que jo sóc un guerrer.
¾     Un guerrer? - va dir-me estranyada.
¾     Sí! - llavors amb orgull i veu ferma vaig acabar la frase.- Un guerrer de batalles perdudes. 

Ai! Els somnis moltes vegades no tenen res a veure amb la realitat. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 18 d’abril del 2017

DOS CURTS NEGRES.

Potser inspirat en la Metamorfosis de Franz Kafka.  

Estic aclaparat sota la gruixuda manta. No hi ha gens de vigor al meu cos. Ni un bri de força sorgeix del meu interior. Miro el rellotge. És quiet com sospir de moribund. Ni una sola de les busques es mou dins l’esfera numerada. Només el soroll de la meva respiració, tènue i quasi inaudible si no fos pel silenci total, pertorba la quietud.  

Una busca, la petita, la del segons, inicia un lleuger tremolor. Però no és l’agulla, sinó un moviment imaginari de l’ull humà. Aquell lleuger tic, sense tac, retorna al seu lloc. Tot moviment es detura sense començar. 

Observo el reflex del rellotge en l’armari. Quietud i silenci impera dins la cambra. Jo, aixafat sota la calor i el pes de la roba, continuo immòbil. Resto quiet com si una armadura cuirassada em convertís en inerta mòmia.
 

Potser inspirat en algun relat de Edgar Allan Poe 

La gota de sang no cau a terra. Resta a mig camí des del ganivet i de la carn esquinçada. Vermella i suspesa en l’aire sembla, ben bé, una marieta de negres punts. La meva mà que s’enfonsava en la pobra víctima, ja morta, no trenca ni malmet cap més teixit ni cap més òrgan.  

Estic immòbil com el temps. El paroxisme interior de la meva acció està tranquil. El rellotge està quiet. Jo també, cap moviment ni desig d’apunyalar un altre cop. Resto caigut en un gran sopor, lleugerament inquiet. Sento la ràbia que em crema per dintre, però sense remordiment. Tot és silenci, tot és calma. De sobte se sent un suau xop de la vermella sang damunt les rajoles. 

Llavors, com una font que raja contínuament, el meu furor solta novament la meva força. Pres de salvatge desig com un possés torno a esquinçar i tallar la maleïda carn.  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 17 d’abril del 2017

dissabte, 15 d’abril del 2017

PARAULES... EL TRENCALL DEL CAMÍ.

Surt un trencall del camí enfilant-se muntanya amunt.

La carena és llunyana i desconec on porta el camí i si retorna per trobar-nos de nou.

La vida, com el camí, comença. Seguidament s’enlaira vers la muntanya i retorna al lloc primitiu.

Nosaltres sortim del no-res i en acabar el temps tornem al no-res primer.

Miquel Pujol Mur.

dijous, 13 d’abril del 2017

LA SEVA OLOR EM RECORDA...II

Aleshores, va treure un petit sobret d’un dels minúsculs plecs del seu vestit i em va convidar. En principi vaig negar-m’hi i llavors va posar-se amb delicadesa una petita porció de pols blanc al dors de la mà i va aspirar-lo suaument. El meu desig era tan gran que sense poder resistir-m’hi vaig besar-li la mà i al mateix temps vaig llepar-li les restes de pols. Em va enardir tant la poderosa droga com el sabor a suor i perfum de la seva pell. 

Seguidament vaig agafar el seu gràcil cos per la cintura. La meva pressió va ser recompensada per la seva aquiescència i la proximitat dels nostres cossos va ser total. Ni un bri d’aire passava entre nosaltres i mútuament vam robar-nos, davant de qui fos si volia mirar, els nostres llavis i les nostres boques plenes de passió. Notava la tebior del seu cos, no precisament tebi, sinó plenament ardent contra el meu vigor.  

Instants, sols breus instants després, vam sortir al jardí. Si en el racó de la sala vam percebre el nostre desig, un petit espai lliure va servir per gaudir-ne. En un instant alliberaven el nostres cossos de tota roba. Era tal la intensitat dels nostres sentits que al treure’ns la roba la vam maltractar. El seu vestit es va esquinçar per davant oferint-me les seves desitjades fruites. La cremallera del meu pantaló no va resistir la meva urgència i es va trencar. Ja més tard, apaivagats els sentits i força enriolats, plens d’eufòria i satisfacció vam evadir-nos de la discoteca. La vaig acompanyar amb la moto a casa seva. La màquina, com si formes part del nostre goig, corria lleugera com si participés de la plenitud del nostre satisfet amor humà. 

Ben agafada rere meu, les seves mans, sota la camisa, recorrien el meu tors incessantment. A ran d’orella va dir-me: He oblidat les calces.  

L’acomiadament va ser tan intens com els moments d’abans al jardí. No sé què pensava la seva ment ni quin era el seu tarannà però la passió era un foc que ens cremava interiorment aquella nit. Era tal la incendiària flama que ens omplia que, en un carreró proper, vam tornar a repetir tota la dansa de l’amor humà sense respectar cap possibilitat. Tal vegada com a gossos assedegats en aquell fosc racó vam tornar a gaudir dels nostres cossos. 

No la vaig trobar mai més. Vaig resseguir els llocs propers a on vaig deixar-la. Ningú va saber dir-me’n res. Vaig buscar les seves amigues. Tampoc van donar-me cap indici de qui era ni a on vivia. Una, va dir-me que l’havien conegut aquella mateixa nit en la discoteca i que no la coneixia de res.   

Va ser com si un càlid vent del desert, el simun o el xaloc, vents abrasadors i forts, en haguessin envoltat aquella nit. La seva força després de cremar-nos, ens hauria separat per sempre. 

Aquesta olor percebuda avui em recorda... Però la tibada de la meva dona m’impedeix respirar-la a ple pulmó.
¾     Un dels nens ha caigut en un bassal- m’ha dit mig cridant- Treu-le’n d’una vegada!  

Un cop he tret el nen del bassal i ha marxat amb els altres a corretejar per l’herba del parc, he tornat al banc a seure amb la meva esposa.
¾     Avui estàs com al·lucinat. Què et passa! Sembla que t’hagin begut el pensament! Ni tant sols enraones. Ja ho sé que ets callat, però no tant com per no dir-me quasi cap paraula en tota la tarda. Jo, que he anat a la perruqueria aquest matí per agradar-te.

¾     No res, ja ho saps! Hi ha vegades que em trastorno amb la feina.

¾     No ho sé ben bé, si creure’m això de la feina. Feies la mateixa cara que quan mires aquells pantalons que tens  penjats a l’armari amb la cremallera trencada. Un dia els llençaré o en faré parracs. M’ofèn la seva forta olor i també el seu misteri. No m’has donat mai cap raó del per què el conserves. 
¾     Mai!- ha estat la meva resposta. 

Ha estat un mai, sorgit de dins meu, que ha trencat la placidesa de la tarda. La gent que llegia el diari, o algun llibre o novel·la s’ha girat per mirar-nos. No fos que passés alguna cosa greu. 

Els records i la realitat moltes vegades segueixen camins diferents. 

Miquel Pujol Mur. 

dimarts, 11 d’abril del 2017

LA SEVA OLOR EM RECORDA...I

Els records són perennes dins la meva memòria. Aquesta olor que he percebut fa un breu instant ha portat el meu pensament a la discoteca on vaig conèixer aquella mossa que va trasbalsar una petita part de la meva història. La petita i intranscendent història d’un ésser humà ni massa bo ni massa dolent. Potser va ser només un instant, tal vegada com una ràfega sobtada de vent. Però el vaig viure intensament, i va quedar gravat dins meu per sempre. De veritat quina era la seva fragància, no ho sé, tal vegada una barreja d’aromes que s’alternen en els meus records. 

