NADAL I ANY NOU 2019

Amics, com cada any toca fer uns dies de festa per relaxar l’esperit i intentar l’any proper seguir en la tasca d’escriure relats i les nostres cròniques habituals de les esglésies i llocs que visitem.

BON NADAL

PRÒSPER I FELIZ ANY 2019

Tornarem si és possible el 7 de gener del 2019

M. Rosa i Miquel 

El TIÓ EMPRENYAT

Sóc a dalt de les golfes somniant amb el pare arbre i la mare naturalesa. Quant els trobo a faltar! Aquells rierols que canten en davallar serenament entre les pedres. Aquella tènue boira, que de bon matí cobreix, com una suau manta, tota l’arbreda. No puc tampoc oblidar la resplendor vermellosa del sol que cada matí s’aixeca lentament en l’horitzó. I ara què, només un tros de tronc escapçat i oblidat.

Ja hi tornem a ser. Com cada any per aquestes dates escolto la veu de clarinet de l’àvia pronunciant com sempre les mateixes paraules. Sembla ben bé, que fossin les cornetes del setè de cavalleria dient: A la càrrega!!

Des de les golfes, on passo la major part de l’any, sento el crit que trenca la meva tranquil·litat:

¾     Nens i nenes!!! A buscar el tió!! On és el tió? El nostre tió? Va nens que l’hem d’atipar de bones coses i ens deixarà moltes llaminadures i algunes joguines.

Poc després dels clarins de la mort, una tropa, o mainada, desorganitzada de criatures mocoses i ploraneres fa trontollar les escales.

¾     Jo el vaig veure aquí.

¾     No, era allà.

¾     Ja el tinc.

¾     Deixa`l, que el baixo jo

¾     Per què ?

¾     Sóc el més fort.

¾     Jo també en sóc, de fort.

¾     Però menys. Rodolaries pels esglaons com l’any passat.

Finalment posades les paus entre ells amb alguna pessigada que hi ha hagut entremig, m’han baixat, mig arrossegant-me, fins a la cuina.

La iaia m’ha mirat  i seguidament ha fet mala cara. Prou vella que és ella i arrugada a més. Cada any més! Aleshores li sento dir a la seva tropa, que em mira  amb cara de voler treure`m fins i tot la vida:

¾     Ha perdut el nas. La barretina és bruta. No somriu. Ui, quanta feina hem de fer perquè la nit de Nadal sigui profitosa.

I ha començat la guerra. M’han clavat un nou nas vermell, com si fos un borratxo. El petit, innocent criatura, em vol netejar la boca amb un raspall elèctric i pasta de dents. Finalment, el més gran m’ha pintat la boca amb un retolador. Però com que mirava, de mostra, una foto de la Marilyn Monroe us podeu imaginar quins llavis més grossos i vermells m’ha fotut. Semblo ben bé una pepa. La nena m’ha fet els ulls però com que està obcecada pels anuncis de rímel de la tele, diu que he de tenir unes pestanyes molt, però que molt llargues; ha tallat pels de l’escombra i me’ls ha enganxat i encolat. La iaia  finalment m’ha guarnit amb la barretina neta però esclarissada i la manta del gos. Maleït animal! Si, fins i tot, té puces.

Així engalanat m’ha guardat a l’armari de la cuina. Els xics em portem menjar cada dia, si una mica de pa, que una mica d’aigua, que porta-li arròs. Tot això, acaba a la panxa del malparit del gat que s’ho cruspeix tot i s’aprofita de mi per esmolar-se les ungles. Ai, quin mal!!

Així arriba el gran dia. Això per vosaltres els humans, que per a mi representa una garrotada rere l’altra. Tots s’atreveixen des dels grans fins el més petits. Tots, vinga a picar-me l’esquena i cantar: Caga Tió! Caga Tió!

Després la trampeta d’aixecar-me la manta. Rialles i moixames a dojo. I tornem a començar, que els cops no han estat res. Més i més garrotades, i més i més cantarella. Caga Tió! Caga Tió!

Però aquest any m’he pres la justícia per la meva mà. Com estic cansat del famós joc, ho he humitejat tot, ajudat pel gat i el gos. Crec que a la canalla no els ha agradat els més mínim. El pare m’ha fotut a la llenya per cremar.

Però us ho prometo, el dia que em cremin faré un pet tan gros a la xemeneia que n'hauran de fer una de nova. Serà el meu comiat final, però que se n’assabentin !!

Mira que abusar així dels pacífics troncs que no fan mal a ningú!

Miquel Pujol Mur

UN MAR DE VI

L’home caminava fent esses pel carrer. Es notava també amb la seva veu, que havia begut massa. Cantava amb veu gens afinada una cançó de taverna. El Manel era un pescador que cada dia sortia a navegar mar endins per guanyar-se la vida amb la pesca. De bon matí quan s’alçava el sol el resplendors rogent del sol i el seu refracció a l’aigua li feia desitjar que tot allò fos vi per  emborratxar-se encara més.

A causa de la seva afició a la beguda el seu matrimoni no havia anat per bon camí. Borratxo, i al mateix temps dur, també, pel seu treball, no havia estat mai de fàcil conviure. Finalment la seva dona cansada, de cops i males paraules, havia decidit marxar amb els seus fills a una altra població. També s’havia avorrit de sentir paraules d’un penediment que mai va complir-se.

Però el Manel no podia suportar la soledat. En moltes ocasions en l’excusa de veure els fills, havia anat a visitar-los. Mes, veure a la seva dona parlant alegrement amb els veïns i veïnes, abandonant la por i el temor a les seves bravates, li removia els budells. Una forta agror li pujava coll amunt i la sang li enrojolava la cara d’ira.

L’altre dia va veure un home que voltava també per la casa on vivia la seva ex-muller. Per a ell, la seva muller, ja que mai havia acceptat la separació i, encara que no fos seva, era la seva dona. Va encarar-se amb l’home i el va amenaçar amb el puny. L’altre, també un gallet, va riure-se’n i va treure un ganivet. Si no hagués estat per uns guàrdies, segurament la sang hauria tacat el terra.

Acompanyat pels guàrdies, va agafar el tren que el va retornar a casa seva. La seva immensa ràbia el va portar directament al bar, com si el vi fos aigua beneïda per als seus mals. Finalment, a altes hores, el taverner cansat de les seves paraules, plenes de rancúnia i d’amenaces cap a la seva dona, el va treure del local.

Encoratjat pel vi. Sentint la fel pujant coll amunt i dominant-lo un sentit estrany de possessió, vers la seva ex-dona, volgué tornar al poble per demostrar-li el seu poder, la seva força, i menysprear-la mostrant-li que és més home que el nou amic.  

Mirà el rellotge, però ja no sortia cap tren de l’estació. El seu cervell tan emboirat com ell li recomana: “Quan, un mariner ha necessitat un tren per anar a un altre poble de la costa?”.

Immediatament va baixar al moll, desamarrà la barca i sortí del port en direcció al domicili de la dona. Ja sigui per la seva borratxera, per la tempesta que encegat pel vi no va veure, poc després la nau navegava a la deriva, portada per les ones i el vent, en un mar embravit.

El Manel, ple de vi, no sabia què fer. Si hagués estat serè, com que era un bon mariner, hauria navegat de cara al mar enfrontant-se a les ones i esquivant-les. Però com que les seves cames no el mantenien gaire dret, va caure i va quedar estès a la cabina.

El Déu que acompanya als mariners, malgrat no siguin com han de ser, no va voler un nouvingut al cel. El petit navili va navegar i navegar fins que va estavellar-se en una costa estranya. Quan el Manel va arribar a terra la seva barca malferida ja s’havia enfonsat en el mar.

Aleshores el Manel va començar una nova vida. Sense diners, sense entendre la parla d’aquella gent, sense amics, va haver d’iniciar-se en aquell món. Però que com la major culpa del seu caràcter era el vi en aquell país estranys va haver de canviar. A més, el mar el va ensenyar a conèixer el seu gust salat, que res tenia de veure amb un bon vi.

En aquell país estrany el Manel va ser un bon home. No va tornar mai a la seva terra. I va formar una nova família respectant a la muller que va acabar alliberant-lo de la seva desgràcia.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL BAGÀ

Amb les idees clares i fermes

Aquesta és l’hora a Bagà.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ES POT DONAR EL CAS

L’hemicicle és ple de senadors i d’altres membres togats del consell del país. Els homes són asseguts a la dreta, les dones a l’esquerra. Malgrat tot, no hi ha la suficient paritat per resoldre els problemes del país sense protestes ni enrenous. Tant mateix com la blasmada església quan opina sobre els bons i els dolents.

L’ordre del dia és prou preocupant per a tots i ha aixecat molta expectació. Tothom llegeix i rellegeix la convocatòria: Només després del capítol dedicat a l’anterior reunió, unes paraules: i si deixéssim de tenir mitjans de transport?

Un rotlle de togats en un racó es criden els uns als altres. Sembla ben bé el mercat de Calaf, quan les paraules es desglacen i ensordeixen als oients.

¾     Tu creus que aquest no està sonat?

¾     Segurament. Aquest dies devia beure massa.

¾     Massa dius, se sap de cert que els seus consellers sortien tapant-se el nas.

¾     Va, no diguis bajanades.

¾     Clar com que ets del partit contrari.

¾     Es pot donar el cas.- diu dubitatiu, un de petitó que porta unes sabates amb alces i acaba sempre les seves paraules en veu baixa.

¾     Es parla massa i no arreglem res.

¾     Només feu que criticar. Si de veritat volgués solucionar-ho, no faria tantes reunions a l’estranger.

¾     Ui! Amb les seves idees i el seu reuma, aviat se li acabarà això d’anar a fora.

En aquestes surt per la porta de l’atri un grup de togats amb vestit llarg que cerimoniosament s’aposenten a la part alta. La resta de l’hemicicle calla i s’asseu en les seves cadires. Una vegada asseguts callen i escolten.

¾     Apreciats senadors- exclama en veu molt alta l’home del centre de la formació.

Les seves paraules són escoltades amb força deferència. Per alguna cosa és el president del triumvirat. Fa una pausa que aprofita per netejar-se la gola i prossegueix la seva intervenció.

¾     Aquesta convocatòria és molt important i seria desitjable que prestéssiu molta atenció i a més a més tinguéssiu bon seny. És aquesta que heu llegit a la convocatòria: “I si deixéssim de tenir mitjans de transport?”. Així no invertiríem diners en comprar petroli i, no embrutaríem el medi ambient i per tant, faríem salut.

El principal senador de l’equip contrari aixeca la mà i posant-se dempeus exclama:

¾      Com cobraríeu les vostres assignacions? I com pagaríeu les nostres! Si no obliguéssim al poble a pagar impostos, mitjançant el preu del combustible, com recolliríem diners per cobrar les pagues? Mireu, cònsol, la gent seria capaç d’enfonsar el país si no els deixeu sortir els diumenges a dinar a fora. Què farien els dels hostals i les fondes, acomiadarien els cambrers i a les cambreres  si no poguessin treballar per manca de clients. Tret que inventeu alguna cosa diferent, com adduccions en el temps i l’espai, això seria el caos.

¾     Home, Claudi, hi ha altres solucions. Per exemple, podríem vendre cavalls a termini o posar diligències per anar a esquiar.

¾     Si home deu hores de diligència, esquiar i demà de bon matí a treballar.

¾     Està previst. Podríem donar un altre dia de festa.

¾     Més festa! Si ja treballen poc ara, cansats, encara menys.

¾     Tot indica ...

¾     Us imagineu els carrers plens de bonyigues de cavall per terra? Quin fàstic!

¾     Es dona per fet que la gent caminarà i estarà força sana.

¾     Per a fer què?

¾     Home! Treballar!

¾     Si no hi ha combustible no hi haurà fàbriques de cotxes, ni mecànics, ni cap persona treballarà en dita indústria, la més important del país. Només ens quedarà una solució fabricar i exportar armes.

¾     Seria desitjable que no ens fiquéssim en camins insondables.

¾     Aleshores, què? Un país de més parats dels que hi ha ara.

¾     Senyors! Senyors! Calma si us plau. En parlarem un altre dia. Caram! Com es posa tothom si parles de prendre’ls el cotxe.     

Poc a poc l’hemicicle va quedant vuit. Els espectadors, desencantats de viure en un país sense solucions, també marxen maleint el temps perdut.

Miquel Pujol Mur

Gironella, 24/11/2018    

FULLES SEQUES

En obrir la motxilla de la vida m’adono, sobtadament, que és plena de fulles seques. Enfonso les mans a dins i cerco els papers dels records. No hi són, només hi ha fulles seques.

Fulles seques de fa molts anys i ja que cap suggereix el més ínfim color, tret d’un esblaimat marró. No n’hi ha cap de recent, cap mostra ni una mica de verdor, i cap fa pensar en el vermell d’altres fulles oblidades. Només fulles de color uniforme i vell.

Les fulles portades pel vent de la memòria volen dins l’habitació i jo esperitat corro rere seu agitant els braços i les mans per agafar-les. Vull olorar-les per saber si mitjançant l’olor, malgrat sigui de vell, diuen alguna cosa al meu pensament.

Embogit, giro i regiro, com si fos un maldestre ballarí, que persegueix la vida. Aquesta cruelment, marxa, sense fer cas de la meva voluntat cap al seu destí final.

Paro un instant i la memòria corre enrere, sempre la memòria corre enrere, mai va cap endavant. Què recordo: enyorances de jovenesa! Estic envoltat de fulles que dansen com falciots de vol lleuger.

Ah! Sí. La fulla roja. Quin trist pensament em ve a la memòria. L’obra d’en Miquel Delibes que ens mostra que a la vida sempre existeix un avís que ens prepara per la darrera hora. Us recordeu del “Smoking”, el paper de fumar en llibret, que quan mancaven només cinc fulls del paper per a fer cigarrets, aleshores en sortia un de color vermell, com a  prevenció del seu acabament. 

Seran aquestes fulles seques, que m’envolten i a les que persegueixo constantment,  l’advertiment d’un pas llunyà i sense retorn? N’agafo una i en el seu anvers crec endevinar una mica de tinta. Seran aquestes les dels meus records que passades de temps volen fugir del meu cap?

En entrar a la classe, a la meva joventut, les fulles eren noves, tendres i netes. Podia escriure en elles tot el que em succeïa. Tot eren novetats. En cada una podia marcar una nova ensenyança.

Ara, poques coses més que l’oblit puc gravar en les fulles i en la meva memòria. Tot és vell, tot ha passat, i els més íntims records són com fum de fulles seques. 

Volto i danso com si vulgues fugir de mi mateix. Les meves giravoltes són cada cop més lentes. Finalment, esgotat, caic a terra. Les fulles dels records, com fidels companyes es posen lentament damunt meu.

M’acotxen i m’abriguen. Perquè els records dels temps oblidats  són els meus amics, de i per sempre. Envoltat de fulles seques m’esvaeixo en el temps nou.

Miquel Pujol Mur

SANTA COLOMA. ANDORRA

Església de Santa Coloma. Preromànica Segle VIII -IX 
Video-mapping de les pintures de l’absis.

Principat d’Andorra

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NECESITAT D’APRENDRE ANGLÈS

“Jozú, Maria y Jozé, estudiá inglé. Qué barbariá! Pa qué? Si yo en andalú me camelo a toas las guiris bretánicas que vienen de vacasione. Yo cojo mi guitarriya, un rasgeo, hago cuatro o cinco quejíos jondos, pué ser una copliya i a coro toítas disen: olé. Y má, cuando shan bebido cinc copiyas de viniyo de Valdepeñas. Ma luego, ha ligarlas un poquiyo, que ezo no jaze mal a naide”.

Després de aquesta “carpetovetónica” i mal transcrita introducció he de dir que l’anglès és l’idioma que domina al món. La majoria del països s’han adaptat a utilitzar-lo com a font de comunicació.

Particularment aconsellaria a tothom que l’aprengués, al menys per entendre les indicacions de la nova tecnologia. Saber idiomes no fa mal a ningú. Certs estudis diuen que saber llengües foranes ajuden a elevar l’intel·lecte.

Quan jo estudiava allà en els temps de la prehistòria, (almenys per la joventut actual) em defenia bastant bé en francès. Aleshores, per veïnat ens aconsellaven la parla dels francs o gals. Però aquell temps ha passat i altres ocupacions em van tenir lligat durant anys.

Fa poc temps vaig intentar fer classes d’anglès i el meu cap ja no responia com abans. Allò, les cèl·lules grises, tan ponderat per una escriptora de llengua anglesa, no responien tan fàcilment, ni amb tanta frescor com abans. Per més inri, vaig estar malalt i un discurs per televisió d’en Tony Blair em va acabar de destruir. El seu discurs, la seva dicció, el seu anglès no s’assemblava gens al nostre enraonar.

Considerant la qüestió, crec que és interessant estudiar i saber idiomes, sobretot l’anglès com a mitjà de comunicació internacional i per viatjar  pel món.

Però no us oblideu del xinès que pot passar d’aquí uns anys a ser indispensable.

El que sí em reca és que el nostre idioma, amb més de mil anys d’història, no hagi estat el triat per complir aquesta missió comunicativa.

Miquel Pujol Mur

DES DEL MIRADOR

Recolzat a l’ampit de la finestra guaito detingudament el carrer. La gent està esparverada per la gran quantitat de rates que hi ha al poble. Fins i tot, l’alcalde ha fet un ban prometent un premi monetari per cada rata caçada. Ai, senyor! Com som els habitants d’aquest petit poble de mar.

Si hi ha embarcacions de pesca i altres naus que amarren al port, doncs aleshores, hi ha d’haver rates i altres bestioles immundes. Bé, però aquesta no és la meva qüestió. 

Observo des del meu mirador a l’individu. No sé qui és, això que jo conec, per bé o per mal, a tota la gent. En el meu anar i tornar diari els veig dia a dia i sé les seves carències. El botiguer s’emborratxa. L’apotecari pega sovint a la seva dona. L’alcalde, deixa’l anar, sense agafar cap rata se’n cobra una part de totes, aviat tindrà el caixó ple de monedes guanyades amb el treball dels altres. El capellà, un altre tot parlant sempre de la castedat, i de tant en tant marxa “a echar una canita a l’aire”, com si amb la majordona no en tingués prou. I de l’autoritat militar no em vull parlar que aleshores no saps per on et bé el cop. Jo els tinc clissats a tots.

Tornem a la realitat. Estic observant l’individu. No em cau gens bé. Com que vull ser objectiu i fredament analític me’l miro sense cap passió que pugui enterbolir els meus pensaments. Però de veritat cada cop estic més amoïnat. Cansat de pensar crido al meu segon i li comunico que cridi a assemblea a tots els companys. Un cop reunits, exposo les meves idees i malfiances. Tot un món de preguntes que haig de respondre surten de les boques dels meus companys.

¾     Qui és?

¾  Un home bastant alt i prim. Sembla xerraire,  ja que enraona amb tothom sense parar. Potser una mica fatxenda. Vol fer-se amic de la gent pobre. També de l’alcalde i dels peixos grossos del poble. Vesteix una jaqueta vermella, uns pantalons verds i porta un barret.

¾     Què és o que diu ser?

¾     Un artista que amb la seva música aconsegueix el què desitja.

¾     Quan?

¾     Sempre, la música és la seva única i millor arma.

¾     On?

¾    Quina pregunta més babau. Al camp i també a la ciutat. La música no té fronteres.

¾     Per què?

¾    Una altra premissa innecessària. Per diners. La seva melodia s’expandeix per l’aire i arriba a la majoria de les orelles.

¾     Com ho fa?

¾     Mira què també n'ets, de curtet. Posant-se l’instrument al llavis, bufant, i omplint l’aire d’encisadors sons.

Enmig d’aquestes preguntes i respostes s’escolta un so melodiós i mirem al carrer. Alarma!! Però que fa aquest desgraciat!? Posant-me dempeus crido als meus amics, aquesta proclama: 

¾     Correm, gats d’Hamelin!!! Aquest pocavergonya se’ns emporta tot el nostre menjar, menys les sordes. Tots a una. Que sinó ens quedarem sense rates per omplir la panxa.

Posem-nos en peu de guerra. Tu mossega-li el panxell. Tu pren-li la gorra. Tu esgarrapa-li el nas. Sobretot amics, que perdi la flauta. No ens agraden les rates ofegades amb aigua de mar.

Miquel Pujol Mur

XOCOLATA

Tanco els ulls i el seu gust amarg m’omple la boca.

Quan els obro la temptació encara és davant meu.

Miquel Pujol Mur

EL REGAL SORPRESA

La professora avui ens ha regalat una marmota. Una marmota que voldrà dir: Què som uns dormilegues? Potser sibil·linament ens vol donat a entendre que estem grassos com una marmota. O què som lents d’enteniment.

Al camp sempre he vist les marmotes dretes guaitant, generalment en grup damunt les roques del seu cau i a prop d’un rierol. 

Tal vegada ens ha volgut dir que som uns tafaners sempre mirant de dreta a esquerra.

Ai, senyor, quantes suposicions sense fonament o potser una indirecta directa. Allò com qui no vol.

Ben mirat, no ho sé, examinem la marmota, ben pensat jo mateix me la quedo. A passadís damunt el moble de l’entrada una marmota de peluix no quedaria gens malament.

Com que és de mida gran, sembla ben bé, un coixí  al sofà tampoc faria basarda. Seria molt apropiat per repenjar el cap i fer la becaina.

Miquel Pujol Mur

LLIBRES

La dona és asseguda al jardí. Acaba d’acomiadar les visites. Sempre són agradables les visites, i més les familiars, però moltes vegades la tranquil·litat de la pròpia llar sense gens de soroll, en pau i en silenci reanima el cos i el pensament.

Agafa un llibre de terra que algú ... Potser la Sònia, la seva neboda de quinze anys, l’ha agafat de la postada de la llibreria per llegir una estona. Després a l’escoltar el soroll escardalenc d’una moto de poca cilindrada ha marxat corrent i l’ha abandonat a corre presa. En tenia tanta per anar-se que tothom s’ha adonat que segurament un xicot la ha vingut a buscar. Pràcticament ni s’ha acomiadat de ningú. Tot ha estat un adéu concís i breu i una salutació amb la mà a l’aire. Ni petons, ni moixaines, ni abraçades, que li agradaven tant fer quan era petita. La dona  sospira i es diu: S’ha fet gran!

Mira el títol i l’autoria: Pinzellades en vers. Joana Raspall. Pot ser interesant i no recorda si l’ha llegit ni qui li pot haver regalat. Potser l’ha comprat ella mateixa en el seu deambular pels mercats de llibres vells. 

La tarda està caient ràpidament i la frescor del capvespre li molesta als ossos. Ai! Quan era jove això no li passava, podia córrer, ballar i riure, malgrat es fes negra nit. Ara els anys i el seu cos de seguida protesten per qualsevol causa. S’aixeca i camina fins a la casa. Entra, tanca la porta i va a asseure’s al saló. El televisor és tancat, prou que ha funcionat tota la tarda per entretenir a la jovenalla. I no tan joves, ja que el seu germà s’ha enganxat a veure el partit de futbol i no ha escoltat les queixes dels petits.

Obre la llum de la tauleta, s’acomoda en el sofà, obre el llibre i comença a llegir. Llegeix força concentrada, però la darrera estrofa la recita amb veu alta:

amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.

Tanca les pàgines del llibre i prem l’interruptor del llum. Quieta, a les fosques queda pensativa. Te raó la Joana. Quants llibres llegits en la seva vida, molts i sempre l’han obert els ulls a un nou món. Intenta recordar el primer llibre que li va regalar el seu pare. Fa tants anys, que no aconsegueix recordar-lo. Allò que es diu: ho tinc a la punta de la llengua. Però la ment no acaba d’aclarir el nom. Li ve a la memòria aquell que es va voler comprar de joveneta, estalviant els diners de la petita paga dels seus pares: El Quixot. Aleshores no el va paladejar, era massa complicat, amb aquell idioma castellà antic. Anys després, si que va treure profit de la seva lectura. El guarda com si fos un tresor en un prestatge.

Tanca els ulls. Un somriure vaga per la seva boca. S’adorm cansada, el cos necessita repòs. La ment s’obre a un mar blau, un vaixell i un brau capità que li dona la mà, traint-se el barret per a saludar-la, dient-li: Maria, t’esperava com sempre. Vens una estona amb mi, assaltarem una caravel·la corsària i ens estimaren en la cabina de popa.

Mentrestant el vaixell amb totes les veles al vent solcarà les aigües blaves. Tranquil·lament, la dona reposa dins el seu somni juvenil. 

