Havíem sentit parlat de l’Esquerda i
vam decidir conèixer aquest jaciment arqueològic. Vam anar fins a Roda de Ter i
pujàrem pels seus carrers fins dalt de tot on hi ha el museu, i l’excavació.
Després hem sabut que el terreny pertany al municipi de Masies de Roda, que
envolta pràcticament al de Roda de Ter, i que es va aprovar la seva segregació
l’any 1836.
De la pàgina municipal de Masies de
Roda en tret aquesta explicació prou complerta.
L’Esquerda és un jaciment ibèric i
medieval situat a les Masies de Roda. La seva ubicació privilegiada i
estratègica sobre el riu Ter ha fet que aquest indret hagi estat ocupat des de
la prehistòria, en l’època ibèrica i fins a l’edat mitjana.
Des de l’any 1977 s’hi realitzen
excavacions arqueològiques.
La Generalitat de Catalunya, a l'octubre de 2006, va declarar l'Esquerda
jaciment d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya, en la categoria de
zona arqueològica
Les ruïnes del jaciment ibèric i
medieval de l'Esquerda es troben situades al punt més alt de la península (462
m.) que forma el Ter entre Roda i l'indret de Salou de les Masies de Roda. És
un territori enlairat i allargat, amb aigua abundant i espai suficient per a
viure-hi i cultivar-hi, i que per la seva situació estratègica de frontera
natural, oferia protecció als antics pobladors. Amb paraules de l'historiador
Antoni Pladevall, l'Esquerda és una immillorable fortalesa enmig de
la Plana de Vic des de la qual es controla el curs del Ter i la principal via
de comunicació que donava accés a les terres gironines.
El lloc és excavat metòdicament des
de 1977 per un equip d'estudiants i llicenciats en Prehistòria, Història Antiga
i Medieval de la Universitat de Barcelona, dirigits per Imma Ollich i
Castanyer, doctora en Història Medieval i professora de la mateixa universitat.
Malgrat que la península de l'Esquerda pertany al terme municipal de les Masies
de Roda, la gestió del jaciment i el Museu Arqueològic depèn de la Fundació
Privada l'Esquerda. El Museu Arqueològic de l'Esquerda, dirigit per la mateixa
Imma Ollich i la conservadora de la sala Maria Ocaña i Subirana, és un espai
monogràfic dedicat al poblat ibèric i medieval de l'Esquerda, on s'hi poden
veure els materials recuperats en el decurs de les excavacions, i es dóna
informació de la situació geogràfica del jaciment, del treball arqueològic, de
les eines que es fan servir, i de les tècniques i anàlisis que es realitzen,
etc.
El jaciment arqueològic de
l'Esquerda comprèn dos moments històrics d'ocupació ben definits, l'ibèric i el
medieval. Les estratigrafies realitzades a tocar de la muralla i l'anàlisi de
les restes més antigues que s'hi ha trobat, donen una datació dels segles VIII
i VII aC., del període conegut com el Bronze Final. Aquest primitiu assentament
fou el primer que es construí a dalt de la península de l'Esquerda, ja que les
seves restes s'assentaven directament sobre la roca natural. Es tractava d'un
petit poblat sense fortificar, amb petits habitacles circulars en forma de
cabana, construïts a base de fusta i argila. De l'etapa del Bronze Final s'han
recuperat restes òssies i fragments de ceràmica a mà, brunyits, acanalats i amb
decoració pentinada. Sembla que després de la primera ocupació es produí un
abandonament del poblat.
Entre finals del segle V i la
primera meitat del segle IV aC., es construí el primer assentament ibèric de
l'Esquerda. Aquest Oppidum o poblat fortificat es
bastí i s'organitzà a redós d'una potent muralla de sis metres d'alçada,
edificada a la primera meitat del segle IV aC., amb dues torres massisses que
flanquejaven l'entrada al poblat, i travessada per un carrer rectilini i
perpendicular a la muralla, amb unes recambres internes de petites dimensions
anomenades armora que s'utilitzaven en feines comunitàries o
d'emmagatzematge, ja que s'hi ha trobat restes de recipients fets a mà o a torn
per guardar gra i líquids. Les excavacions realitzades al jaciment ibèric de
l'Esquerda demostren que es tractava d'una societat organitzada, capaç de
desenvolupar sistemes constructius i edificar estructures domèstiques (cases i
obradors), realitzar activitats artesanals i comercials, i receptiva a les
manifestacions culturals i les creences religioses. Pel que fa a les troballes
de l'assentament ibèric, a més de la ceràmica, destaquen les restes
d'instrumental de metall, eines de ferro o ornaments de bronze; algunes
fusaioles per filar la llana i molins de mà per moldre cereals; i altres
materials de tipus ornamental com denes de collaret d'os o de pasta vítria, i
restes de fíbula (OLLICH, I. Et al. 1995).
El poblat ibèric fou destruït a
finals del segle III aC., quan un potent incendi enderrocà bona part de la
muralla, i almenys una de les torres, i originà l'abandonament momentani de la
península de l'Esquerda. No fou fins als segles II i I aC., que les comunitats
iberoromanes, del període ibèric recent, repoblaren la península de l'Esquerda
i construïren una nova muralla situada uns 10 metres més endavant que la
primera. De tota manera aquesta ocupació tampoc durà gaire, ja que les restes
arqueològiques del jaciment evidencien que el segle I aC., el segon poblat
ibèric fou destruït de forma violenta i novament per culpa d'un incendi, però
aquesta vegada, a diferència de la primera, la destrucció fou definitiva i
l'Esquerda ja no es tornà a poblar fins a la baixa Edat Mitjana. D'aquesta
etapa destaquen fragments de ceràmica a mà i a torn de tonalitats grises i
vasos pintats amb motius geomètrics de color roig i vinós; instrumental de metall,
eines de ferro, i algunes monedes i inscripcions en escriptura ibèrica a les
roques de la vora del riu (OLLICH, I. Et al. 1995).
Els romans no s'interessaren per
l'Esquerda i es va haver d'esperar fins a les primeries del segle V dC, en un
context general d'inestabilitat i manca de seguretat, i per a la defensa
natural que suposava el lloc, perquè es tornés a ocupar la península. Aleshores
s'hi bastí una civitas fortificada que actuà com a centre de
defensa contra els pobles invasors, amb un territori assignat al llarg del Ter
que comprenia els actuals municipis de Manlleu, les Masies de Roda, Roda de
Ter, Tavèrnoles, i bona part de Gurb (PLADEVALL, 1990). Alguns segles més tard,
per fer front a les invasions musulmanes els francs carolingis fortificaren una
línia de defensa resseguint el curs del Ter amb la creació de primitius
castells i torres de vigilància; fou el cas de Savassona, s'Avellana, Sant Pere
de Casserres i l'Esquerda, entre d'altres. En el cas de l'Esquerda, però,
l'existència de les antigues estructures constructives la convertiren en el
centre d'una guarnició, d'un destacament armat carolingi i possiblement
anterior, visigot i baix-romà. Segons les historiadores Montserrat de
Rocafiguera i Imma Ollich, durant una cinquantena d'anys, fins a la destrucció
del 826, la "Rota civitas" de l'Esquerda va comandar
i controlar una xarxa organitzada de torres i castells a la línia del Ter. Els
Annals Reials del rei franc Lluís el Piadós, la primera cita documental de
Roda, ens informen de la destrucció de la fortificació de l'Esquerda o Roda
ciutat durant la revolta d'Aissó contra els francs. Des de l'any de la
destrucció fins al 875, quan el comte Guifré el Pilós inicià la repoblació i
reorganització de la Plana de Vic, es creu que la ciutat fortificada de
l'Esquerda restà abandonada.
A partir del segle X, concretament a
l'any 927, es té constància documental d'una primitiva església pre-romànica
dedicada a Sant Pere i emplaçada a la fortificació de l'Esquerda. Aquesta
circumstància ocasionà que bona part dels pergamins concernents a la Roda
ciutat, sobretot des del segle XI, s'hi referissin amb el nom de Sant Pere de
Roda. El poblat alt-medieval s'organitzà al voltant de l'església i comptava
amb un petit nucli de cases. Els habitatges d'aquesta època eren cases petites,
de planta quadrada i construïdes amb pedra tallada en carreus irregulars. A més
dels habitacles, també destacava la necròpolis de tombes antropomòrfiques
excavades a la roca i localitzades al voltant de l'església, a la zona de la sagrera.
Les més ben conservades es troben a la franja nord del jaciment medieval; al
cantó de migdia, en canvi, molts enterraments eren fets en caixes de llosetes.
L'excavació ha proporcionat materials abundants de bronze (sivelles i peces
ornamentals), de ferro (eines i atuells), de vidre i os, a més de les restes de
ceràmica, que han estat molt importants per a l'estudi tipològic de la terrissa
grisa d'ús comú durant l'alta Edat Mitjana (PLADEVALL, 1991).
Des de la segona meitat del segle XI
fins a mitjan del XIII, la població agrupada al poblat medieval de l'Esquerda
va anar creixent i desenvolupant-se a l'entorn de l'església parroquial de Sant
Pere de Roda, protegida per les antigues muralles ibèriques novament
reconstruïdes. A l'interior dels murs, la vila de Roda creixia i s'organitzava.
Les excavacions arqueològiques denoten un evident plantejament urbanístic: una
plaça al costat de l'església de la qual surt un carrer longitudinal que va a
parar a la muralla, alguns carrers transversals planificats en època ibèrica,
diverses cases arrenglerades al llarg dels carrers, i, cap a tramuntana, un
conjunt tecnològic agrari destinat a producció, emmagatzematge i transformació
d'aliments format per una sèrie d'edificacions (graner, molí, possible premsa, era
i paller). Els habitatges del poblat baix-medieval, eren cases de planta
rectangular amb fonaments de pedra, parets de tàpia i cobertes amb bigues de
fusta i teules. Les tombes d'aquest període es troben en estrats superiors als
de les sepultures antropomorfes de l'etapa anterior, aprofitant sovint les
seves lloses de coberta per a nous enterraments. Són tombes fetes de lloses amb
forma de caixa i sense cap mena d'aixovar. Quant a les restes de materials,
destaquen els utensilis per cuinar de ceràmica grisa, eines de ferro, i alguns
objectes de bronze de tipus decoratiu (OLLICH, I. Et al. 1995).
El dinamisme poblacional de la vila
va originar la construcció d'una nova església en substitució de l'anterior
pre-romànica, que havia quedat petita. La nova església de Sant Pere de
l'Esquerda, de tipologia romànica i estil llombard, s'erigí al mateix lloc que
la primera, s'engrandí l'espai i s'aprofitaren els fonaments d'antics murs.
Segons la documentació disponible, és probable que s'acabés de construir i es
consagrés entorn el 1042. S'esmenta per primera vegada en un document del 20 de
setembre del 927, i des del 1044 es convertí en la parròquia de bona part del
terme de la primitiva vila de Roda emplaçada a dalt de la península de
l'Esquerda.
Al punt més elevat del jaciment, a
la part que dona al riu, i que és el millor punt d’observació del territori hi
ha una base de forma circular, construïda damunt la roca, possiblement d’època
carolíngia. Servia per assentar-hi una torre de vigilància rectangular de fusta.
S’ha construït una rèplica al costat del Museu
Es pot passejar pel jaciment de
forma lliure. Hi ha molta informació sobre el jaciment, les construccions, la
fauna i la flora en uns cartell situats estratègicament en el transcurs de
l’itinerari.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
