Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimarts, 28 de febrer del 2017

MARCEL I EDDY. II. “UNA TITELLA I UN TITELLAIRE."

Aleshores el Marcel escolta dins el seu pensament una veu suau que com surtin del ninot li contesta  exasperada:
¾     Això ja ho sé! No cal ho repeteixis.  

El Marcel és porta les mans al cap com si la seva ment no pugés resistir les paraules de l’Eddy. Fem un esforç torna a enraonar al seu company d’habitació

¾     Tu em recrimines! Tu, ets la meva titella, i el record de la meva mare que et va guarnir abans d’entregar-nos, l’un a l’altre. Ja fa molts anys vam començar junts la nostra aventura. No! no em recordis l’incendi. Un descuit, potser anava una mica borratxo. Sí, sí. Ja ho sé, va morir l’Amanda, la teva parella. També la Susi, la meva. Sí, a la Susi la van enterrar. La teva companya va desaparèixer per sempre entremig de les cendres. No m’ho perdonaràs mai! 

L’home pren un flascó de damunt una tauleta i es serveix un gran got ple de licor. Amb la boca i la cara fa una gran ganyota com si el licor li cremes per dintre. Mira a ninot i li diu amb veu fosca.
¾     Aquesta tarda estaràs en els braços de la nena mal que em pesi.  

Aquella tarda va haver un gran aldarull durant l’espectacle. El Marcel mig begut i amb el seny extraviat va llençar l’Eddy als braços d’una nena de cabells rosos i ulls blaus com el cel. Per desgracia una de les mans del ninot va ferir una galta de la criatura. Poca cosa, però de l’esgarrinxada van sorgir unes gotes de sang. La mare va cridar espantada, com si la seva filla anés a morir-se a causa de la ferida. La funció va suspendre’s i la policia va fer un atestat. 

El Marcel va donar molt positiu d’alcohol. El van detenir i el van portar primer a l’hospital, i després a comissaria fins que li van marxar els efectes de la beguda. 

L’endemà no va haver funció. La Gigi va anar com cada dia a ajudar però malgrat que va trucar repetides vegades ningú va obrir la porta. Va semblar-li escoltar a dins com si hagués dues veus diferents, que es discutien amb crits aïrats. 

Va tornar el dia següent i tot romania en silenci. Va picar repetides vegades amb els artells de la mà. Desesperada va recórrer a la vigilància del parc. Com tenien una clau de reserva  van obrir la porta i horroritzats va trobar el cadàver del Marcel escanyat pels fils de l’Eddy, la seva titella preferida i una part del seu propi jo. 

Poc després se’ls emportaven en una llitera coberts amb una tela, amb l’Eddy damunt la panxa del Marcel. Va obrir-se un dels ulls de la titella i mirant la cara, ja rígida de l’home, va recriminar-li.
¾     Així no, borratxo de merda, llançat com una pedra no. Ens haguessis pogut presentar, jo sempre faig gràcia a les criatures i potser haguessis parlat amb la mare.  Que bona falta et feia una companya. Desgraciat, ara callarem tots dos per sempre. Curt de gambals!  

Poc a poc l’ull es tanca i el ninot també finalment calla i reposa.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 25 de febrer del 2017

PARAULES... VOLTORS.


En un racó del camí un grup de voltors acabaven amb les restes d’un animal mort.  

Què hi podem fer? És la seva feina i el seu destí. 

Però, quants carronyers hi ha en aquest món que devoren la innocència d’altres humans. 

Uns ho fan per subsistir, els altres per enriquir-se mitjançant la pobresa del pròxim. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 23 de febrer del 2017

MARCEL I EDDY. I. “UNA TITELLA I UN TITELLAIRE."

El teatre de titelles del parc ha acabat la seva funció. El teló baixa entre aplaudiments del públic infantil i també els adults que els acompanyen. El Marcel és un gran mestre que sap moure amb molt art les seves titelles. Els hi fa prendre vida tal vegada com si fossin éssers humans. 

La Gigi, la seva ajudanta i col·laboradora, es cuida de guardar els ninots a cadascuna de les seves caixes. Totes no, menys una, la preferida del Marcel. La intocable. És la única que no guarda mai. La noia, després amb un simple adéu, es marxa cap a casa seva. 