Miquel Pujol Mur                                                       

BOIX GRÈVOL

S’apropa Nadal i el boix grèvol

Mostra els seus fruits vermells

Per alegrar-nos el cor.

És una espècie protegida a Catalunya.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CASTANYADA

RELAT RÀPID DE PARAULES CLAU: Carabassa, castanyes i moniatos

Certa vegada en un país llunyà s’havien reunit en la cuina la carabassa, les castanyes i els moniatos.

Aprofitant-se que era tard, quasi mitja nit, i la cuinera s’havia marxat a dormir, van asseure’s a la taula i van iniciar una conversació.

¾     Nois se’ns acosten mal dies.- Exclama la carabassa.

¾     Per què? – preguntà el cap dels moniatos.

¾     No heu vist el calendari? – Va indicar la carabassa.

¾     Sí, aviat serem a finals d’octubre.- replica sorpresa la castanya major.

¾     Caram! Que curts que sou. S’ha acosta la castanyada i el Hallowen. M’esgarrifo només de pensar que m’esbudellaran per treure’m la meva dolça carn, fer-me uns ulls oblics, una boca desdentegada i horrible i, posar-me una espelma encesa a dins. Quin tremolor m’agafa!!! 

Sentint les paraules de la carabassa la perplexitat envolta la sala. Tant les castanyes com els moniatos feren un somriure malèvol. Aleshores el cap moniato pica un fort cop damunt la taula i digué amb veu maliciosa.

¾     I et queixes ploraire de mena!! I nosaltres què? Com Sant Llorenç, al foc i volta i volta, la pell cremada i llavors venuts per quatre rals i després devorats per la fam dels humans.

¾     Això! Això! - Cridaren les castanyes.- i nosaltres igual i no plorem com tu. Ploramiques! Si sembles una bleda de tan protestar. És el nostre destí, noia, que hi vols fer.

Miquel Pujol Mur

SÓC UNA BUFANDA

Sí, ho heu escoltat força bé, sóc una bufanda. Però no em mireu pejorativament, sóc una bufanda de gran qualitat. Sóc una bufanda de luxe.

La meva roba no és de tela, com l’antiga bufanda dels romans que utilitzaven per: eixugar-se la boca, les mans, la suor, el coll i protegir-se del fred. Bé, aquella bufanda servia per a tot! No amics, ja ho he dit i ho remarco, jo sóc una bufanda de la màxima categoria.

Res de llana, lli o sintètica ni d’altres productes, jo sóc una bufanda “sui generis”. Jo sóc una bona peça, una prima bufanda de seda xinesa. De múltiples colors, sense pes i suau al tacte. Jo crec que ara podeu comprendre el meu “status social”. Aquesta meva posició m’impedeix d'abrigar els modestes colls de la classe treballadora. Segurament, la seva “xavalla” no podria pagar el meu preu.

Jo, una de les millors bufandes del món he de protegir i engalanar el coll d’una dama com cal. Quan la meva senyora es posa un vestit d’uns grans modistes, simplement la meva presència realça l’aparença del conjunt, i de la mestressa. Sense mi, modestament us ho dic, crec que seria com l’altra gent, malgrat els seus diners.

Acarono el seu coll, acompanyo els seus perfums, la fragància de les cremes que utilitza pel seu cos es barreja amb la meva suavitat. Els seus cabells pentinats amb molta cura em freguen dolçament. Els seus collars arropats per mi, mostren més clarament el seu valor. En certs moments íntims, cobreixo la seva nuesa per donar un aire més eròtic al seu cos.

Darrerament trobo que em llueix menys, ella s’ho perd. Potser li han passat els anys i malgrat la meva presència, no pot amagar la seva decrepitud. Ja no em porta  a l’Òpera, ni al teatre, ni al Casino ni als balls de l’alta societat, on les nissagues es barregen amb el diners. Noto des de rere les portes de l’habitació-armari, que el seu pas és més lent i, aquelles sempiternes companyes meves, les sabates de tacó alt, també romanen en el seu lloc.

Alguna cosa passa, el silenci és trencat per la gatzara de gent que volta per la cambra. Després res. Inquietes les seves possessions noten canvis en el comportament dels criats. Avui, han arribat les filles amb grans caixes de cartró i alguns servents. De cop i volta veig que les meves companyes les sabates, són posades dins una caixa i precintades. Un mosso se les emporta escales avall. Després, els vestits i la roba també són guardats en altres caixes, seguint el mateix camí. La filla gran m’agafa del meu estoig, em mira, potser es recorda d’alguna cosa i, diu a l’altra filla: mira la bufanda xal de seda que tant va lluir. Em gira, em plega i em deixa dins una altra caixa oberta. Les tapes es tanquen i tots els ocupants quedem a les fosques.

Em trobo, de sobte, en un penjador de bufandes velles d’una botiga de roba usada. La gent passa i em grapeja. Una dona grassa i mal pintada em mira i es diu a si mateixa: Al meu Ramon li agradarà veure'm vestida només amb això.

Déu meu tan baix he caigut! Si pogués, ara mateix m’immolaria com qualsevol bonze xinès.

Miquel Pujol Mur

CARABASSES. GUALTER

Carabasses n’hi ha moltes,

però aquestes, són grosses.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LES TEMPTACIONS DE MARIA

La noia, quasi una nena, era asseguda a la porta d’una humil casa. L’olor de fusta omplia tot l’aire mostrant que en aquella casa l’ofici de fuster era el “modus vivendi” de la gent que l’habitava. El cos de la jove mostrava clarament el seu estat. El seu ventre, un xic inflat, deia sense paraules que un futur nadó omplia el seu cos.

¾     Bon dia, Maria! -digué un ben vestit cavaller. La seva cara era afable i volia ser simpàtica. Un perfum massa fort s’olorava al moure’s i el seu rostre era un xic emmascarat. Es cobria el cap amb un gros barret.

¾     En que us puc servir, senyor.- Contestà vergonyosa, però amb alegria, la jove, mentre acaronava el seu ventre. 

¾     Només volia fer un tracte amb tu, Maria. Una cosa simple, fàcil, sense malícia. Una cosa petita, que quan siguis gran et permetrà viure  lliure, sense tristesa. Jo conec el teu tarannà pacífic, obert, gens complicat. Jo sé de bona mà que la passió, potser per la teva curta edat, no et domina. Tothom diu que aquest infant és fill de Déu, i el futur rei de Judà. També sé, perquè tu ho dius, que no has tingut cap relació amb cap home, i estàs embarassada. Verdaderament jo sé que el Josep és un bon jan. Gens possessiu ni terrible com altres homes vençuts per l’impuls animal. Ni gens luxuriós.

¾     Com us dieu, senyor? No recordo la vostra fisonomia.

¾     Jo, bona noia, sóc el fill predilecte del Senyor de la terra i el cel. Sóc Luzbel, el que porta la llum de Déu.

¾     Jo pensava ... que us van castigar.

¾     Culpa del Miquel, que em tenia enveja i em va fer la traveta. Deixem això en darrer terme. Mira, veus com d’inhòspit és el teu país. Veus aquell llaurador com sua per treballar la terra. Jo t’ofereixo el lloc més ubèrrim per viure, quasi el paradís, però sense serp. On seràs mestressa de tot i només, la cosa més innocent del món, només per entregar-me el teu fill. Ja ho sé, fins i tot per la teva bondat que no el vols veure sofrir com diuen els auguris. Jo el conduiré al meu regne. El criaré com a fill meu, sempre assegut a la meva esquerra, a dreta és per als de dalt. No haurà d’escoltar mai els reganys de l’Esperit Sant. El meu regne té més súbdits que l’altre i cada dia n’hi entren més. El Pare és tan primmirat que fa que Sant Miquel el pesi abans, i jo tinc la balança trucada i vinga cada nova fornada, força gent al meu reialme.

¾     Mai us donaré el meu fill. És meu i de la gràcia de Déu. Vos sou un mal home, sou el dimoni, Satan o Llucifer, tot el dolent de la terra i el cel. Mai posseireu el meu fill. Ell mostrarà al món les vostres malifetes i propagarà la nova religió per salvar els homes.

¾     Mecàsum la dona!! Si em deien que era una ximpleta.

Fent una revolada i deixant una gran pesta en l’aire desapareix en un remolí de foc. La noia somriu contenta d’haver vençut a Belcebú.

Gràcies a la força interior d’aquesta jove noia el Redentor va néixer en un portal de Betlem.

Miquel Pujol Mur