MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA III

 He despertat del meu desmai envoltada d’infermeres. La meva mà, conserva encara la carta, força rebregada. Quan he tornat a casa l’he obert. Simplement un comunicat de l’advocat per una demanda de divorci. També, un full, escrit a màquina, dient-me que a causa del meu treball ha considerat que es troba esclau, a casa, sense no poder mantenir el seu desitjat ritme de vida. Confessa que s’havia retrobat amb la Nené i, com que la seva situació era similar, havien decidit divorciar-se de nosaltres i viure junts. Quan el divorci fos ferm demanarien la nul·litat matrimonial eclesiàstica i, segurament es casarien. Per celebrar la seva decisió i la nova situació, havien decidit marxar a fer una nova volta al món, en un creuer que salpava d’Anglaterra. 

Tot es va portar amb la màxima discreció. La influència familiar no volia suportar cap rumor sobre infidelitat. Aleshores, em vaig assabentar que a més de rics i poderosos, eren súperreligiosos. Un estàndard de les institucions cristianes. La família no podia consentir una taca a la seva honorabilitat. L’Arquebisbe va concelebrar les exèquies. 

Van ser uns grans funerals, per a tots dos, en la mateixa cerimònia. Quasi semblava que fossin realment un matrimoni. Tant l’Eduard, com jo i els nostres respectius fills, vam ser apartats de les primeres files. Ens van, ben bé, isolar dels familiars i de la gent. Els cadàvers van ser sepultats en els seus corresponents mausoleus familiars. 

Un parell de setmanes després, ens van citar els advocats de la família per comunicar-nos la decisió presa, sobre l’herència que ens podia pertocar. No es va presentar ningú de la família. Només els advocats d’un gran bufet, molt segurs de les decisions preses, segons el seu consell. Com que no havien testat, no ens corresponia res del seus béns. Només misericordiosament, havien atorgat, paraula clau quasi similar a almoina, una quantitat com a pensió als nostres fills per manutenció i estudis. Sempre que no ens caséssim de nou i, les notes dels estudis dels nois fossin correctes. 

Vaig haver de buscar un pis en un altre barri més senzill i, continuar la meva vida sense penúries, però sense grans despeses. Gràcies a Déu, de treball, no m’he n’ha faltat mai. He cuidat del nostre fill procurant que fos ben assenyat. De l’Eduard, després de la trobada amb els advocats no n’he sabut res més. Suposo que  ha seguit amb la seva carrera catedralícia i educant la seva filla. 

La meva vida ha estat austera, sense gaires alegries i sense pensar mai en refer la meva vida sentimental. He evitat al màxim qualsevol xoc emocional, tal vegada el meu cos no ho resistiria. 

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA II

Els records d’anys enrere s’han visualitzat en la meva ment. Un flashback de moments viscuts. Dues parelles que es van conèixer a la Universitat. L’Adrià i l’Eduard. La Nené  i jo, la Clara, per l’altre. Vam fer-nos amics malgrat pertànyer a diferents estatus socials. La Nené i l’Adrià són de famílies acomodades i riques. L’Eduard i jo, som membres de famílies proletàries que han aconseguit beques per a fer estudis superiors. L’Adrià em va enlluernar des del principi: amable, rialler, coneixia tots els llocs de moda i a tots hi tenia entrada. Aviat vaig ser la seva confident i també aviat la seva companya, en tots els sentits. Menys, per les famílies de cadascun. A mi em deien, l’escalallits. He de dir, que malgrat els meus orígens de classe treballadora, era físicament una noia esplèndida i desitjada per molts homes. Alta, amb figura de model, uns ulls verds que desprenien flames encegadores, una pell morena suau i fina. Per acabar duc una cabellera llarga i negra que m’arriba fins a la cintura.  

La Nené, fins aquells moments havia estat la seva confident íntima però, la meva presència la va deixar en segona fila. Malgrat tot els quatre érem amics, però jo sabia que no podia fer cap pas en fals si no el volia perdre. L’Eduard, força més intel·ligent, seguia el nostre tarannà, però mantenint-se a certa distància. La Nené, feia de parella seva i, bastant alliberada d’idees, aviat es va apuntar a ser, també la seva companya de llit. 

L’Eduard, va acabar ràpidament la seva carrera. No podia ser menys, la seva ment era la número ú en totes les assignatures. Un privilegiat que aviat, essent el més jove de la seva promoció, va aconseguir plaça per a catedràtic. Jo vaig acabar els meus estudis amb bona nota: Econòmiques, Empresarials i Màrqueting. En poc temps, vaig trobar feina en una editorial. Fins i tot, vaig publicar uns contes per a infants. Ni l’Adrià ni la Nené, no van acabar els seus estudis. Aviat, quan els vam finalitzar nosaltres, van deixar d’anar a classe. Si tenien diners de sobres, per què escalfar-se el cap? No en necessitaven de títols universitaris, només amb el seu cognom, ja en tenien prou perquè s’obrissin totes les portes. 

Vam casar-nos, les dues parelles, malgrat l’oposició dels pares corresponents. Poc després, vam portar dues criatures al món; un noi, nosaltres i, una noia ells. El fet d’haver-hi nets tampoc es va modificar-se el tracte amb les dues famílies poderoses. Van adjudicar als seus fills, tant d’una part com de  l’altra, una assignació bastant generosa. No van voler saber res dels respectius cònjuges. He de dir que a nosaltres tampoc ens va importar.  

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA I

 Què va ser primer, el sobre o el telèfon? Tinc molts dubtes. El meu home no hi és. Després he recordat que, com molts matins, ha sortit a córrer. Deu haver trobat algun amic i, sense adonar-se’n se li farà tard. Però, jo he d’anar a treballar i no puc perdre temps. Damunt la taula un sobre blanc, m’ha estranyat. El meu home no és de deixar papers sense controlar: interessen o a la paperera. L’he agafat, que no sigui una cosa meva. En aquest moment ha sonat el telèfon. Despenjo i una veu desconeguda em pregunta:

¾    Senyora Ametller?

¾    Sí! - responc amoïnada.- Què vol?

¾    Soc dels Mossos. Un cotxe la vindrà a recollir. El seu marit ha sofert un accident.

¾    Que és greu? Per què em telefonen?

¾    Ja li explicarem.

Aleshores, veig els llums blavosos d’un cotxe patrulla. Esparverada, baixo per les escales. El meu neguit és tan gran que m’impedeix esperar l’ascensor. Surto al carrer, mig ofegada. El cotxe ja té la porta oberta i el Mosso em convida a pujar. Pregunto:

¾    Què ha passat?

El mosso em respon:

¾    Nosaltres no en sabem res. Només ens han donat la seva adreça per venir a buscar-la i prou. 

En un moment em venen a la memòria les paraules d’un llibre que estic llegint. “Quan pateixo un xoc emocional molt fort, és el meu cos qui reacciona”. Jo, ho he fet ràpidament amb pensaments plens de desgràcia. Malgrat que el dia és esplendorós. En un dia així haurien d’estar prohibides les malifetes.

Hem arribat a l’estació del Nord. A un tren li han fallat els frens i s’ha estavellat brutalment contra un altre comboi estacionat a la via.

Un caporal s’ha presentat:

¾    Caporal Puig. Em sap molt greu però ens agradaria que reconegués un cadàver. Potser sigui el seu marit

¾    S’equivoquen. El meu home ha anat a córrer al parc. Sempre fa el mateix recorregut, el trobaran de seguida.

¾    Si us plau senyora, només serà un segon; per sortir de dubtes.

Quan entro al malmès vagó m’ha sobtat veure l’Eduard. Què pot fer ell també al tren? Treballa a la Universitat. Però el caporal no m’ha deixat ni saludar-lo. El meu crit s’ha hagut de sentir en tota l’estació. El meu home travessat amb una espècie de biga de ferro despresa del sostre. Mes, no era només això, un altre cos era a sota del seu. Un cos femení que aviat he sabut qui és. He reconegut els cabells platinats de la Nené. La seva posició era inequívoca, dues persones complint els seus desitjos carnals. Tots dos, travessats per la mateixa peça del tren. Ara, he comprès la presència de l’Eduard. He mirat horroritzada els dos morts. Després he alçat la vista en direcció seva. Aleshores, m’he adonat que a la mà, hi porta un sobre similar al de la taula de casa meva. El meu cos ha reaccionat com sempre en situacions sobtades, m’he desmaiat. 

Miquel Pujol Mur

LA GRAN DECISIÓ

 

La sala és gran i les parets són grisoses. Una taula negra i dues cadires, també del mateix color. Uns focus indirectes il·luminen l’espai. Entren dos éssers, de blanca i difosa transparència, que es situen a cada costat de la taula. Es fan una inclinació de cap, com a salutació i s’asseuen. Es guaiten.

La nostra visió ens confirma que no tenen forma definida són purament dos hologrames sorgides dels lúmens cerebrals dels individus. Dos espectres oposats que volen parlar de la seva discòrdia. 

Un grup d’estudiosos, rere un vidre, ho revisen tot amb la màxima atenció. Saben que han de donar una gran solució al greu problema. Una de les formes diu:

¾    Tu, sempre tu.

¾    Ves, què vols fer-hi?

¾    Però, ara no, estic cansat, molt cansat. La convivència entre nosaltres no pot continuar. M’has traït

¾    Mes jo t’estimo, sempre t’he estimat

¾    Em surt amb aquestes ara. Ho vaig veure clarament, quan jo li estava parlant  per telèfon, tu vas gosar fer-li un petó a la seva foto.

¾    T’ho devies imaginar. Jo no faig aquestes coses. No em surtis en ximpleries.

¾    Jo! Ara ja no! No puc més. Sempre amb tu, sense poder fugir-ne. És insuportable el nostre conviure. Jo vull ser lliure. Viure les meves passions, les meves fantasies, sentint-me ple. Gaudint d’elles. Tu saps el que vol dir lliure. Decidir i fer sense lligams. No vull més la teva companyia!

¾    Fa uns quants anys la nostra vida era meravellosa. Sempre units i sempre junts. Te’n recordes? Des de petits hem conviscut com a germans, que no ignoris som.

¾    Prou, si pogués t’escanyaria.

¾    Tot aquest enrenou per una noia jove que no saps si de veritat t’estima. No tens res més que quatre correus i una fotografia.

¾    És que ...

Rere la pantalla de vidre els estudiosos mouen una palanqueta i els dos espectres eteris es difonen i els pensaments retornen al seu lloc. El més important dels metges fa un moviment amb la cadira i és dirigeixi al seus companys.

¾    No hi ha res a fer. No hi ha cap teràpia possible. Els hem de separar. Si no, es mataran entre ells.

¾    Quina és la causa? De sobte, ha sorgit aquest odi?- pregunta un psicòleg.

¾    La pubertat. Cadascú vol viure independentment la seva sexualitat.

¾    Haurem que cercar un gran mestre per operar-los. I si un d’ells mor, l’altre se’n planyerà sempre.

¾    No tinc resposta. És un risc a una situació insostenible.

L’home mira el cos dels dos nois units des del néixer.

¾    Informeu-los i que decideixin.

Movent el cap surt de la sala. 

Miquel Pujol Mur

EL VIATGE DEL CAVALLER

 

Segurament en més d’un relat he fet referència als nostres recorreguts. Per tant, us narraré si pot ser breument, una història. Dir breument, en el meu cas, és una altra història. 

Hi havia fa molts anys, en temps immemorables, un cavaller muntat en un formós cavall que travessava la Capadòcia. De cavaller o gentilhome muntat en un rossí, fins ara, només hi he trobat al Quixot. Aquest brau home era un noble guerrer i a més tenia un bon cor. Travessava les dunes del deserts d’aquest continent que ara en diem Asia.

Ajudava a la pobra gent. També, per què no, lluitava ajudant els senyors feudals, que n’hi ha i n’hi ha hagut sempre. Doncs, ens diu la llegenda que  un bon dia va arribar al castell d’un d’aquests senyors, que estava amoïnat per un drac que li feia la guitza. La veritat és que no li deixava escanyar més als pobres agricultors i ramaders. Clar, si passava el drac  i es menjava les collites o els ramats, què podia exigir per la seva bossa.

L’oferta del senyor era prou temptadora: Si matava el drac, aleshores el desposaria amb la meva filla i, quan arribés el moment ho heretaria tot. El valent cavaller va atacar el monstre. Pobre drac, feia tants segles que vivia que totes les malalties campaven pels seus ossos. Les arítmies, l’artrosi, la pressió alta i no us oblideu de la baixa, les palpitacions ni moltes ni poques. Tot un galimaties que no li solucionava cap metge de la Seguretat Social. Les ales tampoc. Ja no bategaven com ho havien de fer. Cada dos per tres es fotia de morros. Tantes males caigudes portava en el tren d’aterratge que tampoc li funcionava gens bé: els dits, els peus, els genolls, els malucs. Tot ell estava fet un desori.

Va veure el cavaller i va dir-se a sí mateix: Per fi l’eutanàsia a domicili i pregant al senyor del cel, (era molt creient) va trobar la pau. La seva única exigència va ser que volia descansar a prop de la porta de l’infern, perquè en la seva caldera hi havia moltes fugues. El gran guerrer, una vegada complerta la seva missió. va tornar a palau. Van començar els preparatius del casament. Però, poc temps va durar la seva vida cortesana. Es va adonar que  la futura esposa tenia molt poca corretja (m’enteneu) i una experiència de llits (m’enteneu) que ell mai s’havia imaginat.

Aviat, certs senyors, li van presentar negocis d’estranya finalitat. Ell, era honrat i tot allò del tant per cent de comissió, ho ignorava. Els fons perduts però recuperats en altres comptes, tampoc ho entenia. Pobre home, totes les il·lusions a fer punyetes. A més, el senyor encara era jove. La filla, la reina de les camàndules i altres coses pitjors. Totes  les seves il·lusions d’una donzella pura i verge va anar-se’n a orris. Total, un esdevenidor a molt llarg termini i a més, esfereïdor. Més banyes que les del pobre drac.

Què fa fer el cavaller? Doncs, el que havia de fer, fotre el camp i viatjar cercant noves aventures i gent honrada, a un altre país .

Per cert, el bon home, segons crec, no era pas casat. Ni ho va estar mai. No devia trobar res. Això de les princeses està molt devaluat.

És que el món sencer està prou fotut, ara i, també, quan ell hi vivia. 

Miquel Pujol Mur

L’AMOR I LA VIDA

Ha estat la nostra una història d’amor romàntic? En algun moment alguna cosa hi deu haver hagut. És difícil el romanticisme a casa dels pobres. Així pensa la Lídia, asseguda en una cadira al costat del llit del seu home. La clàssica habitació d’un hospital. Parets blanques, un llit no gaire gran, una cadira, l’etern aparell del sorollet i les ratlletes. I una porta per la que es veu passar el personal mèdic.

A veure, quan et vaig conèixer tu feia poc que eres vidu.

Els ulls de l’Anton, es mouen un xic inquiets, com intentant seguir la història.

Sí, vidu i amb la canalla petita – dues criatures. Quant et va durar aquell primer matrimoni? Quatre anys. Sí menys que més, ja que el Quim en tenia tres i el Sergi, dos i escaig. De què va morir aquella primera esposa? Mai no m’ho has dit. Tal vegada va ser  l’amor de veritat de dos joves. Ves a saber!

A casa meva érem molt pobres. Tan pobres com qui depèn d’un pare borratxo. Ara en diuen alcoholitzat. Una mare molt treballadora, però sense cultura de cap mena, purament una burra de treball, pobra dona; una sogra que mai era contenta i sis criatures que feien el que podien per sobreviure. Tampoc la seva vida era gens fàcil, malgrat que necessitessin poc per viure.

Un vespre que el meu pare havia anat al poble, va tornar més aviat del compte i encara no embriac. Va entrar corrent i va dir cridant:

¾    Renteu a la gran, a la Lídia. Poseu-li el millor vestit que tingui que demà ve l’Anton, de la casa gran. Ens pagarà mil “peles” i si va bé, tal vegada s’hi casarà.

Jo tenia tot just quinze anys, potser encara només catorze. Estirada, escardalenca i bruta. No sé què vas veure en mi per pagar tants diners. A casa meva, l’únic que creixia amb desmesura eren les canyes. Tal vegada els ulls, potser sí, blaus i grans en una cara prima i desmenjada de fam.

Els ulls del marit es mouen un xic, com si assentissin.

Em vas pujar a la casa gran. Vas encomanar-me el nens. Aviat, ells i jo ens vam posar afecte. Segurament, perquè en si, érem tres criatures desvalgudes. Però, aquella noia que va pujar de la fam, àvida de menjar, aviat va desenvolupar-se en una dona de bon veure. Tan formosa em vaig posar que, el fill de puta del meu pare, va venir a veure si podia aconseguir més diners, per la meva persona. El vas fer treure a cops de peu, pels mossos. De la pallissa que li van donar, malalt i dèbil com estava, al poc temps va morir. Però malgrat tot, ens va maleir: no hem tingut fills. 

Ningú el va plorar i va ser una sort per a la meva mare. També va morir al poc temps, la sogra insatisfeta i, va trobar un bon home, no gens afalagador però que sí, força treballador, que la va respectar.  

L’Anton es remou inquiet en el llit i la Lídia li agafa la mà; sent els dits de l’home que li acaronen el dors.

La Lídia fa cara de retret i continua. Tu tampoc d’afalagador no gaire, ni acaronador tampoc. La causa, de vegades penso que és que com em vas comprar, devies pensar que tenies tots els drets. Em recordo del teu germà Miquel. Ell sí, era amic de fer broma, era més jove que tu, més tarambana i més divertit, potser me n’hauria anat amb ell. Una vegada ens vam deixar anar per la broma i la joventut. Però, de seguida ho vas notar i aquella nit vaig saber qui era el meu amo. Va ser una nit de sexe dur, quasi salvatge. Gelosia, mala lluna, pertinença, no ho sé. El Miquel va comprendre que el camí era arriscat i va marxar de la masia. Aleshores, vas decidir que ens casséssim i una setmana desprès en un boda intima, solament el capellà i dos testimonis, ho vam fer. L’endemà vaig anar a l’armari de la teva difunta dona. Em vaig vestir amb la seva millor roba. Vaig pujar al teu despatx, et vaig entregar mil pessetes que havia pogut estalviar i, et vaig dir:

¾    A partir d’ara, soc la mestressa de tot. La meitat és meva.

L’Anton prem amb força la mà de la dona com fent notar el molest record.

Després has canviat. Has estat l’home que jo volia que haguessis sigut sempre. Més amable, menys de protestar per tot; m’has sabut estimar. Hem sortit, hem vist món i la vida ha estat plaent. Segurament ha estat l’època romàntica del nostre matrimoni. Veient les postes de la lluna en el mar, albirant nous països i noves modes de viure i de vestir. Ha estat meravellós fins ara, que has complert la setantena llarga. El viatge a París va ser una cruïlla estranya, vas canviar. Fins i tot, el teu fill gran ho va notar. El teu caràcter s’ha  tornat irascible, desconfiat, enrabiat, malparlat i mal girbat. Vull pensar que potser la malaltia dels alemanys,  ha estat la raó.

La mà del home prem amb força, com volent reafirmar la seva presència.

Quan surtis, farem una vida tranquil·la. Al mas. Veuràs com els nostres nets, creixen. No creguis que, no essent de fills meus, no ho són també, els meus nets. Jo vaig ser qui va pujar els teus fills.

El soroll de la màquina s’apaivaga i les línies lluminoses comencen a ser  rectes. La Lídia tanca els ulls de l’Anton i prem per darrer cop, la seva mà. La vida, amb algun moment romàntic, ha arribat a la seu fi.

Entra la infermera i li fa entrega d’un sobre i li comenta:

¾    M’ho va demanar fa uns dies, mentre vostè dormia. Hi ha una nota segons em va fer escriure.

La Lìdia obre el sobre i la llegeix. Diu:

“Segurament no he estat el millor marit, ni el millor home. Però et vaig estimar des del moment que vaig anar a casa teva a buscar-te. Molts homes som incapaços de parlar de sentiments. Guarda’m aquesta aliança per si ens tornem a trobar a l’altre món” 

La vida dels humans és plena d’un seguit de moments de diversa indole: amor, malaltia, felicitat, gelosia, etc. etc. Per això els romans la van anomenar: Vita, Vitae. 

Miquel Pujol Mur. 

L’ASCENSOR I LA NIT DE CAP D’ANY

 L’edifici és força antic, tal vegada un centenar d’anys. En passar l’entrada de seguida es veu la porta de l’ascensor. S’hi l’edifici és antic, l’ascensor deu ser de la mateixa època. Porta de reixa i tot ell pintat de negre. Una prova de que hi ha elements de fabricació antiga que perviuen molts anys. A un costat una regleta conté el número dels pisos indicats per uns botons de porcellana amb els números marcats en negre. 

Esperant l’ascensor que baixa lentament amb un soroll de ferros rovellats, hi ha una dona. La seva edat, per la seva fesomia, la podrien establir en una quarantena d’anys. Però el seu aspecte, la seva roba, són contradictòria a la seva edat. Sota l’abric, es veu una samarreta de coloraines vermelles i verdes, molt escotada, una mini faldilla, unes mitges negres i unes vambes grogues. Els cabells, arrissats a l’estil “afro”, són de color blavós. 

Mentre espera, de sobte s’obre la porta del carrer i entra un home, també de la mateixa edat. Vesteix esportivament sense cap extravagància. Es nota que els cabells comencen a tirar-se enrere i, el gris inicia el seu procés de blancor. 

Es mira la dona una vegada i sorprès, repeteix la seva mirada. En els seus ulls es nota que recorda qui és la dona. I exclama:

¾    La Cristineta de les cues llargues. Oi? Quin canvi!

La dona se’l mira, de primer no el reconeix però, s’adona d’una cicatriu en el front, a prop de les celles.

¾    El Pere, del cop de pedra?- Pregunta, amistosa.

¾    Just, el teu veí i company de col·legi. Noia, no t’hauria conegut.

¾    Han passat molt anys. A veure vint-i-escaig, no?. Érem tot just uns adolescents.

¾    Tu vas marxar molt jove del barri. Jo, encara vaig trigar una mica més. Mig any, aproximadament.

¾    Sí! No els podia aguantar més, als de casa i, no creguis encara ara, tampoc. Me’n vaig anar a París, al món de la moda. Vaig conèixer un pintor i vaig ser la seva model, la seva musa i la seva amant. Em vaig endinsar totalment en el món bohemi de la capital. Vaig aprendre tant, que fins i tot, vaig fer una exposició de quadres meus. Va ser el trencament amb l’home. No suportava el meu èxit. No va exposar mai cap de les seves obres. Després me’n vaig anar a Califòrnia, amb una colla d’artistes de tot tipus. He tornat a mostrar les meves pintures i han tingut força venda. Ara torno a la Acadèmia d’Art com a professora i artista. Però, i tu, què? Estudiaves?

¾    Em vam donar una beca en una Universitat alemanya. Vaig acabar la carrera i em vaig casar. Després em va sortir una feina per voltar d’un país a un altre, d’un laboratori a un altre. Ens vam separar. La meva ex va dir-me que ella volia establir-se en un lloc i tenir fills. No fer de rodamóns. Va casar-se i té dues criatures precioses. Encara som amics. Després n’he conegut d’altres, què vols d’un home jove i amb diners, sense res que el lligui? Però sense arribar a res. Avui què, amb la família?

¾    No els suporto. El pare i la mare com sempre discutint qui és el que mana. L’àvia, el dia del dinar de Nadal, assenyalant-me la meva germana i les seves filles. Em diu: Veus, Cristina, la Raquel si que ho ha fet bé. Veus que maques les nenes? Tu, tants homes i cap llavor. Ai, Cristina, en què pensaves?

¾    Ostres, noia això sembla a casa meva. El meu pare dient-me; el Xavier si que ho ha fet molt bé. La seva empresa i el seus successors, tot en un paquet. – Amb menyspreu, va continuar.- Ara què faràs? De professor d’Universitat i, d’aquí uns anys de catedràtic

Vaig callar i em vaig mossegar la llengua. Que no li ha dit ningú que he hagut de prestar-li molts diners al meu germà, sinó l’empresa s’anava a orris. 

La Cristina em mira i em diu:

¾    L’aguantaràs tot aquest merder. Pares, avis germans i nebots. Molta hipocresia familiar per començar l’any.

Interromp les seves paraules, insinuant una idea.

¾    A veure tu i jo érem “noviets” a l’escola. No ens hem fet mai fàstic l’un a l’altre. Hem recorregut la nostra vida i no tenim cap lligam enlloc. Tinc una petita casa a la muntanya. Que et sembla si provem a viure junts?

La Cristina s’ho pensa i ràpidament contesta:

¾    D’acord i et prometo traure’m la disfressa. Anava vestida per fer emprenyar la família.

En aquestes, amb un gran terrabastall arriba l’ascensor. Fum de motor cremat i per últim un cable que fent guspires,  cau damunt de tot.

¾    Te n’adones? Ell tampoc volia que pugéssim. 

Han passat quasi quaranta anys d’aquesta la nostra trobada. Avui he acompanyat al meu espòs a la darrera morada. Hem estat molt feliços tots aquest anys. Qui ens havia de dir que un ascensor esparracat ens donaria tanta pau! 

Miquel Pujol Mur