FAR DE CAP DE CREUS. ALT EMPORDÀ

Un lloc plaent per admirar la Mediterrània.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA PRIMAVERA ÉS ARRIBADA

Oh! Bonic gallaret

De bon matí flameja ufanós

els teus pètals vermellosos

Oh! Humil ababol

Amb tu la primavera

És de nou retrobada.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

EL CAVALLER TROBADOR I LA DONZELLA

Aquest relat surt pensat del taller d’escriptura. Una tarda mentre veiem davant nostra la Torre de la Petita. Potser aleshores no existia però podia haver-hi una altra construcció. El cavaller trobador: el nostre controvertit i estimat Guillem.

L’estança és àmplia. La noia, a dures penes una criatura una mica crescuda, reposa en els coixins del llit. La nit ha estat moguda, ja que les robes del llit mostren mil i una rebolcades en la recerca del màxim plaer sexual. La Sibil·la mira els múltiples senyals que els successius actes carnals han deixat en el seu cos. Són varis, tanta ha estat la fogositat de l’home en la recerca del plaer.

L’home, un brau cavaller d’edat incerta, observa una edificació i uns homes que volen conquerir-la. Es tracta d’una edificació situada a l’est del castell que domina la vila. La Sibil·la, tota nua, s’acosta a l’home com buscant recer en el seu cos més membrat. Ja al seu costat i rodejada pels braços de l’amant li pregunta:

¾     Què mires, Guillem?

¾     Al teu pare.

¾     Al meu pare! On?

¾     Allà davant. Mira, ara baixa del cavall per fer la darrera pujada. No el veus amb la espasa a la mà i l’armadura que li protegeix el cos? Llàstima d’home! Comença ja a estar vell, li costa moure’s mentre puja a peu. Ai! Els anys no perdonen, pobre Pere!

¾     I per que vol pujar fins a la torre.

¾     Perquè pensa que a dins ens citem i l’enganyem la teva mare i jo.

Horroritzada la noia exclama.

¾     N’he sentit parlar malament de vós, Guillem. Però també us ho heu fet amb la meva mare?

¾     Sí filla! La meva espasa i la meva ploma arriben a qualsevol lloc per molt alt que sigui. Pensaves que eres l’única? No has sentit parlar de l’amor cortès? No és res més que la excusa per allitar-se en les cambres de senyores oblidades del marit.

¾     I ara què, Guillem?

¾     Res, nena del meus somnis matinals. Potser el teu pare serà, al mateix temps, pare i avi.

¾     Oh! Quin horror! Pobre pare.

¾     Saps què, bonica i dolça Sibil·la. Aprofito els exercicis matinals d’en Pere per buscar un nou aixopluc.

¾     Em deixes, després de prendre la meva innocència?

¾     Sí filla, la vida és així, l’encontre i el separar-se. Per cert, tu i la teva mare teniu certes similituts en el joc sexual. Tu, més tendre però també sàvia.

I agafant la seva roba ràpidament es vesteix i desapareix per la porta. Poc després la noia escolta els cascs d’un cavall que s’allunya ràpidament.

Miquel Pujol Mur

QUI ESPERA, ES DESESPERA

M’assec davant el mirall i la meva imatge em sorprèn. Qui sóc jo, res, no sóc home ni dona, només el rostre d’un ésser viu. Tal vegada potser sóc  l’ànima que mou un cos humà. Sí, aquell raconet amagat dins uns cúmuls d’òrgans que fan possible la vida a un organisme físic. 

Deixant enrere aquesta definició del meu propi jo, em posiciono al moment en què tranquil·lament: (Sí, vull dir aquella tranquil·litat i pau que transmet el pas dels anys) i miro amb esperança el mirall. Que espero trobar reflectit? Potser una cara simpàtica, un somriure amable i uns ulls de mirada alegre. Què veig? Una cara seriosa, un somriure mig amable, mig amarg, i uns ulls cansats dels despropòsits mundans.

M’inquieto! Aquell no pot ser el resultat del transcurs de la meva vida. Tan dura ha estat? Tan difícil ha estat resistir fins ara? O és que no he entès les coses bones i dolentes que m’han succeït.

Paro de pensar, fàcil és, perquè l’edat també marca la velocitat de la reacció del pensament. Els meus ulls tornen a observar la límpida superfície del vidre. Aquest com un reflex de la meva desesperança, com si vulgués calmar el meu esperit reacciona i fa el pas enrere d’uns anys. La meva cara no és tan arrugada, els ulls no mostren el cansament d’abans i respiro alleujat.

Però el somriure continua tenint una nota d’agror. El mirall amplia la visió i contemplo horroritzat els meus errors. És possible tanta insolència, tan egoisme? M’adono que allò, que vaig magnificar no era tan poc comprensible, i noto una burxada en el meu interior. Com si la reflexió premés amb força el meu cor.

El mirall, inquiet per la desesperança que mostra la meva cara, torna a posar-se en moviment i retrocedeix altre cop. Més plaent és la situació que mostra; aquesta és una situació completament diferent. Però un instant després l’aparició d’una persona trenca la suavitat del moment. Talment com si el finestral de la vida es deixés emboirar pels núvols de la tempesta exterior. Només una discussió, unes simples paraules malsonants, respostes amb altres de feridores.

El mirall, esparverat per la fermesa esfereïdora dels meus llavis planeja per la meva vida en un successió ràpida d’instants. Uns són bons i fan distendre la meva boca. Altres cruels, tan poc dignes de ser recordats que fan arquejar els meus ulls.

Finalment la ràpida retrospectiva acaba en aquells anys, en què a causa de la nostra innocència, tot està rodejat d’una aura de felicitat. L’època que ens deixem portar per la mà que ens ha protegit en les nostres primeres aventures. Però malgrat tot, sempre envejosos o reclamant  més l’atenció dels nostres,  hi ha una rebequeria que ara desitjaria haver oblidat.

Tal vegada cansat, esgotat del seu treball en la recerca de molts anys enrere, el vidre perd la seva claredat i es torna opac. Passen uns instants llargs, no sé reflexionar dels temps passat, poden ser només uns segons, uns minuts o unes hores. Tal ha estat la torbació del meu jo, de la meva pròpia ànima en la ràpida visió de la meva vida.

Res més, em queda que assolir les equivocacions, que aixequi la mà qui no hagi errat mai. I sobretot recordar els bons instants que ens ha ofert l’existència.

El vidre torna a mostrar el meu rostre actual. No és tan lleig com em semblava al primer moment. Sí allargo un xic el somriure, una gran part de les arrugues es dissimulen, continuen essent,  i els ulls canvien d’aire. La meva fisonomia mostra una bonhomia real.    

Qui espera que el pas dels anys no canviï res, desespera davant la realitat.

Miquel Pujol Mur

SANTA MARIA DE CADAQUÉS. ALT EMPORDÀ

Vam quedar sorpresos al trobar un retaule tan magnífic i no hem volgut amagar la nostra admiració. Una joia de l’art religiós.

L’església de Santa Maria de Cadaqués conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres, Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. 

Segons ens van explicar durant la guerra civil el poble hi va aixecar una paret al davant per evitar que fos cremat. Va ser un dels pocs retaules que van salvar-se.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia M. Rosa Planell Grau

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ.OSONA

LA MÀQUINA DE FORADAR

Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La característica principal d’una màquina de foradar és que permet fer forats de diferent mida a les peces de fusta, mitjançant una broca.

Generalment en el sector de la torneria es treballa la fusta de manera horitzontal i era gràcies a l’enginy dels torners que una màquina podia ser modificada segons la feina que tocava a cada moment. Així podien adaptar el torn perquè fos una fregadora (per polir), una serra circular o una fresadora fins i tot.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MALA ENSOPEGADA

M’emmirallo i satisfeta de la meva aparença surto al carrer. Avui fa un dia  bonic i estic força contenta. Un dissabte a la tarda, lliure. Sí, he plegat al migdia, la supervisora m’ha donat festa perquè aquesta setmana segons diu he estat molt activa i he superat totes les companyes. Treballo en un servei de tele-venda i si aconseguim els objectius ens permeten una tarda de dissabte festiva.

Festa al treball i sense haver d’estudiar el curset de màrqueting, ja que vaig aprovar l’examen mensual el dijous. Què més pot demanar una noia jove com jo. Lliure per anar a comprar, amb diners i amb temps per a preparar-me per, al vespre, anar de discoteca amb les amigues i els amics.

Passejant pel carrer Pelai he vist les sabates que feia temps somniava. Mig taconet, brillants i suaus per ballar i ballar sense parar. Feia temps cercava una cosa que s’hi assemblés i per fi en aquell aparador les he trobat. Dimonis! El preu és prou car, la sabateria és de luxe, però els capricis són els capricis, i si s’ha de fer un sacrifici, es fa. La vida comporta bastants mals moments, m’ho diu la mare, i una alegria és una alegria i aquestes sabatetes són una joia

He entrat, me les he emprovat i no he volgut que me les emboliquessin. He fet posar les velles a la caixa i he sortit calçada amb les noves per així donar-les una mica i a la nit poder gaudir-ne sense dolor.

Però quina empenta! Al passar per la cruïlla del carrer Tallers un boig amb un “skate” a tota píndola i sense vigilar a qui podia fer mal, m’ha llançat contra la paret. He cridat fortament i tothom s’ha girat. Diverses persones s’han acostat a veure si m’havia fet mal i han esbroncat al jove. No és cap nen a qui disculpar, sinó un ganàpia ja gran i que hauria de tenir ja força seny. Aproximadament un noi de la meva edat.

La gent li ha dit de tot i ell ha marxat a tota pressa en el seu monopatí. Però la mirada d’odi i les paraules que he endevinat en el seus llavis m’han fet frisança i por.

El succés m’ha enfosquit la tarda, el bon humor m’ha marxat i he decidit tornar a casa. Tal vegada, aquest ha estat el meu error. Poc a poc he anat a agafar el metro. Estic una mica adolorida perquè el cop ha sigut força dur.

Aleshores mentre camino pel llarg passadís de rajoles blanques cap a l’estació escolto el rodar d’un “skate”. Em mig giro hi observo que és el mateix noi. El passadís no té cap escapatòria per poder-me amagar i en aquell moment no hi circula ningú. M’arrauleixo contra la paret per dissimular-me, més observo amb horror que va directament rere meu.

S’abraona damunt, rebo l’impacte de la fusta a les cames. I mentre amb odi em mira als ulls em crida arran de cara: Què ara, meuca, ara no crides.  

Estic tan espantada que no puc ni cridar quan sento a la meva esquena, com sense cap dolor, s’introdueix una, suposo, fulla molt prima i afilada. No tinc forca, no puc cridar, les meves cames no em sostenen. Em deixa i continua corrent amb el seu sorollós rodar. Em recolzo a la paret i, poc a poc, sense cap sang, vaig patinant a la paret fins quedar postrada a terra. Escolto veus en la llunyania, però no sé què diuen.

Ara desperto, sense ser-hi, com en una boira. No em bellugo, cap part del meu cos té força, ni rep cap ordre, si en pogués donar cap. Observo l’estança de blanques parets. Estic despullada damunt d’una safata d’acer inoxidable. Hi ha gent que trasteja per l’habitació. Escolto, enmig de la boira que cada cop m’envaeix més una veu que diu.

¾     Pobre noia, tan jove. El malparit aquest sabia on havia de clavar la navalla. Es veuen tantes pel·lícules de violència i de com matar. Ha quedat morta a l’acte. Com un pollet!

¾     I aquest tan trinxat i carbonitzat. - Parla una altra veu.

¾     El desgraciat que l’ha matat. Pujat en el monopatí i drogat fins a les celles ha entrat al metro i ha anat a parar a la via quan entrava un comboi. Ha quedat atrapat sota les rodes i tocant el cable del corrent. Ha quedat electrocutat i fet miques.

¾     No hem perdut res amb la seva mort.

¾     No, menys papers. Pobra noia, tan jove i acabava d’estrenar les sabates. Són noves.

La meva, “no mirada”, ha vist en un prestatge la meva roba i al seu costat les sabates noves i brillants. Disposades a ballar i ballar malgrat sigui en un altre món.

Miquel Pujol Mur.

EL MISSATGE I LA MÚSICA

El Jan és una home ja gran. Té aquella edat quan les veritats és comencen a barrejar-se amb les mentides. Les passions, malgrat que mai oblidades del tot, ja queden enrere. Tampoc hi ha records que pugin ofendre la memòria, ja que la penitència ha estat quasi tan llarga com la vida. Tot comença a quedar enrere en els anys difuminant-se en la grisor del temps. Pensar en els menyspreus rebuts, tampoc val per res, només per remoure el fang del fons del bassal i enterbolir l’aigua de l’existència. Més val no bellugar els mals moments passats i viure el que resta de vida, procurant sigui plena al màxim i que cada dia es renovi de nou.

Observa el paper que una noia li ha entregat al sortir de casa. No el volia agafar, però la tendra mirada de la jove l’han fet desistir de la seva negativa. Poc a poc el desdoblega; i aleshores llegeix unes lletres que escrites amb lletra tipus impremta i de color blau, fan la següent pregunta: Quina és la música de la seva vida.

La pregunta el sobta i veien en el parc un seient solitari i apartat decideix asseure’s a reflexionar. La pregunta té moltes possibles respostes i cadascuna és adient a un moment i a una dona determinats.

