Soc el Guillem i m’encamino al cementiri. Segurament pensareu que això més d’un cop, li passa a molta gent. Però jo us vull explicar des del principi la meva història i, la de la meva companya de joventut, malauradament morta. Aquest és el motiu del meu camí d’avui i, també del meu interès.
El meu relat comença a l’Hospici de no sé quin sant. Total, per què negar-ho: fred, gana i en més d’una ocasió, mals tractes. Per la meva part he de dir que soc fill d’una família normal: pare, mare i tres germans. Jo el més gran.
Per no sé quina dèria sexual, el pare (mentida ho sé. Va encapritxar-se d’una noieta jove de la fàbrica) ens va abandonar. Va acabar malament el seu nou idil·li i, també la seva vida. Borratxo, no (alcoholitzat total) una matinada el van trobar assegut i mort en un banc. Conseqüències de la malaurança de l’abandonament del pare, la mare em va dir, una nit: Guillem, com que ets el més gran i també, el més fort, he decidit que entris en un asil. Així, simplement així, va iniciar-se la meva vida d’hospicià.
L’Ester. La seva mare va morir en el part de la nova germana. El pare vidu no sabia portar gens la casa. Treballava en una oficina. Al no saber què fer amb la nena, va pensar que casant-se solucionaria el gran problema. Una dona sabria cuidar de la seva filla. Va simpatitzar amb una dona viuda i, va iniciar una nova aventura matrimonial. No va saber fins el darrer moment que la nova esposa també afegia dues nenes de l’anterior casori. Ja des del principi a la nova mare, la nova filla no li va agradar gens ni mica. Al poc temps, la flamant esposa va comunicar al marit que si no es desfeia de la nena, l’Ester, es separarien. L’home, pobre home, sense resolució de cap mena, va accedir. Dos dies després, la van acompanyar a l’Hospici.
Vam entrar-hi amb pocs dies de diferència i, en el pati, aviat ens vam fer amics i companys. Vam passar mil problemes amb les monges i el capellà, que no acceptaven la nostra amistat. Total, érem dos innocents infants d’onze anys.
Al complir els tretze no sé amb quina argúcia ens van treure. Havien trobat dues famílies d’acollida. La meva, no em va voler ni veure. Van dir-me de seguida que era massa flac i no tenia suficient força per al treball que em volien encomanar. A l’hospici, tampoc em van voler readmetre. Doncs la solució, la vida de brivall. Aquí trec això, més enllà pispo una altra cosa, dormo on puc i menjo quan puc. Aleshores, passar temps i fam sempre.
A l’Ester, la van posar a fer de
minyona en una casa important. Però l’amo, era un mal bitxo, de seguida va fixar-se
en la tendra mossa. Va dir-se “Amb aquesta, m’ho passaré al llit més bé que amb
la dona”. Al cap de dos dies era al carrer amb males referències. Per tant va
ser l’única solució, guanyar-se la vida amb el seu cos. Ésser una ramera jove és
ben rebuda en qualsevol prostíbul. Poc després, va desaparèixer i corria la veu
que havia trobat un bon protector.
Uns tres anys després va tornar al poble amb l’Hèctor, el fill de la casa gran. La mateixa on havia anat a treballar de minyona en sortir de l’hospici. El pervertit pare havia mort. Ara, governava la casa, amb mà de ferro, la dona que l’havia expulsat. Missaire, amargada i hostil des del primer moment.
Un dia vaig trobar-me per casualitat
(els nostres camins eren diferents) a la meva amiga de joventut i va dir-me mig
somrient:
¾ Tinc un tresor que em permetrà viure, com una senyora per a sempre.
No vaig preguntar més. De què volia parlar una dama que vivia en una gran casa a un perdut com jo?
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
