EL VIATGE DEL CAVALLER

 

Segurament en més d’un relat he fet referència als nostres recorreguts. Per tant, us narraré si pot ser breument, una història. Dir breument, en el meu cas, és una altra història. 

Hi havia fa molts anys, en temps immemorables, un cavaller muntat en un formós cavall que travessava la Capadòcia. De cavaller o gentilhome muntat en un rossí, fins ara, només hi he trobat al Quixot. Aquest brau home era un noble guerrer i a més tenia un bon cor. Travessava les dunes del deserts d’aquest continent que ara en diem Asia.

Ajudava a la pobra gent. També, per què no, lluitava ajudant els senyors feudals, que n’hi ha i n’hi ha hagut sempre. Doncs, ens diu la llegenda que  un bon dia va arribar al castell d’un d’aquests senyors, que estava amoïnat per un drac que li feia la guitza. La veritat és que no li deixava escanyar més als pobres agricultors i ramaders. Clar, si passava el drac  i es menjava les collites o els ramats, què podia exigir per la seva bossa.

L’oferta del senyor era prou temptadora: Si matava el drac, aleshores el desposaria amb la meva filla i, quan arribés el moment ho heretaria tot. El valent cavaller va atacar el monstre. Pobre drac, feia tants segles que vivia que totes les malalties campaven pels seus ossos. Les arítmies, l’artrosi, la pressió alta i no us oblideu de la baixa, les palpitacions ni moltes ni poques. Tot un galimaties que no li solucionava cap metge de la Seguretat Social. Les ales tampoc. Ja no bategaven com ho havien de fer. Cada dos per tres es fotia de morros. Tantes males caigudes portava en el tren d’aterratge que tampoc li funcionava gens bé: els dits, els peus, els genolls, els malucs. Tot ell estava fet un desori.

Va veure el cavaller i va dir-se a sí mateix: Per fi l’eutanàsia a domicili i pregant al senyor del cel, (era molt creient) va trobar la pau. La seva única exigència va ser que volia descansar a prop de la porta de l’infern, perquè en la seva caldera hi havia moltes fugues. El gran guerrer, una vegada complerta la seva missió. va tornar a palau. Van començar els preparatius del casament. Però, poc temps va durar la seva vida cortesana. Es va adonar que  la futura esposa tenia molt poca corretja (m’enteneu) i una experiència de llits (m’enteneu) que ell mai s’havia imaginat.

Aviat, certs senyors, li van presentar negocis d’estranya finalitat. Ell, era honrat i tot allò del tant per cent de comissió, ho ignorava. Els fons perduts però recuperats en altres comptes, tampoc ho entenia. Pobre home, totes les il·lusions a fer punyetes. A més, el senyor encara era jove. La filla, la reina de les camàndules i altres coses pitjors. Totes  les seves il·lusions d’una donzella pura i verge va anar-se’n a orris. Total, un esdevenidor a molt llarg termini i a més, esfereïdor. Més banyes que les del pobre drac.

Què fa fer el cavaller? Doncs, el que havia de fer, fotre el camp i viatjar cercant noves aventures i gent honrada, a un altre país .

Per cert, el bon home, segons crec, no era pas casat. Ni ho va estar mai. No devia trobar res. Això de les princeses està molt devaluat.

És que el món sencer està prou fotut, ara i, també, quan ell hi vivia. 

Miquel Pujol Mur

L’AMOR I LA VIDA

Ha estat la nostra una història d’amor romàntic? En algun moment alguna cosa hi deu haver hagut. És difícil el romanticisme a casa dels pobres. Així pensa la Lídia, asseguda en una cadira al costat del llit del seu home. La clàssica habitació d’un hospital. Parets blanques, un llit no gaire gran, una cadira, l’etern aparell del sorollet i les ratlletes. I una porta per la que es veu passar el personal mèdic.

A veure, quan et vaig conèixer tu feia poc que eres vidu.

Els ulls de l’Anton, es mouen un xic inquiets, com intentant seguir la història.

Sí, vidu i amb la canalla petita – dues criatures. Quant et va durar aquell primer matrimoni? Quatre anys. Sí menys que més, ja que el Quim en tenia tres i el Sergi, dos i escaig. De què va morir aquella primera esposa? Mai no m’ho has dit. Tal vegada va ser  l’amor de veritat de dos joves. Ves a saber!

A casa meva érem molt pobres. Tan pobres com qui depèn d’un pare borratxo. Ara en diuen alcoholitzat. Una mare molt treballadora, però sense cultura de cap mena, purament una burra de treball, pobra dona; una sogra que mai era contenta i sis criatures que feien el que podien per sobreviure. Tampoc la seva vida era gens fàcil, malgrat que necessitessin poc per viure.

Un vespre que el meu pare havia anat al poble, va tornar més aviat del compte i encara no embriac. Va entrar corrent i va dir cridant:

¾    Renteu a la gran, a la Lídia. Poseu-li el millor vestit que tingui que demà ve l’Anton, de la casa gran. Ens pagarà mil “peles” i si va bé, tal vegada s’hi casarà.

Jo tenia tot just quinze anys, potser encara només catorze. Estirada, escardalenca i bruta. No sé què vas veure en mi per pagar tants diners. A casa meva, l’únic que creixia amb desmesura eren les canyes. Tal vegada els ulls, potser sí, blaus i grans en una cara prima i desmenjada de fam.

Els ulls del marit es mouen un xic, com si assentissin.

Em vas pujar a la casa gran. Vas encomanar-me el nens. Aviat, ells i jo ens vam posar afecte. Segurament, perquè en si, érem tres criatures desvalgudes. Però, aquella noia que va pujar de la fam, àvida de menjar, aviat va desenvolupar-se en una dona de bon veure. Tan formosa em vaig posar que, el fill de puta del meu pare, va venir a veure si podia aconseguir més diners, per la meva persona. El vas fer treure a cops de peu, pels mossos. De la pallissa que li van donar, malalt i dèbil com estava, al poc temps va morir. Però malgrat tot, ens va maleir: no hem tingut fills. 

Ningú el va plorar i va ser una sort per a la meva mare. També va morir al poc temps, la sogra insatisfeta i, va trobar un bon home, no gens afalagador però que sí, força treballador, que la va respectar.  

L’Anton es remou inquiet en el llit i la Lídia li agafa la mà; sent els dits de l’home que li acaronen el dors.

La Lídia fa cara de retret i continua. Tu tampoc d’afalagador no gaire, ni acaronador tampoc. La causa, de vegades penso que és que com em vas comprar, devies pensar que tenies tots els drets. Em recordo del teu germà Miquel. Ell sí, era amic de fer broma, era més jove que tu, més tarambana i més divertit, potser me n’hauria anat amb ell. Una vegada ens vam deixar anar per la broma i la joventut. Però, de seguida ho vas notar i aquella nit vaig saber qui era el meu amo. Va ser una nit de sexe dur, quasi salvatge. Gelosia, mala lluna, pertinença, no ho sé. El Miquel va comprendre que el camí era arriscat i va marxar de la masia. Aleshores, vas decidir que ens casséssim i una setmana desprès en un boda intima, solament el capellà i dos testimonis, ho vam fer. L’endemà vaig anar a l’armari de la teva difunta dona. Em vaig vestir amb la seva millor roba. Vaig pujar al teu despatx, et vaig entregar mil pessetes que havia pogut estalviar i, et vaig dir:

¾    A partir d’ara, soc la mestressa de tot. La meitat és meva.

L’Anton prem amb força la mà de la dona com fent notar el molest record.

Després has canviat. Has estat l’home que jo volia que haguessis sigut sempre. Més amable, menys de protestar per tot; m’has sabut estimar. Hem sortit, hem vist món i la vida ha estat plaent. Segurament ha estat l’època romàntica del nostre matrimoni. Veient les postes de la lluna en el mar, albirant nous països i noves modes de viure i de vestir. Ha estat meravellós fins ara, que has complert la setantena llarga. El viatge a París va ser una cruïlla estranya, vas canviar. Fins i tot, el teu fill gran ho va notar. El teu caràcter s’ha  tornat irascible, desconfiat, enrabiat, malparlat i mal girbat. Vull pensar que potser la malaltia dels alemanys,  ha estat la raó.

La mà del home prem amb força, com volent reafirmar la seva presència.

Quan surtis, farem una vida tranquil·la. Al mas. Veuràs com els nostres nets, creixen. No creguis que, no essent de fills meus, no ho són també, els meus nets. Jo vaig ser qui va pujar els teus fills.

El soroll de la màquina s’apaivaga i les línies lluminoses comencen a ser  rectes. La Lídia tanca els ulls de l’Anton i prem per darrer cop, la seva mà. La vida, amb algun moment romàntic, ha arribat a la seu fi.

Entra la infermera i li fa entrega d’un sobre i li comenta:

¾    M’ho va demanar fa uns dies, mentre vostè dormia. Hi ha una nota segons em va fer escriure.

La Lìdia obre el sobre i la llegeix. Diu:

“Segurament no he estat el millor marit, ni el millor home. Però et vaig estimar des del moment que vaig anar a casa teva a buscar-te. Molts homes som incapaços de parlar de sentiments. Guarda’m aquesta aliança per si ens tornem a trobar a l’altre món” 

La vida dels humans és plena d’un seguit de moments de diversa indole: amor, malaltia, felicitat, gelosia, etc. etc. Per això els romans la van anomenar: Vita, Vitae. 

Miquel Pujol Mur. 

L’ASCENSOR I LA NIT DE CAP D’ANY

 L’edifici és força antic, tal vegada un centenar d’anys. En passar l’entrada de seguida es veu la porta de l’ascensor. S’hi l’edifici és antic, l’ascensor deu ser de la mateixa època. Porta de reixa i tot ell pintat de negre. Una prova de que hi ha elements de fabricació antiga que perviuen molts anys. A un costat una regleta conté el número dels pisos indicats per uns botons de porcellana amb els números marcats en negre. 

Esperant l’ascensor que baixa lentament amb un soroll de ferros rovellats, hi ha una dona. La seva edat, per la seva fesomia, la podrien establir en una quarantena d’anys. Però el seu aspecte, la seva roba, són contradictòria a la seva edat. Sota l’abric, es veu una samarreta de coloraines vermelles i verdes, molt escotada, una mini faldilla, unes mitges negres i unes vambes grogues. Els cabells, arrissats a l’estil “afro”, són de color blavós. 

Mentre espera, de sobte s’obre la porta del carrer i entra un home, també de la mateixa edat. Vesteix esportivament sense cap extravagància. Es nota que els cabells comencen a tirar-se enrere i, el gris inicia el seu procés de blancor. 

Es mira la dona una vegada i sorprès, repeteix la seva mirada. En els seus ulls es nota que recorda qui és la dona. I exclama:

¾    La Cristineta de les cues llargues. Oi? Quin canvi!

La dona se’l mira, de primer no el reconeix però, s’adona d’una cicatriu en el front, a prop de les celles.

¾    El Pere, del cop de pedra?- Pregunta, amistosa.

¾    Just, el teu veí i company de col·legi. Noia, no t’hauria conegut.

¾    Han passat molt anys. A veure vint-i-escaig, no?. Érem tot just uns adolescents.

¾    Tu vas marxar molt jove del barri. Jo, encara vaig trigar una mica més. Mig any, aproximadament.

¾    Sí! No els podia aguantar més, als de casa i, no creguis encara ara, tampoc. Me’n vaig anar a París, al món de la moda. Vaig conèixer un pintor i vaig ser la seva model, la seva musa i la seva amant. Em vaig endinsar totalment en el món bohemi de la capital. Vaig aprendre tant, que fins i tot, vaig fer una exposició de quadres meus. Va ser el trencament amb l’home. No suportava el meu èxit. No va exposar mai cap de les seves obres. Després me’n vaig anar a Califòrnia, amb una colla d’artistes de tot tipus. He tornat a mostrar les meves pintures i han tingut força venda. Ara torno a la Acadèmia d’Art com a professora i artista. Però, i tu, què? Estudiaves?

¾    Em vam donar una beca en una Universitat alemanya. Vaig acabar la carrera i em vaig casar. Després em va sortir una feina per voltar d’un país a un altre, d’un laboratori a un altre. Ens vam separar. La meva ex va dir-me que ella volia establir-se en un lloc i tenir fills. No fer de rodamóns. Va casar-se i té dues criatures precioses. Encara som amics. Després n’he conegut d’altres, què vols d’un home jove i amb diners, sense res que el lligui? Però sense arribar a res. Avui què, amb la família?

¾    No els suporto. El pare i la mare com sempre discutint qui és el que mana. L’àvia, el dia del dinar de Nadal, assenyalant-me la meva germana i les seves filles. Em diu: Veus, Cristina, la Raquel si que ho ha fet bé. Veus que maques les nenes? Tu, tants homes i cap llavor. Ai, Cristina, en què pensaves?

¾    Ostres, noia això sembla a casa meva. El meu pare dient-me; el Xavier si que ho ha fet molt bé. La seva empresa i el seus successors, tot en un paquet. – Amb menyspreu, va continuar.- Ara què faràs? De professor d’Universitat i, d’aquí uns anys de catedràtic

Vaig callar i em vaig mossegar la llengua. Que no li ha dit ningú que he hagut de prestar-li molts diners al meu germà, sinó l’empresa s’anava a orris. 

La Cristina em mira i em diu:

¾    L’aguantaràs tot aquest merder. Pares, avis germans i nebots. Molta hipocresia familiar per començar l’any.

Interromp les seves paraules, insinuant una idea.

¾    A veure tu i jo érem “noviets” a l’escola. No ens hem fet mai fàstic l’un a l’altre. Hem recorregut la nostra vida i no tenim cap lligam enlloc. Tinc una petita casa a la muntanya. Que et sembla si provem a viure junts?

La Cristina s’ho pensa i ràpidament contesta:

¾    D’acord i et prometo traure’m la disfressa. Anava vestida per fer emprenyar la família.

En aquestes, amb un gran terrabastall arriba l’ascensor. Fum de motor cremat i per últim un cable que fent guspires,  cau damunt de tot.

¾    Te n’adones? Ell tampoc volia que pugéssim. 

Han passat quasi quaranta anys d’aquesta la nostra trobada. Avui he acompanyat al meu espòs a la darrera morada. Hem estat molt feliços tots aquest anys. Qui ens havia de dir que un ascensor esparracat ens donaria tanta pau! 

Miquel Pujol Mur

EL QUID DE LA QÜESTIÓ

 La cafeteria està omplint-se molt de pressa. La dona gran, asseguda en una taula mira el rellotge. Se n’adona que per l’hora que és, ja s’han acabat la majoria de les classes de l’Institut. El revolucionat jovent ocupa la sala, omplint-la amb la seva alegria i gresca. Gran part dels grups són formats per nois o noies, exclusivament. Cadascun dels grups va a la seva tabola. Més sorollosos els nois i, rialles més dissimulades en els grups de les noies. De vegades hi ha notes discordants en alguna colla. No ha passat mitja hora quan entra un grup diferent: són els dels professors que carregats amb les seves carteres ocupen unes taules, ja delimitades per un cordó. Algun d’ells la fa petar amb els joves. 

Dues noies d’una edat entre dinou o vint anys s’asseuen a una taula de darrere seu. Escolta les seves rialles, els seus riures per qualsevol banalitat i es mira les mans. Quants anys han passat des que les seves es movien amb aquella lleugeresa i desimboltura! Han posat tres cerveses davant seu i miren a la porta sovint, senyal que esperen alguna altra persona. Els llibres li recorden l’assignatura que imparteix la seva filla. 

De cop s’obre la porta. Una jove entra tota glamurosa. Va vestida com si anés a un ball. Llueix un vestit d’una tela sedosa i brillant amb un escot força pronunciat. S’escolta més d’un xiulet dels grups dels nois. Agafa una cadira  i s’asseu  a la taula de les seves companyes. Aleshores, pregunta:

¾    Què us ha donat molta tabarra la menopàusica de la Clara, la profe?   

La dona gran suma, un més un i, ho veu fàcilment. La Clara, és la seva filla i els llibres, la seva assignatura. Si hagués escoltant aquestes paraules, quina enrabiada tindria.

¾    No, ha estat moderada. Ha demanat per tu, Susi.- respon la Mirna

¾    Ja li heu dit, que anava a una prova de becària.

¾    Sí. I ha estat força contenta. Fins i tot,  ha elogiat la teva valentia.

¾    Aquesta bruixa! Per tal de deslliurar-se de mi, ho donaria tot per bo.

¾    No, si ha dit que t’aprecia, Susi.- interfereix la Lola.

¾    Ja, ja, ja. Sap quedar bé.

¾    Escolta, no anaves a una prova? Com vas vestida així. Sembla que hagis anat a un “guateque”.

¾    Mireu! Em van dir que era un bufet d’advocats molt seriós. Vaig pensar que una mica d’alegria, no aniria  malament.

¾    I com ha anat?

¾    Horrible. Una merda. Primer un dels passants m’ha tocat el cul. Segons ha dit després, exculpant-se, sense cap mala intenció. Un altre, no deixava de mirar-me l’escot. Una altra, en aquest cas la secretària del cap, xiulava no sé quina cançoneta. Semblava més aviat “Pretty Woman”. Al cap de mitja hora d’observar-me m’ha dit:

¾    El cap la vol veure.

¾    I ... ? - Inquireix la Mirna. 

¾    M’ha fet entrar al despatx del cap. Tot de fusta, de caoba.  M’ha convidada asseure’m. Aleshores: M’ha mirat amb molta severitat. Com si fos un catedràtic en un examen. Sense riure gens, m’ha dit: M’agrada la seva iniciativa. El seu interès pel canvi. Crec que, fins i tot, és intel·ligent. He observat que ha sabut organitzar-se la seva taula en un moment. Però, al nostre bufet vestint-se així no té cabuda. Com no vull ser negatiu amb les noves generacions, prou lluita tinc a casa, la convido a que vingui correctament i convenientment vestida, demà. Oblidem el lapsus d’avui.  

S’han fet una abraçada totes tres i marxen alegres com un gínjol.  S’escolta la veu de la Susi que crida:

¾    Demà torno! Yupii 

La dona gran, mira altre cop el rellotge. La Clara, la seva filla, està trigant. Alguna conversa amb un alumne. Agafa el got quasi ple de conyac, mira al cel i, amb una mig somriure, com si fos una petita oració diu: 

¾    Joan, si no hagessis marxat tan aviat d’aquest món, ara ens el partiríem. No em faria tan mal. Si tot continua com ara, aviat et faré companyia. Paciència.  

Miquel Pujol Mur 

Miquel Pujol Mur

JAN I NEUS DINS EL CERCLE AMORÓS

 Tu i jo, no som dos, sinó, solament una meitat del nostre nucli amorós.

Vam ser criats pel Lando, un pastor que sojornava a les altes muntanyes. Un paradís d’una verdor incommensurable tant a la primavera com a l’estiu. De cims coberts de blanca neu a mitja tardor i l’hivern. 

Ens va recollir sabent que no érem germans. Només unes pobres criatures abandonades de les terres baixes. No va voler saber qui eren els nostres pares. Nosaltres, tampoc mai vam assabentar-nos. Segurament, no devien voler carregar-se de noses, per viatjar més de pressa. O tal vegada fugitius, perseguits, empaitats o potser empresonats o massacrats sense raó, mai van saber-ne res. 

Ens va apadrinar Orteu, el nostre inconegut senyor de la naturalesa. Ens van imposar el noms de Jan i Neus. El Lando ens va portar a viure de borda en borda, de vall en vall. Vam passar la nostra infantesa alimentant-nos de la llet d’ovella i cabra del seu ramat. També, durant la nostra joventut. Menys,  durant els mesos d’estudiar per anar al col·legi. 

No ens va privar mai de l’educació. Ho deia sempre, amb veu segura, mentre mossegava algun tronquet d’herba aromàtica: Conèixer la natura i cultivar el cervell, són primordials per ser un ben nascut. 

Ens vam fer grans. La pubertat va venir acompanyada d’altres desitjos. L’amor ens va obrir les finestres del sexe. Tu i jo no vam ser mai dos sinó un, des del principi del nostre cercle amorós. El desig, la passió, la vida en si, finalment ens va compenetrar. Sí aquesta paraula, potser amb una interpretació grollera, va ser la viva mostra del nostre amor. 

Van ser anys de felicitat complerta fins que la nostra mateixa ment va trencar el nostre nucli. Se’ns van obrir els ulls a noves idees. Enganyats per certes llums encegadores vam deixar pertorbar la nostra bona entesa. 

Qui va ser? Qui no va ser? Per què dirimir antigues qüestions, furgant en velles històries. Els nostres camins van obrir-se a noves il·lusions. També a molts desenganys. No tot és tan bonic com promet ser-ho al principi. Allò, que creiem una veritat indestructible, va demostrar-nos que en realitat era una mentida insondable. 

El reclam de la vida fàcil, els somnis, les quimeres i els enganys de la societat van obrir-nos a novetats estranyes. Perseguint l’inestable, vam perdre la millor part de la nostra unió. 

Però, sempre la nostra ment, ens passés el que ens passés individualment, retornava a les idees i els indrets de la nostra primigènia relació. El nucli – el cercle amorós. 

Els camins són llargs; la vida en alguna ocasió, també. La nostra va estar beneïda per un inici generós. 

Ahir vaig tornar al lloc del nostre principi. Les valls amades i protegides de l’Orteu, el nostre padrí i benefactor. Les contrades de la naturalesa pura. Lando, l’home  a qui devem tot i que va exercir de pare és abstén, ja mort. Ara pastura els ramats del Senyor Suprem per les inacabables pastures eternes. 

Però, la borda xica és el lloc on ens havíem de trobar. S’ha obert la porta, l’olor d’espígol i de romaní ha envaït l’aire de l’habitacle. 

Tu i jo, el cercle amorós altre cop units. Molts records per oblidar, unions i camins equivocats. Moltes coses que mai hauríem d’haver passat. Però, davant de tot això: Tu i jo, joiosos altre cop de ser junts.

 Ens hem despullat, abandonant tots els detalls, les noses, que ja no són nostres. Junts, nusos completament com quan vam néixer, ens hem banyat a l’estany de l’oblit. Tornant a les paraules dels fets inoblidables ens hem compenetrat de nou per sempre més, sense cap tipus de diferència sexual. 

Tu i jo, som nosaltres un, i prou. 

Miquel Pujol Mur

Miquel Pujol Mur

L’HOME INQUIET EN UNA NIT ESTRANYA

 Dorm intranquil, no sap ben bé quina és la idea que trontolla dins la seva ment. Però sap que no el deixa descansar en pau. Aparta el llençol, fa calor i és tot suat. Ella dorm tranquil·lament amb l’esperit del deure complert. Ell neguiteja i decideix anar al bany.

Un pensament estrany el desconcerta. Qui és ella? La dona? Quina dona? O tal vegada no és ningú. No té temps. Primer, el destí de la primera necessitat; després, ja ho veurà.

Abans de finalitzar la santa missió escolta un soroll com si dalt al pis hagués caigut una paret o potser un moble. Un moble? Quin moble? El d’ella. Qui és ella? La del moble. Ah! La del moble? Mira al llit: no hi ha ningú. Clar no pot haver ningú ja que viu sol. S’asseu en un tamboret i pensa: Per què visc sol? Cavil·la un altre cop. No et vas casar. Aquella noia? Què va passar? Els records s’amunteguen sense parar. Com si fos una màquina de cinema espatllada que no pugues parar-se van passant els fotogrames. Ah! Es va casar amb un altre, un amic. Quins amics que tens, amic!  

Torna el soroll, ara com si rodessin mil carros de bous al pis. Esparverat crida:

¾    Ep, els de dalt! Encara hauré de pujar. Silenciiii!

Serà la bruixa de la mala dona, que ara no hi és al seu llit. Ja veureu, maleïts, ara pujo. Pren un  bastó i blandant-lo com un Quixot qualsevol, perseguint a la bella Aldonza dels seu somnis, puja l’escala a grans passes.

Una habitació, no hi ha res. A sí, la ratera abandonada de fa dies. L’altre, tampoc; només una ombra negra que ho cobreix tot. Tot no, una escletxa deixa passar un raig de llum com si fos la fulla d’una navalla. Hi corra, es precipita. Ple d’angúnia, ho trenca tot. Cau la cortina. Solament, la finestra en un dia mig ennuvolat. Rere un núvol desapareix també la llum.

Els ulls envermellits cercant la sense raó que han escoltat les seves orelles. Mou caixes. De sobte, com si es materialitzés una nova ombra, ocupa el buit anterior i s’evadeix per la porta. On ets? Crida  amb desesperança mentre nota que fins i tot la veu engargallada li vol fugir.  

Sense veure. Sense veu. Sense idees. Corre rere el ser intangible que sembla es mofi d’ell. Torna a entrar a la primera habitació, no es recorda, no se n’adona. Tot sembla revoltat, com si no fos que abans era buida. Ensopega i fa un cop de peu al terra. No l’ha vist, es clava la ratera i fa salts queixant-se sense poder ni cridar.

Plora. Els llagrimots corrent per la seva cara negra de sutja d’anys de cortines velles. Alça els ulls de terra i veu davant seu un home nu. Exclama: Què fa un home nu a casa seva? Agafa el bastó i li pega fort, molt fort.  Desgraciat estrany que m’ocupes la casa! El mirall es trenca en mil bocins i cadascun és com un ganivet que sembla el volgués ferir.

Fuig i rodola, cau per les escales. El peu ferit li fa mal. El genoll, també al rebotar al graó final. S’arrossega lentament per terra. No plora, ha acabat les llàgrimes. No crida, la veu ha acabat extingint-se. Lentament, com una sargantana ferida repta cap el seu llit. La dona el mira i comenta:

¾    Què feies al pis de dalt amb tan soroll?

La dona és, la dona hi és. La seva dona? Llençols humits i calents. S’adorm caigut de desesperança  i dolor.

Miquel Pujol Mur

 

Miquel Pujol Mur

LA VIDA, ABANS I ARA

 Els seus pensaments seguien diferents recorreguts en la memòria mentre conduïa per aquella terra que havien estat el principi de la seva vida. Quants records s’agrupaven en la seva ment. Les idees que sorgien eren cada cop més confoses. La carretera, malgrat sinuosa, li era prou coneguda. Tant, que li permetia recrear-se en la conversa interior. Aquell revolt, aquella contrada, aquell lloc que el portaven a diferents moments de la seva vida. 

Recorda aquell revolt  com si fos ahir. L’esbroncada del pare quan va derrapar amb la moto i va malmetre el vermellós depòsit. Els plors de la mare al veure la ferida sagnant del seu braç. Una criaturada de noi que es creia home. Va agafar la moto del pare sense el seu permís. Embogit d’insana alegria va voler ser el nou Giacomo Agostini del poble.   

El poble. La recta d’entrada i les fàbriques, a cada costat, que s’alimentaven de la suor i la salut de la gent a canvi d’uns diners mai sobrants. El passeig i el casinet on en aquells temps feien ball. On havia ballat i conegut moltes mosses. 

Conegut, parlat, fer xerinola, poques coses més que el mossèn era molt estricte. Qualsevol noticia corria, de boca en boca, com si fos el foc de l’infern. Pobre noia o dona batejada, “in saecula saeculorum”, com pecadora. El noi o home, un perdut per sempre. La llei de la moralitat estricta servia per a tothom, malgrat molts se la saltessin. La capital és i era propera

La Montserrat sí que n’era de bonica i alegre. Reia i els seus ulls eren com esclats de vida i d’amor. Aviat, boques molles van xiuxiuejar mentides mai provades. Va tenir la sort de poder casar-se amb un noi d’un altre poble. Ens vam trobar fa un temps i només puc dir: Quina senyorassa! Mai al poble ho hauria estat. 

El passeig dels senyors amb gran arbres que salvaguardaven del sol i després, la plaça rodona, voltada d’un mur baix que permetia a l’estiu asseure’s per fer les xerrades nocturnes entre els veïns. També per criticar les onades i vingudes dels no tan veïns. 

Aquell rectangle de pedres i terra era també el nostre món, el del jovent. Abans que els grans baixessin a fer-la petar; nosaltres, el jovent, ens trobàvem per fugir de la disciplina paterna. Ep! I materna. Per a fer els nostre recorregut pels carrers del nostre petit poble. Fent gatzara i soroll per molestar als veïns que volien dormir. Com si dormint s’allargués la vida. Sabíem amb certesa que segurament mossèn Joan ens ho retrauria a la missa del diumenge. 

Pobre poble, no has crescut gaire des d’aleshores! Un carrer nou. La vida del poble, les fàbriques tancades, alguna nova. Una festa que omple els carrers i, el silenci, que sense jovent deixa dormir a tothom. Quasi tothom té un vehicle per fugir i buscar-se la vida o el vici en un altre lloc.  

Miquel Pujol Mur