RELLOTGE DE SOL DE CASTELLNOU DELS ASPRES.

Quan les arrugues dels temps emmascaren la cara, és difícil apreciar el pas de les hores.

 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

JA T’HE DIT UN MILIÓ DE VEGADES, ... II

Aleshores, hem començat a estudiar els llibres de comptabilitat i els de gestió empresarial. Jo, sense mirar-la, l’he escoltat atentament i he centrat tot el meu interès en les seves indicacions sobre números i desviaments comptables a corregir. En cert moment, ha posat la mà damunt d’una anotació que no he vist clara i sense cap mala intenció, l’he apartat suaument. Les seves frases, dites amb veu alta, amb to de menyspreu i espetegant, han sonat com en els pitjors temps del nostre matrimoni:

¾     Ja t’ho he dit un milió de vegades, deixa de fer el “tonto”  

Aquesta frase, mil vegades escoltada, ha fet que un crit de fera salvatge quan li claven el cop de llança final, hagi sortit de la meva gargamella.

¾     Aaah! Aah! - ha ressonat en el despatx. 

Llavors una bilis amarga i viscosa m’ha pujat coll amunt. El meu cervell ha tingut un curtcircuit obnubilant-se de ràbia. El meus ulls han envermellit de sang encesos de còlera i he petat. Sí, ho reconec, no he pogut aguantar el to cruel de les seves paraules. M’he aixecat, he agafat la cadira i l’he estavellat damunt seu. Ha caigut estabornida, sagnant per una ferida al front, i acovardit, de moment, he fugit. Només tancar la porta, me n’he penedit i he entrat de nou per auxiliar-la. Com que ja no hi havia ningú treballant l’he acompanyat a urgències de l’hospital i, després de guarida, la he deixat a la porta de casa seva.

 

De bon matí he anat a recollir les meves pertinences a l’empresa. Durant la nit he pensat, i repensat, el succeït i he compres el meu error. Durant la matinada he escrit la meva carta de dimissió. Quan he entrat per la porta el porter m’ha cridat per dir-me:

¾     Quina mala sort, la senyoreta Helena, ahir al vespre va voler agafar un llibre d’un prestatge i se li va trencar la cadira. S’ha fet un bon trau. Però avui, com que sembla ser una persona molt responsable s’ha presentat a primeríssima hora a treballar. En entrar m’ha dit que el vol veure abans que ningú. 

La nostra conversació ha estat difícil. L’Helena ha reconegut que no havia d’haver dit el que va dir, però estava molt nerviosa. Ha reconegut que la seva posició en el departament és molt compromesa, perquè ara sap que l’ànima del departament en l’aspecte tècnic i de disseny, sóc jo, i que l’empresa mai voldrà deixar-me marxar. Jo he demanat perdó perquè la meva acció va estar desmesurada. També, he hagut de confessar-li que aclaparat pel treball i l’ambició de pujar de categoria havia abandonat les visites, els medicaments i el grup de teràpia abans de temps. L’he promès que tornaria a buscar ajuda mèdica si preferia callar l’incident, com semblava volia fer, i continuar treballant els dos per l’empresa. Si no li presentava la meva dimissió irrevocable. Hem parlat serenament, evitant excitar-nos ni retreure’ns res anterior. 

Ha passat força temps, ara som dos persones que col·laboren i fan el millor possible per tirar endavant la gestió professional i comptable. L’empresa també ha reconegut el meu treball i m’ha nomenat director d’enginyeria. Sé positivament que l’Helena ha fet mans i mànigues per aconseguir-ho i així equiparar-nos en el departament. 

Considero que ha influït, molt també, que els dos tenim dues persones que han estabilitzat la nostra vida i amb les qui convivim i a les que estimem. Hem sabut crear dos nivells diferents en la nostra relació: el familiar, per separat, i el de treball, en equip a l’empresa. 

La violència no és cap solució a la vida, el bon enteniment ens fan més grans i savis. Llàstima que a vegades és necessita tota una vida per aprendre-ho. 

Miquel Pujol Mur

JA T’HE DIT UN MILIÓ DE VEGADES, ... I

Quan em pensava que la meva vida i el meu treball serien una bassa d’oli una nova desgràcia ha caigut damunt meu. Jo treballo de segon cap en una gran empresa dedicada a la construcció de naus esportives. El meu cap, l’enginyer que ha manat la secció tota la vida és un home d’edat. Tots pensàvem que al jubilar-se jo seria el nou responsable. 

Fa uns tres anys em vaig divorciar de la meva dona. El nostre matrimoni va fer al cap del temps una gran davallada. Va haver-hi, entremig altres persones per part dels dos. Alguna relliscada, hi va haver per part meva, allò del cap i la secretària jove. Per part seva, dins la feina, també va tenir una aventura amb un company de treball, ben posicionat, per poder ascendir. Finalment, després de fortes discussions i perquè negar-ho una certa violència de gènere vam separar-nos. Jo sempre ho he tingut molt clar, que en alguna ocasió, jo, com home vaig respondre inadequadament fent servir la força física. Ella, més rancorosa, més punyetera, potser al mateix temps més intel·ligent, sempre va saber utilitzar tota mena de paraules, plenes de sarcasme, per treure el dimoni amagat dins el meu interior. Tots dos vam patir, però psicològicament jo vaig sortir més malparat. Durant dos anys vaig haver de recórrer a un metge psicoanalista per estabilitzar la meva ment. Finalment, entre la labor del metge,  els múltiples medicaments  i el grup de teràpia vaig recuperar-me moralment i així tirar endavant la meva vida. 

Suposava, com tots el meus companys, el meu immediat ascens a cap del departament. Però l’empresa ha volgut fer canvis en la direcció. Ha decidit que el grup de disseny és prou bo i sap a consciència com complir el seu treball. Però, la part econòmica no és prou rendible, i ha decidit incorporar una persona nova i externa per una gestió més adient i acurada de les despeses. Aquest matí a primera hora ens ho han comunicat. També, que després d’una dura selecció de personal, feta per una empresa aliena a la nostra, havien trobat la persona idònia pel càrrec. Ara esperem la nova persona. 

El cap de personal ha vingut per dir-nos: ara us presento la nova directora. I ha obert la porta com si fos una caixa de regal. No!! Allò no ha estat un regal sinó una caixa plena d’explosives sorpreses. Una bomba. Ostres! Ostres! Ostres! La persona triada és l’Helena, la meva ex-dona. I jo, com a segon de la secció i responsable  tècnic he hagut de donar-li la salutació de benvinguda. 

El moment ha estat melodramàtic per a tots dos. La seva mirada, càustica, i la meva, fugissera i de compromís, s’han trobat obrint antigues ferides. Unes paraules impersonals, en nom de tot el grup, ha estat la meva locució. Unes de fredes i nervioses, purament per quedar bé, han estat les frases del seu breu discurs. Els nostres ulls han evitat trobar-se en cap més ocasió. Molts dels meus companys han endevinat la nostra tibantor. No coneixien la meva ex i han hagut de pensar que era una antiga rancúnia personal. 

Quan el cap de personal l’ha acompanyat al seu despatx, m’he disculpat i he anat al lavabo. Tancant-me en un dels excusats he obert la finestra i he intentat treure la meva tensió interna.

¾     Eiis! Eiis! Eiiis! - he cridat respirant profundament- Eiiis! Eiiiis! Eiiiis! -encara més fort.  

Però he notat que no aconseguia extreure’l tot, diguem-ne l’odi, del meu cos. He tornat a fer més exercicis d’autoajuda i finalment m’he calmat un xic.  

A mitja tarda m’ha demanat per una reunió en el seu cau. Tant com jo l’havia desitjat, aquell lloc! Un hola, somer i a contracor han estat les nostres primeres paraules. Després, m’ha fet una llarga explicació sobre que no li havien dit, en les entrevistes de treball, quina era l’empresa de la selecció. Aquest matí l’han anat a buscar a casa seva, l’antiga casa nostra, i amb cotxe l’han acompanyat a la fàbrica.  Que, per ella era un gran repte personal, i que esperava que la nostra col·laboració fos raonable, professional i profitosa per a l’empresa, que era qui pagava els nostres sous. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL. SANT JOAN DE TORAN. VAL D’ARAN

 

Com no hi ha sol,

la corda s’ha acabat

i el rellotge es parat. 

A observar les hores van de 8 a 4. Potser, l'horari del restaurant?

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

REFLEXIONS D’UNA TARDA AL PARC

"La vida és una obra de teatre que no permet assaigs ... Per això, canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida ... Abans que el teló baixi i l’obra acabi sense aplaudiments”. Charles Chaplin. 

La tarda cau suaument, el sol encara brilla dalt del cel. Però ja és l’hora mansa i calmada de l’arribada del capvespre quan el seu calor es dilueix en l’atmosfera. 

Com cada tarda la família li ha fet notar que fa nosa. Unes vegades per que venen amistats, generalment femenines. No és oportú que un homenet gran i vell, com ell, escolti les xafarderies de les dones. Sempre pot  escapar-se-li alguna indiscreció en saludar un dia a la veïna criticada.  

Ull! Que els vells, de vegades són com les innocents criatures sense malícia i com aquestes em diuen alguna que s’haurien de callar. 

Altres perquè venen convidades de les netes i que fa un home capcot  assegut en un butaca, malament si s’adorm i pitjor si mira. El televisor en aquestes ocasions esta prohibit. Si algun dia mira l’esport, única cosa per la què s’interessa un xic, aviat surten la dona i la filla dient que això només ho veu ell, que fan coses més actuals i que la tele s’ha de compartir. Aleshores posen el serial de cada dia que no suporta. No entén que la seva filla, que va acabar la carrera de mestra amb aires d’intel·lectual, i que a més de l’escola treballa en el serveis socials de l’ajuntament, no vegi que tot plegat són bajanades.  

Quan el gendre ve d’hora per veure el futbol és l’única ocasió de gaudir una mica del televisor i de l’esport. Però darrerament ja no puja a casa prefereix quedar-se amb el amics al bar de la cantonada i s’evita els morros de la dona, sogra i filles. L’home és riu amargament per dins seu, ho fan tan subtilment les dones de casa, passen i passen i sempre pregunten: que no s’acaba?  

Avui com la majoria de les tardes ha marxat després del telenotícies al parc. Tal vegada li agradaria haver fet una mica de becaina al sofà, però com és la sacrosanta hora del serial, sap que no podria dormir. Quasi val més  adormir-se tranquil·lament en un banc del parc, malgrat després a l’aixecar-se  els ossos cruixin sorollosament.

¾     Reflexions! -. Aquestes són ser les paraules de l’home que llegeix el diari assegut en un banc del parc davant de l’estàtua d’una dona nua.

L’havia agafat d’una paperera en sortir a passejar. 

Per què, les reflexions a certa edat. Si hagués estat espavilat no s’hauria deixat atrapar per la rutina que imperava en la societat del seu temps. Aleshores si que hauria estat el moment de reflexionar de la veritat de la vida o potser haver tingut  algun mestre, més llest, que li fes veure el món. Però no, com un ase amb els ulls tapats va seguir el camí traçat per endavant: treballar, nuviatge, casori i tenir fills. 

I ara què, assegut en un banc del parc, mirant sense desig el cos nu d’una estàtua. Si hagués estat artista, deien que dibuixava força bé, segurament hauria passat per moments de misèria, de poc menjar o de beure males begudes. Això que la mala gent diu vida bohèmia, rodolant de casa en casa, potser de llit en llit o de dona en dona. Tota una aventura que podria haver acabat bé o tal vegada hauria caigut mort en qualsevol cantonada. Qui sap quina hagués estat la seva vida o la seva sort. 

Però ara, reflexions? Quan el camí està fet i la línia clarament dibuixada en el trajecte marcat de la carretera final. 

Toca aguantar-se i fer-ho el més plàcidament possible obeint les de vegades “dolces” paraules de la família. 

Reflexions, pensaments, decisions. Com deia aquell vell polític: ara no toca. 

Arruga el diari i el llença a una paperera del parc. Somriu i es diu de coll avall, mira aquest diari, avui també ha tingut la seva aventura. De paperera a paperera.  

Miquel Pujol Mur

LES ORGUES. ILLÊ SUR TET. ROSSELLÓ

Curiosos de mena, la curiositat sana, no vol dir tafaneria. Sinó en tens de curiositat et queden moltes coses per aprendre i conèixer, va arribar a les nostres mans un fulletó que ens anunciava l’existència d’un lloc anomenat Les Orgues.  
 

El nom ens va decidir a visitar l’indret, situat on acaba les terres del Conflent i comencen les del Rosselló. L’aigua i el vent han treballat la terra argilosa creant múltiples formes.  Aquest paratge àrid, molt bonic i fràgil és una obra tan transitòria com la vida humana. Cada vegada que plou, l’aigua s’endú  grans quantitats d’arena. Les antigues formes s’esborren i  se’n formen de noves. L’erosió, com les mans d’un artista inquiet, modula i modifica l’obra terrenal.  

 

En arribar van trobat l’aparcament ple però esperant-nos un xic van poder trobar lloc on aparcar. Tal vegada era època de vacances. El flux d’entrades i sortides era constant. A la recepció hi ha la taquilla d’informació i venda d’entrades, una botiga de records i els serveis. també hi havia un petit tenda-bar on feien petits refrigeris i als voltants una zona, no gaire gran, de pic-nic. A més de les entrades, ens van facilitar un petit llibret molt ben explicat, en català. 

Durant el recorregut van veure els massissos del Aspres, el pic del Canigó i al nord l’altiplà granític de Montalba.

Seguint el rierol del Piló d’en Gil, que es l’accés que dona d’entrada als Orgues observen diferents escultures de ferro que representen diferents animals, un dinosaures, si no recordo malament, un tiranosaure, i també un de ben treballat de dedicat a la nostra dansa, la sardana. 

La flora i la fauna del paratge són les típicament mediterrànies malgrat l’àrid medi que les sustenta. La majoria dels arbres porten el nom de cadascuna de les espècies. Finalment arribem al paratge dels Orgues. 

Apareix com un amfiteatre de parets tallades en columnes gegantines d’una alçada de 10 a 12 m. El circ era abans un turó i els barrets que s’observen a dalt de les xemeneies demostren la gran quantitat de matèria que l’aigua s’ha endut.  

Aquestes columnes de roca arenosa són anomenades també “senyoretes amb barret” a causa de la capa dura que les protegeix una mica de la ràpida erosió. 

En les pendents menys pronunciats, les incisions en tubs dporgue apareixen amb més vigor que en les columnes. 

El nom de paratge dels Orgues és local i pot prestar-se a confusió. El terme orgues s’utilitza preferentment per definir les colades de basalt.

 

Considerem que va ser un matí ben aprofitat, tampoc és gaire llarg el recorregut i el camí està ben cuidat i els sender abalisats per evitar cap perill. 

El paratge dels Orgues va ser classificat l’any 1981 en el marc de la llei relativa a la protecció dels monuments naturals de caràcter artístic, històric, científic, llegendari o pintoresc.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

EL CEDRE DE BAGNÈRES DE LUCHON. ALTA GARONA

 

Bagnères de Luchon o simplement Luchon és una ciutat francesa a la regió occitana que té un important balneari i centre lúdic termal. 

Passejant en arribar al parc de Quinconces ens sorprenia la gran  mida d’aquesta arbre. 

Després voltant i mirant aparadors van saber que havia inspirat a molts artistes que havien visitat la ciutat. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

PER QUÈ TRUCA LA CAMPANA QUAN ENCARA ESTIC ESMORZANT?

Però tan aviat hem acabat l’esmorzar?- El Xavier ha fet aquesta pregunta a tots el reclutes de la seva quinta i també als veterans. La qüestió remou els mals pensaments de tots els pobres soldadets. 

A la matí a cop de corneta han hagut de llevar. Només posar els peus a terra a formar a la mateixa bateria, pràcticament tots amb roba interior i cara de son, aleshores el sergent passa llista i fa el recompte dels soldats. Poc després com bons militars ja vestits amb el mono de faena i les armes a l’espatlla a formar per fer la passejada militar. Els oficials l’anomenen fer la instrucció. Passejada, instrucció, desfilada, quantes paraules per dir el mateix.  

“Un, dos, tres, marquen”. “Izquierda, derecha, izquierda, media vuelta”. “Ep, oh, ep , aro, firmes”.  “Altoooo”. Si també en tres o quatre oes ben fortes això de ”alto”, i els baixets què? Pobrets com sempre van a darrere i ni s’assabenten del “alto”, ensopeguen entre ells. A un li cau el màuser i algun altre crida al picar-se amb la culata al dit gros del peu.  

Total, a les files dels soldadets petits un pandemònium. Els cap primera a córrer, amunt i avall, amb el seu fusell a mitja alçada, com si volguessin allà mateix disparar contra algun dels indesitjables reclutes petitons. 

Sort hi ha que al davant el caporal ha cridat: “descansen!!” El soldats han fet el pas enrere i recolzada la culata de l’arma a terra. Una vegada posat en ordre a tota la formació tornen a desfilar. El brigada de la banda aixeca la batuta i fa la primera senyal. El corneta no bufa prou i un esquifit “piii”  surt escadusser  de la trompa. El del bombo, no sé sap si per camaraderia, pica a destemps i un fort “boom, boom” trona en l’aire matinal. Desesperat el director de la banda pica de peus a terra enrabiat. 

El coronel acompanyat dels dos capitans i els quatre tinents s’aproximen a veure desfilar la seva aguerrida tropa. Bufa una rafega de fort vent i les gorres dels soldats volen fins el proper magatzem. 

El caporal mana altre cop “alto” i els soldats corren a recollir les gorres. A un soldat li cau el màuser a terra fent un gran soroll. El coronel veien el nerviosisme dels suboficials fa el boig i mira un avió que mena pel cel. També agafa pel braç al capità i li ensenya les boniques i paral·leles fumaroles blanques que deixa enrere l’aeronau. Mentrestant corren i fan córrer als suboficials d’un cantó a l’altre. Als gastadors, els que van davant de tot, els hi cau el sol de ple.  Suen i es posen vermells a causa de la calor. Els petits estan a l’ombra i es mouen de fred. Alguns s’ha quedat blaus com a barrufets i tremolen. Alguna que altra (maleïdes escopetes) fan boom a terra. 

Ja finalment després de crits a dojo, alguna paraulota i moltes empentes dels suboficials, mai suaus ni agradables, tothom desfila tens i dret com un pal davant dels oficials de la companyia. De sobte al trompeta li surt un “beee” sostingut i malgrat estiguin cansats i davant del  coronel una rialla esclata entre la tropa. 

S’escolta un altre cop “alto” i tots es disposen a fer “descanso”, però el coronel ja no mira al cel ni a cap avió. Ha vist el general que des del finestral de la plana major observa l’exercici del seu exercit.  

Ara és el coronel malgrat sigui a l’ombra qui es posa vermell i sua com si fos un condemnat, a les calderes de Pere Botero. Els soldats esperen el “descanso”, però aquest no arriba. Algun soldat baixa el fusell però el subtinent més proper li dona una batzegada i li fa pujar. El coronel empipat, emprenyat i temorós del geni del general mana personalment: “marchen”. Torna la mateixa lletania: “Un, dos, tres. Derecha, derecha, izquierda, derecha, izquierda”. 

El general tanca la finestra i finalment al cap de quatre voltes més el coronel  exclama: “alto! descanso!”.  

Reunió d’oficials i tot seguit: “Armas al hombro!”. Ahora a correr a ver si a la próxima se comportan como soldados. 

El coronel i els capitans és retiren. Aleshores els tinents s’aparten de la formació i criden: “Alto! Descanso!”. 

Dirigint-se als suboficials els donen la darrere ordre. “Doce vueltas al patio con el equipo completo!”. I els soldadets, com a béns, a córrer i marcar el pas. 

Quan la formació és una tirallonga de gent que esbufega, coixejà i quasi plora, recordant-se de tots els sants del cel, de les mares del generals, de la del comandant, que no s’ha presentat, dels capitans que han fotut al camp juntament amb el coronel i dels tinents que la estan fen petar mentre fumen tranquil·lament a l’ombra d’un arbre. Finalment s’escolta la veu d’un sergent que tan esgotat com els soldats crida: “Alto! Descanso!”. 

Mig arrossegant-se ja que també ha hagut de córrer amb la tropa va a saludar als tinents. Aquests benvolents i per què tenen ganes d’anar a esmorzar li contesten: “Bien, Bien. Però mañana que se comporten mejor si no daran treinta vueltas”. 

El sergent major els saluda amb un fort i sorollós cop de talons i girant-se mana la més dolça de les paraules que mai puguin escoltar les oïdes d’uns pobres i soferts soldats: “Rompan filas”. 

Una vegada deixades les armes, posada la roba de treball els soldats mentre esmorzen formen una rotllana amb les taules. Aleshores sona la campana de la caserna per què és l’hora de marxat al destí de cadascú i de tancar la cantina pels soldats. 

Tornen a sonar les paraules del Xavier: Per què toca la campana de final de l’esbarjo quan encara estem esmorzant? 

Uns quants contesten en veu alta i molt emprenyats.   

Miquel Pujol Mur

UNA TRUCADA AL MIGDIA

Una trucada al vols de migdia m’ha despertat. Qui pot ser el ximple que després d’una nit de sarau sigui capaç de despertar-me a les dotze del migdia. Quan tot just fa quatre hores que sóc al llit.

¾     Pere, Pere,- crida el telèfon quan el despenjo. Un mica més i l’estavello damunt la tauleta. Però he reconegut la veu del Roger, el meu millor amic. Si el meu millor amic del períodes de serenor i bon comportament. Ell no surt mai de nit amb la colla, però és uneix una bona amistat.

¾     Sí!- responc amb veu tavernària.

¾     Escolta, escolta! Pere! Pere!- ja torna a la seva mania de repetir-se

¾     Sí, sí! Què vols?- es la meva contestació.

¾     Pere! Pere! Fan sardanes a la plaça gran.

¾     Ostres! – Quina dèria que té amb les sardanes. Tinc el cap que se m’estavella del soroll i la beguda d’ahir. No li puc dir ja que em respondrà, amb tota la raó, que sóc massa jove per abusar de la vida. Però la joventut és per això, per viure-la. No per esperar als seixanta, quan tots els ossos  cruixen.

¾     Pere! Pere! – torna a escoltar-se pel telèfon.

¾     Sí!- torno a respondre mentre em passo els dits pels ulls i provo d’obrir-los.

¾     Pere! Home! Va! Baixa! La cobla és bona i hi ha molta gent.

¾     Bé, ara baixaré- li dic lentament per conformar-lo. Comença a ballar que baixo. 

Penjo i em tombo altre vegada i comença a calcular el temps. A veure la primera, la segona, la tercera i la quarta, mitja part, la cinc i la sis. Aproximadament una horeta. Si ens trobem per la darrere n’hi ha prou. Després la bar a beure alguna cosa que em destapi la clepsa. 

Només he fet quatre tombarelles provant l’amplada del llit quan sona altre cop el telèfon. Tan necessari en alguna ocasió i una “plasta” en altres.

¾     Què!

¾     Pere! Pere! Baixa! Coi!

¾     Sí! Ja vinc. - Es la meva resposta amb poques ganes.

¾     Ha vingut la Marta! Pere! Pere!

¾     Però que dius! I esperes fins ara per dir-m’ho. Ai, Roger! Més val que et posis piles noves. Baixo ara mateix. 

La samarreta per damunt, els pantalons per avall i les sabatilles de qualsevol manera. Quan baixo les escales la mare em diu:

¾     Pere! Tens l’esmorzar a taula.

¾     No tinc temps, mare. El Roger m’ha trucat tard. 

Corro pel carrer, sort que la plaça és propera. Veig a la Marta i quasi ensopegant m’agafo a la seva mà. Endevino un somriure a la seva cara i m’adono de la cara d’emprenyat del fins ara el seu company.

És que la Marta m’inspira. 

Miquel Pujol Mur

 

RELLOTGE DE SOL D’ÚRUS.

La tarda era solejada, potser massa, com darrerament succeeix.   

Però les paraules del rellotge tal vegada fan constància de la nostra insatisfacció. Ens queixem de la calor, del fred, de la neu i de la pluja. 

Tant ens dona quin oratge faci, ja que mai és del nostre complet grat. 

El rellotge ho diu clarament: Si tens sol, que més vols.  

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ESPORT DE TAVERNA

Els quatre homes són asseguts a la taula del bar. La cambrera els hi acaba de servir els cafès i quatre copes que han demanat segon cada gust particular. Cadascuna de les copes demostren la forma de ser de cada home. El cristall de cada copa transparenta una gama de colors diferents de l’altra. Una és del color daurat del whisky. L’altra el transparent de la tequila. Les altres dues, el vermellós del patxaran i l’espès imprecís de l’anís.  

La taula està una mica apartada del centre del bar sota una bandera d’un club esportiu. La conversa com moltes vegades, sembla ser que els homes quan es troben els temes més recurrents són: l’esport i les dones. Però en aquesta ocasió el seu desig no és comentar cap cosa del sexe femení. Tota la seva conversació està dedicada a l’esport.

¾     Tu creus què tanta desgràcia és possible? - diu amb veu pesarosa el Joan.

¾     Home! Amb les baixes que ha tingut l’equip que podies esperar. – ataca el Pau. Malgrat el seu nom és un dels més guerrillers del grup.

¾     Baixes! Baixes, dius! És que són uns camàndules- Massa calers porten a la butxaca i poc treball.- digué el Pere. Generalment és el més dur en les seves opinions.

¾     També tu, Pere. No ho saps perquè no has fet mai esport. No saps el mal que fa torçar-se el turmell o rebre un cop de colze o una traveta. Ni el temps de recuperació que és necessari.- protesta el Manel. És tot un entès en lesions, ja que és metge i a més ha estat esportista.

¾     Sí, sí, el que vulguis però si haguessin d’anar a treballar cada dia a les sis del matí i carretejar caixes, com jo no podríem pensar en totes aquestes tonteries. Jo si no treballa no cobro i les meves deutes tampoc paren.- Exclama el Joan.

¾     Ni tampoc omples un camp ni tampoc t’aplaudeixen ni et xiulen- fica la cullerada el Manel.

¾     Esteu carregats de barrufes. Deixeu en pau al Pau, té tota la raó.- Diu conciliador el Pere.

¾     Tampoc m’obren les portes als restaurants per convidar-me. Jo amb bon caler, gran cotxe i gran casa tampoc em farien corre gaire.- Afirma el Pau.

¾     Ets un mal parit,  Pau. Encara perseguiries alguna dona pel carrer, a més de les de casa.

¾     No sé com t’aguanto tants anys. Mira que recordar-me que visc amb la dona, santa muller i pacient en els meus defectes. A més dues mares, així dit amb bones paraules, però la majoria de les ocasions dues sogres insuportables que ens fan la vida impossible. I per més inri, amb quatre nenes, que són quatre sols, però que comencen a despuntar i haig d’anar amb ulls com plats perquè no s’esgarriïn. - Contesta emprenyat el Pau. 

El Manel acosta el gotet de tequila davant el Pau, dient-li: 

¾     Beu una mica, Pau que tens la boca seca de tan enraonar i et noto una mica emprenyat.

¾     Si té tota la raó! Has llegit als diaris d’aquest que es volia fer actor porno.- replica maliciosament el Joan.

¾     No!- Exclamen els tres.- Qui? 

¾     Aquell... Ara no me’n recordo del nom.- El Joan fa un esforç de memoritzar.

¾     Ah! Tu vols dir ... He escoltat que li agraden molt les disco.- Afirma el Pere.

¾     Calla es veu que se les tenia que treure de sobre.- parla el Joan amb veu sarcàstica.

¾     I després l’entrenador vinga a cridar-li i dir-li: a córrer. I corre, corre, corre. – comenta el Manel recordant el seus temps d’esportista.

¾     Pobre home! Quines exigències tenen els clubs. Una cosa així potser no se li repetirà a la vida. Si jo pugues...?- Contesta melancòlicament el Pere.

¾     Tu,  tio! Si no tens ni mitja empenta. - Rèplica amb menyspreu el Joan

¾     Què vols dir?- Protesta picat el Pere.

¾     Que vam fer la mili junts i sé el peu que calcés.- Afirma el Joan. 

El Pere s’aixeca tot vermell de la taula i aboca els gots damunt dels companys quan intenta saltar al coll del Joan. Aquest s’aparta, la taula rodola. Els altres dos, els agafen i malgrat la seva força per separar-los quasi no poden. Les cadires cauen. La cambrera xiscla esparverada. L’amo surt de la cuina amb un ganivet de pam i mig. 

Es dirigeix als quatre i els amenaça amb el ganivet. Com és un home alt i corpulent queden impressionats per la seva imponent figura.

¾     Prou!- Crida- Sou uns covards caganers sense res al cap. Sembla que l’esport ha hagi pres la poca intel·ligència en que Déu us dota. Vinga a pagar la destrossa que heu fet també i al carrer. 

Dòcilment els homes paguen la consumició que no han begut i la trencadissa que han fet. En sortir al carrer, cadascú pren una direcció oposada. El darrer adéu diu simplement.

¾     Fins la setmana que bé! 

 

És que els homes i  l’esport és una malaltia incurable però normalment no arriba la sang al riu. Per desgràcia alguna vegada si que hi ha cops i algun ferit greu,  però són casos extrems de gent descontrolada. 

Miquel Pujol Mur

L’AIGUANEIX D’ALINYÀ. ALT URGELL

Mitjançant un correu electrònic rebut d’Aubèrria vam assabentar-nos de la inauguració el dia 9 de juliol del circuit autoguiat de l’Aiguaneix en la vall d’Alinyà.

La Fundació Catalunya- La Pedrera gestiona l’Espai Natura Muntanya d’Alinyà. Una del seves premisses és conservar el patrimoni natural i cultural. 

Com havíem participat en una altra sortida amb Aubèrria i sabíem de la seva serietat i del bon mestratge de Jordi Dalmau vam decidir assistir-hi.  

 

Aprofito la presentació de la seva pàgina web per fer una mica de presentació de l’empresa , diu així: 

La passió per la natura ens ve de lluny. Després de diverses experiències professionals, la tardor de 2008 vam constituir AUBÈRRIA, que és el nom d’aquesta muntanya de la cara nord del Cadí. Els nostres objectius són clars: donar resposta a les necessitats ambientals del Pirineu català i aprofitar l’entorn natural per crear riquesa i felicitat. 

Puntualment a les nou del matí eren presents un grup força nombrós, format per persones de variada edat, a la rectoria de l’església de Sant Esteve d’Alinyà. 

Poc després iniciàvem, acompanyats del Jordi Dalmau i la Silvia Garrigós, el camí que amb un desnivell de 177 m. i una longitud de 2,4 km. recorre el circuit. 

Una petita explicació: a nosaltres l’expressió aiguaneix al principi ens va sorprendre i van haver de demanar ajuda al diccionari per saber exactament la seva descripció, possiblement pecàvem d’ignorants.  Aquest en dóna a questa explicació: Lloc on apareix a la superfície dels terrenys una corrent d’aigua subterrània . O sigui una deu o un aflorament d’aigua. Cada dia aprendrem paraules noves o no sentides normalment. 

Tornem al camí, que està senyalitzat per diferents cartells que ens donàvem informació de les diferents plantes de l’entorn i també del paisatge, una esplèndida panoràmica que s’observa mentre pujàvem per la vessant.

Durant una estona vam contemplar les aus que aixequen el vol en recerca d’aliment. En aquesta lloc les muntanyes són un niu de diferents tipus d’àligues i també de voltors. Observàvem durant bastanta estona el vol d’un aufrany de colors blancs i negres que des del cel observava la terra en la seva recerca. En Jordi Dalmau ens va donar una bona explicació del diferents aus que envolten els cims de la vall d’Alinyà.  

Al cab d’una estona arribàvem a l’aiguaneix, ens comentaven que conduïa a un dipòsit que donava abast a les cases de la vall.  

També fèiem una visita a la boixeda que creix exuberant a poca distància de l’aiguaneix. 

La propera parada va ser un punt construït per l’observació de les aus. I finalment retornàvem al punt d’inici després d’una breu caminada i haver gaudit de la muntanya. També d’haver aprés unes quantes coses més de les que sabíem quan vam arribar. 

Aprendre és una forma de cultura. I la bona companyia també ens va fer gaudir del dia i del mon. 

Però a la muntanya d’Alinyà encara és fan moltes més activitats per donar a conèixer el seu entorn. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

RELLOTGE DE SOL DE VALLMANYA. CONFLENT

Rellotge de sol d’un poble que durant la segona guerra mundial va sofrir forces calamitats fins a arribar a la destrucció. 

Que la Pau sigui el sol que ens acompanyi en el nostre dia a dia. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau