COMENÇAR DE NOU

 

Aquest matí, puntual com sempre, he baixat a esmorzar. Són les vuit del matí d’un dia hivernal i fred. Me l’he trobada al replà. Tot just veure’ns ens hem somrigut.

És la nova inquilina que ha vingut a viure al pis tot just davant meu. La seva arribada ha estat com un terratrèmol en la tranquil·litat somorta del nostre edifici. La majoria dels veïns són gent jubilada i gran. La resta, potser ens hem acomodat a aquesta pau, sense moviment o, a aquesta quietud sense cap estridència, que ens permeten viure sense sorolls, sense crits i sense aldarulls. Tal vegada, hauríem de dir com als llimbs; ni l’alegria per la presencia divina. Ni els udols, ni les malediccions dels condemnats a l’infern.

Jo, sempre he estat una persona seriosa i complidora, solter, sense compromís i visc sol. Procuro ser una persona amable amb tothom. La soledat és una de les meves millors amigues. Tinc un treball i unes costums arraigades d’anys. Hauria de dir que sempre he desitjat una atmosfera de pau i aquest edifici, una gran sort la meva trobar-lo, respon a la meva forma d’entendre la vida. Vaig vestit quasi sempre amb la meva caçadora de pell, que intenta demostrar al món un esperit aventurer, que no és ben bé el meu. He dit que baixava les escales, quan en el replà del quart, ens hem trobat cara a cara.

Amb el seu rostre mig tapat per una bufanda ataronjada he pogut endevinar entremig dels seus llavis un mig somriure amable, gens esquiu i la seva veu suau i una mica ronca m’ha saludat amb un:

¾    Bon dia! - alegre i festiu. Com si el fred del carrer només fos una circumstancia banal.

Ha passat pel meu costat com una dansarina de ballet, lleugera i etèria. Com si llisqués damunt les rajoles. A continuació han arribat a les meves oïdes el repic de les seves sabates de taló. Aleshores, de sobte m’ha envoltat el perfum primaveral que mostra el seu passar. Ha estat com si la mateixa primavera em fes l’ofrena de mil flors obrint-se al món. 

 

És ella o, no ho és? Dubto, però els meus pensaments fugen davant de la realitat de la vida. Dubtar és una part molt habitual del meu tarannà. Dubto tantes vegades, de les veritats o mentires que m’expliquen els meus propis clients. Abans he parlat de la quietud i de la pau del lloc on visc.  Què més puc dir? Tal vegada és la cova, l’amagatall ancestral, on defujo de les realitats de la vida, per no haver-hi d’enfrontar-me. Aleshores, busco en la petjada perenne que ha deixat el seu transcurs en la meva ment. Allò que hi diuen l’experiència viscuda, per trobar aquella boia de salvament per sorgir de nou a la superfície.

Qui soc jo? Un home que ha viscut sota unes circumstàncies especials. Potser, millor escriure he viscut en una família sota l’obediència total al meu avi patern. Un dictador seguidor fins l’extrem més inimaginable de la religió. Quina religió, us preguntareu esclavitza tant als seus creients.  La del meu avi. La seva pròpia religió, sense un credo definit, però amb moltes obligacions i deures. Tot voltava segons les seves creences. El meu avi de molt jove va voler ser capellà catòlic. Al cap de un parell d’anys es va desdir perquè no eren suficients les penitències de la doctrina catòlica. Va canviar d’orde religiós en un  viatge al nord d’Europa. Va estudiar profundament tots el llibres fonamentals possibles. Crec que la Bíblia la va aprendre versicle a versicle, capítol a capítol, sense oblidar-ne cap. Però, insatisfet va continua estudiant altres credos. Finalment, es va convèncer que el millor que podia fer, és sumar tots els apartats que li agradessin i fonamentar-ho tot a la seva pròpia imatge i semblança. Primer va fer un esborrany en diversos fulls, després de corregir-los, va editar un llibre que ens va entregar a cadascun dels membres familiars com a vademècum total. Sabem el dit que qui fa la llei fa la trampa. L’avi en fa fer moltes, en totes el prioritari  era ell mateix.

A partit d’aquell moment la paraula del cap de família va ser la llei i, tothom a callar. No van valdre gens els plors de la meva mare. Ni els consells de l’àvia. El pare, va haver de callar per que n’havia fet una de grossa i, no li convenia remenar l’olla dels despropòsits. 

Vaig anar vivim sota aquesta creu fins la pubertat. En els estudis sempre vaig ser dels primers de la classe. Totes les ensenyances eren absorbides ràpidament pel meu cervell. El puritanisme de la doctrina de l’avi. La bona fe de la mare sempre em van amagar les relacions home-dona i els aspectes de l’anatomia de les persones. Per ella, tots érem àngels. I del dimoni  no havia de parlar-se’n gens.

Per anar a  col·legi des de petit sempre em va acompanyar la filla del porter. A canvi d’uns quants dinerets que prou els hi mancaven. La Magda,  era una noia de la meva edat però, espavilada al màxim. Ella, em sabia defendre dels malparits que volien riure’s de la meva innocència.

Més un dia l’àvia també va dir prou. Aquest nen, quasi ja noi, no pot ser un beneit ignorant sense saber que és el sexe. Com jo no tenia malicia, va buscar la forma d’informar-me. Una tarda, intencionadament, va convidar a la Magda a banyar-se a la banyera amb aigua calenta. Goig, que a casa seva ho havia provat en poques ocasions. A casa dels pobres manquen moltes comoditats. L’àvia Remei, també coneixia el que era ser pobre i, moltes manies no en tenia. Empenyent-me, em va fer entrar al bany. Jo no n’estava assabentat del parany.

La visió del cos nu de la noia em va impactar sobre manera i el seu record m’ha marcat tota la vida. Vaig quedar estupefacte de la seva bellesa. Aquell cos, era una meravella, a la que cap peça d’enginyeria podia comparar-se. Potser els pintors eren els únics que podien pintar tanta perfecció en les seves pintures. L’àvia em va deixar recrear-me una breu estona. Després, demanant perdó a la mossa em va fer sortir.

L’endemà vaig anar sol a l’acadèmia. Mai més l’he vista. Mentida el meu pensament vol amagar la realitat. La vaig buscar i finalment la vaig trobar, on mai la hauria volgut trobar. En un lloc de perdició, on la va arrossegar la pobresa i, un mal bitxo amb qui la van casar. Vaig anar en diverses ocasions a veure-la, però la meva timidesa en va impedir anar més enllà. Més que res anava a parlar-ne. Fins que una tarda em va dir: vine. Vaig aprendre amb la meva amiga i confident, tot el que no havia après en cap llibre. Després va desaparèixer i males llengües em van dir que un bon home,i senyor, al mateix temps l’havia tret d’aquell antre. Segon mitges converses escoltades va dir-li:

¾    T’agrada això ...

La resposta ràpida de la Magda, va ser:

¾    No!

¾    Doncs, marxo a l’estranger. Vols venir  com a companya i amiga. Com et veig llesta aprendràs moltes coses del món. També exerciràs com la meva secretària i persona de confiança.

 

Actualment exerceixo de fiscal del Tribunal Suprem de Dret Civils del nostre país. 

El dia d’avui ha estat difícil, ja que els plets eren complexes. Els secretaris no han recollit tots els arxius oportuns. Els dos jutges, també en un dia especial, carregats de judicis, estaven d’un humor de gossos. 

He sortit tard del jutjat i encara porto la maleta plena de documents. Plegaré tard aquesta nit. M’hauré de fer un piscolabis per sopar. He pujat l’escala pensant en trenta mil coses del treball. Capficat, no m’he adonat del perfum que l’omple l’espai. Un aroma dens, embriagador que anul·la els sentits. Quan les narius respiren la seva intensitat el cervell pensa al mateix temps en coses intimes, plaents i dolces. Un perfum que fa oblidar les obligacions i només fa pensar en els excessos de l’amor.

Estic posant la clau a la porta per obrir. Redimonis! No sé que passa als panys que quan vols anar de pressa sempre, sempre, són la contradicció pura. Torno a posar la clau, quan dos braços em rodegen amorosament per darrere i dues mans es posen damunt el meu pit, tenallant-me. El perfum, encara més intens i embriagador em fa obnubilar de qualsevol pensament de treball. Al mateix temps una veu acaronadora, em diu a cau d’orella:

¾    Senyor fiscal quants anys ha de durar la meva condemna. Cadena perpetua per errors, no buscats, de la joventut. O, pot haver un indult a qui ha cercat l’home que ha estimat sempre.

M’he girat d’una revolada i els meus llavis han tastat la mel dels seus. Les meves mans inquietes han recorregut el seu cos. Les seves també han sentit la meva resposta. Els nostres cossos entrellaçats mostren la nostra  necessitat  de l’amor.

¾    No m’havies conegut? No havies endevinat qui era?

¾    Ja em coneixes. Sempre amb el cap embrollant de mil coses diferents. Han estat tants anys sense tu. Sempre has estat la meva fada. La meva defensora. Ho volia creure, però dubtava. No he cregut mai en la sort i tenir-te al costat és la font de la meva riquesa.- La clau per fi ha complert la seva obligació.- Entrem?

Em mira i riu. Em pregunta:

¾    Senyor fiscal, que té preparada alguna cosa especial per rebre’m. Només papers? Jo, més previsora, aquesta tarda he preparat la meva casa com es mereix el meu home. L’home, que des de petita ha marcat la meva vida. Vols entrar?

La meva resposta ha estat un:

¾    Sí! – Rotund, ple d’amor i desig.

La Magda ha somrigut i ha dit:

¾    Gràcies, Senyor del cel. Si no hagués acceptat, us juro que demà hauria un nou expedient, per assassinat a la comissaria.

Contents i enamorats hem travessat la porta. L’he agafat en braços i ens hem donat un profund petó en el va de la porta. Sabem que hi ha moltes coses per enraonar i esclarir, que inicialment el camí no és gens fàcil. Sempre poden sortir mals entesos. Però, l’impuls d’aquest primer moment, demostra que hi ha grans possibilitats per arribar a un bon destí. 

Al replà, ha quedat la cartera plena de documentació. 

Miquel Pujol Mur

QUINA CALOR!!!

 Molta calor, massa calor, qui pot aguantar aquesta calor, punyetera calor. Són moltes de les expressions que utilitzarem aquests propers dies.

Extrapolades deuen ser les similars però posades a l’inrevés que les que fem servir a l’hivern. 

Podríem dir que la raça humana sempre es queixa. Per qualsevol qüestió anímica, física o moral. 

Que deu pensar aquell home que damunt d’un camell es guanya o guanyava la vida travessant el desert. Havia de tenir calor i, suar sempre, malgrat que anés pujat dalt del camell, cosa no aclarida del tot. 

 Penseu i això no és gaire lluny nostre, no és la prehistòria, els homes que amb una dalla segaven els camps. Si la meva memòria no em falla havia colles de segadors amb molta fama. Els de Bagà tenien molta feina a la Cerdanya. Feina de mesos d’estiu. 

Enfrontats al sofriment i per plaer podríem adquirir una plaça per fer un safari pel desert. També tindrem calor i suaríem pels descosits  però, en tornar ens vanagloriarem de l’aventura dient:

¾     Quina calor que vaig passar, era l’infern. 

Contra gustos no hi ha dificultat que no és pugui superar. 

Ai! On són aquells matins o vespres , és igual l’hora, quan escoltant el remor de l’aigua a la platja: Zass...Zass... refregant-se l’aigua damunt la sorra. Jo amb un beguda fresca observant els jocs de formoses nimfes d’aigua. 

Despertat que això fa molts anys va passar. Éreu una joventut feliç. Feliç aquesta paraula em fa pensar. És molt difícil ser feliç o passa el mateix que en la calor: Massa ofega?

 Miquel Pujol Mur

FRASES ANTIGUES

 

 Bé, com a forma de disculpar-me he d’al·legar que les frases em van ser facilitades, com a vosaltres, per la nostra professora. També, que voldria seguir l’exemple de Pitarra en alguna de les seves obres més especials. Mal parlades i ...

Doncs comencem. La mare que va parir a aquests del navegador! Ja m’ha entaforat en un lloc d’aquesta serra que no va trepitjar ni Jesucrist. I ara què? Malgrat que ara em posi com un gall de panses ningú i menys aquest irlandesos de l’illa verda, em fotran ni cas. No ho s’ho creieu-ho, que són allà per la bellesa del país. La verda Erin, no, sinó perquè s’estalvien un bon grapat de calers. La pela és la pela. Si sota el coixí tens un bon feix de bitllets, els somnis són més agradables. Si no, mireu aquells del Epstein dels pebrots, tots emmerdats somniant que eren els conqueridors de belleses joves. Uns Joan Tenorio de “pacotilla”. Ep, amics meus que no la belluguin massa, la galleda de la merda, que n’hi ha molts de grossos d’embolicats.

Com que no sé per on sortir-ne d’aquest atzucac, agafo per la drecera i condueixo pista amunt, en algun que altre lloc sortiré. El trasto només sap dir: bip, bip, estic aprenent, no trobo cap satèl·lit per connectar-me per aquestes contrades. Contrades diu, al maleït infern l’enviaria, ja que no troba als del cel.

Com comprendreu, els meus nervis són a flor de pell. Bé, he de dir que ja no tinc ni nervis, condueixo desplomat damunt el volant. Soc vertaderament tan poc operatiu com l’anomenat navegador. Perdut en aquesta terra estranya, no sé si del Pirineu o la Franja, o tal vegada de l’Aran. Solament veig muntanyes de cims elevats i neu, molta neu. Tampoc no trobo ningú per preguntar, només arbres i aquests, malgrat que són simpàtics, no donen cap contesta. He vist un os. Quan se m’ha apropat, deu tenir tanta fam com jo i tampoc es deu entendre amb el GPS. Quan ha estat “a mi vera, vera, verita mia” en comptes de somriure amablement, com pertoca per ser simpàtic, m’ha ensenyat una boca grossa, enorme i plena de grans ullals. No em crec gens que volgués amagar l’ou.

Per fi arribo a un poble, ni cartell per assabentar-me de quin és el seu nom. Mentida fotuda, o podrida, no sé exactament la forma correcta.  Hi ha els dos pals que, quan jo era jove, devien sostenir la placa del nom. Quan he dit poble us ho heu cregut? Bones persones que sou! Tres cases dempeus i la resta, runes. Dreta, dreta, només una amb un cartell que diu HOSTAL DE MUNTANYA. Sincerament creieu-me, les lletres devien ser pintades per algun seguidor del Romànic del segle XI. Deslluïdes, a més no poder.

Entro esperitat, no sigui que desaparegui tot. Dintre, uns vells jugant al subhastat. Al mostrador una mossa de campionat, jove, bé potser no tan jove, no. Alta i ferma sí, i forta. Tinc gana, bé ... tanta gana no. Aquella noia és massa. Em mira als ulls francament, com si no hi hagués res per amagar. Em diu:

¾     Què noi? Farem gambes?

Però, què diu! M’esparvero. Miro rere el mostrador. No hi ha planxa. No hi ha cuina. A més ... dalt de la muntanya perduda d’on treure gambes? Veient el meu desori m’agafa del braç. Mira els homes que juguen i els diu:

¾     Aquesta i prou! Tanqueu la porta.  

M’empeny, em captiva, m’abraça, em domina. M’empeny altre cop però aquesta vegada ja directament al jaç i ...

Si pugeu per aquestes terres perdudes de dalt del cims. Si trobeu el poble i l’hostal també hi trobareu noves gambes i gambots de bon veure.

 Miquel Pujol Mur

COM DE SORPRENEN PASSA EL TEMPS

 

La via del tren ha sofert una esllavissada o, tal vegada algun desaprensiu ha robat uns quants centenars de metres de fil de coure. Què hi podem fer? En el món en què vivim passen coses així. Aleshores, ens han posat una línia d’autobusos per acabar de completar el trajecte. He pujat a l’autobús bastant emprenyat, vaig amb retard. A més, en entrar, només hi ha un seient buit i, bastant enrere. No m’agrada viatjar al fons de l’autobús. A més a la part central, sense poder gaudir o maleir els paisatges, segons estigui solejat o bromós. 

No hi ha cap més remei i m’he assegut en l’únic lloc possible. Una noia d’aproximadament la meva edat ocupa l’altre seient. Al veure’m ha somrigut obertament. He de dir-vos que soc una mica esquerp i tancat en les meves coses però, el seu somriure m’ha deixat perplex. 

L’autobús ha arrencat parsimoniosament. Però si abans m’ha sorprès el somriure de la jove del costat, ara, el cop de colze que m’ha fet m’ha sobtat encara més. Me la miro i em diu:

¾    Què? Encara no m’has reconegut, Guillem? Quina mala memòria teniu el homes quan ...

Me la miro i ...

¾    Ostres, l’Esther. Què fas aquí?

¾    Doncs viure. Sempre he continuat vivint al poble. Tu ets el que va marxar.

Aleshores, un remolí de records antics, mig oblidats, han renascut a la meva memòria. He respost, mig en veu baixa:

¾    Tu i jo vam ser parella. No?

¾    No te n’amaguis, ara ja no deu ser pecat. Tu i jo ens vam iniciar junts en el sexe, als setze anys. Recordes quan trapelles que érem? Malgrat que a col·legi els companys deien que anàvem retardats.

¾    Sí. Eres tan maca, tan alegre tan ... Ai! No sé què dir més. Eres tan, tan ... formosa.

¾    Vam complir el que havíem pactat. Va ser tan romàntic i, a més em vas portar flors. Te’n recordes que vaig dir-te que fins que sabés, segura, que ho volia fer, no ho faria? Tu vas acceptar-ho.

¾    Mai hauria pogut contradir-te. Eres la nineta dels meus ulls. Jo vaig gaudir molt dels nostres moments íntims. I tu?

¾    La primera vegada, no. Em trobava estranya. Però, després volava com un ocell en un cel blau. La mare, ho va notar de seguida i em va avisar: Nena vigila. Ho feu amb preservatius? Sou molt joves. Esther, si el teu pare ho sabés.

¾    Jo també vaig ser molt feliç. Va ser la millor època de la meva vida. Els moments més il·lusionats de tots els que he tingut. Hi havia una innocència per part de tots dos. Descobríem un nou món.

¾    Vas desaparèixer, sense dir res.

¾    Al pare, el van traslladar, a la feina. Mes, et vaig escriure un munt de cartes. Mai em vas contestar.

¾    No ho vaig fer perquè no les vaig rebre. Ho he sabut  fa poc. Les va guardar la mare en una calaixera, però les he llegit totes. Gràcies. Ella ens tenia molta por, deia que érem molt arrauxats. 

¾    Què has fet, fins ara?

¾    Em vaig casar i tinc un nen preciós, es diu Guillem. No vaig acceptar cap més nom. La mare feia cada cop de cap. Era l’única que ho sabia.

¾    Esther he de baixar, he arribat. Adéu. Quan ens veiem un altre cop, parlarem de tot allò.

Ens hem acomiadat amb un mig petó boca-galta i he baixat de l’autobús eufòric, per haver retrobat un record agradable. 

M’he comprat un cotxe per fer el viatge. Les coses del passat, més val no remoure-les massa. Deu ser veritat que els homes, de vegades fugen dels possibles problemes. 

La vida és plena de petits moments feliços, que s’han aprofitar per quan arriben els altres, no tan agradables. 

Miquel Pujol Mur

CARNESTOLTES

 

De nou Carnestoltes i dintre de quatre dies Quaresma. Com cada any i com sempre, a casa les festes de Carnestoltes són un suplici de negacions. A casa meva som religiosos a més no poder i aquests dies són els dies del perduts, els dies de la disbauxa, com si no n’hagués prou de perdició en aquest món. El pare diu sempre: Només el pecadors irreverents són capaços de gaudir d’aquestes festes. No són res més que l’antesala de l’Infern. 

He de dir que a casa meva seguim totes les recomanacions espirituals recomanades per l’Església. La major satisfacció dels meus pares hauria estat que jo fos capellà i, fins i tot vaig entrar al Seminari. Quina decepció Va haver-hi quan un prior va dir que no em veia prou adequat per continuar els estudis sacerdotals. Jo, que anava des de petit, vestit de penitent amb caperutxa i tot. Tant a la processó de Setmana Santa com a la de Corpus. Del Carnestoltes, ni pensar-hi. (Infernal i pecaminós.) 

Finalment he fet la carrera d’advocat i el meu pare ha tingut la satisfacció de col·locar-me d’ecònom auxiliar en el Bisbat. Cada diumenge, com a mínim, a missa. I és clar, les dones al Rosari. 

Sempre m’ha cridat l’atenció un noia, amiga de la meva germana petita, que asseguda amb la seva família, també rigorosament religiosa, alça la cara quan jo passo. La mantellina li tapa completament, només veig el fulgor del seus ulls. Sé el seu nom, Anna, com la mare de la Mare de Déu i, la seva edat un parell d’anys més jove que jo. Havíem jugat junts, quan venia amb la meva germana, abans de entrar al Seminari. Després, la van fer entrar al convent, per a ser monja, però finalment van desistir. 

Cansat de tanta parafernàlia, aquest any he decidit trencar amb tot. Per no fer un espectacle al poble, he decidit anar-me al carnaval de Venècia. No vaig dir res a la família, ja que malgrat els meus vint-i-vuit anys hauria estat un sacrilegi.  He fet els tràmits necessaris per al viatge. Finalment, he aterrat a l’aeroport Marco Polo. Durant el viatge amb l’avió, tinc la sensació que alguna persona m’espia. He pensat que potser era la recança de fer una cosa irreverent i contraria als pensaments paterns.

 Quan estiva recollint l’equipatge he quedat un moment sobtat. Aquells ulls que em miren des de molt a prop de la cinta. Aleshores una veu propera  i coneguda, malgrat el pas dels anys ha dit:

¾    Hola, Marc!- M’ha donat la mà.- Em reconeixes?

¾    Sí.- He contestat.- Què fas aquí a Venècia i aquests dies? Ho saben a casa teva.

¾    Sí, com a la teva. Jo, també m’he cansat de la forma de viure dels meus. La teva germana em va dir que venies i he decidit acompanyar-te. Si no et sap greu?

Només vaig saber fer la resposta convenient, ja que a mi la mossa m’ha agradat sempre. 

Han estat un dies de alliberació total. Agafats de la mà sempre  hem viscut el Carnaval venecià. Les seves disfresses, les màscares de porcellana, les góndoles, el color i la música. Fins i tot, una nit vam comprar-ne unes de Pierrot i Colombina i, ens vam colar en una festa privada. Quan vici i quanta hipocresia regnava en els salons. Quanta sensualitat, xaranga i ritme seguia al rei Momo. Per què mentir? L’Anna i jo ens vam estimar i vam gaudir del plaers sensuals del món de la parella. Tal vegada, embriagats de l’ambient de disbauxa total. 

En arribar al nostre poble, ens vam adonar que tothom sabia el nostre periple carnavalesc. El pare, ni em va saludar. La mare, va plorar al veure’m. La meva germana va fer una rialleta traïdora. Tot el poble feia comentaris de la nostra escapada. He agafat el telèfon i he trucat a l’Anna:

¾    Hola, què fas?  Com ha anat?

¾    Horrible! El pare m’ha dit de tot i res de bo. I tu?

¾    Més o menys. Me’n vaig d’aquest poble. Vols ...?

¾    Vinc. Agafo la llibreta i t’espero al portal. La resta, ho deixo tot. Vull començar una nova vida. 

Així ho hem fet. Hem tallat tots els vincles, tots els lligams. Fins i tot, hem travessat la frontera, per a no escoltar “absoltes” contràries a la nostra nova vida. 

Miquel Pujol Mur

COTXE O AUTOCAR

A les tàpies del camp de futbol hi ha enganxats un munt de cartells que anuncien el proper partit. Una final de futbol femení entre els equips de dos poble propers. Un campionat comarcal, però anunciat amb tota la il·lusió de qui creu que el seu és el millor equip del món i podran passar les eliminatòries comarcals i després ... més i més lluny.

La Míriam i la Raquel estan recolzades a la barra de la cafeteria. Una vaga forma d’anomenar a un lloc de servir begudes als assistents als partits. Són dues noies, com moltes altres, de 16, 17 i, fins i tot, 18 anys. Quan les noies deixen enrere la infantesa i deixen volar les il·lusions d’adolescència. Si alguna cosa les diferencia és la forma de vestir. La Raquel, vesteix el que considera modern, del dia a dia. “Guai”, seria una expressió molt habitual de la seva manera de pensar. Una paraula que pronuncia molt sovint i, segons el to de veu, de vegades, li canvia el significat. Vesteix una brusa blanca curta i escotada, pírcing al llombrígol i uns pantalons estripats. També llueix una bona cabellera rossa  que mou sense parar. Com si fos l’estàndard de la seva presència. El seu cos és fibrat, com a mostra de que pràctica esport. La Raquel, és la davantera de l’equip de futbol femení del poble. Quan controla la pilota corre com un dimoni, deixant tothom enrere. Quasi sempre marca gols.

La Míriam és més alta, vesteix un xandall fosc i té el cabell arrissat. El seu cos també ès fibrat però, els seus moviments mostren una agilitat felina. Porta un petit tatuatge en el canell dret. La Míriam és una immillorable portera. Són molts diferents en la forma de pensar però, són l’ànima de l’equip.

 

A fora, a la vorera, hi ha tot de bosses apilades de les diferents components de l’equip. També, hi són les noies que el formen. La Míriam, mira molt sovint el rellotge. Està impacient. Diu, amb veu desangelada:

¾    Ja de bon matí, problemes amb l’autocar. Aquest trasto vell sempre li passant averies estranyes.  Un dia, ens deixarà enmig de la carretera.

¾    Ès que us passa cada cosa. Anar en autocar. Jo aniré amb el Pere. El seu pare li deixa el cotxe. És més “Guai”, un descapotable.

¾    El Pere dius? Vigila! Que té les mans molt llargues.

¾    Doncs, si se li escapen una mica les mans, tampoc és dolent. Pot ser divertit. A mi, de vegades això em fa sentir bé. El món és tan avorrit!

¾    Vigila amb la palanca del canvi. A vegades la seva mà recorre un  o dos pams de més.

¾    A mi m’agraden, els nois així, els “marietes” no són sants de la meva devoció. Sempre puc dir que soc una noia seriosa.

¾    I et crema.

¾    No, però serà guai! Tot donarà una mica d’al·licient a aquest viatge. Me’n vaig que m’espera. Vol parar al mirador,

La Míriam. fa cara de saber com acabarà la visita al mirador i, les seves vistes.

Van guanyar el partit per 7 a 0. La Raquel, que anava encesa va fer sis gols La raó només la sabia la seva amiga i, va callar. Havia gaudit tant al mirador que el seu món, era tot rosat, més ben dit vermell, de joia vital.

L’equip va guanyar molts partits i va arribar a la  final de les finals. 

Què es millor el cotxe o l’autocar? Això, cadascú, segons els seus desitjos d’aventura a d’opinar. De vegades és més convenient viatjar en l’autocar.

 

CONVIURE

 

La casa és un simple i petit “cottage” entremig de la verdor dels camps d’Escòcia. La teulada d’herba l’emmascara dintre el seu entorn. Tot al seu voltant respira tranquil·litat i pau. Cau la pluja i una boirina lleugera cobreix en part la panoràmica dels voltants. 

Dins la casa, una dona d’una trentena de anys, l’Abigail, és asseguda davant d’una de les taules de la sala gran. Treballa repassant els exercicis dels seus alumnes. És professora en l’Institut de la veïna capital. Gira una i altra vegada les pàgines i fa anotacions en vermell en els diferents fulls. Alguna vegada mou el cap en no comprendre, ben bé, el que vol dir una frase escrita per l’alumne en un deure. Està impacient. Mira contínuament el rellotge i el telèfon. 

S’aixeca per fer-se un te, quan sobtadament com sempre ho fan el telèfons, el timbre ressona dins l’habitació. Mira el número i llisca la pantalla, demana:

¾    Liz, ets tu? Com et trobes? Quin temps us fa a París?

¾    Tranquil·la, Abi, Ja veig que fas una cosa que no t’agrada.

¾    Sí, noia, aquest modernistes que tot ho volen canviar. Com posar en minúscula totes les lletres, no respectar les comes, ni els punt, ni els inicis dels diàlegs; em porten frígida. Jo vaig estudiar en un col·legi de monges i soc una mestra enamorada del classicisme. Que nassos inventar ara nous sistemes! Si ja es difícil que sapiguen els de sempre ...  Aquí fan uns dies avorridíssims, plou i trona. Ja saps que els trons m’esparveren. Bé, digues tu com et va tot. Ja veus que estic com una moto.

¾    Calmat que el món no s’acaba en un dia. Mira aquí a París fa sol i el cel està clar, blau i net de núvols. Fins i tot, fa una mica de calor. La conferència ha anat força bé. En acabar m’han aplaudit, això que el tema era enrevessat. Ara, he d’anar a sopar amb uns col·legues. Demà, vaig a la Central a Bonn a parlar dels nous estudis sobre Biologia i Genètica. Ja sap allò tan pesat de reunions, intercanvi d’idees i sopars amb el companys.

¾    Com? No tornes ja! Et necessito!

¾    Què no et trobes bé?

¾    Clar que no, estic sola i tu, lluny, voltant pel món i amb homes. Ai! He dit: homes, perdona van quedar que aquesta paraula no la dirien mai. Vigila que tenen rampells estranys aquesta mena de gent.

¾    Calmat, són col·legues i no ha de passar res.

¾    Sí, però jo sola aquí. T’enyoro. Necessito els teus petons, les teves abraçades, sentir la teva pell i les teves carícies per tot arreu. Necessito que enmig d’un tro, em premis ben fort i em diguis paraules d’amor, a cau d’orella. Em trobo desemparada tota sola.

¾    Ves a un hotel aquests dies que no puc estar amb tu.

¾    A un hotel, dius. Gent estranya, per què he d’anar a un hotel si tinc casa meva, nostra, vull dir. D’acord prendré paciència però truquem demà, no m’abandonis. T’estimo. De vegades dubto si tu m’estimes igual.

 

Què podia fer? Malgrat tot, he fet un refús a la meva empresa. Els he dit que la meva companya no es troba bé i, he de tornar urgent a Anglaterra. Algun ha somrigut i ha comentat sota veu: Dones.

 

L’he escoltat i l’he contestat també amb veu baixa: Homes.

Una conferència via internet ha solucionat els meus problemes. Però, el de la dependència ha continuat, fins que en cert moment ha influït sobre el meu treball i la nostra vida. 

M’he dedicat majoritàriament a satisfer totes les seves ànsies. He aparcat la meva feina per convertir-me en la fada madrina dels seus desitjos. He  aconseguit gràcies als meus estudis, mitjançant la meves dues carreres en Biologia i Genètica, més alguna recomanació important, que tinguessim una filla, el seu major desig. 

Han passat uns anys, ara la nena ja té set anys, quan l’empresa m’ha ofert

un càrrec nou en una posició important. Un treball de molta responsabilitat  i futur. Un càrrec que cap dona, ni cap home, podia negar-se a fer. És passar per sobre de molta gent intel·ligent i d’estudis. És una oportunitat única. L’he comunicat a l’Abigail, abans de confirmar-ho a gerència. 

Ahir vaig anar a Alemanya a donar la meva aquiescència. Avui he tornat al cottage. No hi ha ningú, sembla com si una tempesta hagués passat dins la casa. Tot està mogut i la majoria de les coses fora de lloc. 

Només una nota dient-me: Hem marxat a casa de la meva mare. Com crec que és important per a tu aquest nou projecte, prefereixo no saber-ne res més. Ja saps on som. 

Després de tants anys i tants desitjos complerts. Ara, em fa un xantatge sobre unes investigacions que poden mostrar al món la intel·ligència d’una dona. 

Destrossada mentalment, quedo asseguda entre les trencades engrunes de la casa de la meva vida.  Poc a poc, com si carregués a la meva esquena una pesada llosa tanco la porta i marxo. He de complir amb les il·lusions dels estudis que de jove vaig voler desenvolupar. No miro enrere he d’anar endavant i allò que ha estat tan important, potser en aquests moments ha de quedar aparcat. 

Tal vegada, després d’escriure aquest relat he pensat que els personatges també podien intercanviar-se. 

Miquel Pujol Mur