FRASES ANTIGUES

 

 Bé, com a forma de disculpar-me he d’al·legar que les frases em van ser facilitades, com a vosaltres, per la nostra professora. També, que voldria seguir l’exemple de Pitarra en alguna de les seves obres més especials. Mal parlades i ...

Doncs comencem. La mare que va parir a aquests del navegador! Ja m’ha entaforat en un lloc d’aquesta serra que no va trepitjar ni Jesucrist. I ara què? Malgrat que ara em posi com un gall de panses ningú i menys aquest irlandesos de l’illa verda, em fotran ni cas. No ho s’ho creieu-ho, que són allà per la bellesa del país. La verda Erin, no, sinó perquè s’estalvien un bon grapat de calers. La pela és la pela. Si sota el coixí tens un bon feix de bitllets, els somnis són més agradables. Si no, mireu aquells del Epstein dels pebrots, tots emmerdats somniant que eren els conqueridors de belleses joves. Uns Joan Tenorio de “pacotilla”. Ep, amics meus que no la belluguin massa, la galleda de la merda, que n’hi ha molts de grossos d’embolicats.

Com que no sé per on sortir-ne d’aquest atzucac, agafo per la drecera i condueixo pista amunt, en algun que altre lloc sortiré. El trasto només sap dir: bip, bip, estic aprenent, no trobo cap satèl·lit per connectar-me per aquestes contrades. Contrades diu, al maleït infern l’enviaria, ja que no troba als del cel.

Com comprendreu, els meus nervis són a flor de pell. Bé, he de dir que ja no tinc ni nervis, condueixo desplomat damunt el volant. Soc vertaderament tan poc operatiu com l’anomenat navegador. Perdut en aquesta terra estranya, no sé si del Pirineu o la Franja, o tal vegada de l’Aran. Solament veig muntanyes de cims elevats i neu, molta neu. Tampoc no trobo ningú per preguntar, només arbres i aquests, malgrat que són simpàtics, no donen cap contesta. He vist un os. Quan se m’ha apropat, deu tenir tanta fam com jo i tampoc es deu entendre amb el GPS. Quan ha estat “a mi vera, vera, verita mia” en comptes de somriure amablement, com pertoca per ser simpàtic, m’ha ensenyat una boca grossa, enorme i plena de grans ullals. No em crec gens que volgués amagar l’ou.

Per fi arribo a un poble, ni cartell per assabentar-me de quin és el seu nom. Mentida fotuda, o podrida, no sé exactament la forma correcta.  Hi ha els dos pals que, quan jo era jove, devien sostenir la placa del nom. Quan he dit poble us ho heu cregut? Bones persones que sou! Tres cases dempeus i la resta, runes. Dreta, dreta, només una amb un cartell que diu HOSTAL DE MUNTANYA. Sincerament creieu-me, les lletres devien ser pintades per algun seguidor del Romànic del segle XI. Deslluïdes, a més no poder.

Entro esperitat, no sigui que desaparegui tot. Dintre, uns vells jugant al subhastat. Al mostrador una mossa de campionat, jove, bé potser no tan jove, no. Alta i ferma sí, i forta. Tinc gana, bé ... tanta gana no. Aquella noia és massa. Em mira als ulls francament, com si no hi hagués res per amagar. Em diu:

¾     Què noi? Farem gambes?

Però, què diu! M’esparvero. Miro rere el mostrador. No hi ha planxa. No hi ha cuina. A més ... dalt de la muntanya perduda d’on treure gambes? Veient el meu desori m’agafa del braç. Mira els homes que juguen i els diu:

¾     Aquesta i prou! Tanqueu la porta.  

M’empeny, em captiva, m’abraça, em domina. M’empeny altre cop però aquesta vegada ja directament al jaç i ...

Si pugeu per aquestes terres perdudes de dalt del cims. Si trobeu el poble i l’hostal també hi trobareu noves gambes i gambots de bon veure.

 Miquel Pujol Mur

COM DE SORPRENEN PASSA EL TEMPS

 

La via del tren ha sofert una esllavissada o, tal vegada algun desaprensiu ha robat uns quants centenars de metres de fil de coure. Què hi podem fer? En el món en què vivim passen coses així. Aleshores, ens han posat una línia d’autobusos per acabar de completar el trajecte. He pujat a l’autobús bastant emprenyat, vaig amb retard. A més, en entrar, només hi ha un seient buit i, bastant enrere. No m’agrada viatjar al fons de l’autobús. A més a la part central, sense poder gaudir o maleir els paisatges, segons estigui solejat o bromós. 

No hi ha cap més remei i m’he assegut en l’únic lloc possible. Una noia d’aproximadament la meva edat ocupa l’altre seient. Al veure’m ha somrigut obertament. He de dir-vos que soc una mica esquerp i tancat en les meves coses però, el seu somriure m’ha deixat perplex. 

L’autobús ha arrencat parsimoniosament. Però si abans m’ha sorprès el somriure de la jove del costat, ara, el cop de colze que m’ha fet m’ha sobtat encara més. Me la miro i em diu:

¾    Què? Encara no m’has reconegut, Guillem? Quina mala memòria teniu el homes quan ...

Me la miro i ...

¾    Ostres, l’Esther. Què fas aquí?

¾    Doncs viure. Sempre he continuat vivint al poble. Tu ets el que va marxar.

Aleshores, un remolí de records antics, mig oblidats, han renascut a la meva memòria. He respost, mig en veu baixa:

¾    Tu i jo vam ser parella. No?

¾    No te n’amaguis, ara ja no deu ser pecat. Tu i jo ens vam iniciar junts en el sexe, als setze anys. Recordes quan trapelles que érem? Malgrat que a col·legi els companys deien que anàvem retardats.

¾    Sí. Eres tan maca, tan alegre tan ... Ai! No sé què dir més. Eres tan, tan ... formosa.

¾    Vam complir el que havíem pactat. Va ser tan romàntic i, a més em vas portar flors. Te’n recordes que vaig dir-te que fins que sabés, segura, que ho volia fer, no ho faria? Tu vas acceptar-ho.

¾    Mai hauria pogut contradir-te. Eres la nineta dels meus ulls. Jo vaig gaudir molt dels nostres moments íntims. I tu?

¾    La primera vegada, no. Em trobava estranya. Però, després volava com un ocell en un cel blau. La mare, ho va notar de seguida i em va avisar: Nena vigila. Ho feu amb preservatius? Sou molt joves. Esther, si el teu pare ho sabés.

¾    Jo també vaig ser molt feliç. Va ser la millor època de la meva vida. Els moments més il·lusionats de tots els que he tingut. Hi havia una innocència per part de tots dos. Descobríem un nou món.

¾    Vas desaparèixer, sense dir res.

¾    Al pare, el van traslladar, a la feina. Mes, et vaig escriure un munt de cartes. Mai em vas contestar.

¾    No ho vaig fer perquè no les vaig rebre. Ho he sabut  fa poc. Les va guardar la mare en una calaixera, però les he llegit totes. Gràcies. Ella ens tenia molta por, deia que érem molt arrauxats. 

¾    Què has fet, fins ara?

¾    Em vaig casar i tinc un nen preciós, es diu Guillem. No vaig acceptar cap més nom. La mare feia cada cop de cap. Era l’única que ho sabia.

¾    Esther he de baixar, he arribat. Adéu. Quan ens veiem un altre cop, parlarem de tot allò.

Ens hem acomiadat amb un mig petó boca-galta i he baixat de l’autobús eufòric, per haver retrobat un record agradable. 

M’he comprat un cotxe per fer el viatge. Les coses del passat, més val no remoure-les massa. Deu ser veritat que els homes, de vegades fugen dels possibles problemes. 

