Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 29 de juny del 2017

SETZE JUTGES...

Havíem sortit d’acampada com sempre. El Pedro, era un dels integrants del nostre petit grup de quatre amics que anàvem sempre junts. 

Tots érem catalans menys el Pedro que era d’origen andalús, els seus pares eren de Sevilla i havia pujat parlant en aquesta llengua. Tant per l’ascendència familiar, com pel barri on havia crescut.  

Amb nosaltres no havia cap problema perquè ell entenia perfectament el nostre parlar. Nosaltres enraonàvem en català i ell contestava, no en el castellà normatiu de col·legi, sinó que, en un genuí enraonar de la seva terra. Sincerament la seva forma d’enraonar tenia “todo el gracejo” del seu país.  

Però el Pedro estava sempre preocupat per què volia parlar en català com nosaltres. Deia que si hagués  marxat a l’estranger hauria d’haver après l’idioma del país on visqués. Nosaltres sabíem que anava a classes per poder comunicar-se més fàcilment amb nosaltres, malgrat que no hi havia cap problema. Nosaltres, si ens era possible, l’ajudaven i el corregíem en alguna ocasió. Però com estaven tan acostumats a la  barreja idiomàtica moltes vegades ni ens adonàvem. 

En una de les nostres converses durant l’acampada va ensopegar-se amb una paraula que no sabia pronunciar i el Joan, que era molt de la broma, va dir-li:
¾     Pedro, mira tu continua estudiant i quan sàpigues dir: “setze jutges mengen fetge d’un penjant”, ja hauràs superat la prova més gran. 

Poc després la feina i els estudis van separar les nostres vides. Però això no acaba així. 

Ara passats trenta anys he tornat a la terra on vaig néixer. Ha estat força temps a fora i he visitat diferents països treballant amb gent de mil races i mil idiomes. En totes  les ocasions he procurar entendre la idiosincràsia de cada ètnia. Així he aconseguit resultats favorables per la meva empresa, llaurant-me al mateix temps una bona posició.  

Al poc d’arribar vaig tenir un accident de circulació. Res, una topada de poca importància i vaig enfonsar la porta del cotxe contrari. Però l’altre conductor, més novell que jo, cridava com si hagués passat alguna cosa irreparable. Pel seu tarannà va semblar-me que sabia trenta mil lleis i ja emprenyat vaig cridar a la guàrdia urbana. 

Van fer l’atestat i tot semblava solucionat. Però la meva companyia d‘assegurances va negar-se a pagar l’onerosa reparació. Semblava ben bé que en lloc d’una porta enfonsada hagués trinxat amb una piconadora tot el cotxe. El gestor va dir-me:
¾     Miri és més econòmic comprar-li un altre cotxe similar que pagar la reparació que reclama. 

Després de moltes gestions la reclamació ha acabat al jutjat. Al presentar-me a judici he observat la cara seria del jutge que presideix la taula. Em recordava a algú. Però la seva parla era tan profunda, tan tancat el seu accent català, que m’he dit aquest almenys és de Girona. 

Una vegada escoltades les declaracions de les dues parts implicades en la topada el jutge ha dictat la sentència. El culpable era jo, ja que havia estat el conductor del vehicle que va ocasionar els danys. Però quan ha acabat de dictar la seva resolució he vist de reüll que el meu oponent que moments abans es fregava les mans de satisfacció ha canviat el seu somriure per una ganyota  i ha emmudit. El jutge ha manat un nou pressupost resolutori fet per un pèrit aliè a les dues parts.  

En sortir de la sala un uixer m’ha cridat i passant davant meu m’ha conduit a un despatx de la mateixa planta. En entrar he vist al jutge d’esquena que es treia la toga. Girant-se m’ha mirat i obrint els braços m’ha abraçat fortament pronunciant aquestes paraules.
¾     Roger, quants anys sense saber notícies teves. Pensava que t’havien menjat els caníbals en aquells països que has recorregut. Jo ja ho veus! Us vaig fer cas i a més de saber dir: Setze jutges mengen fetge d’un penjant, m’ho vaig agafar amb serietat això dels jutges i vaig estudiar la carrera per ser-ho.
¾     Pedro!- vaig dir-li emocionat.
¾     Ep, amic Roger il·lustre senyor Pere d’Alcántara.- I va riure satisfet. 

Els bons amics no es perden mai, quan menys t’ho esperes et surten en qualsevol cantonada.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 27 de juny del 2017

LA DONA QUIETA

En moltes ocasions he passat per la plaça. És el meu camí habitual per anar  fins l’estació a agafar el tren. Normalment, hi passo corrent ja que sempre vaig just de temps.  

Fa un dies un greu ensurt de salut em va obligar a prendre la decisió de canviar el meu ritme vital. Encara convalescent aquella tarda vaig sortir a passejar lentament. Així poc a poc, anava enfortint el meu cos lassat.  

Aleshores al passar per la plaça vaig entreveure una figura femenina asseguda en el banc, prop de la font i sota el til·ler.  

Malgrat s’havia aixecat un tímid fred de tardor i queia una lleu pluja (un xirimiri dels eskalduns) em vaig asseure al seu costat. La vaig saludar afectuosament amb un:
¾     Bona tarda companya, amiga de la pluja. 

Mes no em va tornar contestació. Això encara va captar més la meva atenció. Com podia ser tan adusta, tan seriosa i tan mal educada com per no tornar-me cap resposta. 

Vaig mirar-me-la cara a cara i vaig veure la vacuïtat dels seus ulls que tenint-me davant no parpellejaven gens. La seva tènue respiració no movia ni un bri els seus llavis. Anava justa de roba, pràcticament vestida amb roba d’estiu i els seus peus eren nus i descalços. La vaig veure tan bàsica, tan elemental, dins la rigidesa del seu cos que vaig sentir un bategar estrany dins el meu cor. 

En silenci, calladament, em vaig apropar per sentir la seva carn. Al mateix temps, per abrigar-la amb la calor del meu cos. El mal temps m’havia  enfebrat encara més. Aquell fred i la pluja fina i lleu que baixava a la terra dels núvols, cada cop més propers, em penetrava fins el moll dels ossos.
¾     Dia de manresana.- vaig dir-me. 

A pesar que el cervell em manava marxar, i tornar a casa el meu cor és negava. Era la dona que havia esperat sempre, callada, quieta i ferma en el seu posat. Una dona que mostrava l’equilibri interior en la seva positura.  

Poc a poc l’espai entre els dos va anar minvant, ja que atrevit vaig gosar apropar-me encara més per protegir-la de l’aigua que queia. Vaig rodejar-la amb el meus braços però, les seves manifestacions d’agraïment van ser mínimes. Tal vegada una ombra, com un somriure provocat per la llum del carrer. 

Finalment no vaig poder resistir-me i abraçant-la fortament vaig dir-li les apassionades paraules d’un amant.
¾     Senyora sense nom! Quieta i segura mestressa d’aquest banc us estimo. Us desitjo de tot cor! 

Aleshores una ganyota de la llum em va fer endevinar un nou somrís i tal vegada el tremolor d’un fanal van fer-me creure la aquiescència de la seva resposta. 

Al matí següent uns jardiners en passar fent la seva ronda habitual em van trobar, quasi sense vida, però firmament abraonat a la seva figura.  

Des de la meva febril inconsciència, allà on els pensaments es remouen sense destí, els vaig maleir per haver-me separat de la meva enamorada. 

Ara ja recuperat torno a passar per la plaça i ho faig de lluny per que tinc por que si m’acostes al lloc on espera quieta, impàvida i serena seria de nou incapaç de marxar-me. 

L’amor no té ni temps ni espai, és simplement amor.  

Miquel Pujol Mur

dissabte, 24 de juny del 2017

PARAULES ... EL RELLOTGE DE SOL I LA VIDA

El sol camina

Marcant en el teu rostre

Les hores diàries

Mes damunt la nostre pell

senyala el pas del temps.

 
Miquel Pujol Mur

dijous, 22 de juny del 2017

QUÈ PASSARIA ...

La frase m’ha sonat pràcticament com una pregunta, almenys segons el meu curt enteniment, que he comprès d’aquesta manera. 

Què passaria si jo ara tingués aproximadament divuit o vint anys. Segurament seguiria la moda i els vicis actuals. 

Em posaria uns pantalons foradats o estireganyats, que poca diferència deu haver-hi. Això, malgrat el seu preu sigui més car que uns sense estrips. Bé continuo vestint-me, una samarreta per fora, si pot ser descolorida i mal girbada. Unes bambes d’aquestes modernes i cridaneres. I per damunt de tot, una gorra posada de gairell. El cabell tallat a la moderna, els costats ben rapats i força forra a dalt (Ai, Senyor! Això és pura enveja). I si tingués pèls, una mitja barba tampoc em quedaria gens malament. 

Aleshores, aniria a la cuina i cercaria el moneder de la mare. Una vegada proveït de diners compraria una bona “maria” i em submergiria en dolços somnis. Ja sé que després a casa hi hauria bronca, però dient simplement “deixeu-me en pau” i tancant-me al meu “santus sanctorum” amb la música ben alta, que importen les maniàtiques reconvencions dels pares. És que la majoria dels de la seva generació són antediluvians. 

Quan la tempesta hagués amainat sortiria de l’habitació i la mare que m’estima molt em donaria un bon dinar o esmorzar. No cal gaire per mantenir el meu cos “serrano”. Sense perdre temps li manllevaria, per les bones en aquesta ocasió, quatre calers, o deu, que la vida està molt cara. Llavors amb la butxaca plena me n’aniria amb els col·legues a fer una bona “litronada” al parc, fumar una mica i empaitar les mosses. N’hi ha moltes que llamineres venen a compartir la nostra forma de vida.  Alguna hi caurà fent-se la “cool”. 

A la mare li podria explicar, pobre dona que sempre s’ho creu tot, que vull ser artista. Ben pensat podria ser un bon pintor, els dibuixos em surten força bé, segons diuen els professors. Per ser un gran pintor primer s’ha d’invertir en comprar teles, els bastidors, els colors, els pinzells, molta pintura i de la bona, per tant necessitaria disposar de molts euros. Algun, deixaria un rastre platejat a la meva butxaca. Com que seria un pintor excels, necessitaria pintar molts quadres per enviar a les galeries d’art. Les teles són tan cares que encara necessitaria més diners. Tots els galeristes serien uns malparits que no pagarien mai. Tampoc els hi enviaria mai res. Uf! Haver de treballar quan tens uns mecenes particulars a casa. Per tant, hauria de tornar a les arques paternes-maternes-filials.

A baix al soterrani muntaria el meu estudi, total quatre atuells, una tarima i un llit. Em conxorxaria amb una de les musses del parc per quan baixés la mare. Ben nua la posaria al mig de l’estrada i la mare, pobre mare que em va parir, quan la veies s’avergonyiria i no em molestaria més.  

Total, ja ho diuen que la vida és una punyetera merda. Els que poden estafen, altres venen armes, altres roben, altres ..., altres ... i per què dir més. 

Jo, només seia un bon noi que viuria dels pares. Com que ara la gent viu força anys, dels seus estalvis i de la seva jubilació em podrien mantenir quasi fins el cinquanta o seixanta anys. Una vegada morts, amb la casa, algun raconet que em deixarien, les subvencions socials, que també ajuden, i trenta mil trampes podria tirar, ben bé, fins al final dels meus dies. Si no, aniria a alguna residència de monges a pintar quadres del Senyor.   

Imagineu-vos que a més em convertís en un pintor valorat. Aleshores per què parlar-ne.

Miquel Pujol Mur  

dimarts, 20 de juny del 2017

LA DESCONEGUDA. (Relat negre)

Només obrir la porta el pudent olor va sorprendre el meus narius. Aleshores la meva mà va deixar d’empènyer la porta. La foscor imperava dins el petit habitacle del rebedor.  

Amb recança vaig buscar la clau de la llum. Una trista bombeta va intentar aclarir la penombra. 

Malgrat el silenci vaig entrar de puntetes, com qualsevol lladre poruc.  

L’habitació, una senzilla sala menjador-cuina, era buida. Restes de menjar i plats bruts a l’aigüera. Vaig avançar pel passadís en la recerca de les altres cambres.  

Primer el bany, també brut i desendreçat. Una cortina mig esquinçada penjava a la banyera.   

He empès la porta de l’habitació. Tot és silenci, tot és fosc. La fètida olor persisteix però encara és més forta. Silenciosament he entrat a la habitació. El cos és al llit on ha estat abandonat.  

Un raig de sol eix per la finestra il·luminant el cos consumit i desfigurat de la dona. Com ha pogut resistir tant temps malalta i sola al llit sense menjar ni veure. 

A fora un ocell amb el seu vol trenca l’escletxa de llum i em fa la impressió que els seus llavis exsangües es mouen demanant-me auxili. Els seus ulls opacs i sense vida em miren. 

El meu estomac  fa esforços per no perbocar allà mateix. Em giro i fujo esperitat, no gosant mirar enrere. 

Miquel Pujol Mur.
 

dilluns, 19 de juny del 2017

PASSAREL·LA VIA NICOLAU. BAGÀ


El camí de la Via Nicolau segueix la ruta de l’ antic ferrocarril que s’utilitzava per transportar la fusta dels boscos fins a Guardiola de Berguedà. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 17 de juny del 2017

PARAULES ... ARBRES PARAL·LELS


En un voral de camí de la Via Nicolau dos arbres pugen junts separats només per una curta distància. 

La vida ha estat fàcil per l’afortunat que sense cap problema ha crescut dret des del principi de la seva existència.   

L’altre, gràcies a que l’ànima de l’arrel ha estat bona ha lluitat i lluitat fins aconseguir aixecar el cap. 

Una vegada trobat el bon camí units cerquen la glòria de la llibertat.  

Aleshores un al costat de l’altre pugen en paral·lel a la recerca del sol. 
 
En la humana societat també es pot produir aquest fet, però a més dels elements naturals, hi ha la malícia dels homes i dones que ens envolten per fer-ho més difícil.
 
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

 
 

dijous, 15 de juny del 2017

UN ANIMALÓ AL CASAL

Òndia! Quines coses que té aquesta professora que diu que ve a donar-nos inspiració per escriure al taller d’escriptura creativa. Un animaló al Casal! Com si per tot arreu no haguessin rates o escarabats. I a més en un casalot tan gran com aquest. Ara em fotre a buscar bitxos pel soterrani. Redimonis! Saps què! Me’n vaig als serveis! 

M’aixeco i marxo, dret com un rave, cap els excusats. Faig allò que s’ha de fer i aprofitant-me de la solitud trec de la butxaqueta de l’armilla la bosseta de la “marededéu”. No penseu malament no vaig a resar a cap estampeta, però una mica de droga, en certs moments, no va gens malament. Potser m’inspirarà i trobo a l’animaló. Em poso una ratlla de polsim blanc al dors de la mà, l’apropo al nas i aspiro profundament. De seguit noto una escalfor per dintre meu com si s’hagués engegat un motor de moto revolucionat al màxim. Tot seguit un munt de colors ballen davant meu. El meu cos tremola un xic enardit per les sensacions. 

Primer formo part d’un vermell fosc i rabiüt que poc a poc es transforma en un blau cel. Ràpidament s’enfosqueix fins a convertir-se en un color negre com a gola de llop. Aleshores sóc engolit, pel no res, fins a arribar a una estança sense caps ni peus d’un pujat color rosaci. Mig recuperat i veient tot de color rosa prenc el pom de la porta i... Ostres! Damunt el marbre del lavabo hi ha un gos petaner de color marronós i blanc que em borda mort de por. 

Vatua l’olla! Que forta és aquesta marededéu! Ja li diré al camell de la plaça! Sense fer ni cas dels lladrucs obro la porta disposat a esmunyir-me. Però faig la primera passa i escolto un crit que ve de baix.
¾     Eh! Oiga paisa! No pretendera pisar-me. Malage! 

Horroritzat miro a terra i veig un homenet petit, petitó, com una figura de pessebre. M’ajupo i l’alço. Però cosa estranya a mesura que dreço la meva esquena el personatge creix i creix. Finalment els seus ulls en miren de fit a fit a la meva mateixa alçada. Esparverat li crido:
¾     Qui és vostè?
¾     Yo! -Em respon- Quien quieres que sea, tio. Yo soy el Paquillo, la “figuriya” que esta delante del belén. I ese, és mi perrrillo, el Pepe.- dirigint-se al gos li diu- Donde te has metido, bergante, que te daba por perdio.-  Aleshores dirigint-se a mi em surt en aquestes.- Qué es mono mi Pepillo. Mira que bigotes que tiene. Cuando los mueve tiene tanta gracia que me recuerda a mi suegra. 

El meu cap està cada cop més espès. Me’l miro i li pregunto:
¾     D’on és vostè?
¾     Pero que no lo ves? Yo soy de Mataró, mi niño. Solamente por el tamaño de mi cabecilla se nota. Los de mi pueblo tenemos fama de ser un poco cabezones. No lo sabias, ricura. 

Assento amb el cap (ho he sentit dir) però inquireixo una altra resposta.
¾     I essent de Mataró com és que parla l’andalús.  El Peret parlava en català.
¾     Pero mi niño! La Maresma es grande y yo soy del barrio Hondo. Allí too el personal parlotea como menda. Ná de ná d’inmersión lingüística. Toos, toitos, como en el pueblo.
¾     D’acord veiem, vostè al Casal de Berga que hi pinta?
¾     Ná. Un paio de mi pueblo, que es muy cachondo, me ha subio y me ha puesto al belén.
¾     En el pessebre? - exclamo sorprès.
¾     Sí. Al laito mismo de los pastores. Tienen una buena fogata i se pasan una botilla con un vinillo que hace cantar como los mismos ángeles.
¾     Però vestit així?
¾     Que quiere que haga, mi niño,  asi me trajo el paisà y así visto. Con traje campero, botas, chaquetilla corta y un buen sombrero cordobés.
¾     Però vostè desentona al pessebre.
¾     Oye, quillo, más mal veo a ese que esta de cuclillas haciendo fuerzas para...ya lo sabe tú. Majete, que haces cara de buena persona, bajame ya y ponme bien arrimao al fuego y a la bota. Que yo les canto a los pastores unas seguidillas a “tutiplen”. 

Amb les botes comença un talonejar a terra, malgrat jo sigui un negat no puc dir que no tingui una certa gràcia. Seguidament comença a cantar per “lo bajini” i mirant-me a la cara em diu:
¾     Si, así se canta. De dentro a fuera, sacando las fuerzas i el sentio de donde los hombres, son hombres, i las mujeres, mujeres.

Ja cansat de sentir-lo garlar el prenc amb molta cura, de seguida la parella de figures redueixen la seva mida, agafo l’ascensor i els porto al pessebre. Quan hi arribo, no sé que em passa, tal vegada una ensopegada, un altre cop el cel blau fosc. Sincerament, no ho sé. He caigut quan llarg sóc damunt el ben muntat naixement. Les figures esparverades han saltat pels aires. L’aigua del riu surt a raig pels tubs. Les bombetes espurnegen. La verge Maria ha fugit amb un mosso, un moro dels camells  del Mag negre. A sant Josep només se li veu el bastó, caigut rere la vaca i la mula ha fugit perseguint un bonic corser del Mag ros. 

Total el despropòsit més gros i el paio del barret cordovès que em mira  i em diu emprenyat:
¾     Malage! Sapastre! – no sé d’on li ha sortit aquesta paraula, no ho sé- ya me puedes buscar a mi Pepillo. Si no te voy a dar una somanta de palos. 

Ple de mal, la cama coixa, la mà mossegada, no sé per quin gos, torno lentament a l’aula. Tothom em mira amb cara impassible. Com si no hagués passat res. Ostres! Fico la mà a la butxaca i en surt el Pepillo. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 13 de juny del 2017

L’AUTÒGRAF DE L’ESCRIPTOR II

Va acotar-se i vaig sentir la seva boca i la seva llengua que acariciava el meu cos mentre davallava fins ... Poc després el meu apartament era un caos. Mai havia notat tantes sensacions ni tanta bogeria. El meu cos mai en la vida havia estat tan ardit, tan viu ni amb tantes ganes de jugar el joc sexual. 

Vam sentir l’explosió dels sentits. Vam descansar i quan encara era mig adormit vaig notar els seus dits que, entremaliats, jugaven amb el meu membre. I vam tornar a repetir i vam descansar. Vaig notar els seus llavis i el gust de la seva saliva en els meus. Aleshores salvatgement vam tornar, però ja no com dues persones. Havíem perdut l’essència humana i, com a llops només cercàvem desesperadament el plaer. No tenia importància el lloc, fos damunt el llit, al terra, ni la part del cos. Tot valia i tot ens feia sentir i gaudir de nosaltres. Finalment al matí, malgrat haver dormit bastant estona entremig, els nostres organismes van defallir. Malgrat les ordres del nostre cervell i els nostres desitjos, el nostres cossos van dir prou: s’ha de fer una pausa. 

Vam aprofitar per menjar i beure per reforçar-nos. Poc després la libido va tornar al nostre esperit però d’una forma més pausada, encara que més plaent. Van ser dos dies esplendorosos que mai podrem oblidar cap dels dos. Al tercer dia ullerosos i dèbils vam sortir al carrer per anar a menjar. Algun veí devia pensar que estàvem malalts al veure el nostre pas
desmanyotat i vacil·lant. 

Ella dibuixava meravellosament i jo era un escriptor que pujava ràpidament en l’interès del públic. Ella va començar a fer les il·lustracions i les portades dels meus llibres. Aviat vam ser la parella de moda i donant-nos suport  vam aconseguir la fama en el difícil món de l’art.  

Recordo aquest període de la vida com una incessant recerca del propi jo mitjançat el cos i el sexe. Mai vam ser fidels l’un a l’altre. Sí que vam ser constants en fer-nos costat malgrat les nostres aventures individuals.   

Avui he recordat i posteriorment he escrit una part del nostre primer encontre i part de la nostra vida al visitar una exposició de la seva obra. És una miscel·lània, de l’abans i l’ara, però hi ha molts dibuixos que havia fet en el temps del nostre conviure. En trobar-nos ens hem saludat  efusivament amb petons als llavis com antics amants. Respectivament ens hem presentat les nostres actuals parelles. Mentre ells parlaven de la seva vida, eren joves tots dos, nosaltres hem fet un apart en una saleta més apartada i íntima. He dit:
¾     Estàs millor que abans. Llavors eres una gata salvatge en la recerca d’una vida millor. Ara et veig més tranquil·la i també més refinada.
¾     Aleshores – m’ha contestat - érem uns joves ambiciosos i ansiosos del món i la vida. Ara els anys, com al bon vi, ens han fet reposar i madurar extraient les millors aromes de nosaltres mateixos.
¾     Per cert! – se m’ha ocorregut dir- encara no he firmat al teu mont venusià.
¾     Per fora no, però quantes vegades has signat més profundament i més íntimament? 

I he respost amb enyorança.
¾     Potser algun dia...
¾     No t’ho nego. Has estat el més gran amant i el meu millor amic. Els altres han estat, i són, un entreteniment, una necessitat visceral. Tu, vas ser, tu!

Inclinant-me atrevidament he acaronat per damunt del vestit una de les seves sines. A continuació l’he besat i he mossegat suaument els seus llavis.
¾     Un, ai!- ha sorgit sobtadament com un desig de la part més intima de les nostres ànimes. 

Aleshores donant-li la mà l’he acompanyat de nou amb la gent que admira el seu treball. Qui sap, si ja frenats una mica els sentits, ens retrobarem i signaré finalment l’autògraf pendent.  

Miquel Pujol Mur

dissabte, 10 de juny del 2017

PARAULES ... FLORS DEL CAMÍ



Rere les reixes
Per culpa d’humanes lleis
Somnia la llibertat. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 8 de juny del 2017

L’AUTÒGRAF DE L’ESCRIPTOR I

Aquell matí el vaig passar signant el meu darrer llibre a la llibreria Pijoan. Estava força content ja que havia estat un dia agradable, tant per la molta gent que va venir, com per la bona venda. Ja ho sé, els que som escriptors, pintors o escultors, som artistes. Però, malgrat que l’art sigui eteri, no omple aquesta part del nostre cos que ens permet sobreviure materialment.

Una vegada tancat l’acte, amb el llibreter vam sortir a celebrar l’èxit fent, al bar del costat de la botiga dels llibres, una copa de cava. Després d’acomiadar-nos vaig baixar força alegre en direcció a casa meva. Els motius són obvis, un matí de reconeixement públic de la meva obra i la meva persona, i les dues copes que vam beure. 

Aleshores, en creuar la plaça en direcció al carrer on visc, ja arribant a la cantonada, em va abordar una jove. Certament, no era una mossa de la primera volada, però sí que era forca atractiva.
¾     Perdoni, Sr. Busquets, em podria firmar un autògraf?
¾     Si us plau!!!- vaig contestar- No em diguis senyor. No m’ha agradat mai aquest tractament. Pots dir-me, simplement Joan. Ja ho sé que sóc una mica més gran que tu, però no tant. Mai a la vida podria haver estat el teu pare.
¾     El coneix al meu pare?- em va preguntar, corpresa.
¾     Perdona ha estat una forma de parlar. Però els teus pares deuen ser d’un bon planter perquè hagi sorgit, del seu amor, una flor tan formosa com tu. Que vols un autògraf, dius? 

La jove va posar-se vermella fins a les arrels dels seus cabells rossos. Vaig contemplar la seva cabellera amb completa adoració. Estava ple d’un violent desig de tocar-la. També de besar la seva bonica cara. Al mateix temps al moure el cap, els seus cabells deixaven escapar a l’aire, sense cap reserva, un efluvi suau de perfum juvenil de femella i de primavera que m’encisava. El cabell li queia com una cascada mig ondulada damunt les espatlles. Tanmateix com el mantell d’una verge. Sobtadament vaig quedar embruixat de la seva persona. No sé si el rubor que tenyia la seva cara era per les meves paraules o per una idea que bullia en el seu pensament.
¾     Bé, digues?- vaig insistir, al veure-la una mica tallada. Potser abans havia estat massa elogiós o tal vegada la mirada m’havia traït.
¾     Veurà, és que no vull el seu autògraf en cap paper, sempre es poden perdre. Sóc una fervent admiradora de la seva obra. M’he llegit tots els seus llibres. Algun d’ells quasi sóc capaç de recitar-lo de memòria.
¾     Aleshores?- Vaig inquirir mirant-me-la de dalt a baix. Sincerament el seu cos era una obra d’art. En aquells moments hauria volgut ser un escultor per esculpir i acariciar amb les meves mans, les corbes i els racons amagats d’aquell cos perfecte.
¾     Veuràs...- va iniciar a parlar una mica indecisa però tutejant-me clarament- veuràs...- i va tornar a quedar pensativa.
¾     Va digues! Et firmaré on vulguis, sigui paper, llibre o pell. On sigui!
¾     Vull que em firmis amb aquest retolador negre.

I va tornar a callar.
¾     Va! On vulguis, digues!
¾     Vull que estampis la teva firma sota el meu melic. A la zona venusiana. Després, me’l faré tatuar per a sempre. 

Aleshores, el corprès vaig estar jo.
¾     Però aquí, al carrer! No crec sigui el lloc més adequat.- Gosí forfollar tartamudejant i mig ennuegant-me.
¾     Però, vius aquí a prop? En aquest carrer?
¾     Sí! - vaig contestar. Llavors el tallat era jo.- Mes, què diran si ens veuen pujar sols al meu pis.
¾     No hi ha cap problema. Ja veus que no sóc una nena. Els meus pares són molt tolerants. 

Aleshores vaig dir-li.
¾     Puja i buscarem el lloc apropiat per escriure el meu nom. 

El que va passar us ho podeu imaginar fàcilment. Un home a la trentena i una dona de  vint-i-dos anys. 

En arribar a dalt, al pis, només havent tancat la porta i sense cap vergonya, va lliurar-se de la samarreta i vaig veure que no portava sostenidors. Mentre jo, bocabadat, observava les seves sines, de formosa bellesa, va abaixar-se els pantalons i va quedar nua davant meu. Jo admirava tot el seu cos i ella movent sinuosament els malucs va apropar-se fins a tocar-me. Aleshores amb una veu ronca com de gata maula en zel va mirar-me als ulls i va preguntar-me.
¾     Signaràs?  

Garratibat, sense esmà i bullint per dins vaig moure la mà cercant el retolador. Ella va riure amb una rialla mig ofegada i, sense apartar-se ni deixar de mirar-me als ulls em va dir.
¾     Deus tenir alguna cosa millor per firmar. 

La distància no existia entre els nostres cossos. Amb ràbia, vaig arrancar-me la camisa per tal de notar els seus pits, amb els seus drets i durs pinacles clavant-se en el meu tòrax. Notava la seva duresa, mentre les seves mans lluitaven amb la sivella del meu cinturó. Pocs instants més tard els meus pantalons queien a terra i els meus peus els van llançar a un racó de l’habitació.  

CONTINUARÀ ... 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 6 de juny del 2017

EL LLEU PETÓ DE L’ÀNGEL

L’home, el Joan, entra en la habitació. Només són quatre parets blanques. Una finestra per on entra la llum del sol, apaivagada per una cortina mig closa. Quatre mobles utilitaris per al servei del malat i dels aparells mèdics: també un parell de cadires. Enmig de tot el llit on reposa la seva dona, la Magda. 

Un pensament l’envaeix:
¾     Que poc espai que ocupés Magda, en aquest llit de solter, tan petit comparat amb el nostre llit de sempre. 

La Magda està malalta d’Alzheimer. La malaltia que actualment és el gran assot d’una humanitat que gaudeix de viure durant molts anys. Però en la majoria de les ocasions, als darrers anys, les persones perden la vertadera essència del ser, el jo.  

La memòria del Joan juga amb els records. Quants anys han passats junts, força, tota una vida. Ja eren amics quan encara eren uns infants en el petit poble, que ara ha esdevingut una ciutat.  

Entra la infermera i trenca els pensaments del Joan. La dona amb molta habilitat i rapidesa inspecciona que tot estigui en el seu lloc i funcioni  correctament. En podríem dir una ullada professional. Un concís “bon dia” en entrar han estat les seves úniques paraules, i en sortir una amable pressió damunt l’espatlla de l’home, assegut en una cadira. 

No ha dit cap més frase, però els gests i la lleugera pressió en l’espatlla del Joan ho diu tot: “Ja ho saps que està en una fase terminal. No parla ni escolta. Podries anar-te’n i no ho sabria”. 

Però el Joan pensa:
¾     On he d’anar!- Potser amb els companys de tota la vida a explicar-nos les mateixes histories de sempre. O tal vegada a recordar els qui ja no hi són. Per què? Prefereix gaudir del temps que li resta de vida a la companya, fent-li costat com a amiga, i com a esposa.  

Records n’hi ha molts com llarg ha estat el seu viure en comú. Els primers anys, els fills, lluitar per que tinguessin els millors estudis, les noves parelles, els casoris i els néts. Tota una llarga successió de fets vitals que en quedar sols els ha fet reviure el temps passat. 

Mentre el Joan està absort en el seus pensaments s’escolten unes passes apressades que paren tot just a la porta. Una dona de mitjana edat entra, s’acosta al Joan i li fa un petó a la galta. Li fa una pregunta, mentre mira el cos de la dona en el llit.
¾     Què fa, la mare?
¾     Res, com sempre. Ja ho veus.
¾     Sí, ja ens van dir que no milloraria.
¾     Tens raó. Et quedes una estona?
¾     Ui! No pare, no, he de marxar, la nena ha convidat unes amigues a casa i vull ser-hi present.
¾     Tens raó filla, cuida de la nena. Què fa, la Raquel?
¾     Cada dia més boja i més moderna. Ja no parla amb ningú si no és per mitjà del telèfon. A vegades dubto que sigui la meva filla.
¾     A l’àvia li agradava molt enraonar i cantar. I ballar.
¾     Això ja és molt antiquat, pare. Com que veig que no puc fer res aquí, marxo que tinc pressa.
¾     Que vindrà el teu germà?
¾     Caram! Pare, que no ho sap que el Rafel és a una convenció als Estats Units. Ell rai que no para enlloc, una convenció llunyana i una altra encara més lluny. Ai! El món, als homes de negocis, se’ls fa petit.
¾     Vols dir que no veurà la mare si ... 
¾     Home, en una corredissa entre conferències ... sí crec que sí ... suposo que sí ... Ah! Pare no em feu pensar en aquestes coses. Adéu! Ja passaré un altre moment. Fins demà! - i acotant altre cop el cap li fa un nou petó, aquest de acomiadament. 

El Joan només diu en veu baixa:
¾     Si és tan ràpid com aquest.
¾     Pare! Quines coses de dir. Vostè està molt tranquil aquí esperant i amb la residència al costat que li fa la feina. Però jo estic molt ocupada! Tinc moltes coses a fer.
¾     D’acord, filla tens raó.- respon conciliador. 

Amb el mateix ressò de talons les passes marxen pel passadís. Una vegada sol el Joan continua contemplant la Magda. Observa que està intranquil·la com si, a pesar de la seva malaltia que la manté immòbil, alguna cosa pertorbés el seu dormir. 
 
S’acosta a la porta a veure si passa alguna infermera. Observa que en aquell moment al passadís, per casualitat no hi ha ningú, i una pensada se li acut.
¾     I si jo. Només serà un instant. 

El Joan es descalça i s’asseu al llit. Aixeca les cames i malgrat l’estretor es tomba al costat de la seva dona. Poc a poc li passa el braç per sota les espatlles i posa la seva mà damunt de l’espatlla dreta de la dona. Sense cap raó la Magda es remou una mica i li agafa la mà amb la seva. Poc a poc es regira i fa un lleu petó a la galta de l’home, com els que diuen del pas d’un àngel, i sospira. 

El Joan li retorna, a la galta i queda quiet com no volent molestar el seu somni. Tanca els ulls i la seva memòria retorna, per lleus moments, a un instant feliç de la seva vida. Tanca els ulls i escolta el tènue respirar de la Magda. 

Un somriure trenca la serietat de la cara de l’home i se m’imagina un altre en el rostre inert de la seva esposa. 

Els breus moment de felicitat no necessiten cap raó per existir.
 
Miquel Pujol Mur.
Aquest relat li van donar el 1r. premi en el concurs de relats del Casal de Gironella.