El Marcel sempre  porta al seu costat la seva titella preferida. Algun cop, fins i tot, en braços com si fos una criatura o dins d’una gran bossa. Les altres romanen tancades en el petit magatzem del teatret. L’Eddy, sempre inseparable,  l’acompanya vagi on vagi. Té un lloc reservat en una butaca al costa del llit de l’home. De bon matí sembla que la seva comunió va més lluny que la d’un ninot i el seu propietari. 

El Marcel quan desperta immediatament la seva mirada es dirigeix al seu amic de tela i fusta.
¾     Bon dia, amic Eddy.- Exclama content al veure els raigs de sol que entren pel finestral. Un núvol passa i el ninot sembla que guinyi els ulls.
¾     Oi! Què estàs enfadat, amic. Ahir vam fer una bona recaptació. Els del Consell rector del parc estan força contents. Ens prorrogaran un altre cop el contracte. La ciutat és bonica i agradable per viure. Són feliços aquí. Eh, Eddy. 

El Marcel és gira per sortir del llit, però aleshores creu veure una espurna de malestar als ulls de l’Eddy.
¾     Per què en mires com si estiguessis emprenyat. No giris els ulls quan et parlo, que no m’agrada. Però, què dius? Que tant et fot el que pensi.  

El titellaire torna a estirar- se al llit i hi roman mentre observa la cara del ninot. Donant-se un cop de palmell al font prossegueix:
¾     Ja ho sé! Per la nena dels ulls blaus. Sí, és maca. La seva mare també i els seus ulls també són clars.  

Al notar com un gest per saltar-li a sobre, tal vegada el giny d’un llum o potser una ombra fugissera el Marcel l’assenyala amb el dit i l’adverteix primer, després continua parlant com qui vol fer-li un raonament:
¾     No et belluguis! No arruguis el front! Ja ho sé que t’agrada, però pensa que ella és humana i tu només una titella. 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 21 de febrer del 2017

CARTA A L’ÀVIA NÚRIA.


Apreciada àvia Núria, 

Et sorprendrà aquesta missiva ja que sé que és impossible que la puguis llegir en aquest país llunyà i sense retorn on ets. Però vull posar en tinta coses que recordo o tal vegada que el que m’ha succeït recentment m’ha omplert el cap de sentiments. Segurament després romandrà tancada dins un sobre entre els fulls del meu diari. Potser algun dia la tornaré a llegir i em diré, mira que eres ximpleta. O serà la meva filla qui la descobreixi entre el munt de papers que hauré acumulat en el transcurs de la meva vida.  

Volia escriure’t una carta quan vaig ser dona. Però eren temps plens d’incertesa sobre què volia fer, si estudiar o treballar. També hi havia el broll dels primers sentiments, això que anomenen amor. Els xicots, etern problema i etern desig. Tal batibull efervescent d’idees vam fer-me posposar escriure’t. 

Iaia, tinc al meu costat una nena de carn rosada i pell suau, la meva filla, la teva besnéta. És preciosa com la poncella que esclata a la vida. Sense pecar de mare vull dir-te que és única. He resseguit, admirada, la seva pell tèbia i flonja, però de tacte ferm. 

No voldria passar-me amb detalls, reconec que és com moltes criatures acabades de néixer. Però àvia, és la meva filla! Bé, també és del Joan, no sigui que casualment un dia trobi aquesta nota i m’ho retregui. 

Però àvia jo vaig transformar el meu cos per donar-li cabuda dins meu. La vaig alimentar. La vaig acaronar dins el meu ventre i finalment la vaig parir. Si ja sé que em diràs amb aquella veu teva segura i determinant: Com totes les dones. Però és fruit del meu cos i de l’amor vers un home. Iaia, és la meva filla com la meva mare va ser la teva. 

Els temps són diferents, ja ho sé, per això recordo que el teu caràcter era fort i un xic eixut.  Tu vas haver de pujar els teus fills ajudant el teu home a fer jornals al camp. Manllevant temps de dormir per tirar endavant la casa de pagès. Treballant des de bon matí fins a ben entrada la nit per cuidar la casa, l’home, els fills, i fins i tot, els animals dels corrals. Després de tot això, esllomada i cansada quan queies al llit havies de complaure, sense esma, els desitjos de l’avi. 

Era una bona persona l’avi Pere, mes com tots els homes d’aquella època no havien estat educats per fineses ni contemplacions, ni per als altres ni per a ell mateix. Encara el recordo a la galeria, ja molt gran, fent mitja becaina, mig treballant, amb aquelles seves mans fortes i gastades,  amb arrels i trossos de branques volia esculpir amb el ganivet per donar-los noves formes. Una afició que no havia pogut complir mai de jove. Perquè el deure d’un home era treballar i portar diners per alimentar la família. 

Quant ha canviat la vida en el transcurs del temps!  

Ara, asseguda en el llit d’una habitació de blanques parets, espero amb impaciència que em portin la meva Núria. Sí, com tu, Núria, per alletar-la per segona vegada. 

Iaia,  tot ha canviat però sempre recordo la teva força, el teu esperit un xic fort que vas mantenir  fins el darrer dia. Sense queixar-te mai per res. 

Àvia Núria, tanco la carta perquè escolto passes, crec que és la infermera que me la porta neta i polida per donar-li de mamar. Iaia, us estimo a la meva Núria, i al teu record, si el teu record, àvia Núria. 

Marta. 

Pd. Àvia, dubto si guardar aquesta carta o si quan arribi a casa encendre uns branquillons, pocs com em vas ensenyar. Aleshores amb una flama alegre la cremaré perquè el fum t’arribi en forma de missatge, al lloc on descanses. Mentre, contemplaré una vegada més, com la resplendor del foc  il·lumina la formosa cara de la meva filla. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 18 de febrer del 2017

PARAULES... BELLESA.

Què és bellesa. 

Potser... 

La bellesa de la natura.  

Tal vegada... 

La bellesa de les coses tangibles.  

O millor dit... 

La bellesa de les coses immaterials.

Encara més... 

La bellesa dels sentiments. 

Tot és bellesa, quan mou els sentits a l’amor, a la tendresa o a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 16 de febrer del 2017

ELS PASTORETS. II

Finalment ho ha aconseguit i han anat junts a assajar. S’ha fixat que el director se la mira molt i somriu. Per què somriu, s’ha preguntat. En fi coses de les persones grans. 

Avui, ja acabades les classes ha anat al raconet sota els arbres, que de sempre ha estat el seu refugi. La Mireia li somriu! La Mireia està contenta! La Mireia li fa un petó! La Mireia, l’abraça! La Mireia està eufòrica! La Mireia quasi balla! La Mireia ...
¾     Però que et passa- pregunta contagiat per l’entusiasme de la mossa.
¾     Saps que faré els pastorets amb vosaltres.
¾     Sí ja ho vam parlar ahir. Seràs la meva companya, la pastoreta Garrofa. 

Sense escoltar-lo ella continua:
¾     L’Arnau, el director ha vingut a casa.
¾     A casa teva?!
¾     Sí! I ha parlat amb el pare i la mare. 

Caram, pensa el noi, si que és important el paper de Garrofa. Per mi no va venir a dir res a casa meva. Clar com que és més petita d’edat, el director ha volgut tranquil·litzar a la família.
¾     El pare i la mare estan molt contents i orgullosos de mi.- continua alegre la noia.
¾     Ah sí? De veritat quedaràs força bé de Garrofa.
¾     De Garrofa? Com se t’ocorre! El director ha dit que faré de Verge Maria. Com sóc tan bonica.
¾     De Verge Maria!- exclama esglaiat- Què farà la gorda de la Susanna. Amb aquella cara plena de grans. Posada darrere en el pessebre, allà al fons, no se li veuen. Total, una mica de pólvores i la gent no se n’adonarà.
¾     Ho ha dit el mateix director. Jo tinc la cara fina i delicada. Semblo fins i tot un àngel caigut del cel.
¾     Pobre Susanna! Ara sense paper.
¾     No! Farà de Garrofa amb tu. És simpàtica no creguis. Fareu una bona parella de Garrofa i Pallanga. 