La vida és plena de petits moments feliços, que s’han aprofitar per quan arriben els altres, no tan agradables. 

Miquel Pujol Mur

CARNESTOLTES

 

De nou Carnestoltes i dintre de quatre dies Quaresma. Com cada any i com sempre, a casa les festes de Carnestoltes són un suplici de negacions. A casa meva som religiosos a més no poder i aquests dies són els dies del perduts, els dies de la disbauxa, com si no n’hagués prou de perdició en aquest món. El pare diu sempre: Només el pecadors irreverents són capaços de gaudir d’aquestes festes. No són res més que l’antesala de l’Infern. 

He de dir que a casa meva seguim totes les recomanacions espirituals recomanades per l’Església. La major satisfacció dels meus pares hauria estat que jo fos capellà i, fins i tot vaig entrar al Seminari. Quina decepció Va haver-hi quan un prior va dir que no em veia prou adequat per continuar els estudis sacerdotals. Jo, que anava des de petit, vestit de penitent amb caperutxa i tot. Tant a la processó de Setmana Santa com a la de Corpus. Del Carnestoltes, ni pensar-hi. (Infernal i pecaminós.) 

Finalment he fet la carrera d’advocat i el meu pare ha tingut la satisfacció de col·locar-me d’ecònom auxiliar en el Bisbat. Cada diumenge, com a mínim, a missa. I és clar, les dones al Rosari. 

Sempre m’ha cridat l’atenció un noia, amiga de la meva germana petita, que asseguda amb la seva família, també rigorosament religiosa, alça la cara quan jo passo. La mantellina li tapa completament, només veig el fulgor del seus ulls. Sé el seu nom, Anna, com la mare de la Mare de Déu i, la seva edat un parell d’anys més jove que jo. Havíem jugat junts, quan venia amb la meva germana, abans de entrar al Seminari. Després, la van fer entrar al convent, per a ser monja, però finalment van desistir. 

Cansat de tanta parafernàlia, aquest any he decidit trencar amb tot. Per no fer un espectacle al poble, he decidit anar-me al carnaval de Venècia. No vaig dir res a la família, ja que malgrat els meus vint-i-vuit anys hauria estat un sacrilegi.  He fet els tràmits necessaris per al viatge. Finalment, he aterrat a l’aeroport Marco Polo. Durant el viatge amb l’avió, tinc la sensació que alguna persona m’espia. He pensat que potser era la recança de fer una cosa irreverent i contraria als pensaments paterns.

 Quan estiva recollint l’equipatge he quedat un moment sobtat. Aquells ulls que em miren des de molt a prop de la cinta. Aleshores una veu propera  i coneguda, malgrat el pas dels anys ha dit:

¾    Hola, Marc!- M’ha donat la mà.- Em reconeixes?

¾    Sí.- He contestat.- Què fas aquí a Venècia i aquests dies? Ho saben a casa teva.

¾    Sí, com a la teva. Jo, també m’he cansat de la forma de viure dels meus. La teva germana em va dir que venies i he decidit acompanyar-te. Si no et sap greu?

Només vaig saber fer la resposta convenient, ja que a mi la mossa m’ha agradat sempre. 

Han estat un dies de alliberació total. Agafats de la mà sempre  hem viscut el Carnaval venecià. Les seves disfresses, les màscares de porcellana, les góndoles, el color i la música. Fins i tot, una nit vam comprar-ne unes de Pierrot i Colombina i, ens vam colar en una festa privada. Quan vici i quanta hipocresia regnava en els salons. Quanta sensualitat, xaranga i ritme seguia al rei Momo. Per què mentir? L’Anna i jo ens vam estimar i vam gaudir del plaers sensuals del món de la parella. Tal vegada, embriagats de l’ambient de disbauxa total. 

En arribar al nostre poble, ens vam adonar que tothom sabia el nostre periple carnavalesc. El pare, ni em va saludar. La mare, va plorar al veure’m. La meva germana va fer una rialleta traïdora. Tot el poble feia comentaris de la nostra escapada. He agafat el telèfon i he trucat a l’Anna:

¾    Hola, què fas?  Com ha anat?

¾    Horrible! El pare m’ha dit de tot i res de bo. I tu?

¾    Més o menys. Me’n vaig d’aquest poble. Vols ...?

¾    Vinc. Agafo la llibreta i t’espero al portal. La resta, ho deixo tot. Vull començar una nova vida. 

Així ho hem fet. Hem tallat tots els vincles, tots els lligams. Fins i tot, hem travessat la frontera, per a no escoltar “absoltes” contràries a la nostra nova vida. 

Miquel Pujol Mur

COTXE O AUTOCAR

A les tàpies del camp de futbol hi ha enganxats un munt de cartells que anuncien el proper partit. Una final de futbol femení entre els equips de dos poble propers. Un campionat comarcal, però anunciat amb tota la il·lusió de qui creu que el seu és el millor equip del món i podran passar les eliminatòries comarcals i després ... més i més lluny.

La Míriam i la Raquel estan recolzades a la barra de la cafeteria. Una vaga forma d’anomenar a un lloc de servir begudes als assistents als partits. Són dues noies, com moltes altres, de 16, 17 i, fins i tot, 18 anys. Quan les noies deixen enrere la infantesa i deixen volar les il·lusions d’adolescència. Si alguna cosa les diferencia és la forma de vestir. La Raquel, vesteix el que considera modern, del dia a dia. “Guai”, seria una expressió molt habitual de la seva manera de pensar. Una paraula que pronuncia molt sovint i, segons el to de veu, de vegades, li canvia el significat. Vesteix una brusa blanca curta i escotada, pírcing al llombrígol i uns pantalons estripats. També llueix una bona cabellera rossa  que mou sense parar. Com si fos l’estàndard de la seva presència. El seu cos és fibrat, com a mostra de que pràctica esport. La Raquel, és la davantera de l’equip de futbol femení del poble. Quan controla la pilota corre com un dimoni, deixant tothom enrere. Quasi sempre marca gols.

La Míriam és més alta, vesteix un xandall fosc i té el cabell arrissat. El seu cos també ès fibrat però, els seus moviments mostren una agilitat felina. Porta un petit tatuatge en el canell dret. La Míriam és una immillorable portera. Són molts diferents en la forma de pensar però, són l’ànima de l’equip.

 

A fora, a la vorera, hi ha tot de bosses apilades de les diferents components de l’equip. També, hi són les noies que el formen. La Míriam, mira molt sovint el rellotge. Està impacient. Diu, amb veu desangelada:

¾    Ja de bon matí, problemes amb l’autocar. Aquest trasto vell sempre li passant averies estranyes.  Un dia, ens deixarà enmig de la carretera.

¾    Ès que us passa cada cosa. Anar en autocar. Jo aniré amb el Pere. El seu pare li deixa el cotxe. És més “Guai”, un descapotable.

¾    El Pere dius? Vigila! Que té les mans molt llargues.

¾    Doncs, si se li escapen una mica les mans, tampoc és dolent. Pot ser divertit. A mi, de vegades això em fa sentir bé. El món és tan avorrit!

¾    Vigila amb la palanca del canvi. A vegades la seva mà recorre un  o dos pams de més.

¾    A mi m’agraden, els nois així, els “marietes” no són sants de la meva devoció. Sempre puc dir que soc una noia seriosa.

¾    I et crema.

¾    No, però serà guai! Tot donarà una mica d’al·licient a aquest viatge. Me’n vaig que m’espera. Vol parar al mirador,

La Míriam. fa cara de saber com acabarà la visita al mirador i, les seves vistes.

Van guanyar el partit per 7 a 0. La Raquel, que anava encesa va fer sis gols La raó només la sabia la seva amiga i, va callar. Havia gaudit tant al mirador que el seu món, era tot rosat, més ben dit vermell, de joia vital.

L’equip va guanyar molts partits i va arribar a la  final de les finals. 

Què es millor el cotxe o l’autocar? Això, cadascú, segons els seus desitjos d’aventura a d’opinar. De vegades és més convenient viatjar en l’autocar.

 

CONVIURE

 

La casa és un simple i petit “cottage” entremig de la verdor dels camps d’Escòcia. La teulada d’herba l’emmascara dintre el seu entorn. Tot al seu voltant respira tranquil·litat i pau. Cau la pluja i una boirina lleugera cobreix en part la panoràmica dels voltants. 

Dins la casa, una dona d’una trentena de anys, l’Abigail, és asseguda davant d’una de les taules de la sala gran. Treballa repassant els exercicis dels seus alumnes. És professora en l’Institut de la veïna capital. Gira una i altra vegada les pàgines i fa anotacions en vermell en els diferents fulls. Alguna vegada mou el cap en no comprendre, ben bé, el que vol dir una frase escrita per l’alumne en un deure. Està impacient. Mira contínuament el rellotge i el telèfon. 

S’aixeca per fer-se un te, quan sobtadament com sempre ho fan el telèfons, el timbre ressona dins l’habitació. Mira el número i llisca la pantalla, demana:

¾    Liz, ets tu? Com et trobes? Quin temps us fa a París?

¾    Tranquil·la, Abi, Ja veig que fas una cosa que no t’agrada.

¾    Sí, noia, aquest modernistes que tot ho volen canviar. Com posar en minúscula totes les lletres, no respectar les comes, ni els punt, ni els inicis dels diàlegs; em porten frígida. Jo vaig estudiar en un col·legi de monges i soc una mestra enamorada del classicisme. Que nassos inventar ara nous sistemes! Si ja es difícil que sapiguen els de sempre ...  Aquí fan uns dies avorridíssims, plou i trona. Ja saps que els trons m’esparveren. Bé, digues tu com et va tot. Ja veus que estic com una moto.

¾    Calmat que el món no s’acaba en un dia. Mira aquí a París fa sol i el cel està clar, blau i net de núvols. Fins i tot, fa una mica de calor. La conferència ha anat força bé. En acabar m’han aplaudit, això que el tema era enrevessat. Ara, he d’anar a sopar amb uns col·legues. Demà, vaig a la Central a Bonn a parlar dels nous estudis sobre Biologia i Genètica. Ja sap allò tan pesat de reunions, intercanvi d’idees i sopars amb el companys.

¾    Com? No tornes ja! Et necessito!

¾    Què no et trobes bé?

¾    Clar que no, estic sola i tu, lluny, voltant pel món i amb homes. Ai! He dit: homes, perdona van quedar que aquesta paraula no la dirien mai. Vigila que tenen rampells estranys aquesta mena de gent.

¾    Calmat, són col·legues i no ha de passar res.

¾    Sí, però jo sola aquí. T’enyoro. Necessito els teus petons, les teves abraçades, sentir la teva pell i les teves carícies per tot arreu. Necessito que enmig d’un tro, em premis ben fort i em diguis paraules d’amor, a cau d’orella. Em trobo desemparada tota sola.

¾    Ves a un hotel aquests dies que no puc estar amb tu.

¾    A un hotel, dius. Gent estranya, per què he d’anar a un hotel si tinc casa meva, nostra, vull dir. D’acord prendré paciència però truquem demà, no m’abandonis. T’estimo. De vegades dubto si tu m’estimes igual.

 

Què podia fer? Malgrat tot, he fet un refús a la meva empresa. Els he dit que la meva companya no es troba bé i, he de tornar urgent a Anglaterra. Algun ha somrigut i ha comentat sota veu: Dones.

 

L’he escoltat i l’he contestat també amb veu baixa: Homes.

Una conferència via internet ha solucionat els meus problemes. Però, el de la dependència ha continuat, fins que en cert moment ha influït sobre el meu treball i la nostra vida. 

M’he dedicat majoritàriament a satisfer totes les seves ànsies. He aparcat la meva feina per convertir-me en la fada madrina dels seus desitjos. He  aconseguit gràcies als meus estudis, mitjançant la meves dues carreres en Biologia i Genètica, més alguna recomanació important, que tinguessim una filla, el seu major desig. 

Han passat uns anys, ara la nena ja té set anys, quan l’empresa m’ha ofert

un càrrec nou en una posició important. Un treball de molta responsabilitat  i futur. Un càrrec que cap dona, ni cap home, podia negar-se a fer. És passar per sobre de molta gent intel·ligent i d’estudis. És una oportunitat única. L’he comunicat a l’Abigail, abans de confirmar-ho a gerència. 

Ahir vaig anar a Alemanya a donar la meva aquiescència. Avui he tornat al cottage. No hi ha ningú, sembla com si una tempesta hagués passat dins la casa. Tot està mogut i la majoria de les coses fora de lloc. 

Només una nota dient-me: Hem marxat a casa de la meva mare. Com crec que és important per a tu aquest nou projecte, prefereixo no saber-ne res més. Ja saps on som. 

Després de tants anys i tants desitjos complerts. Ara, em fa un xantatge sobre unes investigacions que poden mostrar al món la intel·ligència d’una dona. 

Destrossada mentalment, quedo asseguda entre les trencades engrunes de la casa de la meva vida.  Poc a poc, com si carregués a la meva esquena una pesada llosa tanco la porta i marxo. He de complir amb les il·lusions dels estudis que de jove vaig voler desenvolupar. No miro enrere he d’anar endavant i allò que ha estat tan important, potser en aquests moments ha de quedar aparcat. 

Tal vegada, després d’escriure aquest relat he pensat que els personatges també podien intercanviar-se. 

Miquel Pujol Mur

CASTELL SALDES I SERRA PALOMERA

 

Neva profusament. El castell de Saldes està pràcticament cobert de neu. Fa un fred horrorós. Els sentinelles, procuren està força arrecerats als murs, protegint-se amb tots el mitjans d’abric possibles. Els torns, s’ha reduït a la meitat de temps, perquè els homes puguin escalfar-se sovint en la gran llar de foc del cos de guàrdia. Els remolins de neu s’aixequen contínuament, per caure a plom, de nou, amb un fort cop.

A la sala gran, o dels senyors, s’han tapat tot els finestrals amb grans fustes i posant trossos de pell per taponar les escletxes. Grans tapissos protegeixen les parets donant color a l’estança. Al mateix temps que milloren positivament la temperatura. Els més joves, tant noies com nois, intenten mitjançant el ball mantenir la calor amb els moviments. Sinó s’haurien de arraulir sota les mantes i les pells que cobreixen el terra dels llocs destinats per dormir a la gran sala. La llar de foc es manté encesa.

El senyor de Pinós se’n penedeix d’haver marxat del castell de Bagà, en la seva rutinària ronda mensual per  tots els seus castells. Bagà, era Bagà, el millor castell enclavat dins de la vila. Però, segons havia après del seu pare visitar-los era la manera de mantenir les guarnicions en forma i al mateix temps que els castlans tinguessin cura de les fortificacions.  Des de la terrassa no es veia la petita ermita de Santa Maria totalment coberta i, més semblant a un monticle nevat que a un edifici religiós.

De sobte, un crit ressona per les estances del castell. Una demanda d’auxili feta a plena boca per una gola petita. Els guardes de la porta  principal observen una figura petita tota vestida de pells i quasi coberta per la neu. Avança tentinejant, patina i cau moltes vegades, però portat per una gran decisió, s’aixeca i camina unes passes més, cau i torna a aixecar-se. L’agafen i l’entren a l’escalfor del cos de guàrdia. Un noi petit tremolós i neguitós que, entre  sospirs, sembla voler dir la necessitat en què es troba la seva gent.

El senyor de Pinós, commogut baixa  i mira el noi. Aquest adonant-se’n, ajunta les mans i aguantant el fred, el respecte i les seves ferides cames, exclama:

¾    Senyor ajudeu els vostres súbdits de la Palomera.  Al cantó de la serra d’Ensija, la tempesta ha estat molt més forta. Una allau ha tapat els camins. La majoria dels homes són malalts i les dones prou feina tenen a guarir-los. Els udols dels llops cada cop són més propers. Sembla tanmateix que endevinin la nostra debilitat. Senyor, compassió, envieu-nos un metge i soldats, També aliments, farina per poder fer pa i llenya per cuinar-lo. El ramat també és necessitat d’herba ja que no pot sortir a pastar, tot arreplegat a la balma. Senyor, pietat. Ajudeu-nos per Crist, nostre senyor i, ell us ho compensarà!

¾    Has baixat a peu des del vostre campament.

¾    Senyor, no podia fer res més. El meu pare, el nostre cap, també està malalt. Com volíeu fer-ho! Avall entre neu i roques. El camí també està cobert per la neu i el glaç.

El baró de Pinós de seguida va enviar el metge, el capellà, soldats i ajuda per a la gent de la muntanya. Tot va poder solucionar-se. A més els va fer tenir dos representants en el consell de Saldes, on prenien decisions sobre la contrada. Però, els hi va prendre una cosa molt important. Meravellat pel valor, el coratge i la fe del missatger, el va afegir a la seva cort. No podia deixar, que un noi que havia mostrat tants valors en el seu interior, no fos el seu col·laborador i amic. Hi ha moltes traïcions  i molts traïdors dintre dels palaus. Anys després va ser nomenat lloctinent del domini de Pinós i l’home de confiança del baró.  Se’ns parla que un seu descendent va manar a la Baronia, com a senyor.  

Miquel Pujol Mur                                               

AL MEU ANCESTRE TENEBRÓS

 

A la llunyania admiro la teva casa, apreciat ancestre. Té un aire misteriós, sempre el misteri t’ha acompanyat. Una casa en moltes ocasions  derruïda i finalment tornada a reconstruir com a mostra de la teva existència. Una casa plena de misteris i malastrugances, com gran part de la teva vida. La teva història al final ha estat coneguda i respectada. Malgrat sigui mal escrita i falsejada, estimat ancestre. 

Has estat crec que certament il·lustrat, però mai he pogut llegir els teus pensaments, la teva història escrita per tu mateix. Segur que la teva cultura va ser apressa a la guerra. Un sense fi de batalles, lluites, traïcions i morts. 

Alguns t’acusen de sanguinari, altres parlen de tu com un sàdic assedegat de sang. La història, com un patriota. Però, benvolgut, crec que la sang vessada dels altres era simplement la devolució de la dels teus, també assassinats o més aviat massacrats, sense cap mena de redempció. 

Vas lluitar per la teva religió i pel teu país fins que finalment traït pel teu propi germà,  vas ser capturat, turmentat  i finalment esquarterat. 

Anys després, un home estranger va escriure una fantasmagòrica e irreal història. Recuperant la part més falsa i tenebrosa de la teva vida. 

Però, en el llibre, et va donar una aura especial: la immortalitat dels justos. Com a descendent, amb els meus cosins, de la teva essència eterna, de la teva regalia del temps, descanso esperant la nit per renovar la meva sang  per una de més jove. 

Amagat dins el taüt mig entreveig la lluna, l’amant nocturna dels meus desitjos. 

Amics, amigues, si quan es faci de nit observeu rere vostre alguna ombra estranya i silenciosa, camineu lleugers abans que negror de les meves ales, amagui la frescor del vostre cos. Si no hi sou a temps, un somriure també us l’he d’agrair. 

Miquel Pujol Mur