CASTELL SALDES I SERRA PALOMERA

 

Neva profusament. El castell de Saldes està pràcticament cobert de neu. Fa un fred horrorós. Els sentinelles, procuren està força arrecerats als murs, protegint-se amb tots el mitjans d’abric possibles. Els torns, s’ha reduït a la meitat de temps, perquè els homes puguin escalfar-se sovint en la gran llar de foc del cos de guàrdia. Els remolins de neu s’aixequen contínuament, per caure a plom, de nou, amb un fort cop.

A la sala gran, o dels senyors, s’han tapat tot els finestrals amb grans fustes i posant trossos de pell per taponar les escletxes. Grans tapissos protegeixen les parets donant color a l’estança. Al mateix temps que milloren positivament la temperatura. Els més joves, tant noies com nois, intenten mitjançant el ball mantenir la calor amb els moviments. Sinó s’haurien de arraulir sota les mantes i les pells que cobreixen el terra dels llocs destinats per dormir a la gran sala. La llar de foc es manté encesa.

El senyor de Pinós se’n penedeix d’haver marxat del castell de Bagà, en la seva rutinària ronda mensual per  tots els seus castells. Bagà, era Bagà, el millor castell enclavat dins de la vila. Però, segons havia après del seu pare visitar-los era la manera de mantenir les guarnicions en forma i al mateix temps que els castlans tinguessin cura de les fortificacions.  Des de la terrassa no es veia la petita ermita de Santa Maria totalment coberta i, més semblant a un monticle nevat que a un edifici religiós.

De sobte, un crit ressona per les estances del castell. Una demanda d’auxili feta a plena boca per una gola petita. Els guardes de la porta  principal observen una figura petita tota vestida de pells i quasi coberta per la neu. Avança tentinejant, patina i cau moltes vegades, però portat per una gran decisió, s’aixeca i camina unes passes més, cau i torna a aixecar-se. L’agafen i l’entren a l’escalfor del cos de guàrdia. Un noi petit tremolós i neguitós que, entre  sospirs, sembla voler dir la necessitat en què es troba la seva gent.

El senyor de Pinós, commogut baixa  i mira el noi. Aquest adonant-se’n, ajunta les mans i aguantant el fred, el respecte i les seves ferides cames, exclama:

¾    Senyor ajudeu els vostres súbdits de la Palomera.  Al cantó de la serra d’Ensija, la tempesta ha estat molt més forta. Una allau ha tapat els camins. La majoria dels homes són malalts i les dones prou feina tenen a guarir-los. Els udols dels llops cada cop són més propers. Sembla tanmateix que endevinin la nostra debilitat. Senyor, compassió, envieu-nos un metge i soldats, També aliments, farina per poder fer pa i llenya per cuinar-lo. El ramat també és necessitat d’herba ja que no pot sortir a pastar, tot arreplegat a la balma. Senyor, pietat. Ajudeu-nos per Crist, nostre senyor i, ell us ho compensarà!

¾    Has baixat a peu des del vostre campament.

¾    Senyor, no podia fer res més. El meu pare, el nostre cap, també està malalt. Com volíeu fer-ho! Avall entre neu i roques. El camí també està cobert per la neu i el glaç.

El baró de Pinós de seguida va enviar el metge, el capellà, soldats i ajuda per a la gent de la muntanya. Tot va poder solucionar-se. A més els va fer tenir dos representants en el consell de Saldes, on prenien decisions sobre la contrada. Però, els hi va prendre una cosa molt important. Meravellat pel valor, el coratge i la fe del missatger, el va afegir a la seva cort. No podia deixar, que un noi que havia mostrat tants valors en el seu interior, no fos el seu col·laborador i amic. Hi ha moltes traïcions  i molts traïdors dintre dels palaus. Anys després va ser nomenat lloctinent del domini de Pinós i l’home de confiança del baró.  Se’ns parla que un seu descendent va manar a la Baronia, com a senyor.  

Miquel Pujol Mur                                               

AL MEU ANCESTRE TENEBRÓS

 

A la llunyania admiro la teva casa, apreciat ancestre. Té un aire misteriós, sempre el misteri t’ha acompanyat. Una casa en moltes ocasions  derruïda i finalment tornada a reconstruir com a mostra de la teva existència. Una casa plena de misteris i malastrugances, com gran part de la teva vida. La teva història al final ha estat coneguda i respectada. Malgrat sigui mal escrita i falsejada, estimat ancestre. 

Has estat crec que certament il·lustrat, però mai he pogut llegir els teus pensaments, la teva història escrita per tu mateix. Segur que la teva cultura va ser apressa a la guerra. Un sense fi de batalles, lluites, traïcions i morts. 

Alguns t’acusen de sanguinari, altres parlen de tu com un sàdic assedegat de sang. La història, com un patriota. Però, benvolgut, crec que la sang vessada dels altres era simplement la devolució de la dels teus, també assassinats o més aviat massacrats, sense cap mena de redempció. 

Vas lluitar per la teva religió i pel teu país fins que finalment traït pel teu propi germà,  vas ser capturat, turmentat  i finalment esquarterat. 

Anys després, un home estranger va escriure una fantasmagòrica e irreal història. Recuperant la part més falsa i tenebrosa de la teva vida. 

Però, en el llibre, et va donar una aura especial: la immortalitat dels justos. Com a descendent, amb els meus cosins, de la teva essència eterna, de la teva regalia del temps, descanso esperant la nit per renovar la meva sang  per una de més jove. 

Amagat dins el taüt mig entreveig la lluna, l’amant nocturna dels meus desitjos. 

Amics, amigues, si quan es faci de nit observeu rere vostre alguna ombra estranya i silenciosa, camineu lleugers abans que negror de les meves ales, amagui la frescor del vostre cos. Si no hi sou a temps, un somriure també us l’he d’agrair. 

Miquel Pujol Mur

TEMPESTA I POR ( relat negre)

 

L’aula queda sobtadament a les fosques. Encara el primer company no ha iniciat la lectura del seu escrit. Ha estat insospitat, de cop; ara no ens podem veure les cares a causa de la negror que impera a la sala. El cel és fosc, apagat, opac, com si mai hagués existit la llum. 

Un gemec! No sabem exactament d’on surt, s’escolta en un racó. Ignoren el seu significat. No sabem si pot ser d’algun animal ferotge o és l’estructura que clama noves inversions.  El més entès, per no espantar a ningú, diu:

¾    Calma, calma. No passa res; en un moment s’obrirà la llum i tots podrem sortir. No fos que ara amb les presses provoquéssim alguna caiguda, a l’intentar fugir d’aquesta trampa. 

Hi ha qui mira empènyer la porta i obrir-la, però la nostra força no és suficient. La porta es resisteix encaixonada entre el sostre i les parets. 

Mirem al riu. Les aigües baixen amb molta força i envestint els embornals rectangulars del pont,  salten per damunt. El caos impera en una ciutat de llums apagats. Hi ha gent a l’altra riba del riu. Fan senyals perquè escapem però, la maleïda porta es nega a obrir-se. Comencen a baixar cotxes amb els llums encesos però, navegant com petites barques sense pals ni veles. 

L’aigua ens ve de cara. Saltarà la barana? Espantats resem, fins i tot, el menys creient, al Senyor, perquè ens a salvi de la fúria freda. Curiós és que quan el necessitem sempre ens en recordem! 

Fent un gran esforç obrim la porta de la terrassa, que com proa de navili fugint d’un maligne sortilegi, enfila riu amunt. Cridem: ( al·leluia- hosanna). Creient que com en un miracle l’aigua deixarà de caure. Però, inopinadament s’ha obert el cel i un enorme raig de foc ha il·luminat el firmament. La pluja ha inundat l’estança però tanmateix ha deixat de ploure. 

El llamp ens ha encegat completament. Hem passat de la negror a la llum i  viceversa per tornar a la foscor total. Només som unes cares blanques amb uns ulls esbatanats de por, que demanen clemència de tots el pecats comesos durant la vida. 

No sabem cap on córrer per salvar-nos, perduts novament en la nostra por. Uns cruixits estridents ens mostren que la porta és oberta penjant de les frontisses. Fugint ens encabim en l’aparell dels mals sorolls. No funciona. Una idea filla de la reflexió, vella i oblidada, ens recorda que l’estri és perillós en certs moments. Ajudant-nos els uns als altres, com bons germans, segons el grau de necessitat, baixem l’escala i finalment arribem a la planta baixa. Els nostres crits demanant auxili són incessants. 

L’aigua s’escorre pels finestrals. Xapotegem   No deixem de mirar al riu. Torna el seu recorre habitual, suau i amic, però les seves tèrboles aigües, fa poc amenaçadores, ens demanen ser prudents i a més, respectar-lo. Fins i tot, els ànecs tornen a les seves raconades. Ens asseiem i els raigs del sol primaveral ens acaronen, amagant la nostra debilitat i por. 

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA VII

 Fa pocs dies, soferta - com la majoria de les mares - he tingut una idea. No l’he volguda consultar a l’Eduard. No ho entendria. M’he acabat d’aixecar del llit. La nit ha estat con moltes darrerament: carícies, petons, abraçades però els anys no perdonen. Estem a punt de complir els setanta i cinc anys Malgrat que ens estimem el clímax ja no és el mateix. Però el tocar-nos, l’acaronar-nos, ja omple  el nostre estimar. 

Mirava l’Eduard, encara dormint, i he pensat interiorment: Hauries de fer alguna cosa, potser una ximpleria, tal vegada te’n penediràs sempre més. Mes si no ho fas et sabrà greu sempre. Una espècie de loteria. Escriuràs una carta al teu fill. 

Dit i fet. Escric:

Estimat Adrià, benvolguda Nené,

Si els camins a la vida fossin com les vies dels trens sempre sabríem quina és l’estació final. Però he de dir-vos que no és així. Els camins dels humans canvien moltes vegades de ruta. En cada trencall se’ns presenten noves situacions, més aviat serveixen per trobar noves rutes a seguir.

Potser les vostres i les nostres idees poden canviar i trobar un camí d’encontre. Haurem d’oblidar moltes coses, en totes cap de nosaltres té majoritàriament, la raó.

Us enyorem. Tal vegada és el moment de trobar-nos i començar un nou camí que ens uneixi una altra vegada. Sense records que ens allunyin.

Per davant de tot som família i la nostra sang porta components similars.

Us estimem,

Clara i Eduard. 

Un correu electrònic ha enviat la meva missiva al despatx del meu fill.

Avui han trucat a la porta. He mirat per l’espill. No sé qui són- Segurament uns dels Testimonis de Jehovà que passen de tant en tant. Malgrat tot obro. Un noi, la cara del qual reconec immediatament, ja que és la mateixa del meu fill. Em pregunta:

¾    Ets la Clara? Soc el seu net i ella és la Irene, ma germana i també la seva neta. I L’Eduard, l’avi?  Els pares són a fora però, ens han demanat que vinguéssim. Quan tornin vindran. El pare ha dit que fa massa temps que dura. 

Són pastats al seus pares i als nostres respectius esposos. Com sempre quan pateixo un xoc emocional molt fort, és el meu cos qui reacciona malament. Pobres nets, quin ensurt, sort que l’Eduard va venir al meu rescat, dient:

¾    Són coses de l’àvia. Aviat es posarà bé.

Mentrestant feia petons i abraçades als nostres nets. 

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA VI

 Fa anys que dura la nostra relació. Primer, volíem ser dues persones independents. Cadascun a seva casa i citar-nos de tant en tant. Però aquesta idea no va durar més enllà d’un parell de mesos. Perdíem massa temps en trobar-nos, era més fàcil viure junts i tampoc ens satisfeia anar pel món, voltant d’hotel en hotel. La nostra relació s’ha consolidat molt aviat. Jo crec que en algun moment ens hem adonat que el nostre error venia de molts anys enrere. Si quan flirtejàvem a la Universitat haguéssim valorar el caràcters dels quatre ens hauríem evitat el que va passar després. Però en aquell moment, van guanyar sobretot les il·lusions juvenils (les flors del mes d’abril). 

Ens hem casat en un mes de maig, quan les flors ja són vives i madures com nosaltres. Hem comprat, meitat per meitat, un confortable pis. L’hem decorat respectant les necessitats primordials dels dos. Tant ell, com jo, tenim un espai, un despatxet per treballar independent l’un de l’altre. Els “sancta sactorum” particular per a les nostres aficions, majoritàriament la feina que no acabem al lloc de treball, ja sigui de l’empresa o la Universitat. 

De vegades miro el calendari i m’esparvero. Han passat vint anys. He de considerar que han estat uns anys feliços, tret de la manca de relació amb els nostres respectius fills. L’Eduard sembla indiferent, com si hagués assolit aquesta llunyania. Jo no. Tampoc les notícies que m’arriben, han estat immillorables. El consogre va fer unes inversions molt fortes, pensant fer-se encara més ric. Un canvi de govern en el país estranger ho va enviar tot en orris. S’han salvat de la ruïna però han perdut quasi tot el seu patrimoni i sobretot, l’estatus socials que havien tingut. Conseqüència de tot plegat, els consogres s’han retirar a viure a unes terres que han salvat per  poder mantenir-se lliures. El meu fill ha hagut de deixar el bufet d’advocats. En moltes ocasions, els diners tenen més importància que la vàlua personal. N’ha muntat un de propi que li funciona bé. Però sense les glòries de l’anterior. La Nené fa classes de música i explota el seus coneixements artístics. Només han tingut dos fills, dos nets, noi i noia, que ens són desconeguts. 

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA V

 Camino pel passeig de la finca fent tombs. Com borratxa sense haver begut gens. Les sabates de taló alt, em molesten. Me les he tret com he pogut. Podria dir més aviat que me les he arrancat sense sentir el dolor. La grava freda clavant-se en la planta dels peus, m’ha fet retornar a la raó.  L’Eduard, baixa per les escales. A la terrassa ha llençat a terra una copa de xampany. S’ha esmicolat en mil trossets amb un dringar estrident. El front de l’home mostra clarament el seu malestar. Ha donat un cop de peu a un arbust que li feia nosa. Ha tret la clau del cotxe de la butxaca i l’ha premut. Els llums han indicat clarament la posició del vehicle. Ha pujat. D’un cop sec i exagerat ha tancat la porta. Ha arrancat i al veure’m dreta a un costat del camí, ha parat un instant al reconèixer-me. No sé què ha passat pel meu cap, ni quins han estat els motius ni la reacció. Tampoc els seus pensaments. He agafat la maneta de la porta, he obert la porta, he llençat les sabates  a dintre i he pujat en un instant. Només recordo haver dit unes paraules.

¾    Porta’m on sigui.

No vaig ni saludar-lo, malgrat els anys que feia que no ens vèiem. Necessitava fugir d’aquell lloc i de tots aquests anys plens d’amargura.

M’he despertat tota nua en un llit desconegut. Al meu costat dorm l’Eduard també nu. M’he aixecat i m´he assegut en una butaca. L’he mirat i he intentat recordar la nit anterior. Havíem fet l’amor, el sexe? Vaig veure clarament que la nostra relació, va ser una reacció al menyspreu que ens havíen fet els nostres fills. Al principi, va ser una lluita de dos éssers carregats de ràbia, d’enuig, per haver estat persones com cal.  Dues persones sacrificades pels fills, sense rebre cap recompensa. No! No n’esperàvem cap de recompensa. Sí, una mica de respecte. Mes, els diners han guanyat, com guanyen quasi sempre.   

Trencant les meves idees he vist com l’Eduard es belluga en el llit. M’ha mirat i ha fet un gest significatiu amb la mà. De seguida ho he entès i de pressa he anat a arraulir-me en els seus braços. Després, entresuats rere l’acte amorós, ens hem dutxat i hem baixat a la cafeteria a esmorzar. 

Miquel Pujol Mur

MALGRAT TOT LA FAMÍLIA SEMPRE PERDONA IV

 Malgrat tot, els meus sogres van mantenir un vigilància estricta sobre nosaltres. Algun que altre detectiu va seguir el nostre dia a dia. Crec que el rector del barri també ens vigilava. Passats els anys em vaig assabentar, sense voler, del contacte dels avis amb el meu fill. El meu Adrià, manejava força diners i jo, no era la seva subministradora. El seu tracte, també va canviar i els meus consells van anar a parar al sac buit. Va acabar la carrera, per la qual tantes hores vaig sacrificar per fer-lo estudiar i repassar les lliçons. La meva insistència  perquè assistís a simposis i conferències de figures rellevants, va aconseguir finalment que tingués una nota molt alta en els exàmens finals. Havia acabat la carrera de Dret, era advocat. Aquell mateix dia, al meu fill, els avis li van regalar un cotxe nou. 

El que ignorava era que havia fet de becari i, després va ser contractat com advocat de ple dret en el mateix bufet que havia tramitat el meu divorci i la posterior pensió. Fa dies que havia perdut el contacte amb l’Adrià. No contestava a les meves trucades. No em ve a veure, sempre està molt ocupat o, a  l’estranger. Avui, no sé la raó m’ha convidat a un sopar. 

Un lloc meravellós, amb uns jardins espectaculars. Unes vistes  panoràmiques damunt la terra i el mar. Pot el meu fill suportar tan gran despesa? Un saló engalanant amb molta categoria i luxe. Un servei immillorable. Estava asseguda en una punta d’una gran taula. Els vestits de les noies eren com de princeses, plens de colors i mostrant el senyoriu de la gent de diners. A l’altre punta de la taula he entrevist l’Eduard. El meu primer pensament ha estat: amic meu com has envellit. M’he adonat que en moltes ocasions, a l’emmirallar-nos cada dia, no ens adonem com, poc a poc, ens transformem perdent la lluïssor de la joventut. Avui a l’enfrontar-me amb el record de la persona coneguda, m’he adonat del pas del temps. 

Però, abans he volgut valorar el meu judici. L’Eduard, per la seva edat propera als cinquanta anys, no té res a envejar a cap home. Els seu port correspon al seu càrrec de catedràtic, seriós però educat. Una certa expressió d’estranyesa  i molts dubtes emmarquem els seus llavis. No sap què ve a fer. Ja som dos entre tota la gent. Un mirall, m’ha retornat la meva figura. Ja no soc aquella noia que feia girar els homes i omplia d’enveja a les dones. He conservat la figura i el meu rostre continua essent formós i agradable, malgrat algunes molestes arrugues. En aquests moments, els meus ulls mostren encara la llum que abans havien tingut. Potser la causa és el retrobament amb un amic. No he tingut temps de pensar res més, les portes s’han obert i ha entrat el meu fill acompanyat d’una noia, en la que reconec immediatament, la Nené, de la meva joventut. 

El meu fill s’ha apropat i mirant-me als ulls m’ha dit:

¾    Ens vam casar ahir a la Sagrada Família. Avui celebrem el banquet de boda.

¾    Però ... Com? Jo no ho sabia

¾    Haurieu posat més d’un “però”. Al seu pare li està dient ara mateix. No volem problemes. Ens hem casat i prou. Els avis ens han comprat una torre per viure-hi. La teva feina, el teu neguit per mi, ha acabat. Volem ser feliços com desitjaven ser-ho els nostres pares. També, els nostres avis. Gràcies, mare.

Aquest gràcies ha quedat gravat a la meva memòria. Tots els meus anys lluitant pel meu fill, es resumien en una paraula: Gràcies.

M’he sufocat, les paraules oblidades han tingut vida un altre cop: “Quan pateixo un xoc emocional molt fort, és el meu cos qui reacciona”. El dolor m’ha traspassat de dalt a baix. Com si fos una espasa travessant-me i burxant dins meu fins a matar-me. He fugit de la sala. Ningú ha fet res per detenir-me. Ni s’ha adonat de la meva absència. Jo no era res. Tal vegada simplement he estat només com un ventre de lloguer. M’he aturat en una barana i els meus ulls han plorat llàgrimes de foc. M’he assegut en un banc de pedra i m’he retorçat con si l’espasa que em travessa rodolés massacrant-me per dins. 

Miquel Pujol Mur