Pobre Josep! Quina decepció la Susanna al seu costat fent de Garrofa i la Mireia al costat del cregut del Ricard.  
¾     Terra, empasseu-me que en vull fondre!– Crida, desesperat. 

Per sort, la Mireia, amb els ulls plens de picardia, li diu amb veu amorosa:
¾     Recorda que t’estimo! 

Quin remei li queda, sinó conformar-se. A la Susanna si s’equivoca, i convé pot donar-li una guitza. Cosa que no faria mai a la Mireia. Té por, malgrat les paraules de la noia, i si, mirant-la enlluernat per la seva bellesa, no es recorda del seu paper, aleshores serà la Susanna qui li doni una empenta. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 14 de febrer del 2017

ELS PASTORETS. I.

El Josep és  a la seva habitació. Damunt la taula té els llibres i les llibretes. De cop, sona el telèfon. Empipat per la interrupció, pren la “tablet”, i malgrat tot, somriu al veure la cara riallera de  la Mireia a la pantalleta. Observa que li ha deixat un missatge però, prefereix no obrir-lo. La seva obligació, si vol aprovar el curs és per davant de tot, acabar de fer els deures i després estudiar les lliçons. Quan acabi i abans d’anar a dormir obrirà i escoltarà la veu de la noieta que li agrada. L’assignatura de matemàtiques és prou complicada i sap que no pot entretenir-se.  

Acabats els deures i d’estudiar el temari de demà, ho recull tot dins la motxilla. La deixa al costat de la taula preparada per demà anar a l’institut. Recolzat al llit, tanca el llum gran i encén el petit del costat del llit. Obre el mòbil cerca el missatge deixat per la Mireia. A pesar del seu domini ha estat un autocàstig esperar a l’hora d’anar a dormir sense sentir la nota de l’amiga.  

Mentre contempla la bonica cara escolta el missatge: “Demà t’espero al nostre raconet de sempre. Tinc una sorpresa per a tu. Recorda que t’estimo”.  

Es pregunta encuriosit: Una sorpresa, quina?  

Fa temps que la vol convèncer per anar una tarda al cinema. Aquesta setmana fan una pel·lícula que li agrada molt. És un xic romàntica, però també passen moltes aventures. Potser, per fi, el seu somni es farà realitat. S’ensomnia pensant: tots dos junts en la sala fosca. Crispetes i, notar-la al seu costat. I per què no, també espera aconseguir algun que altre petó. 

La Mireia li agrada molt, sempre li ha agradat. Quant temps fa que es coneixen: de sempre. Tal vegada ell havia estrenat els primers pantalons curts amb tirants i ella encara anava amb bolquers. Junts, les mares els portaven a la guarderia, després al col·legi, i ja més grans marxaven junts a classe. En tornar sempre ho feien junts.

Últimament s’han esbatussat una mica. La raó és que el Josep s’ha apuntat a fer teatre. S’ha de fer “Els pastorets” d’en Pitarra i ell vol interpretar un paper. A la reunió anterior a l’assaig, com que és alt i prim li han donat el paper de “Pallanga”. Però no hi ha ningú per fer el rol de “Garrofa”. 

Aleshores ha pensat: Qui millor que la Mireia? És una noia, però amb el vestit de rabadà i un bon jersei per sota que la faci més grossa pot passar  per un xicot. Amb moltes paraules i uns quants afalacs ha mirat de convèncer-la.
¾     Sí, Mireia. Vine que t’agradarà.
¾     Però, què dirà la mare? Acaba molt tard.
¾     No et preocupis! Vens amb mi i ja saps que la teva mare hi confia. Hem anat sempre junts. A casa teva sóc quasi com si fos un dels teus germans. 

Malgrat ho ha dit per convèncer-la ha sentit un rau-rau dintre seu. Ell no vol a la Mireia com a germana, sinó que sigui la seva xicota. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 13 de febrer del 2017

PONT MEDIEVAL DE SANT MARTÍ D’ALBARS. LLUÇANÈS OSONA.

 
El pont medieval de Sant Martí d’Albars és un del símbols del municipi.  

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 

dissabte, 11 de febrer del 2017

PARAULES... VIDA.

Néixer...

Viure...

Morir...
 

Quan anys des del principi fins el final.
 

Ha estat tot aquest temps ben empleat?
 

Quanta gent seguiren només la inèrcia de la vida.
 

Ens ha gaudit?
 

Hi ha que pensar-s’ho.
 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 9 de febrer del 2017

BLANCANEUS.

La setmana passada vaig rebre un encàrrec bastant difícil de resoldre. Si nó recordo malament alguna cosa així com: per què la Blancaneus no va casar-se amb cap dels set nans. De moment i sense pensar-m’ho gens va sortir-me l’ocurrència de que la tenien curta. 

Després vaig voler aprofundir més en el tema i vaig buscar els noms dels protectors de la noia: Vaig tenir-ne prou: A veure, si endevino una mica la filosofia de les dones, cosa prou difícil, però interesant. 

Noms del nans:
Mudet: a quina dona li pot agradar estar casada amb una persona que mai diu cap paraula amable ni afalagadora.  

Esternuts: una parella al costat que no fa més que estossegar i esternudar. Us imaginneu una escena intima i ell vinga i vinga a bufar i tossir sense parar. 

Vergonyós: mig tapant-se amb un coixí i dient, no me la miris que la tinc xica i així la pobra xicota res de res. 

Dormilega: malament, i si a més és gandul, pitjor. 

Feliç: perillosíssim, si és massa feliç no s’adonarà de les necessitats de la desitjosa noieta.  

Rondinaire: particularment amb un ser que sempre protesta no em sabria entendre. Prou difícil que és la vida, per tenir un corcó al costat. 

Savi: home el savi el que se las sap totes, no perdona ni una i a més s’ho creu. Crec que és el més vell, gros i barbut dels nans. 

Després d’estudiar la personalitat de cadascun, pobra Blancaneus no li quedava més esperança que esperar a veure si el príncep era millor. 

Després d’aquest discurset he de dir que segurament el tema és molt més profund i trist que la poma, la madrastra i el conte. La historia té noms i cognoms i els pobres nans eren nens de poca edat que treballaven a les mines triant els minerals. Pel seu treball es devien veure vells i desgastats al màxim. Van arribar a dictar-se tota una sèrie de lleis per protegir-los. 

El pare de la Maria Sophia es deia  Philipp Christoph von Erthal, Condestable del territori de Kurmainz des del 1719 fins al 1748. Tenia uns bons dots diplomàtics i és per això que en moltes ocasions havia de viatjar a l'estranger per entrevistar-se amb emperadors, reis i altes autoritats d'altres països. 

Però el 1741 va succeir un fet que va trasbalsar la vida de la família von Erthal, però sobretot de la jove Maria Sophia que va quedar-se sense mare. Al cap de dos anys, el 15 de maig de 1743 en Philipp es tornava a casar amb Claudia Elisabeth Maria von Venningen, nascuda Comtessa Imperial de Reichenstein.  

Era una dona autoritària que no va dubtar en afavorir als seus fills, fruit d'un anterior matrimoni, aprofitant les absències del seu marit.  La jove Marie Sophia va trobar-se convivint amb una dona egoista que es passava el dia mirant-se al bonic mirall de la seva cambra, regal del seu marit.  És un mirall impressionant, de 1,60 metres d'alçada i encara es pot veure en el museu del Spessart, al castell de Lohr. 

La història explica que la jove Maria Sophia va acabar morint jove i malalta. No ens costa gens imaginart-la mirant per la finestra de la seva cambra pensant en escapar-se. Fugint d’aquella dona que no l'estimava, escapant pel bosc del Spessart, creuant les set muntanyes, conegudes com les Höhenweg, i arribar allà on hi treballaven els nens miners extraient plata i coure, per cuidar-los. Esperant, potser, que algun dia un príncep ben plantat la tragués d'aquell malson. 

Malauradament la història real no va acabar com el conte i la jove va morir sense saber que la seva vida seria transformada en un conte de fades pels germans Grimm. 

Respecte a la poma enverinada hi ha certes fonts bibliogràfiques que descriuen un verí utilitzat per la madrastra. Es va introduir mitja poma en suc de belladona, un fruit que es troba fàcilment al Spessart.  

El fet de que una vegada en aquest estat narcotitzant els set nans posessin a la princesa en un sarcòfag de vidre no es d'estranyar a causa de la importància de la fabricació de vidre a la localitat de Lohr. 

De la realitat a la fantasia hi ha molta distància i pel que es veu en aquest conte hi ha suficient espai com per arribar a la Lluna. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 7 de febrer del 2017

LA DIETA. II


Vaig sortir de la consulta amb la moral per terra. Els carrers profusament il·luminats, la gent contenta i alegre portant les acolorides caixes dels regals. Les botigues plenes de galindaines mengívoles i apetitoses als aparadors. Jo castigat a fer dieta. L’amic de la botiga de licors va saludar-me i em va recordar que ja tenia el cava que li havia demanat.  

He passat el Nadal quasi sense menjar. Si veiéssiu la meva trista cara mirant-me el tall de lluç blanc i sense gust que vaig menjar el dia vint-i-cinc. Vaig posar-me a plorar. Les llàgrimes del meus ulls plorant a pleret, van ser l’únic que va donar sabor a la carn del pobre animal marí. Em trobava malament, desanimat, sense força, sense ganes de res, i caient-me contínuament grosses gotes d’aigua salada dels meus apesarats ulls. 

Ja al cim més alt de la desesperació, ja sense veure cap sortida a la meva trista vida vaig recordar-me d’una pel·lícula de Marco Ferreri, “La Gran Bouffe”. Mastroianni, Picoli, Tognazzi i Noiret tancats en una mansió i disposats a menjar, beure, fumar i sexe fins a morir. I vaig veure com si fos una pel·lícula la meva vida futura. Total, per a què? Obligat pel Barrientos, de mal pelatge, a malviure per resistir uns quants anys més i abocat a l’amargura del mal menjar i el mal beure. Tanmateix m’he vist tancat en una residència regida per monges velles i bigotudes. Postrat en un llit, poc menjar, controlat el beure, només aigua i posant-me una lavativa cada matí. Per això, viure? No! Mil vegades no. Per què veure el naixement d’un nou any.   

Vaig sortir de casa, vaig anar a la bodega vaig encomanar que em portessin deu caixes de vi del Priorat, cinc del millor cava català, unes quantes més d’un vi blanc de suau paladar, més que res per suprimir l’aigua, i unes quantes ampolles de licors d’alta graduació.   

Vaig anar a continuació a la casa dels menjars preparats i vaig encarregar tota una gran quantitat de tot per a cada dia. De peix, no vaig ni parlar-ne. I seguint el meu desig, a continuació entrava a la casa de la meva amiga Lulú. Sincerament, el que regenta la Lulú és un bordell de bastant mala fama, però de noies força maques. Li he explicat el meu propòsit i m’ha contestat que seria la mà amiga que m’acompanyaria en el meu traspàs. Previ pagament, certes coses no es fan només per amistat, ha decidit tancar uns dies i portar-se per fer-nos companyia, la Lili, la Lolo, i fins i tot, la  Lula. No he entès mai aquesta simfonia de noms de la família de la ela. 

No vull avorrir-vos amb els disbarats que he fet en aquests pocs dies. Amb les meves amigues vam trencar tots el manaments de la llei divina, i fins i tot, de la humana. Finalment  he d’explicar, malgrat sigui difunt, que en el darrer moment, mentre cavalcava la Lulú, amb l’empenta final de la meva ploma en el seu tinter ple de totes les sapiències sexuals possibles, vaig notar un dolor agut i seguit al pit, va escapar-se un fort sospir de la meva boca, vaig espernegar un xic i m’hi vaig quedar. Però els meus llavis, tenien un somriure de satisfacció. La Lulu, pensà, el primer moment que era a causa del fort orgasme. Després va adonar-se de la causa, va vestir-se, va telefonar a urgències i va marxar per no tenir gaire embolics amb la policia. 

He de dir que les amistats són les amistats. Les quatre “L” van lluir ufanes acompanyant, vestides de negre i plorant, el meu fèretre al darrer repòs. Els bons clients s’han de respectar fins l’últim moment. El Barrientos també hi era, però darrere de tothom. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 4 de febrer del 2017

PARAULES... BROGIT.


