COTXE O AUTOCAR

A les tàpies del camp de futbol hi ha enganxats un munt de cartells que anuncien el proper partit. Una final de futbol femení entre els equips de dos poble propers. Un campionat comarcal, però anunciat amb tota la il·lusió de qui creu que el seu és el millor equip del món i podran passar les eliminatòries comarcals i després ... més i més lluny.

La Míriam i la Raquel estan recolzades a la barra de la cafeteria. Una vaga forma d’anomenar a un lloc de servir begudes als assistents als partits. Són dues noies, com moltes altres, de 16, 17 i, fins i tot, 18 anys. Quan les noies deixen enrere la infantesa i deixen volar les il·lusions d’adolescència. Si alguna cosa les diferencia és la forma de vestir. La Raquel, vesteix el que considera modern, del dia a dia. “Guai”, seria una expressió molt habitual de la seva manera de pensar. Una paraula que pronuncia molt sovint i, segons el to de veu, de vegades, li canvia el significat. Vesteix una brusa blanca curta i escotada, pírcing al llombrígol i uns pantalons estripats. També llueix una bona cabellera rossa  que mou sense parar. Com si fos l’estàndard de la seva presència. El seu cos és fibrat, com a mostra de que pràctica esport. La Raquel, és la davantera de l’equip de futbol femení del poble. Quan controla la pilota corre com un dimoni, deixant tothom enrere. Quasi sempre marca gols.

La Míriam és més alta, vesteix un xandall fosc i té el cabell arrissat. El seu cos també ès fibrat però, els seus moviments mostren una agilitat felina. Porta un petit tatuatge en el canell dret. La Míriam és una immillorable portera. Són molts diferents en la forma de pensar però, són l’ànima de l’equip.

 

A fora, a la vorera, hi ha tot de bosses apilades de les diferents components de l’equip. També, hi són les noies que el formen. La Míriam, mira molt sovint el rellotge. Està impacient. Diu, amb veu desangelada:

¾    Ja de bon matí, problemes amb l’autocar. Aquest trasto vell sempre li passant averies estranyes.  Un dia, ens deixarà enmig de la carretera.

¾    Ès que us passa cada cosa. Anar en autocar. Jo aniré amb el Pere. El seu pare li deixa el cotxe. És més “Guai”, un descapotable.

¾    El Pere dius? Vigila! Que té les mans molt llargues.

¾    Doncs, si se li escapen una mica les mans, tampoc és dolent. Pot ser divertit. A mi, de vegades això em fa sentir bé. El món és tan avorrit!

¾    Vigila amb la palanca del canvi. A vegades la seva mà recorre un  o dos pams de més.

¾    A mi m’agraden, els nois així, els “marietes” no són sants de la meva devoció. Sempre puc dir que soc una noia seriosa.

¾    I et crema.

¾    No, però serà guai! Tot donarà una mica d’al·licient a aquest viatge. Me’n vaig que m’espera. Vol parar al mirador,

La Míriam. fa cara de saber com acabarà la visita al mirador i, les seves vistes.

Van guanyar el partit per 7 a 0. La Raquel, que anava encesa va fer sis gols La raó només la sabia la seva amiga i, va callar. Havia gaudit tant al mirador que el seu món, era tot rosat, més ben dit vermell, de joia vital.

L’equip va guanyar molts partits i va arribar a la  final de les finals. 

Què es millor el cotxe o l’autocar? Això, cadascú, segons els seus desitjos d’aventura a d’opinar. De vegades és més convenient viatjar en l’autocar.

 

CONVIURE

 

La casa és un simple i petit “cottage” entremig de la verdor dels camps d’Escòcia. La teulada d’herba l’emmascara dintre el seu entorn. Tot al seu voltant respira tranquil·litat i pau. Cau la pluja i una boirina lleugera cobreix en part la panoràmica dels voltants. 

Dins la casa, una dona d’una trentena de anys, l’Abigail, és asseguda davant d’una de les taules de la sala gran. Treballa repassant els exercicis dels seus alumnes. És professora en l’Institut de la veïna capital. Gira una i altra vegada les pàgines i fa anotacions en vermell en els diferents fulls. Alguna vegada mou el cap en no comprendre, ben bé, el que vol dir una frase escrita per l’alumne en un deure. Està impacient. Mira contínuament el rellotge i el telèfon. 

S’aixeca per fer-se un te, quan sobtadament com sempre ho fan el telèfons, el timbre ressona dins l’habitació. Mira el número i llisca la pantalla, demana:

¾    Liz, ets tu? Com et trobes? Quin temps us fa a París?

¾    Tranquil·la, Abi, Ja veig que fas una cosa que no t’agrada.

¾    Sí, noia, aquest modernistes que tot ho volen canviar. Com posar en minúscula totes les lletres, no respectar les comes, ni els punt, ni els inicis dels diàlegs; em porten frígida. Jo vaig estudiar en un col·legi de monges i soc una mestra enamorada del classicisme. Que nassos inventar ara nous sistemes! Si ja es difícil que sapiguen els de sempre ...  Aquí fan uns dies avorridíssims, plou i trona. Ja saps que els trons m’esparveren. Bé, digues tu com et va tot. Ja veus que estic com una moto.

¾    Calmat que el món no s’acaba en un dia. Mira aquí a París fa sol i el cel està clar, blau i net de núvols. Fins i tot, fa una mica de calor. La conferència ha anat força bé. En acabar m’han aplaudit, això que el tema era enrevessat. Ara, he d’anar a sopar amb uns col·legues. Demà, vaig a la Central a Bonn a parlar dels nous estudis sobre Biologia i Genètica. Ja sap allò tan pesat de reunions, intercanvi d’idees i sopars amb el companys.

¾    Com? No tornes ja! Et necessito!

¾    Què no et trobes bé?

¾    Clar que no, estic sola i tu, lluny, voltant pel món i amb homes. Ai! He dit: homes, perdona van quedar que aquesta paraula no la dirien mai. Vigila que tenen rampells estranys aquesta mena de gent.

¾    Calmat, són col·legues i no ha de passar res.

¾    Sí, però jo sola aquí. T’enyoro. Necessito els teus petons, les teves abraçades, sentir la teva pell i les teves carícies per tot arreu. Necessito que enmig d’un tro, em premis ben fort i em diguis paraules d’amor, a cau d’orella. Em trobo desemparada tota sola.

¾    Ves a un hotel aquests dies que no puc estar amb tu.

¾    A un hotel, dius. Gent estranya, per què he d’anar a un hotel si tinc casa meva, nostra, vull dir. D’acord prendré paciència però truquem demà, no m’abandonis. T’estimo. De vegades dubto si tu m’estimes igual.

 

Què podia fer? Malgrat tot, he fet un refús a la meva empresa. Els he dit que la meva companya no es troba bé i, he de tornar urgent a Anglaterra. Algun ha somrigut i ha comentat sota veu: Dones.

 

L’he escoltat i l’he contestat també amb veu baixa: Homes.

Una conferència via internet ha solucionat els meus problemes. Però, el de la dependència ha continuat, fins que en cert moment ha influït sobre el meu treball i la nostra vida. 

M’he dedicat majoritàriament a satisfer totes les seves ànsies. He aparcat la meva feina per convertir-me en la fada madrina dels seus desitjos. He  aconseguit gràcies als meus estudis, mitjançant la meves dues carreres en Biologia i Genètica, més alguna recomanació important, que tinguessim una filla, el seu major desig. 

Han passat uns anys, ara la nena ja té set anys, quan l’empresa m’ha ofert

un càrrec nou en una posició important. Un treball de molta responsabilitat  i futur. Un càrrec que cap dona, ni cap home, podia negar-se a fer. És passar per sobre de molta gent intel·ligent i d’estudis. És una oportunitat única. L’he comunicat a l’Abigail, abans de confirmar-ho a gerència. 

Ahir vaig anar a Alemanya a donar la meva aquiescència. Avui he tornat al cottage. No hi ha ningú, sembla com si una tempesta hagués passat dins la casa. Tot està mogut i la majoria de les coses fora de lloc. 

Només una nota dient-me: Hem marxat a casa de la meva mare. Com crec que és important per a tu aquest nou projecte, prefereixo no saber-ne res més. Ja saps on som. 

Després de tants anys i tants desitjos complerts. Ara, em fa un xantatge sobre unes investigacions que poden mostrar al món la intel·ligència d’una dona. 

Destrossada mentalment, quedo asseguda entre les trencades engrunes de la casa de la meva vida.  Poc a poc, com si carregués a la meva esquena una pesada llosa tanco la porta i marxo. He de complir amb les il·lusions dels estudis que de jove vaig voler desenvolupar. No miro enrere he d’anar endavant i allò que ha estat tan important, potser en aquests moments ha de quedar aparcat. 

Tal vegada, després d’escriure aquest relat he pensat que els personatges també podien intercanviar-se. 