La pista de ball tenia poquíssima llum. Una mitja llum estranya perquè més que veure endevinaves a la gent que ballava, però difuminava els semblants. A la barra del bar una mescla d’olors alcohòlics, de gran graduació, trastornava la meva percepció olfactiva.

Seguint el costum dels homes, la majoria de l’element masculí, en entrar vaig anar al petit espai de davant de la barra. Una vegada situat en aquesta atalaia la meva mirada aleshores jove i brillant, tal vegada amb un excés de testosterona acompanyada d’alcohol, vaig resseguir tots el punts de la sala. Cadascun dels seus racons va ser observat detingudament. No hi ha hagut mai cap caçador, que hagi guaitat amb més atenció la seva futura presa.  

Aleshores la vaig veure. Anava vestida amb un curt vestit de color blanc que mostrava les seves espatlles. Alba i pura com acabada de sortir d’una caixa precintada. Com gos que cerca l’animal abatut entre els matolls i les canyes vaig avançar cap a ella. Apartava sense gaire mirament altres joves i també les dones que s’interposaven per arribar al meu objectiu. 

Una aroma de dona, un perfum potser pres del tocador de la seva mare, fort i dens, va excitar els meus narius. Vaig fer-li una petita reverència, com si fos una deessa d’alguna religió budista.
¾     Balles! - vaig dir-li amb veu suau, però decidida. 

Una de les amigues que l’encerclaven, mig enriolada va dir:
¾     Apa, nena! A les primeres de canvi aconsegueixes el millor peix. Vigila que te’n penediràs. 

Vaig mirar-me-la fixament, alguna vegada havia ballat amb ella. Era una mossa que es deixava conquerir fàcilment i entregava sense pudor els racons més íntims del seu cos. També sabia i havia provat, que accedia a les peticions més inversemblants i estranyes que se li poguessin fer. Malgrat aquestes facilitats, potser a causa d’elles, sempre m’havia semblat una  jove molt lleugera. Al veure la meva mirada va baixar els ulls posant-se vermella. Tal vegada recordant els molts favors que havia concedit a mi i a molts altres. L’altra companya va riure al notar la seva vergonya.
¾     Ha! Ha! Ha!- La seva rialla va ressonar, enmig de la música, en el nostre proper espai. Més d’un o una va girar-se al sentir el so de la seva forta riallada. 

Ella va accedir i moments després els nostres peus, les nostres mans i el nostres cossos ballaven al ritme frenètic de la música a gran volum. Les seves amigues ens observaven atentament, mig alegres per la sort de la seva companya. Amb cert rancor per haver trobat tan aviat una parella amb qui dansar. Avorrides, i ben properes ballaven soles fins que dos joves van separar-les. Quan passaven pel nostre costat movien els llavis com volent dir-nos alguna cosa. Poc després desapareixien amb els dos homes. 

Però nosaltres no escoltàvem, no vèiem res, sols sentíem les pulsacions d’un cos contra l’altre. Va canviar el ritme fent-se encara més fort, més ronc com si volés enlairar les passions humanes amb sords crits arcaics. Notava les seves dues i ben posades raons fregant-me el pit.  Ella devia sentir la meva pressió a causa dels incitadors moviments del seu jove cos. Però oblidant-nos de la gent que ens envoltava, nosaltres ens teníem l’un a l’altre i érem aliens a qualsevol so. Separant-nos del centre de la pista, en un raconet perdut vam continuar el nostre particular ball. 

Una estona després esgotats de tant dansar, com si el moviment hagués servit per fer-nos oblidar la vida exterior i aconseguir construir un espai només nostre, vam parar. Suats i excitats de sentir el frec a frec dels nostres cossos van situar-nos en una zona més tranquil·la. Jo, sense cap recança olorava la seva peculiar aroma de fruita tendra, però en bona saó, barrejada amb la seva suor. 
 
Continuarà...
 
Miquel Pujol Mur 

dilluns, 10 d’abril del 2017

PONT DAMUNT EL RIU ANGOSTRINA. UR.


Pont esbiaixat. Segons el cartell informatiu és força admirat pels picapedrers. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dissabte, 8 d’abril del 2017

PARAULES... COSTA AMUNT.


Molt esforç costa pujar la muntanya

Partim d’un replà on altres van trobar estada.

Vam acompanyar-los durant una part de la vida.

Però el camí fa molts revolts i en surten molts ramals.

En un d’ells van separar-nos per donar vida a altres.

Que també van seguir-nos unes quantes anyades.

Però el camí continua ple de viratges i pujades.

De tant en tant, vivim unes jornades en plaents valls.

Però el camí és la vida i la vida segueix amunt.

Fins arribar al indret final,  d’una estada vital curta o llarga.

Aleshores, què?  Cel, infern o res. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 6 d’abril del 2017

BALLAR SENSE PARAR.

Aquest matí el meu despertar ha estat força plaent. Finalment  el pare m’ha comprat les sabatilles esportives que, feia molt temps, li demanava. Quan les vaig veure a l’aparador de la botiga sincerament me’m vaig enamorar. Simplement unes sabatilles marca “Danzing”  de color vermell i soles grogues. 

Només calçar-me-les he notat un agradable formigueig al meus peus. M’ha semblat impossible descriure la sensació de lleugeresa de moviments i d’ingravidesa que he sentit al fer el darrer nus als cordons.  

He esmorzat tranquil·lament. La meva mare  m’ha portat el cafè amb llet i la pastilla per aprimar-me. Maleïda píndola! Te un sabor a cautxú que fa que em sigui molt difícil d’empassar. Com comprendreu, malgrat ser bastant alt, el pes és una de les coses que més m’aclapara, i els quilos em pesen massa. Potser valdria més que digués simplement que sóc bastant ple. 

He sortit al carrer per trobar-me amb els amics al bar de Cal Negre. Hi eren el Pere i el Dalmau. Només veure’ns hem picat els punys i ens hem saludat efusivament. Els he ensenyat el regal dels meus pares i els hi ha agradat molt. Però el Pere sempre un perepunyetes, ha comentat:
¾     Escolta “tio”! Aquestes sabatilles són molt “fardonas” i cridaràs l’atenció de tothom.
¾     Tu sempre estàs fet un esgarriacries de les alegries dels altres.
¾     Bé, bé- i em fa un gest com dient: això és cosa teva. 

Hem demanat una “birra” i ens hem assegut sota el porxo a mirar la gent que passeja. Avui és dissabte, dia de mercadet i el Carrer Major està força animat. De sobte, ha sonat en els altaveus del carrer una musiqueta molt coneguda i familiar: el sirtaki que balla l’Antoni Quinn en la pel·lícula “Zorba el Grec”. 

Sense jo voler els meus peus han començat a picar a terra seguint el ritme de la melodia. Com he dit jo no sóc cap Adonis lleuger ni dansaire. Ben justet uns passos de música lenta si tinc parella o sinó botar i saltar en la pista d’una discoteca rodejat de jovent com jo.   
 
Però els meus peus, millor dit les sabatilles, marquen repetidament els passos. Fins que finalment han començat a marxar, i clar, jo darrere d’elles. 

M’he posat dempeus (o m’han posat) enmig de la plaça de Sant Joan. Pel impuls de les sabatilles he alçat les meves cames i també instintivament els braços, almenys per aguantar mitjanament l’equilibri. Breus moments després un corrent elèctric m’ha omplert el cos. 

Aleshores he començat a ballar i ballar, entremig de la gent que em mirava sorpresa i admirada. Al darrer compàs he fet una pirueta quasi com de ballarina clàssica i la música ha parat. Els aplaudiments de tothom m’han fet enrojolar. Suposo que algun ha hagut de censurar-me pel meu atreviment i també han rigut del meu ridícul. Però no m’he sentit ridícul, només he estat portat per la música i les sabatilles.  

Torna a sonar la mateixa música i les sabatilles em porten dansant Carrer Major amunt fins la Plaça de Sant Pere. Ja no he anat pel mig del carrer sinó que les meves “Danzing” em porten saltant pels portals o saltironejant per  les parets de les cases. Mai m’havia cregut que jo pugues fer això.  Així he arribat a la Plaça Cremada on he fet un últim i grandiós giravolt. 

El Pere que m’ha seguit m’ha passat l’ampolla de cervesa. Malgrat algun que altre vici, és un bon xaval.  

Només he fet un glop quan ha començat a tocar una nova música. Bastant antiga, la recordo més que res pels pares, potser “Un americà a París”.  Pel meu gust una música una mica carca i arcaica. Immediatament, les sabatilles han manat al meu cos. He tornat a saltar i a dansar per les parets i pels graons, amagant-me i saltant des de la  Berruga al bell mig de la plaça i caient amb una gràcil pirueta amb les cames obertes. En altres ocasions hauria quedat estès damunt les dures rajoles, però, avui com si fos de goma he tornat a alçar-me per continuar el meu ball. 

I la música no ha parat i jo portat pels meus peus i cames, i sobretot per les sabatilles, he continuat la dansa. Al mateix temps he bracejat contínuament com si fos un ninot de paper portat pel vent. 

He passat pel mig del mercadet. He ballat envoltant les parades i esquivant els vianants i els firaires. La música i els colors em rodegen per arreu. Unes cortines, com tuls de gasa de colors rosa i blau, clars, seguien acompanyant la meva dansa. Tothom m’ha mirat, estranyats i també contents, fins que he arribat a l’Ambulatori. 

Ha parat la música i he aprofitat l’ocasió per treure’m les sabatilles amb un ràpid moviment. Les he portat a la mà sentint les seves ànsies de moure’s. Però, jo no puc més. A causa del dolor de tot el meu cos he arribat a casa a peu i descalç. Abans d’entrar les he deixat al costat d’un contenidor. No sabria què fer amb elles.  

Més tard quan he sortit ja no hi eren. No sé si les ha agafat algú o han marxat soles. Tampoc m’importa gens, no me les hauria posat mai més.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 4 d’abril del 2017

ANGOIXA EN UN MATÍ DE MALSON.

Ho vaig notar sense veure-ho. La seva presència real era evident. A les fosques vaig sentir els seus moviments al voltant meu. Lentament vaig intentar girar-me vers la seva presència. 

No sé explicar-me quin pressentiment va envair el meu cervell. Pot ser por, tal vegada plaer o segurament inquietud. 

La presencia femenina o masculina poc a poc m’omplia. Però dins meu l’opressió m’ofegava. On era? Sí, sí, era. Però què era. 

Tal vegada un estrany ? Seria un conegut? Com havia entrat a la estança  si no conegués res del que m’envolta. 

Ves a saber si era un fantasmagòric record del passat que venia amb la seva presència a omplir el meu pensament de malastrugança.  

Allò, que no sé ben bé que era, no era cap subtil desenllaç d’un moment feliç. 

M’omplia d’angoixa fins que vaig notar un lleu petó damunt la galta. La cara infantil i el somriure del meu fill han esvaït el malson. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 3 d’abril del 2017

D’ALTRES TEMPS. GUALTER.



Abans Rialp, ara, Rialb.
Abans Solsona, ara, Noguera.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 1 d’abril del 2017

PARAULES... L’HOSPITAL

L’habitació és blanca. La infermera, també de blanc uniforme.

Tot és blanc, llits, llençols, coixins o parets.

No hi ha cap mostra de vida sana.

Només sospirs i alguna que altra llàgrima.

De sobte entra ella com si fos la primavera.

Porta a les mans un ram de flors de pètals multicolors.

La habitació resplendeix com si el sol omplis de llum l’estança.

Tal vegada, és l’amor.  

Miquel Pujol Mur.