LA CRISTINA I EL CINEMA

 Em dic Jaume i soc un estudiant de postgrau a punt de fer el projecte final. Per ajudar-me a pagar certes despeses, faig classes de matemàtiques a altres companys de classes inferiors. Va ser una recomanació del meu tutor. 

Cada matí vaig a esmorzar a la cafeteria del recinte universitari. M’agrada el servei. També el poder parlar una mica, de vegades molt poc, amb la Cristina. La noia va acabar els estudis d’Empresarials, però el pare la té lligada al negoci de la cafeteria. Una mà més ajuda a tirar endavant l’empresa i la noia ha de servir taules i atendre els clients. Jo li faig certa broma i m’adono que l’accepta amigablement. Un dia, repassant la cartellera del diari vaig veure anunciada una pel·lícula molt interessant. La Cristina, en aquell moment em posava l’esmorzar a la taula i, vaig comentar en veu alta:

¾    Caram, quina peli. L’he d’anar a veure.

Em va mirar i va dir:

¾    A mi també m’agrada el cine. Aquesta sembla força interessant. Podríem anar-hi junts. Les meves amigues prefereixen anar a ballar. Li diré al pare que surto amb elles i t’acompanyaré. Què et sembla?

Què podia contestar a una mossa que m’havia begut l'enteniment.

¾    Doncs si estarà força bé. A les sis davant del cinema.

¾    D’acord!

Només va poder contestar-me tan curtes paraules, quan la veu del pare va cridar:

¾    Cris, hi ha taules esperant per la comanda. Hi ha més clients. Eh! 

Abans de les sis estava davant del cinema. Ja havia comprat les entrades per als dos i esperava nerviós que no em fallès. Quan mancaven cinc minuts, va aparèixer corrent per una cantonada. Amb pressa vam entrar abans que comencés la projecció. Només vaig poder veure-la d’esquitllada però, si és bonica en el bar vestida de cambrera, aquella tarda amb un vestit més normal, em vaig acabar d’enamorar. 

Van anar al cinema junts en diverses ocasions i a veure diferents pel·lícules, “el nostre bon rotllo” va ser admirable. Mai ens vam sobrepassar. Bé, un petó no fa mal a ningú i, les mans de vegades corren lleugeres. Però, poca cosa més. Em va semblar que hauria caminat per mal camí. 

Un matí, com sempre, vaig entrar a la cafeteria i no la vaig veure. De seguida vaig escoltar la veu del pare que em cridava. Vaig anar fins la barra a escoltar què em volia dir:

¾    Sí.

¾    Jaume, preferiria que no tornessis. La Cristina, va a casar-se amb un noi estranger de bona família. Està tot disposat per a la boda. No li mancarà res a la vida. No serà mai més una esclava del bar. Per evitar mals entesos, no et vull veure més.

¾    Però, no podria parlar amb ella.

¾    No!. - Així de breu i tallant va ser la seva resposta.

Amargat i certament decaigut em vaig submergir en els estudis, Tampoc vaig tornar al cinema. Vaig acabar el projecte i vaig quedar-me a la Universitat com a mestre ajudant d’un catedràtic, i així, començar la Carrera, per un dia arribar a ser-ho. 

Ha passat un any des de tot plegat. Una nit, una sobtada trucada em va sobresaltar. La veu també m’ha sorprès i més quan l’he reconeguda. El pare de la Cris. M’ha dit tot seguit:

¾    Jaume, em vaig equivocar. El matrimoni de la Cris ha estat molt diferent al que la família somniava. La Cris, s’ha divorciat d’un miserable i mala persona. Esta aquí i m’ha dit, més aviat, cridat: El que vas espatllar tu, mira si ho pots solucionar. Ja! Vols veure-la? Crec que no t’has casat ni vius amb cap dona. Perdona’m.

M’he quedat immòbil. Sense saber que respondre. Mut i amb el cor bategant fortament, amb un ritme massa ràpid. Només he sabut respondre:

¾    Demà a les sis, al cinema.

Miquel Pujol Mur

 

Miquel Pujol Mur

EL FANTASMA BERGUEDÀ

 Acabo de pujar a la Figuerassa. Estic cansat, malgrat que el camí, una pista de terra per on passen els cotxes, permet pujar tranquil·lament. Hi ha alguna rampa sobtada però, un peu rere l’altre i amb paciència, hi arribes sense cap problema. 

Observo la figura d’un home en la darrera plaça, la de més avall, que mira a l’embassament de la Baells. És prim, les mans ossades i la cara fosca i trista. Vesteix una espècie de sotana llarga, no gaire neta. Les seves faccions, sota la caputxa, mostren una cara amargada, tot i no ser gaire visibles. Mastega una cosa, que ben bé, no puc endevinar que és, tant pot ser un xiclet o un rosegó de pa. M’assec al seu costat i l’observo. Avorrit pel seu silenci, li pregunto per encetar una conversa:

¾    Que és berguedà vostè? Em sembla conegut però no el sé situar.

Em mira. Com he trencat el gel, de mala gana em contesta:

¾    Ui! Tu ets molt  jove.

¾    Sí, vostè està de conya, Ara, amb quasi seixanta anys em diu jove. Quants en té vostè?

¾    Deixa ja tant, el vostè, i no preguntis més.  Soc més gran i prou, molt més gran. Quan jo pujava aquí dalt ho feia per la cova de can Mauri i, sense parar. En aquell temps tots érem homes i forts, no els nyicris d’ara: Cotxes, motos de trial i bicicletes amb bateria, per no cansar-se gens. A peu, haurien de pujar. Amb espardenyes de cànem, sense tantes punyetes de botes ni esportives.

¾    Però el veig mastegar xiclet. Això és modern.

¾    Xiclet dius. Que no olores? - Em bufa a la cara i l’aroma em recorda coses de joventut.

¾    Caram! Regalèssia! Encara n’hi ha?

¾    Nen, que l’he recollit d’un marge! Mira si soc gran, que aquesta palangana d’aquí sota, tan gran i plena d’aigua, no hi era.

¾    Això a què li diu palangana és l’embassament de la Baells.

¾    I el poble on és? Era petit i molt a prop del monestir de la Vedella.

¾    L’únic que queda en peu. Van fer un poble nou.

¾    Com en sou de rics! Tot això val molts diners.  

¾    És el progrés. No veu Berga, que gran que s’ha fet?

¾    Sí molt gran, però sense mines de carbó, ni fàbriques a la vora del riu. Totes tancades I la gent, com s’han tornat! Per curiositat, vaig baixar una nit, era al vespre, a la sortida d’una casa, que només tocaven música. Déu meu, a allò li deien música. No. Només soroll i més soroll i una gent beguda i cridanera. El primer que em van oferir va ser unes bossetes, deien que en un sospir et portaven al cel, i després, alcohol a dojo. Unes mosses em volien retallar el sudari. Clar elles portaven els pantalons estripats i ensenyaven alguna cosa de més. Els nois, em volien treure la caputxa i em volien posar una gorra de NY, que no sé què és. Finalment vaig haver de córrer per escapar-me i vaig tornar a les muntanyes. Allà dalt es pot viure tranquil. Tu que sembles bona persona no ho diguis a ningú. Encara m’hauré d’engarristar als pollegons del Pedraforca. Per poder trobar-me amb les bruixes, que són més serioses que la gent del pla.

¾    No et preocupis, aquesta trobada serà com si mai hagués estat feta. 

Miquel Pujol Mur

 

AMICS I AMIGUES

MOLTES GRÀCIES DE TOT COR PELS

VOSTRES BONS DESITJOS I

QUE SIGUIN PER TOTS IGUALMENT

GAUDIBLES

AGRAÏT

MIQUEL

L’ESTER I EL GUILLEM. UNA HISTÒRIA DE GENT DE MALVIURE II

 Aquesta tarda he sabut la seva mort, força silenciada a tothom, només era l’amistançada del noi. La mare havia impedit momentàniament el matrimoni, malgrat s’estimessin intensament. 

L’han enterrat aquest matí. Males veus diuen que s’ha emportat el seu tresor amb ella. Però si de veritat hi havia un tresor, què millor que el seu amic fidel de sempre, per aprofitar-se’n. 

El cementiri és a dalt del pujol que s’alça a ponent del poble. La tarda anuncia una nit fosca i freda. Jo, murri dels murris, espero la foscor per entrar-hi saltant el mur. Una anècdota se’m fa present, l’he escoltat fa poc: “Si els de dintre no poden sortir i, els de fora no volen entrar, per què  tan altes parets. 

Des del meu amagatall, escolto una parella d’homes que parlen entre ells:

¾    Saps qui s’ha matat aquest matí?

¾    No! Qui? Algun conegut?

¾    Sí, l’Hèctor. El fill de la casa gran. Pobre gent. Primer fa dos anys el pare, un faldiller acabat i mala persona. Ahir, l’Ester, la companya i un àngel de bondat, malgrat tot. Ara el noi, l’hereu. Segons males veus, no ha superat la mort de la mossa.

¾    No anava amb una noia jove que havia servit a la casa i desprès va acabar de puta?

¾    Sí. Però, es veu que l’estimava de debò i s’hi volia casar. A mes, tenien una mala peça al teler, la mare del xicot. L’odiava de veritat, amb tota la seva ànima, no podia perdonar-li allò amb el seu home. La veritat el mal nascut era ell i no crec que ella, l’esposa, ho ignorés. L’orgull i els diners són una arma massa poderosa, noi. 

Quan la lluna ha il·luminat la terra, he obert la porta de ferro. He tallat el  cadenat amb unes tenalles. Seguint un del passadissos, en poc temps he trobat la tomba. La terra encara és tova i aviat he pogut entrar en el túmul funerari. Era el sepulcre familiar. A un costat hi havia el taüt del cabronàs del pare i a l’altre, una simple caixa de fusta molt prima. No s’hi havia gastat gaire calers, la senyora, per enterrar qui hauria estat la seva futura jove. 

En pocs moments, he trencat la tapa. Horror del horrors! He entès, a primer cop de vista, quin era l’estimat tresor de l’Ester. Al costat del seu cos ensangonat, jeia el cos d’un nen nonat. Esgarrifat, he trepat cercant la sortida i l’aire lliure. Però en arribar a dalt m’he adonat de dues ombres al costat del forat de sortida. Una és la figura femenina d’una dona gran que sé de memòria qui és. L’altre d’un home fort, vestit de negre, en qui reconec un guàrdia de seguretat del prostíbul. Aixeco el cap i la dona diu:

¾    Ja! 

La dalla ha complert la seva missió. Un cop sec i el meu cap ha rodolat a dintre la tomba. El meu cos l’ha seguit. Mentre encara tenia consciència, la meva oïda ha captat dos missatges: 

Una veu, que prou coneixia que em deia:

¾    Amic meu, protegiu-me per sempre. 

Una altra, la de la dona, que deia :

¾    Demà vindrà el camió de l’encofrat, ho reomplirà tot. Al damunt construirem el mausoleu del meu estimat fill. 

A casa dels poderosos s’amaguen, petites o grans tragèdies, per així ignorar molts pecats amagats. 

Miquel Pujol Mur

L’ESTER I EL GUILLEM. UNA HISTÒRIA DE GENT DE MALVIURE i

 Soc el Guillem i m’encamino al cementiri. Segurament pensareu que això més d’un cop, li passa a molta gent. Però jo us vull explicar des del principi la meva història i, la de la meva companya de joventut, malauradament morta. Aquest és el motiu del meu camí d’avui i, també del meu interès. 

El meu relat comença a l’Hospici de no sé quin sant. Total, per què negar-ho: fred, gana i en més d’una ocasió, mals tractes. Per la meva part he de dir que soc fill d’una família normal: pare, mare i tres germans. Jo el més gran. 

Per no sé quina dèria sexual, el pare (mentida ho sé. Va encapritxar-se d’una noieta jove de la fàbrica) ens va abandonar. Va acabar malament el seu nou idil·li i, també la seva vida. Borratxo, no (alcoholitzat total) una matinada el van trobar assegut i mort en un banc. Conseqüències de la malaurança de l’abandonament del pare, la mare em va dir, una nit: Guillem, com que ets el més gran i també, el més fort, he decidit que entris en un asil. Així, simplement així, va iniciar-se la meva vida d’hospicià. 

L’Ester. La seva mare va morir en el part de la nova germana. El pare vidu no sabia portar gens la casa. Treballava en una oficina. Al no saber què fer amb la nena, va pensar que casant-se solucionaria el gran problema. Una dona sabria cuidar de la seva filla. Va simpatitzar amb una dona viuda i, va iniciar una nova aventura matrimonial. No va saber fins el darrer moment que la nova esposa també afegia dues nenes de l’anterior casori. Ja des del principi a la nova mare, la nova filla no li va agradar gens ni mica. Al poc temps, la flamant esposa va comunicar al marit que si no es desfeia de la nena, l’Ester, es separarien. L’home, pobre home, sense resolució de cap mena, va accedir. Dos dies després, la van acompanyar a l’Hospici.   

Vam entrar-hi amb pocs dies de diferència i, en el pati, aviat ens vam fer amics i companys. Vam passar mil problemes amb les monges i el capellà, que no acceptaven la nostra amistat. Total, érem dos innocents infants d’onze anys. 

Al complir els tretze no sé amb quina argúcia ens van treure. Havien trobat dues famílies d’acollida. La meva, no em va voler ni veure. Van dir-me de seguida que era massa flac i no tenia suficient força per al treball que em volien encomanar. A l’hospici, tampoc em van voler readmetre. Doncs la  solució, la vida de brivall. Aquí trec això, més enllà pispo una altra cosa, dormo on puc i menjo quan puc. Aleshores, passar temps i fam sempre. 

A l’Ester, la van posar a fer de minyona en una casa important. Però l’amo, era un mal bitxo, de seguida va fixar-se en la tendra mossa. Va dir-se “Amb aquesta, m’ho passaré al llit més bé que amb la dona”. Al cap de dos dies era al carrer amb males referències. Per tant va ser l’única solució, guanyar-se la vida amb el seu cos. Ésser una ramera jove és ben rebuda en qualsevol prostíbul. Poc després, va desaparèixer i corria la veu que havia trobat un bon protector.

Uns tres anys després va tornar al poble amb l’Hèctor, el fill de la casa gran. La mateixa on havia anat a treballar de minyona en sortir de l’hospici. El pervertit pare havia mort. Ara, governava la casa, amb mà de ferro, la dona que l’havia expulsat. Missaire, amargada i hostil des del primer moment. 

Un dia vaig trobar-me per casualitat (els nostres camins eren diferents) a la meva amiga de joventut i va dir-me mig somrient:

¾    Tinc un tresor que em permetrà viure, com una senyora per a sempre. 

No vaig preguntar més. De què volia parlar una dama que vivia en una gran casa a un perdut com jo? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

HEM DE TROBAR-LA

El carrer era fosc. Tots baixàvem en fila índia. Jo era l’última. Sempre m’ha agradat ésser la darrera. Veure els detalls. quan ets dels primers, és fàcil, però trobar-los al final, sempre és més fascinant. Em fa sentir orgullosa. En satisfà escoltar aquestes paraules:

¾    Mira, fins i tot, troba el que ens ha passat per alt a tots. 

Caminàvem l’un rere l’altre. Observant cada detall, fins i tot, qualsevol cosa per irrisòria que fos. Malgrat tota la seva petitesa, un minúscul indici pot ser una senyal per retrobar-ho. El temps transcorria a poc a poc. Tan lentament com les nostres passes. Tothom callava. La nostra inquietud ens neguitejava interiorment a cada instant. Només la busca horària del rellotge, camina tan lentament. Això ho sentíem dolosament en els nostre cor. 

En silenci, només les pedres del camí removent-se sota la nostra petjada feien un murmuri de soroll. La corrua desfilava pels carres foscos. La llum de les llanternes assenyalava la nostra presència. Aquesta claror era l’únic resplendor que mig il·luminava les parets fosques, els murs grisos i les portes tancades. Semblava, ben bé, el desfilar de les ànimes en recerca del més enllà. Quan manca la llum de la vida, tot és angoixa. Solament el respirar dels pulmons i sentir l’aire que els omple, ens fa notar la vida. 

De sobte, un so trencà el silenci de la nostra recerca. Enmig de la nit, l’escoltàvem com un crit mig d’alerta, tal vegada de mitja esperança. Sonava des d’un edifici isolat com si fos el xiscle d’un veí que toqués una trompeta. Però a nosaltres, aquest crit en la nit, ens va fer parar. Tant pot estar un presagi venturós o  l’avís d’un fet luctuós. 

La primera llum de la matinada obre un escletxa que fa que els nostres ulls assoleixin la vasta immensitat de la plana, a la sortida de les últimes cases del poble. S’alçà alegre una veu dels avançats de primera fila que exclamà:

¾    És aquí! Aquí! L’hem trobat. 

Malgrat haver persones creients i no creients en el nostre grup, es va poder escoltar una breu frase:

¾    Gràcies a Déu! 

DEIXO A GUST DE CADASCÚ, QUINA ÉS LA TROBALLA. TOTS TENIM LES NOSTRES NECESSITATS, SIGUIN DE L'ORDRE QUE SIGUI. SIGUEU BONAVENTURATS SI TROBEU LA VOSTRA EN PARTICULAR. 

Miquel Pujol Mur

ELS AMORS DE MARCEL-LO

 Em dic Marcel-lo. Estic enamorat de d’una noia que és diu Clara. Fa pocs dies que la vaig conèixer al Metro. Portava diverses carpetes a les mans i, li van caure un parell a terra. Em vaig ajupir i li vaig entregar. El seu somriure em va captivar i la seva veu, al donar-me les gràcies, va fer la resta. Vam sortir plegats del vagó conversant animadament.

No ho he acabat d’aclarir res amb ella, però cada dia passegem agafats de la mà pel parc. La seva mirada i l’escalfor de la seva mà entrellaçada amb la meva em fan sospirar en més d’una ocasió. Parlant la trobo simpàtica i molt oberta però, m’adono que hi ha alguna cosa que la retreu. M’estima, ho sé. Però, dins seu hi ha algun pensament que la pertorba. He intentat que la nostra relació fos més plena, més real i més intensa. Vaig insinuar-li un petó. La seva reacció al refusar-lo va ser inversemblant (amor, desig o temor). No vaig insistir. Malgrat tot, em vaig sentir ferit dintre meu. Quina és la raó del seu comportament? Vam continuar el nostre passeig, com si no hagués ocorregut res i, va tornar a ser la mateixa noia riallera i enamorada. Sí, enamorada, com sempre.

Avui, hem quedat per veure’ns en una cafeteria del centre. He arribat un xic aviat. La barra era plena. M’he adonat que hi ha una taula buida en un racó de la sala. Passant entremig de les taules, m’hi he apropat. M’he assegut en tanta mala fortuna que he ensopegat amb la taula del costat. El got que era ple de beguda s’ha balancejat estant a punt de caure i ha esquitxat a la noia que estava asseguda, segurament esperant algun xicot. Tot esparverat, l’he dit:

¾    Perdó, no volia ... Que s’ha tacat?

La seva resposta ha estat molt amable:

¾    No ha estat res, no m’ha mullat gens.

Manoi! Quina veu i quin somriure. Si la veu de la Clara és dolça, la d’aquesta noia, una mica més greu, també m’excita.

Mentrestant sona el telèfon i responc. Amb veu dolguda la Clara em diu:

¾    Marcel-lo, no puc venir, El cap, abans de marxar, m’ha donat molta feina per a demà. Em perdones. T’estimo!

Que podia fer ... Contestar-li:

¾    Sempre vull estar al teu costat. Jo també, t’estimo Clara.

La noia del costat m’ha mirat sorpresa, segurament cridàvem massa:

¾    Marcel-lo, que curiós.

¾    Coses de la mare. Admiradora, al cent per cent. El pare, em diu Marc.

¾    Jo, em dic Margarida. Per la Dama de les Camèlies.

L’he demanat permís i m’he assegut a la seva taula. Hem començat a parlar de mil i una foteses. És encantadora, tant o més que la Clara.

Sobtadament m’assenyala la barra del bar. Miro i quedo corprès. La Clara està asseguda en un tamboret. La cara se m’enrojola i callo. S’aixeca i ve, sense cap signe d’enuig, cap a nosaltres. Tinc por de la tempesta. Em fa un petó als llavis i tot seguit, també als llavis a la Margarida. Finalment em diu:

¾    Marcel-lo hi ha moltes coses que no te he dit. Però, que segurament has notat. Estic enamorada de tu però, també de la Margarida. Fa temps que vivim juntes i l’estimo. És difícil lluitar entre dues passions. He parlat amb ella i acceptarà de bon grat que vinguis a viure amb nosaltres. Serem tres però, ben avinguts. Sí un dia en aquest país, les lleis canviessin, podríem ser un matrimoni tripartit. No ho fan els polítics ajuntant-se els diferents partits per a aconseguir manar en democràcia? 

PREGUNTA:  A VOSALTRES QUÈ US ASSEMBLA? ACCEPTARIEU? 

Miquel Pujol Mur