Miquel Pujol Mur

CASTELL SALDES I SERRA PALOMERA

 

Neva profusament. El castell de Saldes està pràcticament cobert de neu. Fa un fred horrorós. Els sentinelles, procuren està força arrecerats als murs, protegint-se amb tots el mitjans d’abric possibles. Els torns, s’ha reduït a la meitat de temps, perquè els homes puguin escalfar-se sovint en la gran llar de foc del cos de guàrdia. Els remolins de neu s’aixequen contínuament, per caure a plom, de nou, amb un fort cop.

A la sala gran, o dels senyors, s’han tapat tot els finestrals amb grans fustes i posant trossos de pell per taponar les escletxes. Grans tapissos protegeixen les parets donant color a l’estança. Al mateix temps que milloren positivament la temperatura. Els més joves, tant noies com nois, intenten mitjançant el ball mantenir la calor amb els moviments. Sinó s’haurien de arraulir sota les mantes i les pells que cobreixen el terra dels llocs destinats per dormir a la gran sala. La llar de foc es manté encesa.

El senyor de Pinós se’n penedeix d’haver marxat del castell de Bagà, en la seva rutinària ronda mensual per  tots els seus castells. Bagà, era Bagà, el millor castell enclavat dins de la vila. Però, segons havia après del seu pare visitar-los era la manera de mantenir les guarnicions en forma i al mateix temps que els castlans tinguessin cura de les fortificacions.  Des de la terrassa no es veia la petita ermita de Santa Maria totalment coberta i, més semblant a un monticle nevat que a un edifici religiós.

De sobte, un crit ressona per les estances del castell. Una demanda d’auxili feta a plena boca per una gola petita. Els guardes de la porta  principal observen una figura petita tota vestida de pells i quasi coberta per la neu. Avança tentinejant, patina i cau moltes vegades, però portat per una gran decisió, s’aixeca i camina unes passes més, cau i torna a aixecar-se. L’agafen i l’entren a l’escalfor del cos de guàrdia. Un noi petit tremolós i neguitós que, entre  sospirs, sembla voler dir la necessitat en què es troba la seva gent.

El senyor de Pinós, commogut baixa  i mira el noi. Aquest adonant-se’n, ajunta les mans i aguantant el fred, el respecte i les seves ferides cames, exclama:

¾    Senyor ajudeu els vostres súbdits de la Palomera.  Al cantó de la serra d’Ensija, la tempesta ha estat molt més forta. Una allau ha tapat els camins. La majoria dels homes són malalts i les dones prou feina tenen a guarir-los. Els udols dels llops cada cop són més propers. Sembla tanmateix que endevinin la nostra debilitat. Senyor, compassió, envieu-nos un metge i soldats, També aliments, farina per poder fer pa i llenya per cuinar-lo. El ramat també és necessitat d’herba ja que no pot sortir a pastar, tot arreplegat a la balma. Senyor, pietat. Ajudeu-nos per Crist, nostre senyor i, ell us ho compensarà!

¾    Has baixat a peu des del vostre campament.

¾    Senyor, no podia fer res més. El meu pare, el nostre cap, també està malalt. Com volíeu fer-ho! Avall entre neu i roques. El camí també està cobert per la neu i el glaç.

El baró de Pinós de seguida va enviar el metge, el capellà, soldats i ajuda per a la gent de la muntanya. Tot va poder solucionar-se. A més els va fer tenir dos representants en el consell de Saldes, on prenien decisions sobre la contrada. Però, els hi va prendre una cosa molt important. Meravellat pel valor, el coratge i la fe del missatger, el va afegir a la seva cort. No podia deixar, que un noi que havia mostrat tants valors en el seu interior, no fos el seu col·laborador i amic. Hi ha moltes traïcions  i molts traïdors dintre dels palaus. Anys després va ser nomenat lloctinent del domini de Pinós i l’home de confiança del baró.  Se’ns parla que un seu descendent va manar a la Baronia, com a senyor.  

Miquel Pujol Mur                                               

AL MEU ANCESTRE TENEBRÓS

 

A la llunyania admiro la teva casa, apreciat ancestre. Té un aire misteriós, sempre el misteri t’ha acompanyat. Una casa en moltes ocasions  derruïda i finalment tornada a reconstruir com a mostra de la teva existència. Una casa plena de misteris i malastrugances, com gran part de la teva vida. La teva història al final ha estat coneguda i respectada. Malgrat sigui mal escrita i falsejada, estimat ancestre. 

Has estat crec que certament il·lustrat, però mai he pogut llegir els teus pensaments, la teva història escrita per tu mateix. Segur que la teva cultura va ser apressa a la guerra. Un sense fi de batalles, lluites, traïcions i morts. 

Alguns t’acusen de sanguinari, altres parlen de tu com un sàdic assedegat de sang. La història, com un patriota. Però, benvolgut, crec que la sang vessada dels altres era simplement la devolució de la dels teus, també assassinats o més aviat massacrats, sense cap mena de redempció. 

Vas lluitar per la teva religió i pel teu país fins que finalment traït pel teu propi germà,  vas ser capturat, turmentat  i finalment esquarterat. 

Anys després, un home estranger va escriure una fantasmagòrica e irreal història. Recuperant la part més falsa i tenebrosa de la teva vida. 

Però, en el llibre, et va donar una aura especial: la immortalitat dels justos. Com a descendent, amb els meus cosins, de la teva essència eterna, de la teva regalia del temps, descanso esperant la nit per renovar la meva sang  per una de més jove. 

Amagat dins el taüt mig entreveig la lluna, l’amant nocturna dels meus desitjos. 

Amics, amigues, si quan es faci de nit observeu rere vostre alguna ombra estranya i silenciosa, camineu lleugers abans que negror de les meves ales, amagui la frescor del vostre cos. Si no hi sou a temps, un somriure també us l’he d’agrair. 

Miquel Pujol Mur

TEMPESTA I POR ( relat negre)

 

L’aula queda sobtadament a les fosques. Encara el primer company no ha iniciat la lectura del seu escrit. Ha estat insospitat, de cop; ara no ens podem veure les cares a causa de la negror que impera a la sala. El cel és fosc, apagat, opac, com si mai hagués existit la llum. 

Un gemec! No sabem exactament d’on surt, s’escolta en un racó. Ignoren el seu significat. No sabem si pot ser d’algun animal ferotge o és l’estructura que clama noves inversions.  El més entès, per no espantar a ningú, diu:

¾    Calma, calma. No passa res; en un moment s’obrirà la llum i tots podrem sortir. No fos que ara amb les presses provoquéssim alguna caiguda, a l’intentar fugir d’aquesta trampa. 

Hi ha qui mira empènyer la porta i obrir-la, però la nostra força no és suficient. La porta es resisteix encaixonada entre el sostre i les parets. 

Mirem al riu. Les aigües baixen amb molta força i envestint els embornals rectangulars del pont,  salten per damunt. El caos impera en una ciutat de llums apagats. Hi ha gent a l’altra riba del riu. Fan senyals perquè escapem però, la maleïda porta es nega a obrir-se. Comencen a baixar cotxes amb els llums encesos però, navegant com petites barques sense pals ni veles. 

L’aigua ens ve de cara. Saltarà la barana? Espantats resem, fins i tot, el menys creient, al Senyor, perquè ens a salvi de la fúria freda. Curiós és que quan el necessitem sempre ens en recordem! 

Fent un gran esforç obrim la porta de la terrassa, que com proa de navili fugint d’un maligne sortilegi, enfila riu amunt. Cridem: ( al·leluia- hosanna). Creient que com en un miracle l’aigua deixarà de caure. Però, inopinadament s’ha obert el cel i un enorme raig de foc ha il·luminat el firmament. La pluja ha inundat l’estança però tanmateix ha deixat de ploure. 

El llamp ens ha encegat completament. Hem passat de la negror a la llum i  viceversa per tornar a la foscor total. Només som unes cares blanques amb uns ulls esbatanats de por, que demanen clemència de tots el pecats comesos durant la vida. 

No sabem cap on córrer per salvar-nos, perduts novament en la nostra por. Uns cruixits estridents ens mostren que la porta és oberta penjant de les frontisses. Fugint ens encabim en l’aparell dels mals sorolls. No funciona. Una idea filla de la reflexió, vella i oblidada, ens recorda que l’estri és perillós en certs moments. Ajudant-nos els uns als altres, com bons germans, segons el grau de necessitat, baixem l’escala i finalment arribem a la planta baixa. Els nostres crits demanant auxili són incessants. 

L’aigua s’escorre pels finestrals. Xapotegem   No deixem de mirar al riu. Torna el seu recorre habitual, suau i amic, però les seves tèrboles aigües, fa poc amenaçadores, ens demanen ser prudents i a més, respectar-lo. Fins i tot, els ànecs tornen a les seves raconades. Ens asseiem i els raigs del sol primaveral ens acaronen, amagant la nostra debilitat i por. 

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA VII

 Fa pocs dies, soferta - com la majoria de les mares - he tingut una idea. No l’he volguda consultar a l’Eduard. No ho entendria. M’he acabat d’aixecar del llit. La nit ha estat con moltes darrerament: carícies, petons, abraçades però els anys no perdonen. Estem a punt de complir els setanta i cinc anys Malgrat que ens estimem el clímax ja no és el mateix. Però el tocar-nos, l’acaronar-nos, ja omple  el nostre estimar. 

Mirava l’Eduard, encara dormint, i he pensat interiorment: Hauries de fer alguna cosa, potser una ximpleria, tal vegada te’n penediràs sempre més. Mes si no ho fas et sabrà greu sempre. Una espècie de loteria. Escriuràs una carta al teu fill. 

Dit i fet. Escric:

Estimat Adrià, benvolguda Nené,

Si els camins a la vida fossin com les vies dels trens sempre sabríem quina és l’estació final. Però he de dir-vos que no és així. Els camins dels humans canvien moltes vegades de ruta. En cada trencall se’ns presenten noves situacions, més aviat serveixen per trobar noves rutes a seguir.

Potser les vostres i les nostres idees poden canviar i trobar un camí d’encontre. Haurem d’oblidar moltes coses, en totes cap de nosaltres té majoritàriament, la raó.

Us enyorem. Tal vegada és el moment de trobar-nos i començar un nou camí que ens uneixi una altra vegada. Sense records que ens allunyin.

Per davant de tot som família i la nostra sang porta components similars.

Us estimem,

Clara i Eduard. 

Un correu electrònic ha enviat la meva missiva al despatx del meu fill.

Avui han trucat a la porta. He mirat per l’espill. No sé qui són- Segurament uns dels Testimonis de Jehovà que passen de tant en tant. Malgrat tot obro. Un noi, la cara del qual reconec immediatament, ja que és la mateixa del meu fill. Em pregunta:

¾    Ets la Clara? Soc el seu net i ella és la Irene, ma germana i també la seva neta. I L’Eduard, l’avi?  Els pares són a fora però, ens han demanat que vinguéssim. Quan tornin vindran. El pare ha dit que fa massa temps que dura. 

Són pastats al seus pares i als nostres respectius esposos. Com sempre quan pateixo un xoc emocional molt fort, és el meu cos qui reacciona malament. Pobres nets, quin ensurt, sort que l’Eduard va venir al meu rescat, dient:

¾    Són coses de l’àvia. Aviat es posarà bé.

Mentrestant feia petons i abraçades als nostres nets. 

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA VI

 Fa anys que dura la nostra relació. Primer, volíem ser dues persones independents. Cadascun a seva casa i citar-nos de tant en tant. Però aquesta idea no va durar més enllà d’un parell de mesos. Perdíem massa temps en trobar-nos, era més fàcil viure junts i tampoc ens satisfeia anar pel món, voltant d’hotel en hotel. La nostra relació s’ha consolidat molt aviat. Jo crec que en algun moment ens hem adonat que el nostre error venia de molts anys enrere. Si quan flirtejàvem a la Universitat haguéssim valorar el caràcters dels quatre ens hauríem evitat el que va passar després. Però en aquell moment, van guanyar sobretot les il·lusions juvenils (les flors del mes d’abril). 

Ens hem casat en un mes de maig, quan les flors ja són vives i madures com nosaltres. Hem comprat, meitat per meitat, un confortable pis. L’hem decorat respectant les necessitats primordials dels dos. Tant ell, com jo, tenim un espai, un despatxet per treballar independent l’un de l’altre. Els “sancta sactorum” particular per a les nostres aficions, majoritàriament la feina que no acabem al lloc de treball, ja sigui de l’empresa o la Universitat. 

De vegades miro el calendari i m’esparvero. Han passat vint anys. He de considerar que han estat uns anys feliços, tret de la manca de relació amb els nostres respectius fills. L’Eduard sembla indiferent, com si hagués assolit aquesta llunyania. Jo no. Tampoc les notícies que m’arriben, han estat immillorables. El consogre va fer unes inversions molt fortes, pensant fer-se encara més ric. Un canvi de govern en el país estranger ho va enviar tot en orris. S’han salvat de la ruïna però han perdut quasi tot el seu patrimoni i sobretot, l’estatus socials que havien tingut. Conseqüència de tot plegat, els consogres s’han retirar a viure a unes terres que han salvat per  poder mantenir-se lliures. El meu fill ha hagut de deixar el bufet d’advocats. En moltes ocasions, els diners tenen més importància que la vàlua personal. N’ha muntat un de propi que li funciona bé. Però sense les glòries de l’anterior. La Nené fa classes de música i explota el seus coneixements artístics. Només han tingut dos fills, dos nets, noi i noia, que ens són desconeguts. 

Miquel Pujol Mur