A veure, a casa la contestació seria fàcil: música d’òpera, de sarsuela, i una mica de cobla. Des de els més excels del tenors o “prima donna” als més populars de l’època. Recorda que al cine, a les mitges parts, sortien novells artistes a fer un xic d’espectacle. Un dels interpretes va ser l’Antonio Molina, que anys després va esdevenir un famós “cantaor”, apreciat dins del seu estil, i pare d’una extensa saga d’artistes.

De jove cançons de muntanya i sardanes. Les sardanes lligades amb la primera mig xicota, la Montserrat.

Després va venir el temps del maig del 68, recorda aquella vegada a París que amb la Michelle, cantava la Marsellesa pels carrers de la capital francesa. Mentre, llençava llombardes a la policia i rebia més d’un cop de porra.

Més tard a Saragossa, durant l’estada militar, qui podia resistir-se a cantar jotes tenint al costat una noia com l’Alicia. 

Ja de retorn, sempre es retorna a casa, va enamorar-se de l’Eliana, una dona argentina que el que més estimava, amb vertadera passió “arrabalera”, era ballar tangos. No és que ell fos especialment ballador però portat pel sentiment amorós i sexual va ballar-los fins l’extenuació de l’amor.

Després Noelia, Carme, Núria, Grace, Hilde, Giovanna, totes tenien i encara tenen en el seu record una música única i diferent a les demés.

I després, tantes i tantes dones que la música barbuteix en la memòria, a veure Raquel, Maria, Andrea, Paola, etc. Tantes que la memòria dels noms s’amaga en el carrer de l’oblit.

Torna la mirada al paper i recorda a la noia del matí. Els ulls blaus com la Hilde, la front alta de la Grace, el moviment sinuós del cos com l’Eliana, els llavis ferms  de l’Alicia, i les sines generoses de la Giovanna. Quantes dones i quanta música per un sol record.

El pensament vola a la impressió de la jove dadora del paper i pensa que els anys han passat. Ara no coneix quina és la música actual, que pot servir per vestir la gràcil figura juvenil.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

Net i polit

a la porta

de l’església

saluda i dóna

la bona hora

als feligresos.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Berga, 13/04/2018

RELLOTGE DE SOL. SANTA COLOMA DE FARNERS

Abandonant modernes ínfules

Res més real que les paraules

D’aquest rellotge de sol.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT

La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

atio les brases del nostre amor

cercant en elles

l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

penso, oh! companya amiga

en tots els feliços moments

que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

per la dura feina

sento el bàlsam de la teva mà

damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

les teves carícies fan brollar

la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

acarono els teus cabells i

cerco els teus llavis

per depositar un òscul

de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria

amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur

HE PISPAT UN LLAPÍS

No sé per que he pispat un llapis mossegat. Ha estat un impuls irrefrenable. El llapis era damunt el taulell, tranquil, quiet, impassible davant del transcurs del temps. Com cosa inerta i sense moviment no esperava que succeís cap novetat.

La meva mà s’ha posat damunt de la taula al seu costat, i poc a poc, lentament, pausadament, com qui no vol, els meus ditets han caminat, en silenci, de puntetes, fins el llapis i guaitant al porter, l’he pres i amb un moviment controlat me l’he posat a la butxaca.

Quan arribi a casa el posaré al lloc del llapis robats i mossegats. Serà un més entre deu mil. Quan els miro el meu cor s’alegra de veure’ls tots junts en amigable companyia.

Miquel Pujol Mur

EL PUIG DE LES TRES CREUS. TORELLÓ

En les nostres rutes per la part nord  de les terres d’Osona (anomenada la vall del Ges) després de visitar el Santuari de Rocaprevera ens encaminàvem a conèixer al Puig de les Tres Creus.  

Situat damunt l‘esplanada del  Santuari, és la continuació d’una serralada d’altiplans que s’enllaça amb el Puig.

També és conegut com el Puig de la Guàrdia o Turó dels comuns. Des del Santuari són uns cinc minuts a peu.

Aquest és un punt que domina tota la població de Torelló, amb les ziga-zagues del riu Ter, per una banda i, per l'altra, l'estesa de la plana que baixa cap a Manlleu.

A desembre de 2013 va complir 100 anys de la seva construcció, obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. Possiblement existís un d’anterior en el mateix lloc.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

RELLOTGES ESGLÉSIA ESPINAVELL

Tes campanes són altives

Mes tons rellotges

Són de nombres esvaïts.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

QUÈ ÉS POT FER AMB CINC MINUTS

En cinc minuts només es poden iniciar quatre prolegòmens d’una relació amorosa.

Voler controlar cinc minuts d’amor, quina pèrdua de temps.

Només quatre petons una mica apassionats, unes poques carícies delicades, no gaires.

Mesar amb els dits els cabells i fe un òscul sota el coll al costat de l’orella.

Cinc minuts, que poc temps per cercar el plaer d’estimar.

Descordar un xic la brusa i potser baixar un tirant.

Ostres!! Ostres! Cinc minuts i ja tot el temps s’ha perdut.

Miquel Pujol Mur

RELAT DE PARAULES CONVINGUDES

Fa uns dies he canviat de residència. En la que vivia al poble em deprimia, només carrers estrets, el pont i el riu. Ara m’he allunyat de la ciutat i respiro aires purs des d’una casona anomenada la “Casa Vieja”. La realitat del nom castellà no el sé esbrinar. Potser en aquest racó de món situat entre les fronteres de les terres d’Osca i les de la Vall d’Aran és fàcil l’assimilació de noms.

Estic assegut a la balconada. Els meus ulls, de mirada un xic esmorteïda pel pas dels anys, miren amb delectança la muntanya nevada, que vestida de blanc color harmonitza amb les altres. El meu pensament veu de nou els camins que de jove em permetien aconseguir el cim; ara ja no em queden més que els records.

Repapat en la butaca, bec un suc de meló amb un xic de vodka, refrescant i trencador; per un costat el dolç suau de la fruita i per l’altre la força del licor. Si algú ho desitja pot provar-lo, és una recepta meva de la qual no penso cobrar drets d’autor.  

Mentre assaboreixo pausadament la beguda, penso en la mala sort del meu trasllat a aquest nou lloc. Només baixar del cotxe he ensopegat amb l’escaliinata de la casona i m’he rebregat el peu. La conseqüència d’aquesta fatalitat fa que una crossa sigui la meva companya durant uns dies.

Sincerament crec que era tal l’espectacle ofert al meus ulls que m’he embadalit mirant la neu. Prenc una manta que hi ha damunt d’una cadira, al meu costat, i mirant de bellugar-me el mínim m’he embolicat amb ella. No voldria que els meus moviments fossin la causa de què el meu peu malferit em faci cridar de dolor.

La suavitat i la amorositat de la manta de llana fa que la meva memòria, ja caduca,  em retorni als teus braços càlids. Suavitat, calidesa, amor, carícies, quantes coses que no valorem suficientment i que es poden perdre en un moment. Normalment, no tornen  mai més amb nosaltres.

Libo una mica del licor i em deixo portar per aquell segon sublim en què la lluna ha sortit del seu cau. Ben bé sembla que vol anar, com amant donzella a l’encontre del sol que s’amaga en l’horitzó.

Però com el desig del retorn de la joventut, és difícil que aconsegueixi els seus propòsits.

Miquel Pujol Mur

XEMENEIA DE LA FÀBRICA CODINA. TONA

Des de baix estant admiràvem l’alçada i l’esveltesa de la xemeneia. Una més, com moltes altres encara dretes, que mostren als ulls dels catalans i forans la força que va posseir la indústria del nostre país. 

La xemeneia de l'antiga fàbrica Codina presideix el solar que ocupava la fàbrica, destruïda fa poc. El solar, encara per edificar de nou, fou adquirit per l'Ajuntament de Tona, que sembla el destinarà a un teatre o centre cultural.

La fàbrica Codina, de cadires, de la que només queda la xemeneia, era una de les empreses més notables de Tona juntament amb la fàbrica tèxtil Estebanell. S'inicià el 1876, pel que s'anomenà "la més antiga d'Espanya" i anà augmentant la seva plantilla de treballadors durant els primers vint anys del segle XX. Correspon al període d'industrialització de Tona, època de plenitud, fins que al final de la dictadura de Primo de Rivera, el 1929, començà la crisi.

Xemeneia de maó, més ampla a la base que a la part superior, acabada amb motllures de bossell (Motllura rodona que generalment forma part dels basaments de les columnes). Amb l'arquitectura del ferro es fomentà el funcionalisme, estil al què s'adaptaren les noves naus industrials, mercats i fàbriques al utilitzat materials de construcció econòmics, resistents i de ràpida construcció, amb unes tècniques que afavorien la rigidesa i fermesa de la construcció, assegurant-ne la seva utilitat.

La Xemeneia de la Fàbrica Codina és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau