Dorm intranquil, no sap ben bé quina és la idea que trontolla dins la seva ment. Però sap que no el deixa descansar en pau. Aparta el llençol, fa calor i és tot suat. Ella dorm tranquil·lament amb l’esperit del deure complert. Ell neguiteja i decideix anar al bany.
Un pensament estrany el desconcerta.
Qui és ella? La dona? Quina dona? O tal vegada no és ningú. No té temps. Primer,
el destí de la primera necessitat; després, ja ho veurà.
Abans de finalitzar la santa missió
escolta un soroll com si dalt al pis hagués caigut una paret o potser un moble.
Un moble? Quin moble? El d’ella. Qui és ella? La del moble. Ah! La del moble?
Mira al llit: no hi ha ningú. Clar no pot haver ningú ja que viu sol. S’asseu
en un tamboret i pensa: Per què visc sol? Cavil·la un altre cop. No et vas
casar. Aquella noia? Què va passar? Els records s’amunteguen sense parar. Com
si fos una màquina de cinema espatllada que no pugues parar-se van passant els
fotogrames. Ah! Es va casar amb un altre, un amic. Quins amics que tens, amic!
Torna el soroll, ara com si rodessin
mil carros de bous al pis. Esparverat crida:
¾
Ep,
els de dalt! Encara hauré de pujar. Silenciiii!
Serà la bruixa de la mala dona, que
ara no hi és al seu llit. Ja veureu, maleïts, ara pujo. Pren un bastó i blandant-lo com un Quixot qualsevol,
perseguint a la bella Aldonza dels seu somnis, puja l’escala a grans passes.
Una habitació, no hi ha res. A sí,
la ratera abandonada de fa dies. L’altre, tampoc; només una ombra negra que ho
cobreix tot. Tot no, una escletxa deixa passar un raig de llum com si fos la
fulla d’una navalla. Hi corra, es precipita. Ple d’angúnia, ho trenca tot. Cau
la cortina. Solament, la finestra en un dia mig ennuvolat. Rere un núvol
desapareix també la llum.
Els ulls envermellits cercant la
sense raó que han escoltat les seves orelles. Mou caixes. De sobte, com si es
materialitzés una nova ombra, ocupa el buit anterior i s’evadeix per la porta.
On ets? Crida amb desesperança mentre
nota que fins i tot la veu engargallada li vol fugir.
Sense veure. Sense veu. Sense idees.
Corre rere el ser intangible que sembla es mofi d’ell. Torna a entrar a la
primera habitació, no es recorda, no se n’adona. Tot sembla revoltat, com si no
fos que abans era buida. Ensopega i fa un cop de peu al terra. No l’ha vist, es
clava la ratera i fa salts queixant-se sense poder ni cridar.
Plora. Els llagrimots corrent per la
seva cara negra de sutja d’anys de cortines velles. Alça els ulls de terra i
veu davant seu un home nu. Exclama: Què fa un home nu a casa seva? Agafa el
bastó i li pega fort, molt fort. Desgraciat
estrany que m’ocupes la casa! El mirall es trenca en mil bocins i cadascun és
com un ganivet que sembla el volgués ferir.
Fuig i rodola, cau per les escales.
El peu ferit li fa mal. El genoll, també al rebotar al graó final. S’arrossega
lentament per terra. No plora, ha acabat les llàgrimes. No crida, la veu ha
acabat extingint-se. Lentament, com una sargantana ferida repta cap el seu
llit. La dona el mira i comenta:
¾
Què
feies al pis de dalt amb tan soroll?
La dona és, la dona hi és. La seva
dona? Llençols humits i calents. S’adorm caigut de desesperança i dolor.
Miquel Pujol Mur
Miquel Pujol Mur
