UNA NOTA SOSPITOSA

Aquest matí he trobat un sobre sota la porta del pis. L’he obert i dintre m’ha sortit una nota que diu: Estàs en perill!

Quina nota més estranya. Però a raó de què?

Jo sóc una bona persona. Senyor! Senyor! Doneu-me la vostra protecció.

Jo no he fet res de dolent. Serà un pertorbat que m’empentarà escales avall

O potser el veí de la mirada estràbica que m’ha fet una maledicció.

Quina por que m’agafa.

Les cames em tremolen. Les mans se’m belluguen sense destí.

Els ulls em ploren. Sento el cor bategar sense ritme.

Quin terror! I si per no mal pensar em suïcido, així tot acabaria de cop.

Sincerament les quimeres del no saber, del ignorar fan que el meu cervell és trasbalsi i em prenguí les ganes de viure.

Faré un esforç i procuraré no pensar en aquesta maleïda nota. Però, i si demà en torno a trobar una de semblant? Que faré.

Oblidar, sempre és millor oblidar, que pati contínuament.

Miquel Pujol Mur

ARANSA

També Arànser és una entitat descentralitzada del municipi cerdà de Lles de Cerdanya.

En el seu terme es troba l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa.

Neu de muntanya

Freds paratges del cim

Aigua d’estiu.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL DESERT I EL POU

"El que embelleix un desert, és que en alguna banda, amaga un pou d'aigua"  (A. de Saint Exupéry)

M’estranyava la casa del meu cosí. No ho podia entendre. Una bonica mansió en un lloc privilegiat de la costa. Fa molts anys l’indret era quasi un desert on no hi anava ningú, tret que és perdés per causa d’una insolació.  Més la bombolla immobiliari ho havia convertit en un lloc de moda.

No és que fos molt gran, però era un edifici nou de dues plantes que emergien per damunt del terra. Estava construïda amb les millors opcions de darrera tecnologia d’estalvi energètic. La piscina climatitzada i els vestidors  ocupaven tota la planta inferior, sota terra, menys el tros dedicat a garatge per a vuit cotxes.

Damunt de la piscina hi havia una gran terrassa que rodejava tot el perímetre habitable. Un gran menjador i una gran cuina. Passades unes portes hi havia sis habitacions, cadascuna amb el seus corresponents serveis. També una escala que portava a unes sales on havia muntat el seu despatx i un petit cinema.

Un jardí meravellós rodejava tots el costats de la mansió. Fins i tot hi havia un racó japonès amb un pont vermell portat expressament de Kioto. A més hi havia un rierol que corria alegrement, cantant amb veu cristallina, al passar   sota el pontet nipó. Rodejaven tot el conjunt uns cirerers de flors rosades, que les tardes de primavera ajudaven a assossegar la ment.

Per millorar encara més el recinte unes curtes escales conduïen a una petita cala de blanca sorra, allunyada de les mirades curioses.

D’on havia sortit tanta riquesa? Els seus pares li havien deixat una bona dot i al morir, una herència bastant bona a repartir amb el seu germà, que era capellà. Però el seu rang de vida era molt superior a tot l’impensable. Per la dot de la muller, tampoc, ja que s’havia casat i fracassat dues vegades. Ara vivia ajuntat amb una de nova de enormes sines operades. Jo sabia que la dona no havia aportat a la unió, cap més cosa que la seva exagerada bellesa. 

Drogues, joc, tracte de blanques o negres o del color que fos, tampoc m’ho semblava. Li coneixia algun negoci immobiliari, però petit, no de la categoria necessària pel seu mode de viure.

Vaig arribar a pensar en la usura, fer favors sota mà, o tal vegada la màfia, siciliana, russa o xinesa. Potser blanqueig de diners. Sincerament no ho comprenia. Però havia de manegar molts diners  pel seu modus vivendi.

Últimament semblava una mica pesarós com si alguna cosa el preocupés. Però això només era un instant, de seguida em parlava de comprar-se un Maserati, o un iot, o de donar una volta al món en un creuer particular i privat.

Avui m’han telefonat del servei d’urgències de l’hospital. El meu cosí ahir a la nit va tenir un accident de trànsit i és mort. Hi he anat corrent i el metge m’ha confirmat la notícia. Provant el nou Maserati va caure per un barranc i va donar quatre voltes de campana. Del cotxe no cal ni parlar-ne, la grua el va portar directament a la deixalleria. La seva dona, esparracada a més no poder. La feina que hi ha per tornar-la a la vida i la seva efímera i ostentosa bellesa ha volat del seu cos.

A mi, com el parent més proper, del germà capellà no volia saber-ne res, m’havia legitimat per actuar de marmessor de la seva fortuna. La policia m’ha donat les claus de la casa que portava el meu cosí. També m’han   recomanat  que portés els papers de la pòlissa d’assegurances, per efectuar les diligències de l’enterrament el més ràpidament possible.

He anat a la casa. He pujat al seu luxós despatx. M’ he assegut en la seva butaca i he obert el seu ordinador. He trobat els comptes, les llibretes i tots els arxius. També les claus de la caixa forta i la seva contrasenya.

Ho he reunit tot davant meu i he començat a revisar-ho. A mida que ho he fet, la cara se m’ha anat posant pàl·lida. He remogut tots els caixons. Fins i tot he tret tots els llibres dels prestatges de la biblioteca. He capgirat la taula, a veure si trobava un amagatall.

Resum, no hi ha res. Només paperetes d’empenyorament i reclamacions de deutes, d’impostos no pagats i d’hipoteques bancaries vençudes.

El pou s’ha assecat, si alguna vegada va existir. Fins i tot, el famós pontet japonès era fals, ja que l’havia construït un fuster de Navarcles.

De la meva butxaca he pagat la caixa i les flors. Tret d’alguna dona, reclamant no sé què, ningú més s’ha presentat al sepeli.

Per viure tranquil·lament abandonaré durant un cert temps el país. No sigui que hi hagi alguna altra persona que em vulgui reclamar, el que no tinc.

Al judici ha quedat molt clar, no hi ha cap lloc d’on treure dos rals.

Miquel Pujol Mur

ELS COLORS I LA VIDA II

Quan va arribar a l’illa un esclat de colors va omplir el seu pensament. Flors desconegudes, arbres sempre verds de fruits sucosos i mengívols al màxim. Llargues platges de sorra daurada on les palmeres arribaven fins al mar. Un cel d’un blau intens. Un mar d’esculls de color vermellós i negres on els peixos nedaven entre les cames lluint mil colors a quin més inaudit.  Les onades arribaven a la sorra i s’escampaven per damunt en blanca escuma.

Meravellat del paisatge, va voler esbrinar quina era la causa per què la majoria dels missioners tinguessin problemes en aquell edèn terrenal. Potser la gent era horrorosa i pecadora o tal vegada en les seves festes practicaven l’antropofàgia. Va contactar amb el cap de l’illa, un vell patriarca de blanca barba que fumava una llarga pipa d’agradable olor.

Després va visitar la seva casa-església i va comprendre que tindria molta feina a fer amb els nous feligresos. Les dones i els homes anaven mig despullats sense donar cap importància a la seva nuesa. La gent reia mentre treballava la terra o pescava al mar. A la terra poca cosa feien, ja que era tan ubèrrima que només s’havia d’anar a recollir els fruits dels arbres. O a caçar en alguna ocasió i no havia d’allunyar-se gaire.

Va saber d’un estany proper on es reunia el jovent i es banyava. Va anar i va comprendre de seguida la seva missió. No podia ser que estiguessin banyant-se tots junts i despullats. Unes parelles van desaparèixer al fons del bosc i ningú va fer cap cas dels seus murmuris i sospirs.

Allò, seria la primera gran tasca del seu magisteri. Hi va anar a veure al cap i li va explicar la gran disbauxa de la seva gent. Aquest va contestar-li que els deixés fer, que sempre havia estat així i tothom era feliç. Ell, quan era jove també hi gaudia. Algun dels nous mossens, que després van haver de marxar, en principi van amenaçar d ’anatemitzar al poblat. Però després ho van comprendre i alguns és van aficionar massa a les reunions i als banys.

El diumenge va fer un  gran sermó sobre la promiscuïtat i el càstig de Déu als pecadors. Va recordar a Sodoma, i Gomorra, i el Diluvi Universal que va netejar la terra del pecat. La conseqüència de tota la seva oratòria va ser que a la missa següent no hi va acudir ningú. Finalment va cedir i amb simpatia va aconseguir que la gent vingués a sentir-lo a l’església.

Va estudiar Medecina amb llibres que li van enviar del bisbat. Llavors va ajudar a sanar a la gent del poblat i d’altres indrets de l’illa. Més mai va passar per damunt del fetiller, fins que va aconseguir una bona amistat i van firmar una bona col·laboració amb pau. Tal vegada la seva tasca evangelitzadora va acompanyar-la amb la caritat, l’ajuda i guarir malalties propis de països tropicals. També va haver problemes quan van començar a arribar vaixells a colonitzar el país. Els mariners van buscar les dones més bagasses per satisfer els seus desitjos sexuals, després de mesos de navegació. Aleshores el seu treball va multiplicar-se a causa de les malalties venèries desconegudes en aquell racó de món.

I el mossèn va treballar i treballar. Va arribar a tot arreu. Parlava amb tothom fos creient o no. Mai va tenir cap negativa per ningú. La seva gran tasca va veure’s recompensada a l’església, va omplir el temple i va haver de construir un de nou més gran. La gent agraïda anava a escoltar al mossèn o a l’home que amb la seva misericòrdia arribava a tots els llocs malgrat l’esforç que suposava. En moltes ocasions, quan arribava a  casa no podia fer res més que caure extenuat damunt el llit. Sort va tenir de la gent que l’estimava. Però un dia sense voler va mirar-se en un mirall i va veure que els cabells eren pocs i ja blancs. El seu rostre havia perdut la lluïssor de la joventut i les arrugues marcaven a la cara el pas dels anys. 

Un bisbe nou i jove va escoltar les paraules d’algú, no va saber mai de qui, i el va retornar a la pàtria. Va ser el nou capellà a un poblet de muntanya on només vivien vuit dones grans i quatre homes vells. Els colors van canviar totalment, el verd dels prats solament era present a la primavera i l’estiu. El fosc marró de les roques i el blanc de la neu, eixien l’hivern. L’única cosa que li recordava l’illa era la transparència de les aigües que permetia veure els peixos del fons rocós.

I ara què, al cap dels anys, havia d’esperar a la noia que el portaria a la residència a dinar i a descansar. Demà l’acompanyaria de nou a respirar aire fresc i a veure les flors del jardí.

Però esta content, ha complert el seu compromís amb Déu. Només li manca  presentar-se davant la divina presència per rebre com a premi, la vida eterna. El vell capellà creu que ha complert la seva tasca evangèlica amb el màxim de bondat i humilitat.

Miquel Pujol Mur 

VIES PARAL·LELES

Fer camí per vies paral·leles és el mateix com trobar la parella adequada per

anar pel món.

Hi ha unes paraules de Antoine de Saint Exupéry que per mi descriuen la

ruta en comú. De memòria crec que són aquestes:

No caminis davant meu

ni tampoc vagis rere

anem l’un al costat de l’altre

i gaudirem de la ruta parlant.

Miquel Pujol Mur

ELS COLORS I LA VIDA I

L’ancià es deixa conduir poc a poc al banc del parc. Una noia jove, el porta agafat del braç avisant-lo dels destorbs que el puguin fer bambolejar o caure. L’ajuda a seure i donant-li un vell breviari, comenta.

¾     Avui, mossèn, el dia no és gaire bonic. Fa una mica de boira que enteranyina el cel. Però malgrat tot, fa un xic de sol i l’ambient és força agradable. Així podrà llegir tranquil·lament. Però no s’esforci gaire que ja sap el que li va dir el metge. Aquest ull li han arreglat un xic, però l’altre ja sap que no té remei.

¾     Sí, filleta, sí! Prou que ho sé. Gràcies per tot, em recordes a la mare que sempre em renyava.

¾     Mossèn!

¾     De vegades els records em porten a dir bajanades. Si et comparo amb la meva mare és per la teva bondat, malgrat que sé us separen molts anys. El Senyor espero que no m’ho tingui em compte!

¾     Miri, el deixo i vindré aviat. Vostè té moltes vivències i tal vegada si no llegeix recordarà bons temps.

¾     Quina noia més eixerida! Vés! Si t’hagués conegut abans de fer-me capellà m’hauries fet dubtar.

¾     Ui! Quin dia té vostè, mossèn! Està força bé i molt atrevit.

El mossèn intenta llegir però aviat les llàgrimes esborronen les lletres del llibre sagrat. Aleshores aixeca el cap i mira els voltants. El sol ha fet fugir les boires i, la verdor dels arbres i les plantes alegren la seva mirada. A prop seu un parterre de flors de brillants colors criden l’atenció del seus ulls. Uns geranis de color vermellós, uns ciclàmens posats com per descuit, blancs, rosats o vermells com la sang, esclaten de vida i alegria davant seu.     

La conversació amb la cuidadora i l’esment de la mare fa que el capellà comenci a recordar quan va ingressar al seminari. També era un dia ple de colors que semblaven augurar una feliç carrera eclesiàstica. Els pares van acompanyar-lo vestits amb la roba de diumenge. El pare com sempre vestia de negre però, aquell dia s’havia posat una jaqueta nova i les sabates de vestir. La mare, portava el seu vestit de color gris fosc, però avui era nou i, en un dia tan important s’havia posat la mantellina bona. Malgrat ser molt feliç perquè el seu noi seria un bon capellà plorava com una Magdalena. Ho havia anat dient des de feia dies a totes les amistats i coneguts del poble: El meu fill serà capellà, sí, sempre ha estat un bé de Déu per la seva bondat. Jo crec que el faran Sant! Ai, Mare de Déu tingueu pietat d’aquesta ignorant i pobra dona i protegiu-lo de tot mal.- I tot seguit es persignava contínuament.- No, no el feu Sant. Verge Santa quin disbarat he pensat. Hauria de morir-se o sofrir de martiri. Pobre fill meu, això ni que fos per una causa tan bona com la religió ensenyada als homes pel vostre fill.

Era un bon estudiant i també un bon creient. Va fer els estudis sense cap enrenou. Tal vegada, un altre dia joiós de primavera, com el primer dia de l’entrada al seminari, va prendre definitivament els hàbits. Els lliris blancs lluïen en l’església i la mare, com sempre plorava desconsoladament. Ara amb més motius que mai, ja que el pare no feia gaire que havia mort. La Clara, la seva germana i el Manel, el seu cunyat la protegien i consolaven  com sempre ho van fer. Les flors i l’encens d’aquell dia sempre han estat ben presents a la memòria.

Va iniciar-se com a vicari d’un poble veí però aleshores li va agafar la dèria que volia ser missioner. Sí, volia salvar les ànimes dels desventurats fills de Déu. Aquells que no coneixien la veritat de les paraules de Jesucrist que els havien de portar a la salvació. La seva mare encara va plorar més, però llavors ja hi havia a la casa dos néts que l’animaven amb els seus jocs i entremaliadures.

El bisbe va ser bastant remís a enviar un capellà tan jove a les colònies però va ser tanta la seva insistència que finalment va trobar una església en una illa força aïllada. El viatge va ser llarg i pesat, però era tant el seu desig que va passar la travessia fent plans i projectes per quan arribés al seu destí. També resant per que el Senyor li donés la saviesa i el bon tracte necessari per a la seva nova aventura.

Miquel Pujol Mur 

PREMONICIÓ? QUI HO SAP!

En aquesta narració m’he embarcat en un tema que vaig triar a l’atzar i en un altre que va ser rebutjat. Em va semblar que els dos podien enllaçar-se. A la tarda en una altra tria, també a l’atzar i a les cegues, va resultar que aquests dos temes tampoc van ser agafats per ningú  i un altre cop van tornar a les meves mans.

La meva història segurament pot resultar feridora per a algú, però és una història irreverent muntada per la meva ment. Per tant, és meva i no m’avergonyeixo d’haver-la escrit.

LUXÚRIA I ENVEJA

L’escenari és l’interior d’una església de grans finestrals. El sol, que travessa els vitralls de mil colors, dona molta vistositat i llum al temple.

En un racó bastant apartat hi ha un confessionari. Com que no hi ha ningú el mossèn assegut i amb la cortina oberta, parla amb el Sant Crist penjat enmig de la nau, dirigint-li aquestes frases, mentre gemega una mica.

Senyor, ja ho sé que no m’hauria d’acaronar, i menys en la vostra casa i en la vostra presència, però què voleu que hi faci. En moltes ocasions la concupiscència em domina i aquell jurament de castedat que vaig fer a l’ingressar en el vostre exèrcit ha quedat força endarrerit i mig oblidat. Amb els anys tot ha canviat, Senyor, també la forma de creure del vostre ramat, del qui sóc el pastor. Ara hi ha més carnalitat, més desig sexual, i menys espiritualitat. Vós, aquí dalt, no sabeu les pel·lícules i les sèries que es fan en aquest món actual. Totes són plenes de violència i d’escenes de sexe. Tampoc en coneixeu res de les noves experiències sexuals apreses pel poble. No crec que siguin noves sinó renovades, o millor dit fetes visibles. Segons la Bíblia, en temps de Noé ja es practicaven, per això vau provocar el Diluvi Universal. Vós, em recordareu: això que fas, és pecat. I, amb tot el respecte us haig de dir, que ho sé, però ho necessito.

M’ho repetireu un i altre cop, ho sé de sobres, allò de fill meu i responsable de les ànimes dels feligresos no ho facis. Em direu, recordà el meu propi martiri i del meu sofriment pel bé de la humanitat. Mes, jo us contestaré: Però, Senyor, el neguit del desig és dins meu! La luxúria em mena i no puc deixar d’alleugerir-me el cos, i segurament també la ment.

Vós, no heu escoltat la confessió de la dependenta del supermercat? M’ha dit que l’amo li fica mà de seguida que la veu al magatzem i ella alegrament es deixa tocar. Hi va expressament, sabent el que passarà. I la Sara que li fa el salt al seu marit amb un jove amic dels dos i de vegades, s’ajunten tots tres. Més tard, ha vingut a confessar-se la mestressa del supermercat explicant-me, amb pèls i senyals, que el seu home li fica l’ariet per tots els llocs. Però ha estat tan explícita, que no sé encara perquè anomena amb tant eufemisme, ariet, al que tots sabem què és. I ... i, la cambrera jove de l’hostal que m’ha dit que el seu xicot quan ve de permís la cavalca fins que la deixa fregida i senyalada. Li he dit que no deixi que li faci i m’ha respost: Però, mossèn, si m’agrada.

D’homes, Senyor, desgraciadament en venen pocs a confessar-se. Ja ho veieu els diumenges, a missa hi acudeixen un parell i pocs més. Algun dels joves ve per acompanyar a la xicota, després ... qui sap.

A més, quan surto d’aquí d’escoltar tantes bajanades, qui hi ha per consolar-me.  La sagristana, un sac d’ossos, que  cada vegada que ho fem, em clavo les seves costelles i acabo malferit i gemegant. La majordoma, que sempre que juguem, mira de costat. Jo diria que creu que fent-ho amb mi pot aconseguir més indulgències per al cel, perquè sempre sembla que resi. Ja ho sé que el bisbe em mira de fit a fit, ja ho sé, de sobres. Però Senyor, sóc un pobre ésser humà, malgrat que sacerdot.

El mossèn fa un gemec, després, un sospir de complaença i mirant al Sant Crucificat diu: Veieu, ja està. Tot seguit, arreglant-se la roba s’asseu, més calmat, en un banc de l’església i continua la seva conversa amb qui no li respon.

Jo, Senyor, al qui envejo és al meu germà petit. Aquest sí que ho té bé. Casa nova i gran, una dona que està com un tren. Ui! Com està la Cristina, alta i fina, i amb totes les coses ben cobertes i ben posades. Aquestes sines noves, que s’ha operat, són una mica exagerades. Jo, tímidament, vaig insinuar-li i va contestar-me: Les has mirat bé? I es volia baixar els sostenidors per mostrar-me-les millor. Vaig negar-me, vade retro, perquè aleshores m’hauria llançat a mossegar-les com un posseït.

El Roger, el meu germà, té deu cotxes a quin millor, tres motos, un iot i viatja constantment d’un país a un altre. A la casa té unes cambreres, que sí la mestressa, la meva cunyada, està insuperable, no us vull dir res de les mosses. El meu germà ha tingut sempre sort a la vida i s’ho ha guanyat. Ai! M’oblidava de dir-vos, però Vós ho sabeu tot, la Cristina és la seva tercera dona i va conèixer-la quan feia de cambrera a la casa i ...

És que quan la veig no em puc aguantar i em surt foc pels queixals i altre cosa per on Vós, Senyor, sabeu.

Malgrat tot, crec que la sort em somriurà aviat, ahir va venir a confessar-se la Lupe, una noia mexicana i molt creient, que és la mestressa del nou bordell. Com que els d’aquell país són tant religiosos, a l’acomiadar-se amb un gest picaresc em va dir: ”Ai, Mossèn! Que quate tan simpático i bien plantado es usted. Nos tendremos que ver en muchas ocasiones. Una, es una pobre pecadora, però muy creyente. Hasta pronto, chamaco guapo!

A pesar del seu ofici em va caure força bé i a més de simpàtica és molt atraient. Farem camí pels celestials viaranys de la fe. Malgrat, ja em perdonareu, Senyor, si ens perdem per alguna cruïlla plaent.

Seria una sort, aquesta avinença, així potser no envejaria tant el meu germà. Perquè ell, el que té s’ho ha treballat. I jo, amb les quatre terres de l’herència dels pares, quatre misses, algun enterrament i la mexicana, hauré aconseguit el cel terrenal sense fer gaire esforç.  

Miquel Pujol Mur

FLOR BOSCANA

La flor boscana

De tons suaus i olors plena

Omple ma vida

Miquel Pujol Mur

EL CALDERÓ I LA VIGÍLIA DE TOTS SANTS II

El Pere, malgrat sap que es deu a la obediència cap el seu pastor remuga, una estona. Marxa i finalment torna carregat de fusta. Com que el pastor encara no ha tornat, agafa una bona quantitat de fustam i atiant el foc la posa dins la brasa. Com l’Ismael encara ho ha tornat agafa l’ampolla de ratafia  i prova si cau una mica. Li sembla que no i, acaba espolsant-la damunt el calderó. Encara hi cau una gota mal aprofitada. Torna a arreglar el foc i posa més fustes velles. En una d’elles sembla que hi ha les restes d’uns ossos. Sense pensar-s’ho les aboca murmurant: mira faran més bona substància i tal vegada serà més alta.

L’Ismael  torna al cap d’una estona, tot cordant-se els pantalons. Mort de fred es posa al costat del foc. Escalfant-se les mans comenta:

¾  Bon foc! Valga’m Déu!- però immediatament mirant el foc, exclama sorprès: Sí, aquesta llenya són restes de taüts! D’on has tret aquest fustam?

¾     De les runes de l’ermita.

Agafant-se el cap entre les mans, L’Ismael mig ploriqueja:

¾     Són del cementiri vell!

¾     I què? Tots són morts d’anys. Mireu els ossos que hi havia entre les fustes els he llançat dins la perola.

Mentre, el calderó ronca en les flames. Només dir aquestes paraules de dins la poció sorgeix una mà negra, que fa una rodona en l’aire com tantejant l’ambient, i s’amaga ràpidament.

Seguidament una bromera grisa i espessa va envaint la borda, caient des del calderó, sense apagar el foc, i s’estén ràpidament. La substància ni líquida ni gasosa també rodeja els pastors. El seu color és gris com el del cervell. Entra per les seves narius, boques i orelles. Poc després, ja perdut el seu intel·lecte, els dos homes embogits comencen a copejar-se amb sanya. Cadascú fa per picar el més fort possible a l’altre. La sang raja  de les ferides i nafres infligides.

Només notar la sang la massa líquida adquireix un color vermell intens. Com si el color sanguini actués de colorant, la bromera vermella tenyeix les parets i els homes. Cansats de donar-se cops ara senten com si la substància vermellosa cridés a la seva sang. Després, noten com els seus cors són oprimits i massacrats abans de ser arrancats.

Ja morts vivents, sense cervell i sense cor, romanen inquiets i callats en un somni intranquil, quan dos o tres mans negres remouen el líquid vermell que va convertint-se en negra. Al mateix temps els cossos del dos homes morts-vius són sacsejats fins al seu desmembrament.

Quan tota la cabana és negra, el foc de la llar esclata en grosses guspires. La substància negra com si fos petroli, crema tota la borda, els cossos dels homes, els formatges i, fins i tot, els animals.

Quan l’amo, advertit pel foc que llueix en la nit puja a la muntanya, tot és negre. Només hi ha damunt de l’ensorrat sostre, una carabassa fumada i mal girbada on crema per dintre una mínima flama alimentada per la seva mateixa carn.

El Bon Joan, de la llanterna, aquesta nit no ha visitat la muntanya enforcada.

Miquel Pujol Mur

EL CALDERÓ I LA VIGÍLIA DE TOTS SANTS I

La nit és fosca i freda. Les primeres neus han aparegut per sorpresa dalt dels cims de les muntanyes. El ramat ja està tancat en el corral. Els dos pastors han netejat i ordenat amb cura l’orri. Tancats a la cabana els dos homes, arraulits de fred, miren d’aprofitar l’escalfor de la petita llar posada en un racó. Han tancat la porta i per evitar els corrents d’aire que es filtren pels troncs malgirbats l’han cobert amb les pells d’animals sacrificats. En el petit magatzem, rere la seva estança i damunt d’unes postades, hi ha guardada una bona quantitat de formatges elaborats durant el temps de l’estiu.

El Pere, un rabadà ja gran, roman arraulit prop de l’Ismael, el vell pastor, i li comenta:

¾     Aquest any anem tard per recollir el ramat. Demà és Tots Sants. Altres anys per aquests dies ja érem al poble. Menjava castanyes i moniatos amb els pares. Que bé que m’ho passava amb els meus germans; fèiem força tabola i rèiem com descosits. De vegades de la casa dels amos ens baixàvem panellets fets per la cuinera. Sempre eren pocs per la nostra fam. I mitja ampolla de vi bo. Aquest any, si la mare no me’n guarda ni els tastaré. Jo que havia preparat una carabassa, per fer por als meus germans petits.

¾     Noi, les coses van així! Aquest any amb la calor de l’estiu l’amo ha preferit esperar fins al darrer moment per baixar el ramat. Au, Pere! Posarem el calderó al foc i provarem de fer una bona i calenta sopa. Ah! Saps què? Tinc guardada una ampolla de vi i farem dos o tres traguets.

Així ho fan, però els dos o tres traguets han portat a beure’s tota l’ampolla. I una altra de ratafia que, malgrat no ho havia dit, també tenia guardada el pastor. Entonats el pastor i el sagal, tots dos alegres com unes pasqües, han anat envalentint-se. Aleshores l’Ismael ha dit:

¾     Quan jo era jove una bruixa que vivia a l’enforcadura va mostrar-me un encanteri per gaudir de bona companyia.

En escoltar aquestes paraules el sagal se’n recorda de la Clara, la seva xicota. Quina enyorança i quin desfici de les seves carícies. Fa tant de temps que no la ha vista. Sense pensar gens diu:

¾     D’acord! Que la nit és freda i dormir un xic alegrois amb vostè no em fa cap gràcia. Què hem de fer?

¾     Mira aprofitarem el calderó i posarem a bullir una banya de boc, unes peülles de xai acabat de néixer, unes arrels i fulles de mandràgora ... i uns quants moniatos i castanyes. D’aquesta manera em va dir la bruixota que la companyia seria més xamosa. I no et deixis un parell de cebes i una cabeça d’alls, són per a que els cabells siguin llargs i acariciadors. A mi m’agraden amb els  cabells llargs i sedosos.

¾     Vostè creu que anirà bé?

¾     Nano, que m’ho va ensenyar una bruixa vella.

El calderó comença a bullir. El beuratge poc a poc inicia un barboteig alegre. Però el foc és pobre i les flames no són suficients per fer-ho arribar a l’ebullició. Cansat de mirar les incipients bombolles l’Ismael mana al Pere.

¾     Vinga Pere, tu que ets jove! Ves a cercar una mica de llenya. Ja veus que el foc no escalfa prou.  Jo mentrestant aniré a buidar el ventre.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur