PENSAR

El Joan ha localitzat, seguint les instruccions rebudes anteriorment, el llibre a la biblioteca de la Universitat. Per tant, de pensar, no ho ha fet gaire. Segons té entès, les ordres s’han de complir al peu de la lletra sense pensar gens. Així ho manen el cànons de l’autoritat. Més val no tensar la corda, perquè finalment es trenca i copeja sempre al de sota, com si fos un fuet. Per fi estirant-se, ja que està situat molt amunt en el prestatge, agafa el llibre sis. Ja amb ell a les mans, el fulleja fins a trobar la pàgina sis. Aleshores, mira a dreta i esquerra, no sigui que algú el vigili i el confongui amb un espia. Això li produeix una forta esgarrifança, li sembla, ben bé, que està filmant una pel·lícula d’aventures o d’espionatge.

Amb el dit baixa per les ratlles escrites cercant la número sis. Torna a observar la gent que llegeix, això li provoca un sentiment d’enorme penar, una angúnia que el corroeix per dins. I si algú tragués un revòlver? Sí un revòlver d’aquells grossos i lluents, tal vegada de calibre 45 i disparés un tret?  Només de pensar-ho li agafa un fort tremolor i sacseja el llibre com si fos una fulla portada pel vent. Tranquil·litzant-se compta: una, dues, tres, quatre, cinc i sis. Per fi, ha trobat la paraula clau. Un al·leluia d’alegria, però emmudit, surt de la seva gargamella. 

La paraula és pensar. Sí pensar, no pescar, ni penar, ni tampoc pecar i menys encara pencar. Fa un: Uf! I seguidament s’eixuga el front amb la màniga de la camisa. S’asseu en una cadira, posa el llibre damunt la taula i repassa les paraules dient-se: ara has de pensar. A veure, pispar, nooo! Aquesta darrera no reuneix les condicions. Mentre amb el llapis fa gargots en un paper blanc.

 

Pensar o no pensar 

Vaja, ara a imitar Hamlet d’en Shakespeare. I pencar on el poso. Llavors pensa: reflexiona Joan, que et perds. Pensar i pencar, quasi igual a pescar. Els circuits cerebrals, embolicats en el pensar  i en el pencar, poc a poc, s’anaven estrenyent cada cop més. Fins que finalment, els ulls també es van tancar. Quin pesar! En caure adormit, picà de cap a la taula.

¾     Prou!- exclama adolorit, i fa un bon cop amb la mà plana damunt la fusta de la taula. El soroll que fa provoca que tots els lectors aixequin els caps i xiuxiuegin la seva desaprovació. 

La bibliotecària ha deixat el llibre que arxivava i alçant-se de la cadira se l’hi ha apropat posant-se un dit als llavis. Ha repetit en veu baixa la paraula silenci afegint un moviment del dit assenyalant la sortida. El Joan tanca el llibre i es diu a ell mateix. 

Quina manera de perdre el temps, me’n vaig a pescar. Així deixaré de pencar en el pensar fins un altre dia. 

Miquel Pujol Mur

ACS o AX-LES-THERMES. FONT- PISCINA A LA PLAÇA DE SANT JÉRÔME

Què millor per alleugerir els lassats peus, desprès de una llarga caminada, que un bany d’aigua calenta i sulfurosa. 

Acs (en occità, en francès Ax-les-Thermes) és un municipi occità del Departament d’'Arieja a Occitània.  

Acs és conegut per ser centre termal, amb la Bassa dels Lladres, una piscina d'aigua calenta que surt a 77 °C al centre de la població. 
 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

PER QUÈ EL CARNET D’IDENTITAT

El dia és molt calorós. El sol estavella amb forçà els seus ardents raigs damunt la terra. Els caminants el noten com una llosa afegida que marceix el seu esforç. El Marc ha sortit amb la colla d’amics a fer una travessa. Però en arribar a una cruïlla de camins el grup prefereix fer la ruta més curta i opten per seguir un senderó més planer. Però el Marc, enamorat de la muntanya i de l’aventura, vol conèixer uns llocs, dels quals li havien parlat amb entusiasme, per veure una esplèndida panoràmica sobre les valls pirinenques. Amb la brúixola i els plànols pertinents decideix continuar pel seu compte. Segueix un camí que entremig d’arbredes impressionants, cursos d’aigua i estimballs paorosos el portarà fins el punt desitjat. El Marc és un bon caminador i també és un participant assidu de curses d’orientació.  

Però avui la ruta se li fa molt llarga. En cap moment aconsegueix entendre correctament les indicacions del plànol. Sembla ben bé, que no pertanyi a la zona per on camina. Finalment recorrent a la brúixola i al seu innat sentit d’orientació segueix un viarany que creu el conduirà al refugi, situat en un poble innominat, on han de fer nit. 

Està cansat ja que la innecessària volta ha estat molt llarga i el sol, des de bon matí, li cau al damunt com si fos plom líquid. Té sort de les arbredes que en passar atenuen un xic la calor.   

El seu cos està cansat, millor dit esgotat, i les seves cames sembla facin dues passes endavant i una enrere. De veritat està en aquell petit espai de temps que és l’antesala del desmai. 

De sobte rere unes mates un cartell mig amagat que anuncià que ha arribat al poble de ... A més, el petit rètol és mig trencat i només en llegeix una “S” majúscula, acompanyada d’un signe que és incapaç de llegir. Poc a poc, com una tortuga en un camí polsos, avança pel que suposa és el carrer major. 

No veu a cap persona ni a cap animal on pugui posar la seva mirada ni poder preguntar res. Sembla un poble mort i abandonat. Enmig de la plaça una font, quatre arbres raquítics, que fan una mísera ombra, i un banc de fusta situat a ple sol. Deixondit arrossega els peus i els pals sense esmà. Arriba ranquejant amb la motxilla penjada només d’una espatlla, l’altra està tan adolorida que no suporta la més petita pressió del tirant. La deixa caure a terra de qualsevol manera. Fent tentines arriba fins a la font i mou l’aixeta esperant un doll d’aigua fresca  per assedegar la seva set. 

Gira i gira l’aixeta, rodola i rodola, però ni la més mínima expressió d’una escadussera gota d’aigua surt de la seca canonada. Passa la mà pel broc intentant que alguna cosa, malgrat només sigui la seva mateixa suor que mulli la seva pell. Res de res, desesperat gira els ulls pels voltants de la plaça cercant algun esser viu per demanar ajuda. Llavors veu un rètol gegantí, almenys així li sembla, que diu Bar- Restaurant- Hotel. 

La seva mà inconscientment busca la butxaca on porta sempre la cartera. Un sospir d’alleujament li obra la boca, té la cartera i també diners.  Doblegat per la cintura, i amb el cap cot, avança lentament en direcció a la porta de l’esperança. L’obre i entra, només entrar veu que la pols de segles impera dins la sala. Desil·lusionat i arrossegant els peus, com si portés una bola de pres lligada al turmell, s’encamina vers la barra del bar. Una alta aixeta de cervesa crida de seguida la seva atenció. El desig d’una gerra fresca amb un dit d’escuma recorre el seu subconscient. El seus llavis ressecs fins i tot, han assaborit l’amargor agradable del llúpol. Però l’aixeta demostra a simple vista que també és seca. No hi ha cap senyal d’humitat que regalimant indiqui la seva frescor.  

Desesperat pica un cop de mà damunt del taulell. Una rogallosa veu de dona li respon amb un:

¾     Què?- segurament sorgit de la ultratomba, per la seva llunyania.  

De les ombres sobtadament apareix una dona, gran d’edat, pel seus cabells grisos i també gran, més aviat enorme, per la seva mida tant d’alçada com d’amplada. La muller l’observa seriosament de dalt a baix i menyspreant-lo amb la mirada com dient-li sense paraules: desgraciat.

¾     Hola!- surt amablement de la boca del Marc. La dona li respon amb un concís i tallant.

¾     I ...? 

Malgrat el decebedor ambient, esperançat el Marc pronuncia les més belles paraules que el seu cos ressec poden dir.

¾     Alguna cosa per beure, si us plau. 

Aquest darrer, si us plau, ha sonat tendre. Com si fos una pregària a la Mare de Déu. La lúgubre presència femenina mirant-lo amb cara de fàstic li demana en veu ronca.

¾     El carnet d’identitat? 

Sorprès sense ànims per protestar busca a la butxaca. Mentalment es pregunta:

¾     Per què? Si tinc més de trenta anys. 

Aleshores rere una mampara han sonat les fortes rialles de tots els seus amics i entre elles unes paraules d’escarni.

¾     Innocent! innocent! 

Aleshores la dona s’ha tret la perruca i resulta és el tal·lós del Pere. Com no ha notat els quatre pels damunt el llavi superior. 

La resposta del Marc es preferible no comentar-la.  

Una vegada recuperat del seu emprenyament gràcies a unes ampolles d’aigua, molta aigua, i també d’una cervesa freda ha recuperat el seu bon tarannà. Aleshores, l’han assabentat que els mapes que portava havien estat trucats. Tot ha estat un escarment per el seu voler anar sempre sol i més lluny. I deixant als amics que fessin el que poguessin, mentre ell buscava nous horitzons. 

Miquel Pujol Mur

CARTA OBERTA (als pobres aprenents de relataires)

Estimats germans literaris, 

La setmana passada pel dia de Sant Bertold, confessor, la nostra monitora  ens va encomanar un treball sobre parlar metafòricament. Aquesta qüestió és un tema del qual en sé molt poc. Quasi el mateix que els ases d’astronomia.  

A més ens ha recomanat que no parli de amor, ni de sexe ni de assassinats. Altres temes del que sóc igual d’ignorant, segurament el que més, malgrat em faci gràcia inventar-me històries estranyes. Qui calla no piula quan vol, sinó quan li deixen. 

Així poca cosa a dir, ja que en un món explosiu de vida, i amb algun malxinat que no sap més que omplir-lo de terror, aquest el nostre petit reducte de lletres, és un cel blau ple de pau.  

Però penseu germans, que això de la guerra i les morts injustificades no es nou d’ara, ja en el temps de maria santíssima, no, encara més enllà, allà en el principi de l’Antic Testament ja succeïen. En aquells mil·lennis oblidats el simun abrasador del mal ja va agitar les capes celestials. El capità general va veure com el seus generals Miquel i Luzbel  lluitaven, com gos i gat, fins el darrer racó. 

Finalment en Miquel, gat vell, i els seus àngels blancs, símbol de puresa, van aconseguir desterrar, millor dit entaforar a aquells essers malignes, de negra vestidura, símbol de maldat, a les estances de la foscor sense que poguessin rebre mai més la presència benefactora del superior. Qui no veu, bufetada que se’n porta.   

Només una pregunta em faig si els dolents van a parar a l’infern, perquè el servidors del més gran dels grans van vestits de fosc. Si el negre és símbol de pobresa, aleshores els dimonis i la parca també hauríem de ser al cel per ser uns pobres desventurats.  

Metàfores de les metàfores. Blanc o negre? Quin és el millor color per salvar-se.

I com ja m’he enfarfegat i segurament he confós les metàfores, amb les paràboles o tal vegada amb les benaventurances o les faules acabo el meu relat sense cap recança. Muts i a la gàbia.  

Miquel Pujol Mur

SANTA MARIA DEL MERCADAL. CASTELLNOU DELS ASPRES.

Entrar o sortir

Aquesta és la qüestió. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell  Grau

IDEES FOSQUES. Relat negre.

No sé on sóc, els meus ulls no entreveuen cap claror que pugui orientar-me en aquesta desconeguda habitació. 

Però una llum del pensament, una idea crec que salvadora, m’il·lumina: en totes les habitacions hi ha portes i finestres. 

Estenc els braços com antena protectora i avanço lentament. Ensopego en una cosa baixa, tal vegada una tauleta. Toco la seva superfície: és tova. Tal vegada, aleshores, una butaca d’un sofà o tal vegada un sofà. 

No trobo la paret però donant copets amb els meus peus ressegueixo l’obstacle. Quan acabo de rodejar-lo avanço un xic i les meves mans toquen la paret. Poc a poc tantejant l’espai segueixo el meu camí. 

La foscor és total, ni un xic de llum albira cap cosa en l’espai negre. Torno a caminar lentament palpant les parets en recerca d’una porta per eixir de l’obscuritat.  

Camino, palpo, toco mobles, cadires quadres que semblen amuntegats enmig de l’habitacle. La meva orientació continua sent nul·la. No existeix ni nord ni sud en la meva deriva. 

Noto altre cop la blana superfície, per tant he donat la volta complerta a la cambra que m’empresona sense trobar cap obertura. 

Finalment cansat i desesperat em deixo caure en el sofà. La seva superfície m’acull com un nouvingut. 

Aleshores penso, més tard ploro, penso i ploro sense remei. La soledat s’apodera de mi i el meu pensament no recorda ni l’on, ni el quan. 

Exhaust caic en un sopor intranquil trencat per la ignorància de no saber on sóc ni qui sóc. 

Malgrat tot la calidesa del sofà m’absorbeix sense pausa. S’apodera del meu cos i del meu pensament. Poc després sóc un element més de la seva estructura. 

Miquel Pujol Mur

CASA-BALMA DE LES ESPLUGUES. CASTELLCIR. MOIANÈS

Molts diumenges aprofitem l’ocasió per fer alguna visita cultural a un lloc del que ens hagin arribat notícies.

Aquesta vegada els nostres camins ens portaven a visitar la masia de les Esplugues a Castellcir. Per una pista de terra arribàvem al lloc de la casa- museu on hi ha un bon aparcament.

 

El topònim Esplugues està esmentat documentalment l’any 1192 amb el nom de mas de Bernat d’Esplugues. Aquest mas, en concret, des de l’any 1408.

Una espluga segons Diccionari Enciclopèdia de la Llengua Catalana, és: Una cavitat formada a les regions calcàries; cova. 

Esplugues és una masia construïda sota una balma que data de l'època troglodítica. L'edifici consta de planta baixa i dues plantes més.  

Les pedres de les llindes duen les dates del 1748 i 1755, que corresponen a una important remodelació que sofrí el mas en el segle XVIII. Una altra llinda d'aquest mateix segle es troba en els coberts que hi ha damunt de la masia, a nivell de la Quintana d'Esplugues. 

Va ser habitada fins a finals de l'any 2002.  

Completa el conjunt el cobert i el pont romànic del segle XI.

Actualment, acull el radial de l'ecomuseu del Moianès a Castellcir, l'àmbit temàtic del qual se centra en l'aprofitament que n'ha fet l'home de tots els recursos naturals del bosc, com la fusta, el carbó, les plantes medicinals; i com es vivia en una casa de pagès del Moianès fins fa poc: l'autosuficiència de la casa, les seves dependències...

 

 

Ens va ser una visita força bé explicada per la guia. No deixeu de veureu els rats-penats. Sinó els molesteu no us diran res, ja que a les hores de visita acostumen a dormir, això si de cap avall.

 

 

I no deixem de visitar, molt a prop de Berga, la casa de la Balma en la pista que porta de Cercs a Casanova de les Garrigues.  

Bauma = balma, actualment també segons el diccionari.

La casa-balma de les Esplugues és un Bé Inventariat per la Generalitat de Catalunya. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MIRADOR DE LA ROCA DEL QUER. CANILLO. ANDORRA

 

Assegut a l’abisme

Gaudeix de dia

De la formosa terra

A la nit observa

els estels i la lluna.

 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

QUAN HO VAS VEURE DIGUE’NS QUE VAS SENTIR (Relat picaresc)

Estava asseguda a la taula d’una terrassa amb una amiga. El temps era molt agradable com correspon a la primavera i a una tarda tranquil·la. Els raigs de sol es filtraven i es matisaven  al passar entre les fulles dels arbres. No passava gens d’aire i l’ambient era de pau. Una tarda apropiada per parlar amb la meva amiga i recordar-nos dels temps passats. També per a simplement tafanejar de la vida actual de les nostres companyes de col·legi i alguna també de joventut.

De sobte vaig sentir un soroll que em va sorprendre, i vaig observar pels seus moviments que a la meva amiga també. Vaig anar per girar-me quan el soroll va tornar a repetir-se sense gens de consideració. Un gemec esplendorós, gegantí i exagerat va esclatar rere meu com un petard. Un petó com de pel·lícula va ressonar a les meves orelles. Acabant de girar-me vaig veure com una jove parella, sense gens de recat estaven petonejant-se i ficant-se mà asseguts dues taules darrera nostre.  

Era tal la seva passió i també la seva desconsideració que vaig envermellir de vergonya. Les orelles, els llavis, els colls eren resseguit per part dels dos com si volguessin devorar-se en una ànsia desenfrenada. Les seves mans recorrien els seus cossos. Cercaven el contacte de la pell, sota la roba, sense cap mena de mirament per la nostra presència. 

Vaig comentar a l'amiga:

¾     Home, no creus que podríem ser més reservats. Són joves però un lloc o altre deuen poder tenir per les seves expansions amoroses. No aquí enmig del carrer. Hi ha nens que passen i els hi poden donar mal exemple. I els pares que pensaran si se n’assabenten! Amb tanta gent algú els deu conèixer.

¾     Tens tota la raó, Però el jovent és així. Tens recordes quan eren jovenetes i també en teníem de ganes. Ai! Quines arrambades que em feia aquell beneit, que ara quasi no em mira. I jo em recordo que m’incrustava en els seus braços. Ai, Senyor! Quines coses que fem quan son joves inexpertes que creuen es menjaran el món. Al cap de certs temps  ja ho veus. Tu encara?

¾     Calla boja! A la meva edat i la del meu home. Pobret, quina cara faria si li busques les pessigolles.

¾     Tu i jo som de la mateixa edat. Anàvem juntes al col·legi de les monges, te’n recordes de la mestra, la mare Pura. No em diguis que sempre has estat una beneitona.

¾     Ep! No tinguis aquesta idea, que jo quan em vaig casar, de la missa ja en sabia la meitat. Bé, la meitat de la vida no, però de la part amorosa ja ho havia provat tot.

¾     Veus com ets una hipòcrita. Millor dit, som unes mentideres. Ara veiem aquesta jovenalla i els critiquem.

¾     Si jo no ho dic per què no ho facin. Però en un altre lloc. 

I deixant els joves i el seu petoneig vam tornar a emprendre la nostra conversació sobre les nostres amistats. Tot plegat res més que xafarderies. Com deia l’àvia, fer safareig. 

Vaig notar que, la meva amiga, mentre parlàvem estava atenta al que passava a la meva esquena. La vaig observar com neguitosa. Feia el possible per mirar-me i contestar les meves preguntes i donar la resposta adient però, els seus ulls indefectiblement marxàvem de la meva cara i es dirigien frisosos al meu darrera, a on era la parella. De cop, se li van posar els ulls com a taronges i vaig veure que a la seva boca se li feia salivera.   

Emprenyada amb ella per la seva manca d’atenció, i amb la noia i el noi pels seus continus xipolleigs carnals vaig girar-me disposada a retreure’ls la seva poca vergonya. Però el que vaig veure em fa fer callar sobtadament. 

Oh! La noia havia baixat la cremallera de la bragueta del pantaló del noi i ficada la mà dintre i treia ... treia.. i treia. Déu meu! Com podia ser tan grossa. 

Una suor calenta em va amarar  per complert. La meva cara i també el meu cos vam envermellir, però ara de pura enveja. Les meves mans, les de la meva amiga també, van buscar ...   

Miquel Pujol Mur

FESTA DETH HARO. LES . VAL D’ARAN

Visitàvem el poble de Les i en el nostre voltar pels seus carrers arribàvem a la plaça situada darrere de l’església i ens sorprenia la presencia d’un tronc d’arbre d’uns deu a dotze metres d’alçada plantat a terra. És tractava d’un avet despullat de branques. Una mica més avall veiem un altre arbre més o menys de les mateixes mides que era recolzat a terra. Tots dos portaven tascons que obrien la seva fusta.

Encuriosits vam demanar informació i amb ella i les dades aconseguides fem aquesta petita crònica. La vetlla de sant Joan, el dia 23 de juny, el poble de Les celebra una festa ben particular al voltant del foc, i que és el punt de partida de les seves festes patronals de Sant Joan, cremant un tronc d'avet que s'anomena Haro, en clara referència a la seva forma fàl·lica. 

El poble de Les ha mantingut les seves arrels ancestrals a través de la Festa del Haro, que es composa de la shasclada, la quema i la quilhada. 

Al llarg d’un diumenge de primavera es celebra la festa de la Shasclada. L’Haro s’ha tallat del bosc, s’ha baixat al poble i s’ha preparat amb l’esforç de tota la comunitat. La shasclada consisteix en obrir el tronc a cop de pica (shasclà-lo) per clavar-li els cunys que permetran que l'aire l'assequi i sigui de millor cremar. Aquest Haro espera per ser quilhat (aixecat) uns dies més tard en substitució al cremat (quema) de l’any anterior.  

Cada any, la vigília de Sant Joan, el 23 de juny, es crema (quema) l'Haro a la plaça del poble. Abans, i a causa de la cristianització, era necessària la presència de la imatge de Sant Joan Baptista, que arriba en processó seguit pel capellà que beneirà l'Haro abans de cremar-lo. Un cop feta la benedicció, se li cala foc i mentre les flames arriben al cel, un grup de joves fan cremar "es halhes".  

"Es halhes" són elements de gran importància a la festa i es confeccionen amb pells d'escorça de cirerer, unes sobre les altres i lligades amb un fil de ferro. Els més joves les fan girar per sobre dels seus caps com projectils de foc simbolitzant el repartiment de l'element purificador per tots els racons del poble. Un cop "es halhes" s'han cremat, el grup folklòric del poble està preparat ja per decorar la plaça de música i color, amb els seus tratjos tradicionals, de vistosos colors i les seves danses alegres com "es Aubades", "eth Tricotèr", "eth Cadrilh" y el "Balh Plan".

 

Encara amb l'olor de la cendra calenta, el poble de Les es prepara per quilhar el nou Haro. En processó un cop més, però amb la diferència que, aquesta vegada, l'encapçalen les darreres parelles de casats del poble, que coronen el nou Haro amb ofrenes de flors (una corona, un ram i una creu), símbols de fecunditat i fertilitat.

El grup de danses i folklore tradicional tornaran, un cop més, a posar-li el punt de gràcia, alegria i plasticitat que caracteritzen aquesta festa de Les. Aquests músics, cantants i dansaires, han recollit la tradició musical del poble, són "Es Corbilhuèrs de Les". 

Cada any és crema l’arbre de l’any anterior i el nou és aixecat (Quilhada deth Haro) el dia 29 de juny. Les cendres del Haro cremat antigament, s'estenien pels camps perquè la collita sigues més bona i abundosa.

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CASTELLNOU DES ASPRES. ROSSELLÓ

 

Aquest castell medieval, del segle X, a la zona de l'Aspres domina “un dels pobles més bonics de França”. Fou edificat per a consagrar el vescomtat de Vallespir com a capital militar i administrativa.  

És un dels exemples més arcaics de fortalesa medieval subsistent al Rosselló. La seva  terrassa ofereix una vista inoblidable de tota la plana. 

El poble està molt ben organitzat per rebre el turisme, segurament la part més important de la seva economia.  

Un indret molt interessant i bonic per visitar. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

L’EDITORIAL

En llevar-me després d’una nit de malson he trobat un missatge al telèfon. Res més escarit, una adreça i prou. Com sóc molt malpensat i més, després de la nit d’insomni, immediatament el meu cap s’ha omplert de cabòries. Una denúncia, de qui. Una multa, perquè si no tinc cotxe.  

Finalment abandonant els meus mals pensaments he anat al lloc de l’adreça. Un imponent edifici de moltes finestres glaçades com ulls que no miren enlloc. Un cartell gros omple la façana i en lletres grosses anuncia: EDITORIAL DELS SOMNIS FUMATS.   

Baixa una noia, bastant jove, amb un gros volum de fulls, s’asseu al mateix pedrís de l’escala i trenca a plorar. Mentre busca un mocador per eixugar-se les llàgrimes ha sorgit primer de la butxaca, com qui no vol, una cartolina vermella. I, sense paraules, ho he entès tot. El seu escrit, li han comunicat fredament, no val res. 

Un home més gran baixa també amb un gros paquet de papers sota el braç. A la mà llueix una cartolina vermella. En arribar al final dels graons llença el patracol a un contenidor encès que alimenta les seves flames d’il·lusions perdudes. 

Que efímers són els miratges humans quan s’enfronten a la trista realitat. 

 

Miquel Pujol Mur.

EL CREUER (Relat Picaresc)

Em dic Marc, sóc un home de trenta i pico anys, ben format i agradable de caràcter. Per fi a la meva vida he complert el meu somni de sempre, fer un creuer. 

Sóc un solter impenitent que no ha volgut mai lligar-se definitivament amb ningú. Ara mateix acabo de sortir d’una relació d’un parell d’anys. La Marta és una bona noia i la nostra vida en comú ha estat força plaent però, precisament el meu desig de fer el creuer ha trencat la nostra relació. Jo he decidit fer-lo i ella ja havia decidit anar al Canadà. Com cap dels dos ha donat el braç a tòrcer, aleshores han començat a sortir a la superfície tota una sèrie de petites coses de la nostra vida comuna que ens ha deixat una lletja amargor a la boca. Conseqüències finals, la Marta ha fet les maletes, s’ha marxat del pis i s’ha anat a viure amb l’Andreu. Aquest sí que vol viatjar fins el país dels llacs i la neu.  

Ara és el moment oportú, lliure de cap lligam, per fer possible sense haver de discutir amb ningú, el somni de la meva vida. Sortir a fer una volta pel Mediterrani i visitar els països  costers. Per damunt de tot la bella Itàlia i els seus monuments curulls d’història. I per que no tastar, assaborir la seva bona cuina. Ja sé que en diran que en aquest navili, aquest majestuós i enorme creuer, puc trobar totes les galindaines mengívoles d’arreu del món, però somnio palpar la vida, gaudir de les placetes recollides i escoltar parlar l’italià davant d’un plat de pasta, farcida, saonada, amb tota la gràcia del saber del propi país creador de tan saborós producte.  

Per aprendre a orientar-me dins el navili aquest matí he sortit a donar una volta i també per veure les diferents distraccions que m’ofereix. Malgrat les meves mancances anímiques, sóc amant de pedalejar una bona estona al gimnàs. Després nedar un xic a la piscina, més que res per refrescar-me i veure les joves que  prenen el sol. M’agraden per damunt de tot, les que porten un minúscul biquini que deixa entreveure la joventut dels cossos femenins. Tampoc m’importa, admirar la bellesa d’una dona ben feta, malgrat els anys hagin desfermat un xic les seves carns. Però, a pesar de les meves aficions, una mica puerils, i malgrat les diverses parelles amb qui he viscut, sóc un esser essencialment tímid i poc atrevit. 

Després de passejar-me i prendre un refresc he tornat a la meva cabina. Ho tenia ben clar: segon passadís de l’esquerra i cinquena porta. Mes en arribar al passadís la nombrosa quantitat de portes m’ha despistat. Finalment he cregut ser davant de la porta de la meva cabina, quina mala astrugància del navilier de no posar els números a les portes. He posat la targeta clau i he obert la porta. Tot correcte, per les mides i les formes, la meva cambra. Com després de la passejada, estic una mica suat, i les belles sirenes m’han excitat un xic, em decideixo prendre una bona dutxa, això sí amb l’aigua més freda possible. En trec el xandall i el banyador i obro la porta de l’armari per agafar una muda nova.  

Ostres! Tots els prestatges són plens de roba de dona: calcetes, sostens, biquinis, bruses transparents, shorts, etc. Això ha estat la meva primera impressió, després m’he adonat que hi ha roba de canalla. I la meva roba? Qui ha estat el lladre?  

I quina agradable olor a femella que fa la susdita roba. Encara s’ha fet més evident la meva excitació. Llavors s’ha obert la porta del bany i ha sortit un nen d’un cinc o sis anys. El meu ànim a empitjorat, m’he vist atrapat i tancat en una presó. El meu rostre ha envermellit com si tota a la sang hagués pujat a les meves galtes. Però, la pujada de la sang no ha estat complerta, perquè allò que hauria de pendular,  buida de sang, encara s’ha fet més evident. No sé com posar les mans per tapar-la, em sobresurt per tot arreu. Aleshores el nen crida cap a dins del bany i diu:

¾     Mama, mama! Un senyor nu, i la té més gran que la del pare quan era amb la mainadera.

¾     Però que dius nen! Tu encara estàs estressat amb la marxa del pare.

¾     Que no mama! Que hi ha un home nu a la cabina.  

Jo no sóc capaç de trobar la meva roba. Nu, vermell de cara i de... No tinc mans suficients per dissimular la meva situació. S’obre la porta del bany i surt la mare del nen. Només una curta tovallola de bany mal tapa el seu cos. Si abans no tenia suficient amb les mans, ara ja no val la pena. Allò es desborda com mai.  

La dona m’ha mirat, primer ha semblat com si tingués un ensurt. Després ha deixat de mirar allò i m’ha mirat la cara vermella com un tomàquet. El seu rostre s’ha tenyit de rubor. Sense dir res ha agafat el moneder de damunt la tauleta i traient 20€ li ha donat al nen dient-li:

¾     Apa maco, ves ha jugar a les màquines una estona. Haig de dialogar amb aquest senyor.

¾     Mama! El papa quan dialogava amb la Maite em donava més. O és que la xerrada serà curta. Jo la veig llarga.

¾     Calla té 30€ més i desapareix.

¾     Això esta més bé. Em compraré un polo més gros que ...

¾     Calla i fot al camp! 

Prefereixo no explicar res del que ha succeït. Fins el darrer dia no he tornat a buscar la roba a la meva cabina. Ens hem passat el dies acampats com si fóssim Adam i Eva. Fins i tot, ens fèiem portar el menjar. El nen finalment l’ha deixat al cuidat d’una amiga qie també anava amb el seu fill. Molt comprensiva l’amiga, crec que anàvem juntes al creuer. Les dues eren acabades de separar i per oblidar el mal trago havien decidit embarcar-se en un viatge pel mar.   

Lentament baixo per l’escala del transatlàntic. Els pantalons i tota la roba em va baldera, almenys he perdut 3 o 4 kg. Els plats de pasta en una bonica plaça italiana ha quedat en l’oblit. La Laura, ja sap el meu domicili i el meu telèfon, i diu que no m’abandonarà mai. De pensar-ho noto una pressió d’agraïment en certa part. 

Miquel Pujol Mur