SOLITUD SACERDOTAL II

Mossèn Romà allunya els seus negres pensaments i torna a la realitat. S’aixeca  i, lentament s’acosta a la dona. S’ajup i acarona la galta de la criatura. Aleshores, dirigint-se a la dona i diu:

¾    Míriam, què faràs aquestes festes tota sola? En aquest poble,  hi quedem tu i jo. A més la, neu ens ha deixat isolats.

¾    Què vol que faci? Resistir. Cuinar, encendre el foc per no gelar-nos. Cuidar del Joaquim, pobre criatura, i passar l’estona com pugui. Ja sap mossèn com són els meus pensaments. Avorrits. Fins que un dia em cansi de tot i faci una barbaritat.

¾    No, filla, no vagis per aquest camí.

El mossèn torna a quedar pensatiu.

¾    Et dono la raó: isolats, aïllats i perduts. No crec que ningú plori per nosaltres. La neu ho cobreix tot. Què et sembla si agafes de casa teva el necessari? Jo cuido del nen mentrestant i, passem el Nadal junts a la rectoria. Res no ha de passar entre nosaltres només conviure. No creguis cap altra cosa.

¾    A la rectoria diu, mossèn? Gran i freda a més no poder. Necessitaríem cremar un bosc sencer. A casa meva, petita, amb poca llenya l’escalfem. Es veu mossèn que no ha estat mai pobre-pobre. S’ha d’estalviar de tot.

Em va semblar força bé. Sincerament he de dir que fins aquell moment no havia tingut cap tipus de desig per ella, només una simple amistat. Ni això tan sols, veia en ells unes persones que necessitaven ajuda moral. Però aleshores va telefonar el secretari episcopal que em va saludar amb veu mofeta:

¾    Què com va el Nadal amb molta neu i poca gent?  Clar, tan amunt.

Li vaig contestar:

¾    Força bé. Aquí com la Sagrada Família. – I vaig penjar de cop. 

Vam prendre de la casa parroquial les coses més imprescindibles i em vaig traslladar a viure a casa seva. Al carrer poc faltava per a un metre de neu. La pista de terra per arribar al poble estava tallada per una esllavissada. L’habitacle era vell però, la Míriam havia condicionat un parell de habitacions per viure, protegides del fred.  De seguida, em vaig adonar que el món en aquell espai i amb la seva presència, era completament diferent a tota la meva existència. Els meus pares van morir en un accident i els parents més pròxims van decidir que el millor seria que visqués en un internat religiós. De l’internat, vaig entrar directament al seminari on vaig estudiar per a desprès consagrar-me  i fer-me sacerdot. No vaig conviure íntimament amb cap dona. Ara el món se’m va capgirar i també els dubtes sobre el celibat i la castedat. Poc a poc, sense adonar-me’n la presència de la Míriam se’m va fer necessària.   Un dia abans de l’alliberament de la nostra clausura obligada em vaig declarar i ella ho va acceptar. Però amb la condició  que fes un pas definitiu sobre la meva carrera eclesiàstica.   

Males llengües n’hi ha a tot arreu. No sé com se’n van assabentar. Abans de Reis ja em van cridar perquè baixés al Bisbat. Em van acusar de sacrilegi. Fart de tanta comèdia els vaig dir que em volia deseixir. Per no haver de fer cap explicació vam decidir  que callaríem tots plegats i deixés de  ser capellà. 

Actualment visc en un  poble de la costa. Aigua i sol. M’he casat amb la Míriam i he adoptat el Joaquim. Ara som de veritat una ben avinguda i feliç família. 

1ª REFLEXIO: QUÈ PENSEU SOBRE QUE ELS CAPELLANS ES PUGUIN CASAR I FORMAR UNA FAMÍLIA?

2ª REFLEXIÓ: TAMBÉ LES MONGES? 

Miquel Pujol Mur

SOLITUD SACERDOTAL I

 Mossèn Romà, és assegut a la primera fila de bancs, de l’església de Sant Honori de les Altes Cimes. El temple, és un xic adornat per les Festes de Nadal. Però, tota la sala és buida. De cop, s’obre la porta amb el seu clàssic crec. Entra una dona amb un cotxet. S’asseu, sense fer soroll, tres files més enrere.

Mossèn Romà, sense abandonar els seus pensaments, la saluda amb un breu moviment de cap. La dona calla, mentre mou lentament el cotxet. Ell continua amb les seves ombrívoles idees. Com ha pogut anar a raure en tan humil i llunyana església, apartada de tothom. 

Ho recorda tot com un mal somni i el fereix íntimament pensar en el fet succeït fa pocs mesos. Era un capellà exitós. Havia estat de vicari en ’esglésies molt importants. Tenia una llicenciatura, un màster a més d’un gran prestigi en el món de les Arts, sobretot del romànic. El seu futur immediat era regir un Museu dels més importants del Capitoli. Tothom, el veia com un important membre del Vaticà. Segons com, podia arribar a ser un interlocutor del Sant Pare, també molt entusiasta de l’Art Medieval. A més, és encara molt jove, tal vegada quasi quaranta anys més jove que qualsevol altre membre de la Junta de Museus. 

I ara, què ? Tot va començar una tarda en una recepció a l’Arquebisbat. Una reunió amb les persones més importants i riques de la zona. Tal vegada, tot el va superar, fins i tot, el seu envaïment per haver arribat a tal posició.  Va pecar, potser a causa el xampany, potser l’eufòria del moment. Per què no dir-ho la seva pròpia prepotència.

L’Arquebisbe mostrava als convidats una imatge que feia poc s’havia restaurat. Ell, idiota dels idiotes, va interrompre la dissertació dient amb veu alta:

¾    Caram, Arquebisbe!– Així mateix sense respectar qualsevol fórmula del protocol.- Com pot dir que aquesta imatge és romànica? No s’adona per la expressió de la cara de la Verge i el Nen que és gòtica? A tot tirar del segle XV o XVI. Només és una mala imitació.

La mirada del Bisbe va ser fulminant. Ràpidament vaig ser apartat de tots amb l’excusa d’estar enfebrat, potser la COVID.

A l’endemà, tot era dat i beneït. El secretari episcopal em va rebre i amb bones paraules em va donar la sentència.

¾    Veurà mossèn Romà, com què vostè és un gran coneixedor de l’Art Romànic hem pensat fer-lo rector d’una obra romànica de gran valor. Segurament del segle IX. Per tant, pre-romànica. Vostè sabrà refer el patrimoni dels nostres avantpassats. Li donem permís per fer excavacions i avaluar el seu valor com a tresor religiós i humanístic.

De res van servir les meves disculpes. Ara, soc el rector de Sant Honori, a perpetuïtat. 

La meva ànima va rodolar per terra quan vaig arribar a aquest poble. Una filera de quatre cases, velles i ruïnoses, i l’església vella i amb força mal estat. Feligresos, uns vint escampats en masies, la més propera a deu quilòmetres. Al poble, hi viu una dona vella que ha marxat a passar les Festes nadalenques amb la família i que hi ha dubtes de que torni. També, hi viuen la dona i el nen que han entrat a l’església.

Mossèn Romà torna a la realitat i allunya els mals pensaments. Mira a la jove i pensa: Pobra noia, jove i amb una criatura prou bonica. Una tarda va venir a confessar-se i a  explicar les seves penes. Més aviat a esplaiar-se i descarregar la ment. Va creure en un home i quan li va anunciar joiosa  que estava prenyada, va assabentar-se de que era casat i tenia tres fills. Sola en el món, l’única solució va ser tornar al poble, a casa dels avis, ja morts. Treballar -per malviure- un petit tros de terra i criar una mica de bestiar. Ajudar en les altres cases. Alguna vegada satisfer els desitjos sexuals del pare de la criatura, a canvi de diners. No podia menysprear cap ajuda de ningú. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA CRISTINA I EL CINEMA

 Em dic Jaume i soc un estudiant de postgrau a punt de fer el projecte final. Per ajudar-me a pagar certes despeses, faig classes de matemàtiques a altres companys de classes inferiors. Va ser una recomanació del meu tutor. 

Cada matí vaig a esmorzar a la cafeteria del recinte universitari. M’agrada el servei. També el poder parlar una mica, de vegades molt poc, amb la Cristina. La noia va acabar els estudis d’Empresarials, però el pare la té lligada al negoci de la cafeteria. Una mà més ajuda a tirar endavant l’empresa i la noia ha de servir taules i atendre els clients. Jo li faig certa broma i m’adono que l’accepta amigablement. Un dia, repassant la cartellera del diari vaig veure anunciada una pel·lícula molt interessant. La Cristina, en aquell moment em posava l’esmorzar a la taula i, vaig comentar en veu alta:

¾    Caram, quina peli. L’he d’anar a veure.

Em va mirar i va dir:

¾    A mi també m’agrada el cine. Aquesta sembla força interessant. Podríem anar-hi junts. Les meves amigues prefereixen anar a ballar. Li diré al pare que surto amb elles i t’acompanyaré. Què et sembla?

Què podia contestar a una mossa que m’havia begut l'enteniment.

¾    Doncs si estarà força bé. A les sis davant del cinema.

¾    D’acord!

Només va poder contestar-me tan curtes paraules, quan la veu del pare va cridar:

¾    Cris, hi ha taules esperant per la comanda. Hi ha més clients. Eh! 

Abans de les sis estava davant del cinema. Ja havia comprat les entrades per als dos i esperava nerviós que no em fallès. Quan mancaven cinc minuts, va aparèixer corrent per una cantonada. Amb pressa vam entrar abans que comencés la projecció. Només vaig poder veure-la d’esquitllada però, si és bonica en el bar vestida de cambrera, aquella tarda amb un vestit més normal, em vaig acabar d’enamorar. 

Van anar al cinema junts en diverses ocasions i a veure diferents pel·lícules, “el nostre bon rotllo” va ser admirable. Mai ens vam sobrepassar. Bé, un petó no fa mal a ningú i, les mans de vegades corren lleugeres. Però, poca cosa més. Em va semblar que hauria caminat per mal camí. 

Un matí, com sempre, vaig entrar a la cafeteria i no la vaig veure. De seguida vaig escoltar la veu del pare que em cridava. Vaig anar fins la barra a escoltar què em volia dir:

¾    Sí.

¾    Jaume, preferiria que no tornessis. La Cristina, va a casar-se amb un noi estranger de bona família. Està tot disposat per a la boda. No li mancarà res a la vida. No serà mai més una esclava del bar. Per evitar mals entesos, no et vull veure més.

¾    Però, no podria parlar amb ella.

¾    No!. - Així de breu i tallant va ser la seva resposta.

Amargat i certament decaigut em vaig submergir en els estudis, Tampoc vaig tornar al cinema. Vaig acabar el projecte i vaig quedar-me a la Universitat com a mestre ajudant d’un catedràtic, i així, començar la Carrera, per un dia arribar a ser-ho. 

Ha passat un any des de tot plegat. Una nit, una sobtada trucada em va sobresaltar. La veu també m’ha sorprès i més quan l’he reconeguda. El pare de la Cris. M’ha dit tot seguit:

¾    Jaume, em vaig equivocar. El matrimoni de la Cris ha estat molt diferent al que la família somniava. La Cris, s’ha divorciat d’un miserable i mala persona. Esta aquí i m’ha dit, més aviat, cridat: El que vas espatllar tu, mira si ho pots solucionar. Ja! Vols veure-la? Crec que no t’has casat ni vius amb cap dona. Perdona’m.

M’he quedat immòbil. Sense saber que respondre. Mut i amb el cor bategant fortament, amb un ritme massa ràpid. Només he sabut respondre:

¾    Demà a les sis, al cinema.

Miquel Pujol Mur

 

Miquel Pujol Mur

EL FANTASMA BERGUEDÀ

 Acabo de pujar a la Figuerassa. Estic cansat, malgrat que el camí, una pista de terra per on passen els cotxes, permet pujar tranquil·lament. Hi ha alguna rampa sobtada però, un peu rere l’altre i amb paciència, hi arribes sense cap problema. 

Observo la figura d’un home en la darrera plaça, la de més avall, que mira a l’embassament de la Baells. És prim, les mans ossades i la cara fosca i trista. Vesteix una espècie de sotana llarga, no gaire neta. Les seves faccions, sota la caputxa, mostren una cara amargada, tot i no ser gaire visibles. Mastega una cosa, que ben bé, no puc endevinar que és, tant pot ser un xiclet o un rosegó de pa. M’assec al seu costat i l’observo. Avorrit pel seu silenci, li pregunto per encetar una conversa:

¾    Que és berguedà vostè? Em sembla conegut però no el sé situar.

Em mira. Com he trencat el gel, de mala gana em contesta:

¾    Ui! Tu ets molt  jove.

¾    Sí, vostè està de conya, Ara, amb quasi seixanta anys em diu jove. Quants en té vostè?

¾    Deixa ja tant, el vostè, i no preguntis més.  Soc més gran i prou, molt més gran. Quan jo pujava aquí dalt ho feia per la cova de can Mauri i, sense parar. En aquell temps tots érem homes i forts, no els nyicris d’ara: Cotxes, motos de trial i bicicletes amb bateria, per no cansar-se gens. A peu, haurien de pujar. Amb espardenyes de cànem, sense tantes punyetes de botes ni esportives.

¾    Però el veig mastegar xiclet. Això és modern.

¾    Xiclet dius. Que no olores? - Em bufa a la cara i l’aroma em recorda coses de joventut.

¾    Caram! Regalèssia! Encara n’hi ha?

¾    Nen, que l’he recollit d’un marge! Mira si soc gran, que aquesta palangana d’aquí sota, tan gran i plena d’aigua, no hi era.

¾    Això a què li diu palangana és l’embassament de la Baells.

¾    I el poble on és? Era petit i molt a prop del monestir de la Vedella.

¾    L’únic que queda en peu. Van fer un poble nou.

¾    Com en sou de rics! Tot això val molts diners.  

¾    És el progrés. No veu Berga, que gran que s’ha fet?

¾    Sí molt gran, però sense mines de carbó, ni fàbriques a la vora del riu. Totes tancades I la gent, com s’han tornat! Per curiositat, vaig baixar una nit, era al vespre, a la sortida d’una casa, que només tocaven música. Déu meu, a allò li deien música. No. Només soroll i més soroll i una gent beguda i cridanera. El primer que em van oferir va ser unes bossetes, deien que en un sospir et portaven al cel, i després, alcohol a dojo. Unes mosses em volien retallar el sudari. Clar elles portaven els pantalons estripats i ensenyaven alguna cosa de més. Els nois, em volien treure la caputxa i em volien posar una gorra de NY, que no sé què és. Finalment vaig haver de córrer per escapar-me i vaig tornar a les muntanyes. Allà dalt es pot viure tranquil. Tu que sembles bona persona no ho diguis a ningú. Encara m’hauré d’engarristar als pollegons del Pedraforca. Per poder trobar-me amb les bruixes, que són més serioses que la gent del pla.

¾    No et preocupis, aquesta trobada serà com si mai hagués estat feta. 

Miquel Pujol Mur

 

AMICS I AMIGUES

MOLTES GRÀCIES DE TOT COR PELS

VOSTRES BONS DESITJOS I

QUE SIGUIN PER TOTS IGUALMENT

GAUDIBLES

AGRAÏT

MIQUEL

L’ESTER I EL GUILLEM. UNA HISTÒRIA DE GENT DE MALVIURE II

 Aquesta tarda he sabut la seva mort, força silenciada a tothom, només era l’amistançada del noi. La mare havia impedit momentàniament el matrimoni, malgrat s’estimessin intensament. 

L’han enterrat aquest matí. Males veus diuen que s’ha emportat el seu tresor amb ella. Però si de veritat hi havia un tresor, què millor que el seu amic fidel de sempre, per aprofitar-se’n. 

El cementiri és a dalt del pujol que s’alça a ponent del poble. La tarda anuncia una nit fosca i freda. Jo, murri dels murris, espero la foscor per entrar-hi saltant el mur. Una anècdota se’m fa present, l’he escoltat fa poc: “Si els de dintre no poden sortir i, els de fora no volen entrar, per què  tan altes parets. 

Des del meu amagatall, escolto una parella d’homes que parlen entre ells:

¾    Saps qui s’ha matat aquest matí?

¾    No! Qui? Algun conegut?

¾    Sí, l’Hèctor. El fill de la casa gran. Pobre gent. Primer fa dos anys el pare, un faldiller acabat i mala persona. Ahir, l’Ester, la companya i un àngel de bondat, malgrat tot. Ara el noi, l’hereu. Segons males veus, no ha superat la mort de la mossa.

¾    No anava amb una noia jove que havia servit a la casa i desprès va acabar de puta?

¾    Sí. Però, es veu que l’estimava de debò i s’hi volia casar. A mes, tenien una mala peça al teler, la mare del xicot. L’odiava de veritat, amb tota la seva ànima, no podia perdonar-li allò amb el seu home. La veritat el mal nascut era ell i no crec que ella, l’esposa, ho ignorés. L’orgull i els diners són una arma massa poderosa, noi. 

Quan la lluna ha il·luminat la terra, he obert la porta de ferro. He tallat el  cadenat amb unes tenalles. Seguint un del passadissos, en poc temps he trobat la tomba. La terra encara és tova i aviat he pogut entrar en el túmul funerari. Era el sepulcre familiar. A un costat hi havia el taüt del cabronàs del pare i a l’altre, una simple caixa de fusta molt prima. No s’hi havia gastat gaire calers, la senyora, per enterrar qui hauria estat la seva futura jove. 

En pocs moments, he trencat la tapa. Horror del horrors! He entès, a primer cop de vista, quin era l’estimat tresor de l’Ester. Al costat del seu cos ensangonat, jeia el cos d’un nen nonat. Esgarrifat, he trepat cercant la sortida i l’aire lliure. Però en arribar a dalt m’he adonat de dues ombres al costat del forat de sortida. Una és la figura femenina d’una dona gran que sé de memòria qui és. L’altre d’un home fort, vestit de negre, en qui reconec un guàrdia de seguretat del prostíbul. Aixeco el cap i la dona diu:

¾    Ja! 

La dalla ha complert la seva missió. Un cop sec i el meu cap ha rodolat a dintre la tomba. El meu cos l’ha seguit. Mentre encara tenia consciència, la meva oïda ha captat dos missatges: 

Una veu, que prou coneixia que em deia:

¾    Amic meu, protegiu-me per sempre. 

Una altra, la de la dona, que deia :

¾    Demà vindrà el camió de l’encofrat, ho reomplirà tot. Al damunt construirem el mausoleu del meu estimat fill. 

A casa dels poderosos s’amaguen, petites o grans tragèdies, per així ignorar molts pecats amagats. 

Miquel Pujol Mur

L’ESTER I EL GUILLEM. UNA HISTÒRIA DE GENT DE MALVIURE i

 Soc el Guillem i m’encamino al cementiri. Segurament pensareu que això més d’un cop, li passa a molta gent. Però jo us vull explicar des del principi la meva història i, la de la meva companya de joventut, malauradament morta. Aquest és el motiu del meu camí d’avui i, també del meu interès. 

El meu relat comença a l’Hospici de no sé quin sant. Total, per què negar-ho: fred, gana i en més d’una ocasió, mals tractes. Per la meva part he de dir que soc fill d’una família normal: pare, mare i tres germans. Jo el més gran. 

Per no sé quina dèria sexual, el pare (mentida ho sé. Va encapritxar-se d’una noieta jove de la fàbrica) ens va abandonar. Va acabar malament el seu nou idil·li i, també la seva vida. Borratxo, no (alcoholitzat total) una matinada el van trobar assegut i mort en un banc. Conseqüències de la malaurança de l’abandonament del pare, la mare em va dir, una nit: Guillem, com que ets el més gran i també, el més fort, he decidit que entris en un asil. Així, simplement així, va iniciar-se la meva vida d’hospicià. 

L’Ester. La seva mare va morir en el part de la nova germana. El pare vidu no sabia portar gens la casa. Treballava en una oficina. Al no saber què fer amb la nena, va pensar que casant-se solucionaria el gran problema. Una dona sabria cuidar de la seva filla. Va simpatitzar amb una dona viuda i, va iniciar una nova aventura matrimonial. No va saber fins el darrer moment que la nova esposa també afegia dues nenes de l’anterior casori. Ja des del principi a la nova mare, la nova filla no li va agradar gens ni mica. Al poc temps, la flamant esposa va comunicar al marit que si no es desfeia de la nena, l’Ester, es separarien. L’home, pobre home, sense resolució de cap mena, va accedir. Dos dies després, la van acompanyar a l’Hospici.   

Vam entrar-hi amb pocs dies de diferència i, en el pati, aviat ens vam fer amics i companys. Vam passar mil problemes amb les monges i el capellà, que no acceptaven la nostra amistat. Total, érem dos innocents infants d’onze anys. 

Al complir els tretze no sé amb quina argúcia ens van treure. Havien trobat dues famílies d’acollida. La meva, no em va voler ni veure. Van dir-me de seguida que era massa flac i no tenia suficient força per al treball que em volien encomanar. A l’hospici, tampoc em van voler readmetre. Doncs la  solució, la vida de brivall. Aquí trec això, més enllà pispo una altra cosa, dormo on puc i menjo quan puc. Aleshores, passar temps i fam sempre. 

A l’Ester, la van posar a fer de minyona en una casa important. Però l’amo, era un mal bitxo, de seguida va fixar-se en la tendra mossa. Va dir-se “Amb aquesta, m’ho passaré al llit més bé que amb la dona”. Al cap de dos dies era al carrer amb males referències. Per tant va ser l’única solució, guanyar-se la vida amb el seu cos. Ésser una ramera jove és ben rebuda en qualsevol prostíbul. Poc després, va desaparèixer i corria la veu que havia trobat un bon protector.

Uns tres anys després va tornar al poble amb l’Hèctor, el fill de la casa gran. La mateixa on havia anat a treballar de minyona en sortir de l’hospici. El pervertit pare havia mort. Ara, governava la casa, amb mà de ferro, la dona que l’havia expulsat. Missaire, amargada i hostil des del primer moment. 

Un dia vaig trobar-me per casualitat (els nostres camins eren diferents) a la meva amiga de joventut i va dir-me mig somrient:

¾    Tinc un tresor que em permetrà viure, com una senyora per a sempre. 

No vaig preguntar més. De què volia parlar una dama que vivia en una gran casa a un perdut com jo? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur