Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimarts, 30 de maig del 2017

EL RENTAVAIXELLES DE L’AULA

Avui també. De veritat aquesta setmana comença a fer-se’m pesada Ni el dissabte ni el diumenge em deixen descansar. Jo que voldria passar-me el dia meditant i a les fosques. Sense cap llum que pugui alterar el meu pensament. Bé matisem la qüestió, sense cap llum elèctrica que un petit raig de sol també m’agrada. Sobretot quan al matí, com cada matí de bon temps es lleva per orient i poc a poc, gradualment fa fugir les meves amigues de la nit, les ombres, per visitar-me i desitjar-me un bon dia. 

Els dilluns, els pintors, tant infatuats dels seus acolorits quadres. A mi sincerament la majoria no m’agrada gens. 

Després els de la tècnica de restauració. Vinga a gastar laques i vernissos. Fan cada olor desagradable. Aquest m’utilitzen a dojo, com si jo no valgués res. Prou que es queixa la que paga. 

A les tardes el xerraires que vinga a donar la taba, que si sí, que si no. Aquells pocs o poques opinen igual. Aquells altres opinen completament diferent. 

Aleshores l’apoteosi, si tingués orelles i cames fugiria ràpidament. Tota una munió de gent cantant. Alguns bramant i el so de la pianola que fa que em retorci per dintre. 

Ai, Senyor! Que pesada es la vida del sabó rentavaixelles, i curta, segons com m’utilitzin. Després què? A la galleda de les escombraries i al contenidor del rebuig.

De la fàbrica,
a la botiga.
Del prestatge,
al carretó. 

Per caixa toca
pagar i no fugir,
que si no l’alarma
sona amb brogit. 

En una pica
pres per les mans
de tothom, fineix
la meva vida. 

Aleshores bromós
m’escolo, fem mutis
per l’aigüera i
el seu forat. 

Miquel Pujol Mur

dilluns, 29 de maig del 2017

SANT CLIMENT DE PAL. ANDORRA


Admireu que n’és d’airós aquest campanar romànic. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau


dissabte, 27 de maig del 2017

PARAULES ... INSTANTS

Llegeixo unes paraules de Josep M. Espinàs i crec que el mestre té tota la raó del món.

La felicitat no ocupa tota la vida.

Hem d’aprofitar els instants diaris de felicitat com un regal.

I enfilar-los com una cosa única, creant un collaret de bons records.

Qui aconsegueixi la filada més llarga conquerirà la felicitat dels bells moments.


Miquel Pujol Mur

dijous, 25 de maig del 2017

EN UNA ENTITAT BANCÀRIA

Avui el Pere s’ha vestit amb força cura. Normalment va amb roba de treball, uns texans i una camisa. Però avui que ha d’anar al banc per una carta que ha rebut, s’ha posat roba neta i una americana.  

Entra en les oficines i es dirigeix al taulell i l’empleat l’envia a un mostrador on una jove ben eixerida el saluda:
¾     Bon dia- saluda la jove, sense aixecar-se de la cadira i tampoc de deixar de mirar de tant en tant el mòbil que té damunt la taula.
¾     Bon dia- respon el Pere asseient-se a la butaca, seguint el gest que li ha fet la senyoreta. Està força cohibit i el seu posat és el d’una persona que va a demanar un favor.  

La noia va ben vestida i força empolainada com correspon a una persona que atén al públic en una institució bancària de prestigi. El mira i pensa irònicament: “Ja en tenim un altre”. 

El Pere animat pel somriure mecànic de la jove, comença a parlar:
¾     Veurà és que jo tinc una llibreta a terme fix que està a punt de vèncer. Ahir, vaig rebre una carta seva per a que em presentés, ja que havíem de negociar, millor dit actualitzar-la, segons les noves condicions. Que suposo seran millors, perquè les que hi havia fins ara, prou minses que són.
¾     Minses, em diu! Pensi que el nostre banc l’està mantenint, i a més, perdent diners.
¾     Mantenint-me, diu-  Somriu amargament, el Pere- Però si en tot l’any m’han donat uns beneficis de 4,20 €. Com vol que em mantingui amb aquesta misèria?
¾     Bé, no podem discutir si és molt o poc. Crec que deu conèixer la situació de crisi del país. Com vostè bé coneix els bancs tenim pèrdues que no podem liquidar. Les hipoteques que no es paguen, les empreses que tenen crèdits i tampoc els poden pagar, suspensions de pagament, etc.
¾     Però, l’Estat no els ha concedit un diguem-ne rescat, del Banc d’Europa?
¾     Això, és alta política, senyor Pere. Nosaltres el empleats, no poden entrar en aquestes disposicions.
¾     Però vostè, senyoreta, representa al banc.
¾     Miri Sr. Pere, les noves condiciones recomanades pel Banc europeu ho assenyalen molt clarament. A partir d’ara l’interès que rebrà pels seus diners serà de 0,0001.- Agafa l’ordinador i mira el compte del client i els seus resultats- Això vol dir que al cap de l’any la seva llibreta es veurà incrementada en 0’0045 pels seus diners, abans impostos. Ah! No se oblidi que ho ha de fer constar en la declaració de renda.
¾     Però,- Al Pere li tremola la veu i fa un gest per aclarir-se la gargamella-  amb aquests cèntims hauré de demanar almoina.
¾     A més des d’ara les despeses de manteniment de la llibreta són 36 € anuals. Això sí, pagats en còmodes aplaçaments mensuals de 3 €. No sap els diners que costen els registres de les llibretes, al nostre organisme.
¾     Els 3 € deuen ser per la llibreta i la targeta de crèdit.
¾     Dispensi un moment és una trucada molt important.- I agafa el mòbil de la taula.
¾     Sí! Ah, d’acord val en lloc d’esmorzar a cal Patri ho farem a ca la Xica. Molt bé quan acabi amb un client, vinc. 

Dirigint-se al Pere, li demana:
¾     Per favor un moment, és molt important.- I truca a un número dels seus contactes.
¾     Escolta a ca la Xica.
¾      
¾     Què em dius, que la nena li ha sortit una dent? Que li fa mal?
¾      
¾     Oi! Quina monada!  

Després continua parlant i fent pauses per escoltar. Va dient a intervals:
¾     Aniràs el dissabte a la perruqueria?
¾      
¾     Sí, t’haig d’explicar una cosa.
¾      
¾     Sí, el Manel i la Cristina.
¾    
¾     No tu imagines!
¾    
¾     Una sorpresa grossa, grossa.
¾    
¾     Bé, maca, et deixo. Acabaré amb aquest client i vinc a esmorzar. M’esperes? 

Finalment penja i deixa el mòbil damunt la taula. Dirigint-se al Pere diu:
¾     Dèiem? A sí, li faig la cartilla amb les noves condicions. Ah! Per la targeta de crèdit també haurà de pagar 3 € mensuals. 

El Pere colèric respon:
¾     Això són unes condicions de merda.
¾     Senyor,  jo no l’he insultat. No digui paraules malsonants.
¾     Insultar-me, diu, i de més grosses i malparlades tinc ganes de dir-ne.
¾     Doncs no li puc donar més.
¾     I el director?
¾     Menys encara. L’he consultat per un client que ha vingut abans amb molts més diners i ja m’ha dit que no el molesti amb menudeses.
¾     Clar com que això que per a mi  és una fortuna, és una bagatel·la per a vostès, m’he de deixar fotre.
¾     Senyor! Vostè és un mal educat. Li faig la cartilla, o no!
¾     Sap què, pel què em donen, me’n porto els diners.
¾     Vagi a caixa i li donaran. Tinc molta feina.
¾     Sí, anar a esmorzar i tafanejar de la vida dels altres. 

El Pere agafa la cartilla i va  al taulell i treu els diners. Un altre hi haurà que li’n doni més i sinó sota la rajola tampoc en perdrà gaires, de diners. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 23 de maig del 2017

ESPORT DE TAVERNA

Els quatre homes són asseguts a la taula del bar. La cambrera els hi acaba de servir els cafès i quatre copes que han demanat segons cada gust particular. Cadascuna de les copes demostra la forma de ser de cada home. El cristall de cada copa transparenta una gama de colors diferents de l’altra. Una és del color daurat del whisky. L’altra el transparent del tequila. Les altres dues, el vermellós del patxaran i l’espès imprecís de l’anís.  

La taula està una mica apartada del centre del bar sota una bandera d’un club esportiu. La conversa com moltes vegades; sembla ser que els homes quan es troben els temes més recurrents són: l’esport i les dones. Però en aquesta ocasió el seu desig no és comentar cap cosa del sexe femení. Tota la seva conversació està dedicada a l’esport.
¾     Tu creus que tanta desgràcia és possible? – diu, amb veu pesarosa, el Joan.
¾     Home! Amb les baixes que ha tingut l’equip, què podies esperar. – ataca el Pau. Malgrat el seu nom és un dels més guerrillers del grup.
¾     Baixes! Baixes, dius! És que són uns camàndules- Massa calers porten a la butxaca i poc treball.- diu el Pere. Generalment és el més dur en les seves opinions.
¾     També tu, Pere. No ho saps perquè no has fet mai esport. No saps el mal que fa torçar-se el turmell o rebre un cop de colze o una traveta. Ni el temps de recuperació que és necessari.- protesta el Manel. És tot un entès en lesions, ja que és metge i a més ha estat esportista.
¾     Sí, sí, el que vulguis però si haguessin d’anar a treballar cada dia a les sis del matí i carretejar caixes, com jo no podrien pensar en totes aquestes tonteries. Jo, si no treballo no cobro i els meus deutes tampoc paren.- Exclama el Joan.
¾     Ni tampoc omples un camp, ni tampoc t’aplaudeixen, ni et xiulen- fica la cullerada el Manel.
¾     Esteu carregats de “barrufes”. Deixeu en pau al Pau, té tota la raó.- Diu conciliador el Pere.
¾     Tampoc m’obren les portes als restaurants per convidar-me. A mi amb bon caler, gran cotxe i gran casa, tampoc em farien córrer gaire.- Afirma el Pau.
¾     Ets un malparit,  Pau. Encara perseguiries alguna dona pel carrer, a més de les de casa.
¾     No sé com t’aguanto tants anys. Mira que recordar-me que visc amb la dona, santa muller i pacient amb els meus defectes. A més, dues mares, així dit amb bones paraules, però la majoria de les ocasions dues sogres insuportables que ens fan la vida impossible. I per més inri, amb quatre nenes, que són quatre sols, però que comencen a despuntar i haig d’anar amb ulls com plats perquè no s’esgarriïn. Contesta, emprenyat el Pau. 

El Manel, acosta el gotet de tequila davant el Pau, dient-li:
¾     Beu una mica, Pau, que tens la boca seca de tant enraonar i et noto una mica emprenyat.
¾     Si té tota la raó! Has llegit als diaris d’aquest que es volia fer actor porno?- replica maliciosament el Joan.
¾     No!- Exclamen els tres.- Qui?
¾     Aquell... Ara no me’n recordo del nom.- El Joan fa un esforç de memoritzar.
¾     Ah! Tu vols dir ... He escoltat que li agraden molt les “disco”.- Afirma el Pere.
¾     Calla es veu que se les havia de treure de sobre.- parla el Joan, amb veu sarcàstica.
¾     I després l’entrenador vinga a cridar-li i dir-li: a córrer. I corre, corre, corre. – comenta el Manel, recordant el seus temps d’esportista.
¾     Pobre home! Quines exigències tenen els clubs. Una cosa així potser no se li repetirà a la vida. Si jo pogués...?- Contesta melancòlicament el Pere.
¾     Tu,  tio! Si no tens ni mitja empenta. - Replica amb menyspreu el Joan.
¾     Què vols dir?- Protesta picat el Pere.
¾     Que vam fer la mili junts i sé el peu que calces.- Afirma el Joan. 

El Pere s’aixeca tot vermell de la taula i aboca els gots damunt dels companys quan intenta saltar al coll del Joan. Aquest s’aparta, la taula rodola. Els altres dos, els agafen i malgrat la seva força per separar-los quasi no poden. Les cadires cauen. La cambrera xiscla esparverada. L’amo surt de la cuina amb un ganivet de pam i mig. 

Es dirigeix als quatre i els amenaça amb el ganivet. Com que és un home alt i corpulent queden impressionats per la seva imponent figura.
¾     Prou!- Crida- Sou uns covards caganers sense res al cap. Sembla que l’esport us hagi pres la poca intel·ligència amb que Déu us dotà. Vinga, a pagar la destrossa que heu fet, i al carrer.  

Dòcilment els homes paguen la consumició que no han begut i la trencadissa que han fet. En sortir al carrer, cadascú pren una direcció oposada. El darrer adéu és simplement.
¾     Fins la setmana que ve!  

És que per als homes l’esport és una malaltia incurable però, normalment no arriba la sang al riu. Per desgràcia alguna vegada sí que hi ha cops i algun ferit greu,  però són casos extrems de gent descontrolada.

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 22 de maig del 2017

TORRENT SANT ROMÀ. FIGOLS.



Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga 16/04/2018.

Publicat EB 22/05/2017.

dissabte, 20 de maig del 2017

PARAULES ... EL CAMÍ


El camí era ombrívol i ple de l’olor del timó i de l'herba. 

Feia temps que ningú hi passava. 

L’herbei fonia la senderola i el camí s’endevinava més que es veia. 

La humitat de la rosada mullava els pantalons i les sabates. 

Una cançó va remoure el meu subconscient. 

Caminant pel món va el vell pastor”... 

Miquel Pujol Mur

dijous, 18 de maig del 2017

LES PARAULES DELS MOTS ENCREUATS

Aquest matí, la Lluïsa s’ha llevat aclaparada del llit. El son ha estat ple d’idees i de dubtes. Té por que tots els malsons són un reflex de la seva vida. Una barreja de les coses bones i dolentes que malviuen dins el seu cap. 

Ha dormit com si estigués esgotada per la feina. Malgrat tot, per què no dir-ho la causa principal ha estat la discussió amb l’Ernest. Aquests fets han estat reiteratius en el seu malson. 

La Lluïsa és una dona de mitjana edat, ni cap bellesa ni tampoc lletja. Pot barrejar-se entre la multitud sense ser reconeguda per res significatiu. D’alçada normal, trets facials normals i té els cabells de color castany, com molta gent. I els seus ulls són foscos com els de més del cinquanta per cent de la població mediterrània. 

La seva feina al despatx, com assistenta del director, és plena de números i d’escrits que ja formen part dels seus coneixements, i d’ella mateixa. 

Avui diumenge, dia festiu, es troba desplaçada. El divendres va començar unes curtes vacances. El dissabte va enfadar-se, per una tonteria, amb el seu amistançat. L’Ernest té dret a compartir-ho tot sempre, menys el pis. Cadascú té un pis propi malgrat passen molt temps junts tant en un pis com en l’altre. Tots dos tenen claus dels dos pisos i tant els fa viure en l’un com en l’altre. Això sí, cada un té el seu pis com a refugi particular i com la seva residència. Aquesta  forma de viure els dona una agradable sensació d’independència i llibertat. 

Asseguda a la taula del bar observa el carrer. Gira el cap per demanar un altre tallat i veu un diari. Com que números i lletres són el seu delit (tal vegada per deformació laboral) l’agafa i comença a fullejar-lo. 

Notícies polítiques. Tret que puguin ser o no, beneficioses per al seu treball i per a l’empresa no són del seu interès. Ja hi ha analistes que desenvolupen aquest treball dins del negoci. 

Esports. No són, com a la majoria de les dones, del seu grat. 

Secció de xafarderies: Sempre són els mateixos i les mateixes que apareixen en aquesta secció. Sembla ben bé , que si guanyen força bé la vida fent-ne un aparador de la seva existència. Mai ha entès l’admiració de la gent per aquesta caterva de bufons. Tampoc ha comprès mai com els  poden pagar tants diners. 

Finalment arriba a la pàgina d’entreteniments . En un tris-tras resolt els “Sudoku”. El darrer li ha costat però l’ha tret. Busca entre mil coses guardades a la bossa i treu les ulleres. Els nombres són fàcilment visibles, però les lletres necessiten més atenció. 

Resol diferents parts dels mots creuats però unes paraules se li fan difícils de col·locar. Això que sap molt bé el seu significat.
 
Sagí: Greix d’un animal. Sí, com la foca de la dona del cap.
Oci: Lleure. El que hauria començat si no s’hagués discutit amb l’Ernest.
Fiasco: Poc èxit, com el seu matrimoni, que va acabar en divorci.
Rabassut: De molt gruix o volum per la seva alçada.  Com el Puk, el bull dog de la veïna. No la veïna, no, el gos.
Taba: Ossets. Quan era petita, hi jugava. Feliços anys.
Vestigi: Rastre , senyal. Com els records que omplen la calaixera de l’àvia.
Astènia: Minvà de les forces. Com el desànim que l’omple aquest matí. 

Aleshores veu entrar la Carmeta, una companya de col·legi que sempre era l’ànima del grup de noies joves. No creu que hagi canviat gaire, sempre l’ha vist alegre i encoratjada. Malgrat que la seva vida tampoc ha estat fàcil. La seva separació matrimonial també li va produir un bon  trauma. Però el seu tarannà no li ha permès mai aquestes disquisicions i sempre ha mirat al futur sense angúnia. Deixant per a més tard les penalitats que produeix la vida i la gent que ens envolta. I com que el viure és tan complicat, aquests mals rotllos queden emmagatzemats en el racó dels mals endreços. Quan ha passat cert temps i tornés a mirar-los, ja no tenen cap valor i t’adones de la seva insignificança. 

La saluda amb la mà i s’asseuen juntes, xerren, Xafardegen de totes i tots els coneguts i riuen. Llarga estona després, la Carmeta li diu:
¾     Per què no vens amb mi, a un apartament que tinc llogat a la platja? Aprofitarem el sol i aquests dies de bonança.  

La Lluïsa s’ho pensa breument. No té cap problema, bé només un, l’Ernest    i la discussió d’ahir. Aquests darrers temps han estat un xic estressats per a  tots dos. Com si la seva relació tingués algun sotrac que altre. Decideix enviar-li un missatge dient-li que marxa amb una amiga a la platja. Ell té el seu número de telèfon i, creu que la trucarà i arreglaran el seu particular “modus vivendi”. 

Si no és així amb gran dolor haurà de refer la seva vida. Passar de nou pàgina i pausadament tornar a emprendre el camí. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 16 de maig del 2017

EL JORDI I EL DRAC.

El Jordi, masover de la gran masia de cal Rei, està assegut davant del gran i ferotge drac. Pel seu gust no hi seria, però l’amo l’ha obligat sota l’amenaça de no pagar-li els sous pendents que li deu. Tenir un mal cap, per patró, comporta que els empleats hagin de fer coses impossibles.
¾     Veurà, senyor drac, el Josep, el meu amo, m’envia per reclamar-li els danys i perjudicis pels camps que vostè va cremar el mes passat.
¾     Com t’atreveixes a demanar-me això! No veus que sóc un pobre drac que no té ni butxaques. Butxaques! He dit, butxaques! Per no tenir, no tinc ni vestit i vaig nu pel món. El teu amo sí que viu bé, una gran casa, una bona roba i una amant esposa que li porta, només que tus, una mica de xarop per a la tos i una manta.
¾     Veurà, senyor drac! - replica el Jordi tot temorós.- Ell és un home i vostè un drac.
¾     Què vols dir? - Exclama aïrat, mentre de la seva boca brolla una llengua de foc que mig socarrima al jove masover.
¾     Veurà! Res, que vull queho entengui. Ell és un home.
¾     Un mal home, vols dir. Per què no ha vingut ell a parlar-ne?
¾     Veurà ...
¾     Veurà, veurà, veurà. Ja són massa cops que dius: veurà. No tens cap més paraula?- diu furiós, entremig de flames que li surten per l’entreoberta boca.
¾     Jo! És que li té por!- replica tot seguit i de pressa el masover Jordi.
¾     I tu, no?
¾     Què vol que perdi? No tinc ni cinc i a més m’ho deu tot.
¾     Que no et paga ?
¾     Sí! Però així, a tants trossets que no em fan ni profit.
¾     Però què dius, desgraciat. No et paga i vens a donar la cara per ell. Tu ets tanoca!
¾     És que l’Arsenda!
¾     L’Arsenda? Vols dir, la filla de l’amo.
¾     Sí! És tan bonica. I amable. I simpàtica. I jove. I tendra. I em somriu. I quan em somriu, jo em fonc com la mantega.
¾     Ai! Els humans! Sí que sou uns figaflors. Jo que a la meva parella fa tants anys que no la veig.- intervé el drac enmig de un núvol de fum.
¾     Tants anys dieu. I ho resistiu?
¾     Què vols que faci? La darrera vegada vaig sortir amb la cua cremada.
¾     Ai, les dones! Són tan difícils d’entendre. Et somriuen, quedes bocabadat i et foten la porta pels nassos i quedes fotut. Però a vostè, senyor drac, jo el feia més atrevit.
¾     Atrevit, no t’ho creguis. Quan la veia em fonia per dintre.
¾     Clar! Amb tant foc, qualsevol.
¾     I la noia, l’Arsenda, has pogut ...
¾     Jo? Que no veu el seu pare, un ogre.
¾     Caram! I si tu i jo pactéssim alguna cosa.
¾     Com?
¾     Mira jo li socarrimo la casa i el faig fugir corrents a ell i la dona. Acordeu una pensió, et cases amb la filla i l’amo seràs tu.
¾     Això sembla un conte rosa. I vostè què vol?
¾     Tu em dones cada any una sisena part de la collita. Me la deixes al fons de la vall i no et preocupis.
¾     I ens deixarà en pau.
¾     Sí! Vull veure la meva dragona. Tinc molts anys i voldria passar la vellesa amb ella i potser uns petits dragonets que m’alegrin la mirada.
¾     D’acord! Quan li cremarà el mas?
¾     Quan vulguis, però ha de ser ja, que tinc la caldera bruta i em crema per dins. Què et sembla demà passat?
¾     Sí, senyor drac, fet! Me’m portaré l’Arsenda a la fira de la capital i vostè fa la feina. 

I així ho van fer. Des d’aleshores tot ha estat pau i felicitat a la contrada. El masover Jordi i la fadrina Arsenda són feliços i tenen un seguit de petits. Molts no, que molta gent no és bona per repartir el patrimoni. Cada any el Jordi porta puntualment al fons de la vall la part del drac. 

Què són uns petits impostos per aconseguir viure bé i en pau. Pitjor és Hisenda, que ni pagant et deixa tranquil. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 15 de maig del 2017

ALZINA DELS COLLS. CASSERRES.




ARBRE MONUMENTAL.

Perímetre del tronc a 1,30 m: 4,13 m.
Perímetre de la base del tronc: 7,59 m.
Alçada: 22,38 m.
Amplada de la capçada: 32,73 m.
Altitud sobre el nivell del mar: 635 m.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 13 de maig del 2017

PARAULES ... PENSAR

L’home meditava en una tarda embromada.

Passat: Records mig oblidats. Tal vegada enyor

Present: Instant daurat.

Futur: Utopia.

Aleshores:

Si hi ha dubtes del passat.

El present és l'avui.

No somnis un en futur millor ni en esdeveniments miraculosos.


Miquel Pujol Mur