Brogit de paraules que escapa de tota raó humana s’estenen pel món.   
Omplen amb el seu so: carrers, places i baixa finalment a les més profundes  clavegueres. 
 
Finalment emergeixen i neden pels mars, volen després fins els cims més alts i arriben a les fondes arbredes de les valls.  
Ja per fi havent-ho recorregut tot  proclamen amb veu trista: 

                                    Esteu enverinant la Terra! 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 2 de febrer del 2017

LA DIETA. I


Quines coses que em passen! A mi, que em crec l’individu més pinxo de la contrada. He de fer dieta de menjar, beure i fumar, en aquestes festes de tan bon celebrar amb un gran plat curull de tiberi, bona beguda i un bon havà. 

Us ho vull explicar amb detall. Em dic Roger i sóc un home que comença a ser gran, bé, no gaire encara, volto la seixantena. Ep! Encara curta, no us penseu. Solter, solitari i amb bon caler el meu desfici principal és el menjar, el beure, el fumar i també, però molt, una bona companyia femenina  per jeure i gaudir d’allò que ens va regalar el bon Déu. 

Ara aquest metge de mala mort, el doctor Barrientos, mals “barrientos” li agafessin en certes parts. Ara, en aquesta setmana de les principals festes de l’any per gaudir del menjar i el beure se li ocorre dir-me que haig de fer dieta, i a més a més, molt estricta. Érem al seu despatx, estava assegut a la seva còmoda butaca i rodejat per tot arreu d’informes i paperots. Aleshores ha aixecat el cap rere els documents que estudiava i mirant-me amb el seus ulls miops ha pronunciat, com si fos una sentencia, les pitjors paraules que podien dir-se a una persona de tarannà alegre i menjadora com jo. Ho recordo ben bé, la seva veu sonora i mig nasal, però amb un deix quasi de fotre’s ressona contínuament a les meves orelles.
¾     Sr. Roger, vostè està molt fotut. Però molt! L’electrocardiograma salta d’un cantó a l’altre, sí, però a batzegades com les onades del mar en una tempesta. No ha notat algun soroll o dolor en el seu cor? – sense esperar la meva contestació, va continua dient- Miri, fins a poder fer-li una nova analítica, aquesta d’ara és tan horrorosa com l’electro, ha de fer dieta quasi total. Per beure, aigua, per menjar, verdures bullides, si pot ser, bledes. Si no li agraden posi una mica d’all trinxat i màxim, una cullereta de cafè, però rasa d’oli, però no gaire més. No doni cops de cap, només una cullereta i si pot ser verge.

“Òndia, quines coses de dir, com si a mi m’importés si l’oli era verge o una bagassa de mala mort”. I l’home va continuar amb el mateix posat dictant la meva sentència.
¾     Si tingués una mica més de gana, pot fer-se una rodanxa de peix bullit, però això només al migdia. Res de postres ni cafè. Ep! Ni molt menys conyac o cap licor. Si la fam li corrou per dintre, a la tarda, mig plàtan xafat i ben madur. A la nit, un sobre d’un preparat que li receptaré diluït amb aigua i a dormir. No es quedi tampoc a veure la tele.  
¾     I si juga el Barça? – vaig gosar preguntar.
¾     Menys! Si vostè sabes els clients que l’han palmat d’excitació amb els gols. Igual si són a favor, com en contra. Res, ni mirar la tele. Els únics programes que pot veure són el telenotícies. Com que sempre parlen d’atemptats, guerra i morts, això no excita a ningú. Llavors comprendrà que el seu sacrifici és una minúcia comparat amb els que han de fer a la força molta gent d’aquest món. Ah sí, me n’oblidava, per esmorzar li receptaré un altre preparat per barrejar amb un mica de llet. I de dones... res de res.

Finalment amb quatre signatures a unes receptes, un llarg informe i una estreta de mà, que ben bé va semblar-me, com si em donés el condol per anticipat, ens vam acomiadar. Per més inri abans d’obrir la porta va aconsellar-me que anés sempre amb l’informe a la butxaca i ben visible, no fos que m’agafes el dolor de cor pel carrer. Així almenys sabrien de què anava l’ensurt quan em portessin a l’hospital.
 
Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.